Magazine


Nenes mare que encara són nenes

— A Guatemala, s’han comptabilitzat 1.284 naixements en mares menors de 14 anys entre el gener i el setembre del 2016

— Cada dia, 2 dones són assassinades i 22 són violades a Guatemala, víctimes de la violència masclista

Tweet about this on TwitterShare on Facebook50Google+0Share on LinkedIn0

“A quants de vosaltres us peguen a casa cada dia?” Amb decisió i sense vergonya, les gairebé 22 manetes de nens i nenes de 6 anys s’alcen en una acollidora classe de primer de primària del projecte socioeducatiu ‘Los Patojos’, a la localitat guatemalenca de Jocotenango. Una aula alegre, plena de dibuixos penjats a les parets de colors que, de sobte, s’apaguen amb l’innocent gest que admet, amb aparent normalitat, l’esgarrifós càstig.

Com podia ser? —Em preguntava—. Perplexa, demano més informació a un dels professors del projecte socioeducatiu on feia de voluntària, situat a Jocotenango, un poble d’uns 6.000 habitants a la zona urbana de Guatemala, molt a prop de la colonial i turística ciutat d’Antigua. El Miguel és un jove educador i politòleg d’uns trenta anys que coordina l’Instituto de Acción Cultural, el col·lectiu de joves del mateix projecte que té per objectiu ser un espai de trobada dels joves de la comunitat on l’expressió cultural i artística siguin els motors de canvi de la societat. Alt, corpulent, de cabells llargs i arrissats i ulleres de pasta negres, el Miguel m’explica que és molt habitual que els nens i les nenes rebin pallisses a casa per no obeir les ordres del pare, qui mana. Em fa seure, m’ofereix una tassa de cafè i, ràpidament, en un full en blanc, anota quatre frases i conceptes que, de reüll, sóc incapaç de desxifrar. Sembla que tingui moltes ganes de parlar d’aquest tema; s’acomoda les ulleres suaument i segueix: “En la majoria dels casos, les dones i mares d’aquests infants estan sotmeses a les voluntats i desitjos del patriarca i també reben pallisses constants. Però, a més a més, pel fet de ser dones, tinguin l’edat que tinguin, són víctimes d’abusos i agressions sexuals”.

Una de cada tres dones guatemalenques pateixen violència física o sexual al llarg de la seva vida, segons afirma el Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD). Guatemala, amb poc més de 15 milions d’habitants, és el tercer país del món amb més casos de feminicidis, després d’El Salvador i Jamaica. L’any 2015, van morir 766 dones per la simple condició de ser dones i, enguany, fins al mes d’octubre, ja en són 565 les assassinades, segons les dades de la fiscalia nacional guatemalenca. El gran nombre de dones mortes que cada any es comptabilitzen va convertir Guatemala en el primer país del món en reconèixer el feminicidi com un crim l’any 2008. Aleshores, es va establir la Ley contra el Feminicidio y otras Formas de Violencia Contra la Mujer, que preveu entre 25 i 50 anys de presó pels assassins, malgrat que la violència contra les dones se segueixi considerant un problema domèstic.

Em miro el Miguel desconcertada i em vénen al cap moltes preguntes. Ja no queden infants a l’escola. El silenci de la meva no-resposta es barreja amb la calma que es respira entre els membres del projecte quan només falta recollir i deixar-ho tot a punt per a l’endemà. Ens estem una bona estona parlant del passat i el present de la societat guatemalenca, asseguts a la freda tarima de formigó que servia d’escenari per als diferents actes culturals que s’organitzaven a l’escola.

—Guatemala és un país amb una societat masclista i classista on, durant molt de temps, la religió, el colonialisme i els 36 anys de la recent guerra civil —que va acabar l’any 1996 i durant la qual 40.000 homes van ser entrenats per violar dones— han reproduit i mantingut fins l’actualitat manifestacions de l’estructura patriarcal on el sexe és tabú i la dona és instrumentalitzada, criminalitzada i considerada un objecte en propietat —assegura el Miguel, mentre plasma les seves paraules en un esquema al revers del full on havia escrit els conceptes feia 40 minuts.

