Aquell desorientat alumne de primer es va comprar Historias de cronopios y de famas, de Julio Cortázar, perquè el professor de Gèneres li havia recomanat quan parlava del retrat a l’entrevista. En Víctor, serrell morè de pèl gruixut, somriure d’Shrek bonhomiós, jersei de llana de coll rodó amb samarreta, no recorda avui, 1 de desembre, haver-li venut, però li agraeix que hagi vingut a saludar-lo mentre sona la música i els amics beuen i mengen en aquest humil comiat un xic improvisat. Un comiat de cronopio. “Fa tres setmanes vaig fer un whatsapp a cent contactes: tanquem, ja està”. Admet que gairebé ho fa (i que ho podia haver fet) fa dos anys, quan el servei d’Arquitectura i Logística de la UAB els va canviar el contracte, amb unes condicions draconianes que els impedia vendre productes de papereria i de qualsevol mena d’alimentació –tampoc gelats, llaminadures i xiclets, per exemple– per tal de protegir els contractes amb empreses com Soteras –que té la restauració en exclusiva al campus– i Abacus. “Però si un quiosc no pot vendre xuxes i bolis… Des de finals dels 90 que la caiguda de la venda de premsa ha estat constant, fa temps que els quioscs no en viuen, de la premsa. El problema de fons no és només que els estudiants de Periodisme no comprin diaris –qui ho fa? Qui ho farà en cinc anys?–, cosa que no vol dir que no llegeixin premsa, per cert, eh? El debat és el del model de gestió de la universitat pública, que en el cas de la UAB comporta facultats desèrtiques, espais desocupats, serveis tancats –reprografia, premsa– per mor de l’eficiència, la rendibilitat i la gestió de tall empresarial”. En les rotllanes que es formen el dia del comiat es comparteix la idea del Víctor. Aquest discurs empresarial és com un virus lent que s’infiltra també en la revisió dels títols de grau: només s’imparteixen si són eficients i rendibles; o en els models de docència i recerca que prioritzen. “Avui Kant només podria fer de bidell, en aquesta universitat”, comenta un professor que ha passat a fer el comiat. Tampoc des del deganat de la Facultat o des de la pròpia administració del centre es veu amb bons ulls aquest tancament, però s’apel·la a l’extinció del contracte i a les noves condicions que ha imposat l’Àrea d’Arquitectura i Logística de la UAB.

 

 

Un espai de vida que es tanca

Aquell darrer dia, poques hores després, al Kioskiero s’hi sentia la música de l’Escola de Jazz de Sant Andreu i s’hi podia fer un mos i un glop amb alguns dels antics treballadors del quiosc, retornats per a l’efemèride. Potser poca gent? No es queixa, però en Víctor, que, com diria Cortázar, és un enormíssim cronopi, com Louis Armstrong, pronuncia amb un deix amarg les paraules, malgrat els ulls foscs i brillants, que sempre li somriuen. “Mira: els alumnes passen per aquí i molts ni s’aturen… Això ha estat un espai de vida dins d’una facultat. Nosaltres hem estat sempre a totes, hem estat a les tancades, els deixem les neveres per la festa major, i aquest és de fet un espai seu que ara haurien de recuperar, però no crec que passi perquè els mateixos dies que estàvem preparant el tancament van venir uns arquitectes tècnics del rectorat a mirar l’espai i a prendre mides”.

Però els laments dels actuals propietaris de la concessió del servei no seran econòmics. La seva petita empresa ja no feia calés amb aquest quiosc des de feia anys. Víctor és un cronopio, sí, però molt més pencaire del que sembla. Dels quatre fundadors del servei inicial, que ràpidament va créixer amb un altre quiosc a la plaça Cívica –la central del campus, pels que no hi heu anat mai– i un altre a Lletres, en Víctor n’era el més emprenedor. També van assumir la distribució de la premsa gratuïta al campus, serveis de premsa de TVE, Prisa i Onda Cero i un altre quiosc a Bellaterra. Sempre, però, implicats en les lluites dels estudiants i dels professors per la qualitat dels serveis del campus i compromès amb les seves reclamacions. I necessitats. Si un alumne necessitava alguna cosa, allí estava ell o algú dels seus. “Hem repartit fins i tot productes d’higiene íntima, medicaments… Això ha estat un espai de trobada humana, els dilluns al matí els futboleros que ara estan a tertúlies per teles i ràdios venien aquí a parlar dels partits, quan estudiaven. Ara, això ha canviat –lamenta en Víctor–, no només per nosaltres: també han tancat el servei de fotocòpies, la facultat està buida tot el dia, la gent va a classe i cap a casa, només ens queda el bar, que cada dia està més buit també. Si no tenim això, per què serveix aquesta monstruositat d’estructura?”.

 

 

Un dels més saludats avui, dia del tancament, és en Xose Rodríguez. El recordem tots els presents amb una llarga melena rinxolada negra, una mirada càustica i els seus comentaris liberals sobre l’anatomia de les estudiants. També per la seva targeta de visita, que t’allargava el dia que ja li feies confiança, on es llegia Xose M. Rodríguez -Pornógrafo-. En Xose avui està irreconeixible per a molts –als quals, si som justos, ell tampoc reconeix–: el cabell blanc i recessiu li emmarca, això sí, la mateixa mirada i el mateix somriure burleta. Al seu costat, en Víctor, got a la mà, segueix explicant-se: “Nosaltres sobrevivim perquè tothom tanca i assumim els seus pocs clients, però un dia suposo que tancarem també el nostre servei. Això de la premsa s’acaba. Els alumnes ho volen tot immediatament, no saben ni llegir amb paciència i profunditat”.

 

 

Els músics fa estona que han recollit i queda poca gent al petit cubicle el darrer dia que ha obert. Demà, en Víctor es tornarà a llevar a les 5, perquè la feina de la resta dels serveis que dirigeix –que inclou una intempestiva visita a l’aeroport a recollir premsa internacional molt d’hora– no permet descansos, però té clar que, si ell i el seu servei de premsa són prescindibles “per quatre duros d’un lloguer”, el que caldria fer és “reduir a la meitat tants càrrecs prescindibles de l’estructura” de gestió de la universitat. “Parlem de sous de més de 60.000 euros en la pròpia Àrea d’Arquitectura”, diu. “Teníem projectes per desenvolupar i que vam proposar al Rectorat, com posar en marxa un servei de llibre de vell universitari. Sempre que han aparegut nous projectes d’interès periodístic, com Jot Down, Panenka, Alternativas Económicas o 5W, hi hem apostat fort, a vegades posant taules especials o portant autors o treballadors”, recorda. I mira el passadís que mena a les aules, buit a quarts de quatre de la tarda d’un divendres, i fa petar la llengua.

–Però s’ha acabat. Això s’ha acabat.

 

Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Correcció per Gerardo Santos