1. Flors a la Florida, 15/12/17

Com cada 15 de desembre, Mari Carmen Peso i Juanjo Álvarez surten de casa seva, a la Verneda, a primera hora del matí. El dia amenaçava de ser plujós, però ha sortit el sol. Fa una calor estranya, anacrònica. En Juanjo Álvarez es treu la jaqueta. A la samarreta que porta posada es llegeix el nom del seu fill i la data del seu assassinat. Agafen un bus que els deixa a la porta de la Floristeria Navarro, compren rams i corones de flors. Criden un taxi, fiquen les flors i les corones al maleter. Són moltes, ocupen força espai:

–Avinguda Catalunya, 96. A l’Hospitalet de Llobregat.

En arribar, gairebé un centenar de persones espera. Mari Carmen i Juanjo triguen uns quants minuts a saludar-les a totes. Ho fan sense pressa, fent dos petons i agafant a la gent de les espatlles mentre les besen. Es nota que a alguns fa temps que no els veuen. Els 15 de desembre són jornades de protesta, de lluita i de ràbia però també el dia de l’any en què la Mari Carmen i en Juanjo es reuneixen amb els seus amics i companys. La Mari Carmen explica amb afecte que el seu nebot de Motril (d’on és ella; en Juanjo va néixer a Barcelona) els ha enviat una de les corones de flors més grans i boniques: “Tus primos no te olvidan“.

Encara que se’ls veu forts i decidits, a la Mari Carmen se la veu empassar-se la saliva quan algun record li passa pel cap i a en Juanjo se li encenen els ulls quan, mirant a l’altra banda del carrer, sembla veure el que ningú no veu.

Quan es col·loquen les flors a l’arbre, ningú fa cap pregària ni sona el Cant dels Ocells; ni tan sols hi ha silenci. Només se sent desenganxar-se la cinta adhesiva i tornar-se a enganxar, aquest cop envoltant infinitat de flors de tots els colors.

En acabar, una sola consigna:

“Pedro, hermano, nosotros no olvidamos“.

És el migdia d’un 15 de desembre de 2017 però el sol dibuixa unes ombres allargades, tètriques, gairebé crepusculars a la vorera de l’avinguda Catalunya de l’Hospitalet.

 

 

2. Allà on és fosc i d’on vénen els crits, 15/12/92

Vint anys abans, a finals del 92, aquesta part de l’Avinguda Catalunya es troba al ras, sense grans edificis que tapin el vent. Fa fred i no hi ha gaire gent al carrer. L’enllumenat públic és més deficitari que avui en dia. Llums tènues, grogues, esmorteïdes.

A una banda, la del mar, hi ha un ample descampat en què els cotxes aparquen amb certa anarquia. En un costat, l’Ajuntament ha fet pintar al terra un tauler d’escacs gegant. El meu germà i jo encara li diem avui dia, a aquesta espècie de parc, “el de la insolació”, a causa de l’absència d’ombres, ja siguin artificials o naturals. I al fons, la línia de trens de rodalies de Vilafranca, que alguns centenars de metres més enllà s’uneix a la de la costa i ordeix, així, la cremallera de desconnexió més insalvable a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.

A l’altra banda del carrer, al costat muntanya, hi ha un club de petanca. En la foscor de la nit, amb prou feines es distingeix res més enllà de la reixa però, als matins, sobretot els diumenges, la cosa canvia: els avis llancen el boliche –petit, de fusta, pintat de colors– amb aparent desgana i, després, llancen les boles –grans, pesades, algunes amb la missió de quedar a prop del boliche, altres vegades amb la intenció d’apartar les boles de l’equip contrari– dibuixant una paràbola precisa i preciosa amb el braç. Altres avis, en canvi, juguen al dòmino i d’altres, ni una cosa ni l’altra: prefereixen prendre uns quintos, quedar-se de peu i observar els altres jugar.