Una mare a San Pablo La Laguna, Sololá, Guatemala
Una mare amb les seves filles davant de la porta de casa a San Pablo La Laguna, a la regió de Sololá | Anna Mira.

En un article, la periodista i activista pels Drets Humans guatemalenca, Marielos Monzón, expressa que “a Guatemala, els espais on una dona pot sentir-se segura són quasi inexistents perquè les pràctiques masclistes són acceptades com a fets naturals. Per exemple, caminar pel carrer sent dona comporta haver-se d’enfrontar a mirades lascives, comentaris amb alt contingut sexual o tocaments; situacions a les quals un home difícilment es trobarà mai”.

L’activista també explica que ni tan sols a casa les dones estan segures.

—Les violacions per familiars o amics de la família succeeixen de manera quotidiana i, a banda de les seqüeles que provoquen una violació sexual i un embaràs forçat, les supervivents han de carregar amb la culpa perquè, dins la lògica masclista, la víctima és la culpable dels fets —afirma Monzón.

Segons l’Institut Nacional de Ciències Forenses de Guatemala (INACIF), l’any 2015 van morir 766 dones de manera violenta. Del gener a l’abril d’enguany, han estat assassinades 222 dones, de les quals 45 eren menors de 19 anys. Però no totes les morts s’inclouen dins la tipificació de feminicidis, és a dir, quan la dona és assassinada per la simple raó de ser dona. Segons aquesta tipologia establerta per llei, el 2015 es van registrar 206 casos de feminicidis i, fins l’abril del 2016, 59 casos segons l’Institut de la Defensa Pública Penal (IDPP).

Cal destacar que bona part dels feminicidis i situacions de violència contra les dones registrades tenen lloc en departaments i zones majoritàriament indígenes, segons l’Observatori de Salut Sexual i Reproductiva (OSAR). Un fet que no és casual: durant els 300 anys de colonització espanyola, “la societat indígena guatemalenca va ser marginada, ja que els colonitzadors la consideraven inferior pel fet de ser menys civilitzada. Aquesta marginació la reprodueixen encara avui en dia molts ladins [mestisos]”, m’explica el Miguel, abaixant la mirada i lamentant la situació del seu estimat país.

—Ser dona i indígena en aquest país és una de les situacions més complicades que existeixen. I el 64% de la població actual de Guatemala és indígena —conclou el professor.

Bebé a la regió de Sacatepéquez, Guatemala
Una mare camina amb el seu bebè en braços durant el ball de Gegants de Sumpango, a la regió de Sacatepéquez | Anna Mira

Pots seguir llegint, però potser per entendre el que llegeixes cal conèixer unes dades:

L’estat guatemalenc considera l’adolescència dels 10 als 19 anys, mentre que, en la majoria de països, l’adolescència comença als 14 anys.

El 38% dels naixements a Guatemala són “adolescents”, és a dir, en mares menors de 20 anys, segons dades recents del Fons de les Nacions Unides per la Infància (UNICEF).

L’any 2015, l’Observatori de Salut Sexual i Reproductiva va registrar un total de 5.220 nenes d’entre 10 i 14 anys que van ser mares. Enguany, de gener a setembre s’han comptabilitzat 1.284 naixements.

De les mares menors de 14 anys, el Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament recull que un 30% han estat violades pels seus propis pares i la resta, violades per altres familiars o coneguts. El mateix estudi determina que una de cada tres dones pateixen violència física o sexual al llarg de la seva vida.

L’estudi de la campanya de les Nacions Unides ÚNETE para poner fin a la violencia contra las mujeres en Latinoamérica concreta que dues dones són assassinades cada dia a Guatemala i que 22 són violades. Cada 12 hores assassinen una dona. Cada hora violen una dona.

Pausa.

Reflexió.

Tornem a llegir les dades:

Pausa.

Reflexió.

Seguim.

