Magazine

Noves formes d'habitar

Un fill de Blade Runner a la regidoria d’Habitatge

— "Hi ha qui es pensava que érem uns saltimbanquis d'extrema esquerra, uns impresentables... però som professors, gent preparada, gent educada"

— El regidor, al capdavant del districte de Sant Martí, és l'encarregat de revertir les polítiques d'habitatge dels anteriors governs municipals

Tweet about this on TwitterShare on Facebook17Google+0Share on LinkedIn0

Quan Ada Colau i l’equip de Barcelona en Comú (BEC) li van proposar a Josep Maria Montaner fer-se càrrec d’alguna regidoria va posar dues condicions: ni Ciutat Vella ni Urbanisme. Massa tensió, massa problemes. Al final va ser Sant Martí i Habitatge. No són, però, cap oasi. Sant Martí és el districte més poblat de la ciutat –si fos una ciutat seria la tercera més gran de Catalunya– i l’habitatge és una de les mostres més clares que la capital catalana és una ciutat tan rica com desigual. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) informa que actualment es produeixen uns 20 desnonaments cada setmana a Barcelona. A la mateixa ciutat on segons l’Institut Nacional d’Estadística hi havia 88.000 pisos buits l’any 2011. Revertir la injustícia de la manca d’accés a un habitatge digne és difícil. Montaner n’és conscient: “La qüestió de l’habitatge és irresoluble en el sistema capitalista de mercat, és el segon element de dominació del sistema després de la plusvàlua del treball”, declarava al debat sobre habitatge que SomAtents publicarà aquesta mateixa setmana.

Fa més de trenta anys que Josep Maria Montaner treballa en l’àmbit de l’arquitectura, l’urbanisme i l’habitatge a Barcelona. Primer, des dels estudis universitaris d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), teoritzant sobre les tendències urbanístiques i publicant llibres i articles durant dècades. Fa deu anys, a peu de carrer, defensant les iniciatives de Can Ricart i Can Batlló, per exemple. No fa ni dos anys, ajudant a formar allò que es va començar dient Guanyem i després Barcelona en Comú (BEC). I, des del 25 de maig, com a regidor electe.

Montaner és un animal de biblioteca, un catedràtic, un intel·lectual; però al despatx on ens rep no hi ha piles de llibres, ni desordre. Només uns quants volums en una petita prestatgeria. La majoria són sobre aspectes tècnics de l’urbanisme, però durant l’entrevista Montaner en destacarà un que relaciona arquitectura i política: El Vicio del Ladrillo, llibre en què el periodista Lluís Pellicer recopila els excessos del sector immobiliari espanyol entre 1997 i 2007. El cita de memòria, el busca a un prestatge, però no hi és, diu que el deu tenir a casa.

Al despatx abunda el blanc i la sobrietat: a les parets, només dos mapes enormes de la ciutat. El regidor no dóna la mà amb una força excessiva. Millor. Amb les manasses que té podria trencar-nos tres o quatre falanges. Abans de començar a parlar, estossega i s’aclareix la veu, acostuma a fer-ho abans de cada resposta.

–Vaig néixer al carrer Dos de Maig. Segons l’ordenació actual dels districtes, al districte de Sant Martí, al barri del Camp de l’Arpa del Clot; tot i que sempre havia cregut que allò era el barri de Sagrada Família. Cada vorera pertany a un districte diferent, els números senars al districte de l’Eixample, els parells a Sant Martí.

–Com recordes viure en aquell barri, en aquella casa?

–Recordo jugar al carrer, no passaven cotxes, anava a l’escola sol, amb el tramvia, amb 11 anys. Ens escapàvem, fèiem bretolades…

Fa trenta anys, Josep Maria Montaner recordava alguna cosa més sobre la seva infància, per exemple, que representava obres de teatre al replà. Aquests records els va deixar escrits entre 1985 i 1987 en un dietari que portava el nom Fills de Blade Runner (Editorial Columna, 1991), amb pròleg de l’arquitecte Oriol Bohigas, que després serà regidor de cultura a l’Ajuntament de Barcelona entre 1991 i 1994.

Un altre dels records que van quedar plasmats en aquell dietari té a veure amb la seva casa d’infància. El juliol de 1986, abans de marxar de vacances, va visitar el pis dels seus pares per veure, per últim cop, la llum del sol colant-se per les finestres de la part posterior. L’edifici del davant estava en obres per aixecar més pisos i aquelles vistes de la seva infància es perdrien per sempre.

Durant els seus estudis a la facultat d’Arquitectura, Montaner va participar en grups de lectura trotskistes i marxista-leninistes i va assumir “l’anticapitalisme com a ideologia personal”. També va formar part del Moviment Universitari d’Estudiants Cristians, però es va tornar agnòstic quan va fer la mili i va veure el capellà castrense fotent trets amb tanta vehemència. Va acabar Arquitectura el 1977 i el seu projecte final de carrera va abordar la projecció del nou museu de Zoologia de la Ciutadella.

En acabar la carrera, Montaner va començar a estudiar Història Moderna i Antropologia, però la va abandonar. Igual que va deixar de banda la pràctica arquitectònica. El que realment volia fer era investigar i teoritzar sobre arquitectura i història. Acabar la tesi doctoral. Eren també els seus primers anys com a professor d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i a l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (l’ELISAVA, un centre privat adscrit a la Universitat Pompeu Fabra). Montaner es va quedar en un terreny intermedi entre la pràctica i la conceptualització.

En arquitectura treballes l’espai, però en política treballes més aviat els temps: el temps immediat dels ciutadans, dels problemes sobtats que surten a la premsa i dels problemes que et plantegen els adversaris polítics i del temps llarg, el de les polítiques que has de preveure i planificar.

El 1983 neix la seva segona filla, la Clara. Anys abans havia nascut la Rita, totes dues fruit del seu matrimoni amb la mestra Mariona Augé. Aquell any es va doctorar en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC) cum laude amb la tesi doctoral La modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714-1859), gràcies a la qual va aconseguir el Premi Serra d’Or a la Investigació (1991) i el Premi Lluís Domènech i Montaner (1984) de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1986, amb 32 anys, va obtenir la plaça de professor titular a la UPC.

“Visc entre llibres, en funció dels llibres. Com aquell personatge de Joost Warte llegint dins d’una banyera plena de llibres (…). Necessito aquest diàleg silenciós amb els pensaments dels altres”, assegura al seu dietari a la pàgina 144, en queden 66 per endavant. Montaner també sap gaudir de l’oci. Les referències a les reunions amb altres parelles per anar a sopar o a inauguracions artístiques i culturals o simplement a prendre copes als locals més nous de la Barcelona d’aquella època (Otto Zutz, Nick Havanna…) són constants al seu llibre Fills de Blade Runner. El Montaner dels anys 80 combina una vida dedicada al treball teòric amb el cultiu de les amistats i l’eixamplament del seu cercle social dins del món de la mitja burgesia culta catalana.

En aquest llibre, que va escriure tot just estrenava la trentena, es definia com a “un ex-progre reciclat que es mira la postmodernitat, allò que tant odia Manuel Vázquez-Montalbán”. És aquesta generació la que ell bateja com a Fills de Blade Runner, la que marca la personalitat de Montaner. Una sort de gauche divine barcelonina que es trobava “entre l’antic desig de transformar la societat i la gradual acomodació en un món que lentament ens deixa gaudir d’alguns dels seus atractius”.

Amb la seva primera parella i les seves dues filles, la família es muda del carrer del Secretari Coloma a un pis al carrer Bruc. Montaner demostra un gran interès per les cases, la manera d’habitar-les i els costums que se’n deriven. És a casa seva, al seu escriptori, on desenvolupa bona part de la seva immensa obra teòrica (més de 40 llibres editats), entre ells aquest Fills de Blade Runner: “Entre l’home i la casa (…) hi ha una relació misteriosa, profunda, existencial, que va més enllà de paràmetres o de programes funcionalistes. La casa forma part de l’itinerari vital: és la rememoració de l’úter matern i del cos femení, la casa dels jocs de la infància, la casa pròpia i, a la fi, la petita casa a la ciutat dels morts.”

