Magazine

Violències

Protegir l’entorn: tres històries de violència

— L'increment de l'activitat industrial i de la població durant les últimes dècades han canviat la fisonomia i la salut del territori a les comarques properes a Barcelona

— Al Vallès Occidental trobem 134 polígons industrials, 8 carreteres, tres xarxes de trens i més de 900.000 habitants repartits entre els 23 municipis que formen la comarca

Tweet about this on TwitterShare on Facebook34Google+0Share on LinkedIn0
Text i fotografies de Borja Alegría i Estefania Bedmar

“En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès (…)”. Aquest fragment extret de Conrades d’exili l’escrivia Pere Quart el 1947 des del seu exili a França. Avui, setanta anys després, els turons i els pins del Vallès Occidental conviuen amb 134 polígons industrials, 4 autopistes, 3 carreteres comarcals, una carretera nacional, dues xarxes de trens de rodalies (RENFE i FGC), un petit tram de tren d’alta velocitat (AVE) i més de 900.000 habitants distribuïts pels 23 municipis que formen la comarca.

En un territori en què no fa tantes dècades predominaven els ambients naturals i rurals, l’increment de l’activitat humana relacionada amb la indústria i el transport han provocat un impacte mediambiental definitiu.

 

Vista de la vall del Llobregat. El Diari de Barcelona publicava a la portada del 31 de maig de 1975 una fotografia aèria amb el següent titular: “Castellbisbal: polígonos y cerámica”. Com si fos una premonició, aquest diari anunciava un procés d’industrialització revolucionari que deixaria enrere una economia basada en el camp. © Borja Alegria

Castellbisbal

Castellbisbal limita amb el Baix Llobregat, una altra comarca densament poblada i industrialitzada. Compta amb 12.227 habitants, segons dades del padró municipal del 2016, i destaca any rere any pel fet de ser un dels municipis que més energia elèctrica consumeix per habitant a tot l’Estat. La causa són els seus 10 polígons industrials. La població del municipi s’ha multiplicat per tres des de 1975 i l’impacte de les emissions provocades per les fàbriques i els automòbils ha crescut exponencialment. D’altra banda, les vies de comunicació han alterat i fragmentat la seva fisonomia natural. Castellbisbal es va incorporar a la prosperitat de l’economia industrial, però el seu entorn ha pagat un preu molt alt.

 

L’empresa Celsa, el grup industrial més gran de Catalunya –amb una facturació de 3.400 milions d’euros– té les seves instal·lacions en aquest municipi, al polígon de Sant Vicenç, a tocar de les aigües del riu Llobregat. Els forns d’aquesta indústria siderúrgica, on es fon la ferralla que després es transforma en làmines d’acer, han estat un dels majors focus d’emissions de fums del municipi. © Borja Alegria

 

El cap d’enginyeria municipal, Xavier Bosch, ens explica que cal diferenciar dos tipus d’emissions. En primer lloc, les anomenades emissions difoses, que no passen per tubs, xemeneies ni els seus corresponents filtres, sinó que arriben a l’atmosfera directament. En segon lloc, les emissions conduïdes, que són controlades i filtrades. Per tal d’aconseguir que les emissions dels forns fossin completament conduïdes, l’Ajuntament de Castellbisbal va haver de pressionar l’empresa Celsa per iniciar una gran inversió en el sistema d’aspiració que aconseguís conduir la màxima quantitat de fum possible cap els filtres. Actualment, tal com ens explica el mateix enginyer, les fumeroles que surten de les instal·lacions són blanques (predomina el vapor d’aigua) i no grises (plenes de partícules metàl·liques contaminants), com fa uns anys.

 

El conjunt de viaductes, túnels i accessos han constituït un nou paisatge en què costa molt incloure la presència humana que no vagi associada als diferents mitjans de transport. Una passejada a peu per aquest tipus de nus fa sentir vertigen, estrès, por i, sobretot, la sensació odiosa que el lloc que trepitges no és humà. © Borja Alegria

 

La violència contra l’entorn no es limita a les activitats industrials, el trànsit rodat i les seves emissions. Un altre gran problema és l’impacte generat per les infraestructures viàries. En un dels extrems del terme municipal de Castellbisbal hi ha un dels grans nusos de comunicació de Catalunya, on es creuen l’autopista AP-7, l’autopista AP-2, la línia de tren d’alta velocitat (AVE) i diferents línies de tren de RENFE (R4 i R7) i vies de tren privades. A més a més, ara està en construcció un enllaç amb l’autovia A2.

Són construccions que alteren i fragmenten el territori, que sobrevolen o esclafen espais naturals i rurals, i dificulten el trànsit dels animals i de les persones. Entre les infraestructures, es generen espais ambigus, sense un ús definit i amb una accessibilitat mínima. Començo a caminar per fer fotografies dels viaductes i no sé per on creuar, on aturar-me sense córrer perill. Em poso una armilla reflectora perquè tinc una sensació molt forta d’inseguretat.

