Magazine


L’home invisible, els llibres i la coca base

— La nit del 18 de maig de 2016, la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar va comptar 940 persones dormint als carrers de Barcelona

— La història del Jesús, un dels quasi mil barcelonins oblidats, es desenvolupa entre caixers automàtics, llibres i fumaderos de crack

Tweet about this on TwitterShare on Facebook69Google+0Share on LinkedIn0

L’home invisible fugia de la pobresa i va topar amb l’addicció a les drogues, l’abandonament i la delinqüència. No sempre va ser invisible, però ha entrat unes vint vegades a la presó i ha dormit més de mil dies al carrer. S’ha esvaït davant dels ulls de la gent, com el gat d’Alicia al País de les Meravelles. Ja no té dents a la boca ni monedes a les butxaques. Pren metadona per esquivar l’heroïna, però es deixa veure amb freqüència en els fumaderos de coca base, aquella cocaïna cosina germana del crack.

Segons el sociòleg Pedro Cabrera, hi ha dos tipus de pobres: el bon pobre i el mal pobre. El primer col·labora per sortir de la seva situació i el segon, no. L’home invisible desconeix aquestes categories, però ven llibres de segona mà en un caixer automàtic perquè ell no vol ser un dels quaranta mil invisibles d’aquest país. Aquesta història té lloc al barri barceloní del Raval; comença en plena primavera, amb una trobada fortuïta al carrer i acaba a la tardor, amb el Jesús, el nostre home invisible, entre reixes.

—Ahora guarda la cámara de fotos en la mochila. Adonde vamos no la vas a poder usar, ¿okey?

Obeeixo sense deixar de caminar. El Jesús acostuma a caminar amb agilitat, el seu cos prim i menut li ho permet, però després de pronunciar aquestes paraules, tinc la sensació que accelera el pas, i em deixa a mi, la meva motxilla i els meus agitats pensaments, força enrere en el camí.

Entrem en un portal fosc, estret i inhòspit abans que pugui preguntar-li cap a on ens dirigim. Mentre pugem les escales m’adverteix que estem a punt d’entrar en un fumadero. A Barcelona, i concretament al barri del Raval, hi ha uns quants llocs clandestins en els quals es ven heroïna i coca base per fumar. Pots comprar i consumir després a casa, o també pots fumar allà mateix, de manera que ningú et pot confiscar la droga anant pel carrer. Aquests llocs estan regentats per diferents clans mafiosos, que al Raval acostumen a ser dominicans o gitanos. En un fumadero no pot entrar-hi qualsevol.

El Jesús s’atura amb cautela davant d’una porta, al primer replà. Em mantinc just darrere d’ell. Miro per sobre la seva espatlla i detecto que entre la porta i la paret del pis queden les restes d’aquella cinta adhesiva que la policia utilitza per “segellar” un lloc.

Soy Jesús —diu després de colpejar la porta un parell de vegades.

Y este, ¿quién es? —pregunta una veu fosca a l’altra banda d’una porta entreoberta.

Un amigo, no hay ningún problema —el tipus em mira fixament, desconfiat. Agita el cap, fent explícites les seves reserves.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Finalment, ens deixa passar.

L’atmosfera està carregada de fum. Al cap de pocs segons, començo a notar un sabor amarg i estrany a la gola. Només hi ha una finestra i la llum que entra per aquesta no aconsegueix travessar l’estança, es queda surant com si l’atrapés una boira hivernal. Hi ha un tipus assegut en un sofà d’escai al seu costat, s’asseu l’individu que ens acaba d’obrir la porta. Els dos són dominicans i els dos van carregadíssims de marihuana. Més enllà d’unes cadires recuperades del carrer, l’estança no té cap moble i, de les parets, no en penja cap quadre. Res. Només un graffiti que ocupa quasi completament una paret. Sembla la signatura d’algú, feta en un sol traç negre. Destaca per sobre del desgastat i tènue color rosa del fons. A la paret contrària al sofà, un televisor emet un canal llatí. Al costat de la tele, una paperera i dos rotllos de paper d’alumini. Al centre, una taula diminuta on es va preparant la pipa amb què es fuma la base.

La meva presència allà resulta absurda i surrealista.

