Magazine


La fascinació per Irene Polo

— Una entrevista impossible amb la que va ser la primera reportera catalana i una de les periodistes més transgressores de la Segona República

— Fa 75 anys, el 3 d’abril del 1942, Polo va posar punt i final al seu exili forçat suicidant-se a Buenos Aires

Tweet about this on TwitterShare on Facebook11Google+0Share on LinkedIn0
Per Irene Benedicto i Alan Ruiz Terol
El text que presentem a continuació és una obra de ficció. Per plasmar de manera fidel el pensament i caràcter d’Irene Polo, els autors s’han basat en l’obra de la periodista i el testimoni de persones que la van conèixer o que l’han estudiat.

—Irene… Irene Polo?

La trobem a mitja tarda a una cafeteria de Barcelona, asseguda a la terrassa, sola, i l’observem bocabadats com si es tractés d’un fantasma. Un fantasma. I no hi ha dubte que ho és: Irene Polo es va suïcidar el 3 d’abril del 1942, fa 75 anys a Buenos Aires. I tanmateix, és ella: amb la seva agitació, la seva sorpresa, la seva renovació i el seu joc continu de malvestats, de belleses, d’heroismes, d’afanys i d’esperances. Un reflex incessant, per la combinació de lletres i d’estampes, de la vida al món. Amb un posat serè i fang a les sabates de cordons, davant d’un cafè, ploma en mà i cigarret a la boca, oculta rere una barricada de diaris.

—Irene Polo? —insistim nosaltres.

Ella aixeca la mirada i ens observa: primer, amb sorpresa; després, amb curiositat. I somriu.

—Servidora.

La carrera periodística d’Irene Polo, com la Segona República Espanyola, fou breu però intensa: treballa per mitja dotzena de capçaleres, escriu centenars d’articles i cobreix alguns dels fets més importants de l’època. El 18 de juny del 1930 signa el seu primer treball com a periodista. Té 21 anys. Quan publica el seu darrer article, el febrer del 1936, ja és una de les professionals més reconegudes del país. Deixa el Vell Continent per acompanyar l’actriu Margarida Xirgu en una gira per les Amèriques. Havia de ser una aventura amb bitllet de tornada, però cinc mesos després esclatava la Guerra Civil. La Irene ja no tornaria a trepitjar Catalunya mai més. A Buenos Aires va passar els seus últims dies, d’un pessimisme irrevocable. Quan es va suïcidar, la Irene tenia només 33 anys.

I tanmateix, aquesta dona, davant nostre, és ella. Després de respondre’ns, torna com si res a la tasca que la té captivada: fulleja amb devoció i desordre els diaris del dia, els diaris d’una època que no ha viscut. Fa estona que el cafè i el cigarret, oblidats, ja no fumegen. A nosaltres, en veure-la aquí, ens bull el cap amb preguntes impossibles.

—Però… Què fa aquí? Vostè no estava…

—Morta? Sí, és clar. Però com que 75 anys a l’altre barri és una efemèride digna de celebració he decidit venir a fer un tomb pel món dels vius i per la meva estimada Barcelona —ens ho explica com qui parla d’una escapada de cap de setmana; sense apartar els ulls del diari, s’apropa la tassa de porcellana blanca als llavis i xarrupa una mica de cafè fred.

—I bé, què li ha semblat?

—Què voleu que us digui… Una vegada vaig escriure que Barcelona era com una vampiressa: se l’odiava i se l’admirava, però ningú la podia resistir. Doncs després de veure-la avui diria que és com si li haguessin xuclat la sang!

“Allí, onejant sobre la façana, magnífica i rebel com ella sola, vaig veure per primera vegada a la meva vida la bandera tricolor d’Espanya”

—I ara… per on ha anat?

—Doncs primer a les Rambles, i no m’hi he pogut estar ni cinc minuts dels turistes que hi havia. Després he anat cap al Paral·lel, que en els meus temps era un autèntic espectacle, des de Drassanes fins a plaça Espanya; avui, però, l’he trobat pansit. En arribar al carrer Blasco de Garay, al Poble-sec, on vivia amb la família quan jo era molt petita, m’han vingut una pila de records. Davant dels nostres balcons hi havia la Fraternidad Republicana d’en Lerroux. Allí, onejant sobre la façana, magnífica i rebel com ella sola, vaig veure per primera vegada a la meva vida la bandera tricolor d’Espanya. Avui, en el seu lloc, només hi havia les banderes britànica, francesa i alemanya al menú del restaurant gallec que fa cantonada.

