I
Quisieron construir
un lugar muy diverso de los ya conocidos
un refugio en el aire
contra la indiferencia y la vulgaridad.

Allí soñaron un espacio libre
como una partitura abierta a mil sonidos
como una iglesia desbordando incienso
por ventanas y claustros y jardines.

Igual que en una cueva o en castillo mágico
todo iba a cambiar en aquel sitio
todo iba a cambiar porque en el sueño
las cosas imposibles ocurren fácilmente.

Quan es visita el Walden-7 per primera vegada, es té la mateixa sensació que sor Telchilde Hinchley i sor Lucia Kappens quan van anar a veure la capella Notre Dame du Haut que Le Corbusier va aixecar a Ronchamp (Franco Colorado). El temple, exagerat com l’adulació d’una àvia, viu mirant al cel, i les seves formes sembla que el facin “volar” —com recull John Berger en paraules de sor Lucia al llibre Cuatro horizontes (Gustavo Gili)—.

L’any 1945, Le Corbusier estava fascinat per les màquines. Els avions i els automòbils es guanyaven el seu espai a cops de colze com a mitjà de transport a les urbes modernes. Tot apuntava a que, en un futur, les ciutats serien ratoneras on es passarien estretors: Le Corbusier volia, com a mínim, que aquestes no fossin una qüestió d’espai. És així com l’arquitecte suís planteja la seva lectura distòpica de l’arquitectura moderna: le machine à habiter són edificis basats en el racionalisme. Pràctics, funcionals, herculis. Brutals: d’aquí l’encunyament de brutalisme. La vida vertical. La Unité d’Habitation a Berlín, per exemple, representa una perspectiva soviètica de com hauria de ser la nova vida en una ciutat.

 

No va ser fins el 1970 quan un grup d’arquitectes, psicòlegs, filòsofs, etc. van decidir portar les idees de Le Corbusier i el seu eixam d’arquitectes modernistes un pas més enllà: inspirats en l’obra utòpica de ciència ficció de l’autor Burrhus F. Skinner, Walden dos (un assaig sobre la vida en una comunitat d’un miler d’individus publicat el 1948), decideixen crear una petita ciutat vertical, amb zones comunitàries i enfocades a l’autogestió. El projecte, pensat inicialment per a ser desenvolupat a Madrid, no rep els permisos i s’acaba construint a la zona industrial de Sant Just Desvern, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El conjunt Walden-7 neix com un gegant de diversos caps. El projecte, de fet, havia de tenir dos edificis més: “La construcció d’aquests no està assegurada, precisament a causa dels problemes [econòmics] sorgits amb el primer”, escrivia el periodista Enric Canals a El País el 1980. Els dos edificis contigus mai es van construir; un dels principals problemes del Walden des del seu inici va ser la liquiditat. Si bé el projecte es va tancar el 1970, no va ser fins el 1973 quan van començar les obres, encarregades a Dragados y Construcciones S.A. (actual ACS, el monstre de la construcció liderat per Florentino Pérez); l’empresa va abandonar-les quan encara no s’havia acabat l’edifici, adduint que Ceex 3, S.A.  —promotora de l’obra, una empresa filial del Banco Industrial de Catalunya del grup Banca Catalana de Jordi Pujol— no feia efectius determinats pagaments.

 

L’edifici es va encarregar finalment a diferents empreses més petites que van fer que l’obra es desenvolupés amb tècniques diferents; aquesta és la causa, segons els veïns, dels successius rentats de cara que l’edifici ha patit des de la seva construcció. El més preocupant el 1980, quan es va haver de substituir la ceràmica que revestia tot el seu contorn: 1.000 milions de pessetes i obres fins el 1995. Aquest va ser l’inici de la fuga dels històrics: “La vida social d’aquest barri vertical i les festes dels seus veïns van ser memorables, fins que la degradació física de l’edifici va empènyer a molts dels seus habitants a fugir” apuntava el periodista Joan Carles Valero a ElLlobregat.com. Valero, que també va viure al Walden, el va abandonar quan les humitats i d’altres desperfectes de fabricació van treure el cap.

L’última remodelació va ser el 2011, quan es van tornar a restaurar les façanes i es van arreglar les canonades. El Walden és un edifici car que, avui dia, no té assegurada la seva supervivència.

“Walden-7 va ser concebut com una proposta innovadora des de molts angles, va propiciar una reflexió sobre la vida de les persones en la seva globalitat, des de l’àmbit individual i privat fins l’àmbit social i les relacions interpersonals, des de la vida quotidiana fins els aspectes del creixement econòmic de la ciutat en relació al camp, de la producció industrial envers l’artesanal”, confessa Anna Bofill, germana de Ricardo Bofill i col·lega del Taller d’Arquitectura, a la web de l’edifici.