Em dirigeixo a l’Hospital Nacional Pedro de Bethancourt de Antigua, Guatemala. Allà he quedat amb la doctora Velvet Castillo, metgessa de la Clínica del Adolescente, situada en aquest hospital públic de la zona urbana del país. L’edifici de l’hospital és auster, de dues plantes, com quasi tots els edificis de la zona. Als afores de la ciutat, amb el bosc al seu darrere, és l’hospital públic de referència pels 40.000 habitants de la zona. Amb les parets pintades de color blanc, a primera vista sembla més un hotel de tres estrelles una mica antiquat que no pas un hospital. M’aturo. Un mur en una petita zona ajardinada amb un sant en un pedestal —com si es tractés d’un altar— m’indica que, efectivament, ja he arribat. En lletres grans de ferro hi llegeixo ‘Hospital Nacional Pedro de Bethancourt de Antigua Guatemala’ i dedueixo que l’estàtua és el sant que dóna nom al centre sanitari.

L’Hospital Nacional Pedro de Bethancourt d'Antigua, Guatemala
L’Hospital Nacional Pedro de Bethancourt de Antigua compta, des de fa uns anys, amb la Clínica del Adolsecente per atendre a joves embarassades | Cristofer Waly Alvarado.

Em disposo a entrar. Obro la porta de vidre i l’acompanyo per tancar-la, però no acaba de tancar del tot bé. Corre l’aire i, amb ell, els microbis i la pols de l’exterior. A dins, una enorme sala d’espera plena a vessar, parets que un dia van ser blanques però que ara són més aviat groguenques i un petit taulell a mà dreta on es fan les recepcions dels malalts. Fa molta calor. Mentre faig cua a l’única guixeta existent, observo que hi ha aparells d’aire condicionat, però no funcionen. Potser no han funcionat mai. Es respira un ambient carregat de suor i sospirs cansats d’esperar hores i hores en incòmodes cadires de ferro. Sobretot, hi ha dones i infants. Els pocs homes que observo són d’edat avançada —uns 60 o 70 anys— acompanyats per una noia jove, segurament la seva filla o néta, qui sap. Demano per la doctora Castillo. “Ahorita la viene a traer, espere aquí”, em respon amablement —com és costum a Guatemala— la recepcionista, amb la tradicional bata blanca.

Segueixo el pas accelerat de la doctora Velvet Castillo. Caminem per passadissos plens de llits amb malalts, obrim portes i creuem sales d’espera d’altres àmbits de l’hospital fins arribar a la Clínica del Adolsecente, on s’atenen les necessitats de les noies i parelles embarassades. Entrem en una altra sala d’espera plena de canalla i panxes molt grosses. Canviem el silenci dels sospirs d’aquells que lluiten per allargar uns dies més les seves vides pels brams dels bebès acabats de néixer.

Em fa seure al seu despatx i, mentre em posa en context i m’explica que, en aquesta clínica, es tracten els embarassos i els naixements de les adolescents, m’ensenya algunes fitxes de les noies que li toca atendre avui. Sense dir-me res, amb el dit índex m’assenyala les dates de naixement de les mares: 2004, 2002, 2003, 2000… Faig càlculs ràpids. 11, 13, 12, 14 anys.

Fitxes de pediatria de l’Hospital Nacional Pedro de Bethancourt de Antigua, Guatemala
Fitxes de pediatria de l’Hospital Nacional Pedro de Bethancourt de Antigua | Anna Mira

M’esgarrifo.

Encara no me’n faig a la idea. Quan alço la vista mentre intento pair el que acabo de veure, em trobo una parella molt jove davant meu, ella amb una gran panxa. Amb els ulls pintats i el cabell recollit, la noia duu un jersei llarg i apretat de color fúcsia que li exagera el ventre. Ell, de faccions indígenes i més alt, li passa un braç per sobre les espatlles mentre se la mira amb tendresa i inquietud alhora.

Tímids, amb la mirada abaixada i un fil de veu, m’expliquen que tenen 17 i 19 anys, que buscaven tenir el seu primer fill i que els acaben de dir que estan de cinc mesos. La doctora afegeix que és la seva primera visita i que l’embaràs va bé. Em demanen que, si escric alguna cosa sobre ells, no posi els seus noms. Deuen tenir por del què diran. Em comprometo a mantenir els seus noms en l’anonimat i seguim amb la seva història. Ella, J. Y., m’explica que els ha costat molt venir a la Clínica del Adolescente per por a trobar-se alguna persona coneguda i haver de donar explicacions. Amb la seva mà entrellaçada amb la de la seva parella, em diu que abans sentia uns dolors que no sabia si eren del mateix embaràs o no i que avui li han explicat que, efectivament, es tracta dels dolors típics d’un embaràs de cinc mesos. Ell, H. Q., en tot moment té els ulls clavats a la panxa de la seva parella i fa petits moviments amb el cap, assentint amb el que ella diu. El noi em comenta que està molt satisfet de l’atenció rebuda i assegura que tot el que els han explicat és molt útil: “Mai abans havia tingut accés a aquest tipus de coneixement i, almenys, ara ja estaré més preparat per la pròxima vegada”, assegura en H. Q.