—Vaja, ens sap greu… I la família?

—Ja no queda ningú.

—I els amics?

—Tampoc, que jo sàpiga. Els que van sobreviure la Guerra i els temps foscos que vingueren després també han anat passant a l’altre barri.

—I doncs?

—He seguit anant amunt i avall, conversant amb gent, badant, emocionant-me i indignant-me amb aquesta Barcelona que em resulta aliena i alhora estranyament familiar… fins que les cames m’han fet figa i ja m’he aturat aquí per descansar. I he encertat amb el lloc: heu vist quina pila de diaris?

—Se li ha passat el temps volant, no?

—Sí! No podia parar de llegir el que passa al món: aquest món tan foll, desesperant i alhora ple de meravelles. Ara bé, una cosa us diré… —en aquest moment, ens mira amb un somriure trapella— a la meva època trobo que els fèiem molt més divertits, els diaris!

No podem sinó donar-li la raó.

El 1930, amb 21 anys, signa el seu primer treball com a periodista.  Quan publica el seu darrer article, el febrer del 1936, ja és una de les professionals més reconegudes del país

—I vosaltres penseu quedar-vos aquí palplantats tot el dia?

—No… Bé, de fet… És que nosaltres… Nosaltres també som periodistes!… I havíem pensat… En fi, volíem demanar-li si voldria….

Ella torna a riure, aquesta vegada de manera escandalosa.

—No m’anireu a demanar una entrevista, no? A mi? —n’hi ha prou amb les nostres cares per confirmar les seves sospites—. Ara sí que l’hem feta bona!
Aguardem la resposta, expectants.

—De cap de les maneres.

—Però… —protestem nosaltres.

—No és no. Amb la de fets extraordinaris que passen allà a fora i vosaltres us voleu entretenir a parlar amb mi… Quina poca-soltada!

—Volíem preguntar-li…

—És clar: sou periodistes i preguntar és la vostra feina. Però no a mi. A més… —s’acosta a nosaltres, en to de confident però clarament burleta— voleu dir que fa gaire de periodistes això de publicar una entrevista a una persona morta fa 75 anys?

—Bé… vostè en una ocasió bé que va publicar una entrevista a Mefistòfeles.

La Irene torna a riure: aquesta vegada s’ha de dur la mà a la boca per contenir-se.

Una interviu amb Mefistòfeles… Me n’havia oblidat del tot… Ben mirat, això d’entrevistar algú de l’altre barri tampoc és cap disbarat…—torna a girar-se cap als diaris; al cap d’uns segons, però, torna a dirigir-se a nosaltres, interrogadora—. Un moment: vosaltres com ho sabeu que en una ocasió vaig escriure una entrevista amb el dimoni?

—Ah, perquè l’hem llegit!

—Com és possible? Als diaris de fa 80 anys? Però si avui dia deuen ser tots pols o cendra!

—No l’hem llegit pas en un diari, sinó en un llibre: el seu llibre. Hi ha recollits prop d’una cinquantena d’articles.

—Jo no vaig escriure mai cap llibre…
Traiem de la motxilla un exemplar de La fascinació del periodisme: cròniques (1930-1936). Les pàgines comencen a groguejar, el llom fa temps que està mig desenganxat i en fullejar-lo trobem desenes de pàgines amb plecs. Li atansem. Ella el pren. Amb cautela, intrigada, l’examina. Nosaltres aprofitem per posar-nos còmodes. Per la cara que fa li preguntaríem si ha vist un fantasma, però preferim no fer-nos els graciosos.

—I aquesta foto? —passa la mà per sobre la coberta: una instantània, amb un filtre vermellós, on se la veu sostenint un bloc de notes diminut i una ploma, riallera, mentre un home endiumenjat fa com si li col·loqués, o potser juga a treure-li, un barret d’ales amples; després d’uns segons, alça la vista i exclama—. Però si aquest és en Buster Keaton!

