Amb una bossa en bandolera i un piti a la mà, la María Carmen Crespo Estepa apareix per la cantonada de la Ronda Universitat de Barcelona. Ve de Viladecans en tren per donar suport als universitaris que avui, 26 d’octubre de 2017, fan vaga contra l’article 155 i per demanar la llibertat dels presos polítics. Però la Carmen Crespo –que es fa anomenar pel seu segon nom i el seu primer cognom– també ha vingut a la capital per assistir a l’enèsima entrevista que se li fa com a membre de les Kellys de Barcelona, de les quals forma part des del març del 2016, uns mesos abans que es formalitzessin com a associació.

No pot evitar parlar en plata quan parlem del nou conveni de l’hostaleria que està a punt d’entrar en vigor.

–L’hem aturat dues vegades però estem esperant que d’un dia per l’altre ens diguin que ja està signat –m’explica amb accent andalús–. I aquest conveni és una merda, així de clar t’ho dic. Es que yo hablo así… –i riu i fa una calada de la cigarreta de tabac picat.

Però el conveni entrarà en vigor l’endemà de la festa de Cap d’Any gràcies a la signatura del sindicat majoritari, UGT. Després de rebre moltes pressions per part de les Kellys i de sindicats que els donen suport, CCOO no el firmarà. Sobretot, després de veure que hi segueix ressonant un concepte que és alhora la paraula que més sona en la lluita de les Kellys i la que més es repeteix, entre ganyotes de rebuig, en la conversa amb la Carmen: externalització. Elles defensen que és el seu principal problema, i que, a més a més, és il·legal.

“És exactament això”, diu Joana Badia, advocada especialista en Dret laboral, Dret civil, Dret de família i qüestions de gènere. “No es pot discutir de cap manera que una persona que neteja habitacions no formi part de les tasques estructurals de l’hotel. Hi ha frau en la cessió de mà d’obra i hi ha frau en el conveni aplicable”, afirma Badia.

La Carmen va entrar al món de la neteja d’hotels l’any 2012. Aquell mateix any, el govern de Mariano Rajoy (PP) va aprovar, amb la inestimable col·laboració de Convergència i Unió (CiU), Unión del Pueblo Navarro (UPN) i Foro Asturias (FAC), una reforma laboral que ha comportat la precarització de les condicions laborals en gairebé tots els sectors. I, amb ella, la normalització de la pràctica coneguda com a externalització: la contractació d’una empresa que proveeixi uns serveis determinats a l’empresa contractant.

“Les externalitzacions només estan previstes per casos en què l’empresa prestadora de serveis ofereix un servei que no és estructural de l’empresa contractant. Per exemple, un servei de gestoria o un servei d’informàtica. Les netejadores d’hotel no són aquest perfil”, afirma Badia.

Abans de la reforma laboral, prevalia el conveni de sector; ara, preval el conveni d’empresa que, per llei, ha de millorar les condicions laborals. Però les Kellys evidencien la trampa que hi ha hagut fins ara: el sector de les empreses multiserveis no es regeix pel mateix conveni que el de l’hostaleria. “El nou conveni equipara els sous, però res més: ni les jornades maratonianes, ni la manca de prevenció de riscos laborals, ni les càrregues de treball abusives”, denúncia Badia.

–Si nosaltres no netegem, l’hotel se’n va a la… –la Carmen deixa aquí la frase i beu un glop de cafè sol–. Nosaltres volem ser part de l’hotel perquè som la seva ànima.

Resulta, doncs, que en un dels sectors menys afectats per la crisi i fonamental per l’economia del país, com és el turisme, es permet que les netejadores d’hotel treballin 8 hores o més quan, per contracte, n’haurien de treballar 6. I que salaris de 1.200 euros al mes es redueixin a 700 o 800 a la pràctica, ja que les empreses multiserveis poden pagar el salari mínim interprofessional.

