Magazine

Identitat i alteritat

Identitats capgirades

— “Qui soc?” és la pregunta que sempre ens persegueix. I allà trontolles, dubtes, et replanteges.

— El Ferran, l’Ivan, l’A. i l’Aniol han caigut, s’han aixecat i s’han refet. Aquesta és la història de quatre renaixements.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook44Google+0Share on LinkedIn0
 “Qui soc?”. Aquesta és la pregunta que sempre ens persegueix. Hi ha èpoques més tranquil·les, quan la quotidianitat ens venç i deixem de plantejar-nos qüestions massa trascendents, però la pregunta persevera, treu el cap de tant en tant i ens interpel·la directament. “Eh, tu! Estàs segur de qui ets? Això que fas, això que dius, això que sents… realment ets tu?”. I allà trontolles, dubtes, et replanteges. El Ferran apallissava tot aquell que el mirava un segon de més; l’Alexei era addicte a l’heroïna i robava per pagar-se les dosis i la vida; l’A. bevia i va acabar agredint la dona; l’Aniol era periodista, però això no el feia feliç. De vegades, han vençut la por, l’han afrontat; de vegades, potser també s’hi han rendit. Aquesta és la història de quatre canvis, el relat d’aquells que busquen saber qui són.

La caiguda

El Ferran

A la butxaca duu una tàser i, dins els pantalons, una porra extensible. Alt, ample d’espatlles i amb el cap pelat, el Ferran va equipat igual que els seus germans del moviment redskin: botes Dr. Martens vermelles, texans ajustats, elàstics rogencs, samarreta nacionalista valenciana i tot allò que necessita per afrontar la nit.

–Tu, què mires? –el Ferran s’ha tensat de cop i es dirigeix a un home que li passa pel costat, al bar on ell i els seus germans del moviment ja fan la quarta birra. El principi compartit pel grup és clar: “Una mirada pot ser mortal”.
–Jo? –tartamudeja l’home mentre l’acció s’accelera. El Ferran i els seus l’empenyen cap al carrer i s’hi llancen a sobre. L’home, desgavellat, trontolla i desprèn olor a resclosit.
Excitats per l’efecte de la cocaïna que han consumit a torns al lavabo, treuen les armes que porten amagades. L’escena va molt ràpid: cops, puntades de peu, alguna porra que vola. L’home queda estès a terra, arraulit, ensangonat, i el Ferran marxa amb els seus germans del moviment sense remordiments. Un dia més de festa a Castelló, lluny del poble que els queda petit. Una festa que continuarà durant hores, de bar en bar, de víctima en víctima, contra tot aquell que sigui feixista i anticatalà, però també contra qualsevol persona que es creuï amb ells.

“Sentir-se integrant d’un grup neutralitza la por a l’aïllament a partir de la realitat de veure’s membre d’alguna cosa; però també permet definir-se a un mateix a partir de les característiques que defineixen al grup al qual un se sent pertànyer i amb el qual un s’identifica. D’alguna manera, la identitat ens allunya de la por a la soledat i al buit existencial” (Alsina y Medina, 2006). En aquest sentit, la construcció del Jo en funció de l’altre és clau en la vida del Ferran.

 

L’Alexei

Set anys i tres mesos. Aquest és el temps que l’Alexei va viure a la presó. A la condemna més llarga, de quatre anys i mig, per un robatori violent amb una navalla multiús, se li van sumar d’altres: un any i mig per un furt a un cotxe que va cometre amb un company, vuit mesos per haver trencat la condicional per furts anteriors i set mesos de l’any 2002 que no recorda. Els més de set anys els va complir, primer, a la ja tancada presó Model de Barcelona i, després del judici, a Brians 2, fins que va sortir amb la total el 2014.

Figures que té ara sobre el llit l’Alexei i l’inspiren una vida plena de pau © Borja Alegría

La caiguda de l’Alexei cristal·litza, doncs, el 22 de juliol del 2007 quan, com cada setmana, es dirigeix cap al CAS Garbivent, prop del Parc de la Pegaso, en el districte de Sant Andreu de Barcelona, a per una dosi de metadona. De camí, una patrulla dels Mossos l’atura i li demana la documentació. No en té. Tampoc duu el carnet per al tractament de metadona.

