Per Laia Seró

Ancor Mesa Méndez, doctor en Psicologia Social i tècnic de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), va ser dels que es van esgarrifar aquell divendres, dels que es van plantejar aquesta i tantes altres preguntes. Des que va deixar Tenerife, fa deu anys, i Barcelona el va adoptar com a estudiant de Sociologia, havia vist com s’inflava la bombolla immobiliària, com es punxava i com, de nou, han tornat a pujar els preus dels pisos.

Com a universitari, va buscar pis pels barris assequibles de Barcelona. Aquest estiu, Ancor va tornar a passar pel mateix i va acabar renunciant a Barcelona.

—La situació és brutal. La demanda és tan gran que fins i tot et fan pagar per una reserva! El normal seria que fos més o menys fàcil trobar pis, no? Doncs no. I aquí toca preguntar-se: per què hi ha tota aquesta demanda amb tants pisos buits?

Sense esperar resposta, segueix:

—Els pisos buits mantenen això així. Aquesta és la clau! És la lògica del mercat: la concentració de la demanda l’única cosa que farà és pujar els preus. S’està obligant les famílies a endeutar-se més. Es nota, estan començant a demanar preus desorbitats una altra vegada. Estem vivint una situació gairebé negligent entorn al tema del dret a l’habitatge a Barcelona —Ancor es queixa des d’una de les taules interiors del bar del Pati Manning, al Raval.

S’escolta Marvin Gaye (feat. Meghan Trainor) a la radiofórmula. És aviat, però ja comença a fer-se fosc. Per l’antic claustre del convent, que avui serveix de terrassa, circulen estudiants de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), joves que han crescut amb el debat de l’habitatge i que segurament han omplert pàgines d’assaigs universitaris parlant del tema. Hi ha homes i dones asseguts a les taules, beuen, fumen, xerren. Al CCCB, a l’edifici contigu s’exposa +HUMANS, una reflexió sobre el futur de la nostra espècie.

Ancor parla amb les dades a la mà: a dia d’avui, els carrers de Barcelona amaguen més de 2.000 pisos que són propietat d’entitats financeres i que porten més de 24 mesos buits. Són habitatges tapiats, molts ocupats per uns ocupes que ja no s’escriuen amb K i que entren en aquestes cases per la necessitat d’acollir una o vàries famílies.

Són blocs fantasma, són blocs que amaguen, moltes vegades, un procés de desnonament.

—El motor dels pisos buits segueix sent la xarxa de salvament de les entitats financeres del país —diu Ancor.

A Barcelona, el 2% del parc d’habitatges de la ciutat és de lloguer social i, segons la PAH, el 2015 es van seguir produint una vintena de desnonaments cada setmana. “[Els habitants de Barcelona] tenim el preu de l’habitatge una altra vegada molt alt, les condicions laborals van cada vegada a pitjor i això produeix situacions de precarietat que desarticulen els territoris políticament”, diu el sociòleg.

La pregunta, anotada en majúscules a la llibreta, sorgeix sola: “És que no hem après res?”

—Les Administracions Públiques no tenen la capacitat d’intervenir en aquesta quantitat de sòl buit. Estem parlant dels que controlen la solució del problema! Aquesta solució va contra els seus interessos i la seva supervivència. L’única manera d’intentar contrarestar democràticament aquesta força especuladora és que existeixi un actor o actors polítics ciutadans que siguin capaços de parlar de tu a tu amb aquests actors influents. Mitjançant l’Ajuntament, com a mediador o com a espai on tenen lloc les discussions, o com el que sigui. Tot passa per repensar i reactivar d’una manera diferent l’actor polític ciutadà: el veí.

Cinc dies després de la trobada amb Ancor, el passat 16 de desembre, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar un acord “per les bones” amb la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb): després de l’ultimàtum el passat mes d’octubre de recórrer als tribunals, la Sareb, també coneguda com a banc dolent, havia acceptat cedir 200 pisos. El consistori va anunciar que els posarà en lloguer social.

