Magazine


Estimo Espanya però sóc independentista

— Volem la independència, però, alhora, volem que Espanya guanyi el mundial

Tweet about this on TwitterShare on Facebook2Google+0Share on LinkedIn0

Aquest article neix de l’ofec que em provoca intentar explicar a Madrid la qüestió catalana. Allò que se’n diu “fer pedagogia” (tot i que no m’agrada gens, perquè no som qui per donar lliçons a ningú) i que, senzillament vol dir explicar-se a un mateix, es torna absolutament impossible perquè la passió, barroera, inunda la raó i ho nega tot convertint cada conversa en un aiguamoll fangós on només et pots enfonsar una mica més. I el títol, tot i que a alguns els pot semblar una contradicció, és la pura veritat. És tal com ho sento i com crec que ho sentim molts. Ara m’explico. Primer el detonant.

M’he vist involucrat (interpel·lat) en l’enèsima discussió sobre Catalunya. L’enèsim careo perquè sí: els encanten els careos. A mi, amb aquest tema, no. Perquè hi ha una nul·la voluntat de comprensió.

“D’on neix aquest sentiment?”, em pregunten. I jo explico que (aparentment) la societat catalana s’ha convençut que a Espanya no hi estem bé i pren la decisió pragmàtica, racional, freda, de marxar. Per què no hi estem bé? Perquè hi ha una sensació de reiterat menysteniment, per no dir maltractament, amb l’economia, la cultura, l’educació i…, en definitiva, amb tot el que signifiqui ser català. Aleshores em diuen que ells també tenen aquesta sensació amb el Govern i que no per això Madrid o Castella i Lleó s’independitzaran d’Espanya. Fabulós, els dic jo. Vosaltres potser trobareu altres eines per solucionar els vostres problemes però nosaltres no les hem trobat durant més de 30 anys. I aquí s’encén una altra guspira. Perquè, si Espanya i l’Estat de les autonomies no funcionen (que aparentment hi estan d’acord), marxar i deixar-los tirats és de covards. D’acord, argumento. Però un dels principals problemes que tenim és que Catalunya porta tota la vida intentant fer progressar Espanya, intentant contribuir al projecte comú; i només hem rebut pedrades, escarni i un arqueig de cella de “altre cop tocant els ous?”. Un frontó absurd que ha enverinat el discurs d’una manera paradoxal: Catalunya fa una proposta, automàticament aquesta proposta es converteix en (perquè els catalans proposen molt) un “ja hi tornen els catalans” i això esdevé un rebot catalanofòbic que provoca coses tan curioses com que ens prohibeixen articles de l’Estatut que després apliquen alegrement en altres autonomies.

El que vingui de Catalunya molesta perquè ve de Catalunya. Perquè som vistos com els llestos de la classe (reconeguem-ho: ens agrada aquest puntet de sofisticats, de punta de llança de la modernitat… i això els rebenta), però ells tenen el delegat de la classe. Mai es farà el que digui el llest de la classe… perquè a tothom li fa ràbia. Ara, que el llest de la classe anys després és el triomfador i quan fa sopars de retrobament d’amics d’EGB del Facebook és l’enveja del grup? Pot ser. O pot ser que s’hagi convertit en obès lletós que viu a casa de sa mare perquè, com que l’economia no tira, no té feina i es passa el dia jugant al World Of Warcraft online amb japonesos que li carden pallisses antològiques. Compte, que ser el llest és una arma de doble tall. També calen amics.

Rentar el cervell d’un país des d’un 12% de ‘share’ és extraordinari; ¿com ho fan? Crec que Ramon Pellicer parpelleja en morse ‘in-inde-independència’

Seguim: “És molt fàcil muntar un aparell independentista amb una televisió com TV3”. D’acord. Si no m’equivoco, ara mateix TV3 no viu un gran moment i deu estar en un 12% de share. La resta de televisions (T5, A3, TVE) no deuen ser pas nacionalistes, oi? Ah sí, però espanyoles, que no compta. Rentar el cervell a tot un país des d’un 12% de share em sembla extremadament meritori i m’agradaria saber exactament amb quins programes ho fan. ¿Amb ulls de nen, Oh happy day? ¿La riera, Bojos pel ball? Crec que Ramon Pellicer parpelleja en Morse “in-inde-independència”.

Segurament el que més hi contribuiria és l’APM?, que posa videos de la caverna que ens encenen. Però vaja… molt agafat pels pèls i pressuposant que l’espectador català té el nivell intel•lectual d’un boví espongiforme. No ens perdem el respecte, que sabem pensar per nosaltres mateixos.
No es pot canviar Espanya des de Catalunya perquè Espanya no vol. Tots sabem que calen dos terços de la cambra per tocar la sagradíssima Constitució. I que això no passarà perquè ni PP ni PSOE ho permetran, perquè han alimentat un discurs de catalanofòbia tan potent durant tants anys que qualsevol negociació amb Catalunya sembla per ells una derrota, una humiliació. I no: la humiliació (per a ells) és el fracàs d’un projecte comú; la humiliació (per a ells) és no haver estat capaços de construir una casa confortable per a tots. La il•lusió (per a nosaltres) és intentar crear aquest país de zero. Intentar crear un lloc que ens faci sentir orgullosos de ser-hi, on siguem els responsables del que passa. On si el país va bé o malament sigui cosa nostra. Un país impulsat de baix a dalt, com ha sigut aquest procés, que comença als municipis i que es va organitzant fins arribar a ser una marea que ha arrossegat la sempre titafreda CiU.

