L’Olimp dels jutges

TEXT: Iria Rodríguez, Laura Mesa i David Vidal

Dalt de la Serra de Collserola, el Consell General del Poder Judicial té el seu particular Olimp. Sis pàgines d’un arxiu pdf expliquen com s’hi va en cotxe particular, en transport públic o en taxi. El trajecte es resumeix en quilòmetres de pujada, moltes corbes i la sensació continua d’estar a punt d’arribar sense acabar de fer-ho, al·legoria perfecta del llarg camí ple d’obstacles que els estudiants de Dret han de recórrer fins a ser jutges. Bressolada per un paratge idíl·lic, amb la blavor del mar de fons i amagada entre la vegetació frondosa, l’Escola Judicial s’alça a Vallvidrera allunyada de la civilització.

En arribar, no és Zeus qui vigila l’entrada i sortida dels déus, sinó un grup de policies nacionals que comproven la identitat de tothom que s’hi acosta perquè no hi entri ningú que no estigui autoritzat. Quan el visitant trepitja per primera vegada la recepció, una aparent seriositat impregna de sobte l’ambient primaveral, la mateixa que molts associen a la paraula “jutge” i que s’atenua a mida que les converses i els riures dels estudiants es fan més propers.

La del 23 d’abril no és una setmana qualsevol a Vallvidrera, i no perquè sigui Sant Jordi: des de tant amunt no s’ensuma ni el perfum de les roses ni l’olor dels llibres nous. A l’Escola la setmana és especial perquè s’hi combinen les classes amb simulacions judicials. El pla docent d’aquest any integra aquestes recreacions amb classes teòriques, visites a diferents serveis socials, xerrades, conferències d’experts i estades als jutjats. Un maridatge de teoria i pràctica que satisfà la direcció i el professorat però que acull sense tant d’entusiasme l’alumnat, que opina que algunes de les activitats són totalment prescindibles. “Classes sobre llibres no ens calen i les de redacció estan mal plantejades. De la teoria a la pràctica hi va un món. Ens estan ensenyant coses que després per qüestions de material, temps o compatibilitat d’horaris no serveixen per res”, assegura un dels futurs jutges que vol mantenir l’anonimat.

Porta d’entrada i d’estada dels aspirants a jutges, l’Escola Judicial passa per un dels seus moments més complicats: han conegut fa poc la decisió del Ministeri de Justícia de no convocar oposicions per aquest 2012 i d’oferir només 35 places per l’any vinent en lloc de les 231 actuals. Professors, alumnes i aspirants opositors resten en la més absoluta incertesa. “Això té unes conseqüències molt greus, i no només per l’Escola –la Marta Fernández, cap d’estudis de  l’Escola Judicial, alça els ulls al seu despatx amb expressió inquieta, mentre es debat entre parlar o no fer-ho–. Hi ha gent que porta molts anys preparant l’oposició i, no voldria parlar de generació perduda, però són persones que han fet una inversió de molts anys d’estudi i ara se’ls tallen totes les possibilitats.”
Però el Ministeri tampoc facilita les coses pels que ja han opositat. Amb l’excusa de l’actual crisi econòmica, el govern ha decidit no crear més jutjats. Això suposa que, després de finalitzar l’etapa de l’Escola Judicial, als alumnes no se’ls assegura un destí on puguin exercir de jutge titula. Molts d’ells hauran de conformar-se amb reforçar un jutjat i repartir-se les demandes amb el titular en comptes d’instruir els seus propis casos. I gràcies.

A la classe de Dret de Família d’aquest matí del 25 d’abril en què visitem l’Escola –un veritable privilegi, si hem de fer cas a les mesures de seguretat que envolten el centre– hi assisteixen al voltant de quaranta alumnes, tot i que habitualment no s’arriba a la trentena. L’ambient distès i l’intercanvi fluït d’opinions entre l’alumnat i la professora allunyen l’escena de les convencionals classes magistrals. De fet, l’Escola Judicial no és una prolongació de la Universitat, sinó que és pas obligat dels qui volen ser jutges després d’haver aprovat les oposicions. “La gent no sap què hi fem aquí. L’altre dia, sense anar més lluny –explica l’alumne Ignacio Risueño–, una de les advocades en pràctiques que va venir a l’escola va preguntar a una companya si estàvem fent el postgrau de la carrera”.