Segons l’Estadística d’Empreses de Treball Temporal d’aquest 2017, l’hostaleria és el quart sector econòmic amb més contractes temporals i Catalunya lidera el ranking. Segons el documental sobre les Kellys de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el 2016 prop del 60% de les empleades d’hotels de Barcelona estaven subcontractades per empreses multiserveis.

La Carmen és una d’elles. Treballa des de fa cinc anys per Grupo Cant –o Hermanos Cant, que diu ella–, una empresa multiserveis amb seu a Terrassa que tan es dedica a hotels com a aeroports o a la neteja integral, per exemple, de l’Hospital Sant Joan de Déu. Gestiona contractes de gairebé mil treballadors i treballadores.

–Jo sóc fixa, però tenia una companya que se’n va anar perquè li feien contractes mes a mes. Així no pots viure… Així no pots ni llogar, ni planejar res, ni comprar una nevera que se t’ha espatllat. No puedes –lamenta la Carmen.

Viu a Viladecans des que era una nena de vuit anys i ha vist créixer i créixer la població, però la Carmen és de Santaella, un poble de la província de Còrdova on va néixer l’any 1969 i on hi manté els amics i les amigues de la infància. “Encara que sigui d’aquí, yo soy de mi pueblo. Em van educar així”, aclareix. Hi acostuma a anar cada dos o tres anys.

La Carmen se sol llevar a les cinc del matí i, després d’una cigarreta i un cafè –“que sóc molt cafetera, jo”–, se’n va en cotxe fins al Motel Punt 14, a Gavà Mar, que té un estricte protocol de discreció per tal que els clients no es creuin entre ells. La Carmen hi treballa de divendres a dimarts. L’hora d’entrada: les 6 del matí. S’hi està fins les dues de la tarda. L’horari canvia els caps de setmana, quan treballa de la una del migdia a les nou de la nit. Si no treballa al motel al matí, neteja alguna casa particular. Aleshores, el despertador no sona a les cinc sinó a les set. Es deixa, com sempre, el menjar fet el dia abans.

–A vegades, dino amb el meu germà. Després, a recollir una mica, el que em doni temps. I, quan arriba l’hora, pa Barcelona a la reunión de Kellys. A vegades vinc corrent o menjo un entrepà de camí. Però jo ho he dit sempre i mai ho he amagat: sóc una de les privilegiades –afirma.

Ho diu perquè és fixa. Perquè té un contracte de 16 hores setmanals però també fa substitucions i cobreix vacances, i perquè treballa segons l’ocupació i no té l’estricta planificació d’habitacions de la qual es queixen moltes Kellys. En la majoria dels casos, les habitacions es paguen com a producció. Fer-ne 30 al dia és habitual i això, diuen, són 10 hores de feina. De sol a sol.

La Carmen se sent privilegiada, però ha treballat de forma precària anys abans. Ha arribat a estar contractada per empreses que, al seu primer dia de feina, canviaven per una altra de més econòmica. Ha estat cambrera de barra, ha netejat botigues en centres comercials de dia i trens dels Ferrocarrils Catalans de nit; també cabines de peatges en autopistes i estacions de tren.

–No vaig voler seguir estudiant i això és el que em va sortir. He canviat molt sovint de feina però el màxim que he estat a l’atur han estat vuit mesos. “Si te enteras de algo, avísame”, he dit molts cops. He tingut contacte amb molta gent –explica.

Entre totes aquestes feines, la Carmen també ha cuidat infants i ha fet companyia a gent gran. Tot i que recalca que sí que ha tingut algun company de feina de sexe masculí, ha treballat gairebé sempre amb dones.

 

Consciència obrera i feminisme, una relació complexa

No hi ha ni un sol home a la sala el dia que les Feministes per la Independència (FxI) conviden les Kellys a Ca La Dona, un espai feminista creat a Barcelona el 1988. És el 4 de setembre d’aquest any, un mes abans que el conflicte sobre la independència esclatés definitivament un diumenge en una jornada electoral polèmica. La xerrada duu el títol “Volem un país lliure amb treball digne”, és a dir, una República Feminista de Catalunya amb treball digne. La Roser Pineda, de FxI, llegeix el manifest i es pregunta si es pot plantejar la vida sense les persones que netegen, ja sigui en un hotel o a la pròpia llar:

–Quin valor es dóna a aquestes feines, imprescindibles per a sostenir la vida?