Trenta anys més tard, el 24 d’abril del 2014, i en conseqüència amb els canvis formals que han transformat el concepte de família –pisos d’estudiants, compartits, famílies no-nuclears o multigeneracionals, persones que viuen soles–, Montaner defensava des de les planes d’El País que les estructures dels habitatges evolucionessin de forma paral·lela a com la societat ha canviat la manera d’habitar, en un article titulat Familias o unidades de convivencia. Aquí sí, el regidor destaca el paper funcionalista de l’habitatge: <<Todas estas transformaciones [en les noves formes d’habitar] reclaman cambios drásticos en la estructura y la forma de las viviendas, que deberían ser mucho más diversificadas y flexibles. Sin embargo, en el mercado inmobiliario escasean pisos disponibles para estos casos; predomina el piso convencional. Esta incapacidad de las administraciones y de los promotores para responder a una realidad tan variopinta, que reclama tanto pisos adecuados para personas que viven solas o para parejas, como pisos de un cierto tamaño y flexibles que se vayan adaptando a la evolución de las unidades de convivencia, es chocante y se refleja en la escasez de promociones a base de módulos combinables, transformables y crecederos.

Entre una reflexió i l’altra hi ha gairebé trenta anys. Tot i que la primera s’entén en un pla més aviat filosòfic i la segona respon a una necessitat social en un context de vindicació, totes dues estan lligades per la mateixa corda. La casa és la primera plana del nostre diari vital. Si la nostra vida fos un videojoc, l’habitació on dormim seria el main menu. Montaner ho entén a la perfecció i per això apunta que si l’estructura de les cases no respon als canvis socials, perdrem el primer lligam tel·lúric de l’ésser humà: habitar casa nostra.

Montaner és regidor, és catedràtic en Arquitectura, però més enllà d’això també és professor universitari, teòric, investigador, historiador, escriptor i promotor cultural. Des que el 1987 va passar tres mesos com a becat a l’Academia Española de Arqueología, Historia y Bellas Artes de Roma no ha parat de recórrer universitats europees fent conferències, el contingut de les quals ha tocat els temes preferits de Montaner: una nova crítica arquitectònica, la relació dels processos d’apoderament ciutadà i el control de l’administració amb les polítiques arquitectòniques.

També ha assessorat iniciatives urbanístiques arreu del món, com el cas de São Paulo, Buenos Aires o Andalusia. I escriu articles des de fa tres dècades per a El País i La Vanguardia. Una tasca que el Ministerio de Vivienda li va reconèixer amb el Premio Nacional de Urbanismo a la Iniciativa Periodística el 2005.

–Abans escrivia cada quinze dies a El País i ho tenia molt fàcil. Em preguntava: ‘Què ha passat? Ah, la Sagrera’, doncs agafava i em carregava el Trias, enviava el text a El País i ja està. Ara podria continuar escrivint-hi, però em costa molt. Tinc molta informació, una part és privilegiada i no sé si l’hauria de dir, he de mesurar el que dic, no puc fer promeses que no sé si podrem complir. És molt difícil.

Des que és regidor, l’hemeroteca d’aquest diari només recull un text seu, una revisió dels 100 dies de govern de BEC titulada Post-modelo Barcelona. A l’article ell parla de defensar el bé comú per sobre del bé privat. Una de les seves feines més destacades és la direcció del projecte d’investigació Arxiu Documental per a una Revisió Crítica del Model Barcelona, aprovat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, i finançat per l’Agència de Gestió i Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya. Una de les conclusions d’aquesta investigació és que un dels “defectes del model o mètode Barcelona ha estat haver relegat la realització d’habitatge, i per tant s’ha anat hipotecant una manera de fer molt poc social i cada cop més encarada al turisme”.

“Ara puc parlar amb els Mossos d’Esquadra de tu a tu, abans em feien por”

–En els darrers anys has baixat al carrer, t’has apropat més a l’activisme social.

–Sí, a partir de l’any 2000 torno a treballar amb associacions de veïns, en la defensa de Can Ricart (2004-2006) i, per influència de la meva segona parella, que és molt activista i feminista, he tornat a endinsar-me al món de l’urbanisme i la política.

La seva segona parella és l’arquitecta i urbanista argentina Zaida Muxí, amb qui codirigeix el màster Laboratorio de la Vivienda Sostenible del Siglo XXI de la Universitat Politècnica de Catalunya. Màster que també s’ha impartit a la Universidad Iberoamericana Ciudad de México, en 2011-2012. Muxí és una de les impulsores del col·lectiu arquitectònic Punt 6. Una agrupació que, segons el seu web, manté una filosofia de treball “des de la perspectiva de gènere interseccional que visibilitza les diferents posicions de poder i com influeixen en l’ús i la configuració dels espais”.

–Com es pot traslladar aquesta idea de feminitzar la ciutat al programa sobre habitatge de Barcelona en Comú?

–La igualtat de gènere ha de ser clau, en els edificis públics hem d’afavorir les relacions d’igualtat i enfortir la presència de les dones, la seva opinió, la seva participació. Els habitatges nous que fem no han de ser jeràrquics, la cuina ha de ser gran i oberta de manera que tant l’home com la dona puguin tenir els seus propis espais… Encara no hem començat, però son els principis que volem seguir.

Montaner assegura que la història evidencia que mentre hi hagi capitalisme, hi haurà un problema amb l’habitatge. El 13 de febrer de 2014 escrivia a El País en un article titulat Habitar, a pesar de los bancos: “En las condiciones actuales, de feudalismo inmobiliario, podríamos cambiar el título metafísico de Martin Heidegger de Construir, habitar, pensar o el horizonte existencial de habitar el presente, por la frase más posibilista de habitar, a pesar de los bancos. Es decir, luchar para poder seguir viviendo y trabajando con dignidad, a pesar de esta situación de evidente injusticia, con tantos desahucios y tantas viviendas vacías, y con tan pocas acciones desde unas Administraciones ausentes y unos bancos que han acaparado las ayudas de la crisis”.

No és un llenguatge revolucionari, no és una retòrica rupturista. Montaner entén que el capitalisme implica desigualtat, però no insta la gent a acabar amb ell. No ho feia des de la seva tribuna d’El País o els seus articles a La Vanguardia abans d’entrar al govern municipal i tampoc ho fa ara, un cop dins del consistori.

Una comunicació digital amb un parell d’alumnes seus ens serveix per perfilar el Montaner professor. Coincideixen en ressaltar que tant ell com Zaida Muxí (actualment directora d’Urbanisme a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet) representen una de les poques oportunitats a la carrera d’Arquitectura per aprendre el contingut polític d’aquesta ciència social.

Fa dos anys el blog Masters of Concrete (una revista fictícia sobre arquitectura) va publicar una (falsa) notícia amb el següent títol: ‘Josep Maria Montaner reescribe, sin querer, su propio libro’. El darrer paràgraf descriu Montaner com un professor un pèl vanitós amb una fina ironia: <<Aun con todo, Josep Maria no se retracta de su última obra. Para él esta edición, aunque dice exactamente lo mismo: ‘Es más sutil y más pausada, está más meditada, y trae una foto mía en la portada, con lo que mejora sustancialmente>>. Segons un dels seus propis alumnes, Montaner sap riure’s d’ell mateix i es va prendre amb humor el que publicaven d’ell a Masters of Concrete.

Els exalumnes consultats apunten que és un home honest a qui li agrada aprendre dels seus deixebles, doncs sempre citava referències o imatges de treballs fets per ells en anys anteriors. També destaquen la seva implicació en les reivindicacions dels estudiants, en una de les manifestacions que va viure a la universitat no va tenir inconvenient en traslladar la classe al mig de la Diagonal, recorden.