De sobte, es dirigeix cap a mi una noia esquelètica amb els ulls quasi en blanc, per preguntar-me alguna cosa que no entenc. Em parla com si jo no estigués allà, ja que la seva mirada sembla que travessi la meva cara per dirigir-se a algú darrere meu. La seva veu sona com alentida i deformada per un software. Al final, dedueixo que vol un encenedor perquè el Jesús, que ja havia pagat la dosi per una fumada, li n’apropa un.

El Jesús es disposa a preparar una ampolla petita d’aigua, un tros de paper d’alumini i una canya, per convertir-los en una pipa amb què poder fumar-se la base. Mentre els seus dits es mouen amb destresa, gira el cap enrere i es dirigeix als dominicans, que no han parat ni un segon de queixar-se per la meva presència.

¿Pasa algo? —el Jesús no vol perdre ni un instant a discutir amb ells. Té la virtut de dir les coses d’una manera directa i autoritària, però sense resultar agressiu. Utilitza el mateix to que una mare quan renya comprensivament el seu fill.

—Mira Jesús, no lo vemos claro, ¿por qué está este tipo aquí contigo? Ni siquiera va a fumar.

—Mi amigo ya ha entrado, ya está aquí, ya no se puede volver atrás, así que dejad de quejaros, que nos estáis haciendo sentir incómodos, ¡eeeh! ¿Okey? Por favor.”

Poques vegades he estat tan atent al que altres poguessin fer. Vull sortir d’allà, però em sento empresonat. Uns dies abans de visitar el fumadero, el Jesús m’havia explicat una història de la seva infantesa: en una ocasió, mentre jugava, li va quedar atrapat el peu a la via del tren. No hi havia manera de treure’l. Una locomotora s’apropava a tota velocitat per l’horitzó, tremolant com un miratge i fent vibrar el terra. Va poder desfer-se de la trampa miraculosament. La seva mare va estirar-lo del braç amb totes les seves forces fins alliberar-lo. La sabata, en canvi, es va quedar entre les mandíbules de ferro del canvi de vies.

Una part de mi també es va quedar aquell dia al fumadero.

Abans de marxar, recordo que vaig tornar a mirar la Valentina, l’heroïnòmana. No reaccionava. Seguia perduda entre l’existència, l’èxtasi i la mort. El seu cos no aguantava més picos d’heroïna: només tenia pell i ossos. Així que va deixar caure la pols blanca sobre un tros d’alumini i se’l va fumar. El Jesús ja estava més tranquil. L’efecte de la base és instantani. Poc després, vam sortir d’allà. No seria la meva darrera experiència amb el Jesús a un fumadero.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Vaig veure per primera vegada al Jesús, l’invisible, perquè em va cridar molt l’atenció com sostenia un llibre a les mans. El podia llegir gràcies a la llum tènue del caixer automàtic on estava assegut. El lloc on passava gran part del dia i tantes i tantes nits.

Jesús Cuesta Prieto va néixer al 1962 a Mataró. Els seus pares treballaven al camp andalús i, com molts altres, van emigrar a Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrere

Així que em vaig aturar davant d’ell i li vaig preguntar què llegia. Alguna cosa relacionada amb l’autoajuda. No ho recordo bé. El Jesús sostenia aquell llibre com si fos la Bíblia.
Vaig passar per allà diverses vegades durant les setmanes següents i vam tornar a parlar.

—Jesús, he estado pensando en todo lo que me has contado hasta ahora y creo que sería interesante realizar un reportaje sobre tu vida.

—Pero, ¿trabajas para la televisión? —em va preguntar amb satisfacció.

—No, no. Yo formo parte de un colectivo fotoperiodístico. Se trataría de hacerte unas fotos y algunas entrevistas. Estaría bien que pudiera acompañarte en tu día a día durante varias semanas.

—Okeey, okeey, ya entiendo. Bueno, pues cuéntame cuándo te pasarías por aquí —va contestar amb aquell somriure seu tan bondadós que, accentuat per l’absència de dentadura, li dóna aquell aspecte entranyable i graciós dels avis, tot i els seus cinquanta i pocs anys.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Vam quedar una nit en una terrassa d’un bar. Uns calamars a la romana i unes cerveses sense alcohol van ser els testimonis de la nostra entrevista.

Jesús Cuesta Prieto va néixer al 1962 a Mataró. Els seus pares treballaven al camp andalús i, com molts altres, van emigrar a Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrere. Una barraca al peu de la via del tren (aquell tren que quasi li pren la vida quan encara era una criatura) al costat de la població de Tordera, va ser la primera llar del Jesús i la seva família.

