000

Vam publicar aquest reportatge de la Nagore Ares el 27 d’octubre de 2014 i el recuperem ara per celebrar el primer aniversari del nou web de SomAtents. Però per més anys que passin, l’accés dels més petits a les armes als Estats Units continua suposant un problema d’enorme magnitud i el mandat de Donald Trump no sembla que pugui aportar cap solució al respecte

Enmig del desert, última parada entre Las Vegas i el Gran Canyó, el ranxo Bullets and Burgers (Bales i Hamburgueses) oferia una experiència inoblidable als amants de les armes: en un lloc més que idíl·lic, convidava —a la seva pàgina web— a disparar les seves pistoles automàtiques. A més a més de menjar-se una hamburguesa amb patates XXL, sobrevolar el Gran Canyó i conduir una Harley per les carreteres infinites del desert d’Arizona fins a Las Vegas, un podia disparar a unes dianes de paper penjades enmig del desert, engegar trets d’un en un o bé fer-ho a ràfegues, com si d’en Rambo es tractés. Tot pel mòdic preu de 1.059 dòlars: una ganga. Els pares, arribats de Nova Jersey, van pensar que no hi havia res de dolent en el fet de donar-li a la seva filla de 9 anys el caprici d’utilitzar una pistola automàtica, com si fos el més natural del món. Es van llevar d’hora i van posar rumb al ranxo. Després que el seu pare hagués buidat uns quants carregadors a les dianes, la petita va acomplir el seu somni. Els progenitors gravaven en vídeo la primera vegada, probablement, que la petita disparava un subfusell —de la seva experiència amb les armes, poc o res se sap—. Va disparar primer unes quantes rondes d’un tir; ho va fer sota la mirada atenta de la seva família, seguint les ordres de l’instructor que li donava un copet a l’esquena cada cop que una bala es perdia en la distància. “Bé”, li deia l’instructor en separar la seva mà de l’esquena de la nena, que mantenia ferm la resta de temps per ajudar-la amb la postura. Ho feia situat a la seva esquerra, un greu error que va costar-li la vida. El final és conegut per tothom: Charles Vacca, instructor de tir de 39 anys, queia ferit al terra. Incapaç d’aguantar el retrocés, l’arma va recular a l’espatlla de la nena i una bala va anar a parar al cap de l’instructor. Preocupats per la nena, que semblava haver-se fet mal a l’espatlla, els pares no van veure l’home que jeia al terra fins que un dels seus companys va arribar cridant, demanant auxili. Ràpidament, en un moment de lucidesa entre el nerviosisme, els pares van dur els nens a una altra banda del ranxo per tal que no veiessin res. Els serveis d’emergència no van trigar a presentar-se i van traslladar Vacca a l’hospital universitari de Las Vegas, on hores més tard van declarar-lo mort.

La cobertura que els mitjans nacionals i internacionals han donat a la tragèdia ha revifat un intens debat al país nord-americà: Els nens i nenes han d’estar legalment capacitats per disparar armes de tal poder? La llei ha d’autoritzar-los a usar qualsevol tipus d’arma de foc? Els experts en armes consultats per mitjans de comunicació com els canals televisius de notícies CNN, Al-Jazeera i NBC, a més a més de diaris com el New York Times o el Pitsburgh Post Gazette, entre d’altres, es lamentaven una i altra vegada: és una bogeria ensenyar als infants a disparar armes de foc automàtiques i semiautomàtiques. Es queixaven, uns des de platós televisius, altres des dels diaris o fotografiats en els seus camps de tir. Tots ells parlaven de com de senzill hauria estat evitar la tragèdia: simplement, si Vacca s’hagués situat a la dreta… A banda de la temeritat que suposa ensenyar a disparar automàtiques als nens i nenes, a la majoria d’aquests experts consultats pels mitjans no se’ls va passar pel cap que ensenyar-los a disparar qualsevol tipus d’arma ja és una bogeria. És per això que les filles d’en Greg Danas, president del laboratori forense especialista en armes G&G, van aprendre a disparar als 4 anys. Ho van fer amb una pistola del calibre 22, d’un sol tir.