¿Qué pasó? –li pregunta l’Alexei a l’agent.
¿Cómo que qué pasó? ¿No lo sabes?
Pues no –respon, convençut, l’Alexei, que té una constitució forta, la mandíbula ampla i duu el cabell ben curt.
¿Y eso, qué? –diu la policia, assenyalant una bateria de telèfon que l’Alexei duu a la butxaca.
Bueno, es una batería.
Y el cuchillo, ¿qué? –pregunta, enfadada, assenyalant una navalla multiús.

Just en aquell moment, arriba un altre cotxe de policia, dins del qual hi ha la víctima que l’identifica com un dels atracadors que l’ha assaltat fa mitja hora i s’ha endut 130 euros i un collaret d’or, mentre l’amenaçava amb un ganivet de 20 centímetres.

Pero la multiusos era así…”, assegura indignat i irònic, mentre amb les mans assenyala una distància d’uns vuit centímetres. L‘Alexei va acabar aquell dia a la comissaria. L’escena, clau en la seva vida, la narra amb un punt murri, sorneguer, que pretén dotar-la d’una aura d’irrealitat. Assegura no haver comès el delicte. N’ha comès d’altres, de furts, però mai amb intimidació. El declivi de l’Alexei, que va arribar a Barcelona el 2001, havia començat molt abans.

De Rússia, en vol parlar poc. Allà anava a la universitat, però estava enganxat a l’heroïna i duia una vida basada en els furts.

En Rusia, en los 90 o principios de los 2000, era muy chulo y de moda conocer un grupo de delincuentes, la mafia. Como en el Wild West, los cowboys –explica en un castellà precari–. En Rusia hay estos personajes, queman dinero. Quien tiene el coche más chulo es el más chulo. Allí trabajar en la fábrica… pasaba que el sueldo… no te pagaban un mes o dos meses, o era un sueldo pequeño. Trabajar allí era mal visto, así que te buscabas la vida por otro lado –continua, una mica reticent.

En un escrit, l’Alexei reflexiona sobre la seva vida i afirma que “eran bien vistas las detenciones policiales y todavía mejor si tenías antecedentes penales. Todo esto debía estar acompañado de dinero”.

L’addicció a la droga el va fer entrar en una espiral de destrucció, fins que algú li va parlar de Barcelona i de les oportunitats. Llavors ja buscava una sortida a la seva situació de dependència. Així és com va arribar a la ciutat. Després de dues setmanes en un centre religiós, va aconseguir desintoxicar-se, però només per un breu període de temps. Més tard va tornar a ajuntar-se amb males companyies. Fins que va entrar a la presó, del 2001 al 2007, va viure en cotxes esbotzats i caixers, robant per poder pagar-se una dosis.

El dia que ens trobem per xerrar porta una samarreta de màniga curta, que deixa al descobert els seus braços plens de cicatrius blanques i gruixudes per la part interior. “Me tropecé por la vida”, diu ràpid i amb un riure nerviós. Són les cicatrius d’una vida passada que ara no vol recordar.

 

L’A.

Pam-pam-pam. L’A. talla verdures pel sopar. Pam-pam-pam. És de nit i porta algunes copes de més. Pam-pam-pam. La seva dona arriba a casa.

¿Qué haces? ¿Otra vez bebido? –li etziba enutjada, mentre agafa l’ampolla de vi de sobre la taula de la cuina i la llança per la finestra. L’A. es queda parat, escoltant els mil bocins en què es trenca el vidre quan impacta contra el terra.
¿Pero estás loca? –li crida ple de ràbia l’A., mentre es gira amb el ganivet en alt i s’acosta a la seva dona, que aixeca la mà en un acte instintiu i xoca amb el ganivet. Comença aleshores a brollar-li sang de la ferida, que és profunda i li travessa el palmell.

La policia arriba poc després i s’endú l’A., que és acusat d’agressió masclista i condemnat a dos anys i nou mesos de presó. Llavors, però, no serà empresonat per manca d’antecedents.

