–¿Y el Pepe era gallego? –li pregunta, sorpresa, una veïna a l’amiga que l’acompanya, que de tant veure’l pel barri ja el feia d’aquí.

L’amiga respon amb un encongiment d’espatlles, atenta al discurs de la germana del monologuista, Carmen Rubianes, que és el primer de molts. Mudades amb faldilla i brusa a conjunt, avui elles conjuntament amb altres veïnes, així com molts amics i coneguts de l’actor, han vingut a celebrar la inauguració del carrer del Pepe, a la Barceloneta.

Darrere de la gentada que ocupa l’espai de la celebració, allà on es troben l’acabat d’estrenar carrer Pepe Rubianes i la platja, hi ha el Francisco, que amb un barret de copa negre i un gran puro que no para de fumejar, es mira l’espectacle de lluny, com de passada.

–No lo conocí al Pepe, pero era transgresor y eso a mi me gusta –admet, per després afegir que a ell, però, li és igual el canvi, en un to dubtós que sembla dir alguna cosa més. Mentre parlem, la seva dona, agafada fortament del seu braç, se’l mira –ens mira– amb un cert recel, com si el fet de preguntar sobre el canvi de nom del carrer tingués trampa.

Des del diumenge 15 d’abril, ja és oficial que el Pepe Rubianes té un carrer per a ell sol. L’irreverent actor i monologuista, autodefinit com a galaicocatalà i de llenguatge directe i satíric, per a qui l’autocensura era absurda i feia enrojolar el públic amb un llenguatge per ell descrit com a “sucio y soez” –encara ho fa quan remiro monòlegs mítics com el Rubianes solamente–, tindrà un carrer, i no pas dels petits, al barri de la Barceloneta. I tot i que ja fa nou anys que un càncer de pulmó se’l va endur, la seva memòria restarà present en les plaques d’una via que diàriament és transitada per milers de persones, moltes d’elles, i més ara que ve la calor, estrangeres que, sense saber qui era, el llegiran per orientar-se i trobar el rumb.

 

 

Amb la irrupció del Pepe, el carrer Almirall Cervera desapareixerà del nomenclàtor de Barcelona. L’Almirall, de nom Pascual, va ser un militar de l’Armada espanyola que va combatre a la guerra de Cuba a finals de segle XIX en l’anomenat Desastre del 98. A Cuba és considerat un heroi i, fins i tot, a L’Havana i a Santiago hi ha bustos d’ell. Alguns descendents del militar han mostrat la seva oposició al canvi, ja sigui amb cartes a mitjans de comunicació o a l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, l’extens arbre genealògic dels Cervera permet la dissidència. Un dels seus tataranets, Guillermo Cervera, fotògraf i fotoperiodista –ha acompanyat per les guerres del món al periodista Plàcid Garcia-Planas per a La Vanguardia–, és a les Bahames, on acaba de finalitzar un reportatge sobre la història del seu avantpassat a Cuba.

–A mi me la suda la historia, yo soy apolítico, me da igual –confessa, amb un to entre superb i bromista–. Pero el domingo tómate algo en mi honor. ¡Ésta en honor de Guillermo Cervera! –em diu rient, abans de penjar.

El sol espaterrant de diumenge convida a esmorzar en una terrassa ben a prop de la platja, perquè l’acte comença d’hora. Des de quarts d’onze del matí, l’espai on se celebra la inauguració del nou carrer de Pepe Rubianes no para d’omplir-se. L’acte s’emmarca dins de la celebració de la Primavera Republicana per part de l’Ajuntament de Barcelona, amb activitats que busquen enaltir els valors republicans. La seva proximitat a la platja –se celebra a l’extrem oest del carrer– i un cel sense cap núvol faciliten que l’afluència de gent no pari.

–What happens? –pregunta, absent però amb la mirada fixa a l’escenari, un noi vestit amb bermudes i samarreta curta, amb una tassa blava de petites flors blanques a la mà, que s’ha acostat des de la platja.
La seva pregunta llançada a l’aire, que no és resposta per cap veí –acostumats com estan a la presència dels turistes– es va repetint per molts que s’acosten a la festa. Hi ha molts turistes però també veïnes de Barcelona, que de passeig pel barri mariner s’assabenten del canvi, algunes amb un somriure, d’altres posant pressa a la parella per marxar d’aquesta “tonteria”.

 

 

La notícia de la substitució del nom del carrer ha provocat diversitat de reaccions. La Natàlia, que treballa en un edifici del carrer Pepe Rubianes, ja ha canviat la direcció en el seu mail i ho explica contenta i orgullosa. Altres veïns, però, es queixen que el Pepe no va fer res pel barri, mentre que d’altres, que el recorden, estan molt contents del reconeixement. També hi ha veïnes que no sabien, fins que algú els ho ha demanat o avui s’han trobat la festa quan han sortit de casa, que el carrer canviava de nom.

