La Diada

La desfilada del grup de recreació històrica Els Miquelets amenitza la feixuga arrencada de la Diada Nacional de Catalunya a la plaça de Sant Jaume de la capital catalana. Una trentena de casaques blaves munta guàrdia, hieràtica, davant la porta de la Generalitat. Al darrere, dues dotzenes llargues de dones abillades amb les vestimentes típiques de començaments del segle XVIII. I dalt de tot, una mega-bandera feta de trossos de les banderes europees, una estelada i un missatge: –Constitució Catalana–. El seu portador, un home d’aquests que tenen les mans atrotinades de treballar-hi, sosté el pal de la bandera amb intel·ligència, recolzant-lo al sòl i fent palanca amb el seu peu esquerre, que manté reposat en l’enrajolat amb fermesa. Però, a més a més d’intel·ligència, requereix força:

–Ànims, quanta força, no li fa mal el braç?! –li diu una senyora que ha vingut a veure la desfilada.
–No, i ara! –contesta l’abanderat–. No em fa mal lo bíceps, només los tendons!

La mega-bandera, d’uns deu metres quadrats, segueix onejant i tapa, a voltes, un sol que llueix però que no escalfa. El cel no s’aconsegueix treure de sobre aquesta fina pàtina blanquinosa i marina de les primeres hores del matí a Barcelona. No és una Diada qualsevol. Potser és la més important des de la del 2012 (la primera de les que anaven més enllà de la commemoració històrica i reivindicaven més sobirania) i, si ens posem exquisits, potser també és la més important des d’aquella del 1976 a Sant Boi de Llobregat, encara amb l’ombra post mortem de Franco fent yuyu. Com a mínim, hi ha una sensació a l’ambient: que els dies que queden fins a final de mes, fins l’1 d’octubre, seran importants. Amb la primera salva dels trabucs d’Els Miquelets, un dels cavalls solta el llast i deixa la seva empremta en el sòl de la plaça. Finalitzat l’acte, la comitiva enfila el carrer del Bisbe, rumb a la catedral.

El següent punt d’atenció d’aquest matí és la Basílica de Santa Maria del Mar. Allí, cavalcant amb els actes de Sant Jaume, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat oficialitza una missa en commemoració dels fets de 1714, pedra angular de l’imaginari col·lectiu català com a nació oprimida i clixé d’aquest, el nostre nacionalisme, enaltit pels noucentistes durant la Renaixença. Durant l’ofici, es canta glòria a Déu i, a la fulla que es reparteix, es llegeix: “Junts escriurem, amb lletres lluminoses, la història de la nostra llibertat; i junts veurem brillar sobre la terra la llum per a tots els oprimits”. El capellà tira de metàfora: “Hem de seguir cotitzant. Res és de franc en aquest país. Venim de lluny i anem lluny”.

I, il·luminats amb la claredat matinal que travessa les vidrieres –en una d’elles hi ha un escut del Barça, per cert– els fidels canten el Virolai. Òbviament, i com durant la resta de la jornada, hi ha moltes banderes.

Rosa d’abril, Morena de la Serra, / de Montserrat Estel: / il·lumineu la catalana terra, / guieu-nos cap al cel.

El grup Cristians per la Independència (dins de l’Assemblea Nacional Catalana) reparteix un pamflet en què criden a resar pel referèndum: “La pregària és una de les contribucions que els cristians podem fer al país (…). Fem que la pregària ens ajudi a encetar la nostra decisió i il·lumini el nostre compromís”. I, a la sortida de la basílica, s’amunteguen estelades i sabatilles de turista.

Potser el més institucional de la Diada és l’ofrena floral davant l’estàtua de Rafael Casanova. Des de primera hora, hi acudeixen polítics, entitats, institucions… El més granat de l’stablishment i la societat civil catalana. I, amb el pas de les hores, la zona es va poblant de gent, cosa que els propietaris dels bars propers agraeixen amb alegria. Precisament a la terrassa del bar Mariona, emplaçat a la Ronda de Sant Pere i regentat per una amable parella migrada des de la Xina, es veuen les primeres Voll-Damm, encara en horari Frank Sinatra, les 11 del matí. L’ambient, no cal dir-ho, és festiu i els accents de català que se senten per aquí, molt diversos. No en va, a la sortida de Barcelona, per la zona del nus de la Trinitat, s’albiren desenes i desenes d’autocars plens de gents de tot el territori català entrant a Barcelona, estelada o senyera a la mà i disposades a manifestar-se aquesta mateixa tarda.

***

A mig matí del dia 11, apartats de tota la pompa nacionalista pròpia dels actes institucionals de la Diada a la capital catalana, la formació política En Comú Podem celebra la seva particular festa nacional de Catalunya en un lloc simbòlic: Can Zam.

M’explico. Durant molts anys, aquest parc de Santa Coloma de Gramenet (un dels bastions socialistes a la perifèria barcelonina) acollia les multitudinàries festes del comunicador i empresari Justo Molinero, fundador de Radio Tele Taxi. Cordovès, ell, va muntar una emissora que radiava el folklore típic andalús a Catalunya i buscava un públic molt concret: les persones migrades a Catalunya des del sud ibèric als seixanta i setanta. Encara recordo l’eslògan de la ràdio (que la meva mare sintonitzava amb fidelitat des de casa): “Lo Nuestro”. Justo Molinero va triomfar. Les festes que organitzava a Can Zam congregaven més gent que qualsevol míting polític. Concretament, 600.000 persones en l’última edició, el 2007, entre les quals hi havia José Montilla, president de la Generalitat número 128 i paisà de Molinero. Malgrat la presència del president socialista, les amistats polítiques de Justo Molinero anaven per altres camins. En una entrevista per a El Periódico de Catalunya l’any 2007, Molinero responia així a l’última pregunta: “Més que militant de CiU, jo sóc un home de Pujol”.

