— Gairebé la meitat dels espanyols assegura practicar exercici físic de manera regular, dins o fora d'un gimnàs
— Lluitem contra els nostres cossos, els portem al límit, cercant reconeixement, per estètica o salut
0
0
0Terminator vs. Hulk
Un herculi Arnold Schwarzenneger descansa jacent a l’herba. L’acompanyen sis o set moles més, uns tipus tan o més musculats que ell. La vista de l’espectador no dóna l’abast per a glossar i classificar tant de múscul. Tapats només amb banyadors minúsculs, alguns presumeixen dels seus bíceps de pedra. Altres, de la simetria dels seus pectorals. L’Arnold sap que el seu punt fort és la tríada infernal que té muntada en allò que els qui no som experts en culturisme anomenem “els músculs del coll”, és a dir: escalens, trapezi i esternoclidomastoïdal. L’austríac, que a hores d’ara no suma ni trenta anys, se sap el millor, el més tonificat, el dels músculs més proporcionats i simètrics, el que millor posa. El més fort.
Els cossos dels finalistes del concurs internacional de fisioculturisme Mr.Olympia llueixen una pell llisa, que sembla a punt d’explotar, brillant de tant oli untat. Tant, que semblen empastifats sempiternament en mel de flors. Schwarzenegger és l’home a batre, es presenta a aquesta edició, la de 1975, per aconseguir el seu sisè títol consecutiu. El seu principal rival és Lou Ferrigno, un novaiorquès d’ascendència italiana i imponents patilles, a la moda de l’època. El seu fort, una esquena prodigiosa, i el seu entrenador, que bé que ho sap, li cuida l’ànim: “Tens una esquena increïble, mira’t, sembla un ratpenat gegant”.
Aquesta escena pertany al documental Pumping Irons, realitzat durant el Mr.Olympia del 1975 i que va veure la llum el 1977 finançat, en part, pels mateixos protagonistes del metratge. És just durant aquests anys, a mitjans dels setanta, quan comença a despuntar als EUA el gust per tonificar el cos, per estar en forma, per apuntar-se al gimnàs. Aquella imatge del forçut com un home rústic i bigotut, una mica raret, que aixecava grups de persones a la porta dels freakshow –o que, directament, atrapava al vol bales de canó, cannonball catch–, passava definitivament a la història. Hollywood no trigaria a reconvertir Schwarzenegger en heroi nacional amb pel·lícules com Conan el Bàrbar (John Milnius, 1982) o la saga Terminator (la primera, en què fa de dolent, del 1984, dirigida per James Cameron). I després vindrien altres adonis de la fibra muscular com Sylvester Stallone, Jean-Claude Van Damme o Bruce Willis, entre molts altres. Fins i tot l’arxirival de Schwarzenegger en aquell Mr.Olympia, Lou Ferrigno, va ser, un cop abandonada la competició per ser el més fort, l’encarregat d’interpretar a Hulk a la sèrie de televisió L’Increïble Hulk (1978-1982, Kenneth Johnson).
Un culte al cos que, en xifres i segons la investigació duta a terme pel professor del Departament d’Història de la Universitat de Bentley, Marc Stern, es tradueix en un augment de 34 milions de socis a clubs de fitness entre el 1972 i el 2002 –coincidint amb l’auge mediàtic de Schwarzenneger i l’estrena del documental Pumping Irons–. Aquest auge va trigar alguns anys més a creuar l’Atlàntic però va acabar assentant-se en aquestes contrades amb la mateixa fermesa. Segons dades publicades per les consultores Deloitte i DBK i per la Federació d’Empresaris d’Instal·lacions Esportives (FNEID), el 2016, més de 5 milions d’espanyols eren socis d’algun club de fitness. Així, es consolidava un (altre) ideal identitari de superació i d’esforç individual. Però també de cura personal, de qualitat de vida. I, també, encara que cada cop menys, de masculinitat. I per a alimentar-lo, tota una indústria que donava, i continua donant, molts diners (més de 2.100 milions d’euros a l’any a Espanya, precisament, i sempre segons les fonts citades).