La primera vegada

En Darrain no era tan petit quan va disparar per primer cop una pistola. Tenia 18 anys i acabava de graduar-se a l’institut. Era legalment adult, ja que la llei federal permet que els ciutadans majors de 18 anys puguin disparar armes de foc sense el consentiment dels pares o tutors legals. La primera vegada que va disparar va fer-ho al ranxo del seu avi, a Indiana, acompanyat pel seu tiet. Si no va fer-ho mai abans va ser a causa de l’opinió que la seva mare, i de qui aleshores era el seu marit, tenien sobre les armes de foc. La seva mare i el seu ex-marit no permetien l’emmagatzematge de les armes a casa mentre en Darrain i els seus germans fossin petits. Eren contraris a la possessió d’armes per part de civils. Anys enrere, el padrastre d’en Darrain, ex-militar de professió, havia tingut una mala experiència: va perdre un dels seus millors amics en una baralla entre borratxos en què es va treure una pistola. Per això, explica en Darrain, la seva mare i el seu marit mai van voler tenir pistoles a casa. Tot i que comprèn la preocupació d’ella per les armes de foc, a en Darrain no li sembla una raó suficient per renunciar al dret constitucional que li atorga la segona esmena, sobretot tenint en compte que els nens i nenes estatunidencs blancs han après a utilitzar armes de foc de forma segura durant centenars d’anys, abans que el govern federal restringís el seu ús per edat el 1968. “És responsabilitat dels pares i mares ensenyar-los a fer-ho de forma segura i guardar les armes amb clau o restringir el seu accés als infants, perquè no són conscients de l’energia potencial que posseeixen les armes”, m’explica Derrain en un e-mail des d’Atlanta.

Gran part dels amics d’en Darrain se sorprenen en sentir-lo parlar sobre el dret a la possessió d’armes. La gran majoria no comparteix la seva opinió: els seus amics europeus, en general, no l’entenen, i més d’un s’escandalitzaria si el sentís parlar així. No és que a en Darrain l’importi gaire el que pensin d’ell; és més: creu que les opinions dels seus companys provenen del desconeixement sobre el tema. “Totes les històries de les quals la premsa en fa eco —aquestes que envolten infants que es disparen a si mateixos o a d’altres— són degudes a pares descuidats”, em repeteix igual que ho feia fa un any. A cap dels seus familiars ni amics els ha passat res semblant, ni coneix ningú a qui li hagi passat. I això que té molts coneguts que tenen un arsenal d’armes sota el mateix sostre on dormen i juguen els seus fills. Segons un informe publicat recentment per les associacions per a una major regulació i educació entorn les armes Every Town, fundada per l’exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, i Moms Demand Actions, en Darrain té part de raó: dos terços de les morts infantils causades per ferides de bala podrien evitar-se amb un emmagatzematge adequat de les armes de foc.

