Magazine


Som ‘súper-rabenmutter’

Tweet about this on TwitterShare on Facebook54Google+0Share on LinkedIn0

Aquell perfil no s’adeia amb mi. Havia demanat al meu company que escrivís una biografia breu de la meva vida amb el títol Catalina Gayà Morlà per posar a la solapa d’un llibre –és esgotador escriure sobre una mateixa quan sempre t’has amagat darrera la vida dels altres i, a més, fer-ho de manera enginyosa per exigències del mercat– i a la primera frase del paràgraf en Richard hi havia posat la paraula mare. Confio plenament en ell, em coneix la forma i els vicis d’emparaular, i a la primera frase em presentava com a mare. Era com em veia ell?, era com volia que em veiessin els lectors? Ho vaig interpretar com una ofensa: anys de construir-me com una professional lliberal, alliberada, autònoma i independent, in-de-pen-dent, acabaven de fondre’s. M’havien seleccionat per jugar la Champions League del periodisme i resultava que estava a punt d’anar-hi amb les sabates equivocades.

—Mare? —li vaig reclamar— Som periodista, doctora en Comunicació, he guanyat premis, he anat a una guerra i la forma que tens d’atorgar-me una identitat pública i literària, a la primera frase, és que sóc mare?
—Per què et molesta? —Em demanà en Richard.
—No ho sé. Li hauria d’haver dit, però no ho vaig voler reconèixer i des d’aleshores que penso per què vaig sentir aquella animadversió a la paraula mare feta pública i atribuïda a la meva identitat en l’àmbit professional.

Durant uns dies, em vaig justificar dient-me que els lectors de la solapa d’un llibre publicat per una editorial especialitzada en narrativa de no ficció –la qual cosa implica submergir-te en mons al marge i viure’ls de manera experiencial– no esperen que una periodista que ha estat més d’un any convivint amb mariners en aigües mediterrànies, a ports i a dins de vaixells decadents, que ha navegat pel canal de Suez, travessat l’Estret de Gibraltar i ha vist, i compartit, la bogeria de la soledat dels homes en aigües blaves del Bòsfor sigui mare de dues nines.

La paraula mare en el context d’aquella solapa blava seria llegit com un atribut negatiu i, per a mi, seria una condició per la qual hauria de donar massa explicacions.

En el fons, sabia que tot el soliloqui era una excusa. El focus no eren ells, el lectors, persones anònimes a qui jo no coneixia. Era jo: tenia por que em jutgessin com a periodista i, sobretot, tenia por que em jutgessin com a mare.

Renunciant a la paraula mare en aquelles línies, abandonava qui sóc i qui m’agrada ser: he viscut per aportar veus diferents i visibilitzar altres maneres de comprendre i viure, i ara, que podia fer-ho en primera persona, decidia callar.

La rabieta me desmuntava l’autonarrativa amb què m’explicava a mi mateixa des del març del 2016 quan les nines, que ara són les meves filles, van arribar a les nostres vides.

Durant un any, a la narrativa de la meva vida pública, en el context social, no he estat mare.

Periodista, professora, doctora, feminista. Olé!

A la vida privada, i encara que el diccionari no ho reculli, he estat mare a la pràctica.

Segon l’Institut d’Estudis Catalans:

mare
1 1 f. [LC] [HIG] [DR] [RE] Dona o femella que ha engendrat un o més fills, especialment respecte a aquests. Tan jove i ja és mare. És mare de tres noies. Orfe de mare. Eva, la nostra primera mare.

Segons el diccionari de casa:

mare
La que cuida, la que ensenya a ser feliç, la que ensenya a ser responsable, a viure la vida amb intensitat i a tenir una veu pròpia, la que viatja cada setmana a Barcelona, la que hi és.

Si havia tornat a la distinció patriarcal d’esfera pública i esfera privada, significava que havia incorporat els prejudicis del patriarcat a l’entorn de la maternitat i ara els suava sense ser-ne ni tan sols conscient.

