Magazine


Memento mori. Fotogrames de l’apartheid a Palestina

— Els palestins que viuen a Cisjordània pateixen constants vulneracions dels drets humans

— A Hebron abunden les botigues tancades i les cases abandonades. És una ciutat fantasma

Tweet about this on TwitterShare on Facebook1Google+0Share on LinkedIn0

És divendres 25 de març de 2016 i el sol amb prou feines ha tingut temps d’escalfar les façanes de pedra calcària del cèntric barri de Tel Rumedia, a la ciutat palestina d’Hebron, al sud de Cisjordània. Les portes metàl·liques de les botigues segueixen tancades, però ningú espera que obrin. En realitat, no estan tancades; sinó segellades, soldades, per l’exèrcit israelià. Les voreres del barri, a uns 15 quilòmetres de la frontera amb Israel, ofereixen escales de cortesia per alleugerir les pendents, però fa anys que ningú no les agraeix. Una palmera endormiscada apunta al terra amb les seves fulles seques quan toquen les 8 del matí. La quietud és total, però no per massa temps.

Hi ha dues ambulàncies aparcades a la vorera. Uns quants militars i colons armats ocupen el carrer. Alguns empenyen una llitera amb un soldat israelià ferit. Els altres custodien el lloc, o simplement observen. La situació està controlada. Sigui el que sigui el que ha passat, ja ha passat.

Una de les ambulàncies avança uns metres i deixa a la vista un jove palestí estirat al terra, panxa enlaire, ferit i immòbil. El seu nom és Abdel Fatah al-Sharif. Un dels colons, que abans ajudava els soldats, agafa ara el mòbil i s’apropa al noi ferit. Li està fent fotos, o gravant un vídeo.

Quan avança la segona ambulància queda al descobert un altre noi palestí estirat a terra. Es diu Ramzi al-Kasraw i ja és mort. Ningú atén els palestins. Ningú s’apropa a ells. Segons l’argot militar, han estat “neutralitzats”.

De sobte, el soldat Elor Azaria se separa del company amb el que parlava. Mentre fa tres passes endavant, aixeca la seva metralleta i la carrega amb un gest ràpid, decidit i gairebé orgullós, com si es tractés d’un pistoler. El seu company no s’immuta i es limita a seguir-lo amb la mirada. Amb l’arma carregada, Elor apunta al primer noi palestí; mentre sosté l’arma, un jove colon el mira i decideix tapar-se les orelles.

Elor dispara un sol tret al cap del jove, que per descomptat seguia immòbil al terra. L’espetec de l’arma rebota contra les parets de les cases produint un eco metàl·lic; però res d’això sembla que sorprengui ningú, perquè ningú reacciona, ningú demana explicacions al soldat, ningú l’atura.

Les imatges que descric les va gravar en vídeo Imad Shamsiyya, activista palestí d’Hebron. Les va enviar a l’organització israeliana B’Tselem (el centre d’informació israelià pels drets humans als territoris ocupats) i ells es van fer càrrec de difondre-les.

Observo un cop més el vídeo, aquesta vegada sense so. Sense l’eco metàl·lic del tret, sembla que al vídeo no passi res. Ningú no es mou. Del cap del noi comencen a brollar tres rius de sang, que discorren carrer avall. Ningú apareix al pla per ajudar-lo. L’acaben d’assassinar. L’acaben d’ajusticiar al mig del carrer.

 

 

De sobte, mentre miro el vídeo, veig quelcom que em fa bullir la sang, que em talla la respiració. El colon israelià segueix gravant amb el mòbil el noi palestí mort. La sang encara no ha coagulat. Els regalls segueixen abandonant el cos sense vida del noi. L’escena és terrible, però el que m’aclapara és una altra cosa. Jo conec aquest colon.

***

Surt el sol i sóc el primer d’entreobrir els ulls. La llum s’escola per la finestra i, tot i que és el mes d’agost, la calor és suportable. Els meus companys i jo portem uns quants dies allotjats a Beit sahour, a prop de Betlem. Hem vingut a Palestina a gravar un documental i avui toca anar cap al sud a visitar Hebron, una de les ciutats més importants de la regió cisjordana.

