Magazine


Les 128 passes de Miquel Fuster

— Artista plàstic i dibuixant, va estar 15 anys dormint als carrers de Barcelona. En l'actualitat viu en un pis tutelat per la Fundació Arrels.

— Hi ha unes 3.000 persones sense hogar a Barcleona, 900 de les quals passen la nit a la intempèrie.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook3Google+0Share on LinkedIn0

La veu que va sortir de l’auricular era afònica i tenia pressa, molta pressa. Ningú que gaudís de bona salut podia emetre aquell so esguerrat i metàl·lic, una veu reservada a bevedors experts. També em va semblar que no hi hauria massa problemes perquè el Miquel m’expliqués la seva història. Les dues sospites es van confirmar: acabava de sortir de l’hospital on havia entrat per problemes amb la vesícula biliar i no estava fi del tot, i pel repartiment de la possessió de la paraula durant la conversa, va ser del 90% al seu favor, vaig estar convençut que accediria a parlar de la seva vida sense represàlies.

En Miquel propaga les seves obres d’art i les seves activitats a través del seu blog. Segons les seves pròpies paraules, aquest té com a objectiu “evocar i descriure la vida d’aquestes persones aixafades que pateixen un desajust físic i moral al veure’s obligades a malviure a un entorn hostil com és el carrer. Les reaccions de desesperació, fúria i impotència que les van destruint i les conseqüències a les que els arrossega aquesta situació”. El blog és una recopilació de dibuixos, pensaments i reflexions desordenades, unit a un petit seguiment dels tallers, xerrades i conferències que ha donat en Miquel els últims anys. Tot és un conglomerat de suports visuals i escrits que remet de manera constant al seu passat.

En Miquel va viure durant 15 anys als carrers de Barcelona, i tot els diners que aconseguia durant aquells anys eren a partir de la pintura i el dibuix, oficis que va aprendre estudiant Belles Arts. Tot aquest calvari el va materialitzar a Miquel, 15 años en la calle, un recopilatori de dibuixos on es barreja l’autorretrat i la narració, les seves experiències en primera persona i el seu paper d’espectador de la societat des d’un dels col·lectius que viu a la seva perifèria. La majoria d’obres del llibre són traços fets a carbonet, figuratius, ombrívols i decadents, una expiació de tot el que va viure amb una mirada crítica cap a fora i cap a ell mateix. A la seva obra també queda retratada Barcelona i els seus carrers, que van ser la seva desproporcionada casa durant dècada i mitja, més de 5.000 nits. Col·labora amb el diari 20 Minutos fent micro historietes en format còmic sobre aquesta ciutat que el va acollir i rebutjar a parts iguals.

Després de la trucada en la que va monopolitzar la conversa, vam quedar al cap d’una setmana a la Font de Canaletes.

Miquel Fuster en un banc a Barcelona.
‘Quan cau la nit’. | Miquel Fuster

De Canaletes a Ramon Berenguer el Gran

Era un matí de primavera. Vaig reconèixer al Miquel per la seva inseparable gorra i la seva barba canosa. Estava escodrinyant els vianants de La Rabla intentant desxifrarqui l’havia citat, però em va semblar una mica ofegat dins el mar de selfies i turistes amb barrets mexicans. És un home d’estatura mitjana, molt prim i amb unes arrugues prominents que li envolten els ulls, clivellades durant els seus 70 anys de vida.

El seu nas té una forma irregular, amb un bony exagerat al mig de l’os. Quan el vaig saludar la seva reacció va ser eufòrica i afable, i no va trigar ni dos segons en parlar-me de la seva vesícula biliar, de les males estones passades a l’hospital per culpa de les visites insuportables que rebia el seu company d’habitació. També es va interessar per la meva feina. Em va parlar del periodisme gonzo de Hunter S. Thompson, i pel camí, on es va cagar en com els polítics han fet desaparèixer la classe mitjana – fins i tot em va explicar una anècdota viscuda en primera persona amb Joan Majó, que va ser Ministre d’Indústria en un dels governs de Felipe González i que li havia dit que la crisi havia vingut per quedar-se – i em va assegurar que això ja ho havia pronosticat Nietzche abans que tot explotés. També va tenir temps de parlar del seu fill, de la revolució francesa i de citar-me uns quants dels seus amics periodistes, remarcant-me que tenia bones relacions amb els de 20 Minutos i que potser jo podia treballar allà. Tot això durant els deu minuts que separen la Font de Canaletes i la Plaça Ramon Berenguer el Gran. Vaig poder confirmar que la conversa per telèfon no havia estat una excepció, que tenia una remarcable incontinència verbal.