Tenía que pagarle a ella 7.000 euros. Lo hacía cada mes y tenía una orden de alejamiento. Como estaba en el paro, me fui a mi país. Antes, le dejé dinero a mi prima para pagar tres meses más –explica l’A., amb un punt de resignació a la veu–. Ella vio que eran mil euros, una fortuna, y se los quedó. Pasé a estar en busca y captura y entré en la cárcel por un año.

L’A. acaba d’explicar la història amb un somriure nerviós. Nega haver volgut fer mal a la dona i assegura que tot va ser un accident que li va fer replantejar la seva vida.

Per A., el passat és difícil d’assumir. El present i el futur, en canvi, li permeten sentir-se bé davant d’un mirall © Borja Alegría

L’Aniol

L’Aniol treballava a IB3, la radiotelevisió pública de les Illes Balears, com a periodista. Tothom li deia que tenia sort. Després d’algunes substitucions a l’àrea de política de TV3, va trobar una plaça fixa a Menorca, on vivia en una casa molt gran i luxosa. Una vida ideal per tota la resta, menys per ell. Hi havia alguna cosa que no el feia sentir bé. La manipulació política que vivia el canal era un dels motius.

–Estar allà em va ajudar a veure que no era el que volia. Jo no em callava gaire. També t’adones que, quan tens vint-i-pocs anys, és fàcil cremar coses perquè t’hi jugues poc. No tens cap compromís amb ningú. En aquest procés em vaig anar cremant mentre el soufflé pel que volia ser realment pujava cada dia més –assegura, seriós i ferm.

Ell, en realitat, no volia ser periodista. Ell volia volar.

 

La crisi catàrtica

L’Alexei, ara l’Ivan

Quan va sortir de la presó, l’Alexei va recuperar el seu nom real: Ivan. Alexei va ser, per a ell, una carcassa on dipositar tota la seva trajectòria delictiva i les estances a la presó. Un nom fals que ni la policia ni l’administració podien trobar i que, per tant, impedia que l’expulsessin. L’Ivan va tornar quan el seu canvi interior va ser complet, quan es va recuperar a ell mateix.

Un nom per cada vida, una identitat per cada etapa.

“La importància del nom depèn del sentit que li dona cada persona. Potser la persona l’utilitza per representar un canvi. Pot ser que el nom em vinculi a qui jo era abans i, com no vull seguir sent aquella persona, em canvio de nom i el nou nom m’ajuda a identificar-me amb qui soc ara”, argumenta la Paula Folch, psicòloga del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i coach teleològica, disciplina que, a partir de la conversa, acompanya la persona en la seva descoberta vital.

La transformació de l’Ivan es va gestar poc després d’entrar a la presó. Allà va començar a cartejar-se amb qui ell considera el seu mestre espiritual, l’Andrei, que estava en un altre mòdul de Brians 2.

Ahí empezó mi resurrección –assegura, ara seriós, sense l’humor que desprenia mentre narrava la seva caiguda.

L’Ivan, però, ja coneixia l’Andrei d’abans. De la primera vegada que el va veure, en una breu estada a la presó l’any 2002, se li va quedar gravada una frase: “Dijo que teníamos que pasar del punto A al punto B y que el trayecto dependía de nosotros”. La va oblidar quan va sortir, però quan va tornar a la presó cinc anys més tard, un llibre sobre espiritualitat li va fer recordar aquell mestre i va reprendre amb ell la relació d’amistat i consell.

Les cartes anaven plenes d’ensenyances sobre Krishna. L’Andrei li explicava que no som només aquest cos, som ànima eterna i no fa falta la droga per ser feliç eternament, sinó que es pot aconseguir a través del coneixement vèdic. “Només cal descobrir l’espiritualitat de cadascú”, li deia. Va llegir llibres i més llibres, també escriptures antigues, tot el que podia aconseguir a través de la mare, que li ho enviava des de Rússia, i a la biblioteca de la presó.

Altar amb diferents imatges religioses al pis on viu ara l’Ivan © Borja Alegría

A poc a poc va canviar la seva manera d’entendre la vida. El Jesús, el company amb qui compartia la cel·la, va ser un dels altres pilars del canvi.