Això de tallar la Diagonal ens porta automàticament a un passatge del seu dietari, quan el febrer de 1986 parla sobre una vaga que havia paralitzat l’Escola d’Arquitectura durant tres setmanes per una disputa entre aparelladors i arquitectes: “A l’assemblea d’avui (…), m’he vist per primera vegada convencent els alumnes de tornar a classe, sostenint que la sortida més digna a aquesta vaga amb unes reivindicacions conservadores és reprendre la vida normal. I així ho han decidit en votació. Però jo m’he quedat amb l’estrany i amarg regust d’haver exercit de polític”.

El quadre de la vida professional de Josep Maria Montaner ja estava pintat i emmarcat després de quatre dècades investigant, analitzant, criticant i ensenyant arquitectura i habitatge arreu del món. El seu nom és reconegut en el cercle intel·lectual barceloní, i també a l’estranger, i la pensió la té més que assegurada. Ara, però, s’ha col·locat a l’ull de l’huracà polític de la ciutat. És el màxim responsable de l’habitatge a Barcelona.

–D’on ve el teu interès per relacionar l’arquitectura i la política?

–Des de la carrera, que la vaig escollir en principi perquè l’arquitectura és una barreja d’art, filosofia, urbanisme i política. Allà vaig ser molt actiu políticament. Tot i que en tenir fills em vaig allunyar d’aquestes pràctiques, després hi vaig tornar i, així, sense deixar d’escriure articles i essent professor, vaig acabar desembocant en la formació de Barcelona en Comú. No m’hagués imaginat mai, recordant la meva època de jove activista a la universitat, que entraria a un ajuntament d’esquerra rad… bueno, d’esquerra alternativa.

Josep Maria Montaner, regidor d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona de Barcelona En Comú
Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona | Cèlia Castellano

Ara, trenta anys més tard de tenir trenta anys, Josep Maria Montaner treballa des de les institucions polítiques. En un despatx a l’Edifici Novíssim de l’Ajuntament, a la plaça Sant Miquel. Amb 61 anys, el regidor d’Habitatge de Barcelona en Comú és un home amb bona planta. Sembla més jove, fa patxoca. És alt, ample d’espatlles, calça una bona llesca i vesteix allò que diríem entre casual i elegant. Coronen els seus ulls castanys unes espesses celles negres a l’estil Scorsese, sorprenen les seves patilles de rocker i un subtil tupè, preludi d’una densa cabellera blanca. Però pren notes amb una ploma estilogràfica Montblanc i fa servir mocador de tela. Un mocador amb què neteja les ulleres de pasta i, quan ho fa, deixa veure unes enormes i obscures bosses sota els ulls que gairebé se li mengen les galtes.

Montaner és un activista de despatx, de conferència, de masterclass, que ha treballat per dotar els estudis arquitectònics d’una vessant política i social. Junt amb Gerardo Pisarello representen la vella-nova guàrdia teòrica de l’Ajuntament de Barcelona. La revolució del bé comú ha de comptar amb els activistes de pancarta, amb els espectadors de Telecinco, amb els quinquis i amb els professors esquerranosos de la universitat.

–Com és entrar en la política institucional, com es treballa des d’aquest despatx?

–El meu discurs com a professor no és el mateix que com a polític. Com a regidor tinc menys llibertat, menys marge per a criticar. No puc dir res que no estigui segur que no podré fer. Entrar a la política té un preu, pateixes, hi ha riscos. Hi ha qui es pensava que érem uns saltimbanquis d’extrema esquerra, uns impresentables… però som professors, gent preparada, gent educada. Ara puc parlar amb els mossos d’esquadra de tu a tu, abans em feien por. A la seu del districte de Sant Martí, per exemple, jo només hi havia anat una vegada, per protestar per Can Ricart. Vam portar cendres de l’incendi de Can Ricart i allà estava la Urbana empenyent-nos i desallotjant-nos. Dotze anys després vaig tornar per segona vegada, però ja com a regidor de Sant Martí i la policia em feia la salutació protocol·lària.