—És de quan vostè el va entrevistar per a la revista Imatges

—Sí, és veritat! —es queda pensativa uns instants, i segueix—. Recordo que vaig passar-me tot el dia demanant-li a en Keaton que ens regalés un somriure, però fou impossible! És clar, com que era “l’home que no riu” els de la Metro el vigilaven, implacables, amb el contracte comercial als dits. I això que no és pas cert que no rigués: tenia una rialla encantadora, plena de gràcia i optimisme; però així que se l’enfocava —fa com que riu i, de sobte, s’atura i tot passant-se la mà per davant la cara canvia l’expressió: ara fa que està trista— era com si li tiressin una galleda d’aigua freda.

—Què vau fer aquell dia?

—Jo el volia entrevistar tant sí com no, però el poc temps que s’estava per Barcelona ell se’l passava corrent amunt i avall. Em van dir que anaven a Sitges a passar el dia, i l’única manera de fer-li una interviu era acompanyant-lo i parlant pel camí… Naturalment vaig dir que sí!

—Anava molt arreglada aquell dia!—ens sabem la fotografia de memòria: ella vesteix un vestit-jaqueta de quadres diminuts, que deixa al descobert la camisa blanca de sota— L’ocasió s’ho mereixia, és clar…

—No us penseu que vestia pas aquest estil de tratge-jaqueta cada dia per anar a la redacció o a les vagues de miners… —tira el cap enrere com si necessités tot l’espai del món per deixar anar una riallada—. Em vaig vestir com jo creia que menys desentonaria amb aquella gent de Hollywood… No podia haver encertat menys! Anàvem a la platja, és clar…

La Irene fulleja el llibre. De tant en tant, se li il·lumina la cara. Arriba a la primera pàgina.

Irene Polo era una persona culta i autodidacta: sabia anglès, francès i als seus escrits parlava d’autors com Goethe, Dant, Shakespeare i Dostoievski

— “Edició de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur”…—alça la vista com per demanar explicacions.

—Són, segurament, dues de les persones del món que més la coneixen.

—Expliqueu-me més, no em deixeu així: qui són aquestes xicotes i quina és la seva… quina és la nostra història?

—Tot va començar com una petita recerca a la Universitat Autònoma de Barcelona, on van estudiar periodisme…

—Com que van estudiar periodisme? Voldreu dir que van estudiar i després exerciren de periodistes.

—No, no! Van estudiar periodisme. Al món d’avui fa temps que el periodisme s’estudia a les universitats.

—Au va! I què s’hi ensenya? El periodisme s’aprèn trepitjant el carrer, parlant amb la gent, bellugant-se i escoltant els consells dels gats vells de la redacció.

—Però bé que vostè era una persona molt culta! Sabia anglès, francès, i als seus escrits fa referència al Faust de Goethe, a la Divina Comèdia de Dant, a Dostoievski, Shakespeare…

—Però tot això ho vaig aprendre jo pel meu compte. La meva família no tenia diners per enviar-me a la universitat. Ja m’hagués agradat! Vaig haver de treballar per mantenir la meva mare i les meves dues germanes, en petites empreses, productores cinematogràfiques… No va ser fins ben entrada la vintena que vaig poder guanyar-me la vida com a periodista. Però vaja, m’estaveu parlant d’aquestes dues xicotes…

—Cert, doncs a la universitat van rebre una llista amb un seguit de noms de reporters que havien marcat la Història del Periodisme…

—No em digueu que el meu hi era!

—Doncs sí.

—Valga’m déu!

La seva escriptura és directa com un guió de cinema, i té la immediatesa de la ràdio, segons el catedràtic Josep Maria Casassús

—No se’n sabia pràcticament res de vostè. Però en llegir una de les seves cròniques, aquestes estudiants van quedar perplexes per la qualitat literària i se’n feien creus perquè la seva figura havia caigut gairebé en l’oblit.

—Bé, això de qualitat literària potser és massa dir, no trobeu?

—No són pas les úniques que opinen així —ens atrevim a interrompre, en honor a la veritat— fixi’s: l’altre dia conversàvem amb el catedràtic Josep Maria Casassús (que, de fet, va ser un dels primer a parlar de vostè en el seu llibre Periodisme català que ha fet història, el 1996); conversàvem amb Casassús, dèiem, i li vam preguntar per què creia que avui dia calia seguir parlant de vostè…

—Pobra de mi! I què va dir?