Murmuris a la sala. La mitjana d’edat de les dones presents ronda els 50 anys. Només cal veure les seves cares per entendre que el que s’ha qüestionat la Roser és el seu pa de cada dia. Es reconeixien en aquest no-reconeixement.

Però les feines feminitzades no tenen un origen, diguem-ne, natural. “N’hi ha perquè hi ha divisió sexual del treball”, afirma Maria De la Fuente, tècnica de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i directora de l’Observatori iQ. “És aquesta lògica de gènere històrica, posterior a la Revolució Francesa i consolidada al llarg del segle XIX, que assigna els treballs relacionats amb la cura i la neteja a dins la llar i el treball productiu a fora de la llar”.

De la Fuente, que coordina el curs de Lectures de Teoria Política Feminista de l’ICPS, explica com al llarg del segle XX es van anar extraient de l’àmbit privat les tasques reproductives a mesura que les dones de classe mitja es començaven a incorporar a l’àmbit laboral. Una sèrie de llars van quedar desproveïdes d’aquestes tasques i, ja fos a través de l’Estat del benestar o a través del mercat, aquestes feines es van anar incorporant al món laboral. “Però a través d’una mala mercantilització, amb molts pocs drets i invisible pels actors tradicionals de la negociació col·lectiva”, afirma De la Fuente. Invisibles tan a dins com a fora de la llar.

–És clar que anem cansades! Totes. És vida domèstica i és la feina –diu la Carmen–. Jo no tinc fills però moltes companyes sí. I marit. Que treballa. I s’han d’anar a buscar els nens a l’escola. És el nostre dia a dia.

De qui depèn que aquestes tasques deixin de ser invisibles i que les persones que les duen a terme de forma exclusiva deixin de ser considerades població inactiva? “És un tema completament polític”, diu l’advocada Joana Badia. “No són població inactiva, al contrari: són població molt activa. A nivell jurídic, no hi ha gaire cosa a fer. Pots fer que es reconegui la feina d’una dona que hagi deixat la feina i s’hagi estat deu anys fent les feines de casa i cuidant els fills. Si es divorcia, el marit li ha de pagar una pensió durant una època ‘per haver-li fet d’esclava’. En Dret de família, és l’únic reconeixement que hi ha avui en dia de les tasques domèstiques. I això genera descompensació”, sentencia Badia.

A Ca La Dona, la Roser dóna pas a la Isabel Cruz, la responsable de comunicació de les Kellys de Barcelona. “Una cosa ha de quedar clara: el nou conveni no pot ser signat”, diu amb contundència. Emprenyadíssima, la Isabel parla de negociació col·lectiva, de frau, de repensar les formes d’organització. Les Feministes per la Independència –i altres col·lectius, feministes o no– veuen en les Kellys un exemple “d’allò que les feministes hem fet sempre: actuar”, diu el manifest de FxI, “i un model de lluita que es posa en joc al carrer”. I malgrat això, la sensació és que, en certa manera, a Ca La Dona hi ha dos discursos diferents.

La Carmen ho evidencia rient:

–És que jo, a nivell personal, ni sóc independentista ni sóc feminista. Però és un col·lectiu que ens va convidar i hi vam anar. I després vam anar a prendre unes cerveses i em va agradar molt perquè són un col·lectiu de dones que han lluitat molt. Y yo aprendo de esta gente –diu.

La Carmen considera que les Kellys sí que tenen part de moviment feminista pel tipus d’accions que fan i les feines de defensen, però ella no s’identifica com a feminista sinó com a “dona treballadora i lluitadora”.