Els escolto amb atenció, prenc nota mentre, per dins, segueixo repetint l’afirmació que ell acaba de fer (“Mai abans havia tingut accés a aquest tipus de coneixement”).

Ens acomiadem i ens quedem la doctora i jo a soles. Una llum intensa travessa el vidre de la finestra que separa el despatx de la doctora de la sala d’espera. Se senten plors de criatures, de lluny. La miro fixament amb la intenció d’encetar la conversa però, sense tenir temps de preguntar-li res, la doctora Castillo m’explica que són moltes les comunitats o famílies que encara consideren un pecat tenir relacions sexuals sense haver passat per l’altar. En la mateixa línia, són pocs els joves que tenen el privilegi de rebre una educació sexual completa durant la seva etapa escolar. L’escolto atenta i ella segueix com si es tractés d’una classe magistral. Els adolescents creixen i es fan grans sense ni saber quins canvis experimenta el cos humà durant tota la vida o quines són les causes, riscos i conseqüències de mantenir relacions sexuals o les malalties i els mètodes anticonceptius que existeixen.

—La millor prevenció per evitar embarassos no desitjats és l’abstinència sexual —acaba dient la doctora.

Seguim en el petit despatx on, a banda de la taula on mantenim la conversa, a l’altre costat hi ha una camilla amb una tela blanca al damunt. Aquí és on la doctora atén a les noies embarassades. M’explica que, a Guatemala, mantenir relacions sexuals amb menors de catorze anys és un delicte i que, per tant, es pot denunciar. El problema és que la majoria de dones desconeixen que existeix una llei que les protegeix. L’any 1996, en acabar la guerra civil, es va aprovar la llei per prevenir, eradicar i sancionar la violència intrafamiliar però no és fins al 2008 quan s’aprova la llei contra el feminicidi i altres formes de violència contra la dona i es crea un tribunal especial per delictes d’aquest tipus.

—La submissió cultural en què la dona està immersa a Guatemala fa que consenteixi qualsevol cosa. No se li dóna la capacitat de decidir per ella mateixa ni se l’apodera per plantar cara i denunciar l’abús sexual —assegura la doctora, mentre suaument acompanya l’última pàgina del dossier que recull les cruels dades que m’acaba de mostrar.

Mares adolescents a la regió de Sacatepéquez, Guatemala
Les mares adolescents Tania i Diana davant de la paret de casa seva a Jocotenango, a la regió de Sacatepéquez | Anna Mira

La Diana i la Tania, de 17 i 14 anys respectivament, són mares des de fa pocs mesos. S’està fent fosc i, quan arribo a casa seva, la cinquena del carrer principal de la Colonia Los Ángeles -una de les zones més perilloses de Jocotenango durant la dècada dels anys vuitanta per tràfic de drogues-, elles ja hi són. M’esperen davant de la casa, de color taronja i reixes negres a les finestres: les germanes, les criatures en braços i la mare de les adolescents i àvia dels petits. Ens saludem cordialment però no em conviden a entrar a casa. Dempeus, al mig del carrer, m’expliquen les seves històries.

—Em vaig quedar embarassada als 15 anys, quan tenia molts plans per seguir estudiant. Volia ser dissenyadora d’esdeveniments o començar la carrera de Dret i mai m’hauria imaginat tenir un fill a la meva edat —diu la Diana, amb la veu entretallada mentre es balanceja per fer calmar els brams del seu fill de vuit mesos. Se’l mira fixament i l’acaricia. —Estimo molt el meu fill però crec que encara no accepto aquesta nova etapa i el fet de no poder seguir amb els meus plans —i dirigeix una mirada de resignació cap a la seva mare, per la joventut que no ha pogut viure.