—Doncs fixi’s, segons ell el que més la diferenciava de la resta era precisament el seu estil.

—I això per què?

—Doncs en Casassús deia que era un estil fresc, molt innovador a l’època, i que avui dia s’ha perdut. Diu que la seva escriptura és directa com un guió de cinema, i té la immediatesa de la ràdio.

—Bé, si ho diu ell…—i ens mira amb un gest que no sabem si és irònic— Però prou de tirar-me floretes. M’estàveu parlant de les joves periodistes…

—Cert! Doncs van rastrejar tots els diaris on va publicar. Encara amb ganes de més, una d’elles, la Glòria, podem dir que ben bé va voler seguir les seves passes, Irene: va anar a Buenos Aires a buscar més textos seus!

—No devia trobar gaire material, la Glòria. Publicar a La Prensa o a La Nación era molt difícil, i més per a una estrangera. A més, els primers anys, la companyia de la Xirgu em tenia absorbida. Després va venir la feina per les editorials Losada i Sopena, les traduccions dels clàssics francesos…

—El cert és que, malgrat tot, el seu nom sí que apareixia a la premsa argentina.

—Això sí que no m’ho crec!

Irene Polo va començar escrivint sobre moda; ho feia amb una innocència impostada que li servia per fotre’s de la moral de l’època

—Bé, el motiu no podia ser més trist —dubtem un instant, però la insistència de la seva mirada no deixarà que ens aturem aquí—. Van trobar la notícia de la seva mort. —ella segueix sense dir res; quasi ens empeny amb els ulls perquè continuem narrant-li la part de la seva historia on ella ja no hi era.— Amb aquesta data en mà, la Glòria va anar al registre civil de Buenos Aires. Després de molta burocràcia, va aconseguir la partida de defunció, un document que anava signat pel crític d’art Joan Merlí Pahissa. Així va descobrir que ell era el seu cunyat. I va estirar i estirar del fil genealògic fins que, malauradament, es van adonar que s’extingia.

***

Si la Irene Polo publiqués els seus articles a la premsa d’avui, aquests destacarien per l’originalitat de la mirada, la obstinació d’un periodisme d’investigació i el seu estil únic i personalíssim; com que ho va fer més de 80 anys enrere, però, a més de tot això també va ser una pionera. Abans de la Segona República, la presència de dones als mitjans havia estat pràcticament nul·la (tal com es recorda al número 172 de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, les poques que hi havia escrivien poesia i feien col·laboracions externes puntuals). Amb el nou règim, a les pàgines dels diaris comencen a aparèixer noms femenins: Rosa Maria Arquimbau a La Rambla, Maria Luz Morales a La Vanguardia… La majoria, però, seguien relegades a les seccions femenines o literàries. Irene Polo també va començar escrivint sobre moda —ho feia amb una innocència impostada que tenia més de mordacitat que de desconeixement, i que li servia per fotre’s de la moral de l’època—; ràpidament, però, passa a signar les peces de política i els principals temes d’actualitat. És per això que la recordem com la primera reportera catalana.

“La Margarida Xirgu no és solament una actriu, una gran actriu. Ella va fer comèdia d’una manera insòlita, fonamental i terrible.”

Però les ombres i misteris al voltant de la seva vida —i, sobretot, la seva mort— sovint ennuvolen el seu extraordinari llegat. És el cas de la relació que va mantenir amb l’actriu Margarida Xirgu.

—Quan expliquem una història, la nostra, la d’algú altre, busquem aquells punts d’inflexió, oi? Moments o persones que canvien el rumb de la nostra vida —ens justifiquem.— Ens resultava inevitable treure-li el nom de l’actriu Margarita Xirgu. Com era ella?

La Irene rumia uns instants amb els ulls closos, com si imaginés, una vegada més, l’admirada actriu, eterna musa de Lorca, dalt de l’escenari.

—La Margarida no és solament una actriu, una gran actriu, tan gran com es vulgui: és quelcom més, que fa d’actriu igual com hauria fet qualsevol altra cosa humana: amb una empenta divina de creació… La Margarida ha fet comèdia d’una manera insòlita, fonamental i terrible, com per exemple Shakespeare va fer versos.