Una sincera invitació per a apuntar-me a crossfit
L’Elisenda Alonso té 34 anys i en porta més de dos practicant crossfit al box 77 Feet, un exercici que consisteix a realitzar, en el mínim temps possible, el màxim número de repeticions de diferents tècniques gimnàstiques i halterofíliques, entre d’altres. Al principi, l’Elisenda buscava millorar la seva forma física, perdre pes. Però el seu gran canvi va ser mental i, ara, el que la fa gaudir és la recompensa a l’esforç diari més que no pas l’objectiu últim: “El camí t’aporta estabilitat, creixement de l’autoestima, molta fortalesa mental –l’Elisenda destaca que, per entrenar, s’aixeca a les 6 del matí–. Estic més relaxada, no tinc tantes pors i sí molta més energia”.
Si es dilueix l’objectiu i el que importa és el camí, per què voldria algú posar fi a aquest camí?
Són dos tipus de motivacions les que aixequen del llit l’Elisenda aquests matins gèlids per tal de dirigir-se al seu box de crossfit, tal com ens comenta la doctoranda en psicologia de l’esport, Anna Jordana: es tracta de motivacions intrínseques (la satisfacció de realitzar l’esport en si, reflectida en el xut d’endorfines i altres neurotransmissors que cavalquen al seu aire per l’organisme quan realitzem esport) o extrínseques (el reconeixement dels altres o els diners en el cas de l’esport de competició).
Saltar a la corda, estirar-se, aixecar-se, saltar, aixecar pes, pull up’s, màximes dominades… I tornem-hi, però aquest cop més ràpid. Més ràpid. La marca que aconsegueixis avui, demà la batràs. Més ràpid. Més pes. Més fort. Més en forma. En Carles Palacio, l’autor de les fotografies d’aquest reportatge, va visitar el box de Blanes on l’Elisenda entrena. Em comenta que, tot i ser l’element estrany en aquell lloc, càmera a la mà, els seus usuaris no se sentien intimidats per la seva mirada. Potser el contrari. Potser és que se sentien reptats, animats a aixecar més pes. Més ràpid i més fort.
L’Elisenda assegura que, abans d’enganxar-se al crossfit, li feia por anar sola de nit pel carrer, “tot i que era una dona gran, de 122 quilos”. Ara se sent forta. “Em podria defensar, no em passaria res”, diu, més capaç que mai.
L’Andrés Nef, la parella de l’Elisenda, es va decidir i també es va apuntar a crossfit. “Ja veuràs com et va bé, ja veuràs”, l’insistia ella constantment. Ara hi porta cosa d’un any i, tot i que recorda les primeres setmanes com un suplici (“vas com un pal, no et pots ni moure”) ara n’està encantat. Aquella petita escoliosi que tenia a l’esquena ha desaparegut i se sent més en forma que mai, just ara que comença els quaranta: “Ara em diu un amic que l’ajudi en una mudança i l’hi faig jo sol, si vol. Ja puc agafar una nevera o el que calgui”. Vam conversar per telèfon:
Elisenda: Ara aixeco la persiana de l’oficina amb un sol dit, abans m’havia d’ajupir.
Andrés: Es hulka, es hulka!
Ambdós: [riuen]
Elisenda: No, no, és que l’Andrés ja no carrega les bosses de la compra, ara les carrego jo. Jo sóc la forta de casa!
Ambdós: [riuen]
Andrés: Així és, no ho puc negar.
Ambdós: [riuen]
L’Andrés confessa que encara fuma i que encara pren alcohol, encara que, per primera vegada a la vida, s’està plantejant seriosament deixar-lo. Senzillament, aquestes substàncies no són compatibles amb la pràctica d’un exercici tan exigent com el crossfit. “Hem passat del Conty i el Tigretón a la xocolata d’estèvia”, diu l’Andrés, i riu força en dir-ho.