La Diana viu amb la seva parella i pare del bebè a casa dels seus pares. Una casa on també hi viu la Tania, amb el seu petit, de només quatre mesos.

—Ha estat molt difícil acceptar ser mare sola i tan jove, però sé que, quan pugui, seguiré amb els meus estudis —somriu la Tania, optimista de cara al futur.

La mare de les noies i àvia dels petits, que duu un davantal de quadres petits i blaus i una faldilla fins els turmells, recolza una mà a cada espatlla de les seves filles i, amb un fil de veu, les anima a, malgrat tot, seguir estudiant: “Encara que sigui un dia a la setmana”, diu abaixant la mirada. La mare, tot i que deu voltar els 40 anys, té una aparença força envellida.

Un embaràs en el cos d’una dona que encara és una nena pot comportar complicacions en el nadó i també a la mare; i fins i tot, causar-los la mort. El cos no està preparat per aguantar l’esforç que requereix donar a llum i, en la majoria dels casos, les criatures neixen prematures, amb desnutrició, falta d’oxigen o malformacions a l’estómac, com m’explica la doctora Castillo. Segons ella, aquesta situació només es podrà canviar donant informació i explicant obertament la sexualitat.

El projecte socioeducatiu on vaig fer de voluntària és dels primers centres on s’imparteixen tallers d’educació sexual, en aquest cas amb l’educadora Melissa Miranda, de 18 anys, ulls foscos i rodons, pell blanca i cabell llarg, negre i ben llis.

—A les escoles, no s’explica res sobre les relacions sexuals perquè parlar-ne és com invocar el diable —diu la Melissa, alçant el to de veu, però resignada.

Mantenim una conversa informal a la sala del projecte que s’ha transformat en clínica per atendre les emergències i fer un seguiment d’alçada i pes de tots els alumnes per tal de prevenir i curar casos de desnutrició severa: “El problema també es trasllada a casa, on els i les joves tampoc poden preguntar quins mètodes anticonceptius poden fer servir perquè és un tabú. Això fa que no tinguis l’oportunitat de conèixer el teu cos i, per tant, es produeixin situacions inesperades”, afegeix la Melissa, amb un ull pendent de la canalla que corre pel pati de l’escola, a l’exterior de la sala on ens trobem.

La Melissa fa una pausa. Observa els pòsters del cos humà que hi ha penjats a les parets de color turquesa i, amb un to calmat però il·lusionat, m’explica que aquí s’ensenyen els canvis que pateix el cos humà al llarg de la vida, els valors de respecte, de justícia, d’igualtat i de responsabilitat.

—És des de l’educació que s’aconsegueix el canvi cultural d’un país —conclou, amb un somriure esperançador.

Els nens i nenes de sis anys del projecte socioeducatiu Los Patojos ja han abaixat les manetes i surten de l’aula de les parets de colors a jugar al pati de l’escola. Corren amunt i avall, salten a corda, juguen a futbol o a fet i a amagar; tots somriuen. Potser alguns d’ells són o seran abusats sexualment al llarg de la seva vida. Potser algunes nenes hauran d’aguantar un pare que les apallissa, les crida o les maltracta sense escrúpols ni motius. Potser algunes d’elles, quan tinguin deu o dotze anys, ja seran mares i hauran de carregar amb la criatura i la culpa de tot plegat. Però potser seran aquests nens i nenes els que s’ompliran de valor i diran prou, els que condemnaran els actes violents de les seves famílies, els que s’estimaran i es respectaran amb igualtat i justícia, els que s’empoderaran i plantaran cara a anys i anys de discriminació, maltractaments, feminicidis i nombroses violències patriarcals. Potser seran aquests nens i nenes els que protagonitzaran un canvi cultural real a Guatemala.

Edició a càrrec de Gerardo Santos, amb la col·laboració de Cèlia Castellano
Correcció per Helena Roura
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— A Guatemala, s’han comptabilitzat 1.284 naixements en mares menors de 14 anys entre el gener i el setembre del 2016

— Cada dia, 2 dones són assassinades i 22 són violades a Guatemala, víctimes de la violència masclista

Articles relacionats