Jesús tenía un libro de autoayuda con algunos ejercicios de conexión. Cada noche yo hacía uno, meditaba. Un día estaba en la segunda litera y conseguí salir de mi cuerpo. Me quedé con mi cuerpo sutil mientras mi cuerpo físico estaba en la cama, y yo sentía esta salida –explica emocionat l’Ivan–. A partir de ahí empecé a entender que hay algo que no es solo este cuerpo y la droga. Hay más gente no toxicómana que toxicómana, entonces tiene sentido ¿no? –acaba amb un somriure provocador.

La seva vivència recorda el llibre Relats d’un peregrí rus, escrit entre 1853 i 1861 i que resumeix l’espiritualitat del cristianisme ortodox. En ell s’explica la història d’un peregrí, pobre i sol, que vol aprendre a orar per canviar de vida. Per això, repeteix com un mantra, més de 3.000 vegades al dia, l’oració que el seu mestre espiritual li ha ensenyat: “Senyor Jesucrist, tingues pietat de mi, que soc pecador”. La fórmula secreta li permet, finalment, trobar-se. L’Ivan, en certa forma, ha fet el mateix, ajudat per una professora que li va donar un rosari per poder seguir el seu mantra.

Había en la cárcel un georgiano al que le gustaba mucho fumar porros. Cuando le dije “Voy a dejar de fumar”, me dijo “Pero qué dices, eso no se puede”. Y yo “Ya, ya, acepta lo que te doy. Yo no lo quiero más” y él “Bueno, bueno, más para mí” –explica l’Ivan amb precisió mentre una riallada se li escapa–. No sé nada de él, salió en 2011 con la total y no sé cómo está. Era una persona muy divertida –recorda amb to melancòlic.

Segons l’Ivan, als programes de desintoxicació els falta oferir una alternativa a la droga que generi el mateix plaer. I recorda els principis de Khrisna: “No es poden substituir les activitats de pobresa interior sense haver desenvolupat el gust per les activitats de naturalesa superior”. Per a ell, això significa canviar el plaer que li donava la droga pel plaer de retrobar-se i connectar amb la seva espiritualitat.

“Mai t’agafis a una referència molt arrelada perquè estaràs negant totes les altres identitats que també pots ser si et pares a escoltar el teu cos, les teves emocions, el teu cap o la teva consciència”, comenta la Paula. Segons la psicòloga, la identitat es conforma a partir de quatre branques: “El cap i el que creiem que som, visió que predomina en la societat patriarcal; el cos i, per tant, les pulsions i els plaers; el cor, amb tota la part més emocional; i la consciència, la veritat interior lligada a la intuïció que surt quan el cap calla”. Deixar parlar aquesta consciència, explica, ens permet evitar les etiquetes excloents i trobar realment les nostres veus, que sempre estan lligades als altres i a l’entorn.

Solo éramos tres los que decíamos que estábamos contentos de estar allí –diu l’Ivan, referint-se a la presó–. Un día estábamos paseando por el patio y le dije a uno “¿Pues sabes que estoy contento de estar aquí?”. “Hala, pues yo también”, me dijo, y nos juntamos –confessa amb un somriure còmplice.

Tot i el gran canvi que va experimentar l’Ivan, li queda un record de la seva vida passada en aquelles cicatrius blanques, gruixudes, que li omplen la part interna dels braços. Records perdurables d’alguna cosa que va ser, tot i que ja no hi sigui.

 

El Ferran

El Ferran està assegut al sofà, davant el televisor i amb la mirada perduda. Té les botes a un racó, els elàstics dels pantalons deixats anar i els ulls envoltats d’unes grans bosses grises. Les al·lucinacions li omplen el cap. S’imagina corrent, estampant-se contra un vidre i rebentant-lo. Es veu llançant-se pel balcó per acabar amb el que ja defineix com “una merda de vida”. L’omple un sentiment de derrota envers una vida que se li escapa. Tot l’irrita. L’odi el consumeix sense descans mentre al seu voltant hi ha gent que avança i és feliç. També se sent un covard per no afrontar el que li passa. El cos no li respon i l’únic que anhela és una altra dosis de cocaïna. El cap li fuig i l’enteniment se li regira.