El seu pare havia trobat feina com a guardaagulles. Així que a les seves mans estava el fet que tots aquells vagons carregats de passatgers es dirigissin cap a un o un altre destí. Els trens, que en sentit figurat podem associar a les oportunitats que ens ofereix la vida, van ser el paisatge proper però inabastable pel petit Jesús.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Poc després, es van traslladar a Blanes i allà van viure tres anys en una casa cedida per la RENFE. Abans de fer l’edat necessària per anar a l’escola de monges, passava els dies vigilat per unes noies que acostumaven a freqüentar la cantina de l’estació. Jugaven amb ell i, quan la calor de l’estiu ofegava, el ficaven sota una font. El Jesús somriu per primera vegada en parlar-me de la seva vida. Després em vaig adonar que quan parla d’alguna cosa molt personal de la qual se sent orgullós, s’agafa una mà amb l’altra i les col·loca a l’alçada de la bragueta, com faria un escolà en escoltar missa. Aquell gest, entre joia i pudor, va quedar aturat immediatament en esmentar el seu germà Juan Ramon. La meningitis va ser implacable amb ell i va condicionar la vida de tota la família. La falta de recursos per pagar els tractaments mèdics els va desesperar. Van ser molts els viatges a Barcelona buscant una solució. La mare va haver de mantenir relacions amb el cap dels maquinistes per aconseguir diners.

—Vi lo que no tenía que ver —em diu el Jesús al respecte.

El cap dels maquinistes va ascendir el seu pare, Francisco, però aquest no va poder aguantar que fos a canvi de mantenir relacions sexuals amb la seva dona, la mare del Jesús. El Francisco va iniciar, a partir de llavors, un amarg i humiliant camí cap a l’alcohol.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

“Para hacer contrabando con la mantequilla, llegaba a hacer ocho viajes de Barcelona a Andorra en un solo día, en los que cargaba mil quilos. Me aprendí los turnos de la policía aduanera y los horarios más convenientes para pasar. Empecé a hacer mucho dinero”

Hacia los 20 años empecé a ganarme bien la vida —m’explica—. Trabajar en la construcción daba dinero. Pero cuando conocí a María Teresa [la seva dona] tuve que dejarlo: su familia no aceptaba que yo viniera de una casa pobre. Les daba vergüenza —arruga el front i somriu empipat— y me propusieron entrar en los negocios de la familia. Como estábamos casados, no les quedaba otra. Tenían algunas paradas en los mercados de Barcelona, y me puse allí para atender al público. Ganaba muy poco, menos que en la construcción. No me gustaba aquello. Me enteré de que en Andorra algunos productos se vendían mucho más baratos que aquí y lo tuve claro. Tenía que demostrar lo que yo valía y empecé a echar viajes. Para hacer contrabando con la mantequilla, llegaba a hacer ocho viajes de Barcelona a Andorra en un solo día, en los que cargaba mil quilos —em diu assentint amb el cap, i mostra un somriure entremaliat davant la meva expressió atònita—, me aprendí los turnos de la policía aduanera y los horarios más convenientes para pasar. Empecé a hacer mucho dinero”.

El contraban el va connectar a certes persones de mala reputació i, el pitjor és que el va posar en contacte amb la cocaïna. Des de llavors, va començar a consumir amb molta freqüència.

Mira esto —em diu aixecant el cap per ensenyar-me bé l’interior del seu nas.

Té el septe nassal perforat. Si inclina prou el cap, es pot veure un trosset de cel a través d’aquest.

Empecé a fumar hachís con los del barrio cuando era un chaval. Vi normal lo de la coca. No he sabido escoger bien las cosas en la vida. Quizás ha sido la falta de educación y cultura.

Poc temps després, la seva dona li va demanar el divorci. Va passar tres anys sense veure la seva filla a causa de la custòdia i mai més la va recuperar. Aquest fet va augmentar més encara la seva addicció a la cocaïna. Tot i que va intentar recuperar el tracte amb la seva filla, ella s’hi va negar. Fa quasi 20 anys que no la veu.

“A los turistas era muy fácil quitarles una cámara de fotos o un bolso cuando se sentaban en las terrazas a tomar algo. Y no te cuento en las playas”

El consum excessiu de coca provocava que perdés les feines que li anaven sortint. Hi ha drogues per creure’s que s’està “a tope” i d’altres per oblidar. Així que l’heroïna va entrar també a la seva vida. L’addicció el va portar a requerir massa diners per poder comprar les dosis que necessitava. Al cap de poc temps, es va veure a si mateix cometent furts.

