“El vestit té un gran significat en els desapareguts”, em diu Fred Ramos des de l’altre costat de la pantalla, o potser hauria de dir des de l’altre costat del món. La connexió és feble des d’El Salvador, però suficient perquè Ramos expliqui per què es va fixar en el drama dels desapareguts per la sèrie L’últim vestit dels desapareguts: “La idea era donar-li un valor humà a les xifres”, m’explica. Va triar el retrat dels vestits perquè aquests et parlen de la persona que eren just abans de morir. “La majoria són joves. Això es nota sense necessitat de saber la seva edat, només per la manera en com vestien “.

Ramos ens explica que la idea va neixer un dia en què va acompanyar a un dels reporters del diari digital per al qual treballa a una visita a l’IML per parlar amb els antropòlegs forenses. L’esperança que tenien era que a partir d’aquest fotoreportatge algun familiar reconegués a algunes de les víctimes i les fora a reclamar. “Jo, la veritat … potser potser sóc una mica pessimista, no ho sé, però jo sabia que això no passaria”, confessa Ramos. No obstant això, el projecte sí que va tenir els seus reconeixements, com s’ha vist al World Press Photo 2014.

“No era la primera vegada que treballava el tema dels desapareguts”, explica Ramos. Ja abans havia fet altres dos fotoreportajes sobre el tema: La cadira buida i Els custodis dels ossos. Tot i així, L’últim vestit dels desapareguts té la peculiaritat que Ramos va treballar només sobre la roba d’aquestes persones. “Vaig veure el poder que es podia mostrar a partir de cada imatge. Quan algú desapareix, el primer que s’especifica en els cartells, a més de la seva foto, és la roba que portava en el moment de la desaparició. Els desapareguts es gestionen en general basant-se en les xifres, que són fredes i llunyanes. La roba en canvi li dóna un cert toc de quotidianitat “, explica Ramos.

Quan les autoritats amaguen als desapareguts

Segons el portal de l’organització Insight Crime, les xifres de desapareguts a El Salvador són poc accessibles i, a més, poc fiables. Els últims nombres que es troben en línia són del 2012, quan es van reportar més de 1.500 casos de desapareguts, segons dades de la Policia Nacional Civil. A partir d’aquest any sembla que les xifres van començar a ocultar-se, coincidint amb l’inici d’una treva entre el Govern salvadorenc i les dues principals bandes del país: la Mara Salvatrucha i el Barri 18. Una treva que va reduir el nombre d’homicidis fins fa uns mesos, quan el nou Govern de Salvador Sánchez Ceren va trencar la treva.

“Quan vaig fer les fotos, la policia i la fiscalia donaven xifres de quants desapareguts havia a l’any. Fa poc la policia va anunciar que ja no donaria més dades sobre els desapareguts. Això vol dir que volen amagar la problemàtica. Saben que és una crisi i que no són capaços de respondre als familiars dels desapareguts “, comenta Ramos.
El que sí se sap és que, per exemple, al tercer trimestre del 2014 al país hi va haver 1.030 homicidis per violència comuna, dels quals un 36% van ser víctimes d’entre 10 i 24 anys. Poden aquestes xifres, que sí que són públiques, defugir d’alguna manera el problema dels desapareguts? “Sí, totalment. Però és que en la majoria dels casos la desaparició és el primer pas per després comprovar que van ser assassinats “, respon Ramos, qui a més comenta que per a ell el més preocupant és que segueixi sense existir a El Salvador una política per a la recerca de desapareguts.

– Aquí si denúncies a la policia que busques a algú que està desaparegut ells no s’ho prenen tan seriosament pel fet que hi ha molts casos de gent que reporten com desapareguda i després resulta que han migrat il·legalment als EUA o que s’han fugat amb les seves parelles sense dir res.
– Hi ha molt prejudici per part de les autoritats sobre aquest tema?
– Sí, molts. A més, molts professionals de Medicina Legal afirmen que si porten més de tres dies desapareguts és molt probable que hagi estat un assassinat.
– No ha donat cap resultat llavors el treball que s’ha fet des del IML i la fiscalia?
– Poc. És molt difícil. A menys que siguis una persona molt important o coneguda. Els casos que jo vaig tractar la majoria són de joves de comunitats en alt risc, als afores de la capital. Ells no van a ser buscats amb la mateixa exhaustivitat. Ningú es preocupa per ells.

La fotografia com a eina de denúncia

Si es busca a Fred Ramos a Google es troben els diversos treballs de fotoperiodisme que ha fet, la seva sèrie guanyadora al World Press Photo i algunes exposicions en què ha participat, com ara la Getxophoto del 2014. Però si es busca més enllà de la primera “o”, es troba un element que sembla estrany en comparació a la resta: un portafoli de disseny.