Distingia entre context (àmbit professional) i vida personal, però el context fa la vida. Sumant vida personal i context sorgeixen les pors. M’espantava: a) que lectors, i sobretot els periodistes, em deixessin de veure com a professional compromesa amb la meva feina per ser mare i b) que em jutgessin com a mare, poc mare o mare desnaturalitzada perquè m’agrada i faig la meva feina.

Vaig decidir ser mare fa tres anys quan el 90 % de les dones (periodistes, editores, polítiques, artistes, escriptores) que hi ha al meu voltant no són mares. A Espanya, hem passat de tenir, de mitjana, 3,3 fills l’any 1974, a 1,3 l’any 2011. A Balears, la dada és d’1,27. Un estudi recent del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), mostra com ​entre un 25 % i un 30 % de les dones nascudes en la segona meitat de la dècada dels setanta no tindrà fills.

Jo vaig néixer l’abril de 1975, al bell mig dels setanta.

No vaig parir, va ser una decisió personal no fer-ho, però em vaig trobar, d’un dimecres per un dijous, que era la mare de dues nines. Em vaig espantar no per la responsabilitat que suposava tenir cura de dues personetes –ho veig i ho visc com a una aventura–, sinó pel que podria dir el meu camp professional: tenia por de ser exclosa de les històries que m’havien distingit.

Mariners abandonats
Treballadores sexuals
Feminicidis
Desigualtat
Pobresa

Fa un any tenia 41 anys i que el meu camp entengués que una dona periodista passats els 40 pot ser una veu valuosa ja havia estat tot un repte que havia superat simplement fent la meva feina, fent preguntes, buscant històries d’interès públic i social i narrant-les com sempre he fet, experimentant, intentant comprendre per a poder explicar.

Ja no em justificava, treballava i denunciava haver-me de justificar.

Des del març del 2016, hi havia un altre canvi vital, però no estava disposada a haver de justificar-lo: m’estimava més no haver de lluitar, silenciava que era mare perquè el tipus de mare que volia ser no em semblava que fos acceptat per l’imaginari social o el guió oficial de la maternitat.

covardia
f. [LC] Qualitat de covard, mancança de coratge.

covard -a 

1 adj. i m. i f. [LC] Que té por del perill. És un home covard: tot l’espanta. És un covard. 

(Les dones, segons els exemples de l’IEC, no som covardes).

Fa deu mesos em preguntava: com puc ser mare i seguir escrivint? Era un plantejament equivocat. Jo que em dedico a fer preguntes havia errat en l’enfocament: puc ser mare i puc escriure, tot i que la conciliació laboral en aquest país sigui una mentida.

© Estefania Bedmar

Passats 10 mesos, he afinat la pregunta: com puc ser mare a la meva manera, sense que em posin etiquetes i no s’esperi la perpetuació d’un model —conducta-actitud i aptitud— de mare concret?

El model de La Mare.
[Tatxan! Silenci dramàtic].

La Mare com l’ésser abstracte, apolític, despolititzat, desexualitzat i desocialitzat.
[Tup-tup-tup!] [Silencia moral].

Ser La Mare és ser l’ANTI-CATALINA.

Pum! Coet que s’estavella.

Som al 2017.

Segle XXI. El segle de self-century, el segle dels pastissos, dels bolquers de bambú, de la lliga de la llet, del part a casa i, tot i la hipertextualització, de la narrativa única entorn a què vol dir ser mare.

Aquest segle neoliberal no permet que una mare sigui una dona atractiva, sexualment activa i política i activista i feliç.

La maternitat es planteja amb una narrativa que la retrata com a una experiència de plenitud que, encara que es visqui amb contradiccions, val la pena viure com si fos la culminació de l’existència de la dona.

Aquest és el model estàndard, públic i viral.

Espais per a la subversió, sí que n’hi ha. NoMo és com es coneix un moviment global que reivindica (al segle XXI) l’opció de no ser mare: NoMother, d’aquí l’acrònim NoMo, i que aglutina dones que han optat per no viure la maternitat. Encara que pareix que el moviment és més de xarxa que d’activisme polític o de reivindicació social.