– Mira, en aquests pòrtics de La Catedral solia dormir durant els meus anys al carrer. Encara n’hi ha molts que venen aquí, perquè et resguarda del fred. Per això conec aquest bar, de vegades venia quan ja s’havia fet de dia, la terrassa és meravellosa i ens podem asseure allà que ens tocarà el sol.

Abans d’encendre la gravadora, en Miquel es va apuntar a un debat amb la cambrera d’aquells que no consisteixen en contraposar idees sinó en reforçar les del teu interlocutor i així donar-se mútuament la raó. La no-discusió era, com no, sobre la precarietat laboral i els sous miserables que es paguen als treballadors de classe mitjana. La cambrera li va etzibar al Miquel que almenys la seva generació s’havia pogut pagar un pis, paradoxa incòmoda tenint en compte que ell s’havia tirat dècada i mitja sense casa; però va respondre que sí, que ell havia estat propietari d’una finca, cosa que ara semblava impossible per a qualsevol jove. Un cop més va sortir a relluir la mala praxis dels polítics i les facilitats amb les que ofeguen a una classe mitjana ja esgotada, amb algun insult lleu als caps de la cambrera i potser a tots els que manen, així en general. Un cop demanats els cafès, en Miquel es va afanyar a convidar-me i em va fer callar quan vaig protestar, tancant ràpid la discussió. Després de fer l’últim gest de complicitat a la cambrera, va començar, literalment, a explicar-me la seva vida amb la seva veu afònica i nerviosa, sense esperar a que li fes la primera pregunta.

Cendres

En Miquel va ser fa anys un estudiant de Belles Arts amb una habilitat destacable pel dibuix i la pintura. Va ser un dels dibuixants de còmic més destacats de Selecciones Ilustracas, una agència que era un bon aparador artístic els anys 60’. L’art plàstic ha estat sempre la seva vocació, i l’ha permès seguir endavant en els moments bons i en els dolents, sent sempre la seva principal font d’ingressos econòmics. La seva vida va ser força caòtica des del començament, amb un fill de penal als 20 anys que el va induir a casar-se amb una dona de la qual es va separar al cap de poc temps. En Miquel transmet en tot moment una sensació de contorl absolut del seu entorn tot i que a primera vista sembli un caos descontrolat. No mostra penediment ni complexos quan explica tot el que ha viscut. No vaig aconseguir desxifrar si aquesta actitud és fruit d’un llarg procés o la primera capa d’un gruixut escut protector. El dia de l’incendi, que ho va canviar tot, va sortir molt d’hora en el seu relat.

– Jo sortia d’una ruptura sentimental molt bèstia. La tia amb la que havia estat cinc anys es se’n va anar per la cara, sense donar explicacions. Era un 6 d’octubre i no em va deixar per un altre tio, em va deixar així, perquè sí. Em va deixar fotut perquè no hi ha raons, no et donen explicacions. Quan m’estava menjant el marrón de la ruptura, un dia al bar del costat de casa amb un amic meu, el cambrer em va dir que hi havia fum al meu edifici, amb bombers i tot. Jo li vaig dir: sí, Pepe, sí. Era un cambrer de confiança, però una mica mongòlic. Recordo que era el dia del sorteig de nadal, un 22 de desembre… Vaig sortir del bar i vaig veure el pis cremant-se. Hi havia els bombers, aquests tios de dos metres amb aquell casc, aquella destral… Cony, impressionava molt.

– Què va quedar del pis?

– Ho van treure tot de la finca i només van quedar les runes, no es podia viure allà. Em vaig quedar sense llum, sense aigua i sense gas, en un pis cremat i fet merda. Després vaig pensar que ja no podria viure allà mai més. Aleshores no estava com ara, l’alcohol et debilita, et torna imbècil.

El Miquel sempre ha begut. S’esforça en puntualitzar que no és el mateix beure molt que ser alcohòlic. Segons explica, pots beure molt i tenir eufòries espectaculars i ressaques on desitjaries no haver nascut. El que ell anomena “pasar dos dies a l’UCI”.
L’alcoholisme és com la homeopatia, has de seguir constantment una línia de la que no pots baixar. Si baixes d’aquesta línia comencen les tremolors, el síndrome d’abstinència i el delírium tremens.

La història del Miquel és, abans que una història de captaires, una història d’alcohol.

– Aleshores era un romàntic, no com ara, que ho sóc menys, o no ho sóc. Vaig començar a pensar que aquest pis em portava molts records. Bevia, i l’alcohol et dóna una eufòria passatgera però és un depressiu. Tot té una explicació: les dues últimes noies amb les que havia viscut havien anat a l’institut que hi ha just davant d’aquest pis. Em vaig obsessionar en marxar d’allà, sentia que necessitava anar-me’n. Hi ha errors que no tenen gran importància, com polir-se tot el seu en una festa, però deixar la casa va ser un error terrible. Molta falta de previsió. Som víctimes de la ignorància, de la debilitat i la por, això és el que ens té agafats pels collons, Oriol. Vaig pensar que si em quedava allà els records em consumirien. Aleshores vaig acceptar una indemnització d’un milió de peles [6.000 euros] que em van donar per pirar-me.

Miquel Fuster al carrer Tallers de Barcelona.
Fuster parat al carrer Tallers de Barcelona, rodejat d’un riu de gent. | Adrià Calvo

El discurs del Miquel era desordenat, amb encreuaments entre persones, escenaris i moments, i el seu parlar accelerat sumat a la seva veu fràgil era capaç de desorientar i abduir alhora. Aconseguia adonar-me de la lleu estructura del seu relat, que existia, quan callava uns segons per apurar la cigarreta que tenia entre els dits, l’apagava, la llençava darrere les plantes que li quedaven a mà dreta i n’encenia una altra. Aquestes micro pauses oxigenaven el seu discurs, però la locomotora tornava a la càrrega en un tres i no res i quan ell recuperava el ritme, la llibreta amb les preguntes que hi havia sobre la taula de la terrassa, al costat del cafè, perdia una mica més la seva raó de ser.

Va estar un any en aquell pis calcinat, sense llum, aigua, ni gas. Un dels seus bons amics, en Jaume Vidal, li insistia en que arreglés el pis i restablís els serveix bàsics, li deia que entre tots aconseguirien ajudar-lo, que si no se n’anava al carrer. El Miquel es mostrava convençut del contrari tenia claríssim que hi havia massa records en aquella casa i volia trobar alguna cosa barata pel barri de Sants, el seu barri. És una persona tossuda i difícil de convèncer “para lo bueno y para lo malo”. Durant aquest any va passar de ser un home que bevia molt a ser un alcohòlic en tota regla. Algun amic li va insistir en que es dutxés cada dia tot i no tenir aigua a casa, per no tenir hidrofòbia. Aquest trastorn, que comporta por a l’aigua, és molt comú entre els sense sostre. Poc a poc el Miquel s’anava apropant al carrer sense adonar-se’n. La seva rutina durant aquell any al pis de les cendres va ser un preludi del que l’esperava els anys que seguirien: beure’s quatre barreges (una barreja d’anís i aiguardent i dues o tres Xibeques, després fer el que ell anomena el crit de guerra, és a dir, treure la bilis per la boca, i al cap d’una estona baixar al parc a omplir uns quants cubells d’aigua i dutxar-se a casa seva amb aquest mecanisme precari.

– Finalment em van donar la indemnització, un milió de pessetes de l’època. Vaig comprar el Primera Mà, una revista de pisos i coses d’aquestes. Em van donar uns dies per marxar del meu pis, i tots els lloguers que trobava estaven entre 45.000 i 50.000 pessetes. Allà vaig veure que l’havia cagat, i vaig saber que me n’anava al carrer. Jo estava pagant 2.000 pessetes al mes, Oriol. Imagina’t. Vaig veure que l’havia liat. Aleshores va començar el pelegrinatge. Al principi algun pis compartit, alguna pensió del barri. Alguns amics venien, em portaven cervesa… Però res, em faig fondre les peles. Total, que em vaig quedar al puto carrer.

Asfalt i muntanya, Barcelona i Les Planes

Es calcula que a la Unió Europea hi ha més de 30 milions de persones sense una llar digna, i més de 400.000 sense casa. A Espanya hi ha 23.000 persones sense sostre, i a Barcelona són 900 les que dormen al carrer cada nit. L’Institut Nacional d’Estadística, segons dades del 2012, calcula que el 45% dels sense sostre han tingut com a desencadenant de la seva situació la pèrdua del seu lloc de treball, un 21% la separació i un 26% la incapacitat de pagar un lloguer.

En Miquel venia d’una ruptura sentimental, no va poder fer front al pagament d’un immoble i va passar a ser una xifra més en aquest mar d’estadístiques. Poc a poc es va anar allunyant del seu entorn, conscient de que la convivència amb un bevedor no és agradable. Aquesta distància es va anar eixamplant, el mateix va caure al forat que s’havia cavat i va posar distància amb la seva gent. Durant una època va intentar viure a casa uns amics a l’Escala, a la Costa Brava.

– Els propietaris de la casa em molestaven. Em semblava insuportable conviure amb el televisor encès tot el dia, seguir les seves normes horàries establertes i sotmetre’m als seus costums.

– Què et va passar pel cap la primera nit que vas dormir al carrer? Com t’enfrontes a aquesta situació?

– Mai t’acabes de mentalitzar. Mai. Ni el primer dia, ni el segon, ni cap. Et vas curtint, es vas impermeabilitzant una mica. I t’endureixes, que és una merda. Les primeres setmanes i mesos em vaig quedar al barri, amb la bossa, la manta i tot això. I al barri sempre hi ha gent que et coneixes, que et dóna conversa, una cigarreta, es preocupa per tu.

– Tenir a totes aquestes persones a prop era agradable per a tu?

– No, al final em vaig cansar i vaig canviar. No podia viure veient les cares de la gent que coneixia, sobretot la del meu fill. No em sentia bé. Poc a poc vas prenent consciència, però hi ha una cosa important; com que la teva preocupació és que no t’agredeixin, perquè ets completament vulnerable i vius amb por, tens la necessitat de l’alcohol. Sense alcohol no es pot viure al carrer. al principi no penses en la situació, és el que diuen de convertir allò que és urgent en important. En aquell moment jo m’havia carregat la meva vida, això era el més important, però el més urgent era aconseguir alcohol cada dia i que cap fill de puta em trenqués la cara. Gràcies als dibuixos mai em va faltar vi ni tabac.

– Algun cop et van agredir?

– Sí, quan estava al Maremàgnum dibuixat. Havia cobrat una portada d’una revista eròtica, 16.000 peles, que és una fortuna al carrer. quan cobrava intentava dormir a una pensió per dormir tancat i no passar por. Sempre esperava a última hora per entrar a les pensions, perquè quan es fa tard no filen prim, no són tan estrictes, i si pagues et deixen entrar. Total, que abans d’anar a la pensió se’m van apropar uns nois de 19 o 20 anys. Eren educats, no eren quinquis ni garrulos. Quan estàs al carrer agafes més psicologia que un psicòleg, ja saps de quin pal va la gent, és instint de supervivència. Ells em van donar conversa, potser no me’n vaig refiar gaire, però jo estava dèbil i gairebé no m’aguantava de peu, pesava uns 40 quilos.

– Quan peses ara?

– Suposo que uns 60… Total, que aquells nois van estar una bona estona amb mi. Hi ha gent que gaudeix fent mal, Oriol. Quan se n’anaven, un que portava una caçadora de cuir va agafar una llamborda i me la va tirar a la cara. Em va donar al nas, veus aquest bony d’aquí? I me’n vaig anar caminant, sagnant com un porc. Si m’arriba a donar un pam més amunt, em mata.

– Però volien robar-te?

– És fer mal per fer mal, Oriol, aquesta gent fan mal perquè sí. Un cop al terra vaig pensar que arribarien les puntades de peu i les hòsties, però no. Se’n van anar rient, no em van treure la pasta, ni els dibuixos, ni em van tocar per robar-me res. Al carrer hi ha de tot, ni millor ni pitjor, tot i que hi ha gent que no sap menjar-se la seva merda. Quan vas agafant ofici veus que no cal crear-se enemics perquè ja vindran sols, encara que tu no vulguis.
El seu to mentre explicava aquest episodi desagradable no era tràgic, ni rabiós. Tampoc de rancor, més aviat d’advertència. El Miquel es refia poc o gens dels desconeguts, paradoxa sorprenent tenint en compte que no té problemes per explicar-li la vida a qui sigui, cosa que fa molt sovint. Fart d’aquests episodis i de la por, per una barreja de melancolia i sentit pràctic va decidir allunyar-se de la ciutat. El seu destí va ser Les Planes, a prop de Sant Cugat, i de nou tenia una forta càrrega emotiva.

– Un dia em va agafar un atac de nostàlgia i quan ja tenia vi per passar la nit vaig anar a Sant Cugat, a veure la casa on vaig viure els primers deu anys de la meva vida. Els meus pares eren masovers, el meu pare s’ocupava de la granja d’una bona casa. La mare es dedicava a les tasques de la llar, a planxar la roba a aquesta gent i coses semblants. La casa on vaig viure és molt bonica. Ara el seu propietari (no sé si se l’ha hagut de polir) és un tio que era relacions públiques del Jordi Pujol. Aquest paio un cop va dir que envejava la meva vida, i mira, jo em vaig callar perquè m’havia comprat una aquarel·la, però…

– Va dir que t’envejava?

– Sí, es deia Joaquím no-sé-què [segurament es refereix a Joaquim Molins, un home amb una llarga trajectòria política que va començar a la UDC d’Adolfo Suárez i va acabar a CiU, sent el Pacte del Majestic la seva obra mestra, on es diu que va ser clau per a la negociació], es el que ha portat moltes campanyes del Pujol. Em va dir que jo havia tingut una vida molt dura però que ells vivien sotmesos a moltes pressions. Jo què sé. Total, que vaig anar cap allà, amb el vi i la manta. Al carrer, on vas tu va la manta. Vaig agafar el metro a Plaça Catalunya i me’n vaig anar a Sant Cugat. Coneixes Sant Cugat?

– Sí, darrere Collserola.

– Allà mateix. Però havia d’anar a la carretera de l’Arrabassada, no és Sant Cugat en sí. Em vaig fer moltes palles mentals i al passar per Les Planes, que hi ha unes taules, vaig pensar que donaria una volta a la muntanya, perquè jo havia anar allà amb novies, a jugar a futbol, era un lloc que em portava bons records. I vaig pujar cap a dalt fins un bosquet que hi ha a prop de la via del tren. Vaig pensar que allà ningú em tocaria els collons. El dubte és una merda. Se’m va fer tard per agafar el tren i tornar. I el camp de dia és una cosa, però de nit… Vaig passar molt fred.

– Com era el teu dia a dia?

– Durant aquells anys vaig tenir la meva rutina a Les Planes. Cada dia m’aixecava cap a les cinc del matí (no dorms del tot, estàs amb un ull obert i un altre tancat) i anava recuperant-me, bevent, agafant forces i fent el meu crit de guerra. Anava fins a Plaça Catalunya arrossegant la meva ànima i esperava a que obrissin el Parc de la Ciutadella.

– Allà és on venies els quadres?

– Sí, comprava el vi per aguantar el dia i em dedicava a vendre. Per sort sempre vaig tenir molts amics que em compraven assíduament i em pagaven bé. El vi i el tabac mai em faltaven, i el menjar tampoc, tot i que jo menjo molt poquet. Sempre vaig sobreviure gràcies als dibuixos. Sóc bastant superb, entenent la supèrbia com estupidesa. Jo, el que no he perdut és la dignitat. Bé, potser en molts sentits sí, però mai amb mi mateix. Conec tios que sí que han perdut la dignitat, i sense estar al carrer.

Miquel Fuster cridant a Barcelona.
‘Bèstia’ | Miquel Fuster

Amistats al carrer

És una incògnita saber com és relaciona la gent del carrer entre sí quan mai s’hi ha viscut. Es poden imaginar grans amistats unides per les adversitats del dia a dia, grups d’amics que es fan costat de manera incondicional en els moments crítics, però la veritt és que la necessitat s’imposa al companyerisme, i que l’instint de supervivència – el que el Miquel defineix com l’ofici de sobreviure – no entén de col·legueig desinteressat.

El Miquel ho va explicar mentre seguia fumant una cigarreta darrere l’altra i ja estava endinsat de ple al seu relat, lluny de la plaça Ramon Berenguer. Seguia parlant amb anades i vingudes constants a altres temes i colant-me cites cèlebres d’alguns dels seus companys. El seu llenguatge és molt col·loquial, del carrer, sense preocupacions de protocol ni elegància. Recorda amb exactitud dates, moments, escenaris i persones. En aquell moment jo ja havia renunciat a conduir la conversa i em vaig dedicar escoltar-lo, intentant no interrompre a no ser que se m’escapés algun detall clau per comprendre el relat. No semblava que el Miquel es cansés de parlar, ni que concebés la nostra trobada d’una altra manera, així que jo em dedicava a rematar les pilotes que em deixava mortes davant la porteria buida de la seva història.

– Com va ser la teva relació amb la gent del carrer?

– Et donaré un consell sobre la gent del carrer, i això que no m’agrada donar consells, perquè és facilíssim. Un amic meu, que era andalús i que també li fotia canya a l’ampolla, em deia: “joder Miquel, no me des consejos, ¡dame dinero!”. El meu consell és, com ja t’he dit, que no et guanyis enemics, perquè te’ls guanyaràs sense fer res. perquè el carrer és terra de ningú. Hi ha gent de tot tipus, quan jo hi era tots érem més grans, ara hi ha més gent jove.
La radiografia que fa el Miquel quadra amb alguns dels estudis sociològics que s’han realitzat sobre la gent sense llar. Segons la Xarxa d’Atencióde Persones Sense Llar, el perfil de persones que viuen al carrer ha evolucionat molt els últims anys degut a l’impacte de la crisi econòmica. L’augment de l’atur a totes les edats (sobretot l’atur juvenil, que a Espanya supera el 50%), els desnonaments i la precarietat laboral han canviat el perfil arquetípic del captaire a les ciutats espanyoles.

– Jo, a la gent del carrer, fins que em van conèixer, els feia ràbia. Deien que parlava com molt correcte, com si fos el jefe. Molta gent està acostumada a parlar-se a crits, però jo no sóc així, i els semblava que era una mena de supèrbia o idea de superioritat. No sé d’anar d’amic e la gent, sóc tímid, no et preguntaré com et va la vida si no et conec de res. i es veu que aquesta manera de ser hi ha molta gent que no l’entén.

– Vas fer amics?

– Amic de veritat, només el Felipe. Era un tio collonut però no va poder parar de beure. Tenia 64 anys, era de Badajoz, un bon home. Però no volia anar a les pensions, li als albergs ni als hospitals perquè no volia deixar l’alcohol. Ningú pot ajudar a ningú si no hi ha voluntat. Vaig tenir amics de conveniència, mantenia bones relacions amb tothom i jo menyspreava a ningú. La’ltre dia vaig parlar amb un amic meu que ha estat al carrer i comentàvem que cal aprendre a callar. Si veus que algú es passa, doncs t’ho prens amb calma, et tranquil·litzes… Això es va aprenent.

Miquel Fuster fumant a Barcelona.
“¿Puc fumar?” pregunta. “Sí, si vols, endavant”. Miquel fa una cova amb les mans per encendre un cigarret i li dóna una calada amb desgana. | Adrià Calvo

Dones i sexe

– Cony Oriol, al carrer vaig tenir més novies que ara!

De seguida vaig veure que no havia traspassat cap línia vermella, i que si aquest tema no ho era, aquestes línies no existien amb el Miquel.

– Recordo que durant un temps vaig viure a una pensió al carrer Avinyó amb Escudellers, un cop que vaig deixar de beure durant uns mesos. Imagina’t el tipus de gent que hi havia: camells, ionquis, putes, transvestits… Quan vaig tornar a beure i els assistents social em van deixar de pagar la pensió, el senyor Daniel em va deixar pagar-li el lloguer amb quadres. Vaig estar allà gairebé un any, i em vaig enrotllar amb una ionqui. Una ionqui que va morir, segons em va dir una amiga seva fa poc. Era cocaïnòmana, es fotia una cosa que es diu no-sé-què flash, que s’enganxa al genoll, una barreja de cocaïna i heroïna. Necessitava 30.000 peles cada dia. Imagina’t! És molta pela. Al matí anava a un cine porno a Urquinaona, a la tarda anava a Sant Ramon, al costat d’Arrels, on tot són putes i negres… Al final va marxar de la pensió. No l’he tornat a veure, ara tindria uns 55 anys, i els ionquis no arriben a tant, és impossible. Era una puta atípica, no et pensis. Tenia de tot: va començar la carrera de filologia castellana, de medecina i d’arquitectura. L’altre dia vaig llegir alguna cosa sobra això, les trinquen a hòsties, les lliguen i quan ja no els hi serveixen per res les deixen anar. Es deia Victoria.

L’anècdota s’estava convertint en una llista, i el Miquel no s’estava per tonteries. Indiscutiblement, li encantava explicar-me les seves aventures sexuals i amoroses dels anys al carrer.

– A veure quina altra vaig tenir per allà…. Sí, mira, una boja d’aquestes, perquè aquesta estava boja, em va portar a casa seva un dia que jo estava pintant. Es deia Patricia, i a mi al principi em semblava una noia raonable, saps? No li veia cap detall estrany. Treballava de cambrera a una marisqueria. Vaig estar a casa seva pocs dies eh, tampoc et creguis. Un dia van trucar a l’intèrfon a les 12 de la nit i va pujar un tio. Era jove, com ella, poc més de 20 anys. I vaig veure que l’home tenia una cicatriu enorme a la cara. I quan la Patricia estava a la cuina li vaig preguntar que què cony havia passat. I em va dir que l’ havia fet ella, la Patricia. Jo aquí em vaig acollonir, perquè el tio em semblava normal. Quan el tio se’n va anar li vaig preguntar a la Patricia què havia passat amb aquest paio. Em va dir que el tio l’havia intentat violar. I no tenia pinta, quan va pujar el tio estava de bon rotllo amb ella, i ella li havia obert la porta a les 12 de la nit. No tenia pinta de ser un lladre ni un fill de puta, així que no m’ho vaig creure i em vaig pirar. I ella em va dir: on vas, si he llogat El Planeta de los Simios! I mentrestant donava copets a la taula amb un ganivet, que havíem preparat un pastís… Però res home, res, me’n vaig anar.

Sexe, mentides i ganivets. Ni Tarantino.
– Em vaig enrotllar amb una altra a la pensió. Era una brasilera blanca, molt maca. Es deia Cristina i tenia faccions de negre, però era rossa amb els ulls blaus. Era boníssima al llit! Hòstia puta! Encara me’n recordo… Ella era música, no sé si tocava la flauta o alguna cosa semblant, i també recitava poesia.

Por la cara que posava el Miquel… Sí, suposo que era boníssima al llit.