Quan el 1981 va escriure Women, race & class, a Angela Davis li van penjar l’etiqueta de feminista. I ella no ho va veure clar:

–I’m not a feminist. You know, I’m a black revolutionary –va dir.

“No sóc feminista. Sóc una revolucionària negra”. 9 d’octubre de 2017. El vestíbul del CCCB ple a vessar per veure i escoltar aquesta llegendària activista de visita a Barcelona per participar en el cicle Revolució o resistència? L’anècdota va fer riure a més d’una. Davis l’explicava per evidenciar com al principi ella no veia clara la relació entre la seva lluita i la lluita feminista. Fins que va entendre que allò que ella entenia com a feminisme era només un cert tipus de feminisme, “malauradament, encara blanc i burgès”, diu Davis.

Potser per això encara hi ha dones que rebutgen l’etiqueta de feminista. També “hi ha una hostilitat cap a aquest terme que té dues raons”, segons De la Fuente. “Una és el discurs hegemònic de ridiculització de qualsevol demanda de gènere, que cala en la societat; i l’altra, que la pròpia estratègia del moviment feminista [hegemònic] genera un aïllament de la resta de la societat que és llegit com un victimisme. I moltes dones no volen identificar-se com a víctimes”.

Ni totes les dones som iguals ni totes les persones ens identifiquem amb totes les lluites. Per qüestionar els propis moviments, són necessàries les discrepàncies. Però potser hi ha més raons que expliquen aquest rebuig al feminisme. Raons polítiques i de classe.

Cartells, samarretes, lemes. “Si toquen a una, ens toquen a totes”, se sent a les manis de les Kellys. Exactament el mateix càntic que es va començar a fer sentir a les manifestacions feministes del 8 de març i en altres espais de lluita col·lectiva. Parlen sovint en femení i, tot i que el color de les Kellys és el verd, a moltes pancartes s’hi veu el símbol de la dona, pintat de lila i amb el puny combatiu a dins. Per a moltes feministes, les Kellys són companyes de lluita.

Però la relació entre feminisme i classe social és complexa. Des d’on s’explica la teoria? Qui se la sent seva, a la pràctica, des del seu lloc de treball? Com es creen les identitats col·lectives?

“Des d’un punt de vista històric, marxisme i feminisme són dos moviments que comencen més o menys al mateix moment i transcorren en paral·lel sense compartir fites comunes”, explica De la Fuente. El feminisme va trobar en el marxisme una teoria afí perquè contemplava les relacions en clau de dominació i subordinació, però “el marxisme no té cap capacitat explicativa per analitzar un altre sistema de dominació: el patriarcat, la dominació dels homes sobre les dones”, escriu l’especialista en violència masclista Núria Varela a Feminismo para principiantes (2013).

Segons De la Fuente, “amb les suffragettes sí que podríem dir que va sorgir a Anglaterra un moviment obrer amb la seva pròpia agenda feminista”. Tot i així, durant anys, “el socialisme va veure malament el moviment sufragista per burgès i perquè restava capacitat d’actuació en la socialització dels mitjans de producció”, explica.

Aleksandra Kollontai (1872-1952) és un exemple de conjugació de socialisme i feminisme. Segons la historiografia, és la primera revolucionària russa que va qüestionar el fet que la revolució obrera alliberés per si mateixa les dones. Va elaborar un discurs entorn de l’amor lliure, les relacions privades i la socialització del treball domèstic, qüestions sobre les quals havia de reflexionar la pròpia revolució. Una idea que remet a la famosa frase de Kate Millett: “Allò personal és polític”. Kollontai s’avançava al feminisme radical mig segle.

A Alemanya, una altra política, la socialista Clara Zetkin (1854-1933), defensava que l’alliberament de la dona passava per la seva independència econòmica i reflexionava sobre el matrimoni i sobre qüestions sexuals. No va escapar-se de tenir una discussió amb Lenin en una entrevista el 1924: el màxim dirigent de la URSS li retreia a Zetkin que ella i les seves camarades es dediquessin a debatre sobre aquests temes i que, a causa d’aquests, “allò principal [la consolidació de l’Estat soviètic] es convertís en accessori”. No era el moment.