Els gegants i policromats blocs del popular barri del Singuerlín semblen presidir, i vigilar, els discursos d’En Comú Podem al parc de Can Zam. Aquesta formació està agermanada amb Podem, l’únic partit d’àmbit espanyol que aposta per tancar el procés amb un referèndum vinculant. Aquí no es veuen gaires banderes. Alguna senyera, alguna republicana i alguna morada-podemita despistada onejant amb poc fulgor patriota, però poca cosa més. Allí, el que crida l’atenció són les crides a la fraternitat entre els pobles i nacions d’Espanya, a la unitat de les esquerres i el fet que els cubates els serveixen en bosses de plàstic en una carpa disposada amb una de les mise-en-place millor ordenada i categoritzada que hauré vist mai.

Presenciats els discursos de Pablo Iglesias i Xavier Domènech, l’autor de les fotografies d’aquest reportatge –Carles Palacio– i jo tornem a pujar al cotxe per dirigir-nos a la propera Cerdanyola del Vallès, on mengem quatre coses i parlem del concepte d’identitat nacional. Asseguts en una terrassa del popular barri de Fontetes, Palacio i jo comparem d’on venim, on hem viscut i crescut i quina idea ens fem de què és la identitat catalana. Acordem que, per entendre’ns del tot, el millor és tornar al punt de partida: els nostres respectius barris.

A l’últim capítol d’Els Altres Catalans, text fundacional de l’orgull xarnego (entenent xarnego en la seva concepció més àmplia: la que, més enllà dels murcians, considera xarnego a tot aquell català fill de migrants de la resta d’Espanya), el seu autor Paco Candel decideix fer públiques algunes de les redaccions que, amb el tema “el meu barri”, han redactat les criatures de Can Tunis/Casa Antúnez per a un concurs; el propi Candel forma part del jurat. Una nena del barri del Polvorí escriu: “[El meu barri] tiene una plazoleta no muy grande y en ella hay un transformador de la luz. Detrás de mi bloque está la montaña”. Una altra, diu, categòricament i amb cert orgull:

–Semos una barriada de Obreros –així, en majúscula.

 

Salt-Girona

Carles Palacio és militant de l’esquerra independentista i anticapitalista; jo, no. Tota la meva família és de Jaén, terra d’oliveres. Tota la seva és de les terres de Girona, terra “de peixos i suro”, em diu, i afegeix: “xD”. I, sense aparent relació de causalitat, els dos tenim els mateixos tipus de problemes diaris per tirar endavant: fer factures, pagar autònoms, cobrar a 90 dies qualsevol cosa, precaris… Palacio em presenta, al bar de davant de la Universitat de Girona, en Mostafà Shaimi: “Quan algú parla d’identitat, ho acostuma a fer com si estigués fora del món. S’analitza el món estant dins del món. No hi ha un ull de Déu per analitzar des de fora.”

Shaimi és investigador a la universitat i mediador cultural a Salt, població confrontant amb Girona. Segons el cens de 2016, un 37,9% dels 10.995 habitants de Salt és estranger. Shaimi porta vivint a Catalunya des de 1994, quan va venir del seu Fes (Marroc) natal, on va estudiar filosofia. Més que no pas preguntar-li, xerrem sobre com entenem el concepte “identitat nacional”. Al principi, desencís quan em diu que “la identitat no existeix”. Amb la por al cos d’estar perdent el temps en tirar endavant aquest reportatge, justifica la seva resposta: “Com a societat, hem d’entomar el terme identitat –m’alleugereixo– . És un terme màgic perquè és un concepte que no es correspon amb la realitat, que canvia sempre, constantment… Però també és un concepte que tothom entén”.

Com totes les identitats, la nacional també és un subjecte mòbil, oscil·lant, canviant, fractal. És com l’aigua del riu, summament rica i intangible. Ah: i dóna vots. Tinc el cap fet un timbal i recorro a Ancor Mesa, doctor en psicologia social, que em redirigeix al punt 1.5.1 de la tesi doctoral d’Íñigo Errejón, anomenat “La constitució nacional del poble de Gramsci”. Atenció, cita llarga: “El poble, concebut freqüentment en termes nacionals, és probablement el subjecte més invocat de la història política de la modernitat. No és desencaminat, per això mateix, afirmar que qui és capaç de proclamar-se el seu representant o d’arrogar-se la seva autoritat moral, té la meitat de la lluita guanyada.” La voluntat d’un poble, recordeu?

La identitat nacional, en disputa política constant, és un dels territoris més fèrtils per guanyar o perdre eleccions, per establir un nosaltres i un ells. Què és ser català? I, té sentit aquesta pregunta? Ancor Mesa, canari de naixement que porta vivint 12 anys aquí i diu sentir-se català, té la bondat de rematar la reflexió: “Si la identitat és terreny de debat polític, la nació incidiria en el plànol identitari de la política –em contesta per Whatsapp, al moment–. De manera que la nacionalitat és un procés de tensions permanent entre el col·lectiu, el propi, de definició i redefinició permanent fruit de la lluita per l’hegemonia política d’una comunitat”.

Si la identitat no està mai tancada, què passa amb allò del seny i la rauxa, l’hereu i la pubilla, allò que els catalans som treballadors i de la mà tancada? Què passa amb totes aquestes característiques tan nostrades? Shaimi assegura que les identitats col·lectives es construeixen en relació a un imaginari: “És perillós, però necessari. Els humans som, però també volem ser”. L’imaginari del català prototípic s’ha construït durant segles i, qui sap, potser hem assumit alguna d’aquestes característiques: se’ns ha dit tant que som així que potser així hem acabat. És el que, en termes socials, es coneix com a efecte Pigmalió.