 

Apartheid a Palestina
Carrer d’Hebron tallat per ordre del govern d’Israel per impedir el trànsit als palestins. © Borja Alegria

 

Només Estats Units, Canadà, Txèquia i Israel s’oposen al reconeixement de l’estat de Palestina, la resta del món l’aprova. A la pràctica, les dues regions que formen Palestina (Cisjordània i Gaza) estan a la mercè del que l’estat d’Israel i el seu exèrcit disposin. Així que, tot i que en teoria Cisjordània i Gaza són territori no israelià (tal i com es va acordar després de l’armistici de 1949, on es va anomenar Línea Verda la frontera entre Israel i Palestina reconeguda per l’ONU), la realitat és que Israel és present a tota Cisjordània i les invasions —amb les conseqüents colònies israelianes a territoris palestins— se succeeixen sense treva des del final de la guerra de 1967.

 

Apartheid a Palestina
Els check point com aquest són una de les estructures més visibles de la segregació. Els palestins no poden circular lliurement pels carrers de la seva pròpia ciutat. © Borja Alegria

 

Nahoum Otterchik és un oficial jubilat que va servir a l’exèrcit israelià durant 30 anys. Va participar en tres guerres, entre elles la del 67. En una entrevista, ens va explicar com la política colonitzadora i el desplegament quotidià de soldats d’Israel a Palestina no només busquen apropiar-se del territori i els seus recursos; sinó que estan orientats a assegurar un nivell de confrontació i tensió amb els palestins que justifiqui la presència i intervenció militar i la conseqüent detenció, repressió i expulsió de la població palestina.

A la guerra de 1967, Israel va conquistar i envair Hebron. Al centre històric d’aquesta ciutat cisjordana hi ha una colònia israeliana des dels anys 90. Es tracta d’uns 700 colons, protegits per una dotació equivalent de soldats. Segons dades de l’ONG israeliana B’Tselem, des de 1994 més de 1.000 famílies palestines han hagut d’abandonar les seves cases; unes 1.800 botigues (gairebé el 80%) han estat tancades i segellades. El resultat és un barri fantasma. El centre de la ciutat és inaccessible per als seus propis ciutadans, envaït i ocupat per una minoria que atempta contra els drets humans de la resta.

La resolució 446 i la 2334 de les Nacions Unides declaren il·legals els assentaments jueus als territoris palestins. El desembre passat, l’ONU va tornar a condemnar-los i va exigir que s’aturés la seva construcció. Donald Trump es va oposar a la iniciativa perquè la considerava “extremadament injusta per a Israel”.

El 15 de març passat, la Comissió Econòmica i Social per a l’Àsia Occidental de l’ONU (ESCWA, segons les sigles en anglès) va publicar l’informe Israeli Practices towards the Palestinian People and the Question of Apartheid.

 

 

De les setanta-cinc pàgines de l’informe destaca la definició de les relacions de poder: “Israel estableix un règim d’apartheid, al que en general està sotmès el poble palestí”. La Comissió de l’ONU per a l’Àsia Occidental assegura tenir “proves aclaparadores” que “Israel és culpable de polítiques i pràctiques que constitueixen el crim d’apartheid”.

Durant dècades, s’ha parlat d’un conflicte entre dues forces oposades i equivalents en l’ús de la violència. La realitat és que Palestina mai ha estat denunciada per haver dissenyat un aparell oficial de segregació i neteja ètnica sobre Israel. És impossible simplement perquè no disposa dels recursos ni de la llibertat necessària per fer-ho.

El diumenge 19, l’estudi ja no es podia trobar a la pàgina web de l’ESCWA. Una usuària el va tornar a pujar i compartir a Twitter.

El mur construït a Cisjordània separa famílies, barris, ciutats i impedeix l’accés a les terres de cultiu. Les carreteres anomenades by pass (uneixen punts estratègics) estan en territori cisjordà, però els palestins no les poden utilitzar. L’accés domèstic a l’aigua corrent és habitual als barris jueus. Als palestins, en canvi, es limita a uns dipòsits als terrats de cada edifici. Quan s’acaba l’aigua, els veïns obren l’aixeta però no en surt res. I no en tornarà a sortir fins que l’administració israeliana ho decideixi. Encara que sigui estiu i les temperatures siguin molt elevades.

A les presons israelianes no hi ha menors d’edat jueus, però sí més de 400 menors d’edat palestins d’entre 12 i 17 anys (segons dades d’Europapress, AraInfo.org, El Mundo i InfoLibre). Molts són a la presó per tirar pedres; altres ni tan sols tenen càrrecs. Estaran a la presó fins que tinguin l’edat per ser processats. A més, són freqüents els enderrocaments de cases, les incursions aleatòries que l’exèrcit executa a la nit en residències palestines, la tala o apropiació indiscriminada d’oliveres palestines, i fins i tot està prohibit accedir al Mar Mort i als seus recursos minerals, malgrat que aquest es trobi en territori exclusivament cisjordà.