—¿Cómo se empieza a robar? ¿Cómo lo decides?

—Es algo que empiezas a hacer porque la adicción es muy fuerte. Empiezas con algo sencillo, de manera puntual.

—Alguna cartera…

—¡Okeey! Sí. A los turistas era muy fácil quitarles una cámara de fotos o un bolso cuando se sentaban en las terrazas a tomar algo. Y no te cuento en las playas. Eso era el paraíso, sobre todo en las Islas Canarias. Allí estuve un tiempo huyendo de un policía de Barcelona al que le quitaron la placa por una declaración que hice en un juicio. No paraba de perseguirme durante la operación que se hizo en la ciudad durante las olimpiadas. Detenían a la gente indiscriminadamente para mantener las calles limpias. Yo entonces no había hecho nada y me detuvo. Así que demostré que el hermano del policía me compraba droga. El agente no estaba metido en eso, pero le hice pringar. Se la devolví. Por eso me la tenía jurada.”

© Borja Alegria
© Borja Alegria

En pocs anys, es pot passar de vendre mantega en un mercat a ser contrabandista, i d’aquí, a tenir comptes amb la policia i els jutjats. Hi ha circumstàncies que provoquen una reacció en cadena. Sobretot si ets carn de canó. I el Jesús ho era. Carn de la bona.

Se m’eriça la pell quan el Jesús m’explica la por que va passar en el seu primer ingrés a presó. A la seva esquena quedava la llibertat. Davant d’ell, darrere d’uns quants barrots, uns cent homes que el miraven per “rifarse cada parte de mí”.

Et deuen tremolar les cames. Els presos t’escanegen. Miren la teva roba i van pensant què és el que es quedaran, “y como seas un tío guapito, despídete”.

M’agrada passar el dia amb el Jesús. La seva rutina comença abans de les 9 del matí.

—Espera, Borja. Antes de irnos, déjame que ponga el cartel aquí entre los libros, para avisar de que tardaré un rato en volver.
—Claro, claro. ¿Te ayudo en algo?
—No, ya está. Es que así, si alguien quiere un libro, lo coge y me deja el dinero en esta cajita. Suelen dejar un par de euros—, em diu agraït i preocupat al mateix temps, conscient que aquests llibres valen molt més.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Després ens posem en marxa cap al Centre d’Atenció Sociosanitària Baluard del Raval, on rep la metadona i es dutxa. Va fins allà carregat del pa que el dia anterior recull al forn de la cantonada.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

De fet, al capvespre, abans que el forn de pa tanqui, ell s’encarregarà de recollir les taules i les cadires de la terrassa. A continuació, saludarà les dependentes i elles li donaran el pa sobrant. Una petita obligació que el Jesús compleix amb puntualitat absoluta.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Després de prendre’s la metadona i de dutxar-se, el Jesús surt al carrer a fumar una cigarreta amb altres usuaris i també amb la policia, que cada matí apareix puntualment per mantenir l’ordre. Algunes vegades la brigada de neteja recull tots els trastos que els toxicòmans deixen per allà: mantes, carrets de la compra… tot el que tinguin.

Un dia, un toxicòman es va apropar al camió per recuperar alguna cosa que la brigada de neteja havia recollit. Un guàrdia urbà li ho va impedir de males maneres, amb brusquedat. El noi va començar a cridar, dient-li feixista. Aquests episodis són freqüents. La cosa no va anar a més.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Un altre dia, vaig veure al Jesús parlant amb molta familiaritat amb un guàrdia urbà. Resulta que havien viscut al mateix barri de Barcelona quan eren petits, i el destí els va tornar a unir el dia que l’agent el va enganxar per casualitat cometent un furt. El va detenir, però també el va reconèixer i van poder posar-se al dia després de tants i tants anys. El policia tractava el Jesús amb proximitat i respecte. Li va fer memòria sobre un amic en comú de l’escola que va morir fa anys per culpa de la droga.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

L’addicció a la base és molt poderosa; un addicte pot estar disposat a fer de tot per aconseguir-la.

Un tipo al que yo conocía, que se llamaba Chiqui, fue a comprar base a su camello, pero sin el dinero suficiente —em va explicar un dia el Jesús—. El camello se negó a darle la droga, así que Chiqui sacó una pistola y le pegó un tiro en la cara.