La majoria dels alumnes de l’Escola coincideix que el trasllat d’aquesta seu formativa del CGPJ a Barcelona podria haver servit, si s’hagués situat en un altre emplaçament, per acostar la Justícia a la societat. En aquesta línia, Cristina Blas, alumna de l’escola, reconeix: “Aquí estem aïllats, és un any de viure en una petita bombolleta que ve després de viure molts anys en una gran bombolla afectiva i personal”. Una bombolla que resulta de la dedicació a temps complet de les més de deu hores diàries a l’estudi de les oposicions, allunyats de la vida i de la societat.

L’accés més comú a la carrera judicial es fa quan s’acaben els estudis de Dret i se superen unes oposicions, que consisteixen en un examen escrit i dos d’orals davant del Tribunal Suprem. Aquest període és definit pels mateixos alumnes com “econòmicament horrible i psicològicament brutal”. Els segueix un curs de nou mesos a l’Escola Judicial i set mesos més de pràctiques tutelades. Aquest procediment es basa en els principis del mèrit i en la capacitat per a l’exercici de la funció jurisdiccional, segons explica la llei que en regula l’accés, per bé que Sergio Oliva, alumne de la 63ena promoció de jutges, el considera d’una ineficàcia injusta, perquè “et jugues la vida en una hora d’examen i no es valora la capacitat jurídica del teu dia a dia”.

La bombolla que la total dedicació del sistema d’oposicions demana als aspirants es critica durament des del sector progressista de la judicatura. Jutges i fiscals coincideixen en la necessitat de promoure un accés a partir de l’experiència i en consonància amb altres models europeus. Xavier González, portaveu de Jutges per la Democràcia, demana que les oposicions “no consisteixin únicament en la memorística sinó en el desenvolupament de casos, en l’aprenentatge d’idiomes i en el coneixement de noves tecnologies”. Una de les opcions que proposen és que l’examen d’accés s’assimili al MIR. És a dir, una preparació d’un o dos anys que permeti després especialitzar-se en funció de la nota i no passar tant de temps aïllat. El fiscal Francisco Javier Pérez suggereix en la mateixa línia “potenciar més el temps a l’escola judicial, on les pràctiques siguin més importants que l’examen d’accés”.

Per tal d’incentivar una justícia independent dels altres poders democràtics, el magistrat de la secció desena de l’Audiència de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia, Santiago Vidal, també és partidari d’una renovació en el sistema d’accés que l’acosti als models anglès i alemany, on la memorística deixa pas a l’experiència. En aquests països, fins als trenta-cinc anys no es pot accedir a les proves per ser jutge o fiscal i, fins llavors, l’aspirant ha d’haver cursat estudis de Dret i d’altres disciplines, a més d’haver treballat en àmbits diversos que l’hagin permès absorbir coneixements de la realitat. Aquests models tampoc permeten una destinació fixa just després d’haver aprovat, com el sistema d’oposicions espanyol, sinó que els candidats han d’estar tres anys com a jutge en pràctiques en un tribunal col·legiat.

Als anys 80, el socialista Fernando Ledesma, llavors ministre de Justícia, va incloure una segona via d’accés a la carrera de jutge, anomenada Quart Torn, que volia ser una alternativa a la purament memorística. Si eres jurista de reconegut prestigi amb més de deu anys d’experiència professional en els òrgans de l’ordre civil, penal o en els òrgans amb jurisdicció compartida, podies ingressar directament com a magistrat sense necessitat de presentar-te a unes oposicions. Des d’aleshores fins ara, la diferència és que l’examen que cal passar és més breu i l’estada a l’Escola Judicial s’escurça a un mes; i a dos, les pràctiques tutelades.

Aquesta és una opció que genera detractors i partidaris. Per als que hi estan a favor suposa la possibilitat d’enriquir la Justícia amb altres disciplines i experiències vitals ja que, per ser jutge, “no només la part tècnica i jurídica és important, també cal observar i mirar els implicats per crear un vincle i demostrar interès”, apunta Marta Fernàndez, cap d’estudis de l’Escola. El magistrat Santiago Vidal reconeix que aquesta reforma buscava despolititzar l’accés a la carrera judicial, però també assegura que “quan els partits van adonar-se que eren jutges independents, ben formats i que no eren controlables, tampoc va ser una via molt potenciada”. Per això, el poder executiu i legislatiu no ha reformat la Llei Orgànica del Poder Judicial, que data del 1985 i que només s’ha modificat parcialment l’any 2003.

A l’hora de dinar, el menjador, una gran sala amb una enorme vidriera que deixa passar tota la llum primaveral, s’omple de gom a gom, i a les llargues taules blanques s’escolten converses que res tenen a veure amb sentències, demandes i resolucions judicials. Camises, polos i jerseis que s’obliden dels colors vius, amb pantalons de pinça o texans foscos, mentre les bambes informals deixen pas al marró de les sabates marineres. Ulleres, per ells;  i elles, amenitzades per una fina capa de maquillatge, americanes i faldilles, enaltides per sabates de taló. Una homogeneïtzació formal trencada sovint per comentaris, colors i actituds que enterren l’estereotip preconcebut de com ha de ser un jutge. “Els qui estem aquí som més normals del que la gent creu des de fora. Si ens veiessin, se sorprendrien i pensarien: ‘això és un jutge?’. Doncs sí”, somriu Cristina Blas.

Després del dinar, a l’aula 3 de l’escola judicial se celebra la simulació número 27, en aquest cas de Dret familiar. Al centre de l’aula, i envoltat de cadires, s’ha muntat un set en què una taula en forma de U és presidida per una noia amb toga –que fa de jutge– envoltada per secretàries i secretaris judicials, un fiscal i, a cada banda de la U, advocats de les dues parts. Asseguts davant la jutge, els dos interessats. No tots són alumnes de l’Escola Judicial, alguns dels advocats o el fiscal estan també en pràctiques. L’aula no és buida del tot: han vingut professors d’escoles de pràctica jurídica de Màlaga i Bilbao, a banda d’un parell de la pròpia Escola. Sobre la taula, codis de la Llei d’Enjudiciament Civil.

Una parella de Barcelona (viuen a Gràcia) ha de revisar davant del jutge, i a petició del fiscal, l’acord de divorci, perquè la dona ha acceptat un treball a Estocolm (Suècia) i, per tant, s’enduria el fill (li diuen José). No hi ha acord sobre això, i el pare (a qui, per cert, li diuen ‘Arturo Mas’) demana la custòdia perquè creu que no està en absolut obligada a acceptar el trasllat sinó que ho fa per una ambició professional desmesurada i inoportuna, ja que el seu fill de 12 anys es troba en període de formació.

Els dos cònjuges figura que són catalans però tenen un divertit accent cordovès l’un i basc l’altre. Sí, la simulació és tota ella marciana: parlen sobre l’educació del nen (José) i diuen que no tindrà problemes amb l’anglès a Estocolm perquè està escolaritzat en un institut bilingüe de Barcelona. A l’observador, que sí que és de Barcelona, tot li grinyola, perquè sap que totes les escoles de la ciutat són, com a mínim, bilingües. “El tema de la llengua és on més noto que als jutjats arriben com d’un altre món molts dels jutges que surten de l’Escola Judicial –lamenta el periodista de tribunals Jordi Panyella-, perquè, si vas a administrar justícia als ciutadans i ja d’entrada no poden parlar en la seva llengua davant de l’autoritat, anem malament”. El català és vist com una peculiaritat folklòrica, no com una llengua, en aquesta recreació, i tota ella trontolla com a exercici d’aproximació a la realitat.

L’alumne que fa d’advocat defensor del famós Arturo Mas pregunta molt malament. Quequeja. És imprecís. Dubta. I és agressiu fins al punt que els professors que l’observen torcen el cap.

–  ¿Usted cobra de las reparaciones y de las pequeñas chapuzas que lleva a cabo en domicilios de amigos y conocidos?
–  No.
–  Perdone, ¿está usted seguro?
–  Sí, seguro.
–  ¿Le puedo insistir en que reflexione sobre esta pregunta…?
–  …
–  Disculpe, pero… Bueno, me gustaría que constara que a mí me consta que sí cobra, señoría…
L’alumna que fa de jutge li fa veure que no és adequat el to ni l’observació.
–  No puede usted hacer esto… Si le consta ya aparecerá en la documentación de la instrucción…
–  Es que sé que miente, señoría…
Intervé un professor dels que avaluen perquè els estudiants s’aparten del guió.
–  Letrado, para eso están las partes y los abogados: para mentir como bellacos.
Un somriure lluita per dibuixar-se a les cares circumspectes dels improvisats ‘actors’. El pare, Arturo Mas, declara ara. Al·lega els motius pels quals no vol que el nen se’n vagi.
–  Es que si el niño se va… no sé, me da un poco de pena porque no tengo medios para viajar con frecuencia y lo perderé de vista.
El crescendo dramàtic prossegueix implacable. L’advocada de la part demandant té un discurs melodramàtic i ensucrat amb accent gadità i el fiscal es posa tan nerviós que sembla tartamut. A sobre, s’equivoca quan demana la pensió d’aliments. És l’únic de la sala que no s’adona d’això i tampoc se n’adona que tots els professors i els alumnes estan fent que no amb el cap mentre parla. Finalment la jutge el corregeix públicament i diu:
–  Queda todo dicho para dictar auto.
I comencen les avaluacions dels professors. L’advocada del Col·legi de Màlaga recorda al lletrat de l’exmarit que durant l’interrogatori no es poden fer comentaris, i li demana a la jutge que durant el judici aixequi el cap dels papers i miri a les parts per saber com són, com es mouen i com parlen. “Esa información también le va a ser de utilidad a usted cuando administre Justicia ante personas. Ya mirará después los papeles”.
La representant de l’Escola de Pràctica Jurídica de Bilbao li pregunta a la noia que fa de jutge si és feminista.
–  Bueno… no especialmente…
Davant el desconcert de la noia, la profesora advocada –vestit jaqueta, perfum car, iPad, ungles de tigressa– li aclareix.
–  Me lo ha parecido por el sesgo de las preguntas y de la vista…

En sortir de les desenes de simulacions que s’han celebrat de forma paral·lela a la del senyor Mas, els actors encaren passadissos llarguíssims amb grans aules a banda i banda, sofàs, un ascensor gens claustrofòbic, vidrieres que filtren tota la llum possible i… sorpresa!: una terrassa amb piscina i una taula de ping pong. Molts diners invertits en un escenari idíl·lic per a la formació, que es va alçar en onze mesos, ara fa quinze anys, i que ara no sap si aquesta serà la darrera promoció que el podrà gaudir.

És per això, que un altre dels problemes de la Justícia, coincideixen alumnes, jutges i experts, és que el Consell General del Poder Judicial no tingui autonomia pressupostària. “Això implica que només pot encarregar-se [El CPGJ] de crear places pels jutges, no jutjats, que correspon al Ministeri de Justícia. Si el Ministeri no dóna diners, el Consell no hi té res a fer”, explica Fernando Ruiz-Rico, alumne de l’escola. Aquesta dependència prové de l’interès polític per controlar la justícia, tal i com explica el president de l’Audiència Provincial de Barcelona i portaveu de l’Associació Professional de la Magistratura, Pablo Llarena. “El problema fonamental de la Justícia és que els jutges no tenim capacitat pressupostària però sí tenim l’obligació de jutjar i fer funcionar els jutjats amb uns pressupostos que gestionen des del poder executiu”, diu.

A mesura que el dia avança, les simulacions finalitzen i els alumnes marxen cap a casa, en una de les diferents opcions presentades al llarg pdf. Un dia atípic per a l’escola, perquè les classes no són les convencionals; i per als alumnes i professors, que temen preguntes compromeses que els puguin dificultar després la seva situació dins el món de la judicatura. “Ser jutge condiciona la teva vida social i la manera de relacionar-te”, reflexiona la Marta Fernández abans de deixar el despatx fins l’endemà. Sembla que a l’Olimp no només viuen els déus. De tant en tant també és lloc de pas d’alguns mortals privilegiats, però sempre sense quedar-s’hi gaire. No sigui cas que després s’expliqui i que tots siguem més conscients de les mancances jurídiques que s’imposen des de la política.

Edició a càrrec de David Vidal.