 

Apartheid a Palestina
Les botigues romanen tancades des de fa anys. La vida ha estat pràcticament anul·lada en aquesta zona de la ciutat. © Borja Alegria

 

A Hebron, igual que a la resta de territoris de Palestina, s’exerceix l’apartheid. Hi ha tocs de queda i s’impedeix l’entrada de palestins a algunes zones de la ciutat. S’aplica la llei militar als palestins, però la llei civil als colons jueus. El carrer Shuhada és un exemple d’aquesta segregació —o més bé neteja ètnica. Segons dades aconseguides per Rosa Meneses, enviada especial d’El Mundo a Hebron, abans dels noranta hi vivien 50 famílies. Ara, tan sols en queden cinc.

Les poques famílies palestines que encara resisteixen han de sotmetre’s als controls militars cada vegada que entren i surten del barri. Aquests controls són humiliants. A vegades, adolescents ultraortodoxos se situen al costat dels check points (zones de control militar per entrar i sortir de la zona) i riuen dels palestins quan creuen entre els soldats. Només tenen accés els palestins residents. El pas està prohibit a familiars, amics i palestins en general que no tinguin residència al barri.

Els carrerons més estrets del centre històric han hagut de ser protegits amb reixes metàl·liques. Els carrers tenen sostre. Un cel a través d’un colador on hi han llançat tota mena d’objectes: pedres, cadires, ampolles plenes d’orina. Els colons que viuen als pisos d’amunt agredeixen els palestins que encara resisteixen als seus petits comerços per obligar-los a abandonar el barri.

 

Apartheid a Palestina
Aquestes reixes improvisades protegeixen els palestins dels colons. La violació de drets humans no només l’exerceixen els militars. © Borja Alegria

 

Els colons són civils, però tenen permís per dur armes automàtiques a tot arreu i en tot moment. Un dia vam veure un colon que sortia a tirar les escombraries. A una mà duia la bossa; a l’altra, una metralleta. Els colons tenen una relació directa amb els soldats: es recolzen, intercanvien informació, els ajuden a reprimir físicament i psicològica la població palestina, i també s’encarreguen de donar recolzament tàctic i logístic als militars. Quan vaig visitar Hebron per primera vegada, al 2013, un colon em va increpar per anar acompanyat d’un guia palestí. Em vaig enfrontar a ell, i a continuació ell es va dirigir a un soldat i el va informar de la situació. Vaig anar a parlar amb el soldat. No em va donar cap explicació. No sé si després van arrestar o castigar d’alguna manera després al noi que m’acompanyava.

Caminem pels carrers de comerços tancats, segellats pels militars. L’estrella de David que els nazis utilitzaven per senyalar les botigues i cases dels jueus a Alemanya ara s’exhibeixen a les cases i botigues palestines segellades del centre d’Hebron, com a signe del triomf i la conquesta jueva. En alguna porta també es pot llegir “Gas the arabs” (gaseu els àrabs, en anglès).

 

Apartheid a Palestina
Els carrers del centre d’Hebron s’han convertit en un lloc hostil fins i tot a plena llum del sol. © Borja Alegria

 

El sol brilla i escalfa amb ràbia les nostres passes, mentre avancem per uns carrers que temps enrere van albergar botigues abarrotades de productes singulars i que avui han quedat reduïdes a espais sense llocs. El silenci és gairebé absolut. De cop i volta, un parell de nois palestins de no més de 5 anys creuen el carrer a corre cuita, agafats de la mà. Aguanto la respiració un segon.

Ens assabentem que hi ha una manifestació en un carrer que encara pertany a Palestina; aviat, però, se sumarà als que han quedat tancats i ocupats pels colons. Sense pensar-ho dues vegades, hi anem carregats amb les nostres càmeres i la gravadora de so. Al arribar, ens trobem amb un cordó de soldats que delimita la zona que els manifestants palestins no poden creuar. No hi ha ni cent manifestants, però l’ambient és tens. Els soldats no només ocupen el carrer: també hi ha un desplegament tàctic sobre els terrats propers.