Per als crossfiteros, l’esforç de superació és individualista; i el reconeixement, social: “Fins que tothom no acaba els exercicis, ningú es mou. Ajudem, animem i aplaudim”, comenta l’Elisenda. Son crossfiteros. I els agrada que cada vegada més gent ho sigui. Estan contents de la seva progressió física i mental i voldrien compartir-la amb el màxim número de persones. De fet, la conversa acaba amb una sincera invitació per a que m’apunti al seu box.
Pla obert amb corredor solitari al fons
L’Albert Olaya va començar a practicar esport de petit, als set anys, jugant a futbol a la seva Vilafranca del Penedès natal. Tres o quatre entrenaments setmanals, exigència, competició, però als 19 anys la motivació va disminuir i ho va deixar. Els estudis, la vida social… A més a més, va començar a fumar. Va arribar la vida sedentària, la poca cura amb la dieta i, amb tot això, les conseqüències mentals: “La meva ment necessita fer esport. Sóc un tipus de moltes idees al cap, fer exercici em permet filtrar en què he de pensar i en què no, què és una ximpleria i què no, de què m’he de preocupar i de què no”. Així que l’Albert, als seus 25, va tornar a fer esport. Es va apuntar a un gimnàs però, en veure que els exercicis que realitzava els podia dur a terme sense necessitat de pagar una quota, va decidir anar per lliure.
A Espanya, al voltant d’un 10% de la població paga per anar al gimnàs, segons dades recollides de les consultores Deloitte, DBK i la FNEID. Però el percentatge de la població que practica esport (dins o fora del gimnàs) es dispara fins el 46%, segons les mateixes fonts. L’Albert Olaya, esportista outdoor, assumeix que el benefici d’entrenar és, per a ell, un 80% mental i un 20% corporal. Ell és dels que busca en la lluita contra el propi cos la manera de mantenir-ho tot ordenat allà dalt, al cap.
Esmorzem en una cafeteria davant del seu lloc de treball. M’explica que entén l’esport com a lluita en tant que hi ha un benefici final: “La no lluita és perjudicial. Allò fàcil és quedar-se a casa i menjar escombraries, només perquè és bona i et dóna un benefici de plaer a curt termini –diu l’Albert mentre mira el mini de pernil serrà que ha demanat per esmorzar, acompanyant el cafè–. Brioixeria, alcohol, això és el pitjor. Menjar brioixeria i anar al gimnàs és la mort absoluta. Corria 40 minuts i ja m’estava morint”.
Ah, i des que va tornar a fer esport, ha deixat de fumar.
Gairebé en solitud, pels carrers i parcs de Vilafranca del Penedès, aprofita el matí per exercitar el seu cos físicament. Uns tres o quatre cops per setmana, l’Albert es calça les sabatilles esportives, agafa una tovallola i es col·loca els auriculars. Depenent del dia, sona el podcast de The Minimalists (els dies més seriosos, entenc) o de La Vida Moderna (quan li ve de gust riure, entenc, també): “Tot i que, cada vegada més, escolto música”, com Mumford & Sons, o Fightstar, o A Day to Remember, per exemple.
Una lluita en solitud que es desenvolupa lleugerament, tot i que de forma intensa. Explica que comença amb alguns esquats, un parell de sèries de pull-up’s i alguns estiraments. I a rodar. Sense màquines ni pesos. 20 o 25 minuts de cardio, una mica de musculació, tríceps, abdominals, flexions. Unes barres a les afores del municipi (“per tal d’evitar els cotxes”, apunta) li serveixen per muscular els braços (“tot i que amb uns gronxadors ja pots fer-ho”, assegura). Una pausa en la lluita per a estirar, relaxar-se i tornar a córrer: “Em focalitzo en el que vull fer, no penso en res més. Només en si vaig per aquest camí o per aquest altre –explica l’Albert–, per a mi és com fer un reset”.
La seva lluita acaba sota l’aigua, alliberant endorfines, ensabonant-se, relaxant la ment. Però no només endorfines. També dopamina, serotonina i noradrenalina, entre d’altres. Tots aquests neurotransmissors són alliberats per la ment de la persona que practica esport, comenta Anna Jordana, que forma part del Grup d’Estudis de Psicologia de l’Esport a la UAB (GEPD): “Així es contribueix a la reducció de l’ansietat, de l’estrès. Però els beneficis també es relacionen amb les emocions i la memòria”.