La lluita política ciutadana va aconseguir una victòria: la cessió de pisos buits està prevista a l’article 7 de la llei aprovada aquest any al Parlament fruit de la iniciativa legislativa popular (ILP) que van impulsar la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, la llei 24/2015. Tot i així, la mitjana europea de sòl dedicat al lloguer social, amb dades del 2012 publicades per Social Housing Review, segueix quedant lluny del 32% dels Països Baixos, del 23% d’Àustria, del 18% del Regne Unit o del 17% de França.

És gener de 2016 i, tot i les primeres mesures de l’equip de BCN en Comú, Ancor segueix vivint al seu pis fora de Barcelona. Ell mateix ja ho va avisar a l’octubre en una entrevista amb el periodista Jordi Molina per a CatalunyaPlural.cat: “L’urbanisme de Barcelona ha expulsat el jovent i les classes populars a l’extraradi”.

***

Arran del punch del 15M i el moviment d’apoderament ciutadà que prengué força el 2011, Barcelona s’ha convertit en un laboratori urbà del cooperativisme i l’autogestió. L’Observatori Metropolità de Barcelona és l’autor de l’estudi Comuns urbans a Barcelona que analitza mig centenar d’iniciatives distribuïdes pels barris de la ciutat i dedicades a la salut (Espai de l’Immigrant), les finances (Coop57), la reapropiació de l’espai públic (el Pou de la Figuera al Born, Espai Germanetes a l’Esquerra de l’Eixample), les telecomunicacions (Guifi.net) o l’habitatge (els edificis ocupats per l’Obra Social de la PAH, la cooperativa de La Borda, a Can Batlló).

La periodista Catalina Gayà recorda, al reportatge El repte social. Alçar un dic de contenció davant la desigualtat per a la revista Metròpolis, que cinc anys abans, setmanes abans del 15M, aquestes eren les paraules de l’actual alcaldessa de Barcelona: “Qualsevol dia milers de persones que construeixen alternatives a nivell local poden ocupar els carrers”. Va encertar: és el que va passar el 15M. Qui hauria dit que Ada Colau, aleshores activista i portaveu de la PAH, acabaria al capdavant de l’ajuntament barceloní?

Una de les causes socials que més mobilització ciutadana ha aconseguit, a Barcelona i també a altres ciutats d’Espanya, ha estat la que es refereix a habitar, la del com vivim i la de quines alternatives existeixen al trinomi: pis, hipoteca, deute.

L’arquitecte Carles Baiges, membre de la cooperativa d’arquitectes LaCol, porta reflexionant sobre com habitem des d’abans d’acabar la carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Alumne de Zaida Muixí, fundadora del col·lectiu Punt 6, el nom de Carles sona a la moguda alternativa del barri de Sants, on viu i treballa i on actualment dedica hores a tirar endavant el major projecte de la seva vida: La Borda, la cooperativa d’habitatge “ultrasostenible” en règim de cessió d’ús que s’emplaçarà a l’antic complexe tèxtil de Can Batlló.

En tres anys, en Carles i setanta persones més entraran a viure en un bloc de pisos que es construirà en una superfície cedida per l’Ajuntament de Barcelona per a un període de 75 anys. Per fer-ho possible, cada “unitat de convivència” (parelles, famílies amb fills, persones soles) ha hagut de pagar 15.000 euros com a capital social de la cooperativa i, quan hi entri, haurà de pagar entre 300 i 600 euros mensuals, en funció de la mida del pis que habiti.

“Després d’acabar la carrera, més de la meitat del meu grup va decidir agafar les maletes perquè aquí no hi havia feina: Suïssa, Brasil, Bèlgica. I jo em vaig quedar. Com la majoria de joves d’aquest país tinc una vida força precària, però a la cooperativa no estem per les necessitats individuals sinó per canviar el model. El problema que hi ha ara és que, amb gent més afí dins l’Ajuntament, ens pensem que ja està tot fet. Però encara queda molt per exigir a l’Administració, en el nostre cas: sòl”, explica des d’un bar a la plaça Osca, també a Sants.

S’estima que, en total, la construcció de l’edifici tingui un cost de 2,4 milions que avançarà parcialment a través de la cooperativa de serveis financers Coop57 i que, quan l’edifici estigui alçat, la propietat serà indivisible i recaurà en la cooperativa de veïns.

La Borda s’inspira en el model Andel de Dinamarca i en el de la Federación Uruguaya de Cooperativa de Vivienda per Ayuda Mutua i suposa que tots tindran dret a viure allà tota la vida, però no podran comprar ni vendre mai la seva llar: quan un se’n va el substitut no serà el millor postor, sinó el següent d’una llista elaborada per ordre d’arribada. “El model [de La Borda] aconsegueix tallar amb aquest cercle viciós que acaba desembocant en el mercat lliure”. Diu Baiges que aquesta és la fórmula que han “descobert” per a frenar l’especulació d’una cosa que hauria de ser, recalca, “un dret o un bé d’ús, no una cosa amb la que negociar”.

—Descobert?

—Sí, gairebé ningú ens ho va comentar a la universitat. El tema d’altres formes d’habitar no es concep. Que pràcticament no ens parlin del model cooperativista no em sorprèn perquè a Arquitectura no s’entra en la gestió d’habitatge, que és absurd perquè hi ha molta relació entre la gestió i la forma que acaba tenint l’edifici. Al tercer any, que és el curs que tracta l’habitatge, veus casetes individuals per a gent amb molta pasta o promocions de mil pisos tots iguals. Com si no hi hagués una família estàndard i tots haguéssim d’encaixar en aquest patró! És absurd, i jo crec que aquí és on els arquitectes podem aportar molta inventiva i solucions.

Des de ja fa dos anys, l’assemblea de futurs veïns es reuneix un dissabte al mes per parlar de temes legals, de quins espais comuns tindrà l’habitatge, de com comuniquen el procés, de les seves incoherències. Els 15.000 euros d’entrada han monopolitzat moltes d’aquestes trobades. “No estem solucionant el problema [de l’habitatge] de tot el món. És una barrera molt gran. I ens frustrem cada vegada que ho intentem i no podem reduir-la”, diu Carles.

És conscient que estan esplanant el camí per als que vinguin després, però li dol no haver aconseguit eliminar aquesta barrera econòmica. La comunitat està estudiant mecanismes de solidaritat veïnal per tal que no suposi un mur insalvable.

—No volem que [La Borda] sigui com un bolet, volem que tingui un impacte real i que es reprodueixi.

A la plaça d’Osca, a les nou del matí, la vida comença. El barri de Sants fou un dels primers dels barris obrers i cooperativistes de la Barcelona de finals del segle XIX. La Borda és, al segle XXI, un projecte encara minoritari; els seus impulsors esperen que el model es repliqui en d’altres espais de la ciutat.

Marc Dalmau està vinculat a Can Batlló i és autor del llibre Un barri fet a cops de cooperació sobre les cooperatives del Poblenou del segle passat. Explica que ells, com a “cooperativistes del segle XXI”, beuen d’aquell esperit que aleshores inundava Barcelona. Es calcula que, durant la Guerra Civil, fins a la meitat de la població de la ciutat es va alimentar gràcies a les cooperatives.

Antics i nous cooperativistes, diu en Marc, comparteixen dita:

—“El cooperativisme és com un cranc”: sempre camina al revés de la producció hegemònica. Aquest model es basa en premisses de solidaritat, d’ajuda mútua i de democràcia directa que, sota el capitalisme, són molt difícils d’aconseguir.

Treballa a la Ciutat Invisible, una llibreria que divulga el passat i el present cooperativista de la ciutat, també des del barri de Sants. Entestat a recuperar, inspirar-se i difondre la memòria d’aquest model, en Marc també participa en l’organització de les anomenades Rutes per la Memòria Cooperativa per “fer emergir la rica experiència del moviment cooperatiu obrer i popular” de la ciutat.

Parla de Francesc Foguet, memòria viva d’aquell passat en què fins a un centenar d’experiències cooperativistes arribaren a conviure a Barcelona. Francesc està a casa seva, al Poblenou, un altre barri del cooperativisme.

Explica que les cooperatives van néixer perquè centenars de famílies van començar a associar-se, per tal de solucionar problemes conjunts, entorn a incipients cooperatives de consum i van arribar a col·lectivitzar àmbits socials com la cultura, l’educació i, fins i tot en alguna ocasió, l’habitatge. De tot aquell formiguer encara queden alguns cooperativistes ja grans i alguns noms, a Google i poc més, com La Fraternitat (1879), a la Barceloneta; La Flor de Maig (1890), al Clot, o Pau i Justícia (1895) al Poblenou.

—Es pot tornar a repetir, és clar! Només falta trobar els cooperativistes. Això s’hauria d’ensenyar a l’escola… El cooperativisme duu intrínsecs uns valors d’amistat, de protecció mútua, d’ajuda. Valors preciosos que hauria de tenir la canalla des de petits. Hi ha d’haver cooperadors. Sense mentalitat cooperadora, no es pot fer res!

Francesc Foguet, fill de cooperativistes i administrador durant més d’una dècada de la cooperativa Pau i Justícia, ho explica al menjador del seu pis, al carrer de Bilbao. Un bloc construït, a mitjans dels anys 50, per albergar més de 600 socis de la cooperativa Pau i Justícia que, degut a la falta d’habitatge i la seva situació laboral, no podien permetre’s comprar un pis. “Érem una generació de joves amb ganes d’independitzar-nos i de formar la nostra pròpia família”, afegeix en Francesc envoltat de fotografies emmarcades de la seva dona, filles i netes.

Juntament amb altres papers, amagat en un calaix del moble del menjador, en Francesc encara conserva un fi dossier que es va repartir entre els veïns abans d’entrar a viure. A la primera pàgina, es llegeix: “De la misma forma que en la época ya lejana de su fundación, [la cooperativa Pau i Justícia] captó las necesidades del momento consistentes en abaratar el coste de los artículos de consumo, supo también renovarse, adaptando su mentalidad a las necesidades del momento actual: a tal objeto consideró que una de las necesidades más apremiantes de la clase obrera en general y de sus asociados en particular era la obtención de casa propia”.

La fórmula va ser la següent: ells trobaven el terreny, l’Obra Sindical de Cooperación, lligada al Sindicato Vertical, els hi pagava l’edificació i cada família aportava 17.000 pessetes d’entrada i 400 pessetes més al mes durant els vint anys següents. Aleshores, comprar un pis de propietat podia costar, recorda, més de dos milions de pessetes. L’habitatge cooperatiu del Grup Civit del carrer Bilbao va ser un pas de gegant en la trajectòria de Pau i Justícia que, com d’altres, ja comptava amb una botiga de queviures i electrodomèstics per als seus socis, una mútua i un sistema de banca, una associació cultural i excursionista, i fins i tot una escola per als fills cooperativistes.

En Francesc va haver de conformar-se amb uns baixos, tot i que ell preferia un àtic, però l’adjudicació es va fer per sorteig i no hi va haver sort. Observa la zona comú des de la finestra: un gran pati interior, envoltat per l’edifici per tres dels quatre costats, amb pistes esportives de ciment. Gairebé no ha de baixar cap graó per accedir-hi.

—Als locals a peu de carrer, la cooperativa va muntar també una lleteria i una bodega per a què els socis no ens haguéssim de desplaçar. Teníem uns forners que treballaven tota la nit i feien un pa extraordinari. També hi havia croissants, llet, nata…

Avui, aquest edifici d’habitatges cooperatius del Grup Civit és un bloc convencional, bicolor, i que fa cantonada. Ningú es fixa en ell. Cap placa avisa al vianant que aquest edifici és una de les majors fites del passat cooperativista de la ciutat. Molts dels primers inquilins se’n van anar, o han anat morint, i el seu pis s’ha venut. Amb la venda, una forma d’habitar i de conviure. Les compres d’aquests pisos, a diferència del règim de cessió d’ús de La Borda i del model danès, es fan a través del mercat convencional ja que l’edifici era propietat dels veïns, i no cedit per l’administració.

El model no va calar:

—Bé, després ja va venir la televisió… L’individualisme d’avui dia i els grans supermercats. Mica en mica, la cosa va anar en declivi. La cooperativa no es va adaptar al nou sistema de mercat capitalista.

La Borda és un pas endavant de Pau i Justícia respecte al model de propietat: el sòl és de la cooperativa i els veïns no són propietaris, ni inquilins; sinó usuaris. Cal fixar-se en el model danès per entendre què passa en països on cooperatives centenàries encara segueixen dempeus.

***

Una trucada d’Skype. Alan Ruiz Terol, membre del col·lectiu SomAtents, viu a Dinamarca.

—La Borda segueix el model de les cooperatives Andel. Pots investigar el model cooperativista danès?, li pregunto.

—Visc a Aalborg, a cinc hores en tren de Copenhaguen, no sé si trobaré res.

Després d’unes quantes sorpreses, l’Alan va assabentar-se que vivia envoltat d’habitatges cooperatius i que aquest model, que ja té més d’un segle d’història, està experimentant un moment de revisió social, política i econòmica.

A Dinamarca, les cooperatives estan tan normalitzades que tres de cada deu habitatges segueixen aquest model. A Copenhaguen en concret, el model Andel és la forma de tinença més estesa, superant fins i tot els habitatges de propietat. Però la del cooperativisme danès no és únicament una història d’èxit: el preu de les participacions es va disparar fa una dècada degut a l’especulació lligada a la bombolla immobiliària i això va posar en dubte un sistema que havia de basar-se en criteris socials i no econòmics.

Un segle de vida donen per a molt d’assaig i error.

Més trucades d’Skype: Barcelona-Dinamarca, Dinamarca-Barcelona.

L’Alan comença a interessar-se pel tema: se sumava a l’article per explicar com els dos models de cooperatives que hi ha a Dinamarca (Andel i Almene) poden donar solucions pràctiques als pisos buits de Barcelona i, a més, avançar els problemes que poden afrontar les cooperatives barcelonines en un futur.

***

Per Alan Ruiz Terol

Les cases estan tan a prop de l’aigua que l’olor de mar se sent des del balcó. Tres files de cases adossades ressegueixen la riba del Limfjord en forma de ziga-zaga. La façana és de fusta negra i ofereix un aspecte típicament escandinau: sobri, fins i tot minimalista, però elegant. L’exterior contrasta amb la calidesa dels menjadors que s’alviren a través dels grans finestrals: acollidors, com si convidessin a passar i asseure’s a prendre una tassa de brou fumejant.

Anders Lintner és el president de la cooperativa. Té 64 anys, està jubilat i, llevat que un cataclisme li ho impedeixi, té clar on acabarà els seus dies. “Per mi, viure aquí és perfecte. Tinc una barca ancorada al costat de casa. De tant en tant, la desamarro i me’n vaig a fer un tomb. M’agrada estar a l’aigua”, diu.

Lintner em rep un dia a mitjans de desembre, a primera hora de la tarda. El cel està tapat i no deixa veure el sol. Fa fred, bufa el vent i plovisqueja. Algunes famílies han penjat els llums de Nadal al balcó. Tots són daurats. Ni rastre de les pampallugues de coloraines. De fet, estan prohibides. Com també ho està pintar la façana, posar un tendal vermell o instal·lar qualsevol element d’un color no permès (és a dir, tots menys el negre.) És el que té viure en una cooperativa: el col·lectiu preval sobre l’individu. També pel que fa a la imatge. L’aspecte que ofereixen, val a dir-ho, és de revista.

Més tard, quan li pregunto a Lintner si algú hi posa pegues, reconeix que la convivència no sempre és fàcil. “Hi ha gent que a casa se sent el rei de la seva propietat. I aquí no hi ha reis. Potser hi ha prínceps, però no reis”, diu Lintner. “Hi ha gent a la qual li costa entendre que aquí no pots fer tot el que vulguis. Estàs en una cooperativa, i per això té aquest nom”.

Lintner em convida a aixoplugar-nos mentre parlem. Entrem en una petita sala de reunions, dins la caseta on guarden les eines. N’hi ha desenes, per no dir centenars. Pales, rascles i fins i tot una màquina llevaneu que a primer cop d’ull confonc amb un tractor; tot plegat un veritable arsenal de jardineria. “Com que som molta gent podem comprar més i millor”, diu Lintner. En altres paraules: economies d’escala aplicades a l’economia domèstica.

Lintner explica que els membres de la cooperativa es divideixen les tasques de la llar. Uns es fan càrrec del jardí. Altres netegen, i també n’hi ha que s’ocupen del manteniment de les instal·lacions. Li pregunto en quin grup està ell. “Jo? En cap. Sóc el president”, diu. I riu.

La cooperativa Marina Fjordparken va néixer el 2002, lligada des del principi a la construcció del complex residencial que ara gestiona. L’elevat cost inicial va fer que només persones amb un alt poder adquisitiu poguessin participar-hi. “Quan vam començar tothom estava convidat, però els que teníem els recursos necessaris per tirar-ho endavant érem nosaltres, els sèniors”, diu. La mitjana d’edat dels membres de la cooperativa, segons Lintner, oscil·la entre els 65 i els 70 anys. Ell, per tant, és dels joves. L’amoïna que, a mesura que perdin forces, no siguin capaços de seguir fent les feines domèstiques i hagin de contractar algú perquè els hi doni un cop de mà.

Hi ha 48 apartaments, tots d’una planta i exactament 110 metres quadrats. Quan Lintner em diu el que paga cada mes li demano que m’ho repeteixi per si ho he entès malament: amb totes les despeses incloses són unes 6.000 corones daneses (800€). Lintner reconeix que és una ganga. Un estudiant que pagui la meitat per una habitació a la ciutat pot estar satisfet.

Lintner es reuneix amb la resta de membres del comitè de la cooperativa cada sis setmanes (a l’estiu tenen dos mesos de “vacances”). Comptant-lo a ell són cinc persones, més dos suplents. S’encarreguen d’administrar el dia a dia. Per exemple, quan es fon un llum i l’han de canviar. Sovint no cal que consultin la resta de veïns. Les qüestions més importants, però, les voten a l’assemblea anual, on participen tots els membres de la cooperativa.

Una de les grans decisions que ha de prendre l’assemblea és el preu de la participació; és a dir, el que haurà de pagar algú que vulgui esdevenir membre de la cooperativa i adquirir el dret d’ús d’un dels habitatges. Tots els membres paguen aquesta quota quan entren a la cooperativa. Si decideixen marxar, recuperen els diners; però no el valor inicial, sinó el preu de la participació actualitzat.

El preu d’aquestes quotes d’entrada està regulat. El seu cost màxim està limitat per un sostre que es fixa mitjançant un assessorament extern. El més utilitzat és el de tipus públic, que fa l’administració. Però també es pot contractar un assessorament privat. Un cop fixat el preu màxim de les participacions, els membres de la cooperativa tenen l’última paraula a l’hora de decidir el seu preu de venda.

Quan Lintner va entrar a la cooperativa el 2002, el preu d’entrada era de 282.000 corones daneses (37.000 euros). Ara supera el milió, tot i que els últims anys ha baixat. El 2011 el preu havia arribat a 1,2 milions de corones (més de 150.000). El relleu generacional, amb aquests preus, serà complicat. Lintner, però, defensa que tot i que el preu és alt encara podria ser-ho més. “Volem rebre un assessorament del preu que sigui just. Per això triem que sigui públic. Si volguéssim, podria ser més alt”, diu. Es refereix a demanar un assessorament privat, on és més fàcil inflar el preu màxim. “Hi ha gent a la cooperativa que vol esprémer els beneficis al màxim. Però la majoria diem que no, siguem justos.”

La cooperativa Marina Fjordparken no és un cas aïllat. Durant la darrera dècada, la bombolla immobiliària ha afectat bona part de les cooperatives Andel i les quotes d’entrada s’han disparat. A Copenhaguen, entre el 1999 i el 2011, els preus de les participacions es van quadruplicar.
Com a conseqüència d’això, moltes persones que fa anys haurien pogut viure en cooperatives ja no s’ho poden permetre.

El problema, segons el professor del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Lund, Henrik Gutzon, és que “el sistema permet beneficiar-se i obtenir beneficis econòmics d’una cosa que, en principi, no n’hauria de donar”. Segons Lund, una de les claus que va fer possible que la bombolla immobiliària afectés les cooperatives va ser una reforma aprovada el 2004 pel govern liberal-conservador. Aquesta permetia que la participació en una cooperativa servís d’aval per demanar un crèdit, cosa que abans estava prohibida. L’escalada de preus del sector immobiliari i la por de quedar-se fora del mercat va fer la resta. “Pujant els preus de la participació, els membres de la cooperativa no només augmentaven els beneficis quan venien un pis, sinó que també tenien millors condicions quan demanaven un crèdit”, diu Lintner.

Anys més tard, quan els partits d’esquerra van governar no van revocar les reformes. “Els social-demòcrates han acabat adoptant l’agenda neoliberal”, diu Gutzon. Ara, el govern danès torna a estar controlat per una coalició de partits de dreta. Una de les reformes que podrien tirar endavant, diu Gutzon, és la desregulació total del preu de les cooperatives. Si això passes, assegura que els preus es podrien doblar. “Avui dia les cooperatives d’habitatge són tan cares que ja no serveixen a la seva funció social”, diu. “Però tot i que són cares, encara són assequibles. Si es desregulen els preus, a les zones urbanes les famílies amb uns ingressos mitjans ja no podran permetre’s tenir un habitatge”.

La conseqüència, diu, és la gentrificació de les ciutats daneses.

Però encara queden alternatives d’habitatge assequibles dins del cooperativisme danès. Es tracta dels Almene. L’investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona Lorenzo Vidal-Folch els considera “l’últim reducte d’habitatge universalment inclusiu”.

Vidal-Folch, especialitzat en cooperatives d’habitatge, ha estudiat el sistema dels Andel i els Almene danesos. Mentre que els primers es basen en la propietat col·lectiva de l’habitatge; els segons s’assemblen més a una comunitat de llogaters. En un Almene no hi ha preu d’entrada; només una quota mensual.

El propietari de l’habitatge en un Almene és una organització sense ànim de lucre. Aquesta, tot i que rep el recolzament de l’administració, és privada i independent, i forma part d’una xarxa d’Almene a nivell estatal. Els Almene, diu Gutzon, són més forts organitzativament que els Andel. Això, assegura, ha estat clau a l’hora de resistir les reformes neoliberals que, en canvi, sí que van afectar els Andel.
Tant els Andel com els Almene tenen una gran implantació a Dinamarca. Segons dades recollides per Vidal-Folch, els Almene representen un 20% dels habitatges del país. Els Andel un 7%. A Copenhaguen, però, aquests representen un 30% del total i són el règim de tinença més estès, superant fins i tot la propietat.

Gutzon creu que Catalunya pot aprendre molt de l’experiència danesa; tant pel que funciona com pels errors comesos. L’ideal, creu, seria una combinació dels Almene i els Andel. Dels Andel destaca la flexibilitat i capacitat de maniobra. Però és important que aquests no siguin totalment independents, com els Andel a Dinamarca, sinó que cal que formin part d’una associació més gran, com els Almene. Gutzon creu que les decisions de gran importància que afecten el règim de tinença o els preus d’entrada no s’haurien de decidir a nivell local. Això evitaria l’especulació i que un petit grup d’individus decidís enriquir-se.

No obstant, Vidal-Folch veu un gran entrebanc a l’hora d’aplicar el model cooperatiu a Catalunya: la fragmentació de la propietat de l’habitatge. Als anys 70, el govern danès va introduir una sèrie de reformes que van facilitar la creació de cooperatives Andel. Per exemple, prohibia la venda horitzontal dels edificis (és a dir, vendre els immobles un per un). A part, va facilitar que els inquilins de pisos de lloguer compressin el seu propi habitatge i constituissin una cooperativa. Molts propietaris van creure que els hi sortia més a compte vendre els edificis a cooperatives que seguir tenint els pisos en règim de lloguer, que estava regulat i deixava poc marge pel benefici.

A Espanya, la situació és diferent. “Tenir un pis i llogar-lo és un dels negocis més rentables. O sigui que és molt difícil que la gent els vengui a preus assequibles per a cooperatives,” diu.

Però Vidal-Folch veu una alternativa: aprofitar els edificis buits que ha deixat la bombolla immobiliària. Per exemple, els que estan en mans dels bancs i es gestionen a través de la Sareb. “En comptes de vendre’ls a inversors internacionals que els compren ara que els preus estan baixos per vendre’ls quan aquests pugin, es podrien vendre a cooperatives. Al cap i la fi, els bancs han estat salvats amb diners públics”, diu.

—El que falta és que algú al poder ho faci, i que les institucions recolzin a les cooperatives.

***

Per Alan Ruiz Terol i Laia Seró

Vanessa Valiño va ser directora de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i, des del juliol, és assessora de la regidoria d’Habitatge del consistori que lidera Ada Colau: “Ara el repte és com creem una demanda ciutadana, com fem que això arribi als barris i que la gent vulgui organitzar-se i impulsar aquests nous habitatges. Si no hi ha col·lectius organitzats que ho demanin i reivindiquin, serà molt difícil que l’Ajuntament pugui inventar-s’ho”.

Valiño parla de campanyes de sensibilització, de materials didàctics i d’ajuntar tots els actors implicats: cooperatives, entitats financeres i institucions. I d’una de les primeres passes que ja ha donat el consistori en aquesta direcció: la creació d’una mesa d’habitatge cooperatiu.

Compartim la pregunta: “És que no hem après res?”, i a aquest interrogant cal afegir: “Què cal aprendre i desaprendre de Dinamarca?”.

Carlos Macías, portaveu de la PAH, es felicitava el 19 de desembre perquè la plataforma va aconseguir el debat de l’habitatge a la campanya de les passades eleccions generals. Ho va fer amb cinc propostes, #Las5DeLaPAH: la dació en pagament retroactiva, els lloguers assequibles, stop desnonaments, habitatge social i els subministres bàsics garantits.

Un aprenentatge.

Ell afegia el que falta: “Recuperar el valor social de l’habitatge i tornar-lo a l’imaginari col·lectiu”.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Traducció al català per Alan Ruíz Terol
Correcció ortogràfica per Cristina Garde