D’aquests últims –dels que miren amb una mà a la butxaca i a l’altra un quinto de Mahou i un Marlboro–, un d’aquests és el meu pare. El pla és el mateix cada diumenge al matí. Els meus germans, la meva mare i jo anem a buscar el papa a la petanca, que està a 200 metres de casa. A la meva mare no li fa gaire gràcia entrar-hi, “lleno de tíos na más que bebiendo“, així que, quan arribem a la porta, m’envia a mi o a algun dels meus germans a buscar-lo. Quan entro jo, em quedo fascinat –no tinc ni deu anys– en comprovar com els jugadors de dòmino endevinen les sis fitxes dels seus rivals tan aviat com descobreixen la seva primera jugada.

Sabates còmodes per a uns peus jubilats i cansats, pantalons de pinça, camises folgades –però ajustades dins els pantalons– amb estampats a ratlles i els últims botons oberts (treuen el cap, curiosos, uns quants pèls blanquinosos). Boina de quadres, escuradents a la boca. Agafo de la mà el meu pare, l’estiro cap avall, fem temps perquè un expert jugador agafi un cinc doble entre les seves fitxes i el col·loqui a la taula, pam!, amb un sonor cop que fa dringar dos quintos que hi ha sobre la taula. El meu pare llença la burilla d’un Marlboro a terra i sortim de la petanca. El ritual ens porta a fer el vermut al bar La Perdiz, regentat per uns paisans de Jaén dels meus pares a dos carrers d’aquí. Cochinillo, morro fregit, calamars a l’andalusa.

 

***

Però, a la nit, aquest punt del barri –Avinguda Catalunya, entre els carrers Bòbiles i Alegria– no té, ni de bon tros, la mateixa vida.

La nit del dimarts 15 de desembre de 1992, la veïna de l’Avinguda Catalunya, E.S.S., s’alerta i surt al seu balcó. Alhora, i a peu de carrer, tres clients del Bar bodega El Tropezón s’aixequen de les seves cadires.

Han sentit una frenada, crits. PAM!. Vidres trencats. Més crits. Els quatre miren cap allà on és fosc i d’on vénen els sorolls però no reconeixen cap cara. E.S.S., des del seu balcó, a uns 30 metres, veu una silueta d’esquena.

D’on és fosc i vénen els sorolls surt corrent la Yolanda S.T., de 19 anys, veïna del barri. Corre cap a la parada de metro de la Torrassa. Demana auxili.

Un cotxe blanc surt cremant roda de la foscor i es perd. Sembla que per sempre. Cap testimoni pot apuntar la matrícula completa.

Uns metres més enllà, dins d’un altre cotxe, aparcat, amb un vidre trencat, troben una bala.

En la foscor, jeu un cos amb un tret a la cara. Al costat, rellueix amb una espurna apagada la vaina d’una bala.

El conductor del cotxe blanc ha assassinat a Pedro Álvarez Peso, veí de la Verneda, de 20 anys d’edat, disparant-li un tret a boca de canó.

Taüt amb tapa.

Yolanda i Pedro celebraven aquesta nit el seu quart aniversari com a parella.

El conductor del cotxe, l’assassí de Pedro, segueix lliure 25 anys després. La persona que l’acompanyava al seient del copilot i l’assassí són no-persones. Gent sense nom. Culpables sense càrrecs.

I sempre, durant els següents 25 anys, en grafits en murs dels carrers del barri, o en adhesius a les escales mecàniques del metro de la Torrassa, o en cartells enganxats sobre de propaganda de partits polítics, veies el mateix rostre, el de Pedro Álvarez Peso, i un lema, que canvia any rere any, però que sempre ha buscat el mateix: justícia.

1 any sense Pedro Álvarez
2 anys sense Pedro Álvarez
3 anys sense Pedro Álvarez
4 anys sense Pedro Álvarez
5 anys sense Pedro Álvarez
6 anys sense Pedro Álvarez
7 anys sense Pedro Álvarez
8 anys sense Pedro Álvarez
9 anys sense Pedro Álvarez
10 anys sense Pedro Álvarez
11 anys sense Pedro Álvarez
12 anys sense Pedro Álvarez
13 anys sense Pedro Álvarez
14 anys sense Pedro Álvarez
15 anys sense Pedro Álvarez
16 anys sense Pedro Álvarez
17 anys sense Pedro Álvarez
18 anys sense Pedro Álvarez
19 anys sense Pedro Álvarez
20 anys sense Pedro Álvarez
21 anys sense Pedro Álvarez
22 anys sense Pedro Álvarez
23 anys sense Pedro Álvarez
24 anys sense Pedro Álvarez

 

“25 anys sense Pedro Álvarez…

…assassinat per un policia”. Aquesta ha estat tradicionalment la segona part del lema. No obstant això, aquest extrem no ha pogut ser mai demostrat judicialment.