“Hi ha d’haver crisi perquè hi hagi canvi. La crisi és l’avantsala del canvi, et sacseja per dins i et fa dir: ‘Jo no estic bé, i busco’”, ens aclareix el capellà Manel Pousa, més conegut com a Pare Manel, a qui hem anat a veure perquè ha ajudat moltes persones a canviar de vida. Estem a la parròquia de la Trinitat Vella, que connecta a través d’una porta amb la rectoria, un edifici de dues plantes on conviu amb vuit homes més, la majoria sortits de la presó. És un edifici vell, funcional, al bell mig d’un barri on tothom el reconeix i li mostra agraïment.

–La meva vida ha estat violenta i, potser per això, em vaig acabar enfocant cap aquest camí –reflexiona el Ferran, que mou les seves grans mans amb l’objectiu de fer-se comprendre.

Durant anys, el Ferran i la seva família van tenir una vida marcada per la violència: de petit amb les agressions, corretja en mà, del pare i, als 17 anys, amb la separació agressiva dels pares, on ell i el germà feien de transmissors de la violència verbal del pare cap a la mare. El Ferran es va convertir en redskin i es va unir a un grup que li permetia exterioritzar el seu malestar.

El barri, la família i la vida professional són alguns dels nous referents d’en Ferran © Borja Alegría

“A la vida sempre ens succeeix quelcom que és un desencadenant. O és traumàtic o propicia un canvi gràcies a gent que t’aporta i que et fa replantejar qui ets tu, quins valors et governen i quins prioritzes. El canvi obliga tot l’entorn a canviar”, reflexiona la Paula.

La mare del Ferran, que durant els anys d’agressions físiques del pare es quedava al marge, va caure en una depressió amb la separació. Poc després, els metges li van diagnosticar un càncer del qual només es coneixia un altre cas a Galícia. Per això havia d’anar al poble veí a curar-se, on li punxaven amb una medicina molt cara. Durant aquest procés, va conèixer pràctiques espirituals alternatives, com el tai-chi i la meditació. Miraculosament, la malaltia va desaparèixer.

Amb més equilibri i consciència, la mare va ajudar el Ferran i el va animar a fer també tai-chi i wushu, una art marcial xinesa. De manera gradual, aquestes disciplines van omplir gran part del seu dia a dia i el van ajudar a expulsar tota la ràbia que abans treia contra les persones. La droga li havia deixat el cos molt tocat i els vòmits, també amb sang, van ser comuns els primers dies del wushu.

–Sortia, prenia unes cerveses i em venien ganes de consumir. Llavors marxava a casa o, directament, molts dies ni sortia –recorda el Ferran.

El canvi ve de dintre i s’adapta als estímuls que venen de fora. La identitat és un procés de construcció constant i d’intercanvi, en el qual es modifiquen o s’eliminen aspectes que ja no són necessaris i se’n mantenen d’altres. El moment definitiu, el catalitzador del canvi, va ser, per al Ferran, un accident de cotxe, quan encara sortia amb els seus germans redskins, però ja se’n començava a distanciar.

***

Han quedat a Castelló amb més amics del moviment per apallissar uns nazis. El Ferran condueix el seu cotxe nou. Fa només tres mesos que té el carnet.

–Tu, passa’m la birra –li diu al copilot, que li passa una litrona mig buida. Però, mentre ho fa, li cau el mòbil a terra. En Ferran s’ajup per agafar-lo i dona un cop de volant. El cotxe s’estavella contra la vorada del camí.

–Hòstia, ajudeu-me, no sé què fer! –els demana, implorant, el Ferran.
–Tu, deixa el cotxe aquí, anem al poble, fem festa i després ja vindrem a per ell –és la resposta unànime que rep del grup.

El Ferran marxa, però al cap d’un parell de cerveses els demana de tornar a recollir el cotxe. No li fan cas. Prefereixen provocar baralles i el Ferran marxa sol a casa. És aleshores quan trenca la relació amb ells i amb tot allò que representen a la seva vida i identitat.