És per friccions com aquestes que l’economista feminista Heidi Hartmann va descriure la relació entre marxisme i feminisme com “un matrimoni mal avingut” (The Unhappy Marriage of Marxism and Feminism, 1981). Al llarg del segle XX, hi hagut intents d’apropar ambdues teories, però mai ha deixat de ser un tema complex.

“Jo crec que ens hauríem de plantejar si la lluita de classes no és feminista en sí mateixa”, reflexiona l’advocada Joana Badia un matí d’octubre del 2017. Boom.

Quelcom semblant és el que proposa l’escriptora i activista feminista Silvia Federici a Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria (2010). Federici va més enllà de la dicotomia gènere-classe i diu que els problemes de gènere no són un fet aïllat en la dominació general, sinó una especificació més de les relacions de classe.

Actualment, de fet, se sol parlar més de feminismes en plural que no pas d’un sol moviment feminista precisament per evitar efectes excloents i que certes veus designin què vol dir ser feminista, i qui ho és i qui no.

“Una part del feminisme dels anys setanta, que va sorgir d’una crítica a com s’ignorava les dones en la nova esquerra, sobretot al moviment estudiantil i l’anti-vietnam, s’ha convertit en un moviment bastant hegemònic, de classe mitja, consolidat, acadèmic i polític a causa de la institucionalització de les energies”, explica De la Fuente. A l’Estat espanyol, són exemples d’aquesta onada feministes com Amelia Valcárcel, Carlota Bustelo, Cèlia Amorós, Victòria Camps o les germanes Montserrat i Mercè Otero-Vidal, dedicades al món de la política, la universitat o bé al d’institucions de la Dona.

“Hi ha un discurs encara molt central que no ha recollit les demandes de dones de classe obrera, negres o migrades”, diu De la Fuente. “I això és una de les crítiques de les feministes de la interseccionalitat”, afegeix.

Aquest terme, segons la tesi La interseccionalitat política: tipus i factors d’entrada a l’agenda política, jurídica i dels moviments socials, de Marta Cruells, “s’ha establert dins l’àmbit acadèmic com aquell que indica la relació i l’articulació entre les desigualtats socials”. Apareix l’any 1989 en un article publicat per Kimberlé Crenshaw als EEUU. I si ja al segle XIX les dones negres demanaven ser reconegudes per les dones blanques dins el propi moviment, als anys setanta van agafar el relleu d’aquesta preocupació activistes nord-americanes com Bell Hooks o Angela Davis.

“Qualsevol feminisme que doni privilegis a aquelles que ja en tenen és irrellevant per a les dones pobres, de classe treballadora, de color, trans o indígenes”, conclou Davis amb contundència davant el públic del CCCB.

Entre cigarreta i cigarreta, la Carmen m’explica que vol una societat lliure de desigualtats i que valora per sobre de tot la seva independència. La pròpia. Va quedar-se sense pare de molt petita i gran part de la seva educació li va donar el seu germà gran, incansable militant del moviment estudiantil de la seva època. D’ell, la Carmen va aprendre a no dependre mai de ningú. “Jo he sigut treballadora i independent”, diu amb un somriure.

–Hi ha cops que sí que dic ¡basta! Arribo a casa esgotada i jo també necessito un respir. A vegades tinc el pis fet pols, però jo també necessito vida pròpia. No tinc a ningú que em netegi la casa. Si me dejo la cama sin hacer, me encuentro la cama sin hacer –diu la Carmen.

Des d’algun feminisme es podria dir que això és ser feminista. Però tornem-hi: qui pot dir-li a qui amb què s’ha d’identificar? Qui està autoritzat per dir què?