Entusiastes sense formació

Encara que el fet de guardar les armes a casa li sembli sensat, en Darrain creu que a l’hora d’ensenyar a disparar als infants és millor fer-ho en camps de tir. Però aquests no són sempre segurs, o almenys això posa de manifest l’accident d’Arizona, afirmació que secunda la periodista de The Daily Beast, Brandy Zadrozny. En un article publicat el 10 de setembre, explica que, des de l’accident d’Arizona fins la data de publicació del text, havien tingut lloc cinc tirotejos més en camps de tir dels Estats Units: tres eren accidents i dos, suïcidis. La suma de tots ells deixava tres morts i tres ferits. El fet que els accidents siguin tan comuns té una explicació senzilla: no tots els camps de tir presenten les garanties necessàries per tal d’assegurar un nivell de risc mínim durant l’aprenentatge: “Hi ha molts entusiastes de les armes gestionant aquests negocis, que requereixen un nivell de professionalitat i educació. L’inesperat amb les armes de foc és quelcom que només s’aprèn amb els anys i essent un entrenador, no pas un entusiasta”, comentava als reporters de la CNN l’expert forense Greg Danas. Testimonis favorables a l’ús de les armes per part dels infants com els d’en Darrain i en Greg Danas ens resulten incomprensibles a molts de nosaltres. A la majoria ni se’ns ocorreria tenir una arma a casa i, ni molt menys, ensenyar els nostres fills a usar-la. El cas d’en Darrain resulta el més xocant. Un jove de 24 anys, estudiant de Psicologia, políticament progressista i contrari a la política de guerra dels Estats Units, compta amb una llicència de l’Estat de Geòrgia per poder portar armes de públic. Compta amb aquesta llicència però no posseeix cap arma i limita el seu ús als camps de tir i al ranxo familiar d’Indiana. Tot i ser partidari del dret a la possessió d’armes de foc, se li fa incomprensible que tant infants com adults puguin accedir a armes automàtiques: “Aquestes són armes de guerra i la guerra és una cosa que està malament”, critica en Darrain. No obstant, no veu cap tipus de problema en el fet que els nens i nenes aprenguin a manejar la resta d’armes de foc. És més: si per ell fos, tots els nens i nenes aprendrien a usar-les, ja que creu que és l’única manera d’assegurar que existeixi un contrapoder ciutadà a la violència dels governs estatals i federals. L’extremisme associat a aquesta idea de contrapoder, així com la sobreprotecció de les classes mitjanes estatunidenques amb els seus fills, són les raons per les quals no només els amics europeus d’en Darrain els sorprengui la seva postura sinó que també els sembli estranya als seus amics americans. Per més que les dades parlin per si soles —s’estima que als Estats Units circulen més de 260 milions d’armes de foc, entre legals i il·legals—, jo, en un any i mig, no he vist més pistoles que les dels policies que es col·loquen a les portes dels bars i discoteques els divendres i els dissabtes a la nit.

Però… han de disparar?

Lluny de centrar-se en el debat sobre la possibilitat o no de que els nens i nenes disparin armes militar, els pediatres estatunidencs porten anys inclinant-se cap a la segona qüestió: els nens i nenes han d’estar capacitats legalment per disparar una arma? La resposta és gairebé unànime: No. L’octubre de 2013, els doctors Arin L. Mandencil i Christopher Weldon assenyalaven que, en vuit de cada deu casos, les ferides en menors hospitalitzats per trets són causades per pistoles de mà. Ho deien a la conferència de l’Acadèmia Americana de Pediatres, que va tenir lloc a Orlando, Florida. Després de recopilar les dades de més de 36 milions d’hospitalitzacions pediàtriques entre el 1997 i el 2009, explicaven que el número de morts i ferits menors de 20 anys segueix creixent. Segons dades més recents, publicades pel USA Today, el 2010 eren 15.576 els infants i adolescents ferits, triplicant així el número de soldats americans ferits a la guerra d’Afganistan, segons el mateix mitjà. Per tal de fer-nos-en una idea: de mitjana, 42 infants i adolescents resultaven ferits cadascun dels 365 dies de l’any 2010.

Les armes maten cada any als Estats Units el doble de nens i nenes que el càncer. Daniel Webster, director del Centre John Hopkins per a la Investigació i les Polítiques d’Armes, explicava a la NBC News, el gener d’aquest any, que la ràtio de morts per armes de foc al país nord-americà és deu vegades superior a la d’altres nacions amb alts nivells socioeconòmics. “És un problema anormal el fet que una nació tan rica tingui una mortalitat tan alta entre els joves relacionada amb les armes de foc”, explicava.

Els infants i adolescents americans ferits de bala el 2010 tripliquen els soldats ferits a la guerra de l’Afganistan, segons el USA Today

Nombrosos estudis donen suport a l’afirmació de Webster, entre ells un de dut a terme a Nova York pels doctors Sripal Bangalore i Franz Messerli, del Langone Medical Center de la Universitat de Nova York i St. Luke’s Medical Center, respectivament.

Segons l’estudi, els Estats Units està al capdavant tant pel què fa a la possessió d’armes com a les morts per ferida de bala en comparació amb països desenvolupats econòmicament. L’estudi, dut a terme mitjançant dades de 26 països amb economies desenvolupades, posa de manifest que com menor és el número d’armes, menor és el número de morts derivades d’aquestes.

