Text i fotografies de Borja Alegría i Estefania Bedmar

Castellbisbal

Castellbisbal limita amb el Baix Llobregat, una altra comarca densament poblada i industrialitzada. Compta amb 12.227 habitants, segons dades del padró municipal del 2016, i destaca any rere any pel fet de ser un dels municipis que més energia elèctrica consumeix per habitant a tot l’Estat. La causa són els seus 10 polígons industrials. La població del municipi s’ha multiplicat per tres des de 1975 i l’impacte de les emissions provocades per les fàbriques i els automòbils ha crescut exponencialment. D’altra banda, les vies de comunicació han alterat i fragmentat la seva fisonomia natural. Castellbisbal es va incorporar a la prosperitat de l’economia industrial, però el seu entorn ha pagat un preu molt alt.

 

 

El cap d’enginyeria municipal, Xavier Bosch, ens explica que cal diferenciar dos tipus d’emissions. En primer lloc, les anomenades emissions difoses, que no passen per tubs, xemeneies ni els seus corresponents filtres, sinó que arriben a l’atmosfera directament. En segon lloc, les emissions conduïdes, que són controlades i filtrades. Per tal d’aconseguir que les emissions dels forns fossin completament conduïdes, l’Ajuntament de Castellbisbal va haver de pressionar l’empresa Celsa per iniciar una gran inversió en el sistema d’aspiració que aconseguís conduir la màxima quantitat de fum possible cap els filtres. Actualment, tal com ens explica el mateix enginyer, les fumeroles que surten de les instal·lacions són blanques (predomina el vapor d’aigua) i no grises (plenes de partícules metàl·liques contaminants), com fa uns anys.

 

 

La violència contra l’entorn no es limita a les activitats industrials, el trànsit rodat i les seves emissions. Un altre gran problema és l’impacte generat per les infraestructures viàries. En un dels extrems del terme municipal de Castellbisbal hi ha un dels grans nusos de comunicació de Catalunya, on es creuen l’autopista AP-7, l’autopista AP-2, la línia de tren d’alta velocitat (AVE) i diferents línies de tren de RENFE (R4 i R7) i vies de tren privades. A més a més, ara està en construcció un enllaç amb l’autovia A2.

Són construccions que alteren i fragmenten el territori, que sobrevolen o esclafen espais naturals i rurals, i dificulten el trànsit dels animals i de les persones. Entre les infraestructures, es generen espais ambigus, sense un ús definit i amb una accessibilitat mínima. Començo a caminar per fer fotografies dels viaductes i no sé per on creuar, on aturar-me sense córrer perill. Em poso una armilla reflectora perquè tinc una sensació molt forta d’inseguretat.

 

L’any 2016, les dades sobre qualitat de l’aire a Castellbisbal pel que fa a concentracions d’arsènic, cadmi, partícules en suspensió i plom eren inferiors als màxims establerts per la llei. Cal tenir en compte, però, que l’estació de control de la qualitat de l’aire està al centre urbà, a 100 metres d’altitud per sobre del nivell de la principal zona d’emissions del municipi, que es troba a la vall del riu Llobregat. En aquesta zona, els nivells d’òxid de nitrogen, per exemple, van ser de 41 micrograms per metre cúbic, quan el límit fixat per la directiva europea és de 40.

 

 

L’empresari i veí de Castellbisbal, José Luis Fernández, reconeix aquesta agressivitat i hostilitat del lloc on viu: “Vull arribar a casa i, sí o sí, he de passar per un polígon industrial”. En José Luis viu a la urbanització Comte de Sert, que té dos accessos, tots dos a través de polígons industrials. Li costa assumir el paisatge que veu davant seu perquè, al cap i a la fi, viu en un poble. Però l’entorn fa que sembli una altra cosa, en cap cas un nucli petit i acollidor. Des de casa, sent sorolls del polígon industrial Comte de Sert i, durant molts anys, ha patit les males olors que han produït empreses com Friskies, del grup Nestlé, o FCC Ámbito.

 

Montcada i Reixac

 

 

A l’altra banda del Vallès, tocant el riu Besòs i Collserola, se situa Montcada i Reixac, una de les ciutats del Vallès Occidental més afectades a nivell mediambiental. El seu territori està malmès principalment per l’Ecoparc –equipament per a la gestió de residus– i la cimentera Lafarge, dos elements que malmeten la qualitat ambiental de la ciutat i la vida dels seus gairebé 35.000 veïns.

José Luis Conejero és president de l’Associació de Veïns de Can Sant Joan i membre de la Plataforma Antiincineració de Montcada. És una de les persones que combat per visibilitzar aquesta lluita veïnal que, des de 2006, demana el tancament de Lafarge: “És com les pedres: si te’n poses una a la boca, com més petita, més perillosa”. Amb la contaminació, segons Conejero, passa quelcom similar: “El més perillós són les partícules més petites, el que no es veu a simple vista”.