Mostafà Shaimi apunta que ens identifiquem a través de “l’acceptació i el rebuig”. Categoritzem i, en conseqüència, classifiquem la gent en el nostre grup o en el seu grup. Així que, per tal d’anar agilitzant aquestes tasques cada cop que coneixem algú, acabem exagerant semblances o diferències segons ens convingui. Som-hi amb una d’aquestes cites llargues: “La categorització té un valor instrumental en el sentit que organitza, estructura i simplifica la informació que tenim del mitjà social; però també té un valor ideològic, de control social, en el sentit que estructura grupalment la societat segons els interessos i valors dels grups dominants” (Ibáñez, Tomàs (coor) 2004: Introducció a la psicologia social. Barcelona. UOC). Nosaltres i ells.

Un altre cop, el perill. En relació a això últim, Shaimi parla de la seva experiència a Salt i posa en circulació el terme autocomunitarisme: “Fruit del rebuig i d’una relació jeràrquica entre dues tensions, s’estableix que el grup inferior genera una reacció d’autotancament per dos motius: primer, per defensar-se, perquè està exposat i pateix; i, segon, per construir la identitat en base a una dinàmica d’exclusió. Aquesta seria una història de fracàs en què es demostra que no hem pogut construir una vida comuna. Així, uns sempre culparan els altres de la seva marginació.

Shaimi té feina a la universitat i cal posar fi a la xerrada, encara que n’hi hauria per hores. Ens dóna un encàrrec: visitar les escoles de la Farga i de Pompeu Fabra de Salt, separades amb prou feines uns metres, a primera hora, quan comencen les classes. El novembre de l’any passat, el diari Ara (a l’edició de les comarques gironines) publicava un reportatge en el qual s’assegurava que aquest, el de 2016, seria el primer any a l’escola La Farga en què no hi hauria cap alumne d’origen català entre els seus 382 estudiants: “La imatge [dels nens entrant a una escola, i no a una altra, per motiu del color de la pell i la classe social] és tan dramàtica, fa tant mal al cor… –diu Shaimi, afligit–. Si no es troben de petits a l’escola, es trobaran més endavant a la societat, en situació de conflicte i sense eines per mediar. Una simple discussió per un pàrquing pot acabar tenint components racistes”.

Carles Palacio em porta a fer una passejada pel seu barri, Sant Narcís, a Girona. És un lloc acollidor, una gran plaça envoltada d’arcades on es veu vida, amb bancs dels que no tenen separadors. Desdejunem al centre cívic, un lloc on el criden pel nom i on ell també crida pel nom a la noia que atén rere la barra del bar, l’Anna. És el seu barri, la seva família gran, el seu patrimoni d’identitat més personal.

Després, fem una passejada per Salt, caminem pel carrer dels Països Catalans (Passeig d’Olot, un cop la via entra a Girona) i m’explica que va ser en aquest carrer on va tenir lloc la manifestació de l’11 de setembre de 2016. Em comenta que, aquell dia, les travessies del carrer dels Països Catalans estaven plenes de veïns de Salt d’orígens diversos que no sabien de què anava tot allò. Es veu que els va preguntar a alguns d’aquests sorpresos veïns i que li van respondre que ningú els havia explicat de què anava la copla. Caminem per la zona dels pisos de l’anomenat Grup Verge Santa Maria, barri popular, degradat i empobrit. Quan hi ha eleccions, una tercera part dels habitants del municipi no té dret a vot.

Quina identitat es construeix una persona que, quan migra, se les té per tirar endavant i buscar feina sense tenir papers i, a sobre, no pot votar? I quines repercussions polítiques i socials té això? Penso en la generació dels meus pares, en ells, en com van arribar a L’Hospitalet de Llobregat als seixanta i com no s’han mogut d’allà. Recupero Paco Candel i el seu llibre Els Altres Catalans; i amb les seves paraules, torno a pensar més en la classe que en la nació: “En realitat, els immigrants formen societat a part, aquí, de la mateixa manera que en formaven allà. És el trist destí de la seva condició de baix proletariat”.

La Florida – L’Hospitalet de Llobregat

Caminant pel barri del Grup Verge Maria de Salt em sento estranyament com a casa. Born & raised a L’Hospitalet de Llobregat, els Blocs de La Florida els he tingut tota la vida a tocar. Els d’ambdós llocs són blocs tallats pel mateix patró. No tan alts com els de Bellvitge, més de l’estil Singuerlín. De petit –i encara avui dia, vaja–, la família anava a fer unes tapes al bar La Perdiz, a un extrem de l’Avinguda Catalunya, a la segona ciutat d’aquesta. Aquest bar estava regentat per paisans seus (i segueix estant-ho, pel seu nét). Recordo com des d’aquesta terrassa veia amb cert temor infantil aquelles torres de ciment pintat de rosa pal. L’estigma arribava fins als propis veïns: “Ahí anaven amb pistoles” era un dels mantres més repetits al respecte.

Com a agraïment, el matí del 20 de setembre m’enduc de passeig a en Carles Palacio pel meu barri, així com ell va fer amb mi pel seu. Hem quedat amb Anna Cardona, responsable de l’àrea social de l’Esplai La Florida; però, abans de xerrar amb ella, ens arriben les primeres notícies del setge jurídic i policial al qual s’està sotmetent a les institucions catalanes des de primera hora del matí. 14 detinguts, 41 registres, deu milions de paperetes requisades que han tret la gent al carrer per defensar no tant la independència com el referèndum. O, més aviat, el seu dret a vot.