Tant l’Albert com la gent del seu entorn el noten molt més relaxat mentalment des que va tornar a fer esport. Dorm millor, durant el dia està més actiu: “Em costa menys llevar-me al matí i he recuperat l’energia que tenia als 17 anys”.
En una societat que ha baixat el seu horitzó de vista a l’altura d’estar assegut davant l’ordinador, la reflexió assalta l’Albert, i a molts altres: “Ens hem de plantejar un canvi com a societat –i es pregunta–: Per què cada vegada hi ha més ansietat?”. Quin paper juga el sedentarisme? Jordana adverteix que practicar nivells saludables d’activitat física ens fa menys susceptibles a possibles factors desencadenants de malalties mentals: “O el que seria bàsicament el mateix: l’estil de vida sedentari ens fa més susceptibles a patir-les”. I cita diversos estudis en què s’explica que l’activitat física afavoreix la creació de noves neurones (neurogènesi) i prevé el deteriorament o la mort. Som una societat tan cansada d’estar asseguda com de prometre aixecar el cul. Com aquells homes que naixien de la mateixa terra, mig pansits tots, gairebé, a Amanece que no es poco (José Luis Cuerda, 1989).
Saltar per a poder seguir dempeus
La Ruth Vela ha d’entrenar cada dia si no vol perdre la capacitat de caminar per si mateixa. Té l’espina bífida, però tancada, fet que li suposa la pràctica obligació d’exercitar el seu cos permanentment. Així que li toca hora i mitja al dia de rehabilitació per protegir el seu cos.
Es coneix des de petita els límits del propi cos i la cura a la qual ha de sotmetre la seva lluita contra i amb ell: “Vaig començar a jugar a bàsquet de petita i em vaig fer una subluxació a la clavícula –recorda–, em van dir que no podria jugar mai més”. Amb el temps, va descobrir que el seu cos tenia més problemes, com per exemple: mala formació al braç, als turmells, als canells… Articulacions fastiguejades, l’espina sempre penjant d’un fil i una única manera de mantenir-ho tot al seu lloc: “He de cuidar el meu cos, protegir la meva carcassa”. Enfortir, muscular i, sobretot, estirar molt bé després de fer exercici per rebaixar la tensió a les articulacions, cosa que per a ella és “aigua beneïda”.
Malgrat la lluita constant, la Ruth intenta treure-li ferro a la situació: “Se’m podria obrir l’espina amb facilitat i no caminar més –assumeix–, però també és veritat que qualsevol persona pot lesionar-se greument d’una simple caiguda”. Des de fa més de 20 anys, la Ruth treballa com a entrenadora personal al seu gimnàs de Girona, el Ruth Vela Fitness Gym: “De tant en tant em tunejo els entrenaments perquè em serveixin per a la meva rehabilitació”, explica, murri.
L’equip del Ruth Vela Fitness Gym ha guanyat en dues ocasions (el 2015 i el 2017) el mundial de Kangoo Jumps. Són un referent mundial en aquesta especialitat, directament lligada a l’ús del calçat, unes botes de rebot que absorbeixen el 80% de l’impacte. Al gimnàs, no obstant, s’hi respira un ambient més familiar que competitiu. En Carles Palacio, que va presenciar l’entrenament mentre les fotografiava, recorda que cap persona estava per sobre de cap altra, que, malgrat ser bicampiones del món, el clima que es respirava era de normalitat, fins i tot de conya: “S’ho passen bé, vaja, mentre fan exercici, entre coreo i coreo”.
A l’entrenament, la Ruth Vela dirigeix l’orquestra. Exercici de cardio a sac. Les botes pesen un quintar, tot i que Vela les aixeca com si fossin la batuta d’una simfònica. Les alumnes la segueixen amb una mica més d’ofec però en cap moment perden el somriure o paren de fer broma. És un exercici molt dur però els seus rostres no són pas de sofriment.
