Magazine

Estimar

L’home sense sentiments

— L’home sense sentiments és aquell que, tenint totes les qualitats per estimar, decideix renunciar-hi, convençut que així no patirà

— L’amor avui és el lloc de la dissidència perquè és l’excepció en un món massa vulgar; l’amor ens ajuda a acceptar que la vida no requereix anestèsia

Tweet about this on TwitterShare on Facebook68Google+0Share on LinkedIn0

Tot va començar fa uns cinc anys. Ni l’atzar ni el destí en van ser la causa, tot va venir d’una casualitat. Vaig conèixer un home sense sentiments i vaig abandonar la felicitat per un sofriment exaltat. Així neixen els homes i les dones del subsòl –també els sentinelles–, del menyspreu d’altres homes i dones del subsòl. I no, no senyor, no te’n refàs tot sol, després, gràcies a cap purificació. Vaig conèixer un home sense sentiments, sí, tot i que en aquell moment encara no els havia aniquilat del tot. És cert que no era capaç de mirar de fit a fit els altres, però era per timidesa. Després, aquella mirada va aprendre a reflectir ressentiment i candor al mateix temps. Jo mai no ho havia vist en ningú d’una forma tan intensa, només en els nens quan s’enfaden, i sentia certa curiositat. Un mateix no sap mai com mira les coses perquè sempre està capficat a mirar-les.

 

El naixement de la consciència sensible

“No diré res perquè no tinc res a dir”, vaig arrencar-li una nit. I jo no sabia què dir-li perquè tenia raó. La major part del temps estem millor en silenci, així que només l’acompanyava com si no tingués altra raó de ser que acompanyar. Tenia la sensació que érem el mateix cos flotant; que quan la part que jo representava sortia a la superfície i respirava, aleshores la seva s’enfonsava. A la nostra ciutat, hi ha homes i dones que han decidit morir en vida. Aquest capritx de mort els neix de dins, ve de lluny, em va dir una vegada. Jo aleshores no ho sabia. Ningú no pensa que a Barcelona hi ha homes i dones que han callat per sempre. No estem acostumats al silenci, als fantasmes. Deu ser per la llum.

Jo he conegut un d’aquests éssers insensibles. Al principi, vaig pensar que era una criatura espantada, però després em va mossegar. A través d’aquella mossegada vaig entrar de mica en mica dins seu. Primer només hi havia foscor. Pot ser l’amor com una lloriguera? No ho sé, però allà hi era, allà hi era… Després de molta estona, em vaig aventurar a sortir del cau, perquè semblava que fora hi havia un record seu. “Aviam –em vaig dir–, aviam”.

Hi ha una llum verda que passeja damunt del cap de l’àvia. Què és aquesta llum, àvia? Quina llum, digues. Aquesta que passeja pels teus cabells. Per què són tan negres? Per què són com els meus? I la teva pell sembla pàl·lida, però no ho és. Mira cap al cel, mira el sol fixament, deixa que la llum et cremi les parpelles. Però, què mires, digues. Acosta’t una mica. L’àvia se’l mira i ell mira l’aura de llum d’arbres de l’àvia. Fa calor. Mou els peus. Estan asseguts un prop de l’altre en un banc. En què et distreus, tu, eh?

L’home sensible aprèn de pressa que l’amor és una consciència culpable, un mal a la gola com quan es tenen angines, una febre a les extremitats. L’amor és essencialment dolor. L’amor és el dolor d’existir; i és lent; i no ens abandona.

“L’home sense sentiments –pensava jo– només pot néixer d’una decepció profunda. El revers de l’amor no és l’odi; el revers de l’amor és la por, i l’home sense sentiments té por d’una decepció profunda”.

Tot i així, jo creia que ell era feliç, perquè es procurava la vida exactament igual com ho faria un animal, però també la procurava als altres i deixava que els altres l’ajudessin. “Si tinc cames i braços –em deia–, si tinc salut, si tinc un esperit que em manté despert, aleshores estic content”. Després parafrasejava un personatge de Robert Walser que jo no coneixia i cridava: “M’agrada ser deutor, m’agrada ser deutor!”. Malgrat aquella consciència de ser davant del món com un individu carregat de deutes, tenia bons motius per retenir l’estima del món. Havia après que, mentre esperava amb l’oïda atenta, podia somniar.

“L’home sense sentiments –pensava jo– és potser l’home amb la consciència més sensible que mai ningú no pugui conèixer. No suporta haver notat el pes de la seva àvia sobre les espatlles mentre passejaven; no suporta que l’hagués obligat a menjar-se el berenar, bocí a bocí, com s’alimenta a un ocell o a un cadell; no suporta l’aleteig dels pardals sobre la gespa humida al matí, ni la forma com la seva mare es bressola mentre pela patates a la cuina i la llum li travessa les cames”.