Espais per a l’honestedat, molt pocs, poquíssim.

Mares penedides, el treball de la israeliana Orna Donath, és un compendi de paraules honestes. La majoria de les dones entrevistades per la sociòloga no es penedeixen d’haver tingut fills, el que posen en qüestió és haver viscut la maternitat de la manera que ho han fet, començant per la suposada lliure elecció i el model de la culminació.

Jo sóc mare i, abans de ser-ho, ja em sentia culminada, feliç i sincerament contenta amb qui era.

La meva narrativa no és ni la viral ni la pública.

Abans de ser mare, un dia em van descriure com a xorca, no va ser un insult, va ser una descripció apresa i vaig haver d’acudir al diccionari per entendre què m’havien dit.

Xorc-xorca [ad.]: estèril.
Esteril: adj. [LC] [ZOA] [BO] Que no dóna fruit, que no produeix. Un camp estèril. Una terra estèril. Un país estèril.

Segueixo sent xorca, però som mare. Gràcies a la xarxa, he trobat un altre adjectiu que em descriu com em veu la societat avui dia: rabenmutter. Rabenmutter, en alemany. La traducció seria mare corb, aquelles que escurcen voluntàriament el seu permís maternal.

Jo dec ser la súper-rabenmutter. Sóc la mare desnaturalitzada perquè mai vaig demanar el permís maternal, perquè m’encanta la meva feina i suposo que em tornaré a embarcar buscant la història de les tripulacions o marxaré a les muntanyes de Mèxic buscant explicacions a l’assassinat de les dones. Aniré a una guerra? No, però la decisió no passa per ser mare, passa per haver viscut l’horror i la irracionalitat a uns extrems addictius.

No tenia una vida normal abans de ser mare, no la tenc ara i tampoc la vull tenir.

En un espai pluridisciplinar, on es reflexiona a l’entorn de la dona, volia visibilitzar l’existència de les dones mare a les quals ens encanta la nostra feina, o les nostres parelles o el nostre temps i el reivindicam.

Per cert, la discussió sobre la solapa va ser el 28 de desembre del 2016 i, finalment, hi apareix:

Catalina Gayà Morlà.
«Desde hace más de 21 años, cuando empezó a trabajar como periodista, a Catalina no hay quien la separe de su mochila y de su libreta. En casi cada viaje, alguien le ha parado para leerle la mano, las cartas, los caracoles, la baraja egipcia o el café. Y, más o menos, siempre le decían que se reinventaría cada siete años. No siempre se ha cumplido el plazo, pero sí se ha reinventado muchas veces. Por ejemplo, cuando se convirtió en profesora universitaria de algo tan fascinante como imaginarios narrativos. O cuando se marchó a vivir a un pequeño pueblo de Mallorca. O cuando comenzó a dirigir un programa feminista en la radio pública de les Illes Balears. O ahora, que publica su segundo libro».

Ara, 8 de març del 2017, sé que hauria d’haver sortit:

Catalina Gayà Morlà.
«Es madre de dos hijas y, desde que han llegado a su vida, ha desarrollado una capacidad de concentración que nunca hubiese imaginado tener. Desde hace más de 21 años, cuando empezó a trabajar como periodista, a Catalina no hay quien le separe de su mochila… su segundo libro

Ser mare forma part de qui sóc, de com emparaulo, de la meva aposta per la vida. Mostrar que les rabenmutter existim (sense amagar-me darrera dels altres) és visibilitzar altres narratives entorn a la maternitat. En el meu guió de la maternitat, existeixen les llibretes i la motxilla.

Aquest text va aparèixer publicat al catàleg de l’exposició L’ànima de l’invisible, curada per Georgina Sas. A un espai multidisciplinar, en què s’hi reflexionava sobre la dona, volia visibilitzar l’existència de les dones mare a les quals ens encanta la nostra feina, o les nostres parelles, o el nostre temps i ho reivindiquem.
A l’exposició, set dones, set artistes visuals, reflexionaven sobre la invisibilitat de la dona al segle XXI.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *