Magazine

Hiperconsum

Nomofòbics, neoludites i transhumanistes a l’Era de l’Homo ‘smartphone’

— El 91,7% dels espanyols ens connectem a Internet a través dels smartphones

— Un 5% de la població espanyola entre 15 i 65 anys pateix problemes d’addicció al mòbil i episodis d’ansietat quan pensa que es pot quedar sense bateria

Tweet about this on TwitterShare on Facebook26Google+0Share on LinkedIn0

L’ús de les tecnologies mòbils i, en concret, dels smartphones ens ha canviat la vida. En molts casos, ens ha simplificat tasques, permès un accés més ràpid, directe i senzill a la informació i també un contacte més directe amb les persones. No obstant això, cal ser conscients que hem arribat al punt de tenir certa dependència a aquestes eines que, fa uns anys, ni tan sols ens plantejàvem tenir. Han canviat la nostra manera de relacionar-nos, de treballar i, sense dubte, de viure.

El 91,7% dels espanyols es connecta a Internet a través d’un smartphone, segons l’estudi La Societat de la Informació a Espanya 2016 de Telefònica. Fins i tot, es considera que un 5% de la població espanyola entre 15 i 65 anys pateix problemes d’addicció al mòbil i episodis d’ansietat quan pensa que es pot quedar sense bateria, segons una investigació dels psicòlegs i psiquiatres José de Solà, Hernán Talledo, Gabriel Rubio i Fernando Rodríguez de Fonseca sobre l’ús problemàtic del mòbil i les variables psicològiques que hi incideixen.

En aquest reportatge, narrem el dia a dia de la Núria i la Laura, dues noies que il·lustren els comportaments habituals creats a partir de les explicacions de sociòlegs, psicòlegs i psiquiatres d’una persona amb problemes de consum abusiu del telèfon mòbil i d’una persona sense aquests problemes.

Són les 7:10 del matí i, com cada dia, la Núria apaga la seva alarma del mòbil, que des de fa uns anys li fa de despertador. S’ha acostumat a dormir amb el mòbil amb mode avió per evitar que alguns missatges de matinada li interrompin el son. També, com cada dia, abans de sortir de casa desactiva el mode avió del mòbil, mira l’agenda digital per saber tot el que ha de fer avui i obre l’aplicació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per comprovar si hi ha alguna incidència a la xarxa ferroviària i per mirar l’hora exacta a la qual passa el tren per anar sobre segura i puntual.

En molts casos, els telèfons mòbils i, sobretot, els smartphones ens han obert un gran ventall de possibilitats per fer-nos la vida més fàcil en molts aspectes. A la Núria ja no li cal memoritzar-se els horaris dels trens com feia fa uns anys perquè ho pot consultar a l’aplicació; tampoc li cal recordar-se de tot el que ha de fer si té una agenda digital amb una alarma programada que una estona abans l’hi recorda.

Pel sociòleg Felipe Corredor, aprofitar les opcions que ens ofereix la tecnologia és molt positiu. Corredor explica que, des de fa uns anys, “els smartphones i tot el que hi tenim a dins han canviat la nostra manera d’organitzar-nos la vida i és evident que, si ens falla o ens el deixem, és un problema”.

Però, per a ell, això no significa que siguem addictes als smartphones sinó que, simplement, “el telèfon ha passat a ser part de la nostra vida i la nostra manera de relacionar-nos i, si un dia no el tinguéssim, segurament la nostra rutina seria molt diferent”.

Són les 7:10 del matí i l’alarma del mòbil de la Laura no para de sonar. Primer, cada cinc minuts; després, cada dos; i, finalment, cada trenta segons. L’apaga i s’aixeca amb unes ulleres que li arriben a les galtes, els ulls vermells, amb poca energia i molt, molt cansada. Des de fa un temps, la Laura dorm molt poc —tres, quatre o cinc hores a tot estirar— perquè es passa les matinades jugant al Candy Crush i mirant el Facebook.

Tot i que, avui en dia, encara no es pot parlar d’addició a Internet, segons els autors del Manual Diagnòstic i Estadístic de Salut Mental (DSM-5) més recent de l’any 2013, la primera idea de l’existència d’una addicció a les noves tecnologies va sortir de forma casual, l’any 1995, durant una reunió d’experts que treballaven el manual DSM-3 de l’Associació Nord-americana de Psiquiatria. Un dels assistents, el psiquiatre Ivan Goldberg, després de varis dies esgotadors amb un elevat nombre de correus electrònics intercanviats a qualsevol hora del dia, va suggerir als seus col·legues que podria existir l’addició a Internet.

Ja ha arribat al nivell 1.545 de 2.000 del Candy Crush i això li genera una gran satisfacció. També com cada dia, la Laura s’aixeca amb el mòbil a la mà, va al lavabo i contesta els whatsapps pendents d’ahir a la nit, posa likes i algun comentari a Facebook i Instagram. Es dutxa escoltant música a l’Spotify i surt escopetejada de casa, gairebé sense pentinar-se perquè s’ha fet una mica tard.

Malgrat que la literatura científica encara no ha acabat de determinar si hem de parlar d’addicció, d’abús, d’ús excessiu o d’ús problemàtic, es comença a parlar d’un possible “Internet gaming disorder”, és a dir, el trastorn causat pel consum de jocs en línia, tal com afirma Enrique Echeburúa, catedràtic de Psicologia Clínica de la Universitat del País Basc en l’article acadèmic Nous reptes en el Tractament del Joc Patològic.

Quan ja és al cotxe, la Laura s’adona que s’ha deixat el mòbil a casa. De sobte, li falta l’aire, es posa molt nerviosa, li suen les mans, el cor se li accelera i cada vegada respira més ràpid. Sense pensar-s’ho dues vegades, fa mitja volta i torna a casa a buscar-lo. La Laura no pot anar pel món sense el mòbil. Quan l’agafa, comprova que està prou carregat per aguantar tot el dia i sospira, alleujada. Ara sí: ja pot anar cap a la feina.

I qui no s’ha posat nerviós quan ha perdut el mòbil o no sap on l’ha deixat?

Doncs aquest malestar que ens genera no tenir el mòbil amb nosaltres, des de la vessant patològica, s’ha anomenat nomofòbia: la por a no tenir el mòbil a mà.

Sandra Izquierdo ©

Però, què vol dir tenir el mòbil a mà? Al llibre El efecto del smartphone, el psicòleg Armayones parla de nomofòbia lleu quan ens posem nerviosos perquè ens hem deixat el mòbil a algun lloc i no el tenim amb nosaltres, o ens hem quedat sense bateria; es refereix, però, a nomofòbia greu quan el problema és no portar-lo a sobre amb nosaltres en tot moment: mentre fem les tasques de la casa, anem al lavabo o cuinem.

Vivim a l’Era de l’Homo smartphone i, alguns més que d’altres, tots tenim un punt de nomofòbics quan deixem de tenir localitzat el nostre telèfon intel·ligent.

Mentre la Núria espera el tren a l’andana, un gran cartell publicitari a la paret del davant li crida l’atenció: és de Duolingo, una app per aprendre idiomes. La Núria, immersa en un ritme de vida on tot està accelerat, on cada vegada pot fer més coses i més ràpides des de l’smartphone, aprofitarà aquesta eina per estudiar anglès quan tingui una estona lliure.

D’acord amb aquesta realitat, Corredor denuncia que “el sistema actual ens obliga a ser cada vegada més productius i més immediats i, com que disposem d’una eina que ens ho permet fer, és molt probable que seguim el ritme que marquen aquells que tenen interessos al darrere de les telecomunicacions i tot el que impliquen”.

Una xifra que no ens pot deixar indiferents és que el 88% dels ciutadans espanyols tenen smartphone. Només Singapur, amb el 92%, supera aquesta xifra, segons l’informe elaborat per Deloitte sobre el consum mòbil el 2015.

A diferència d’altres eines que ens faciliten la vida (com podria ser una rentadora, per exemple), segons Corredor és molt important ser conscients que tots els telèfons mòbils, però encara més els smartphones, “no són eines neutres”. Actuen com a intermediaris entre persones però “tenen múltiples elements que alteren les relacions entre les persones i afegeixen un control social i un munt d’informació addicional que abans no podíem saber, i que va molt més enllà de la funció de comunicar-nos”.

Corredor es refereix al fet que, si l’altra persona no ens contesta, podem deduir que no té bateria, però també podem saber si ha rebut o no els missatges, quan ha sigut la última vegada que s’ha connectat, si té senyal o no en té, etc.

Mentre la gent reté la mirada a les pantalles, la Núria es fixa que són molt pocs els qui encara tenen la mirada fixada en un llibre de paper o en un diari, també de paper.

La psicòloga clínica de la Unitat de Conductes Addictives i Toxicològiques de l’àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu, Maria Lleras, assegura que “l’ús abusiu de les noves tecnologies està estretament lligat a l’enorme quantitat d’aplicacions, dispositius i novetats gairebé setmanals que tenim i al fet que moltes persones no tinguin les habilitats necessàries per fer-ho servir de la manera més òptima i compaginar els avantatges que ens proporcionen les tecnologies que ens mantenen online amb la vida fora de la xarxa”.

Un dels col·lectius més afectat per aquesta falta de capacitat de gestió són els adolescents. Als 12 o 13 anys, “no reben un telèfon per trucar i enviar missatges sinó un aparell molt potent que té infinites possibilitats d’estar constantment pendent de tot el que passa al seu interior”, explica Lleras. Són precisament els adolescents els qui tenen més possibilitats per convertir-se en addictes al mòbil.

Al telèfon, la Núria hi té les aplicacions que considera necessàries i útils pel seu dia a dia, com ara: el despertador, l’agenda, el Whatsapp, el correu electrònic, els recordatoris, l’app dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, les notes, el Googlemaps, l’Spotify i, des d’avui, Duolingo. Deixar-se el mòbil ha fet que la Laura, avui, arribi més tard que mai a la feina. Aprofita els semàfors i la cua de cotxes per contestar alguns Whatsapps a les amigues i també de feina, ja que, a primera hora del matí, li han encomanat una tasca imprescindible per avui.

Un estudi elaborat pel RACC —Les distraccions per ús de telèfons intel·ligents— assegura que, tot i que gairebé el 90% dels conductors son conscients del perill que suposa fer ús del telèfon mòbil mentre es condueix, el 40% el segueix utilitzant. A més a més, el RACC alerta que parlar o escriure amb el mòbil mentre se circula es considera equivalent a conduir amb un gram per litre d’alcohol, el doble del permès per llei. De fet, segons el mateix estudi, les distraccions al volant són la primera causa d’accidents a Barcelona i al conjunt de les vies interurbanes de Catalunya.

La Núria arriba a la feina, engega l’ordinador i deixa el seu mòbil a la bossa en mode silenci. Es dedica a portar la comunicació d’una empresa local i les seves xarxes socials, de manera que, més o menys, està connectada tot el dia als comptes corporatius i a l’smartphone de feina.

El filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman considerava, en declaracions al programa Conectados (de Salvados, La Sexta), que, avui en dia, els dispositius mòbils i les noves tecnologies comporten implícitament estar constantment disponibles i, per tant, no disposar de vida privada. “Hom ja no té excusa per no contestar missatges o trucades ni en l’àmbit privat, però tampoc en el laboral perquè sempre tenim el telèfon amb nosaltres”.

De fet, des de l’1 de gener del 2017, a França, ha entrat en vigor la llei de la “desconnexió laboral”, una normativa que obliga a les empreses de més de 50 treballadors que els empleats puguin ignorar els seus smartphones de feina fora de l’horari laboral i durant els seus dies lliures. O que, com a mínim, es negociï.

En el mateix sentit, el sociòleg Corredor assegura que “la incorporació dels smartphones a les nostres vides ha creat la norma social de la disponibilitat immediata”. Aquest ritme de treball on prima la productivitat, la flexibilitat i la immediatesa en la resposta “és insostenible i molt preocupant”. Corredor explica que “és pel simple fet de tenir un telèfon mòbil que s’espera que tinguis disponibilitat en tot moment per respondre, ja sigui a un amic com a qüestions relacionades amb la feina”.

Tot i que el filòsof afirmava que les tecnologies tenen molts beneficis i bones oportunitats, Bauman també assegurava que, en el món d’avui en dia, deixem de viure coses a la vida física per viure-les a través de la pantalla.

Durant l’estona d’esmorzar, la Núria aprofita per contestar els Whatsapps que li han arribat aquest matí. Entre aquests, hi ha uns quants missatges de veu i algunes fotos de la seva filla, que està vivint a Llatinoamèrica i que, cada dia, abans que ella se’n vagi a dormir, li envia algun missatge sobre el que fa. Des que la seva filla és fora, i gràcies a les tecnologies, la Núria hi parla més sovint que quan vivia a tocar de casa.

Com en tot a la vida, existeixen partidaris i detractors de les noves tecnologies. Una altra paraulota que ens ha de començar a sonar és neoludita, és a dir, aquell que creu que les noves tecnologies ens estan fent perdre gran part del desenvolupament humà i que ens estan deshumanitzant i obligant a actuar de manera molt allunyada als patrons naturals de comportament.

A l’altre extrem, hi trobem el transhumanisme, un moviment cultural i filosòfic que té, entre els seus objectius, contribuir a l’evolució de l’ésser humà. Els transhumanistes creuen que les tecnologies permeten i permetran millorar les capacitats humanes tan a nivell físic com psicològic i intel·lectual.

Sandra Izquierdo ©

I tu, què et consideres: neoludita o transhumanista?

Al llibre El efecto del smartphone, el psicòleg Armayones posa com exemple la Wikipedia i assegura que és una de les manifestacions més clares del que som capaços de fer els humans quan treballem junts. I afegeix que, òbviament, entre uns i altres hi ha una gran varietat de grisos i la majoria de nosaltres ens situem en un terme mig —entre els neoludites i els transhumanistes— on podem sentir-nos satisfets de les necessitats resoltes a través de l’smartphone alhora que patim quan hi ha alguna cosa del dispositiu que no sabem gestionar.

La Laura arriba a la feina mitja hora tard. Avui li toca fer inventari al magatzem i baixa amb el mòbil a la mà per mirar si algú li ha escrit. Mentre recorre passadissos, la Laura té el mòbil permanentment a la mà i es distreu constantment amb les notificacions, els whatsapps o els records de Facebook.

—Laura, ja has acabat? —li diu l’encarregada del magatzem—. La Laura, avergonyida, respon que no mentre guarda el telèfon a la butxaca. L’encarregada insisteix i li pregunta que què fa amb el mòbil en hores de feina. Ella li li demana perdó i li diu que només ha estat un moment.

Tal com passa amb les addiccions a substàncies, una persona es converteix en addicta al telèfon mòbil quan hi ha alguna cosa que està deixant de fer o quan no està complint amb les seves responsabilitats pel fet d’estar amb el mòbil. La psicòloga Maria Lleras explica que, en el cas dels adolescents, es detectaria quan deixen d’anar a l’escola, quan no fan els deures o quan no dormen a la nit. En canvi, amb els adults seria quan aprofiten qualsevol moment a la feina per mirar el telèfon, dormen poc o posen el telèfon per davant de les relacions personals i familiars.

Durant la mitja hora d’esmorzar, la Laura normalment seu a la punta de la taula que queda més lluny de la porta i es distreu amb el telèfon, sense intercanviar paraules amb els seus companys mentre ells, asseguts en una mateixa taula, xerren i riuen. La Laura, però, mira el Facebook, retoca unes fotos i les puja a l’Instagram o fa una partida ràpida al Tetris.

La psicòloga i terapeuta Maribel Martínez explica que el fet que denota si una persona és addicte o no als dispositius mòbils és el grau de dependència que té la persona cap al dispositiu o, el que seria el mateix, la llibertat de decidir si en vol o no fer ús. “Normalment, la persona que pateix una addició no és capaç de decidir sinó que ha de fer-ne ús en tot moment per sentir-se bé”, assegura Martínez.

És el que es coneix com a “Fear of missing out” (FoMO), és a dir, la por a perdre’s alguna cosa del que està passant a la xarxa si no s’hi és present. I això està estretament lligat a les relacions socials que establim a través d’Internet, ja sigui a les xarxes socials, als xats o als jocs.