Precisament de tot allò, per culpa de la nostàlgia que no suportava, l’home sensible només va voler fugir. Primer, perquè veure-ho i recordar-ho va convertir-se en una autèntica tortura. Des que tenia seny, li produïa una fiblada aguda al coll de l’estómac. Anys més tard, el dolor va aprendre a recórrer les extremitats i a posar-se com un mort als genolls. Tant se valia que fes esport amb assiduïtat i mantingués una vida activa; el dolor sempre l’acompanyava i, per tal d’aguantar-lo, es va acostumar a arrufar les celles, un gest que li provocava mals de cap, una pressió al front. Segon, perquè veure i recordar tot allò el feia un ésser vulnerable, dèbil; i, per a ell, allò no podia ser sinó el presagi d’una derrota.

 

La construcció del monstre

Era l’aire, potser. Era la llum. Un aire feixuc.

–Trenca-ho, trenca-ho tot si vols! No vull dir res –vas cridar.

Era al lloc dels vidres. L’aire era feixuc.

–No diré res.

T’esmunyies cap a un cantó, jo no sé per què. Trontollaves, t’aferraves als genolls, aixecaves el cap, em miraves sense ulls. Eres un home malalt, fosc en una cantonada, com un dimoni, com un cec. Què t’havia dut a aquell racó, a evitar la llum per la qual abans et deixaves acaronar. L’home sensible estava estancat i brut: ja no creia en res.

Els homes i les dones d’avui són inconsistents com l’aigua, s’entristeixen només quan no assoleixen objectius i cert reconeixement, quan no poden posseir, quan un familiar requereix més atenció que ells mateixos i això els impedeix lluir la seva vanitat sense remordiments, quan no poden sotmetre, caçar l’altre.

Els homes i les dones d’avui mantenen relacions esporàdiques de les quals s’encapritxen durant un temps, i el desencant, després, el dirigeixen fàcilment cap a un objectiu que persegueixen amb tenacitat, però sense massa discerniment, com un boc que envesteix. “El desig és l’anhel de consumir. D’absorbir, devorar, ingerir i digerir, d’aniquilar”, escriu Zygmunt Bauman a Amor Líquid. També diu que la presència de l’altre, avui, és sempre una confrontació i una humiliació, i que el desig és l’impuls per venjar aquesta ignomínia. Els homes i les dones d’avui poden mirar-se als ulls i no sentir res. Això anhelava l’home sensible, la mateixa expressió de llibertat, l’egolatria, la conquesta més gran, la completesa.

En canvi, sabia que no hi podia aspirar. Per a ell, l’amor és una esgarrifança que mai no remet. L’amor és el dolor als músculs i a les temples. La consciència sensible és dolor; i la vida és una obligació a què som sotmesos. L’home sensible sabia, com Emmanuel Lévinas, que hem de deixar que l’altre es manifesti en la seva alteritat radical, sense egoismes, que no hem de projectar màscares sobre els altres. Només aleshores estimem. I malgrat tot, no podia evitar anhelar allò que els altres tenien.

–Per a què serveix tot aquest sofriment exaltat, per a què tot aquest dolor que és amor? Per què he de carregar jo amb aquestes punxades?

Poc a poc, l’aire es va fer dens, irrespirable. És evident que l’home sensible ja no ho era. Els seus ulls eren buits. “Si he de viure un temps més, he d’allunyar de mi tot aquest gran sentiment”, deies. Així ho anomenaves: gran-sen-ti-ment. I quan ho feies, arrossegaves les síl·labes lentament i la mirada se t’esquerdava més i més. “Ulls que no veuen, cor que no sent”. Et vas tornar esquerp, superficial. Les coses et travessaven sense que les notessis. Els passejos que feies ja no significaven res, ni les pel·lícules, ni els llibres.

L’home sensible va tancar els ulls, va abandonar el misteri.

L’home sensible, que volia ser un home sense atributs com el que descriu Robert Musil, va esdevenir un home sense sentiments, pusil·lànime, mediocre, mesquí. Va escriure Elie Wiesel que “el contrari de l’amor no és l’odi, sinó la indiferència”; i així, com tots els altres, et vas submergir en la indiferència com en un mar negre. Va ser aleshores quan va néixer el ressentiment, el monstre. Odiaves el teu tedi, i odiaves aquells que podien veure més enllà del teu tedi. Aleshores podies ser el més cruel.

 

Exorcisme d’amor

Arribats a aquest punt, és precís que ningú no s’enganyi. L’home sense sentiments no és aquell que ha nascut incapacitat per a l’amor, sinó aquell que, tenint totes les qualitats per estimar, decideix renunciar-hi, convençut que així no patirà.