 

Apartheid a Palestina
Un colon es rodeja de militars israelians i evita fer qualsevol tipus de declaració. Ha estat fent fotos amb el seu mòbil provocant els manifestants palestins. © Borja Alegria

 

Comença una nova lluita a través dels mòbils. Els palestins alcen banderes i mòbils a l’hora per tal de grava el que passa. Un colon, des de la comoditat que li proporciona estar rere els soldats, també grava amb el seu mòbil. Intento parlar amb aquest colon. Em somriu amb cinisme i diu: “I don’t speak English”. No aconsegueixo deixar de mirar la seva expressió horrible. El segueixo detingudament. La complicitat que té amb els soldats en una situació tan delicada no em sembla normal.

 

Apartheid a Palestina
Un grup de nenes exigeixen el final de l’apartheid sota l’atenta mirada d’un soldat israelià. © Borja Alegria

 

Sobre una pila de sorra, utilitzada en les obres d’alguna casa d’aquell mateix carrer, s’amunteguen moltes nenes i nens d’entre 3 i 10 anys, que intenten fer-se valer des de la cima d’aquesta minúscula però simbòlica muntanya. Les seves sabates s’enfonsen i retrocedeixen lleugerament. Un cop més, s’impulsen fins arribar a un lloc estable. Criden consignes de llibertat a plens pulmons mentre fan onejar banderes palestines i pancartes contra l’apartheid.

 

Apartheid a Palestina
Els soldats no tenen un comportament seriós i tampoc dubten a mofar-se dels manifestants. © Borja Alegria

 

Els palestins pressionen amb crits, mentre els soldats mantenen la seva posició per evitar que s’avanci. Al final, el contacte es torna massa físic i un soldat carrega contra un dels manifestants pel seu compte: col·loca una mà sobre el pit del palestí i l’empeny amb contundència uns quants metres enrere, mentre apreta les dents. Els crits es multipliquen, els dits d’uns i altres assenyalen, adverteixen, amenacen. Reprenc el contacte visual amb el colon i el seu mòbil. Em mira. Somriu de nou, complagut per la situació. Li faig fotos, l’apunto sense parar amb la meva càmera. Ell m’apunta amb el seu mòbil.

 

Apartheid a Palestina
Un militar carrega contra un manifestant en el moment de màxima tensió. © Borja Alegria

 

Un patriarca jueu s’obre pas cap a nosaltres. Té la barba i l’expressió d’un personatge bíblic. Travessa la línia de seguretat amb la connivència dels militars, envaint l’espai ocupat pels manifestants palestins, que no compten amb el recolzament de cap cos de seguretat propi. Alça la mirada buscant algú. Un noi palestí li correspon la mirada des de la botiga on treballa. El patriarca s’abalança cap a ell, custodiat per policies i soldats que alenteixen el seu pas. El pare del noi agafa el seu fill del pit i amb un gest violent i precipitat el llença a l’interior de l’establiment per evitar una confrontació directa amb el patriarca.

 

Apartheid a Palestina
Un patriarca jueu s’enfronta a diversos palestins, mentre uns quants policies el custodien. © Borja Alegria

 

Es forma una melé. Més crits. La tensió augmenta. El colon del mòbil està a pocs metres, veig com eleva el seu braç per fer una foto, però un nen ho intenta impedir posant-li una bandera palestina al davant.

 

Apartheid a Palestina
El colon jueu s’encara amb els manifestants i insisteix a fer fotos, imitant els gestos dels palestins, que graven tot el que passa per evitar que es cometin abusos, o per documentar-los en cas que succeeixin. © Borja Alegria

 

Finalment, sembla que han convençut el patriarca perquè reculi. Mentre torna al lloc inicial, té temps d’enfrontar-se amb un jove palestí. S’atura davant d’ell tot dilatant els segons: li clava la mirada, li diu alguna paraula en hebreu. El jove palestí no es mou. Al costat té un policia amb un gest igualment repressiu. Entén que no pot respondre la provocació. El patriarca creua a l’altra banda de la línia, que els soldats ja han aconseguit recompondre.

Allà, un home palestí és detingut i se l’introdueix dins un cotxe blindat. Alguns periodistes hi van amb les seves càmeres i micròfons, nosaltres inclosos. Ens dirigim a un soldat entre empentes.

—Per què l’esteu detenint?

—Per a investigar.

—Però què ha fet?

—És només per a investigar.