– I mira, també recordo una altra xavala que vaig conèixer a la Ciutadella un dia que estava pintant. Era guapa, rossa, amb els ulls clars i portava una crossa i un vestit blanc. Quan se’m va apropar vaig pensar en treure-li alguna cosa, sempre és el que penses quan ets al carrer: que no falti el vi. M’agrada explicar-te les batalletes amoroses Oriol, em fa gràcia. Ella es deia Marian. I jo li vaig dir que era alcohòlic, que necessitava diners i que li volia vendre un quadre. Me’l va comprar i em va dir que anés a dormir amb ella aquella nit. Em va donar els 20 euros, va anar a missa, va tornar, i vam agafar un taxi cap a Les Corts, a casa seva. Em va dir que em retallés la barba i que em dutxés, que ella m’ajudaria. Em va posar a la banyera i abans de despullar-me em va advertir que no faríem res. Em vaig dutxar, ens vam ficar al llit i me la va començar a xupar. I jo vaig pensar: jover, per no fer res!
Va aixecar les mans, va riure per ell mateix i després va buscar una resposta que fos inequívocament còmplice.

– Però jo no trempava de cap manera, no funcionava. Aleshores li vaig començar a menjar el cony i em va dir que no, no sé per què però la tia no es va deixar. Ella fumava porros però no bevia. L’endemà li vaig dir: Marian, què et va passar al maluc, per què ets coixa? Era una conversa per parlar d’alguna cosa, no ho sé, igual sexualment era rara però ja està cadascú té les seves coses. I em va dir que va ser un intent de suïcidi.

Esbufec.

– Quan sents això i estàs al carrer, és causa-efecte. Vaig decidir que em pirava. Em va dir que va tenir una separació, va perdre la tutela de la seva filla i va enganxar una depressió que la va fer tirar-se pel balcó. Jo crec que cal distingir entre ser covard i temerari, i jo he viscut amb por, però no puc conviure amb una tia que per una depressió es tira pel balcó. I gual la xavala era esquizofrènica, jo què sé! Total, que vaig agafar la manta i cap a la Plaça de Sants, fill meu.

Escac i mat.

Renaixement

El Miquel és, des de fa 11 anys, un home que viu sota un sostre i que no veu ni una gota d’alcohol. Dorm a un pis tutelat per la Fundació Arrels, que el va ajudar a desintoxicar-se i a viure lluny de la beguda. Arrels no recorre els carrers de Barcelona amb una furgoneta buscant captaires i els acull al seu centre, sinó que han de ser ells els que sol·licitin ajuda, sempre amb la condició de deixar l’alcohol. Era l’any 2003, i el Miquel ja tenia cefalees permanents “com si serressin ferro dins el meu cap” que no li marxaven ni prenent Paracetamol en dosis industrials. Les tremolors no cessaven, i la seva debilitat era insostenible. Estava a la Plaça de l’Església el dia que va decidir acudir a la Fundació Arrels. Només havia d’anar des d’allà fins al metro de Sants.

– La primera nit no vaig poder-hi anar, no tenia forces per anar de la plaça fins al metro, estava massa dèbil. Quan vaig fer el llibre i vaig dibuixar aquest moment, vaig calcular per curiositat quantes passes hi havia des d’on era jo fins el metro. Hi ha 128 passes. No vaig poder arribar. Imagina’t com estava, no vaig poder caminar 128 passes. El meu estat era lamentable.

Un cop presa i executada la decisió de recórrer aquestes 128 passes que separaven una vida de l’altre, la beguda de la sobrietat o un sostre del carrer, va començar la desintoxicació. El Miquel, com sempre, va fer-ho a la seva manera, amb el seu codi. Es va negar a prendre la medicació, ja que hi havia una cosa que el preocupava: l’Abtabuse, que s’utilitza per casos com el seu, té efectes secundaris perillosos, com la impotència. No només la sexual, també la psíquica. “Et baixa les piles de tot. Li vaig dir al doctor que si sortia d’aquesta, cosa que tampoc tenia molt clara, volia seguir sent tan imbècil com abans”. Malgrat que el metge li va demanar humilitat, ja que la seva situació era delicada després de dècada i mitja d’alcoholisme, la seva tossudesa va guanyar la partida de nou. També va tenir un altre camp de batalla: per cobrar el PIRMI, tots els tutelats per Arrels havien d’assistir a cursos de macramé o enquadernació. El Miquel, estudiant de Belles Arts i dibuixant, odiava aquells cursets. Es va avorrir de fer alguna cosa que en teoria l’havia de distreure per no beure, però que no el va frenar per recaure un cop, quan el van enganxar al que ell anomena el “pipishow”.