 

Les antigues palanques per creuar els rius donaven una dimensió a la natura que avui ha desaparegut. Les obres d’enginyeria sotmeten els vessants, les rieres, les masies i tot allò que es troben al seu camí. L’ermita de Sant Quintí –del s. XII– i la masia de Can Pedrerol de Baix –del s. XVII– són alguns dels exemples de patrimoni artístic i cultural que s’han vist ocupats, envoltats i pràcticament ensorrats per les gran vies de comunicació. © Borja Alegria / Arxiu Ajuntament de Castellbisbal

L’any 2016, les dades sobre qualitat de l’aire a Castellbisbal pel que fa a concentracions d’arsènic, cadmi, partícules en suspensió i plom eren inferiors als màxims establerts per la llei. Cal tenir en compte, però, que l’estació de control de la qualitat de l’aire està al centre urbà, a 100 metres d’altitud per sobre del nivell de la principal zona d’emissions del municipi, que es troba a la vall del riu Llobregat. En aquesta zona, els nivells d’òxid de nitrogen, per exemple, van ser de 41 micrograms per metre cúbic, quan el límit fixat per la directiva europea és de 40.

 

Química Solvay. Els núvols tòxics que es poden produir en cas de fuita descontrolada en una indústria química poden ser letals. Aquestes instal·lacions, a més a més, poden provocar explosions amb conseqüències greus per a la població. En el cas de l’empresa Solvay (al límit entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental), se sap que, en cas de fuita, es produiria un núvol tòxic de clor que, en ser més dens que l’aire, avançaria encaixat pel congost del Llobregat i afectaria diferents municipis. © Borja Alegria

 

L’empresari i veí de Castellbisbal, José Luis Fernández, reconeix aquesta agressivitat i hostilitat del lloc on viu: “Vull arribar a casa i, sí o sí, he de passar per un polígon industrial”. En José Luis viu a la urbanització Comte de Sert, que té dos accessos, tots dos a través de polígons industrials. Li costa assumir el paisatge que veu davant seu perquè, al cap i a la fi, viu en un poble. Però l’entorn fa que sembli una altra cosa, en cap cas un nucli petit i acollidor. Des de casa, sent sorolls del polígon industrial Comte de Sert i, durant molts anys, ha patit les males olors que han produït empreses com Friskies, del grup Nestlé, o FCC Ámbito.

 

Montcada i Reixac

 

Lafarge destaca entre el paisatge des de kilomètres de distància. Colosal, amenaçadora i imponent, la seva complexa infraestructura s’alça entre els turons, l’autopista, les vies del tren i les cases que l’envolten. © Estefania Bedmar

 

A l’altra banda del Vallès, tocant el riu Besòs i Collserola, se situa Montcada i Reixac, una de les ciutats del Vallès Occidental més afectades a nivell mediambiental. El seu territori està malmès principalment per l’Ecoparc –equipament per a la gestió de residus– i la cimentera Lafarge, dos elements que malmeten la qualitat ambiental de la ciutat i la vida dels seus gairebé 35.000 veïns.

José Luis Conejero és president de l’Associació de Veïns de Can Sant Joan i membre de la Plataforma Antiincineració de Montcada. És una de les persones que combat per visibilitzar aquesta lluita veïnal que, des de 2006, demana el tancament de Lafarge: “És com les pedres: si te’n poses una a la boca, com més petita, més perillosa”. Amb la contaminació, segons Conejero, passa quelcom similar: “El més perillós són les partícules més petites, el que no es veu a simple vista”.

Els veïns de Montcada, entre ells Conejero, duen a les seves esquenes molts anys de protestes que han arribat als tribunals. Un dels episodis judicials va ser la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que denegava l’any 2013 el permís ambiental concedit a Lafarge per la Generalitat per tal de fabricar ciment al kilòmetre 3 de la carretera C-17. Això impedeix a Lafarge expandir la seva activitat, però no la limita a efectes reals. “Un estudi, publicat el 2013 a la revista Environment International i dut a terme per investigadors de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid, mostra que les persones que viuen en un radi de 5 kilòmetres d’una cimentera tenen més probabilitats de patir càncer al llarg de la seva vida. Estem parlant de prop d’un milió d’afectats, comptant localitats veïnes com Cerdanyola o Santa Coloma, i alguns barris de Barcelona”, diu Conejero.

 

Passejar pels grans nusos viaris del Vallès fa sentir que el lloc que trepitges no és humà

 

Caminant pels abocadors del Vallès, fem palès que estem violentant el nostre propi entorn

Cerdanyola del Vallès

A tocar de Montcada, a Cerdanyola del Vallés, hi conviuen diferents elements que fan que sigui una de les poblacions del Vallès Occidental amb més amenaces mediambientals: abocadors tòxics, amiant, crematori i antenes, quatre factors que contaminen l’aire, el sòl i l’entorn dels 57.500 habitants d’aquesta població. Aquesta combinació tòxica fa que Cerdanyola tingui els índexs més alts de càncer de pleura de tota Espanya i sigui un territori castigat a nivell de contaminació atmosfèrica.