Per fer-ho, però, i més enllà de l’ajuda de la mare, el Ferran va haver de trobar una altra xarxa d’amics i una altra feina. El Pare Manel té clar que “la gent se’n surt gràcies a la vida, a la societat, al ciutadà o al barri”. “Han trobat amics, han refet la seva vida. Abans, o no tenien això o no hi havien pogut connectar”, argumenta.

El Pare Manel duu una jaqueta impermeable grisa i envellida, que no va a joc amb els pantalons marrons. La camisa, blanca i de ratlles blaves, es deixa entreveure per sota l’impermeable, que no es treurà durant la trobada. Ens espera en un banc al mig de la plaça plena d’infants i grans que juguen i passen la tarda, xerrant i compartint el temps lliure. El capellà vol fugir dels personalismes. “Faig el que puc i com millor sé. M’estic al costat de les persones que ho necessiten, sense plantejaments a gran escala”, reconeix.

 

L’Aniol

L’Aniol surt de la seu d’IB3 a Menorca després d’un dia més de feina. Com un acte instintiu, aixeca el cap. Ha sentit un soroll i la seva mirada fuig directament cap amunt. El cel és el seu referent, el fascina. Però no hi ha res; el soroll no venia del cel, era la simple remor del trànsit. Puja al cotxe; té 20 minuts de camí fins a casa. Va conduint per la carretera que duu del polígon de Maó al port, on viu en una casa nova de disseny. Les vistes són precioses. Escull una cançó qualsevol i, sense saber com, es troba plorant. No és feliç, no està fent el que ell vol. I té un moment de catarsi que el transporta al seu veritable somni. Volar.

L’Aniol a l’aeroport de Sabadell, on va decidir formar-se com a pilot per canviar de vida © Borja Alegría

–100.000 euros val la llicència. Ja sé que és molt, però… m’ajudareu? –l’Aniol posa totes les seves expectatives en aquesta pregunta. Els pares de l’Aniol no saben què respondre. Fan d’advocats del diable. Li repregunten, el fan reflexionar, però l’Aniol ja ha pres la decisió. I decideixen avalar-lo.
–Amb la casa. Demana el préstec, Aniol. La casa serà el teu aval.

I així comença, als 27 anys, la persecució d’un somni que l’havia cridat sempre, des de ben petit, quan dibuixava helicòpters i avions als quaderns que encara conserva. “La trucada de l’aire”, com li deia un instructor.

La filòsofa Fina Birulés assegura que “som una narració que periòdicament hem de revisar, no tenim una identitat fixa sinó una identitat fortament inestable” (Amb Filosofia, TV3). La identitat és, al capdavall, un acte creatiu i, com a tal, està format de múltiples variables o, fins i tot, d’un gresol d’identitats subjectives, algunes més centrals i altres més secundàries, que s’interrelacionen. Podríem parlar també d’identitats parcials, que estan en canvi i que poden ser ambigües. L’Aniol va tenir un moment de catarsi, sí, però aquest moment no explica tots els canvis que va fer.

–La crisi és l’erupció final d’un procés. N’hi va haver molts, de moments crítics –assegura.

A la societat actual, sovint allò que fem ens defineix, però la Paula prefereix defensar “una identitat vivencial i experimental”. Quan fer quelcom condiciona la nostra felicitat, argumenta la psicòloga, cal reflexionar-hi, perquè està impedint el nostre ser.

 

L’A.

L’A. va acabar amb l’addicció a l’alcohol a la fundació Teresa Ferrer de Girona. A la presó s’encarregava de la biblioteca i va fer un curs de cuina. Va rebre quatre fulls meritoris de les autoritats penals, entre d’altres raons per salvar a un funcionari i a un company amb sobredosis. Tenia clar que aquell temps l’havia d’aprofitar per quan sortís poder refer la seva vida. Afirma que, per canviar, necessites un projecte, un objectiu. El propòsit de l’A. era tornar a estar amb els seus dos fills.