Segons un informe publicat per Every Town for Gun Safety i Moms Demand Actions for Guns Sense in America, els infants americans són 16 vegades més propensos a morir a causa de les bales que els infants de la resta de països econòmicament desenvolupats. Algunes dades no coincideixen per més que s’assemblin i hi ha diferències relativament significatives en alguns casos. L’explicació és senzilla: és impossible saber amb exactitud quantes armes circulen pel país nord-americà perquè el control de les armes a la majoria dels estats és molt lax. Tampoc sabem amb exactitud quantes persones, menors i adultes, moren anualment a causa de les bales. Every Town i Moms Demand Actions, així com altres associacions, critiquen que els registres mèdics no són tan rigorosos com haurien i que moltes de les morts no s’inclouen sota aquestes causes.

No és ni la primera vegada, ni l’última

Aquest últim accident a Arizona porta reminiscències del 2008. Christopher Bizjil tenia 8 anys el dia de la seva mort. El seu pare el mirava atent i orgullós mentre el petit es disposava a fer una demostració amb un micro Uzi en una fira d’armes de Massachussets. Era el primer cop que disparava una semiautomàtica i el retrocés de l’arma va ser massa: la pistola va recular sobre la seva espatlla i una bala al cap va acabar amb la seva vida davant les atònites i impotents mirades del seu pare i dels assistents a la fira.

Al pare li feia il·lusió que el seu fill disparés una automàtica, de manera que ambdós van dirigir-se a una de les parades d’armes. Al xaval de 16 anys que atenia la parada no li va semblar gaire bé que el nen disparés un micro Uzi i va repetir-li unes quantes vegades al pare que potser seria millor un altre tipus d’arma per al seu fill. El pare no va fer-li ni cas: volia que el seu fill disparés una automàtica. I així ho va fer.

Bogeria i bales

Però siguem clars: els accidents no són pas l’únic cas en què els infants i adolescents americans moren o resulten ferits a conseqüència de les armes de foc. En un estat de bogeria, hi ha qui recrea escenes pròpies de les pel·lícules d’acció de Hollywood. Les conseqüències, no obstant, són punyents: la mort col·lectiva sota les bales, que s’acarnissa especialment amb les generacions més joves. Segons Every Town, des del 8 de gener de 2013 al 10 de juny de 2014, van tenir lloc almenys 74 tirotejos en quatre centres escolars i universitaris als Estats Units. En aquesta llista no està inclosa la massacre d’Illa Vista, on el maig d’aquest any [2014] un jove de 22 anys, Elliot Rodger, va matar 7 persones a la Universitat de Califòrnia i els seus voltants. Tampoc consta a la llista el tiroteig del passat divendres [octubre de 2014] a l’Institut Marysville-Pilchuck de Seatlle, on un jove matava a un dels seus amics i en feria a quatre més abans de treure’s la vida.

Si mirem una mica enrere, tan sols uns anys, el paisatge és dramàtic. Qui no recorda la matança de l’Escola Secundària de Columbine (Colorado), que es part de l’imaginari popular estatunidenc però també de mig món. El 20 d’abril de 1999, Eric Harris —de 18 anys— i Dylan Klebold —de 17— entraven armats amb semiautomàtiques i explosius a l’escola, mataven 13 persones i en ferien 23, reproduint escenes similars a les de les pel·lícules d’acció: prenent foc als edificis i disparant ràfegues de bales.

Recentment, una escena semblant tornava a reproduir-se a Connecticut, aquesta vegada a l’escola primària Sandy Hook. El 14 de desembre de 2012, Adam Lanza, de 20 anys, entrava a l’escola a primera hora del matí, obrint la porta a trets. Va matar 20 infants de 6 i 7 anys i sis adults; poc abans, havia matat la seva mare a casa. La matança de Sandy Hook és la segona més sanguinolenta d’aquest tipus a la història dels Estats Units, per darrera de la de Virginia Tech, en què un alumne de 23 anys va matar 32 persones i en va ferir una infinitat més.

En tots aquests casos, els assassins eren xavals joves amb greus problemes psicològics que van acabar cometent suïcidi després de les massacres. Tots ells van trobar la manera de comprar armes automàtiques i munició. Ho van fer legalment els shooters de Virginia Tech i els de Illa Vista, però, en el cas de Lanza, les armes pertanyien a la seva mare, que les hauria obtingut de forma legal i guardat a casa. Els de Columbine van enviar un amic a comprar les armes a una fira, ja que ells no tenien els 18 anys necessaris per comprar-les. I és que, en el cas dels Gun Shows, que és com s’anomenen aquestes fires en què particulars venen armes, no és necessari cap comprovació d’antecedents.