El Jesús és un expert en coca base. És capaç d’explicar com es “cuina”, és a dir, com es prepara. I ho fa amb l’agilitat i l’exactitud d’un xef. Domina els processos, els ingredients alternatius, els efectes, etc. A Barcelona hi ha alguna narco-sala en què s’acompanya als toxicòmans per fer un consum controlat. El Jesús va estar a punt de ser contractat per treballar-hi com un dels especialistes que coordinen aquesta activitat al centre Baluard, però no va tenir sort, i es lamenta molt per aquest fet. La mateixa droga que l’està matant lentament li podria haver donat una feina digna i una nova oportunitat a la vida.

Es diu que el crack és el somni del traficant i el malson de l’addicte. Produeix una dependència psicològica tan esclavitzant que resulta quasi impossible abandonar el seu consum

La tècnica Manuela A. Hernández, especialitzada en integració social i treballadora de la Fundació RAIS —una organització que treballa per acabar amb l’exclusió social de les persones que dormen al carrer—, em passa un informe sobre “psicoestimulants”. En ell, llegeixo el següent:

<<La coca base s’obté barrejant el clorhidrat de cocaïna amb una solució bàsica (amoníac, hidròxid de sodi o bicarbonat sòdic). Existeixen dues formes de consum: la primera consisteix en inhalar els vapors de base lliure (free base). El crack o rock és la segona forma de consum. La cocaïna base (crack) és la forma que es fuma generalment ja que la base és més volàtil. El tan popular nom de crack, procedeix del soroll de crepitació que produeixen els vidres quan s’escalfen. Els seus efectes són immediats (5 segons), molt intensos (es diu que 10 vegades superiors als de la cocaïna esnifada) i molt fugaços (4 minuts); la seva baixada resulta tan insofrible que porta a un consum compulsiu i molt freqüent. Es diu que el crack és el somni del traficant i el malson de l’addicte. Produeix una dependència psicològica tan esclavitzant que resulta pràcticament impossible abandonar el seu consum.>>

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Acabar al carrer quan pateixes una addicció esdevé una sentència. Una cadena perpètua d’abandonament i oblit. El Jesús tenia tres germans. El Juan Ramon, que va morir als 49 anys; el Carlos, als 33 i el Manolo, amb 48. A aquestes morts, cal sumar-ne la del pare, la mare i la darrera parella del Jesús, la Isabel, que va morir als 42 anys. Fa només dos anys de les últimes dues morts, però fou la de la Isabel la que el va deixar al carrer. Ella tenia un habitatge que el Jesús no va poder heretar en no estar casats. Recupero una cita de la tècnica Manuela A. Hernández: “Els toxicòmans sense sostre no són com els nens amb Síndrome de Down que surten als anuncis de La Caixa, ni com els dolços avis reclosos a una residència. Fan pudor, habitualment no tenen habilitats socials, t’aborden pel carrer i resulten molests. Són el pitjor de la societat, fan por… 40.000 persones al carrer a Espanya. Doncs bé, tornar a ser persones és un dels objectius, ells van perdre aquesta categoria pel camí”.

jesus-local
© Borja Alegria

Pels invisibles, no hi ha res pitjor que viure al carrer mentre passes el “mono”. Les voreres els consumeixen al mateix ritme que les drogues. Ells no consumeixen drogues, és la droga la que els consumeix a ells. Els seus pòmuls i barbetes són desproporcionats, la seva pell sembla cuir vell i maltractat. Caminen com si les seves ròtules estiguessin a punt de trencar-se, com si fossin un ninot de fusta incapaç de trobar el centre de gravetat.

jesus-abansdormir
© Borja Alegria

El Jesús, que físicament es manté força bé, va començar a llegir per sentir-se persona, allà, assegut al seu caixer automàtic. El primer efecte que va causar és que vam començar a veure’l, a mirar-lo, a voler saber alguna cosa d’ell. Va ser així com algú li va donar la idea. “Quizás además de leer libros, puedes dedicarte a venderlos ahí mismo”. De seguida va començar a parlar amb els veïns que acostumaven a transitar pel seu carrer. Va fer córrer la veu pel barri i, un parell de setmanes després, la gent ja li havia regalat suficients llibres de segona mà com per muntar-se la seva pròpia parada. A vegades els hi portaven fins allà; altres vegades el Jesús els recollia a domicili.

jesus-llibres-vei
© Borja Alegria

La paradeta del caixer estava guarnida amb cites d’agraïment que el Jesús escrivia i després penjava al vidre de la sucursal bancària, al costat dels anuncis de préstecs o hipoteques.