“Necessites un propòsit que, d’una forma o altra, està associat a l’amor”, defensa també la Paula. Perquè el que som ens apropa als altres, sense judicis, sovint sense poder posar-hi paraules. “Segurament L’A. va viure la presó com un impasse, perquè la seva finalitat era connectar amb l’amor que sent pels seus fills. Això ja és un propòsit, és clar, una consciència”, reflexiona.

L’A. reflexiona sobre el seu temps a la presó i com encarar el present © Borja Alegría

La resurrecció

L’Aniol

Actualment, l’Aniol treballa com a pilot d’helicòpters de vols sanitaris. La seva empresa, subcontractada per l’Estat, l’envia allà on vol, amb un marge d’almenys 15 dies. Ara porta vora un any a Ceuta, però ha estat a Galícia, Granada i València.

L’Aniol és morè, fort, duu una samarreta ajustada i uns auriculars rodons i blancs, d’aquells que et tapen les orelles completament. Recorden als que duen dels pilots i que els aïllen perquè es concentrin millor.

–A mi la feina em defineix. Jo soc pilot, no soc periodista. Això és molt important per a mi –assegura l’Aniol, segur de sí mateix.

La feina et pot definir, però no és l’únic element que ens conforma. Hi ha la ideologia, la religió, la classe social, la cultura, les relacions, el caràcter, l’entorn. Per la Paula, l’Aniol va deixar enrere el que se suposava que havia de ser, tenir i fer simplement perquè va escoltar la seva veu interior.

–No sento que hagi fet un canvi d’identitat. En tot cas, he buscat la coherència entre els meus desitjos i els meus fets, entre el que anhelo i el que faig. Això et dona pau i felicitat –assegura, contundent, l’Aniol.

 

El Ferran

Han passat 12 anys.

–Bon dia, companys i companyes! Comencem amb el repàs dels pisos turístics a comprovar avui – el Ferran inicia, com cada matí, el seu discurs de benvinguda a les oficines de l’Ajuntament de Barcelona, on treballa per un programa municipal. Ho fa amb un somriure i una veu melosa que té un accent valencià molt marcat.

Va vestit de carrer: porta unes vambes Adidas negres, uns pantalons caqui i un polo fosc. Duu el cabell curt amb un petit serrell que s’inclina cap endavant i unes patilles ben llargues. Dos anells platejats a l’orella esquerra recorden que fa un parell de cursos va treballar de monitor de colònies escolars. Tot i que espera trobar feina de professor de ciències –ja està a les llistes del Departament d’Ensenyament–, li agrada la seva tasca actual perquè “contribueix a millorar la ciutat”.

Però li queda molt del passat. En Ferran porta el símbol de la seva continuïtat ideològica tatuat al pit: un fènix català, símbol a la Renaixença del ressorgir de Catalunya com a nació. Aquesta au, tatuada al mig del tors fa quatre anys, li recorda qui era i li permet mantenir-lo a prop, ja que tot i els canvis viscuts, no l’oblida ni el rebutja.

–Representa el renaixement de la meva persona, que estava enfonsada i va renéixer com l’au fènix però sense oblidar el seu passat. Per això em vaig fer aquest tatuatge, perquè engloba aquest sentiment català –explica el Ferran.

De fet, com defensa la Paula, “una crisi identitària pot ser simplement una redefinició de valors. Per exemple, en comptes de lluitar, utilitzo l’amor, l’acceptació o l’honestedat per seguir generant un canvi i influir en l’entorn en el que crec, a través de la ideologia”, explica.

–Tornar a una altra vida com si haguera pogut renéixer. És com si fos un altre tenint una part de mi encara –reflexiona el Ferran, que intenta comprendre els seus canvis vitals.

El tatuatge d’aquest escut acompanya el Ferran per no oblidar el seu passat © Borja Alegría

Un canvi d’identitat que, al mateix temps, manté una part de continuïtat. El Ferran s’identificava com a redskin nacionalista català, comunista, anticapitalista, antihippies i antiespanyol; ara es queda només amb el qualificatiu de “nacionalista català”. Queda part del contingut, però rebutja l’acció violenta i assegura que no tornaria a reprendre-la.

