Aquesta crònica escrita per Juan Piedra la vam publicar el 16 de juliol de 2013, i la recuperem ara per celebrar el primer aniversari del nou web de SomAtents. Poc menys de dos anys abans de la seva presa de possessió, l’avui alcaldessa de Barcelona i llavors portaveu de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, Ada Colau, ocupava bancs i era desallotjada pels Mossos d’Esquadra.

–…¡porque en la terraza hay que ser tigre, no gatito!  [en referència al fet que en una terrassa de la Rambla de Barcelona hi passa de tot i s’ha d’estar alerta].
–Y tú, con esa cara de culito de bebé,. ¿qué me cuentas?… –vaig respondre, sorneguer.
–Ah, sí, és clar… – Santiago, colombià, imberbe. Bromista. Bon venedor, mandrós, bocamoll–, y usted, con esa cara de periodista… ¡fracasado!

Vaig obrir la vàlvula i, de l’escalfador de llet de la cafetera, van sortir dues escopinades de ràbia vaporitzada a pressió. Vaig submergir el petit broc a la cassoleta de llet freda per escalfar-la i vaig mossegar amb la mirada el Santiago. Em vaig assenyalar els ulls i, després, vaig assenyalar els seus. Més tard, ja fora de la barra i després d’haver rellevat el colombià a la terrassa, vaig donar-li voltes al tema aquest del fracàs. Vaig pensar que el meu col·lega no anava gaire errat. Em vaig quedar palplantat a l’entrada d’El Restaurant.

Vaig mirar al meu voltant. La manifestació més evident de la protesta és el soroll. Existeixen protestes silencioses, però acostumen a ser commemoracions històriques o homenatges. Quan toca queixar-se, es fa soroll. La Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) estava duent a terme una acció de protesta a la sucursal del Banco Popular que hi ha a la Rambla, pel desnonament de José Antonio. Feien molt soroll, de manera continuada. No van deixar de fer-ne durant vàries hores. Duien botzines, xiulets, llençaven consignes i instaven els cotxes que pujaven la Rambla que fessin el mateix. Ja havien protestat davant d’aquesta sucursal en altres ocasions, em comentaven alguns col·legues d’El Restaurant. Però mai havia coincidit amb mi treballant-hi.

Els periodistes es diferenciaven a quilòmetres dels membres de la PAH i dels curiosos. Voletejaven captant testimonis i dades: “Tinc un total de la Colau i un altre de [inintel·ligible], ja podem marxar”, va dir una esvelta periodista mentre jo prenia nota del que volia prendre un jove estranger que es defensava prou bé en castellà:

– ¿Mue podrría usthé desir en qué counsisthe esta… esto?
– Bien, se trata de una protesta en contra de los desahucios.
– ¿Qué es un…disauzo?

Quasi! El seu lèxic no donava per tant. Més tard, a la mateixa pregunta, però aquesta vegada pronunciada per una parella de russos que pretenien pagar amb dòlars americans un parell de cafès:

–…against the banks –vaig respondre.

–What’s wrong with banks?

–Emmm… Abusive morgages?

I després, quan ja queia la tarda, amb una anglesa.

–…so, banks take away their homes but they still have to pay the rest of their debt –vaig improvisar.
– It’s so unfair!
– Emmm…-vaig necessitar una bona estona per explicar-los que nosaltres no tenim dació en pagament.

La tarda era plàcida a El Restaurant; poca feina. Si no arriba a ser per la gent que va congregar la PAH, encara menys. Alguns d’ells feien un descans al nostre establiment, pagant els abusius preus a prova de divises estrangeres que figuren a la nostra carta. A mesura que passaven les hores, l’afluència anava creixent a la porta del Banco Popular.

Ja feia estona que tenia clissada l’Ada Colau, que anava amunt i avall, el mòbil traient fum, despatxant per aquí, saludant per allà. En una d’aquestes, va entrar a El Restaurant, acompanyada per l’Adrià Alemany, a prendre una canya ràpida. No va deixar el mòbil en pau en cap moment. Tan ràpid com va entrar, va sortir. Vist i no vist. Amb prou feines li vaig dir “bona tarda”. No podia “aconseguir un total”, ni “treure-li un parell de decles”. Estava treballant; com a molt podia servir-li alguna cosa, tornar-li les voltes, retirar-li el got o assenyalar-li on era el lavabo.

Em vaig imaginar traient-me el davantal amb decisió, llençant-lo a terra, agafant el comandero i el bolígraf i assaltant Ada Colau a preguntes, destorbant el seu petit moment de descans cerveser. Però no: havia d’estar pel que havia d’estar. Per servir taules.

L’Adrià Alemany va tornar més tard amb una alta noia i van demanar dues canyes. El preu d’aquestes de ben segur que els va fer esglaiar, ja que per sopar van decidir menjar-se un entrepà que duien de casa embolicadet en paper d’alumini abans que demanar quelcom de la carta.

Entrada la nit, la parelleta de polis que van passar tota la tarda per allà es va multiplicar. Ara n’eren quatre o cinc i semblaven debatre amb alguns membres de la PAH, tot i que tampoc acarnissadament. Jo estava pendent d’uns tipus sospitosos de voler pirar sense pagar. Va resultar que no era així, malpensat de mi. El que passava és que anaven amunt i avall, interessant-se per com avançava el tema de l’ocupació del banc. La imminent arribada d’una horda de tipus encaputxats i sense identificar va evidenciar la proximitat de la intervenció policial.