Este libro tiene que estar muy bien—, diu una clienta allargant la mà per agafar-lo.
Es sobre la Segunda Guerra Mundial, sobre los judíos —contesta el Jesús, mentre jo retiro la càmera de fotos de la meva cara per veure de quin títol es tracta. Las buenas personas, de Nir Baram.

Després d’una bona estona xerrant amistosament amb el Jesús, la clienta i el seu acompanyant s’allunyen dient adéu amb la mà.

¿Has visto a esa mujer? Es la sobrina de Peret—, em diu orgullós.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

El Jesús es mostra atent amb els seus clients, però no només amb ells. Quan passa la noia del forn de pa, carregada de bosses d’escombraries, no dubta ni un moment a abandonar la parada uns instants per acompanyar-la al contenidor del carrer de sobre, mentre comenten alguna anècdota.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

En alguna ocasió, el Jesús s’ha atrevit a penjar algunes de les seves poesies al vidre fumat de la sucursal.

“Hay una chica que pasa por aquí que me tiene enamorado, así que le he dicho: mira, las notas de este rincón son sólo para ti’”. I els dos riem amb complicitat.

A la brillantíssima pel·lícula Cadena perpètua, hi ha un personatge, en Red, que fa la següent reflexió estant a la presó: “Als homes cal donar-los llibertat. Si no la tenen, cal donar-los esperança i, si tampoc poden gaudir d’aquesta, cal donar-los alguna cosa a fer”. En Red es referia al seu company Andrew Dusfrene, el qual decideix fer una biblioteca penitenciaria per tots els presos, ja que en principi mai gaudirà de la llibertat, ni de l’esperança d’aconseguir-la.

La paradeta de llibres ha donat al Jesús molt més que els pocs euros que la gent li deixa a canvi dels seus llibres. Li ha donat l’oportunitat d’encapritxar-se d’una noia, l’oportunitat que sapiguem com es diu, de deixar de ser invisible i, sobretot, l’oportunitat de tornar-se a estimar. Un llibre dignifica qualsevol persona i qualsevol lloc. Inclús si la persona és un sense sostre toxicòman i el lloc, una maleïda sucursal bancària.

Un dia, es va posar a ploure i vam haver d’organitzar d’una manera especial els llibres perquè no es mullessin. Se’ns va fer l’hora de dinar, així que vam decidir passar per una botiga paquistanesa per comprar unes llaunes de tonyina, unes olives, fuet, una miqueta de formatge, pa i la nostra beguda: cervesa sense alcohol. La pluja ens va obligar a improvisar i el seient d’una parada d’autobús va fer de taula per dos comensals. Des d’allà no perdíem els llibres de vista.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Mira, Borja, con un trozo pequeño de pan. ¿Ves? Y así puedo coger el atún sin sacarlo de la lata.
¿Como si fuera una pinza? Qué complicado…
Así, así… Muy bien. Señora, ¿quiere comer algo? —li pregunta a una dona francesa que està a la parada d’autobús resguardant-se de la pluja.
Ok… Oui… Merci!

***

Vaig a visitar el Jesús a la seva parada de llibres. Porta molt temps sense consumir. El seu cos està calat de suor, no para de badallar, fa dies que ni es dutxa ni s’afaita. Em mira atabalat, recolzant-se a la paret, i arruga el front per dir: “Estoy muy mal Borja, estoy muy mal”. Parla com si portés dies fent una travessa pel desert, esgotat, impacient per arribar a un oasis i capbussar-se a l’aigua fresca. Ha aconseguit alguns diners i no ho dubta ni un segon.

—Necesito una fumada.

El lloc en què el Jesús va decidir començar a vendre llibres, no dista ni cinc minuts caminant dels fumaderos que vaig visitar amb ell

Aquesta vegada, el clan que regenta el local és un dels més perillosos de Barcelona. A l’entrar, el tipus que controla la porta em deixa anar: “Tienes una pinta de policía que te cagas”. Em recorda el nom de la família a la què pertany i afegeix: “Tú sabrás lo que haces”. En aquest tipus de món, tens dues grans amenaces: la droga que consumeixes i el que te la ven.