L’eco del pànic

Per desgràcia, aquests incidents no són elements tan aïllats com es podria pensar. Només arribar a Atlanta, fa un any i mig, vaig alarmar-me en sentir a la ràdio que un home entrava armat en una escola de la localitat de Decatur, un d’aquests pobles de postal, llar de molts demòcrates progressistes de classe mitja-alta de la ciutat. Una localitat segura, casa de la Universitat d’Emory i del Col·legi Universitari Agness Scott… I, tot i així, un collons de boig entrava amb una pistola, amenaçava les secretàries i segrestava l’escola. Gràcies a Antoinette Tuff, una de les secretàries, que va començar a parlar amb l’home i el va convèncer perquè deixés el fusell, la cosa no va anar a més. Tuff va escoltar les penes de Michael Brandon Hill i va confessar-li a ell les seves pròpies. Fins i tot va oferir-se a sortir caminant amb ell perquè s’entregués i la policia no el crivellés a trets.

Quan un escolta aquestes històries i sent la por present a la societat, pensa que no hi ha debat que valgui. No, les armes no fan cap bé als estatunidencs. Però és precisament la por el que alimenta el debat i la compra de les armes. Són la SEGURETAT i el dret a PROTEGIR-SE el que la majoria dels estatunidencs que posseeixen armes de foc esgrimeix per defensar el seu dret a disposar d’elles.

És per això que les armes de foc formen part de la vida quotidiana de molts estatunidencs. Segons un estudi que el Centre per la Prevenció del Crim publicava el juliol d’aquest mateix any [2014], als Estats Units, al voltant d’11 milions de ciutadans tenen permís per portar armes en públic, un 147% més que fa set anys, quan el número era de 4,5 milions. Segons dades de 2012 de Gallup, un 44% de la població té almenys una arma a casa. L’Enquesta Social Nacional de 2010, no obstant, baixava la xifra a un 32%. Els números són molt elevats en comparació amb qualsevol altre país econòmicament desenvolupat, però les armes tampoc estan presents a tots els llocs ni a totes les cases. Basant-me en la meva experiència personal, la segona estimació em sembla més encertada, encara que és cert que no hi ha manera de saber amb exactitud quantes armes hi ha al país nord-americà i quantes persones les posseeixen.

La segona esmena

Això de les armes no és nou. Quan els pares fundadors van firmar la Constitució, van assegurar-se que els americans tinguessin entre les seves màximes llibertats la possibilitat d’adquirir armes. I aquesta és una de les bases que utilitzen els defensors per tal que no es limiti el dret a la seva possessió. Als Estats Units, com a la majoria de països, el tema de la Carta Magna és una mica sensible, ja que gaudeix d’un grau de sacralització innegable, especialment pel que fa a la segona esmena de la Carta de Drets (aprovada el 15 de desembre de 1791): “Essent necessària una milícia ben ordenada per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del Poble a posseir i portar armes no serà infringit”. No obstant, qui va fer la llei, va fer la trampa; i és que aquesta “milícia ben ordenada” és la clau en molts dels debats sobre la possible prohibició: va ser un gest de complicitat cap als estat surenys on els blancs necessitaven armes per controlar que els esclaus negres no es revolucionessin. Abolit l’esclavatge, no va eliminar-se la llei, que segueix sent part dels drets fonamentals dels ciutadans estatunidencs.

No obstant, encara que la Constitució doni suport a la universalitat de la possessió, cada estat matisa les condicions en què es poden posseir i portar les armes. Estats com Geòrgia o Arizona, entre altres, mantenen lleis més laxes que legitimen la possessió a la llar i als negocis sense necessitat de cap llicència. La cultura de les armes és palpable també en estats com Nevada, Tennessee o Alabama. En ciutats com Memphis i Nashville es repeteixen aquí i allà les mateixes senyals a l’entrada dels locals: es veta l’entrada a portadors d’armes de foc. En aquests estats, les morts infantils per arma de foc són més abundants que en els estats en què la cultura de les armes no està tan arrelada.