Costa centrar-se en la feina però ho acabem fent. El barri de La Florida (al costat del de Les Planes, una d’aquestes separacions artificials que els veïns sempre han obviat) té gairebé 45.000 habitants repartits en uns escassos 0,8 km2, segons dades de l’Ajuntament de 2016. Una densitat de població de les més elevades d’Europa.

Cardona ens explica que l’esplai va néixer fa més de trenta anys al carrer Llorer (al bell mig dels blocs de La Florida) per una necessitat d’estructurar la zona més que no pas per conciliar el temps lliure de les criatures: “Era necessari cohesionar el barri”, assumeix. Ara, l’esplai es troba en una altra zona del barri de La Florida, molt a prop de l’IES Pedraforca.

Un petit parèntesi. Al 9-N, la directora d’aquest centre –l’IES Pedraforca–, Dolores Agenjo, es va negar a cedir les claus de l’institut als voluntaris que organitzaven la consulta sobre la independència (llavors, al 2014, no vinculant). Més tard, Agenjo va acusar la Generalitat d’haver-la pressionat per obrir l’IES i, fins i tot, va ser cridada a declarar com a testimoni en la causa contra Artur Mas pel propi 9-N. La seva denúncia va servir perquè Agenjo fos guardonada amb la primera edició del premi Catalans per Espanya, el 2016. Entre les entitats organitzadores es troba l’Associació d’Amics de les Forces Armades, l’Associació per la Tolerància, l’Associació Salvar l’Arxiu de Salamanca, Societat Civil Catalana i, com no, els nostres gairebé tocayos Somatemps… Tanco parèntesi.

L’Esplai La Florida engloba espais diferents. A més de l’esplai de tardes i dissabtes al matí de tota la vida, també existeix un casal social. Durant l’agost i el setembre, quan tanca el casal normal, l’esplai manté la seva activitat per tal d’acollir criatures que consideren que és millor que segueixin venint, ja sigui per la seva situació familiar o social. A més a més, hi ha l’anomenat Projecte Clau, que consisteix a donar cobertura a 65 nois i noies derivats per serveis socials o detectats pel propi esplai. El nom del projecte ve del fet que es tracta de nens i nenes que porten les claus de la seva casa al damunt (o penjada del coll) perquè els seus pares no els hi poden dur, de l’escola a casa, i hi passen molt temps sols.

Finalment, l’Esplai La Florida també acull criatures derivades directament de serveis socials. Concretament, aquest passat mes de juliol, de les 400 places que van ocupar, un 70% venia de serveis socials.“Vénen cada tarda uns 250 nanos, uns 1.200 diferents en tot l’any –fa els càlculs Cardona, asseguda al seu despatx davant d’una prestatgeria amb material de plàstica–, un 75% són d’origen estranger, nascuts o no aquí”. Cardona assegura que, vinguin derivats de serveis socials, o del Projecte Clau, o d’on sigui, quan entren per la porta no se’ls separa: “Aquí són tots de l’esplai. Que ja tenim massa etiquetes al món”.

La crisi va tocar molt aquest barri, que Cardona defineix com “acollidor”. Si comparem en negatiu, explica la responsable del centre, les necessitats als Blocs són les mateixes que fa 30 anys. Aquesta zona ha anat recollint a les persones que no podien permetre’s pagar un lloguer més alt. S’han començat a ocupar pisos i, en molts d’ells, viu més d’una família alhora. “No és un problema del color de la pell –assegura Cardona–. És un problema de no tenir suficients recursos”. Quan la meva mare va arribar a L’Hospitalet, allà pels seixanta, va anar a raure en un piset situat al carrer de les Muses, a menys de deu minuts de l’Esplai La Florida. Les muses eren nou, però en aquella casa van viure unes quantes persones més.

Passejant pels Blocs, Palacio em comenta que se sent com a casa, que la zona li recorda molt al barri gironí de la Font de la Pòlvora. En tots dos llocs, abunden els parterres mal cuidats, la roba estesa amuntegada a les diminutes opcions que permeten aquests pisos, les criatures que juguen a pilota i homes de mitjana edat poblant els bars. Palacio i jo ens asseiem a la terrassa d’un d’aquests mentre comprovem, als nostres telèfons mòbils, fins a quin punt de repressió estan arribant les forces de l’ordre en les detencions i registres del 20-S. Dins el bar, no hi ha cap llum encesa i costa distingir el cambrer dels parroquians o del veí que està fent una petita obra a l’entrada. Aquest veí és d’aquests homes que, en ajupir-se per anivellar el sobrant de ciment, deixa veure la guardiola. El clima és estranyament tranquil. Contigu al bar, hi ha un altre bar. Està tancat però al seu rètol es llegeix el nom antic dels Blocs de La Florida: bar Onésimo Redondo (un dels fundadors de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista –les JONS– que, des de 1934, van entrar a formar part de la Falange Española).

A les primeres pàgines d’Els Altres Catalans, Candel explica que, durant la guerra, a la frontera intangible però precisa entre Barcelona i L’Hospitalet (la Riera Blanca, una vorera de cada municipi), els murcians residents als hospitalencs barris de Collblanc i la Torrassa (ben anarquistes) havien col·locat un cartell molt explícit a l’artificial duana: “Catalunya acaba aquí. Aquí empieza Murcia”. Doncs resulta que, sempre segons Candel, els murcians anarquistes (o sigui, els xarnegos, que havien vingut a treballar a les obres d’ampliació del metro i a la construcció de les milers de coses que es van construir per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929) eren més separatistes que, per exemple, la menestralia propera a la recentment fundada ERC que habitava al barri de Sants, just a l’altre costat de la Riera Blanca: “Avui dia, s’ha convertit en un tòpic suat l’afirmació que els més catalanistes (i separatistes, com diem) són els antics murcians –explica Candel, el 1964–. Resulta bastant cert”.

Trec pols a les fotocòpies d’apunts. Cita llarga de manual: “Alguns autors consideren que part de la nostra identitat depèn de les situacions que hem hagut d’afrontar, ja que els diferents contextos exigeixen de nosaltres diferents manifestacions” (Ibáñez, Tomàs (coor) 2004: Introducció a la psicologia social. Barcelona. UOC).

Anna Cardona, hospitalenca de tota la vida, se sent orgullosa del seu barri. “Tinc una visió romàntica d’aquest barri, ho admeto. Hi ha una mena d’equilibri, que potser és màgic o és un castell de cartes… Però que déu n’hi do la resiliència de la penya, eh… –és l’única vegada que el lèxic de Cardona, professora en els seus inicis laborals, salta de l’idiolecte propi d’un aula–. Així, parlant clar…”.

Ella assegura que, a l’Esplai La Florida, no hi va un tipus concret de criatures del barri sinó una mostra real: “No fem activitats per promoure la interculturalitat, ni se’ns acudeix. No cal, ja és evident, el barri és així i això és un valor. No veig el conflicte de base perquè aquest barri sempre ha estat així. Estic segura que és el mateix que va passar als seixanta i setanta. És una identitat que no té res a veure amb res que hagi vist fins ara”.

Aquesta identitat, per a Cardona, va lligada al sentiment d’ajuda mútua, sempre present al barri: “Quan encara no arribava l’aigua, la gent s’ajudava per anar-la a buscar. Crec que aquest sentiment ha perdurat en el temps i encara es troba al barri”. En la mateixa línia, l’historiador Josep Fontana apunta, al seu llibre La Formació d’una identitat. Una història de Catalunya, la rebel·lia en voler lluitar pels drets (més o menys violentament) com a eix vertebrador d’una hipotètica identitat catalana. Un cop d’ull ràpid a la inacabable llista de revoltes catalanes que Fontana glossa en aquest llibre dóna fe de com de punkis ens posem els catalans quan fa falta donar un cop en la taula. Ara bé, ser català no ha de ser, per se, sinònim de res. “S’ha d’anar amb molta cura amb les explicacions biologicistes de la identitat, (…). La cosificació de la identitat –és a dir, el fet d’interpretar que la causa del nostre comportament és natural i rau en la biologia– pot portar a la marginació i la destrucció d’aquells el comportament dels quals és considerat, pels grups amb poder, poc convincent o amenaçador” (Ibáñez, Tomàs (coor) 2004: Introducció a la psicologia social. Barcelona. UOC).

Més aviat, els catalans s’han desenvolupat en una societat conflictiva, amb una història plena de revoltes, conquestes socials aconseguides mitjançant vagues que, o bé generaven violència o, com a mínim, episodis conflictius. La que ens ha tocat viure i batallar. I això marca.

Seu nacional de la CUP – Barcelona

El matí ja s’ha escapat i, sense res a l’estómac, ens dirigim a la seu nacional de la CUP, al carrer Casp de Barcelona. La seu d’aquesta formació, anticapitalista i independentista, es troba assetjada per la Policia Nacional, un cos de policia que s’ha desplegat per Catalunya provinent de la resta d’Espanya durant les últimes setmanes. Mobilitzat pel Ministeri de l’Interior per acudir a Catalunya a defensar la llei. En alguns dels pobles i ciutats des d’on venien cap aquí, com per exemple Huelva, se’ls acomiadava entre banderes i al crit de “A por ellos”. Qui són ells sinó nosaltres? Quin sentit té si no és oportunisme polític construir identitats en contraposició i no en conjunt?

Més enllà del perímetre de policies nacionals que munta guàrdia a cada costat del carrer, la concentració de militants i simpatitzants intenta impedir que la policia entri (sense ordre judicial) de nou a la seu de la CUP. Es llancen algunes directrius de com actuar davant d’una possible càrrega policial (resistència pacífica, vaja) i s’avisa de la gran quantitat de polis infiltrats en la concentració. Aquí abunden les estelades vermelles. Hi ha molta gent, tanta que per anar a buscar a algú més enllà de les dues línies policials resulta més pràctic sortir de la munió (tumult no, eh) i desfer el camí per la Carretera de Ribes. La poli, quieta.

Hi ha gana i són les cinc de la tarda, així que ens dirigim cap a un d’aquests restaurants especialitzats en el noble art del kebab, recurs que forma part des de fa anys de la identitat gastronòmica barata de Barcelona (“Sin picante, si us plau”). Han treballat de valent. Cal sortejar milers de plats i gots bruts, llaunes de Coca Cola i ampolles de cervesa per arribar fins al lavabo. No queda birra al tirador i aquestes peces típiques de carn que giren sobre el seu propi eix presenten un aspecte de postguerra i carta de racionament. Preguntat sobre el nivell de feina que han tingut a l’hora de dinar, el noi de la barra respon obrint els ulls com a plats i esbufegant.

M’aparto una mica més per trucar Adama Boiro, veïna de Girona i natural del Senegal. Porta vivint a Catalunya 24 anys, primer a Arbúcies i, des de fa quatre, a Girona. M’interessa parlar amb ella perquè forma part de l’Espai Antiracista des de fa un anyet, en fa sis que és mediadora i tècnica de ciutadania a la Fundació SER.GI i porta una dècada treballant a l’entitat Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya.

Adama, que ha tingut els seus tres fills a Catalunya, explica que des de l’Espai Antiracista (on també col·labora Mostafà Shaimi, el nostre filòsof de Salt) treballen molt a nivell individual a través de les bústies de denúncia de què disposen. La seva pròpia experiència és palpable: “A Arbúcies no, però quan vam arribar a Girona vam notar més racisme –explica, a l’altra banda del telèfon–. Per exemple, aquest policia que només et para al carrer perquè ets negre, com li ha passat al meu fill de 16 anys, i que quan li preguntes el per què, et diu que tots els negres adolescents són iguals”.