***

Abans que se’n vagi la llum natural, Nelly Boxall desgrana els pèsols per al sopar. Per fer-ho, ha interromput la tasca que porta fent fa dies. Està escrivint un diari personal. A l’altra criada de la casa dels Woolf, la Lottie, no li fa gaire gràcia que escrigui. Això li escau a la seva senyora, no a ella. “I escriure un diari no és dolent si ho fa la senyora és quelcom bo [sic]”, escriu Boxall.

A Una habitación ajena, la filòloga i escriptora Alicia Giménez Bartlett recull els escrits de qui va ser la criada i cuinera de Virginia Woolf i el seu marit. ‘Aliena’ enfront a Una habitació pròpia (1929), l’assaig de Woolf redescobert als anys setanta i considerat emblema del moviment feminista de l’època per defensar que, si una dona volia dedicar-se a l’escriptura, li feien falta diners i una cambra pròpia.

Woolf és un gran nom dins el feminisme, però no ho és Boxall.

Des d’algun feminisme es podria dir que una dona que té una dona de fer feines no ha entès gaire bé la lluita, però potser… “És perillós aquest discurs. Per què tu i no el teu marit? El treball domèstic és un tema controvertit, però és una feina i s’ha de reconèixer com a tal amb totes les conseqüències”, planteja Maria De la Fuente, tècnica de l’ICPS i directora de l’Observatori iQ. “El problema és que hi ha mitges tintes i uns llimbs jurídics i laborals. És una feina de classe baixa, sens dubte, però com tantes i igual de dignes”.

Tanmateix, sembla que tingui una aura de subordinació. Fa l’efecte, diu la Carmen, que es prefereix a les dones per fer feines de neteja i cura “per submises”. Però treballant de cambrera, tant amb dones com amb homes, ha patit situacions que resumeix així:

–“Jo sóc l’amo i tu, el criat”. És abús de poder. Y te tienes que callar.

L’amo i l’esclau. L’empresari i el treballador. Qui necessita més a qui? Què faria el restaurant sense les cambreres? Què faria l’hotel sense les Kellys?

–Som poques, però cada vegada més les que estem obrint els ulls –afirma la Carmen.

***

Será maravilloso / junto a mis compañeras / montar un pollo en medio de la recepción / En pie de guerra, las camareras / ¡Qué subidón! Al ritme de El Puente (a Mallorca), les Kellys bloquegen simbòlicament l’accés a l’Hotel Hilton Diagonal Mar per reivindicar la readmissió de cinc cambreres de pis acomiadades el febrer d’aquest any.

Quan van obrir la pàgina de Facebook el 2014, les Kellys poc s’esperaven que tot plegat tingués tan ressò. Va ser fer el pas i ja no hi va haver aturador. A les xarxes, s’han fet cada cop més visibles, en part gràcies al seu sentit de l’humor, com quan van parodiar el thriller de Manuel Bartual a Twitter amb un irònic fil amb el qual, segons explica la Isabel, la responsable de comunicació de les Kellys, van guanyar centenars de seguidors.

La precarietat laboral ja fa anys que dura però la Carmen creu que a partir del 15-M van canviar moltes coses. Per començar, l’organització a través de les xarxes socials. Les Kellys tenen grups de WhatsApp per cada territori i un grup estatal que agrupa les portaveus. A les assemblees setmanals –les Kellys de Barcelona es reuneixen cada dimecres– planegen les accions però el suport mutu i la comunicació a través de les xarxes és fonamental: un lloc on compartir experiències i problemes, i un lloc on abocar el cansament.

La Carmen es té a ella mateixa amb la samarreta verd lloro de les Kellys a la foto de perfil de WhatsApp. Hi ha qui té el Sí de l’Assemblea Nacional Catalana i hi ha qui té el cor de Mejor Unidos. N’hi ha que tenen, en tonalitats liles, símbols de la dona i punys alçats. La lluita de cadascú sovint s’expressa a la xarxa. Sens dubte, la organització de la lluita i el suport mutu online han estat decisius per les Kellys.