En oposició al que Every Town i Moms Demand Action demanen, menys de 20 estats —d’un total de cinquanta— penalitzen el mal emmagatzematge de les armes per part dels seus ciutadans, un punt clau per a la reducció dels accidents i les morts infantils. Al dossier Innocents Lost, ambdues associacions demanen que els estats adoptin lleis més estrictes que ajudin a prevenir l’accessibilitat dels nens i nenes a les armes, així com una major inversió en educació sobre aquestes.

Fins que aquestes mesures no s’implantin, seguirà repetint-se una i altra vegada la mateixa història. Entre el desembre de 2012 i el desembre de 2013, més de 100 infants menors de 15 anys van perdre la vida a causa de ferides de bala. Encara que a vegades se’ns oblidi, tots aquests nen i nenes tenien noms i cognoms. Ho són tot els que hi són, però no hi són tots els que són: Taj H. Ayesh (2 anys), Tyler Dunn (11 anys), Quindell Lee (7 anys), America Ragsdale (6 anys), Killian Perez (4 anys), Kyler Schnedler (12 anys), Wyatt Thomas Saile (10 anys), Zoie Dougan (4 anys), Dax Dixon (12 anys), John Allen Read (5 anys), Sheine Stein (3 anys), Ian Dante Muro (14 anys), Lance Wilson (3 anys), Samarri Tyana Beauford (2 anys), Ella Marie Tucker (3 anys), Marquez Blount (13 anys), Terence Holliday (14 anys), Lloyd Hayes (14 anys), Damon Holbrook (3 anys), Jeremy Hatfield (12 anys), Luke York (12 anys), Alexander Pfaff (8 anys), Logan Anthony Armendariz (13 anys), Dwayne Kerrigan (4 anys), Daniel Wiley (9 anys), Noah Chambers (3 anys), Brady Baker (13 anys), Lawson Walz (6 anys), Isaac Tervino (9 anys), Brendon Mackey (7 anys), Elyssia “Ellie” Marie Karlsen (6 anys), Leonard J. Smith, Jr (11 anys), Ray-twon Briggs (4 anys), William Owens (11 anys), Kyle Fisher II (12 anys), Alysa Bobbit (5 anys),  Matthew Schreckengaust (9 anys), Kelsey Major (6 mesos),  Brandajah Smith (5 anys), Emilee Bates (13 anys),  Seth Box (12 anys), Eric Klyaz (10 anys), Wesley Quinn (12 anys), Brooklyn Mae Mohler (13 anys), Trenton Mathis (2 anys), Maggie Hollifield (10 anys), Deontre’ Noble (14 anys), Gage Wilkinson (12 anys), Jarvan Jackson (11 anys), Keshawn Carter Davis (12 anys), Jason Haley (5 anys), Darrien Nez (3 anys), Caroline Marjorie Brooke Sparks (2 anys),  Jadarrius Speights (3 anys), Gerald Tucker, Jr. (10 anys), Dalton Wayne Taylor (10 anys), Cody Ryan Hall (4 anys), Montee Ross (14 anys), Gavin Lee Brummett (7 anys), Michael A. Brisbee III (8 anys), Titania Mitchell (13 anys), Shayla May Schonneker (9 anys), Qui’ontrez Moss (3 anys), Roderick Paige (4 anys), Brandon Holt (6 anys), Rahquel Carr (4 anys), Gracie Morin (4 anys), Joan Plumb (11 anys), Adam Bass (10 mesos), Christopher Stanlane, Jr. (10 anys), Christian Velez (12 anys), Michael Richard Leland Easter (3 anys), Jaiden Pratt Calloway (4 anys), Courie Cox (12 anys), Joshua Johnson (4 anys),  John O’Brien (3 anys), Braydion Scott Matlock (3 anys), Sebastian Swartz (9 anys), Paige McGinnis (13 anys), Travin Varise (2 anys), Tmorej Smith (3 anys), Neveah Benson (6 anys), Jamarcus Allen (4 anys), Will May (13 anys), William Parris (12 anys), Steven Curtis (12 anys).

Edició del text: Gerardo Santos
Traducció al català: Helena Roura