La Yolanda va fugir de l’escena del crim i es va dirigir a la comissaria de policia de l’Hospitalet. De la seva primera declaració i de la dels altres testimonis oculars, recollits inicialment pels funcionaris de la Prefectura de Policia de l’Hospitalet –comandada pel Comissari Cap, Carlos Llorente Sánchez– s’obtenen les úniques relacions testimonials dels fets: la Yolanda i en Pedro creuaven el carrer fosc, gairebé els atropella un cotxe blanc amb un aleró al capó, ocupat per dues persones. Després de la frenada, el conductor surt del cotxe, increpa la Yolanda, en Pedro s’encara amb ell, el conductor del cotxe blanc el redueix, l’apunta amb una arma…

A la declaració inicial, es recull que la mort d’en Pedro es produeix per una arma model PK, la mateixa que utilitzen les forces i cossos de seguretat de l’estat. I que el vehicle de l’assassí era de color blanc, matrícula de Barcelona ​​i que la seva matrícula conté els dígits 5, 7 i 9, segons el que la Yolanda va poder distingir entre tant soroll i tanta foscor.

L’endemà de l’assassinat, detenen a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona (Via Laietana), només arribar a treballar, sobre les 3 de la tarda, a José Manuel S.F., funcionari de policia destinat a la Prefectura Superior de Barcelona. En José Manuel era propietari d’un Opel Vectra, matrícula B-3519-KV, blanc, amb un aleró al capó. A més a més, coincidia amb la descripció física aportada per Yolanda S. T. La policia li va requisar la seva arma reglamentària, un Star model PK i, a casa seva (a quilòmetre i mig del lloc de l’assassinat), van trobar un revòlver de marca Astra del calibre 38 i diverses fundes i caixes de munició del calibre 9 mm.

El policia acusat va ingressar als calabossos de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet el 16 de desembre, en situació de presó preventiva comunicada i sense fiança. El dia de l’enterrament d’en Pedro –explica el seu pare, en Juanjo– van cridar a dependències policials a la Yolanda. Després de més de quinze hores d’espera, va passar a una sala amb un vidre. Durant la primera roda de reconeixement, la Yolanda va assenyalar a José Manuel S.F. Però, en les següents, no.

El policia nacional va negar les acusacions i va exposar com a coartada que, durant els fets, es trobava al seu domicili de l’Hospitalet amb la seva dona.

L’acusat va disposar d’advocat des de poc després de ser detingut. La família de Pedro Álvarez Peso, però, va trigar gairebé una setmana. Van trigar tant per la devastació, la ràbia de saber que l’acusat era un policia i el desconeixement dels processos per tenir-ne un, explica en Juanjo.

Mai no s’ha descobert la identitat de la dona que acompanyava al cotxe a l’assassí. La policia va interrogar dues dones, que van declarar conèixer a José Manue S.F., però en cap cas haver estat amb ell aquella nit.

El 23 de desembre de 1992, la jutge d’instrucció del Jutjat número 5 de l’Hospitalet, Maria José Magalí Paternostro, decreta la llibertat provisional sense fiança de l’acusat. El 1995, la secció novena de l’Audiència Provincial de Barcelona acorda el sobreseïment provisional de la causa. S’aporta que els reconeixement físics, fotogràfics i de veu per part de la Yolanda, així com la pericial de balística, la intervenció telefònica de l’acusat, el registre de casa i, fins i tot, una prova hipnòtica a què va ser sotmesa la Yolanda, eren diligències que havien resultat negatives i no concloents.