Seria molt difícil, ara mateix, per a la Ruth, dedicar-se a una altra cosa: “M’encanta la meva feina, hi ve molta gent a qui li han dit que mai més podrà córrer –i aquí ve el benefici directe– i si fem una bona rehabilitació, hi ha possibilitats”. Estar en forma és la seva feina i la seva obligació.
Vela insisteix en el fet que s’ha d’entendre la rehabilitació de manera més general, com una evolució en què no només s’ha de tenir en compte l’exercici: “El cos és allò que li dónes. Una de les preguntes bàsiques que faig a la gent que ve a rehabilitació és ‘què menges?’. El cos regenera i construeix, així que, si menges escombraries, no t’aporten res. La grassa genera grassa”, sentencia.
Tanmateix, a vegades, no hi ha rehabilitació que valgui.
Més enllà del final
L’Alba Pérez és tres vegades campiona del món júnior en diferents disciplines de patinatge artístic sobre rodes. Però va passar dos anys de la seva vida sense ser capaç de veure cap dels vídeos de les seves actuacions. Una lesió va truncar la seva carrera als 22 anys i, amb ella, bona part de la construcció de la seva identitat com a esportista d’alta competició. De sobte, els vestits de les competicions agafaven pols a l’armari, els patins ja no formaven part de les seves extremitats.
El seu palmarès sorprèn. A banda dels tres campionats del món, l’Alba és subcampiona del món júnior (combinada) i campiona d’Europa júnior 2005 (lliure i combinada). I campiona d’Espanya Júnior 2005 (lliure). I dos subcampionats júnior més. Per tal d’aconseguir aquests èxits –en un esport practicat per persones molt joves–, l’Alba va haver de sacrificar-se des de ben petita. Recorda com les amigues van deixar de trucar-la per quedar, acostumades ja al fet que les respostes sempre fossin que no podia, que tenia entrenament, o tal campionat: “I, és clar, amb 12 anys penses… ‘Què està passant? M’estic quedant sense amigues?’ –recorda l’Alba–. És dur però sempre he tingut el cap fred i vaig pensar que ja tindria temps per a fer amics. Em sento especial per haver aconseguit tot el que he aconseguit, per haver renunciat a tot el que he renunciat”.
La seva carrera, amb els seus èxits i les seves renúncies, es va truncar després del mundial de Xina, quan la van operar del genoll: “Vaig entrar al quiròfan quan ja portava tres anys arrossegant la lesió”. En acabar el mundial, recorda l’Alba, va castigar-se amb dobles sessions d’entrenament i el seu genoll va petar: “No podia caminar, tenia rampes, un desastre, el genoll d’un avi de 90 anys”. En aquell moment, les seves opcions es van reduir: si l’operaven, no li asseguraven poder tornar a competir; si no l’operaven, podia no tornar a caminar per si mateixa.
La mútua de la federació de patinatge no li cobria l’operació, que era cara, és clar. Però un dels metges (era la clínica del doctor Ramon Cugat) li va dir que, si comptava amb un equip de preparació i de fisios com el del Barça, al cap de tres mesos podria tornar a patinar. El que va passar és que va trigar sis mesos, ja no a tornar a competir sinó a tornar a caminar.
Acabava així, amb tan sols 22 anys, una carrera esportiva d’elit.
I començava el dol. Per a Anna Jordana, i segons la seva experiència de feina al Grup d’Estudis de Psicologia de l’Esport de la UAB, la millor retirada és la que es preparar des de l’inici de la carrera esportiva: “L’esportista ha de continuar estudiant, en allò que es diu una carrera dual. Una organització realista a curt i a llarg termini ajuden a combinar estudis i esport”. Si s’assegura una carrera dual, com en el cas de l’Alba Pérez (ha estudiat Disseny Gràfic i Publicitat i Relacions Públiques), les conseqüències negatives poden ser molt més lleus.