En el consell de barri de l’abril, que ha coincidit amb la setmana de la inauguració, el canvi de denominació del carrer no s’ha comentat gaire. Les veïnes de la Barceloneta tenen altres preocupacions:

–Lo de los pisos turísticos continúa, que hoy he entrao en Airbnb y había más de 70 en la Barceloneta, ¡y este año tiene pinta que esto será otra vez un despiporre! –exclama un veí amb un to in crescendo, cada vegada més enfadat.

–Doncs jo sóc paradista i estic farta que em pixin i vomitin al costat de la parada… Que sort en tinc de les que ruixen amb la manguera, que al matí els ho dic i m’ho treuen –pren la paraula una dona asseguda a la segona fila, entre enfadada i trista.

–Pues yo estoy harta de los negritos del top manta, que no hacemos ni un euro, como siga así tendré que cerrar y estoy sola con una niña… ¿Me vais a dar vosotros trabajo de agente de proximidad? –es queixa una paradista, que acaba la intervenció emocionada.

El tema del carrer de Pepe Rubianes només ha sorgit amb el comentari d’una de les veïnes demanant processos participatius: que el canvi dels noms dels carrers es consulti amb el veïnat a partir d’ara, atès que per normativa no cal fer-ho.

El procés per canviar de nom un carrer comença amb una recollida de signatures a favor de la modificació que presenta algú de manera individual o un grup de persones. Després passa per la ponència del nomenclàtor i l’alcaldessa li dóna el vistiplau, tot i que en el cas del Pepe Rubianes es va aprovar al plenari del districte. La majoria dels partits (Barcelona en Comú, ERC, PSC, PDeCat i la CUP) van votar a favor del canvi, a excepció del PP i Ciutadans, que es queixaven del cost que suposaria el canvi per les veïnes i els comerços i demanaven que es busqués un lloc nou sense nom.

 

 

Aquesta disparitat d’opinions entre els partits no es veu al consell de barri, on trobem els consellers de Ciutat Vella del PDeCAT, ERC i Ciutadans participant en un triangle de confidències i rialles durant tota la sessió, ubicats al final de la sala.

–Soc pacifista, i el canvi de nom d’un militar a un de la faràndula em sembla genial –diu, content i expressiu, César Martínez, el conseller del PDeCat–. Ara bé, ella no sé què n’opina… –afegeix mentre assenyala, sorneguer, la representant de Ciutadans, Júlia Barea, que respon de perfil, mentre recull la bossa per marxar.

–Jo només dic que si es canvia un carrer caldrà canviar els de tota la ciutat i això no pararà mai… Però és la meva opinió personal, eh! –comenta amb un gest de treure importància al tema, per després afegir que no podrà anar a la inauguració de diumenge perquè “tinc un acte de partit, però, sinó, hi anava”.

“És coneguda la posició del PP i Ciutadans de no remoure res, de no tocar una particular memòria de la ciutat, la dels triomfadors, i el nostre esperit està en reequilibrar el nomenclàtor, que esta plegat de sants i homes”, reflexiona el Ferran Caymel, conseller del barri per Barcelona en comú. “El Pepe és un home, però hem canviat un militar per una persona que va fer molt per la llibertat d’expressió”.

El procés per arribar al canvi de nom ha estat llarg i així el recorda Ricard Vinyes, comissionat de programes de memòria. “Quan vaig arribar s’havia atorgat un pla, que era el que hi havia al triangle del final del carrer Viladomat amb el Paral·lel, i aleshores parlant tant amb la família com amb “les vídues” de Rubianes, vam plantejar la possibilitat que fos a la Barceloneta. I ara potser diré una bestiesa, però el Rubianes té un cert aire de Barceloneta”.

Això mateix defensaven “les vídues” del Pepe, el grup d’amics de l’humorista que vetllen per la seva memòria, tots ells presents a la inauguració a excepció de Carles Flavià, que va morir fa dos anys i per qui han reclamat, aprofitant l’acte, que li donin un carrer; potser el Passeig Joan de Borbó, per estar a prop del seu amic i, de pas, evitar-li conviure amb un monarca.

 

 

Entre les vídues, trobem Joan Manuel Serrat, que ha participat en l’acte amb la cançó Seria fantàstic. “Amb tot el procés independentista, hi ha hagut comentaris desagradables per xarxes socials i, en particular, a la germana del Pepe, en referència al fet que en Serrat no hi hauria de ser i no li hauria de permetre participar-hi”, comenta Ferran Caymel, conseller del barri. “Això sap particularment greu perquè eren amics i no té sentit entrar en aquestes consideracions quan s’està fent un homenatge a una persona com el Pepe”.