A partir de llavors, el cas ha estat obert i arxivat diverses vegades i ha comportat, en moltes ocasions, promocions o ascensos dels qui havien estat relacionats amb les investigacions –que mai van acabar en res– o amb les decisions judicials, apunta, suspicaç, en Juanjo Álvarez.

A finals de 1997, el policia acusat es va querellar, fins i tot, contra el Comissari Cap del Cos de Nacional de Policia de l’Hospitalet –Carlos Llorente Sánchez– i el Cap Superior de Policia de Barcelona –Enrique de Federico–, acusant-los del delicte de prevaricació per haver detingut de manera suposadament infundada a José Manuel S.F. per l’assassinat de Pedro Álvarez Peso.

Després de vint anys de lluita, de memòria i de recerca de la dignitat i la justícia, l’únic que podria desencallar aquest cas seria una declaració de confessió de l’assassí o una declaració de la dona sense identificar que l’acompanyava. Si és que encara viuen.

Yolanda S.T., per la seva banda, es va mudar a una altra ciutat anys després i va reconstruir la seva vida. Evitant el record o, com a mínim, intentant-ho. El seu testimoni va deixar de servir per aclarir el cas.

Els següents diumenges de la meva infància, quan recollíem el meu pare a la petanca, sempre vèiem l’arbre al costat del qual van assassinar Pedro Álvarez Peso decorat amb flors. I, anys després, quan per fi, per a mi, anar a fer el vermut amb els meus pares el diumenge comportava beure alcohol i no fruco; quan ja no existia la vella petanca amb els seus boliches i les seves boles sinó un edifici d’habitatges protegits enorme, amb la roba penjada en el poc espai que deixen les finestres, molt més ben enllumenat que fa 25 anys; quan passava per aquí, m’aturava sempre a llegir la placa de la qual en Juanjo diu: “Em vaig preocupar que l’Ajuntament –m’explicaria deu anys després– la posés abans que hi entrés ningú a viure”. Perquè els nous veïns sabessin què és el que havia passat aquí des del seu primer dia.

La llàstima, per a la família d’en Pedro, és que a la placa no posa el nom del cabronàs que el va assassinar.

 

 

Ni oblit ni perdó

“Fins que aquest –en Juanjo s’assenyala el cervell– i aquestes –ara les cames– em responguin, no pararé fins ficar-lo a la presó”, va dir Juanjo Álvarez, emocionat i enfadat, l’1 d’octubre de 2016 a l’Ateneu La Base del Poble-sec de Barcelona. Va ser durant el passi del programa televisiu Al filo de la ley que Pedro Costa va gravar mesos després de l’assassinat, i que s’havia d’emetre a Antena3, presentat per Rosa María Mateo.

Aquest document mai es va veure a la tele –la direcció de la cadena va preferir suspendre el programa– però en Juanjo va muntar passis durant tot l’any passat a diversos centres socials de Barcelona i rodalies per donar-lo a conèixer, emmarcat en els actes de l’exposició itinerant sobre l’assassinat del seu fill que culminen el 15 de desembre de 2017, coincidint amb el 25 aniversari.

El document que vam visionar a La Base conté escenes difícils de digerir. En la més sensacionalista de totes, i davant l’esglai de la família que està sent entrevistada per la periodista, el programa passa a comptar amb la presència de José Manuel S.F., que defensa la seva innocència amb la veu modulada i siluetejat en una cambra molt fosc, contigu al plató.

Els moments de tensió s’arrosseguen fins que la família decideix abandonar l’enregistrament, visiblement afectada per la presència del policia.

Durant tota la projecció, la Mari Carmen resta a la part exterior del local, mirant el carrer i obviant recordar les escenes relatades.

Fa mal, fot, et menja per dins i t’arrenca les ganes de tot, el fet de sobreviure al teu fill. I si l’han assassinat, i la persona que ho ha fet segueix lliure i sense pagar per això, a en Juanjo i la Mari Carmen això no els deixa viure en pau. En Juanjo no ha pronunciat mai davant meu el nom del policia acusat –sempre l’anomena “l’element en qüestió” o “aquest individu”– i la Mari Carmen sembla que se sent més còmoda en un segon pla, parlant poc, suportant la seva càrrega.