 

II
Ah cómo se impusieron al deseo
las fuerzas más oscuras:
las ordenanzas y la tinta roja
mutilaron los planos y borraron la luz.

Todo en su sitio de una vez por siempre
quiten esos jardines y numeren las casas
vendan a metros cúbicos el aire
y acójanse a las normas más estrictas.

Y así quedó aquel sueño
reducido a unas pocas variaciones
mientras que la utopía se alejaba
perdiéndose en el cielo como un águila altiva.

La Isabel (nom fictici) fa 20 anys que viu al Walden-7. Antiga veïna d’una de les urbanitzacions que creixen cap a la muntanya, encara recorda quan, de petita, visitava l’edifici per rebre classes de francès.

—Sempre hi havia nens corretejant, exposicions… —confessa amb entusiasme mentre sosté una cigarreta amb la mà dreta, inclinada cap endavant com si el Marlboro fos de marbre.

 

Va ser l’ambient d’aquest gran eixam de color terrissa el que la va motivar, amb vint-i-pocs, a comprar alguns mòduls. Ella forma part de la segona remesa de propietaris que va adquirir una casa a l’edifici, concebut com un habitatge social als seus inicis —més barat que la resta d’habitatges de la zona-. Ara mateix un pis al Walden ronda els 250.000€, costa que en surtin a la venda; als centenars de balcons de l’edifici, a vista d’ocell, només es veu una xapa de “Se vende”. De fet molts dels pisos han passat a ser de lloguer, un 40% segons estimacions del propi edifici. Molts d’ells estan llogats per estudiants universitaris, fet que repercuteix negativament a la comunitat: gent de passada.

El cert és que és difícil entrar al Walden, des de fa uns anys el sistema de càmeres governa els 1.274 mòduls, els 41.835 metres quadrats que componen tot el perímetre. Eren molts els curiosos que, atrets per la imatge de vitalitat que s’havia perpetuat de l’edifici, es colaven a les pertinences sense avisar. Es va decidir organitzar una brigada de visites. La Isabel se’n va encarregar durant vuit anys, i ho feia per altruisme: els visitants (només grups) la contactaven i ella els encaixava dins la seva agenda personal, sempre plena. Mai ha deixat d’estudiar i fa cursos diversos, entre d’altres coses de ceràmica i pintura. La Isabel, una dona de mitjana edat, desenfadada, va deixar de fer les visites fa uns mesos, després d’alguns problemes amb la junta actual de l’edifici.

 

El sol brilla, extasiant, en alguns punts de l’edifici. Fa un dia esplèndid, tant que des del terrat, a la setzena planta, s’intueix Montserrat. Avui no bufa el vent, i és estrany; per alguna cosa se li diu a la zona Pla del Vent. La Isabel està encantada amb les vistes; se somriu al costat de la piscina, que està de manteniment preparant-se per la temporada d’estiu. Li agrada gaudir-la quan té un forat. La llum del terrat contrasta amb la majoria de zones comunes del Walden-7, ombrívoles; els seus materials, típics de la construcció funcionalista dels seixanta entristeixen l’ambient. A més a més, la monumental font interior que es veu des de qualsevol plec de l’edifici només funciona algunes nits. La calç es menja els sortidors d’aigua. És migdia i l’espai del tennis taula, just al costat del corredor de bústies (quilomètric), està desert.

La idea d’autogestió del Walden-7 s’ha anat difuminant amb el temps: l’última crisi va devastar els petits comerços que quedaven a les faldes de l’immoble. Alguns locals comercials han hagut de tancar. Altres s’han convertit en oficines, locals a persiana baixada que fan inútil la idea revolucionària de construir-hi un accés des de dins de l’edifici. Al rètol de l’entrada al bloc, on s’anuncien els serveis, només figuren plaques amb la inscripció Farmàcia Walden o Perruqueria i Estètica Esperança i Anna. Tot i que la Isabel creu que només el bar es manté actiu des dels seus inicis.

 

III
Si un deseo es hermoso
cambia la realidad aun cuando falle
y así se puede contemplar lo hecho
como algo inhabitual y sorpresivo.

Allí se mezclan modos de vida diferentes
hay cierta intimidad en la colmena
se ven sitios de encuentro y de reposo
desafiando al aire desde su forma ambigua.

De lo ocurrido con aquel proyecto
el tiempo dejará señales en los muros
si el sueño fracasó fue porque todo
estaba preparado para que así ocurriera.