Mentrestant, des de l’escenari, Serrat recorda allò de “seria fantàstic no passar per l’embut, que tot fos com és manat i ningú no manés”. I els presents l’escoltem, immersos en un silenci emocionant que acaba esclatant en un aplaudiment sense fissures. Com el que, des d’allà on sigui, Rubianes segur que li faria mentre recorda allò de “la opinión es como el culo: todo el mundo tiene una”.

També el Pare Manel, una de les vídues del Pepe i present a la llista de Junts per Catalunya, treu importància a les crítiques. “Cadascú pot opinar el que vulgui, nosaltres intentem ser democràtics. Altres no ho són: si opines diferents ets terrorista. Però jo respecto totes les opinions”. Pepe Rubianes i Carles Flavià van iniciar el festival Guanya’t el cel amb el Pare Manel, que anualment recull diners per la seva fundació dedicada a les persones en risc d’exclusió social.

Amb aquesta remor de fons, l’acte d’inauguració del carrer s’ha avançat per tal que no coincideixi amb la manifestació unitària organitzada per l’Espai per la Convivència i la Democràcia i recolzada pel partit dels comuns. L’acte ha comptat amb multitud de llaços i bufandes grogues, així com amb una estelada que, a mesura que arribava més i més gent, ha anat quedant amagada, tots ells símbols que s’han vist reforçats per alguns dels parlaments. Un dels més aplaudits ha estat el de l’actor Francesc Orella –”Ese es el Merlí de la TV3“, exclama una dona prop meu–, que ha nombrat aquella “puta unitat d’Espanya” que tant ens recorda al Pepe.

Quan l’acte gairebé arriba a la seva fi, l’alcaldessa, la germana de l’actor i algunes de les vídues corren la cortineta que amagava la placa del carrer, partida en dos per l’ombra del balcó provocada per la llum zenital del migdia. L’efecte ha dificultat al nombrós públic perpetuar el moment en els seus mòbils, que es removien buscant el millor angle. Després de la foto, de seguida ha començat la dispersió de polítics i assistents carrer enllà, molts d’ells cap a una manifestació que reclama allò que Rubianes utilitzava sense miraments ni compliments: la llibertat d’expressió. En una època de censures i repressió, la seva germana l’ha recordat mentre es preguntava on seria avui si fos viu, en una fotografia disfressat de presidiari.

 

 

Mentre marxem, creuem els veïns de carrer del Pepe, tots homes: militars, sants, un propietari i un cronista, acompanyats de ciutats costeres i d’alguns carrers relacionats amb el mar. Me’ls miro i penso que la manca de noms de dona en els carrers forma part del raquític 7% que hi ha a tot Barcelona. Amb el que li agradaven les dones i el Pepe no en tindrà cap a prop. S’haurà de conformar amb veïnes i turistes i, potser, les propietàries dels restaurant La Cepa i La Malandrina, o la fornera de la petita fleca que hi ha al final del carrer. Perquè la resta de comerços que ocupen el seu carrer –botigues de records pels turistes, com Kaprichos o La Pampa, de productes electrònics (Soni Club o Barna Electronic), La Cassola, de menjar per endur, petits supermercats com el King’s, l’Apartment Barcelona de lloguer de pisos i restaurants com el Salamanca– són regentats, en la seva majoria, per homes.

El seu veí més important, però, és el gran Passeig de Joan de Borbó, pare del rei Joan Carles I i avi de Felip VI. Des de fa anys, associacions de veïns i l’Assemblea Nacional Catalana demanen que se li retorni el seu antic nom, Passeig Nacional, que va tenir des de mitjan segle XIX fins que, el 1993, l’alcalde Pasqual Maragall el va canviar. Altres veïns més petits del Pepe són militars, com l’Almirall Churruca, o antics capitans generals de Catalunya, com el Comte de Santa Clara, que ho va ser a principis del segle XIX, o el carrer de Meer, en referència a Ramon de Meer, que va ser capità a mitjan segle XIX.

Pel carrer Pepe Rubianes el trànsit de turistes no s’atura, mentre alguns d’ells, perduts, comparen el seu mòbil amb un nom que encara no existeix al nomenclàtor global que ens guia a totes, beneït Google Maps, on encara surt el carrer Almirall Cervera [a dia 20 d’abril, Cervera perviu]. Mentre Pepe Rubianes espera el canvi envoltat de militars, potser sí que, com recordava l’humorista Andreu Buenafuente durant l’acte, els diria allò que volia que posessin al seu epitafi: “Que os den por el culo a todos”.

 

Edició textual a càrrec de Catalina Gayà
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar