Magazine


Gallet fàcil

— A Argentina, es comptabilitza una mort per abús de violència policial cada 30 hores

— Els culpables acostumen a sortir impunes o amb penes de presó gairebé simbòliques

Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Google+0Share on LinkedIn0

A Argentina segueix augmentant la xifra de morts a mans de la policia. Ja són 4.644 els casos que, a dia d’avui, la Coordinadora contra la Repressió Policial i Institucional (CORREPI) porta comptabilitzats des de 1983, des que va acabar-se la dictadura de Videla. Una tendència que es va disparar amb la crisi de 2001 i que s’ha mantingut fins l’actualitat independentment del govern que ostenta el poder.

El cas de Rodrigo Corzo, un jove de 28 anys assassinat el juny de 2003, té tots els ingredients típics del gallet fàcil a Argentina: un abús policial discriminatori, un sistema judicial que permet la impunitat policial i una societat temorosa al delicte que, així, estigmatitza els sectors més pobres i vulnerables.

EL CAS

28 segons.
Fins aleshores, ningú sospitava que Rodrigo Corzo, de 27 anys, es convertiria en un cas més del gallet fàcil. Fins aleshores, la seva promesa seguia en peu. Havia promès a la seva germana de 19 anys trobar una altra feina, a més a més de la que ja tenia com a supervisor en una fàbrica de serigrafia, per poder mantenir-la mentre ella estudiava Dret a la Universitat de Buenos Aires. Volia ser advocada des que era una nena. Ambdós vivien amb la seva família a Hurlingham, una petita localitat situada al nord-oest de la Província de Buenos Aires.

És el 28 de juny de 2003. Dos estrèpits reverberen en el cel fosc d’aquesta matinada d’un hivern qualsevol a Argentina, d’aquestes en què no hi ha ningú al carrer, excepte en Rodrigo, que en aquest moment creua amb el Renault 19 del seu pare el pont de Santa Rosa, que connecta les localitats veïnes de Villa Tesei i Ituzaingó, per anar a visitar la seva xicota. També hi ha un patruller de policia, seguint-lo. I ningú més. O sí, però això va saber-se més tard. Dins el patruller hi condueix Horacio Nuñez, inspector de la policia portenya, i l’acompanya Cristian Alfredo Solana, subinspector oficial. És aquest últim qui treu el braç per la finestreta i prem el gallet. Bang. Una vegada. Bang. Fins a dues vegades, el prem.

28 segons.

En un d’aquests estrèpits, s’escup una bala de 9 mm que, des del moment en què surt disparada del revòlver Bersa Thunder del subinspector, ja té amo. Pel baf de les finestres del Renault 19 d’en Rodrigo se sap que és una matinada freda. També se sap pel baf de les finestres del Renault 19 que en Rodrigo no va disparant una arma, com justificaria Solana després. Sigui com sigui, la promesa a la seva germana segueix encara en peu. Però la bala travessa aleshores el maleter, els seients del darrere i el seient del conductor del cotxe d’en Rodrigo. A continuació, travessa també la seva sèptima vèrtebra lumbar i el seu pulmó esquerre. Al final, la Micaela va haver de treballar de tele-operadora mentre estudiava Dret, perquè després de travessar la seva sèptima vèrtebra lumbar i el seu pulmó esquerre, la bala de 9 mm acaba allotjant-se al seu cor, que ja mai més podrà complir la seva promesa, ja que en Rodrigo només va tenir temps de canviar de marxa abans no deixés de bategar.

Perquè, segons l’autòpsia, el seu cor deixa de bategar exactament 28 segons després.
Tot va canviar perquè res canvia a Argentina. Podria parlar-se d’un cas aïllat, o d’un error, o d’un excés, o de qualsevol altra excusa que justifiqués un assassinat. Però sembla que tot trontolla quan són 4.644 (ja sigui al carrer, sota detenció o a la presó) els casos aïllats, els erros, els excessos, les excuses que justifiquen aquets número d’assassinats des que la Coordinadora contra la Repressió Policial i Institucional (CORREPI) va començar a fer recompte dels casos el 1983. Es podria seguir mantenint aquest argument si 32 anys després –i només en els deu primers mesos de 2015– no hi hagués hagut 227 casos aïllats més. És a dir, 22 al mes. Cinc per setmana. Un cada 30 hores.

No es tracta d’una violència composta d’errors o excessos. Té una racionalitat i unes regles

Teòricament, hi pot haver desacords entre els diferents experts de diferents organismes que es preocupen per aquest problema. És el que passa, per exemple, amb Esteban Rodríguez Alzueta, sociòleg integrant de la Campanya Nacional contra la Violència Institucional, i María del Carmen Verdú, advocada de CORREPI. Per uns –Esteban– “no és una política d’Estat. Sobretot estem pensant en pràctiques d’Estat. Ens apartem d’idees de conspiració que tendeixen a pensar o suggerir que la violència policial és una violència decidida a les més altes cúpules polítiques”. Per altres –Verdú– “és causa directa del sistema capitalista. És una eina que està a l’arsenal de qualsevol govern que hagi d’administrar una societat de rics i pobres. Com ho fas, sinó, per fer que 40 milions de persones mantinguin un grapat de paràsits perquè sí?

Independentment de quin ADN es trobi en aquesta violència policial –en la institució policial, segons Esteban, o en l’estat capitalista, segons Verdú–, ambdós estan d’acord en què aquesta violència no està, de cap manera, composta d’errors o excessos. Que “és una violència rutinària o no és caòtica. Té una racionalitat i unes regles”.

Cal preguntar-se, aleshores, per què l’estat mata de forma tan impune als seus –pobres– als barris –pobres– d’Argentina. I, a més a més, ho fa independentment del color polític de governi. Passava amb Alfonsín (dècada dels 80), passava amb Menem (dècada dels 90), va disparar-se durant l’etapa Kirchner (dècada del 2000) i s’està tornant a disparar amb Macri, en l’actualitat. Tampoc canvia el perfil, que sol ser sempre el mateix: un jove –pobre– de barri humil, morocho (moreno) i amb una edat compresa entre els 15 i els 25 anys. Majoritàriament, passa als barris de la conurbació de Buenos Aires (45%), Santa Fé (12%) i Córdoba (8%) i a mans de les policies provincials (57%).

Darrere de tot, hi ha una lluita que ja va començar als anys 90 (amb el cas de la massacre de Budge i Walter Bulacio) i que continua en l’actualitat, donant visibilitat a un problema que no para de d’acréixer amb els anys.

LA BOMBOLLA DE LA POR

Se sap que la família Corzo comença aquesta lluita el matí del dissabte 29 de juny de 2003, després d’una nit freda, d’hivern a Buenos Aires. Un es pot imaginar l’estampa en un barri de la conurbació: arbres afilats i nus, olor de llenya cremant-se, terra humida convertida en fang i una rosada plorant a les finestres.

Se sap que tot comença amb desconcert.

Dos policies piquen el timbre de casa seva, aproximadament a les 10 del matí. En Rodrigo és a la comissaria de Morón. No se sap res més. Narciso, que és el nom del pare, i la seva dona es vesteixen i van a buscar-lo. Segons explica la Micaela Corzo avui, va aparèixer un article a la premsa –no se’n recorda del mitjà– que relatava el testimoni del taxista que els va portar a la comissaria. Els pares del Rodrigo Corzo pensen que no deuria dur la documentació i que, per això, l’havien detingut. Ho van discutint al taxi. És per això que la Micaela, que aleshores tenia 19 anys, es queda a casa. “Vaig decidir quedar-me perquè pensava que no hauria dut la documentació i que el Rodrigo s’enfadaria per causar tant enrenou”. Quan arriben a la comissaria, veuen que el Renault 19 del Narciso, que el seu fill s’havia endut la nit anterior, és davant la porta. No s’adonen, encara, que el maleter del cotxe té un impacte de bala, la mateixa que fa 9 hores va acabar amb la vida del seu fill mitjà. Això encara no ho saben quan entren els dos a la comissaria on, abans d’entrar a una petita sala, li diuen a la mare:

—Senyora, vostè quedi’s aquí.

—Jo tinc problemes cardíacs. Vull saber què és el que ha passat amb el meu fill.

—Quedi’s tranquil·la, senyora —li diu el policia.

Així que, a la sala, només hi entra en Narciso.

Un cop dins, un policia li dóna la notícia. “Hi hagut un tiroteig… En Rodrigo va disparar-se amb un policia… lamentem dir-li que el seu fill és mort”. La Micaela Corzo relata que els records de tota la família, en aquell moment, es van esvair. Tot va passar molt ràpid i de forma confosa. Tan ràpid va passar que el seu pare, aquell mateix dia, va arribar a tenir un petit infart. De totes maneres, se sap que la mare d’en Rodrigo està esperant a fora i que a la saleta se senten els crits i els plors del seu marit, així que, desobeint les instruccions del policia, entra a la sala. —L’han matat!

—Han matat el Rodrigo! —diria en Narciso.

Poc després, sona el telèfon a casa els Corzo i la Micaela l’agafa. És el seu pare. Hi ha hagut un tiroteig i el Rodrigo està ferit. Poc després de penjar el telèfon, començar a arribar gent a casa seva: amics, veïns i familiars. Tots saben ja que el Rodrigo és mort menys la Micaela, que més tard torna a rebre una altra trucada. “Vaig suposar sempre que el Rodrigo estava ferit fins que va tornar a trucar el meu pare”.

—Hola Miqui…

“I jo no ho entenia, no parava de plorar i no ho entenia”.

—Parla bé, que no t’entenc —diu la Micaela al seu pare.

I la notícia cau aleshores com una llosa. Com un fred que colpeja en cada racó de les entranyes del teu cos. Un fred que la Micaela, segons reconeix, no s’ha pogut treure mai des d’aquell matí.

—L’han matat, Miqui. Han matat el Rodrigo.

“Allà em vaig desmaiar. Quan vaig entrar altre cop en raó, em van dur a la comissaria”.

És a partir dels anys 90 quan la societat argentina comença a tenir una sensació d’inseguretat major de la que hi ha en realitat

Tretze anys després, la Micaela ja és advocada. Ara treballa a CORREPI, al costat de Verdú. Va ser Verdú l’advocada que va defensar el cas del Rodrigo. Des d’aleshores, tota la seva família va unir-se a aquella lluita iniciada als anys 90, quan també va començar a brotar un nou germen que no faria res més que contribuir a l’augment dels casos.

Esteban Rodríguez assenyala que “a la dècada dels 90 és quan té lloc l’emergència de la inseguretat. No només augmenta la conflictivitat sinó que hi ha una mutació de la conflictivitat. També una mutació de llegir, veure o sentir aquesta conflictivitat. Perquè amb l’emergència de seguretat es produeix el desdoblament entre el delicte i la por al delicte”. És a dir, és a partir dels anys 90 quan la societat argentina comença a tenir una sensació d’inseguretat major de la que hi ha en realitat.

Verdú no creu que aquesta onada d’inseguretat fos fruit de l’atzar sinó que va començar a proliferar com una forma per justificar la repressió. “A mesura que es començaven a recompondre els organismes propis de la classe treballadora des de la dictadura, va començar a haver-hi una creixent preocupació per la seguretat a la qual nosaltres anomenem la doctrina de la seguretat del ciutadà. La repressió funciona com les balances d’un ascensor: a més consens, menys repressió directa necessites, i viceversa”.

Quan certs sectors vulnerables són identificats com un ens sospitós, s’acaba produint una legitimació col·lectiva de la brutalitat policial

El 2003, dos anys després de caure en una de les crisis més devastadores (un 57% de la població, 20 milions d’argentins, es trobaven per sota el llindar de la pobresa), va disparar-se el número de delictes (un 130% més des de 1990 fins el 2002), però també la por al delicte. Gabriel Kessler, sociòleg expert en matèries de sentiment d’inseguretat, apunta en el seu últim llibre que el 1996 la por a patir un delicte ocupava la quarta preocupació dels argentins. El 2004, aquesta por ja ocupava la primera posició a la llista de preocupacions, superant per primera vegada la desocupació: un 61% enfront un 75% segons el Centre d’Estudis Nueva Mayoría. Des d’aleshores, la por a patir un delicte ha anat incrementant-se malgrat que el número dels mateixos no ho hagi fet. És aleshores quan l’estigma apareix més fort. Quan certs sectors vulnerables són identificats ràpidament com un ens sospitós, originat per una excessiva por al delicte, acaba produint-se una legitimació col·lectiva i inconscient de la brutalitat policial.

—Si jo et convenço de l’equivalència entre qualsevol morocho (moreno), que camina pel carrer amb pinta de noi de barri, i un delinqüent que pot matar-te o violar la teva mare, quan el policia li tiri un tret a l’esquena tu diràs “un chorro menys. Si no m’ha robat ja, m’anava a robar” —diu Verdú.

És el que passa en multitud de casos, com el de Rodrigo Corzo, que l’estigma de pertànyer a un barri humil pot més que la rectitud moral que pogués portar a la vida.

RODRIGO EL DELINQÜENT

Fins aleshores, Rodrigo Corzo era un noi normal. Un noi de 27 anys que vivia a Hurlingham, al nord-oest de Buenos Aires, a la conurbació, en un barri de casetes baixes i blanques i de camins de terra sense asfalt. Casetes dissenyades per als treballadors d’una fàbrica tèxtil, on treballava el Narciso, el seu pare. Era percussionista en una murga anomenada Chinaka Murguera i anava a jugar a pilota cada divendres. Tècnic superior en duanes i tècnic mecànic. Parava tres idiomes: anglès, francès i portuguès.

És per tot això que els pares mai van entendre què feia el Rodrigo amb una arma i involucrat en un tiroteig.

Perquè aquesta va ser la versió que va donar la policia:

A la 1:30 de la matinada del divendres es va divisar un Renault 19 amb dos joves al seu interior que, en veure el patruller de la policia, va realitzar “un moviment sospitós”, per la qual cosa el patruller va procedir a perseguir-lo. Quan estava seguint-lo, el jove que conduïa va treure una arma per la finestreta i va realitzar dos trets cap al patruller. L’acompanyant va saltar del vehicle en marxa “i va esfumar-se”, tal com van declarar els policies al judici. Com a resposta, el subinspector oficial Cristian Alfredo Solana, un distingit membre del cos que, a més a més, realitzava tasques de formació a la comissaria de Morón, va treure el seu revòlver i va disparar dues vegades contra l’auto de Rodrigo. Una de les bales va impactar en el conductor, que moriria poc temps després. L’auto va seguir en punt mort i va acabar detenint-se a unes quantes illes. Horacio Nuñez, que conduïa, va dir que patia vertigen, per la qual cosa, quan estava creuant el pont, va haver de tapar-se els ulls, cosa que va impedir que veiés el que va succeir.

Quan van investigar el Renault 19 de Rodrigo, van trobar l’arma al seient del copilot. A la seva ronyonera, va trobar-s’hi també documentació d’una dona que, tal com va saber-se més tard, havia estat atracada uns dies abans. De tot allò en va ser testimoni un remisero (taxista) que aquella nit era prop del pont. El remisero declararia que, malgrat no saber-ne massa, de balística, s’havien sentit quatre trets, i que va ser capaç de diferenciar l’arma que va disparar-ne dos: un revòlver calibre 22, és a dir, de l’arma que van trobar-li al Rodrigo. També hi va haver un altre testimoni: l’amo d’una verduleria que hi ha al costat del pont i que tenia la botiga oberta les 24 hores. Va reconèixer que va sentir quatre trets i que, fins i tot, va poder divisar des de la seva botiga com sortia una fogonada del cotxe del Rodrigo.

Independentment que el Rodrigo disparés o no una arma, es pot apreciar a la declaració policial l’estigma que manifesten els policies quan persegueixen arbitràriament uns joves per una maniobra sospitosa.

L’Esteban diu, sobre això, que “per nosaltres, la violència policial té un ancoratge social. És una violència legitimada per la societat. Nosaltres (l’organització a la qual pertany) tenim una consigna: no hi ha olfacte policial sense olfacte social. Darrere de tot hi ha una estigmatització social que no és ingènua, que crea condicions de possibilitat per tal que la policia arribi i violenti”.

Però aquesta és només una de les causes per les quals es produeixen casos com els del Rodrigo. El subinspector Alfredo Solana pertanyia a un cos de policia i també s’ha de tenir en compte això si es vol entendre bé el problema. Darrere el cas del Rodrigo no només hi ha una societat que legitima l’abús policial; per tal que això passi, fa falta també un Estat, una institució que empari, protegeixi i promogui les detencions arbitràries, les tortures i els assassinats, i que els converteixi en còmplices dels mateixos.

ELS ERRORS DE LA INSTITUCIÓ

A Argentina encara existeix un procediment policial basat en la “portació de rostre”. Un policia pot realitzar detencions preventives, de manera que, si algú li sembla sospitós, pot ser detingut i portat a una calabós per “esbrinament d’identitat”. Això legitima els abusos sistemàtics de la policia a aquelles persones que, per la seva forma de vestir o pels seus atributs físics, puguin carregar un estigma social de “presumpte delinqüent”. Segons l’Esteban, aquí és on resideix una de les claus del problema. “Les trajectòries vulnerables que perfila la policia amb la violència policial s’inauguren amb la sistematització de l’esbrinament d’identitat. S’ha de pensar en la violència policial sobretot a partir de la detenció. El que es fa en aquest moment és certificar l’estigma: el corrobora i el perpetua en el temps”.

Els punts més importants de la llei que regula el comportament de la policia federal no es modifiquen des del 27 de març de 1979, és a dir, des de la dictadura militar

A més a més, això succeeix en el context d’una institució militaritzada amb antics codis de procediment. Sofia Tiscornia, coordinadora de l’equip d’Antropologia Política i Jurídica de la Universitat de Buenos Aires, especialitzada en violència policial, assegura en un dels seus articles (Violència policial, de les pràctiques ordinàries als fets extraordinaris) que “les estructures organitzatives militaritzades són comuns a totes les forces policials del país. Si bé les lleis orgàniques que les regeixen destaquen que es tracta de cossos de seguretat civils, la normativa i la pràctica les han estructurat com a cossos amb esquemes d’autoritat militar, amb jerarquies rígides i sistemes de control intern corporatius i poc transparents. Aquesta militarització de les policies ha estat a causa, en bona mesura, de les modificacions imposades durant les dictadures militars”.

Per assegurar-se d’això, és suficient fer una cerca ràpida per saber quina llei és la que regula el comportament policial. La llei és la 21.965 (normes que regulen la relació entre el policia federal i la institució) i en els seus punts més importants no es modifica des del 27 de març de 1979, és a dir, des que la va impulsar el règim de Videla, en plena dictadura militar.

Aquesta estructura militaritzada, a més a més, associa el delinqüent amb l’enemic perillós, cosa que acaba propiciant que s’utilitzi la força i les armes per aplacar-lo. Al final, abatre delinqüents es converteix en una pràctica rutinària i acceptada dins les policies provincials.

No obstant, María del Carmen Verdú no pensa el mateix. “Molta fent diu que els policies son uns animals, que no estan ben preparats o que van ser entrenats per algú que va ser entrenat durant la dictadura. Ja han passat 30 anys, no fotem! Avui parlem d’individus que van néixer després del 83 i que, sens dubte, van ser entrenats i capacitats en democràcia”. Certament, la dictadura va acabar l’any 1983, per la qual cosa seria lògic adoptar també la postura de Verdú, que això no són més que excuses per justificar una repressió institucional que, sigui quin sigui el govern, hi haurà sempre en un Estat capitalista i una societat dividida en dominants i dominats, en rics i pobres.

Res hagués canviat en la vida de Rodrigo si tot hagués canviat en la societat argentina

La policia, a més a més de tractar-se d’una institució amb una estructura militaritzada la rutina de la qual és l’ús de la força, també és autònoma i independent. Això provoca que, un cop s’ha produït el cas de violència policial, la mateixa policia sigui l’encarregada de portar la investigació, cosa que possibilita que s’ocultin, destrueixin o, directament, es creïn noves proves per evadir la justícia.

Va ser així com es va fabricar la història de Rodrigo Corzo.

La investigació va recaure en mans dels familiars i de l’advocada Carmen Verdú. Si hagués estat per la institució, el cas s’hagués tancat i mai s’hagués descobert que la posició corporal que tenia Rodrigo a l’hora de rebre la bala era incompatible amb el fet que hagués disparat per la finestreta. Ningú hagués posat el més mínim interès en adonar-se que el baf de les finestretes indicava que aquestes havien estat tancades, per la qual cosa difícilment podria haver estat disparant a través d’elles. També s’hagués passat per alt que no es van trobar restes de pólvora ni al cotxe ni al cos, i tampoc en la suposada arma de Rodrigo. Hagués semblat fins i tot plausible que l’acompanyant de Rodrigo saltés del cotxe i “s’esfumés” en la nit. És a dir, hagués estat plausible que un suposat home saltés d’un cotxe que anava a 30, 40, 50 km/h –fins i tot més ràpid, perquè estava enmig d’una persecució–, tanqués la porta mentre saltava –totes les portes del cotxe estaven tancades–, s’aixequés i es posés a córrer, mentre el patruller que anava al darrere, perseguint-lo, no pogués fer res per detenir-lo.

S’hagués donat per bo que Horacio Nuñez anés amb els ulls tancats conduint el patruller mentre creuava el pont per culpa del seu vertigen.

S’hagués donat per bo el testimoni del verdulaire, que al final va reconèixer que venia del bany quan va succeir tot, i que no havia vist res.

S’hagués donat per bo el testimoni del taxista, que assegurava poder reconèixer el calibre d’una arma només sentint la seva detonació.

S’hagués passat per alt que ambdós testimonis eren, casualment, amics dels policies.

No s’hagués trobat un altre testimoni mesos abans del judici, que en aquella fosca matinada de divendres estava esperant un autobús a la sortida del pont. No s’hagués comptat amb el seu testimoni, que va assegurar que només es van sentir dos trets i que aquests procedien del patruller.

I, per últim: ningú hauria pressionat Horacio Núñez en un judici en què, pres del seu nerviosisme, se li va arribar a escapar que el cotxe de Rodrigo “estava net” quan el van inspeccionar. És a dir, el Rodrigo no hi tenia cap arma; van col·locar-l’hi després.

El cotxe del Rodrigo “estava net” quan el van inspeccionar. El Rodrigo no hi tenia cap arma; van col·locar-l’hi després

—Solana va posar-se les mans al cap, mirant cap al seu advocat, perquè sabien que estaven perduts —diu somrient la Micaela.

Així va ser com van criminalitzar el Rodrigo, una pràctica habitual de la policia a l’hora de recompondre els fets. En tots els patrullers hi sol haver documentació robada i armes no reglamentàries –anomenades “perros” en l’argot policial– que col·loquen a la víctima, de manera que, després, pugui resultar més fàcil al·legar que la víctima era un delinqüent i que ells van actuar en defensa pròpia. En el cas del Rodrigo, van tenir tota la matinada per “fabricar” els fets. Des de dos quarts de dues, quan el van assassinar, fins les 10 –gairebé nou hores després–, quan van avisar la família. Després, a aquesta mateixa família, si decideix seguir endavant amb el cas, se la fustiga i amenaça en moltes ocasions per tal que els entri por i decideixin no seguir reclamant justícia. Per això, diu la Micaela, “és tan necessària la organització. Si no, un sol individu és molt més vulnerable als atacs de la policia”.

Així és com es donen suport les famílies. Val la pena ressaltar alguns dels casos que fan reunir les mares a les places, als parcs, a les comissaries i els ajuntaments. Perquè no només és la violència policial la que uneix i entrellaça la pena i la ràbia, els estrèpits de les seves goles. També les uneix la manca de justícia.

LA INJUSTÍCIA SEMPRE PRESENT. UN DIA A LA PLAÇA

Sergio Durán, detingut el 6 d’agost de 1992 a Morón. Torturat tota la nit per tal que confessés un homicidi que no havia perpetrat. Va morir d’una aturada cardiorespiratòria a causa de la descomposició del sistema nerviós i endocrí. Tenia 17 anys.

—Sergio Durán!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Jorge “Chaco” González, detingut arbitràriament a Villa Fiorito el 2002. A la mare van demanar-li 2.000 pesos per alliberar-lo i no enjudiciar-lo “amb una caràtula pesada”. La mare només va poder pagar-ne la meitat i el van alliberar. Va morir un parell de setmanes més tard per greus lesions internes provocades per la pallissa que li van propinar durant la detenció. Tenia 31 anys.

—Chaco González!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Enzo Fabián Álvarez. El setembre de 2011 va voler robar una motxilla amb una arma de plàstic. La persona a qui va robar-l’hi era un policia vestit de civil que va perseguir-lo fins atrapar-lo a poques illes. Allà el va reduir al terra i va matar-lo d’un tret a uns 10 o 15 cm del seu rostre. Tenia 25 anys.

—Enzo Fabián Álvarez!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Luciano Arruga. Vist per última vegada el gener de 2009. Havia estat patint fustigacions per part de la policia de Lomas del Mirador i Morón per negar-se a robar per ells. Van trobar el seu cos 5 anys més tard en una tomba sense nom al cementiri de Chacarita. La causa de la mort va ser l’atropellament el mateix dia de la seva desaparició. Tenia 16 anys.

—Luciano Arruga!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Mauricio Morán. El 2006, un policia va enxampar-lo robant pedres de carbó d’un tren de Repsol per escalfar la seva precària llar. Com a resposta, el policia va propinar-li un tret al pit que va acabar amb la seva vida. Tenia 14 anys.

—Mauricio Morán!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Sebastián Bordón. El 1998, en un viatge de final d’estudis, les seves professores el van posar en mans de la policia de Mendoza per problemes de conducta a causa d’un problema psicològic. Sota la tutela policial, va ser brutalment colpejat i abandonat a la seva sort fins que va morir de set i fam. Tenia 18 anys.

—Sebastián Bordón!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Damián Alejandro Sepúlveda. El van penjar a la cel·la on estava reclòs a la comissaria de Madariaga. L’informe mèdic va corroborar que estava semi inconscient per la pallissa rebuda a la comissaria, per la qual cosa era impossible que hagués pogut penjar-se en aquell estat. Tenia 27 anys.

—Damián Alejandro Sepúlveda!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

David Vivas. Tornava amb dos amics de ballar en una discoteca el març de 2013. Al barri de Villa Luján, un cotxe gairebé els atropella, fet que va iniciar una discussió. El conductor del cotxe era un subcomissari de tornava de treballar de la comissaria de Quilmes. La seva idea per acabar la discussió va ser afusellar el David. Tenia 21 anys.

—David Vivas!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

Javier Alarcón. Era un dels amics del David. El policia va considerar oportú tancar la discussió afusellant-lo a ell també. Tenia 15 anys.

—Javier Alarcón!—, crida l’oradora.

—Present!—, responen tots.

—Ara!—, crida l’oradora.

—I sempre!—, responen tots.

—Ara!—, crida l’oradora.

—I sempre!—, responen tots.

(Aplaudiments)

—Qui els va matar?—, pregunta l’oradora.

—La policia!—, responen tots.

—S’acabarà! S’acabarà! Aquest costum de matar!—, criden tots.

LA JUSTÍCIA EN EL CAS DE RODRIGO CORZO

No hi ha cap institució que controli els abusos policials. Llavors, quan hi ha algun cas d’abús policial tot queda dins la comissaria. Ells mateixos reconstrueixen el relat dels fets de manera que sembli sempre que el policia va disparar per legítima defensa. Encara que els trets sigui per l’esquena. Encara que alguns, fins i tot, siguin a escassos mil·límetres de la nuca, de manera que seria lògic pensar que el policia està cometent un afusellament, i no defensant-se en un tiroteig, com esgrimeixen.

Això passa a causa dels errors d’una altra institució vital que provoca la violència policial: el poder judicial.

La passivitat de l’aparell judicial permet un sentiment d’impunitat per part del policia que contribueix a que cometi un “excés” o “abús” en la seva legítima defensa

És lògic pensar que, si el poder judicial fos intransigent amb els casos de violència policial, les xifres d’assassinats per part de la policia no serien, ni de bon tros, tan alarmants. La passivitat de l’aparell judicial permet un sentiment d’impunitat per part del policia que contribueix a que comenti un “excés” o “abús” en la seva legítima defensa. Segons la CORREPI, menys d’un 10% dels casos arriba a judici. Dels que hi arriben, molt pocs reben una condemna i, dels que reben una condemna, cap l’acaba complint en la seva totalitat.

L’Esteban diu, sobre això, que “la clientela de la justícia és la mateixa que la de la policia. La policia li genera feina a la justícia. Els recursos humans dels jutjats els proveeix la classe mitjana, i és una feina que s’organitza mitjançant la mandra i el lucre. Tant la droperia intel·lectual de la justícia com el ritualisme dels seus empleats blinden la impunitat de la violència policial”.

És d’aquesta manera com els jutges no s’interessen pel que passa a les classes baixes. Sofía Tiscornia sosté que “els jutges no investiguen ni produeixen proves, només avaluen les que els duen els agents”. Si només avaluen les proves totalment falsificades o destruïdes que els duen els agents, això vol dir que es conformen només amb la versió oficial que els dóna la policia, cosa que produeix, al final, que s’acabin sobreseient la gran majoria dels casos. María del Carmen Verdú ironitza sobre això dient que “si s’apliqués a la totalitat de la població sotmesa a processos penals el mateix criteri que s’aplica als membres de l’aparell repressiu estatal, tots els ministres de seguretat haurien d’anar-se’n en un xàrter a Hollywood a contractar extres perquè fessin de presos, perquè no en quedaria ni un dins la presó”.

Segons la CORREPI, en el 90% dels casos el policia arriba en llibertat al judici, fins i tot quan ha estat condemnat per la fiscalia per causes que comporten penes de presó perpètua o de 25 anys. “En canvi, si robes una cartera, que poden ser 4 anys de presó, restaràs tancat des del moment dels fets”, diu indignada Verdú.

El cas del Rodrigo va ser una excepció. Solana va entrar a la presó en el moment dels fets, a l’espera del judici, que al final va realitzar-se el 12 de febrer de 2007 al Tribunal Oral de Morón, gairebé quatre anys després. És un moment dur pels familiars, que moltes vegades veuen per primer cop l’home que va matar el seu fill, germà o pare. És dur pels familiars perquè també han d’escoltar amb atenció el relat dels fets, les usuals mentides per part de la policia i l’informe del forense que especifica, amb tot luxe de detalls, com va morir la víctima. Després de desmuntar tota la versió de l’acusat, el veredicte del tribunal va ser dictar 16 anys de presó per a Solana. No obstant, només dos anys després la condemna va rebaixar-se a 10 anys i 8 mesos. La Micaela se sap la justificació del jutge de memòria, i així la recita ella: “Res, absolutament res, justifica les accions de Solana, però 16 anys per a un membre de la força policial és excessiu”.

El fet és que, gràcies a la rebaixa de la condemna, en pocs mesos Solana va complir les tres quartes parts de la mateixa, que permeten a un presoner obtenir la llibertat condicional. Així va ser com, el novembre de 2009, i només 6 anys i 5 mesos després d’assassinar a sang freda al Rodrigo per un “moviment sospitós”, Solana ja sopava en llibertat amb la seva família.

Mai va saber-se exactament què va passar abans d’aquells 28 segons, ni quina va ser la motivació de Solana per prémer el gallet de forma tan arbitrària. Només se sap que, fins aleshores, el Rodrigo hagués continuat sent un noi normal. Hauria arribat a casa de la seva xicota, que era a poques illes del pont. Chinaka Murguera hauria seguit tenint percussionista. La fàbrica de serigrafia on treballava hauria seguit tenint un supervisor. Els amics amb qui jugava a pilota cada divendres no haurien de jugar amb un jugador menys. Potser, ara, el Rodrigo tindria la crisi dels 40. Els seus pares seguirien tenint tres fills. La Micaela potser podria haver estudiat Dret sense haver de patir les amenaces de la policia i sense haver d’enfrontar-se a una lluita contra un sistema que encobreix els abusos policials. Res hagués canviat en la vida del Rodrigo si tot hagués canviat en la societat argentina. Si un no pogués ser assassinat per una simple sospita mentre va a buscar la seva xicota.

28 segons.

Perquè tot acaba com comença. Perquè, amb el cas del Rodrigo, van arribar-ne més. Tots de la mateixa manera. Nois de barri amb l’estigma a sobre, com una llosa, dispersats en una societat addicta a la por, que no condemna que aquests nois desapareguin assassinats en mans de policies, que sota un mantell d’impunitat judicial i sota una institució militaritzada i bèl·lica, premen el gallet al menor indici de sospita. Bang. Una vegada. Bang. Fins a 4.644 vegades, el premen. Perquè el cas del Rodrigo no para de repetir-se. És cíclic; com les estacions de l’any, com l’estampa que deixa l’hivern a la conurbació de Buenos Aires, amb arbres afilats i nus, olor de llenya cremant, terra humida convertida en fang i una rosada plorant a les finestres.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Traducció al català per Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— A Argentina, es comptabilitza una mort per abús de violència policial cada 30 hores

— Els culpables acostumen a sortir impunes o amb penes de presó gairebé simbòliques

Articles relacionats