El pla de xoc amb què Barcelona en Comú va arribar al poder centrava el seu primer punt en “evitar els desnonaments per raons econòmiques”. No ho han aconseguit, tot i que la mateixa alcaldessa es va personar, en els primers dies de mandat, per evitar-ne alguns. Ada Colau s’ha reunit amb algunes entitats financeres per tractar la cessió dels pisos buits i ha imposat una dotzena de multes a bancs per aquesta mateixa qüestió. El tema que encara no s’ha abordat del tot és la comissió per declarar Barcelona zona de tempteig i retracte, és a dir, l’opció que l’Ajuntament pugui comprar pisos buits a les entitats bancàries a preu de mercat o més baix. En el que portem de mandat, el govern municipal ha comprat 13 pisos a entitats bancàries mitjançant aquest mecanisme. Montaner creu que és una bona manera d’ampliar el parc públic de pisos, però assenyala els dubtes ètics de donar diners als bancs que ja hem rescatat amb els diners de tots.

En general, es tracta de revertir les polítiques sobre habitatge de l’anterior consistori i, per tant, la cosa anirà per llarg. Passarà temps fins començar a veure resultats clars. La PAH, punta de llança de la lluita per un habitatge digne els darrers cinc anys, rep amb esperança la línia general de les propostes, però critica, per exemple, que de la reunió amb els bancs no sortissin compromisos concrets. Tampoc dóna suport a la proposta del consistori de crear 2.000 pisos en règim de lloguer social. La sensació general és que hi ha massa pisos buits com per aixecar-ne de nous.

Davant d’aquest panorama, a finals d’octubre de 2015, el govern de Colau va exigir a la SAREB la cessió dels 561 pisos buits que té a Barcelona. Aquest pas va ser possible gràcies a l’aprovació, al juliol, de la ILP de Mesures Urgents per fer front a l’Emergència Habitacional i a la Pobresa Energètica [posteriorment coneguda com a llei 24/2015], promoguda per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC.

El 19 de gener es va cel·lebrar la primera sessió plenària del Consell de l’Habitatge Social i allà Montaner va fer balanç de les mesures preses en la matèria fins al moment. En destaca la creació de la Unitat Contra l’Exclusió Residencial, un organisme format per 13 persones que ha de actuar per prevenir desnonaments i mirar de complir la Llei 24/2015.

Quant als números, el govern de Colau ha gastat 17,3 milions d’euros en la compra de 158 habitatges destinats a ampliar el parc públic d’habitatge, la majoria (122) a Ciutat Vella. Pel que fa a les ajudes al lloguer, es destinaran de manera extraordinària 11,8 milions d’euros i s’ha obert la possibilitat de sol·licitar aquestes ajudes a les persones sense ingressos, cosa que abans no passava. S’hi han apuntat 3.882 persones. La fredor de les xifres no pot transmetre el problema d’exclusió social de les gairebé 54.000 persones que estan apuntades al Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Social (dada estimada l’Ajuntament donat que hi ha més de 28.000 inscripcions i la ràtio de membres per unitat de convivència és de 1,9).

En tot cas, vist que el nou govern municipal no pretén acabar amb el capitalisme (almenys de moment, amb els 11 regidors amb què compten), l’habitatge continuarà suposant un focus de tensió entre Montaner, el seu equip i el poder financer.

Quan tot això acabi, d’aquí a quatre anys (“si és que els aguanto”, com diu ell), Montaner, diu, tornarà a la universitat i a escriure articles amb regularitat.

Allà podrem llegir les coses que ara, a causa de la seva responsabilitat, potser no pot explicar.

 

El text va ser publicat el novembre de 2015 i ha estat actualitzat a finals de gener de 2016.
Aquest perfil és una idea original i ha estat produït per Joan Bernà, Elsa Hermida i Gerardo Santos.
Edició a càrrec de Catalina Gayà.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— "Hi ha qui es pensava que érem uns saltimbanquis d'extrema esquerra, uns impresentables... però som professors, gent preparada, gent educada"

— El regidor, al capdavant del districte de Sant Martí, és l'encarregat de revertir les polítiques d'habitatge dels anteriors governs municipals

Articles relacionats