 

Encartellem – Salt

Quatre dies més tard, en Carles Palacio acompanya la gent de l’Espai Antiracista a enganxar cartells per Salt en defensa del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre. Allí hi ha Adama, pot de cola a la mà. També hi ha gent d’ERC, ICV i de la CUP. Li demano a Palacio que em passi un report de com ha anat la jornada. M’explica que s’han separat per grups per abastar més territori en menys temps i que els de l’Espai han anat amb els d’Endavant: “Han anat per la zona d’Àngel Guimerà –de les més depauperades– i no només han enganxat cartells del referèndum sinó també a favor del dret a decidir de les persones migrades”. En una d’aquestes, Adama entra en un establiment regentat per una persona d’origen pakistanès per col·locar cartells. L’amo, sol·lícit, fa lloc a la taula per trobar un lloc bonic on deixar-los.

Del que m’explica Palacio, em quedo amb un parell anècdotes. Una:

“Quan ja marxava, un home gran estava arrencant tots els cartells i els anava tirant pel terra. A la zona d’Àngel Guimerà, un grup d’homes migrants que estaven en un bar que és purament magribí l’han increpat. Li deien que si els treia, almenys que els recollís, que no fos tan porc…”.

I dues:

“Una col·lega que enganxava cartells m’ha dit:

—Sóc anarquista i estic enganxant cartells perquè la gent voti… I jo votaré, crec que m’explotarà el cap!”.

Barri de Fondo – Santa Coloma de Gramenet

Una societat és, sobretot, l’avenir. Al barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, hi viuen més de 18.000 persones, de les quals un 45% han nascut a l’estranger (no arriben al 15% les nascudes a Santa Coloma), segons dades del propi Ajuntament. Montse Felisart, que és la directora de l’escola de primària Joan Salvat Papasseït del barri de Fondo, informa que al seu centre existeix molta matrícula viva: “El període normal de matriculació (maig-juny) no ens serveix perquè aquí ens estan arribant nens durant tot l’any, constantment. Hem matriculat a deu infants més aquest any. S’incorporen nanos que generalment acaben d’arribar amb la seva família i els has d’integrar al sistema educatiu”. L’obstacle més gran per a aquesta integració és la diversitat d’idiomes: urdú, panjabi, xinès, anglès, francès… Ara bé, quan aquestes criatures acabin la seva escolarització i sumin el castellà i el català als seus idiomes, seran gent que parlarà quatre o cinc llengües amb solvència. Antonio Baños, al seu últim llibre, La República Possible, apuntava la possibilitat que algun dia el primer premi Nobel català de literatura sigui per una obra escrita en urdú… Why not?

Felisart explica que aquesta presentació del català com a idioma vehicular i dels usos i costums catalans es fa a través d’aules d’acolliment i de suport lingüístic, tractant la llengua com a “mitjà de cohesió i d’estabilitat emocional”. L’arribada no sol ser fàcil: “Vénen amb moltes carències, d’un altre ambient molt diferent al que troben aquí. Alguns porten anys vivint amb els avis perquè els pares havien vingut aquí anys abans. Potser vénen d’un àmbit rural i aquí no troben més que superpoblació, ciment i asfalt… Necessiten un temps d’adaptació”.

Si hi ha treball digne –no etnificat–, si hi ha educació, si hi ha afecte familiar i social i si les institucions no es posen en pla apartheid, la construcció de la vida comuna (i, per tant, la identificació dels subjectes amb el grup) és més fàcil: “El que fem amb ells és viure i conviure en aquest petit poble que és la seva escola –diu la directora Montse Felisart–. Els intentem explicar la pertinença dient-los que pertanyen a l’escola i que són estimats per l’escola. Hi ha nens de secundària que de tant en tant vénen i ens saluden, ens demanen ajuda… Això és el que fa pinya, que sentin que són estimats”.

Caminant per allà, recordem l’opinió de Shaimi: “La gent se sol identificar amb allò que es dóna. Si estableixes una relació de normalitat amb el teu veí, per exemple aquí a Salt on el teu veí es diu Mamadou o Mohammed, el que es donaria és que aquestes persones consideren que formen part de la teva societat i, per tant, de la teva identificació de com és la teva societat”. Costa trobar aquesta normalitat. Potser és que estem massa instal·lats en l’anormalitat.

A Adama Boiro li pregunto què en pensa ella d’això de la identitat nacional, com li explicaria a algú que no ho sap què és aquest triangle de terra enclavat al sud d’Europa què és Catalunya. Ella canvia el punt de vista i em parla del seu fill: “Si el meu fill, que només ha estat dos mesos al Senegal, em digués que és senegalès, el problema no seria dels pares sinó de la societat en conjunt i de les polítiques que es fan. No és real que el meu fill sigui senegalès. Si no tinguessin sentiment de pertinença seria per algun motiu que va més enllà de les famílies”. Si no et sents d’aquí després d’haver viscut aquí tota la teva vida, alguna cosa estarem fent malament.

 

1 d’octubre – Girona i Barcelona

Arriba el dia en què el Govern crida a votar a més de 5 milions i mig de catalans i catalanes. El referèndum no compta amb el suport de mig Parlament. La nit anterior, els col·legis electorals encara acullen activitats familiars, tot per evitar el tancament per part de la policia. No se sap, però es pressent fins a quin punt arribaran els esforços de les forces de l’ordre per impedir la votació. Abunden els vídeos de policies desembarcant del Piolín, el particular hotel flotant on s’allotgen les forces de l’ordre garants de la llei, les forces d’ocupació. Hàbil estratègia, per cert: molt millor posar a Piolín i al Correcaminos i al Coyote i ser carn d’escarni i de memes que no pas exposar, davant de tot crist, un vaixell de l’exèrcit amenaçador davant la segona ciutat d’Espanya.