– Vaig pillar una sangria amb un amic (no va ser culpa seva, ell veu cervesa sense alcohol), perquè vaig decidir beure sangria, que almenys té vitamines. Em va enganxar sol a la pensió, amb un bajón… Mira, vaig anar al metge i li vaig dir. Tot això va ser quan dormia a la pensió d’Arrels. Ho vaig tornar a intentar i els d’Arrels em van dir que em posés una data. Vaig decidir que el 22 d’agost deixaria de beure, perquè era el dia que vaig conèixer la meva segona dona, i eren les festes de Sants. Tenia cinc cartrons de sangria a l’armari de la pensió però ja no vaig tornar a beure. Molts de la meva generació han mort perquè no han pogut deixar l’alcohol. Jo ara tinc tot això de la vesícula biliar, és el pitjor que em pot passar. No tinc por com al carrer, tinc por del meu propi cos. Només menjo arròs bullit, se’m quedarà la cara de xino. Qualsevol dia el cos em pot donar un disgust.

Segons dades de la fundació Arrels, l’esperança de vida de les persones sense llar és de 58 anys. Fent càlculs ràpids, el Miquel va aconseguir sortir del carrer als 59 anys, just un després de superar aquest número macabre. Els d’Arrels van ser els promotors del seu bloc, i els que el van impulsar a fer els dibuixos del seu llibre. Sap que els deu molt i no té problemes en dir-ho, assegura que si va intentar-ho amb moltes entitats i no se’n va sortir, alguna cosa deuen haver fet bé. Insisteix en que la clau és que sempre li han deixat fer les coses a la seva manera, sense macramé ni medicació, aliat només amb els dibuixos i la seva voluntat.

Miquel Fuster al Paral·lel de Barcelona.
‘Paral·lel’. | Miquel Fuster

Punt i seguit.

La conversa estava morint. Mentre parlàvem havien desfilat per Ramon Berenguer uns sis grups de turistes liderats per un guia amb un micròfon ridícul d’aquests que van de l’orella a la boca, com els dels musicals. El Miquel ni tan sols havia dirigit la mirada cap a cap d’aquests grups, i vaig calcular que s’havia fumat tres quarts de paquet. La seva ansietat es manifesta indiscutiblement a través de les seves paraules i la nicotina.

La cambrera no va tornar durant l’estona que va durar la conversa, però es va apropar una senyora gran a demanar-nos almoina, que va anar per totes les taules de la terrassa abans de venir a la nostra. De nou va haver-hi una escena incòmoda, un xoc de passat i present per al Miquel. L’almoina la demanava una dona encorbada, molt vella i amb una crossa que no semblava que tingués forces per a res. Parlava molt fluix i gairebé no se l’entenia, entre el seu xiuxiueig només ‘entenien paraules com dinero o pobre. En Miquel li va demanar a la dona que esperés, que estàvem fent una cosa important, que ell també havia demanat al carrer, però que si us plau s’esperés. No hi havia compassió ni una especial sensibilitat en el seu to, més aviat semblava que estigués perdent una mica la paciència. La dona no semblava que l’entengués del tot, i seguia amb les mans ofertes, demanant. Finalment, després d’uns segons que es van allargar innecessàriament, el Miquel, nerviós i amb ganes d’acabar però amb un somriure de cortesia, li va donar algunes monedes i li va desitjar sort. No vam comentar l’escena.

El trajecte de tornada va ser més o menys com el d’anada, amb el Miquel parlant-me de tot i de res, dels seus plans del futur truncats per la fallida de l’editorial que li havia de publicar el següent llibre i dels encàrrecs que li anaven sortint per dibuixar. Pintar el va mantenir amb recursos al carrer i el va ajudar a sortir-ne, i ara li ha servit com a punt de fuga per canalitzar tot el que va suposar aquesta dècada i mitja sense casa.

– Jo suposo que cadascú és com és. Potser la clau va ser que vaig mantenir el cap clar, no com li va passar al meu amic Felipe. És instint de supervivència. Jo aguantava per ganes de viure, no sóc ambiciós, podria haver fet pasta amb els meus quadres en cert moment, però tampoc era res que em motivés molt. Ara faig erotisme, que sempre ven, hi ha molts tios degenerats i a mi m’és igual pintar ties follant amb llangardaixos. Puc pagar-me el tabac i visc en un pis on em sento lliure. Hi ha gent que li agrada la vida i gent que no, però jo sóc un enamorat de la vida. El que no puc és encadenar-me, no puc hipotecar-me ni dependre d’altres persones. Necessito sentir-me lliure, i en cert moment vaig preferir viure al carrer abans que sentir-me esclau.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Oriol Soler.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Artista plàstic i dibuixant, va estar 15 anys dormint als carrers de Barcelona. En l'actualitat viu en un pis tutelat per la Fundació Arrels.

— Hi ha unes 3.000 persones sense hogar a Barcleona, 900 de les quals passen la nit a la intempèrie.