–Riem molt, també plorem. Abans que res, som companyes. Si ens hem de donar un cop de mà, ens el donem –diu la Carmen, orgullosa del que explica.

Entre d’altres coses, parlen d’estrès, ansietat i dolors diversos. La seva feina no és considerada “de risc”, però els causa lumbàlgies, tendinitis, síndromes del túnel carpià o depressions. “Pateixen problemes de salut molt semblants i clarament es poden relacionar amb la feina”, afirma Badia. “Si s’apliquessin unes condicions de treball dignes, no hi hauria depressions però, només pels problemes físics que ocasiona, la feina de les cambreres de pis reuneix bastant requisits perquè es consideri de risc”.

A la Carmen i a les Kellys els toca jubilar-se als 67 anys, com a tantes persones treballadores després de la reforma laboral del 2012. Les malalties que tenen són sovint considerades contingències comunes enlloc de laborals. Segons explica Badia, “les pensions que es cobren són inferiors i no hi ha reconeixement de les malalties provocades per condicions laborals”.

Que això canviï depèn de prioritats i decisions polítiques. Tanmateix, segons De la Fuente, “el més sagnant del tema de les Kellys és la manca de comprensió per part del moviment sindical i obrer tradicional”. De nou, ressona la Carmen parlant en plata sobre el nou conveni de l’hostaleria, firmat pel sindicat majoritari, UGT.

***

Des del novembre de 2016 –quan es va aprovar al Parlament de Catalunya una moció de suport a les cambreres de pis–, les Kellys han presentat desenes de denúncies a inspecció de treball i també han aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona, a través de Barcelona Activa, retiri anuncis de feina on es demanaven cambreres de pis amb condicions laborals precàries.

També s’ha creat a Barcelona el Punt de defensa dels drets laborals, que coordina l’advocada Joana Badia, per oferir un servei públic d’assessorament gratuït a la ciutadania. Els punts forts del pla pilot són, precisament, el turisme, l’hostaleria i l’oci nocturn, i l’àmbit de cures i tasques de la llar.

Però com acabar amb la divisió sexual del treball? Com aconseguir dignificar les feines no reproductives? Tots som usuaris de serveis que fan persones que estan essent maltractades laboralment. Si l’extraterrestre Gurb baixés a la Terra, probablement no ho entendria. Hi ha una tolerància social? Per què no és un escàndol?

–L’esperança de la revolució resideix en aquelles dones que han estat abandonades per la Història. Que ara s’aixequen i fan sentir les seves demandes –sentencia Angela Davis al vestíbul del CCCB.

Ben a prop, la Carmen i jo ens acomiadem davant la Universitat de Barcelona. D’aquí uns minuts comença la protesta estudiantil contra l’aplicació de l’article 155. “Amb això de la Independència està tot frenat”, comenta la Carmen. Abans de marxar, diu:

–Jo lluito perquè vull un món millor. No vull injustícies. A mí eso ya me viene de atrás, lo he visto siempre en mi casa. Lluito per un treball digne amb salaris dignes.

La Carmen creua la Gran Via, cigarreta entre els dits, per unir-se a la concentració d’estudiants. Com Boxall, aquella criada de Virginia Woolf que desgranava pèsols a la cuina, la Carmen no és un nom reconegut dins una lluita feminista que, fins al moment, no ha cregut seva. Potser perquè la seva pròpia lluita, que es manifesta al carrer, fa poc que ha connectat amb el discurs feminista hegemònic.

Però si una cosa es manifesta en les Kellys és que hi ha esperança per a una lluita obrera, de classe i antipatriarcal. Tan a casa com al carrer.

Edició del text a càrrec de Celia Castellano
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio

Fe d’errates: On abans posava “el govern de Mariano Rajoy (PP) va aprovar, amb la inestimable col·laboració del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)” ara hi diu “amb la inestimable col·laboració de Convergència i Unió (CiU), Unión del Pueblo Navarro (UPN) i Foro Asturias (FAC)”.