—Hi ha certes persones que apareixen per complir una funció. Quin va ser el paper de la Xirgu a l’obra de la seva vida?

—Em va fascinar. Recordo que vaig sortir absolutament trasbalsada després de fer-li aquella entrevista per Última Hora, el gener del 1936. A l’article no la vaig pas ensabonar. Però m’hi vaig dedicar a fons. És la única manera justa d’escriure sobre l’art, no creieu?

—Diuen que se’n va enamorar.

—Qui ho diu això?

—“M’he enamorat”. Segons Victor Alba, company seu a Última Hora, ho va dir en arribar a la redacció el dia que va conèixer l’actriu. Ho hem llegit al llibre Margarita Xirgu: Una biografia, d’Antonina Rodrigo.

—Ja veig que la gent no se’n pot estar d’especular sobre la vida dels altres… En qualsevol cas, tan important és?

—Bé, no… Però per què decideix fugir a Amèrica amb ella, doncs?

—I per què dieu fugir? Jo no tenia res de què fugir aquí. Altra cosa és que si m’hagués quedat a Espanya, qui sap quina sort hauria corregut. Però no us adoneu que això jo al gener del 36 no ho podia saber? L’única veritat en aquell moment era que l’artista més gran del moment m’estava oferint un viatge a les Amèriques.

Amb el que jo sabia fer, que era escriure, l’ajudaria a organitzar la seva gira. A mi tot el glamour que envolta les tournés em quedava lluny. Però sabeu quant trigaven aquells vaixells tan pesats a travessar el mar? Mesos, molts mesos. I sabeu el dineral que costava un viatge així? Molts, molts diners; massa perquè una periodista s’ho pagués de la seva butxaca. El que m’emocionava era la idea de perseguir el que podia ser l’aventura de la meva vida. Coneixeria món, escriuria des de tot arreu… No és la curiositat el que empeny el periodista? No és el que faríeu vosaltres també?—ens interpel·la amb aquell descar del principi, de nou, arquejant la cella esquerra tant que sembla que es vulgui tirar el serrell enrere.

—Imaginem que no deuria ser fàcil marxar: viure la Segona República com a periodista deuria ser interessantíssim.

—I tant, però també eren temps convulsos. Hi havia segrestos, assassinats, trets al carrer…

—I vostè allà al mig.

—És clar.

—I què feia?

—Ves, què havia de fer? La meva feina, la feina d’un periodista! Estava sempre a l’aguait i tenia els meus confidents… però vaja, que tampoc dubtava en arremangar-me. Jo mateixa m’infiltrava sense que se n’adonessin: com quan anava d’incògnit a les assemblees de la FAI [Federació Anarquista Ibèrica], que me la tenien jurada, o com quan vaig intentar baixar a una mina de Sallent on un grup de miners s’havien tancat per protestar, o com quan vaig cobrir les eleccions a Andorra i vaig anar poble a poble demanant els resultats, o com quan vaig anar fins a Madrid fent-me passar per una devota de les Joventuts d’Acción Nacional per escriure un reportatge sobre el feixisme a Espanya. Doncs tot això és el que feia. Aquesta era la manera d’assabentar-te dels draps bruts d’uns i altres.

— Hi havia qui no estava gaire content amb el que vostè publicava. La Humanitat, diari d’Esquerra Republicana de Catalunya i on vostè mateixa havia treballat, va publicar un desmentiment sobre un article seu aparegut a l’Instant, el diari de la Lliga Regionalista. I deia que no era la primera ni segurament la darrera rectificació dels seus escrits, perquè vostè sortia a “rectificació per informació”.