Els veïns de Montcada, entre ells Conejero, duen a les seves esquenes molts anys de protestes que han arribat als tribunals. Un dels episodis judicials va ser la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que denegava l’any 2013 el permís ambiental concedit a Lafarge per la Generalitat per tal de fabricar ciment al kilòmetre 3 de la carretera C-17. Això impedeix a Lafarge expandir la seva activitat, però no la limita a efectes reals. “Un estudi, publicat el 2013 a la revista Environment International i dut a terme per investigadors de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid, mostra que les persones que viuen en un radi de 5 kilòmetres d’una cimentera tenen més probabilitats de patir càncer al llarg de la seva vida. Estem parlant de prop d’un milió d’afectats, comptant localitats veïnes com Cerdanyola o Santa Coloma, i alguns barris de Barcelona”, diu Conejero.

 

Cerdanyola del Vallès

A tocar de Montcada, a Cerdanyola del Vallés, hi conviuen diferents elements que fan que sigui una de les poblacions del Vallès Occidental amb més amenaces mediambientals: abocadors tòxics, amiant, crematori i antenes, quatre factors que contaminen l’aire, el sòl i l’entorn dels 57.500 habitants d’aquesta població. Aquesta combinació tòxica fa que Cerdanyola tingui els índexs més alts de càncer de pleura de tota Espanya i sigui un territori castigat a nivell de contaminació atmosfèrica.

En els seus 30,56 kilòmetres quadrat i les seves rodalies hi ha un total de 13 abocadors: Can Fatjó, Elena, Montserrat 1, Montserrat 2, Can Planas, Can Domènec, Avi Nord, Avi Sud, Antònia, El Molí, Miramon, Est AP-7 i Oest AP-7. Tots ells, en teoria “controlats”.

El de Can Planes ocupa una extensió total de 18,25 hectàrees de superfície i una profunditat que, en alguns punts, supera els 40 metres, amb un volum de més de 2,5 milions de metres cúbics. La seva història no resta protagonisme a les dades: l’enorme forat es va utilitzar durant els anys setanta com a deixalleria dels residus de la indústria, fonamentalment de la construcció, de camions que venien a deixar tot tipus de residus, entre ells alguns elements contaminants com sals d’alumini o hidrocarburs. Després de 30 anys de descontrol, la Corporació Metropolitana de Barcelona va clausurar oficialment l’abocador el 1995 i va tapar l’enorme forat amb terra. Tot plegat, una bomba de rellotgeria subterrània que desprèn gasos contaminants i malmet el sòl i les aigües subterrànies amb substàncies com els lixiviats, líquids tòxics que circulen pel subsòl.

 

 

La lluita per la descontaminació de Can Planes –encapçalada per la Plataforma Cerdanyola sense Abocadors– durant els darrers anys ha comportat estudis científics, lluites polítiques i interessos econòmics al territori. Un dels estudis –el mateix que ja hem citat en el cas de Montcada–, va concloure que la població que viu en ciutats properes a incineradores i plantes de tractament de residus, estadísticament, té més possibilitats de morir a causa d’un càncer. L’estudi, que va analitzar les defuncions per càncer a poblacions espanyoles durant el període 1997-2006, destaca l’incidència de càncer de pleura, estómac, fetge, ronyó, ovari, pulmó, colon, bufeta urinària i leucèmia.

 

 

La polèmica, però, va assolir un dels seus punts màxims quan es va conèixer que el Consistori i la Generalitat planificaven, dins del pla urbanístic del Centre Direccional, la construcció d’habitatges en el terreny, a prop dels famosos parc Alba i el Sincrotró de partícules –aquests últims, fora del terreny de Can Planes–. La declaració de Can Planes com a sòl contaminat és l’eix de la lluita, ja que comportaria el tractament del terreny i la impossibilitat d’edificar-hi.

 

 

Als abocadors del Vallès, sovint no es veu, ni s’olora, ni se sap què és, però els tubs que es veuen de tant en tant entre la vegetació salvatge fan palesa la sensació que estem violentant el nostre propi entorn. Alguna cosa passa als paisatges que conformen Can Planes, i a les rodalies de la Celsa, o de la Solvay, o de la Lafarge, així com a la inhumana solitud, plena a vessar de cotxes-xemeneia, de les infinites carreteres i autopistes del Vallès.

El Castell de Sant Marçal, un conegut edifici de la comarca, es veu al fons, així com algunes flors que fan créixer les seves tiges amb timidesa. Lluiten per sobreviure en un entorn hostil. El sòl desnivellat alterna parts on la vegetació ha crescut de forma totalment salvatge i parts on directament només hi han crescut, de forma puntual, les plantes més fortes, visibles entre les grans esquerdes que s’han produït en el sòl marró i sorrenc. Una terra amb aparença deshidratada i malaltissa.

 

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Correcció a càrrec d’Helena Roura