Però, de totes maneres, el dol és un procés insalvable, i ha de passar: “Després de l’operació, vaig estar un any aturada, t’engreixes, gairebé no et pots moure… Fins que t’hi tornes a posar i… Buff, fallen les sensacions corporals, falta el moviment, perds la resistència…”. El dia que va tornar a calçar-se els patins, només els va dur una estona. Va veure que, directament, no. Aleshores, davant el buit, t’assalten els dubtes: “Joder, i si hagués tingut al darrere (si l’hagués pogut pagar) un equip de fisios que m’hagués preparat? Aleshores, potser, podria haver seguit patinant”. Aleshores. Potser. Però no va ser el cas.
Quan va superar el dol, a tornar al seu club, el Club Natació Terrassa, per tal de demanar al seu antic entrenador un grup de noies a qui entrenar. Ell, no obstant, li va dir que es retirava i que li oferia portar el club sencer. L’Alba va acceptar-ho.
Malgrat estar reconciliada amb la seva passió, l’Alba continua sense patinar: “Per fer classe em poso els patins perquè em resulta més fàcil per anar d’un costat a l’altre de la pista i ensenyar els recolzaments del peu que han de fer –explica–… De tant en tant, faig algun salt, alguna pirueta, però res”. Malgrat dir que troba a faltar la sensació de fer esport, de sortir de la dutxa, no sembla tenir ganes d’exercitar el seu cos: “És com si, d’alguna manera, quedés saturada de tant esport”.
A l’Alba li queden els trofeus i les medalles (més de deu campionats i subcampionats de Catalunya, Espanya, Europa i el món) i un record. “Vaig plorar molt en ser campiona del món per primera vegada”. Era el 2005, a Roma. Abans de sortir a fer l’exercici, el seu entrenador –el Clemente, qui després li oferira portar el patinatge artístic del Club Natació Terrassa– estava preocupat pel gran nivell de les italianes o de l’eslovena, que eren millors tècnicament que l’Alba. “Però jo era molt freda competint i, com més difícil ho tenia, més creixia. Anava segona al programa curt i, abans de sortir a pista, el Clemente tremolava de nervis”.
–Clemente, tranquil.
–Com vols que estigui tranquil?
–Doncs tranquil, que seré campiona del món.
“I sí, vaig fer un programa impressionant, tothom dempeus aplaudint”, li falta rostre a l’Alba per acollir tant somriure. “No t’ho acabes de creure, et reben a l’aeroport, aquí al club…–però, per a qui fa exercici des de la disciplina, el compromís i l’autosuperació, sempre es pot anar més enllà–. Després penses que sí, que tornes a casa amb una medalla d’or del món però que allò difícil és mantenir-la, així que has de tornar a entrenar”.
Arribar-hi és complicat; mantenir-s’hi, fotudíssim
Anna Jordana ens comenta que les persones que només viuen per a l’esport acaben desenvolupant una “identitat unidimensional”. Així, quan li falta l’esport, quan li arrenquen de la vida o el perd entre les mans, l’esportista sent un tret a la línia de flotació identitària. Una bona manera de no enfonsar-se és disposar de més flotadors.
Arnold Schwarzenegger sempre serà Terminator (i governador de Califòrnia pels republicans, vaja). I Lou Ferrigno sempre serà el secundari, l’ombra de Schwarzenegger, encara que, també, el Hulk dels setanta (i la veu del Hulk modern de la factoria Marvel).
En un dels diàlegs més èpics del documental Pumping Irons, aquell en què vèiem a Schwarzenegger competir pel seu sisè Mr.Olympia consecutiu (que sí, és clar, òbviament el va guanyar), l’entrenador de Ferrigno intentava posar nerviós al campió:
–Arnold, estàs massa confiat. És més difícil mantenir-se com el millor que batre el millor. Pensa que el llop que puja el turó té més gana que el llop que ja és al cim del turó.
–Sí –contesta tranquil·líssim Schwarzenegger, mirant l’entrenador rival per sobre l’espatlla–, però quan té gana, el llop que és dalt el cim del turó ja té el menjar a l’abast.
Però fins i tot el llop més fort pot relliscar i caure del cingle.