— La política és la política…

“La dèria d’explicar coses interessants per al públic en general, coses que encara no s’havia acordat oficialment que tots els diaris diguessin, m’ha ocasionat diversos incidents”

—En una altra ocasió, Solidaridad Obrera, el diari de la CNT, deia: “Irenita es fresca como su apellido. Ayer tuvo el atrevimiento (no queremos decir la poca vergüenza, por respeto al sexo) de presentarse en el Sindicato del Ramo de Construcción para hacer una información (¡bueno, esto de la información es un decir!) sobre el conflicto que estos camaradas tienen planteado…”

—Veieu, aquests de la CNT almenys tenien gràcia —riu sense divertir-se, tot sarcasme—. Però, com us he dit, la política és la política; jo no tinc cap culpa que a ells no els convingui que se sàpiga el que els passa i que no estiguin gaire avinguts. Aquesta dèria d’explicar coses interessants per al públic en general, coses que encara mai cap altre diari no havia dit o que encara no s’havia acordat oficialment que tots els diaris les diguessin, m’ha ocasionat diversos incidents com ara aquest; però també m’ha proporcionat la satisfacció de rebre cartes que m’omplien de felicitacions i que afegien detalls a les meves informacions.

—Hi ha companys seus que van pagar el seu periodisme d’investigació amb la vida. Josep Maria Planes, amb qui vostè va treballar a la revista Imatges, va ser assassinat el 24 d’agost del 1936 per un escamot de la FAI. En les seves memòries, en Tísner explica que va ser ell qui va haver d’anar al dipòsit de cadàvers del Clínic per identificar el cos del seu amic, i diu que va haver d’anar-hi escoltat per por que el matessin a ell també.

—Sí, aquests de la FAI… —esbufega i es queda mirant el sostre uns segons, pensativa, com si estigués regirant els calaixos de la seva memòria tot buscant la frase més adequada—. En una ocasió vaig escriure que la FAI incorria en els mateixos defectes que l’horroritzaven. Imitant Lluís XIV, deia: “Els obrers sóc jo…” I no era pas cert! Els obrers eren precisament els que pagaven els errors d’aquesta organització funesta. Totes les vagues, les bombes, els aixecaments… Volien fer la revolució social i el que van aconseguir és esbocinar la CNT i contribuir a la reacció de la dreta. Quan la CEDA [Confederació Espanyola de Dretes Autònomes] es va fer amb el poder a Espanya jo ho tenia clar: la seva victòria havia estat provocada, en una gran part, pel “pla d’agitació” de la FAI, estèril, irritant i vergonyós. De la mateixa manera, tenia clar que si aquest pla continuava la reacció de la dreta aniria en augment.

—Malauradament, el temps li va donar la raó…

“L’any abans de la Guerra Civil ja semblava que havia d’esclatar tot; mil conflictes, grans i petits, esperaven el seu inajornable desenllaç”

Ens quedem tots en silenci. Ens hem quedat com encarcarats, tanta estona tirats endavant sobre la taula, com si així poguéssim absorbir més del que la Irene ens explica. Atansem el llibre, que ha quedat a un extrem de la taula, i ens intentem acomodar una mica més. L’obrim per la darrera pàgina, i llegim en veu alta:

—“Sortim tots a coberta. Fa un mal temps dels dimonis. Plou i fa un vent que s’ho emporta tot. El cel és negre a les onze del matí. Com una gola de llop” —tanquem el llibre i el tornem a deixar sobre la taula.

En reconèixer les seves pròpies paraules, la Irene no ha pogut reprimir un somriure estrany, que no sabem si té més de tristesa o nostàlgia. Tan bon punt acabem de llegir, ella fa com si recités:

—“Un interviu a bord de l’Orinoco, camí d’Amèrica”. La Corunya, 1 de febrer del 1936.

És el darrer article que va publicar: una entrevista amb el ministre gallec dels governs d’Azaña, Santiago Casares Quiroga. En un parell de setmanes se celebraven unes noves eleccions que el Front Popular de les esquerres va guanyar. Serien les últimes eleccions de la República.

“És el pas d’una era del món a una altra; d’una edat a una altra edat; és allò que la Bíblia en deia ‘diluvi’”

—Fins a quin punt imaginàveu el que va passar?