– Vas estudiar disseny gràfic, com va ser el pas cap al fotoperiodisme?
– El pas de l’un al’altre no va ser tan gran, perquè la foto jo la portava ja des d’abans. És cert que em vaig graduar de dissenyador gràfic, però també vaig fer un parell de diplomats de fotografia a Mèxic. Diguem que ja tenia un recorregut fotogràfic paral·lel al disseny.
– I en quin moment vas decidir dedicar-te a la fotografia i deixar el disseny?
– Va ser una connexió entre les dues disciplines la que em va permetre fer el pas, però més que tot va ser una decisió de dir: “Això és el que jo vull fer”. De fet crec que en el meu treball fotogràfic es veu molt la influència del disseny. Molta gent fins i tot em va arribar a dir que L’últim vestit dels desapareguts semblava, de lluny, un catàleg de moda- comenta Ramos entre rialles.

La seva experiència com a fotoperiodista va començar el 2013 quan va entrar al diari digital salvadorenc El Faro. Aquest diari es dedica sobretot als reportatges d’investigació, a través de la secció Sala Negra, que va rebre l’Ortega i Gasset de Periodisme el 2011. Ramos explica com la llibertat que li han donat a El Faro li ha permès sentir-se còmode amb la seva fotografia: “en els mitjans tal com estan plantejats a El Salvador no es pot fer una bona feina de fotoperiodisme. Crec que a diferència d’El Faro no hi ha cap altre mitjà al país que faci res semblant al que fem nosaltres, d’anar al lloc dels fets i conviure amb la gent “.

– Els treballs d’El Faro són usualment en zones de conflicte d’El Salvador. Creus que la feina de fotoperiodista és perillosa al país?
– Encara no s’ha tornat tan perillós com en altres llocs. Sí assumeixes els teus riscos, però encara hi ha la llibertat de publicar continguts. És perillós en el camp de treball, però aquest perill és el que pateixen tots els ciutadans, no només els periodistes.
– Alguna vegada t’has trobat en una situació de perill durant el treball?
– Recentment vaig publicar un fotoreportatge on vam anar a Zacatecoluca, un municipi on vaig estar estudiant la violència que es viu, però en cap moment vaig passar una situació crítica en la que posés en perill la meva vida. Personalment crec que un ha d’assumir que està treballant en un lloc de molt risc i que en algun moment pot passar-te alguna cosa greu.

El fotoreportatge del qual parla Ramos es titula La Guerra a La Paz, un recorregut per un dels municipis més perillosos del país, on una lluita entre dues faccions d’una mateixa pandilla ha portat al fet que es registrin 81 homicidis en menys de 10 mesos. En la mateixa sèrie de fotos es relata també la història de Felip Guardado, un home a qui van trobar ferit de bala al mig de la carretera que porta a la capital.

– En el primer moment, quan vaig baixar del cotxe vaig fer una foto. Ja després, quan ens acostem i comencem a parlar va ser que vam entendre que en realitat la persona anava ferida greument. Per un moment em vaig oblidar de fer fotos, estava bloquejat.
– Què vas pensar quan de sobte et vas trobar a la part posterior del teu cotxe tractant de mantenir amb vida a una persona?
– En el moment un no pensa molt, sinó que va parlant i tractant de mantenir-lo despert; fins després és que les emocions surten. Doncs … no ho sé … mai m’havia trobat en una situació així, la veritat. En aquests moments t’adones del nivell de violència que hi ha al país, no només pel fet que algú li dispari a una altra persona, sinó perquè quan vam baixar del cotxe vam intentar demanar-li ajuda a algú que portés un automòbil més gran, per que fos més còmode, però ningú es va aturar. Aquí entenem que la violència és tan gran que la gent fins i tot té por d’ajudar l’altre.

L’endemà d’això, Ramos explica que es sentia inexplicablement feliç i amb molts ànims de treballar: “En un moment de descans del dia vaig aprofitar per trucar a l’hospital de Zacatecoluca i preguntar per Felipe Guardado. Em van dir que l’havien traslladat a la capital, el que significava bones notícies per a mi, ja que volia comentar-li que li havia pres unes fotos i així saber si em donava permís d’utilitzar-les “. No obstant això, Ramos va rebre més tard una trucada d’un nombre desconegut. Quan va contestar, va resultar que de l’altre costat de la línia telefònica parlava un senyor que es va identificar com el pare de Felipe Guardado. Ramos explica que quan el van trobar ferit a la carretera van cridar a un nombre que ell els havia donat, per avisar del que havia passat: “Va ser la germana de Felip la qual em va contestar. No ens va creure, va pensar que tot era una broma. Llavors el meu número segurament va quedar registrat en el seu telèfon i als dos dies m’estava cridant seu pare, perquè volia saber qui havia parlat. Jo li vaig explicar tot el que havia passat i ell em va dir que Felip havia mort. Llavors va ser quan vaig sentir que tot em venia a baix, perquè aquesta persona a la qual jo havia fotografiat uns dies enrere ja no estava en aquesta vida, malgrat tot el que vam fer. Va ser molt dur “.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Augusto Magaña.