S’equivoca.

La resistència sempre és inútil.

El dolor no viu en l’amor. Com escriu C. S. Lewis, l’amor viu fins i tot en el dolor.

–L’amor ens fa més lliures –et dic, però a tu potser et sembla que avui és tot el contrari.
–I si jo penso que l’amor ens fa presoners? –em preguntes– I si jo m’he convençut que la llibertat significa no atendre l’altre, no comprometre’s, no conjurar mai? I si jo ara penso que la llibertat és aquesta autonomia nostra, aquesta autonomia d’autòmat? Si jo m’ho cregués, com ho faries per fer-me canviar d’opinió? Digues.

No em mires mentre parlo. Mires el cel, com de lluny.

–I si fos tot el contrari? I si la llibertat només fos possible a través de l’amor?
–Però, com? Com és el que jo vull saber.
–L’amor ens fa lliures perquè ens permet ser, ens permet saber que fem el que hem de fer per a qui ens devem, ens permet acceptar-nos i acceptar els altres –et responc mentre tu mires encara el cel i et sembla que potser avui és tot el contrari.

Silenci.

–Mai no m’ha agradat com Melville resol el final de Bartleby –et dic, i sé que pensaràs que canvio de tema encara que no sigui veritat.
–Per què?
–Perquè Bartleby, que duu dins seu l’anhel de tota la humanitat, decideix desobeir, contravenir el sistema, ser una pedra a la sabata, però, en canvi, abandona aquest desig que duu dins seu. S’imposa, com els altres li havien imposat abans, la necessitat de negar-ho tot. I aquesta imposició, la mateixa que abans l’impedia ser, al final, és clar, també l’aniquila.
–Vols dir que hi ha una forma de desobediència que no requereix la nostra aniquilació?
–Exacte! Jo crec que l’amor és avui la forma més sublim de desobediència. Fixa-t’hi. Tots els personatges de Salinger es deixen estimar perquè saben que és l’únic camí cap a la desobediència. Només quan s’aprèn a estimar en els marges, amb una curiositat i un afecte que, a nosaltres, que estimem tan apressadament, ens semblen aliens; només quan s’aprèn a estimar el dolor i la imperfecció, només aleshores comprenem cada petita cosa. L’amor, avui, és el lloc de la dissidència perquè és l’excepció en un món massa vulgar.

Segueixes mirant el cel, i jo no sé si t’ho dic a tu o li dic a algú que no aconsegueixo veure i que vola sobre els nostres caps, com la dona que dius que espia el teu somni algunes nits, com la llum verda sobre el cap de la teva àvia.

–Vols dir que estimar és perillós per a alguns?
–Sí, ho és, ho és rotundament. L’amor no és un passeig en cotxe, no perviu en els objectes, no és un flirteig superficial; l’amor és el pacte entre dissidents d’aquest món nostre, i això és perillós per a alguns. L’amor àgape ens ajuda a acceptar que la vida no requereix anestèsia ni protecció ni resistència. L’home mullat no tem la pluja. L’amor, aquesta conjura entre dissidents, ens permet creure en la nostra consciència sensible, malalta potser, però extremadament lúcida. Necessitem estimar-nos per travessar la foscor.

Aleshores vas comprendre alguna cosa, tal com ho va fer Leon Tolstoi a Confessió. Vas comprendre que per entendre el sentit de la vida primer fa falta que la vida, la nostra vida, no sigui absurda i dolenta. Després vas seguir caminant amb la mirada cap al cel.

***

Sant Joan de la Creu li va preguntar a Déu a Cántico Espiritual per quin motiu, si li havia “nafrat el cor”, no el va curar. Jo crec que tenim el cor nafrat per a què sapiguem que podem sanar-lo, per a què aprenguem a estimar-lo malalt. Decidim no estimar perquè no estem disposats a patir el dolor de la consciència, però a tu l’amor se’t veu sempre, encara que no ho vulguis. És l’aura de llum verda que fotografies en els llocs. Com no han de fer-te mal les cames, el cap, els dits, l’aire? No saps que aquest dolor és amor? Recorda: “L’amor no passarà mai”.

 

Edició a càrrec de David Vidal
Correcció ortotipogràfica per Helena Roura
Traducció al català per Cristina Garde

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— L’home sense sentiments és aquell que, tenint totes les qualitats per estimar, decideix renunciar-hi, convençut que així no patirà

— L’amor avui és el lloc de la dissidència perquè és l’excepció en un món massa vulgar; l’amor ens ajuda a acceptar que la vida no requereix anestèsia

Articles relacionats