Per aconseguir que es reobrís el cas, el 1996 en Juanjo va recollir més de 5.000 signatures i va passar uns mesos en vaga de fam.

 

 

Any rere any, han demanat explicacions als alcaldes de l’Hospitalet o de Barcelona, ​​presidents de la Generalitat i presidents del Govern que han anat passant en un quart de segle. Silenci administratiu o bones paraules. Res més. Manifestació cada 15 de desembre que acaba a Sant Jaume. Un any, fins i tot els va nevar, recorda la Mari Carmen Peso, minuts abans de penjar els rams i les corones de flors a l’arbre on van assassinar al seu fill. Però, malgrat la neu, es van manifestar igualment centenars de persones. La primera vegada que li van obrir les portes de l’Ajuntament de Barcelona al final de la manifestació de 2015. Van aprovar una declaració institucional gairebé un any després, que no van signar ni PP ni Ciutadans, demanant la reobertura del cas. Al consistori hospitalenc, però, ni tan sols aquests dos partits van poder escapolir-se de signar la declaració institucional que es va promoure.

 

El record i la lluita

Després de vint anys de lluita, la família Álvarez Peso segueix demanant la justícia que se’ls ha negat sobre el record del seu fill assassinat però, també, sobre el record dels homes i dones morts (presumptament o no) a mans de les forces de l’ordre. Per a en Juanjo, la unió i la solidaritat entre totes les persones afectades és fonamental i, cada vegada que agafa el micro i pronuncia unes paraules, de la seva boca sempre surt el nom de Pedro Álvarez Peso però també el de Juan Andrés Benítez, i el de Jonathan Carrillo, i el d’Idrissa Diallo, i el d’Íñigo Cabacas.

D’aquesta manera, van crear l’Associació Contra els Abusos Policials i la Plataforma Pedro Álvarez. La lluita de la família d’en Pedro és la d’una família molt més gran: la del carrer. A la manifestació vespertina del dia 15, ara sí, sota un fred de rigor, en Juanjo conversa amb amics, companys, camarades i família. Sobre el record, la ràbia i la justícia que no es troba en el cas de l’assassinat de Pedro. Però tots són vells coneguts, de lluites compartides, i no triguen a sorgir les converses sobre aquella vaga, o sobre aquella altra mani, o el record de tal assemblea.

Mentre un dels amics de la família llança les pertinents consignes, megàfon i carret de la compra a la mà, a en Juanjo se’l veu perdre’s per davant de la pancarta de la manifestació. Va repartint octavetes, fulls informatius i adhesius als turistes o curiosos que miren, atents, des de les grans voreres del carrer Pelai de Barcelona. Sabates còmodes per poder caminar tot el dia, pantalons de pana, arreglats pels baixos i la samarreta de protesta per la injustícia posada per sobre d’una camisa folgada que assegura per dins dels pantalons. No els queda gaire temps, la família ni vol sentir parlar de la futura prescripció del cas.

***

Al número 96 de l’Avinguda Catalunya, davant de l’arbre d’en Pedro però a l’altra banda del carrer, un vell s’asseu en un pedrís de la vorera, mirant cap a allò que abans era la petanca. Sent nostàlgia. Un amic seu comparteix l’estona assegut al seu costat. Tots dos porten sabates còmodes, cosa que els ajuda perquè, amb el sucre tan alt i la circulació tan fotuda, les extremitats s’inflen amb el pas dels anys. Pantalons de pinça i una camisa llisa, ja sense estampats però que no amaga una panxota cervesera cisellada per anys de dedicació. Ja no fumen, ordre directa de la doctora.

 

 

–Han vuelto a poner flores nuevas –es treu l’escuradents de la boca i amb la mateixa mà assenyala l’altra banda de l’avinguda–. ¿Lo ves?

–Ay, sí –pausa–. Pobre chiquillo…

 

Edició a càrrec de David Vidal
Traducció al català per Gerardo Santos
Correcció per Helena Roura