Una persona es converteix en addicta quan hi ha alguna cosa que està deixant de fer o quan no està complint amb les seves responsabilitats per estar amb el mòbil

Ja és l’hora de dinar. La Núria i els seus companys van al bar de la cantonada a fer un menú. Abans que els portin les cartes, la Núria veu que té uns quants missatges de Whatsapp, però els deixa per més tard. Després de dinar, la Núria confirma a l’agenda del mòbil que ha d’anar a buscar el seu fill a anglès. Quan surt de treballar, contesta els missatges que li havien quedat pendents: té un grup de Whatsapp amb les antigues companyes d’institut per organitzar una trobada després de 30 anys i se li han acumulat un munt de missatges.

A vegades, l’ús excessiu dels smartphones pot implicar perdre el contacte físic amb algunes persones però, en altres casos, com el de la Núria, les tecnologies li han permès comunicar-se amb persones que fa molts anys que no veu per, finalment, trobar-se cara a cara.

Són les dues de la tarda i és en aquest moment quan la Laura s’adona que s’ha deixat la carmanyola a casa. Baixa els tres pisos de l’edifici a peu mirant el mòbil i, de reüll, les escales per no caure. Surt al carrer i, mentre mira els vídeos i les fotos que han pujat a l’Instagram els seus coneguts, creua el carrer. De sobte, una botzina li fa aixecar els ulls del mòbil, espantada. Un cotxe ha hagut de frenar en sec per no atropellar-la. La Laura estava creuant el carrer fora del pas de vianants i mirant el mòbil. 

Tan amb joves com amb adults, una de les principals addicions que existeix és el joc. Això, òbviament, no és nou: la ludopatia fa molts anys que es tracta. Però “ara cal sumar-hi que es juga amb el mòbil i sempre tenim el mòbil a mà”, assegura la psicòloga i terapeuta Maribel Martínez.

Martínez explica que, mentre fa uns anys calia anar a un lloc concret per jugar o anar a les màquines dels bars, ara es pot fer des de casa i en qualsevol moment. I això és el que agreuja la situació dels ludòpates: “sempre troben un moment per jugar”.

Des de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lleras afegeix que, a més a més, “el joc en línia agreuja el sobreús que es feia fa uns anys de les videoconsoles pel fet que, quan deixaves de jugar, el joc parava i no es guardava. Ara, encara que tu no hi siguis, segueixen passant coses dins el joc: et poden atacar, pots perdre punts, etc”.

No obstant això, els mateixos experts asseguren que hi ha jocs educatius que fomenten les habilitats cognitives dels joves i que són recomanables per jugar-hi cada dia, sense abusar-ne.

La Núria arriba a l’escola d’anglès i la majoria de pares i mares que esperen que surtin els seus fills no parlen entre ells. Cadascú està immers en la seva pròpia realitat virtual a través dels smartphones. L’espera se li fa eterna. Intenta entaular alguna conversa amb els altres pares i mares però no ho aconsegueix: segueixen mirant els mòbils. L’Andreu surt amb els seus companys entre rialles i bromes. Alguns dels seus amics, només creuar la porta de l’escola, treuen de les butxaques dels pantalons els seus smartphones.

L’Andreu té 12 anys i és el primer any que té telèfon mòbil. Ara ja va a l’institut i molts dies torna sol a casa. Ha d’agafar un autobús i el tren, i els seus pares van pensar que era el moment de regalar-li un mòbil. Però van dubtar: no sabien si fer-li entrega d’un telèfon mòbil o d’un smartphone.

Corredor: “Darrere aquesta eina que ens ha canviat la vida, hi ha grans poders econòmics que tenen per objectiu incrementar el sistema de consum exigint als usuaris una gran inversió de temps i diners en nous models”

Tot i que la nostra vida hagi canviat per haver introduït els smartphones a la nostra rutina, els psicòlegs insisteixen en la prevenció per evitar-ne l’abús.

El psicòleg Mariano Chóliz, al llibre Abuso de Internet, presenta un decàleg amb accions dirigides a l’àmbit educatiu i familiar per evitar l’addició a les xarxes. Assegura que l’objectiu ha de ser el foment d’un patró d’ús controlat, amb horaris i aplicacions pactades per tal que Internet es vegi com una eina amb diferents funcions beneficioses pel seu dia a dia però sense que generi problemes en les relacions socials.