Carles Palacio va fer nit a Santa Eugènia, al pavelló municipal, la nit del 30 de setembre a l’1 d’octubre. Santa Eugènia és el barri de Girona limítrof amb Salt, una altra d’aquelles fronteres que no es veuen. Li demano que m’expliqui què tal li va anar la nit i, ja de pas, el dia. El que segueix és una transcripció bastant exacta –i una mica filtrada de paraules malsonants– del que m’explica, en vuit notes d’àudio.

«Hi havia quinquis, migrants, famílies, gent jove. Moltes criatures. Rebíem moltes informacions d’alarma, que intervindrien aviat… Així que no es dormia, es llegia… Jocs de taula, tot per tal de no dormir. Encara que si tancaves els ulls, tampoc descansaves.

Al matí, va ser brutal. Solidaritat dels veïns portant l’esmorzar a la gent que va fer nit. Vaig anar a fer la foto a Puigdemont molt d’hora, a Sant Julià de Ramis. Getty, AP, AFP, Le Monde, gent que coneixes de veure publicada en els grans mitjans… Flipant. Vaig entrar a les 9, ens vam col·locar en files, en unes graderies. Estàvem amb les discussions de sempre per posicionar-te entre els col·legues, i en aquestes que vaig sentir a una noia de TV3 dient que la Guàrdia Civil estava a fora. La majoria de fotògrafs vam anar cap allà. Només sortir, vaig veure com s’abaixaven el casc i vaig saber que aquests **** anaven a carregar, que els suava la polla tot.

Arrencaven a la gent. Avis, gent amb nens. Era vergonyós. Vaig veure les cares dels companys, no ploraven però tenien els ulls a punt d’explotar. És la primera vegada que he insultat un policia mentre jo treballava.

D’aquí vaig anar a Sant Narcís [el seu barri] per votar i saber dels meus pares. Quan arribava al Servei Municipal d’Ocupació, ja hi havia alertes que anirien a carregar. Van venir, què sé jo, quinze furgonetes de la nacional en pla matones. Eren tots matones. Gent que et vol inflar a hòsties i li és igual que siguis de premsa o un nen. Van entrar a sac però es van trobar un bloc immens de penya. Emociona un munt veure això. Gent del barri, amb diferents sensibilitats polítiques, que potser no es parlen en tot l’any. Tots junts aquí. Alguns li cridaven a la poli: “Desgraciats, que jo vull votar no!” No es van poder emportar les urnes».

***

A aquesta mateixa hora, més de cent persones s’amunteguen a les portes de l’Escola Barrufet, al passatge del Vapor Vell de Barcelona. És una passatge rar; de fet, és el buit deixat per l’antiga fàbrica de la companyia Güell, Ramis i Cia, el Vapor Vell, vaja. Al passatge hi ha tres bars, un CAP, una xemeneia enorme –testimoni fàl·lic industrial dels orígens del barri de Sants–, una biblioteca i una escola, la Barrufet, on la gent espera per votar. A les nou i escaig, comencen a demanar voluntaris per a les taules. Aixequen cartells fets a mà i retolador. Mesa 86, 87, 88, 89… Sobren voluntaris, però ha plogut durant la nit; fa rasca i el dia no pinta bé. Les primeres notícies d’hòsties arriben des de l’escola Ramon Llull, i d’aquí als 900 ferits que ja sabem. Els atemptats de Barcelona i Cambrils van deixar-ne menys de 200. L’1-O ha estat un dia infaust, però també un dia exemplar en què centenars de milers de persones han sortit al carrer, han ocupat col·legis, s’han ajudat de manera mútua i des de baix, de forma pacífica i amb una única finalitat: votar. La “resiliència de la penya”, que deia Anna Cardona des de l’Esplai La Florida.

En el que ens concerneix, ha estat un dia sense banderes. Ha estat el dia en què, davant del centre cívic de Cotxeres de Sants, he sentit alguna cosa inaudita: una massa sense banderes que manava callar, respectuosament, als qui començaven a cridar in, inde… La identitat, com sempre, donant voltes. Mimetitzant-se segons convingui. Centrifugant-se.

 

3 i 4 d’octubre – L’aturada general i el discurs del rei

I després, el dia 3. Els treballadors i treballadores de la Caixa han tallat la Diagonal cridant els carrers seran sempre nostres, quanta raó porten… Banderes pels carrers. Moltes i variades. Alguna espanyola caminant al costat de senyeres i banderes del sí de l’ANC. Estrany, desconcertant, però sense incidents. Bon rotllo. Fins que PAM, sí, heus aquí el Regne d’Espanya per rematar un dia de vaga general o, més aviat, de tancament patronal, però ja em vindràs a explicar què és una aturada de país…

“Determinades autoritats de Catalunya han incomplert la llei que empara les seves institucions històriques i el seu autogovern”, diu Felip de Borbó, en aquest horrorós vídeo que escoltem, ja de nit, entre cassolades, almenys des del gaixample on em trobo. Interessant pensar com estaríem ara si el no votat cap de l’Estat hagués considerat que les institucions catalanes també són espanyoles. Ni un gest. Cap apel·lació al diàleg. La llei. Ells i nosaltres i ens sentim orgullosos del que som. I el seu compromís com a rei per la unitat i la permanència d’Espanya.

Estem fotuts.