–Doncs es veu que el jutge ja ha trucat –em va dir un dels dos.
–Ah, sí? I què ha dit? Que s’ha acabat la festa, oi? –que ben informat, vaig pensar.
–Sí. No trigaran a desallotjar.

Les converses amb el Gael, argentí, acostumen a distar molt del que es considera políticament correcte. Quan un cambrer busca petar la xerrada per mirar de no odiar aquesta feina merdosa, ha d’intentar anar més enllà:

– Mira, ¡un etarra! –em va dir des de l’altra banda de la barra–, ¿no iban vestidos así los etarras?
– Pero estos no son etarras sino policías –li vaig contestar–. Aunque parece que la temporada primavera-verano de los mossos está inspirada en ellos.
– Ajahjkajakahkjahjahajahajk –el Gael riu així.
– Pero no te equivoques, estos ostentan el uso legítimo de la fuerza.
– Aaaaah… qué privilegio más lindo…

Al Dani, el nostre encarregat, no li molava gens la situació; temorós que la cosa es tornés violenta, va entrar en pànic i va començar a enviar ordres a tort i a dret per autoconfirmar-se que tot anava bé. Com que tot estava controlat, no li vam fer massa cas. Va entrar un tipus malgirbat, amb el mòbil i el carregador a les mans:

– Ei, puc carregar el mòbil un minut? No tinc bateria i he de fer seguiment a les xarxes.
– Sí, sí, mira, aquí… Periodista, oi?
– Gràcies! Sí, treballo a un mitjà alternatiu…
– Quin?
– Eehh –Dani, l’encarregat–, ¿qué hace éste con el móvil?
– Anda Dani, déjale, que tiene que usarlo para trabajar.

Aleshores, li vaig dir: “Jo també soc periodista”. I ell em va preguntar: “I on treballes?”. I jo li vaig assenyalar el davantal i li vaig contestar: “Aquí, no ho veus…?”.

No van passar ni dos minuts que un paio amb passamuntanyes i pistola ens va dir que recollíssim la terrassa. En un tres i no res, la vorera era buida com un plató de televisió esperant els actors i presentadors.

Des de la meva privilegiada però immòbil posició vaig albirar vuit lecheras de mossos i una cinquantena d’encaputxats, que tallaven el pas a la part superior de la Rambla a vehicles i vianants. Una línia infranquejable d’uns deu ciutadans armats no identificats es va plantar a la porta d’El Restaurant. Quinze minuts abans, només hi havia manifestants fent soroll i alguns polis mirant-s’ho. Ara, els membres de la PAH s’apilaven davant la tanca policial i els increpaven. De la foscor van emergir quatre focus blancs. Gravant. Acció!

Parelles de mossos treien un a un els membres de la PAH agafats del braç, amb més o menys suavitat o agressivitat, i sempre escridassats pels que esperaven rere la tanca policial, que rebien els desallotjats com a hostatges alliberats d’un llarg captiveri. Els flaixos els seguien, ja fossin de les càmeres de televisió o de les reflex del guiri que no tenia ni fava de què polles estava passant.

En una d’aquestes, un parell de mossos treuen a Ada Colau (que uns minutets abans caminava tranquil·la pel carrer). La portaveu mostra un somriure triomfant i s’ha canviat la samarreta per una verda corporativa de la PAH. El moment televisiu cuidat al detall. Tan bon punt arriba allà on són els seus companys, totes les càmeres giren en tromba i l’entrevisten. Hores de protesta culminades en aquest minut televisiu. Això sortirà a la tele, per això ens coneixeran.

Talleu, és bona!

– ¡Juan, va! Hay que limpiar las mesas y levantar las sillas antes de cerrar. Date vida y deja de fisgonear –Dani, l’encarregat, com no…
– Dani, yo cerraría ya la persiana si estás tan estresado. Total, nadie más va a entrar hoy –li vaig dir.
– Vale, Gael, anda, ve tú y cierra. Tú, Juan, ponte con las mesas, que estás muy periodista hoy… ahí todo el rato fisgoneando.

Quan la persiana automàtica va començar a baixar, el focus d’atenció va variar per un moment i manifestants, guiris i encaputxats ens van clavar la mirada. Allà estàvem, tots tres (el Dani, el Gael i jo) dempeus, braços creuats, esperant que baixés completament la persiana. Es va fer un petit silenci només trencat pel grinyol del metall rovellat.

– ¡A vosotros también os roban! –ens va recordar un simpàtic manifestant.
– ¿¡No me jodas!?

CLACK! I un mur de ferro groguenc em va separar del que estava passant al carrer. Em vaig quedar allà plantat mirant la persiana des de dins. A l’altra banda, més enllà del mur, continuaven les consignes, els clams i els insults als polis. El so del carrer arribava somort al meu costat de la persiana. Com si estigués molt a prop del que passava però, inequívocament, sense estar-hi.

– ¡Va, Juan, espabila!

Traducció al català per Gerardo Santos
Correcció a càrrec d’Helena Roura