Daid Villa celebra la Eurocopa a Madrid
Espanya i senyera, senyera i Espanya / Imatge d’arxiu

“No et refiïs de Pujol, ni de Mas”, em diuen aquí. Correcte, no me’n refio. No em refio de ningú. Però, per damunt d’aquestes diferències individuals, els catalans hem demostrat que sabem unir-nos per la col•lectivitat. L’arc ideològic que hi ha rere els partits que van recolzar la pregunta del 9N té més colors que un pantone el dia de l’Orgull Gai. ¿Que Mas a la seva primera legislatura va pactar amb el PP tot i que havia signat davant notari dient que no ho faria? Me’n recordo. ¿Que Maragall va dir allò del 3% de CiU, que hi ha el Cas Millet, els esportius de Jordi Pujol Ferrusola i la ITV d’Oriol Pujol? Me’n recordo, i tant. I espero que se’n faci net. La corrupció és una xacra que parteix de l’egoïsme de qui vol aprofitar-se d’allò públic per al seu bé personal. Haurem de lluitar-hi amb totes les nostres forces, però això no invalida el desig de tota una societat, ans al contrari, el referma. Volem tenir un país que comenci del no res. Que faci foc nou. M’encantaria que la proclamació de la independència fos una nit de la revetlla de Sant Joan. I tots els mobles vells, a la foguera (metafòricament).

Una més que he sentit. De molt grossa: “El que passa és que els catalans sou racistes”. Pam! Ja som al cap del camí. Racisme, odiem els espanyols, ens creiem millor que ells. No, això sí que no. Per aquí no hi passo. Aquí és quan em comença a palpitar una vena de la templa i intento respirar amb el diafragma per calmar-me i no cridar (ho aconsegueixo sempre, per sort; perdre els nervis ens degrada a tots… i us asseguro que a mi particularment). A la identitat catalana hi rau el mestissatge. És així de simple. El mestissatge ens ha fet com som. Des d’íbers i romans, a fenicis i àrabs, passant per francesos i jueus i tots aquells que han passat per aquí. Cadascun ens ha anat configurant per fer-nos com som. Catalunya és un fractal, i aquesta és la gràcia. Que un franquista com Anglada s’encengui en veure un nen etíop amb una estelada i que la gent reaccioni contra el racisme és símptoma de salut. Que existeixi una associació com Súmate, on catalans vinguts de tota Espanya (els nous catalans, que en deia en Candel) s’integren en aquest moviment transformador, és símptoma de salut. I d’orgull. Aquest és un element clarament diferenciador: Catalunya ha estat capaç d’integrar tots els pobles que l’han visitat mentre que Espanya és incapaç d’integrar cap dels pobles que hi conviuen; per això hem de marxar.

Els hi podem explicar com volgueu però no tenen cap intenció d’entendre-ho. Perquè nosaltres volem una relació entre iguals, ells volen una relació jeràrquica. I res més: no hi ha manera que et donin un sol argument per seguir a Espanya, més enllà del “perquè sí”. Que és un salt al buit? No ho sabem. No ho sabrem fins que saltem. Però el que està clar és que només dependrà de nosaltres el saber caure bé i el saber aixecar-nos. Des del tedi criden “doncs que se’n vagin ja”, però no és això. Volem marxar bé.

I aquí, anem a la segona part: estimo Espanya però sóc independentista.

Estimo Espanya perquè, d’entrada, no m’agrada odiar ningú. És una absurda pèrdua d’energia creativa, que no va gens amb mi. Fem alguna cosa productiva, millor que agafar-nos mania.

Hi ha molts independentistes que viuen amb contradicció els èxits de la selecció espanyola: jo no. Vull que Espanya també guanyi el Mundial

Estimo Espanya perquè hi ha massa coses que m’agraden com perquè no me l’estimi. M’agrada el Real Alcázar de Sevilla. M’agrada el cocido. M’agrada ballar cançons de Kiko Veneno amb un rebujito a la mà en un xiringuito de Cadis. M’agrada el parc del Capricho de Madrid. M’agrada l’olor de tarongina dels camps valencians a la primavera. M’agrada la Costa da Morte. M’agrada fer un beure a Malasaña. M’agrada el pernil extremeny. M’agrada Miguel Mihura, m’agrada Antonio López, m’agrada Buñuel, m’agrada Los Planetas i m’agrada Fernando Fernán Gómez. I podria continuar infinitament. M’agrada i estimo molta gent a Espanya perquè formen part d’alguns dels millors moments de la meva vida. Com ens passa a tots. Però això no té res a veure amb que desitgi que Catalunya se n’independitzi per tenir totes les eines que ens calen per tirar endavant. Perquè jo seré el mateix, però el país dependrà de si mateix per ser millor.

Un altre exemple: hi ha molts independentistes que viuen amb contradicció els èxits de la selecció espanyola. Per allò de que “és que hi ha jugadors catalans o del Barça, però és que és Espanya”. Jo no. Me n’alegro que guanyi Espanya. Vull que Espanya també guanyi el proper Mundial. Quan el jugui Catalunya, espero que el guanyi Catalunya. Però ara? Estic més a prop emocionalment i culturalment d’Espanya que de qualsevol altra selecció. Que l’inflamació patriòtica que es produeix quan guanyen em fa sortir urticària? També. Però no podem estar traient defectes a tothom contínuament, cadascú que se n’alegri com vulgui.

Sempre ens diuen des del Congrés que estimen Catalunya. Però no ho demostren amb fets. Jo estimo Espanya, i crec que molts catalans també. Per això crec que és el moment de marxar, en lloc de seguir-nos discutint. Que cadascú faci la seva i així no hi haurà cap excusa per no fer el que cal fer perquè els països rutllin. A tots ens convé acabar amb l’excusa mútua.

Edició a càrrec de David Vidal.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Volem la independència, però, alhora, volem que Espanya guanyi el mundial