–M’agrada aquella cultura skin com a imatge i sentit de classe obrera. Musicalment també m’agrada, però no com a acció. I, tot i que sonarà malament, sento nostàlgia d’aquells temps passats –explica, amb la mirada un xic perduda.

El canvi del Ferran sembla molt gran i evident, també en la manera de relacionar-se. De l’agressivitat a la dolçor. Ell reconeix que abans no tenia habilitats socials, però la primera feina que va tenir quan va començar a canviar d’estil de vida el va ajudar: feia de comercial i va aprendre tan ràpid que, pocs mesos més tard, ja formava els nous comercials.

 

L’Ivan, abans l’Alexei

Entre les habitacions de la rectoria del Pare Manel trobem la de l’Ivan. És ben d’hora i, després d’acomiadar-nos, l’Ivan surt de casa. Es dirigeix al centre de dia per a persones amb discapacitat on fa les pràctiques del mòdul d’Atenció a Persones en Situació de Dependència. Va estudiar la part teòrica a la presó i, fins al febrer, li toca cursar la part pràctica. En sortir de la presó també va fer cursos de quiromassatge i quiroteràpia, a la recerca d’una cura per a la seva salut, massa fràgil després de tant de temps d’addiccions. A la tarda l’han trucat per fer un massatge. Li agrada, gaudeix acompanyant i ajudant.

L’esperitualitat ha estat una eina fonamental per a l’Ivan en el seu canvi d’identitat. La seva habitació, el seu temple © Borja Alegría

“Les persones canvien perquè surten i s’enamoren, són pares i mares, troben algú que no els fa fora sinó que els diu ‘Anem a fer un quinto, confia en mi”, defensa el Pare Manel, que reconeix, malgrat tot, que el canvi és un procés difícil que només triomfa quan construeixes una xarxa que et dona suport i t’acompanya.

El cambio para mí fue una oportunidad de transformación y un aprendizaje –reflexiona l’Ivan.

Però el futur es presenta fosc. L’11 de gener del 2018 l’espera un judici per l’expedient d’expulsió que té obert. No disposa de documentació i té antecedents que no se li esborraran fins al 2019. Està preocupat. Fa 16 anys que viu a Barcelona i ha perdut les arrels amb el seu país d’origen. Ha fet cursos, s’ha esforçat per formar-se i trobar feina, té parella. Li queda l’esperança i la fe, que l’han dut a sincerar-se i a voler compartir la seva història.

 

L’A.

Amb una feina fixa com a vigilant de pàrquing, l’A. es mostra content i orgullós de la seva vida actual. El somni de l’A. és estar amb els seus dos fills, jubilar-se a Barcelona i morir a prop dels seus. Fa cinc anys que viu a casa del Pare Manel, a qui fa d’ajudant. Quan l’A. va sortir de la presó, el capellà li va oferir una clau de la rectoria, que simbolitzava l’esperança cap a una nova vida.

“A la vida, hi ha quelcom que, de sobte, et dona un nou sentit. Pot ser una ruptura, una desestructuració familiar, una mort… Per a aquella persona és un moment de ‘Pum! Uau!’, on tot allò que havia viscut ja no existeix”, conclou la Paula.

Tant el Ferran com l’Ivan, l’A. i l’Aniol han caigut, s’han aixecat i s’han refet. Ho han fet perquè els han acompanyat. Ho han fet perquè s’han escoltat. Ho han fet perquè no obliden. No sempre és fàcil descobrir el nostre propòsit vital. Cal qüestionar-se i això fa por. Ells han vençut aquesta temor: han saltat amb xarxa i han omplert el buit.

Edició a càrrec de Cristina Garde i David Vidal
Edició fotogràfica a càrrec de Claudia Frontino

Comentaris

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— “Qui soc?” és la pregunta que sempre ens persegueix. I allà trontolles, dubtes, et replanteges.

— El Ferran, l’Ivan, l’A. i l’Aniol han caigut, s’han aixecat i s’han refet. Aquesta és la història de quatre renaixements.

Articles relacionats