En els seus 30,56 kilòmetres quadrat i les seves rodalies hi ha un total de 13 abocadors: Can Fatjó, Elena, Montserrat 1, Montserrat 2, Can Planas, Can Domènec, Avi Nord, Avi Sud, Antònia, El Molí, Miramon, Est AP-7 i Oest AP-7. Tots ells, en teoria “controlats”.

El de Can Planes ocupa una extensió total de 18,25 hectàrees de superfície i una profunditat que, en alguns punts, supera els 40 metres, amb un volum de més de 2,5 milions de metres cúbics. La seva història no resta protagonisme a les dades: l’enorme forat es va utilitzar durant els anys setanta com a deixalleria dels residus de la indústria, fonamentalment de la construcció, de camions que venien a deixar tot tipus de residus, entre ells alguns elements contaminants com sals d’alumini o hidrocarburs. Després de 30 anys de descontrol, la Corporació Metropolitana de Barcelona va clausurar oficialment l’abocador el 1995 i va tapar l’enorme forat amb terra. Tot plegat, una bomba de rellotgeria subterrània que desprèn gasos contaminants i malmet el sòl i les aigües subterrànies amb substàncies com els lixiviats, líquids tòxics que circulen pel subsòl.

 

L’abocador de Can Planes és un tros extens de terra amb una lleu pendent on només es puja per camins fets aleatòriament per les poques persones que hi passen fent footing o passejant els gossos. © Estefania Bedmar

 

La lluita per la descontaminació de Can Planes –encapçalada per la Plataforma Cerdanyola sense Abocadors– durant els darrers anys ha comportat estudis científics, lluites polítiques i interessos econòmics al territori. Un dels estudis –el mateix que ja hem citat en el cas de Montcada–, va concloure que la població que viu en ciutats properes a incineradores i plantes de tractament de residus, estadísticament, té més possibilitats de morir a causa d’un càncer. L’estudi, que va analitzar les defuncions per càncer a poblacions espanyoles durant el període 1997-2006, destaca l’incidència de càncer de pleura, estómac, fetge, ronyó, ovari, pulmó, colon, bufeta urinària i leucèmia.

 

La contaminació en l’enorme extensió de Can Planes no es veu a cop d’ull. L’emanació de gasos contaminants en l’aire tampoc es respira de forma conscient. Només alguns elements, com la xemeneia en un dels punts de l’abocador, fan detectar que alguna cosa passa en aquest terreny abandonat a la part nord de la ciutat, la que limita amb el Castell de Sant Marçal, l’AP-7 i Sant Cugat del Vallès. © Estefania Bedmar.

 

La polèmica, però, va assolir un dels seus punts màxims quan es va conèixer que el Consistori i la Generalitat planificaven, dins del pla urbanístic del Centre Direccional, la construcció d’habitatges en el terreny, a prop dels famosos parc Alba i el Sincrotró de partícules –aquests últims, fora del terreny de Can Planes–. La declaració de Can Planes com a sòl contaminat és l’eix de la lluita, ja que comportaria el tractament del terreny i la impossibilitat d’edificar-hi.

 

La vegetació creix salvatge en l’enorme extensió de l’abocador de Can Planes. El territori, amb forts desnivells, sots i turons formats per l’acumulació de terreny, deixa a la vista elements com tubs industrials o simple deixalla, especialment a la part de l’antiga riera, on fa anys hi passava l’aigua cap a Sant Cugat. © Estefania Bedmar

 

Als abocadors del Vallès, sovint no es veu, ni s’olora, ni se sap què és, però els tubs que es veuen de tant en tant entre la vegetació salvatge fan palesa la sensació que estem violentant el nostre propi entorn. Alguna cosa passa als paisatges que conformen Can Planes, i a les rodalies de la Celsa, o de la Solvay, o de la Lafarge, així com a la inhumana solitud, plena a vessar de cotxes-xemeneia, de les infinites carreteres i autopistes del Vallès.

El Castell de Sant Marçal, un conegut edifici de la comarca, es veu al fons, així com algunes flors que fan créixer les seves tiges amb timidesa. Lluiten per sobreviure en un entorn hostil. El sòl desnivellat alterna parts on la vegetació ha crescut de forma totalment salvatge i parts on directament només hi han crescut, de forma puntual, les plantes més fortes, visibles entre les grans esquerdes que s’han produït en el sòl marró i sorrenc. Una terra amb aparença deshidratada i malaltissa.

 

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Correcció a càrrec d’Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— L'increment de l'activitat industrial i de la població durant les últimes dècades han canviat la fisonomia i la salut del territori a les comarques properes a Barcelona

— Al Vallès Occidental trobem 134 polígons industrials, 8 carreteres, tres xarxes de trens i més de 900.000 habitants repartits entre els 23 municipis que formen la comarca

Articles relacionats