En molts casos, el problema es dóna quan els adults del nucli familiar reprodueixen els mateixos hàbits amb el telèfon que els seus fills. Maribel Martínez explica que, aleshores, “no donen exemple sinó el contrari, i així és molt més difícil posar-los límits i educar-los per prevenir que acabin perdent el control del dispositiu mòbil, segurament perquè l’adult ja l’ha perdut del tot”.

La Núria i l’Andreu arriben a casa i el noi es posa a fer els deures. Sap que, quan acabi, tindrà mitja hora per estar-se amb l’smartphone mentre els seus pares preparen el sopar. A casa de la Núria, no hi ha els mòbils mai a taula i tampoc quan, després de sopar, es posen al sofà a mirar una mica la tele abans d’anar a dormir.

Són les 11 de la nit quan se’n van a dormir i, com cada dia, el mòbil de l’Andreu es queda fora de l’habitació. Ho han pactat així amb ell i hi està d’acord perquè sap que segurament estaria xatejant fins tard, dormiria menys i això li repercutiria en els estudis. Algun dia demana als seus pares poder tenir el telèfon a l’habitació però ells es mantenen ferms en l’acord i el fan canviar d’opinió.

En aquest sentit, Corredor alerta que “cal ser conscients que, darrere d’aquesta eina que ens ha canviat la vida, hi ha grans poders econòmics que tenen per objectiu incrementar el sistema de consum exigint als usuaris una gran inversió de temps i diners en nous models, ampliació d’espai, més velocitat, etc”. De la mateixa manera, el psicòleg expressa que “cal prendre consciència de totes les dades que aquests grans poders tenen sobre nosaltres a través del Big Data”, ja que també col·laboren a l’hora de generar productes cada vegada més personalitzats per multiplicar el seu consum.

A casa de la Laura, mare i filla estan mirant el mòbil durant el sopar mentre el Jordi, la parella de la Laura i pare de la Maria, els demana que el deixin de banda i que comparteixin com els ha anat el dia, expliquin anècdotes o comentin què han fet. Però no ho aconsegueix.

Després de sopar, la Laura agafa el comandament de la tele i posa el seu programa preferit. La Maria està tancada a la seva habitació amb l’smartphone. La Laura, però, només escolta el programa: la vista segueix fixada al telèfon, sense fer cas del que li diu la seva parella, a qui, una vegada més, se li acaba la paciència. Discuteixen.

Ell no té un smartphone i tampoc vol tenir-ne. És dels que, si té alguna cosa a dir, truca. Tant se li’n dóna el que diguin o deixin de publicar a les xarxes socials. Llegeix el diari de paper i mira els programes que fan a la tele el dia que els emeten. Per a ell, la relació amb la Laura ha canviat des de fa gairebé un any, des que ella viu per consumir constantment el que el mòbil li proporciona. Lamenta que la seva filla estigui seguint els mateixos passos. Això sí que no s’ho pot perdonar.

La majoria de persones fan un ús diari d’Internet, ja sigui a les escoles, a la feina o durant el temps lliure. La majoria no tenen cap mena d’addicció sinó que, com diu Corredor, i també Manuel Armayones, al llibre El efecto smartphone, el que passa és que, en l’actualitat, la majoria de coses del nostre dia a dia les podem fer a través d’un sol aparell: l’smartphone.

Són les 2:00 de la matinada quan la Laura s’adona de l’hora que és i se’n va al llit amb els ulls vermells d’haver estat mirant l’smartphone tantes hores. Fa un petó de bona nit a la seva parella i torna a agafar el mòbil per continuar la partida de Candy Crush i augmentar encara més nivells, aquesta vegada des del llit. Una nit més, tocaran les tres o quarts de quatre. Acabarà de jugar i es posarà a dormir.

Edició a càrrec de David Vidal i Gerardo Santos
Correcció per Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El 91,7% dels espanyols ens connectem a Internet a través dels smartphones

— Un 5% de la població espanyola entre 15 i 65 anys pateix problemes d’addicció al mòbil i episodis d’ansietat quan pensa que es pot quedar sense bateria

Articles relacionats