L’endemà, Puigdemont strikes back i també fa el seu discurs. Des del barri de Sants, sento per la finestra només un veí abonyegar una cassola mentre parla el President, en gest de protesta. Em comenten que a L’Hospitalet, a la zona de Collblanc-Torrassa, a una quart d’hora a pas ràpid de Sants, és el dia en què més cassoles se senten. Puigdemont realitza una declaració en la qual es lamenta per la violència policial de l’1 d’octubre, demana explicacions al Rei –a qui li diu “Així no” en pla Pedrerol– i, sobretot, implora per la mediació internacional. Ells mostren la seva proposta d’identitat nacional a la tele i la gent ho fa bastonejant cassoles pel motiu que més s’estima.

A la tele, darrere de Carles Puigdemont, no hi ha bandera europea. Ell surt d’una porta, que deixa entreoberta. Felip de Borbó surt assegut en un despatx, amb un retrat de Carles III (arriba a ser Felip V i ja ni t’ho explico), al costat d’un portàtil, enfeinat. Una gestualitat adverteix/amenaça; l’altra pondera/implora. Darrere del Rei sí que hi ha una bandera d’Europa.

Tinc la sensació que estem sols.

I estem més fotuts.

Sants – Barcelona

Costa molt posar-se a escriure el final d’aquest reportatge. Costa perquè avui m’he llevat i ja no tenia ganes ni de mirar Twitter, ni de sulfurar-me amb l’última arenga d’Alfonso Guerra –vicepresident del govern socialista de González del 82 al 91, quan va haver de dimitir per un cas de corrupció del seu germà Juan–, ni de llegir l’última i més hiperventilada glossa dels mèrits de la nostra policia (el major dels Mossos d’Esquadra, Trapero, convertit en llaminadura, en superheroi de xocolata en pla Capità Amèrica; és cert, no exagero). Tota identitat nacional necessita herois i màrtirs, i resulta pertorbador veure com es converteix en màrtirs als qui sempre he considerat rivals polítics. Fins i tot, rivals de classe. M’és difícil escriure aquestes últimes línies perquè sí, jo sí que tinc por. A estones, almenys.

Així que surto al carrer, al barri de Sants, a comprar patates kennebec –una varietat creada el 1941 pel Departament d’Agricultura dels Estats Units, partint de l’encreuament de les varietats Chippewa i Katahdin; gràcies Wikipedia– per fer-me un puré. Vaig a comprar-les a una fruiteria on em van dir que eren les més versàtils. A fora, el dia és una merda de manual. L’ambient està ressacat, però no per culpa d’una d’aquelles ressaques electorals de sempre, de després de qualsevol festa de la democràcia. L’aire és feixuc, córre una brisa tossuda i carregada. Sembla que el cel hagi caigut sobre els nostres caps. Òbviament, no només compro patates. Entre d’altres coses, m’interesso per una melmelada feta a Lleida. 70% poma, 25% sucre i 5% cafè. El dependent em diu:

–Estàs ficat en això de les melmelades?–. Es diu Akram.
–Bé, solament per esmorzar, la veritat.

Em parla del cost de producció, de les quantitats de cada ingredient, del puixant ús de l’estèvia. Està provant de fer la seva pròpia melmelada i vendre-la, i vol saber com els agrada més la melmelada als seus clients, la gent del barri de Sants. Diu que els pregunta molt a les àvies, que són les que més en saben. Coincidim. Al cap de poc, es dirigeix a la part posterior de la botiga i torna amb tovallons, culleres, un parell de pots i un obsequi: un tupper amb melmelada de tomàquet per a mi.

Em fa tastar dues de les seves receptes. La primera, impregna la boca amb un fort gust de koyak de maduixa que tira enrere. La segona, és una delícia de préssec i clau molt interessant.

Fins que, de cop i volta, diu:

–Tu ets d’aquí, ets català?
–Sí.
–Però català, català?
–Dic jo. Vaig néixer aquí.
–Ah, bé, m’agrada, doncs anem a parlar. Fumes?

I, abans de respondre, ja som els dos a la part posterior de la botiga, tirant la cendra en una caixa d’aquestes que vénen de Mercabarna –amb dues fulles seques de porro dins– i que acaben de maleter DIY en una bicicleta. Akram em pregunta per què els bascos tenen un règim fiscal propi i nosaltres no. Que si és per fotre, em pregunta, mentre treu el cap a la botiga, per si entra algun client. Comencem a parlar dels fueros, de la resistència antifranquista.

Ve un client interessat pels mangos. Akram deixa la burilla del seu cigar sobre l’interruptor, que és d’aquests de caixa, i surt a rebre’l. Jo li dono uns segons abans de acompanyar-lo. Akram porta anys aquí. Diu que ha estat per tot Espanya: “I et dic que no és un país modernitzat“. Quan li pregunto per primera vegada que d’on és, defuig la resposta i segueix parlant de les seves coses. Diu que a un bon cuiner li agrada tallar els ingredients, que ha de gaudir procurant que el tall sigui net i el resultat, peces uniformes. Sembla que, més que interessar-li d’on és cadascú, li interessa com es viu a cada lloc. Surto a la botiga i Akram li està ensenyant un mango al client:

–Mira, aquest mango el van portar del Pakistan –interrompo i li pregunto si ell és d’allà, es gira, somriu i diu que sí–. En un parell de dies, farà molt bona olor– i l’olora, l’embolica en un d’aquests papers que ningú sap per què algunes fruites porten i d’altres no, i el torna a deixar on era.

No sé si som un sol poble. D’aquí, fa por sentir que, més que units, sembla que estiguem unificats. I d’allà, fa por pràcticament tot. Ells i nosaltres, zona de perill. Així que, en els dies de merda, sempre et queda el carrer, el barri.

 

Edició a càrrec de Cristina Garde i Catalina Gayà
Edició fotogràfica a càrrec de Claudia Frontino
Traducció al català per Gerardo Santos