—No ho sé… L’any anterior ja semblava que havia d’esclatar tot. S’anunciaven, es murmuraven i es temien coses de totes les formes i qualitats. El curs dels esdeveniments havia anat diferint les solucions dels problemes pendents i les havia traspassat totes a un futur incert. Mil conflictes, grans i petits, esperaven el seu inajornable desenllaç. Però no solament a la nostra ciutat o a la península; també a tot el món.
El 21 d’abril del 1941, des de Buenos Aires i en un moment en què el règim franquista es consolidava al poder i l’Alemanya nazi semblava imparable, la Irene escriu una carta al seu amic Miquel Villà: “Estimat Miquel, estic molt desanimada; a mi potser no em passarà res perquè tinc una sort borratxa; però ¿què m’importa si he de veure què els hi passa a la gent que estimo? La gent liberal d’aquest país serà internada, els espanyols reclamats pel govern franquista seran tramesos a Madrid; els que no ho siguin, de reclamats, els emprenyaran per un quítame allá esas pajas i estarem en un perill terrible. En fi, tot déu hi estarà, en perill. És el pas d’una era del món a una altra; d’una edat a una altra edat; és allò que la Bíblia en deia ‘diluvi’”.

Seguim en silenci. Nosaltres tenim un sentiment estrany, d’angoixa: com si el diluvi del que parlava la Irene hagués caigut sobre nostre i ens hagués deixat xops fins al moll de l’os. Ella, absent, juga a posar la cullereta en equilibri sobre les vores de la tassa.

 

***

 

La fascinació del periodisme

La Irene llegeix en veu alta el títol del llibre; ho fa lentament, recreant-s’hi, com si volgués assaborir cada síl·laba abans que surti de la seva boca. Després d’uns segons, hi torna:

La fascinació del periodisme… D’on deurien treure aquest títol? —queda pensativa; de sobte, se li il·lumina la cara i ens mira a nosaltres—. Dieu que sou periodistes, oi? —nosaltres fem que sí amb el cap—. Deixeu que us expliqui una anècdota… Una vegada a Manresa, camí de Sallent, vaig escriure al registre de l’hotel, a la ratlla que posa “professió”: periodista. A l’hora de sopar, al menjador, jo em fonia de vergonya; tothom badava de cara a mi; els clients i els cambrers. Després, una noia, molt tímida i esparverada, se m’atansà i em preguntà: “Sou periodista de debò, vós?”, “Ja ho crec!” —li vaig dir, tot ensenyant-li el carnet d’identitat. El pasme i l’embadaliment de la noia, aleshores, van arribar al seu cim. “I… escolteu —es va atrevir a preguntar-me—, com us ho feu per a saber les coses abans de llegir-les al diari…?”

No podem reprimir un somriure. Ella ens el torna, còmplice. I torna a fixar els ulls al llibre mentre acarona la tapa amb suavitat.

—Va ser aquest el motiu pel que va decidir ser periodista? Per ser la primera de saber el que succeïa al món?

—Qui sap?… Potser sí. Imagino que volia fer-me periodista per a ser un ésser fantàstic i totpoderós, per a ser el centre del moviment del món —ressegueix la seva fotografia amb la punta dels dits; finalment, deixa el llibre sobre la taula i alça una vegada més la mirada cap a nosaltres—. Però això, en realitat, no ho sabrem mai. Oi?

Ens adonem que a l’interior del cafè han encès els llums. Mirem el cel i, efectivament, el sol s’ha post, però encara no és de nit: és aquella hora gris i esmunyedissa en què les siluetes dels vianants comencen a difuminar-se en la llunyania.
La Irene posa punt i final a la conversa.

—Em semba que ja en tenim prou, per avui… —plega els diaris amb suavitat i guarda la llibreta i la ploma dins d’una butxaca interior de la jaqueta—. A més, jo he de marxar: he quedat per sopar. Abans he conegut una noia molt trempada i hem quedat per a sopar. Ella m’ha dit de trobar-nos davant de l’efnap del Triangle, o algun nom per l’estil… Jo, com que no el coneixia, he dit que preferia quedar al cafè Zurich, que és l’únic lloc que encara m’és familiar.

La Irene s’acomiada de nosaltres i desapareix. Ens quedem sols, amb el llibre sobre la taula i les tasses de cafè buides. Començaríem a caminar pels carrers de Barcelona, però encara no sabem on volem anar.

Edició a càrrec de David Vidal
Correcció a càrrec de Laia Seró

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Una entrevista impossible amb la que va ser la primera reportera catalana i una de les periodistes més transgressores de la Segona República

— Fa 75 anys, el 3 d’abril del 1942, Polo va posar punt i final al seu exili forçat suicidant-se a Buenos Aires

Articles relacionats