El Jesús vol pagar una fumada i comprar una mica més per emportar-s’ho, però no el deixen. Pensen que, si surt d’allà amb droga, al cap de pocs minuts la policia realitzarà una batuda.

El mono que porta a sobre fa que el Jesús ni tan sols s’assegui a fumar. Prepara la pipa amb un pot de metadona, un tros de paper d’alumini i una canyeta. Fuma tan intensament que sembla mantenir el fum no només als pulmons sinó fins a l’estómac. Sense obrir la boca, mastega i empassa tot el que ha inhalat amb una concentració màxima.

Aquestes experiències obren la porta a una realitat descarnada que forma part de la creu d’una moneda. La cara d’aquesta mateixa moneda és un home que s’aferra a la venda de llibres al carrer per tornar a ser part de la societat. Són, exactament, dues cares d’una mateixa vida; tot pertany al dia a dia del Jesús i, de fet, el lloc on el Jesús va decidir començar a vendre llibres no dista ni cinc minuts caminant dels fumaderos que vaig visitar amb ell.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

El Jesús ha trobat un racó en un local que gestiona una agrupació religiosa del Raval. Allà pot dormir sota cobert i organitzar millor la seva vida. Cada dia transporta, en un parell de maletes pesadíssimes, tots els seus llibres.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Però el Jesús té causes pendents amb la justícia i a la justícia no li interessa massa si portes molts o pocs llibres cada dia per guanyar-te la vida. L’han detingut més de cent vegades i, en una de cada cinc, ha acabat a la presó. El període més llarg que ha passat complint condemna va ser de cinc anys seguits.

“Voy a entregarme ya a la policía. Debo estar en busca y captura. No quiero que dos agentes de paisano me arresten cuando esté poniendo mis libros junto al cajero automático. Tengo dinero para pagar la fianza, pero lo prefiero guardar para cuando salga”.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Accepta que l’acompanyi i agafa la llibreta on apunta tots els seus pensaments. Res més. Ens dirigim a una comissaria dels Mossos d’Esquadra. Mentre caminem, i sense aturar-se per fer-ho, el Jesús recull alguna burilla del terra.

Perdona, ¡eh! Es lo que hay.

Jo li contesto que no passa res.

Arribem a la comissaria. El Jesús es dirigeix cap a l’agent que hi ha al carrer parlant amb turistes.

—Hola, buenas noches. Vengo a entregarme. Creo que estoy en busca y captura.
—Muy bien, voy adentro un momento para comprobar sus datos. ¿Me deja su documentación?

L’agent triga uns minuts a sortir. No sabem massa bé de què parlar, en un moment així. Demanem permís per fer-li unes fotos al Jesús davant l’entrada; ens entretenim amb això.

—Disculpe. Me dicen que no está usted en busca y captura. Si desea ingresar ya en prisión, diríjase al juzgado para agilizar los trámites.

El Jesús s’acomiada de l’agent, disgustat i preocupat.

—¿Ahora qué hago? Yo quería ingresar ya, para pasar esto lo antes posible, para intentar quitarme de la base en el chabolo [la cel.la]. No me pueden tener así, sin saber cuando voy a entrar.

Acoto el cap i genero un instant de silenci mentre busco alguna cosa a dir amb un mínim de sentit. Després recupero la seva mirada i intento animar-lo.

Dies després, el Jesús s’entregarà als jutjats i acabarà ingressant a la presó.

© Borja Alegria
© Borja Alegria

Aquest estiu, el Jesús em va trucar des de la presó. Si tot va bé sortirà durant el mes d’octubre. Si alguna vegada passeu per la cruïlla on s’uneix el carrer Compte d’Urgell amb el Mercat de Sant Antoni, trobareu una sucursal bancària amb un caixer automàtic a la façana. Espero que també hi trobeu, al costat dels seus llibres, el Jesús, l’home que va voler deixar de ser invisible.

© Borja Alegria
© Borja Alegria
Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal
Traducció al català a càrrec d’Aïda Martínez
Correcció a càrrec de Teresa Gibert

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— La nit del 18 de maig de 2016, la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar va comptar 940 persones dormint als carrers de Barcelona

— La història del Jesús, un dels quasi mil barcelonins oblidats, es desenvolupa entre caixers automàtics, llibres i fumaderos de crack

Articles relacionats