Walden
José Agustín Goytisolo

“Si el somni va fracassar va ser perquè tot / estava preparat perquè succeís així”, d’aquesta manera conclou l’escriptor José Agustín Goytisolo, veí històric del Walden el poema que el 1997 va dedicar a l’edifici i que ara corona el seu aparcament. Goytisolo no va ser l’únic que va incloure el Walden-7 a la seva obra, reforçant el seu poder com a ciutat de l’espai a l’imaginari cultural: l’escriptor Juan Marsé, que va retratar el xarneguisme, la burgesia i la política catalana dels setanta, va fer que el personatge principal a la novel·la El amante bilingüe (1990) fos resident del Walden.

L’exercici distòpic del gabinet Bofill ha resultat despòtic: van idear un pla agosarat que resolgués els problemes d’espai del futur, però amollant el perfil dels habitants al seu gust, construint una mostra aïllada de la sociologia de Sant Just Desvern i el seu entorn. “El Walden va ser una provocació, un revulsiu”, confessa Ricardo Bofill en una entrevista per al llibre Walden 7 i mig, on es repassa la història de l’edifici. De fet, no va ser una bona experiència per al Taller d’Arquitectura, que es va quedar sense clients durant un llarg període.

—Què busca la gent a l’edifici?

—El Walden és un lloc discret, on, si vols, pots passar desapercebut…

—I a tu, què t’aporta?

—A mi el que m’agrada és el contrari: en qualsevol moment pots baixar a fer un cafè amb la veïna. Si tens ganes de fer amistat… pots. Si dius “vaig a deixar-li un tupper a fulanita, la tens a dues passes” —afegeix la Isabel mentre treu el cap per la terrassa de sota, saludant un veí que diu no conèixer. A continuació ens assenyala la casa de la seva amiga Lola, que ara viu on abans ho havia fet Joan Margarit.

—Isabel… Queda alguna cosa del Walden utòpic?

—Mira, ara el Walden és una comunitat qualsevol… I com a la vinya del senyor, aquí hi ha de tot: hi ha la puta i el sacerdot, fa anys que s’hi han colat, al Walden! —confessa la Isabel, que tard o d’hora anirà a viure a Barcelona. Vol “viure la ciutat” i poder anar al cine sense agafar el cotxe.

 

Amplia la informació en el mateix sentit Ton Ardèvol, ex president de la junta de veïns, que pel quarantè aniversari de l’edifici deia a La Vanguardia: “Abans tots érem més o menys iguals, de la mateixa edat, membres de la classe mitjana moderna amb ganes d’anar més enllà, inconformistes, disposats a viure de manera diferent… Aquest perfil ja no es manté”. Joan Carles Valero defineix l’ambient de finals dels setanta de la mateixa manera: “Tots els veïns es coneixien i cada casa organitzava una activitat; tots els habitants eren més o menys de la mateixa edat, membres de la classe mitjana moderna inconformistes disposats a viure d’una manera diferent”. Aquesta imatge contrasta amb l’actual: la Isabel, que ha estat una de les veïnes més actives de l’immoble, ara ja està cansada de la poca implicació. L’última aventura, crear una comissió de Cultura que va posar en marxa—entre d’altres coses— una biblioteca al peu de l’edifici, s’ha desintegrat.

—Tot és voluntari. I, sincerament, crec que quan la meva generació mori o marxi… no sé què en serà, de l’edifici.

Però no tots els veïns del Walden-7 opinen igual, entre més de mil veïns, les veus són discordants. “Som com un petit ajuntament que ens auto gestionem, organitzem activitats i defensem propostes en benefici dels veïns”, comenta la presidenta de la junta directiva de 2013, Marta Nebot. Nebot assenyala, això sí, com a objectiu principal, millorar la comunicació entre la junta i els veïns per tal d’afavorir la convivència: el Walden té un pressupost molt elevat, també uns costos alts (recollita autònoma d’escombraries i gairebé mitja dotzena d’empleats assalariats per la comunitat), i això no és fàcil de gestionar sense gent donant un cop de mà.

 

La Manzanera, un altre dels edificis emblemàtics del Taller d’Arquitectura Bofill ha iniciat el seu reconeixement com a Bé d’Interès Cultural… Un dels projectes que podria afrontar el Walden-7 per tal d’assegurar la seva supervivència. “Bé d’Interès… no ho sé, això t’obliga a coses que no sé si la gent vol assumir”, matisa la Isabel mentre passegem pel Carrer Chaplin, ja al final de la visita (la Isabel arriba tard a les seves classes de pintura). Per fer del Walden-7 un Bé d’Interès Cultural caldria una gestió veïnal que s’intueix llunyana; les assemblees generals de veïns no arriben a les seixanta persones, de les gairebé mil que conviuen a l’immoble.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català per Oriol Soler