A aquesta mena de detencions se les anomena “administratives”. S’executen sense càrrecs sobre la persona, que pot romandre detinguda fins a 6 mesos en una primera instància, prorrogables.

 

Apartheid a Palestina
El detingut entra al cotxe sense oferir resistència i aconsegueix pronunciar unes paraules abans que se l’emportin. © Borja Alegria

 

El blindat s’allunya i el colon del mòbil comenta quelcom amb els soldats. Ara esquiva la meva mirada. M’ignora.

El 10 d’abril de 2015, l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans (OHCHR) va fer una crida a les autoritats israelianes per a què deixessin d’utilitzar el sistema de “detenció administrativa” contra els palestins. Segons l’OHCHR, fins el febrer de 2015, més de 420 palestins estaven detinguts sota ordres de detenció administrativa —més del doble que els 181 que hi havia el mateix mes del 2014.

 

Apartheid a Palestina
Policia, militars, colons. Tots són part de l’apartheid a Palestina. © Borja Alegria

 

Tots plegats es congratulen: el patriarca que amenaça i atemoreix els veïns palestins; l’oficial que portava el document per efectuar el tancament del carrer; el policia que custodiava el patriarca; el colon que feia fotos, que somreia i em deia que no sabia parlar anglès.

El mateix colon que cinc mesos abans, amb la resta de colons armats, recolzava els soldats i empenyia la llitera fins aquella ambulància. El mateix colon que, després del tret al cap que va ajusticiar aquell noi palestí, va fotografiar-lo sense increpar ni denunciar el soldat assassí. De fet, si no hagués estat per la gravació de l’activista, ni tan sols hi hagués hagut judici. Cap dels soldats i civils presents va denunciar l’assassinat. Finalment, la condemna per al soldat Elor Azaria ha estat de 18 mesos de presó, malgrat afirmar que no es penedia del que havia passat. Les lleis israelianes castiguen amb tres anys de presó qui llanci una pedra a un cotxe blindat israelià. Disparar-li un tret al cap a un palestí, quan aquest jau ferit al terra, es paga amb un any i mig de presó.

Aquell dia de març, dos nois palestins no van poder aguantar la injustícia, la vexació, l’oblit i la repressió que ells, les seves famílies i els seus veïns pateixen cada dia a causa de la invasió i la colonització d’Hebron. No van poder suportar ni un segon més que els expulsessin de les seves pròpies cases, que els tanquessin els negocis, que els detinguessin sense càrrecs i els arruinessin per sempre. No van suportar ser humiliats i agredits pels colons i els soldats. Aquell dia de març, els nois van atacar un soldat amb un ganivet. El soldat va resultar ferit a l’espatlla i el braç; els nois palestins van morir assassinats.

El colon i el seu mòbil es passegen per Hebron esperant, o més bé provocant, una nova oportunitat. Primer es tracta de desesperar, de treure de polleguera, d’humiliar un veí palestí. Es tracta de generar tensió al costat d’un check point, d’insultar algú, d’empènyer algú en una manifestació, o humiliar-lo amb el mòbil; tard o d’hora la situació es desencadenarà, algú agafarà un ganivet i els soldats faran la resta.

 

Apartheid a Palestina
Després que Elor Azaria executi el noi palestí, el colon el grava i el fotografia amb el seu telèfon mòbil. Imatge de Imad Shamsiyya.

 

L’apartheid no el practiquen un grup reduït de persones; tal i com passava a Sud-àfrica. Es tracta d’una maquinària organitzada a nivell estatal, de la que participen polítics, funcionaris, militars, professors i —per descomptat— colons com l’home del mòbil. Cadascú compleix una funció específica, cadascú és una peça d’un engranatge sofisticat i pervers. Tant, que el 2016, segons les Nacions Unides, 67 palestins van ser assassinats i 2.213 van ser ferits.

La manifestació s’ha dissolt. Algunes de les noies que duien pancartes i cridaven en contra de l’apartheid juguen ara a fer bombolles de sabó. Bufen amb delicadesa a través de l’anella de plàstic. Les bombolles de sabó poden sobrevolar els murs de la segregació. Fins i tot a Palestina.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Borja Alegria i Estefania Bedmar
Traducció d’Alan Ruiz Terol
Correcció de Laia Seró

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Els palestins que viuen a Cisjordània pateixen constants vulneracions dels drets humans

— A Hebron abunden les botigues tancades i les cases abandonades. És una ciutat fantasma

Articles relacionats