Seiem a la terrassa del bar La Granjeta, a la plaça de Font i Sagué del Clot, i pocs segons després d’acomodar-nos, el cambrer ens pren nota.

Amb el ritme accelerat, la Daniela explica que avui ha tingut diverses reunions, i ha banyat i ha donat menjar al seu fill. Com li sol passar, les seves coses queden per al final i no ha tingut temps de menjar res, comenta. És un quart de sis menys cinc de la tarda quan comencem l’entrevista.

–A què us referiu quan parleu de racisme institucional?

D: –Hi ha diverses dimensions. Per exemple, els discursos (europeus) ens diuen que els que envaeixen són els migrants; però, qui envaeix en realitat? És Europa la que té aquesta lògica perquè els migrants tenim una legislació a sobre que no ens permet accedir a moltes feines o espais. Volen que “t’in-te-gris” en una altra societat –diu, marcant amb les mans les cometes–, que aprenguis una altra cultura i certifiquis que la saps per poder formar part de la societat, és a dir, perquè et donin els papers. Això és racisme i no crec tant que no es vulgui veure sinó que hi ha una posició política de negar-ho.

El concepte de racisme institucional neix als anys seixanta als EUA en el context de la lluita pels drets dels afroamericans, per fer al·lusió a aquells ordenaments legals i pautes de conducta establertes amb què el grup dominant oprimeix el grup subordinat, com s’explica al llibre Poder negre: la política d’alliberament als Estats Units, d’Stokely Carmichael i Charles V. Hamilton.

A l’actualitat, la Llei d’Estrangeria, l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), la negació del vot o les batudes són alguns dels exemples de racisme institucional que comenten la Daniela i l’Úrsula.

–Com vau començar a ser conscients que existia un racisme inherent en l’estructura?

D: –Vaig venir aquí fa deu anys, enganyada per la imatge eurocèntrica que l’art està a Europa, que encara funcionava en el meu cervell molt colonitzat. La situació que em trobava allà era que havia d’anar a la universitat privada perquè l’escola de belles arts pública no funcionava i els estudis eren molt cars. I va ser arran d’això que vaig dir “bé, m’en vaig a Espanya, on la universitat és pú-bli-ca”.

Vaig venir amb una autoimatge exotitzant. Recordo que em presentava dient “sóc peruana!”, “mira, una peruana a Europa!”. I jo no sabia que hi havia tot el rotllo de la migració, aquí, ni que em trobaria amb: “peruana de merda, fora del meu país”. I, de sobte, et trobes amb tot aquest sistema que et diu: tu ets això i fins aquí pots arribar –afegeix la Daniela–. Vaig venir com a estudiant i, encara que el tema del visat va ser força pesat, com que estava tan emocionada, no m’adonava de coses com que m’estaven fent exàmens de sífilis i de tuberculosi per poder venir.

La Daniela explica que un dels requisits per obtenir el visat (en aquest cas, d’estudiant) per a una estada superior a 180 dies a Espanya és que les persones han de presentar un certificat mèdic en el qual s’acrediti que el sol·licitant no pateix cap de les malalties que poden tenir repercussions greus en la salut pública, de conformitat amb el que disposa el Reglament Sanitari Internacional de 2005.

I continua relatant la seva història.

D: –Després dels estudis, em volia quedar més temps i ho vaig fer sense papers uns sis o vuit mesos. Va ser aleshores quan vaig començar a llegir la Llei d’Estrangeria per buscar una esquerda i poder-hi ficar la meva renovació del visat. En aquest temps, vaig descobrir que hi havia els CIE i, amb el temps, vaig fer l’anàlisi de tots aquests mecanismes de violència legals que genera la llei. Hi ha gent que diu que a Europa no hi ha el que nosaltres (migrants) veiem des de fora. Aquesta imatge que ens venen d’Europa sí que existeix, però no és per a nosaltres.

El cas de l’Úrsula és una mica diferent. Ella porta 15 anys a Barcelona. Ens explica que va venir perquè la seva mare i els seus dos germans ja vivien aquí, però la seva intenció era venir, treballar en el servei domèstic (igual que la seva mare), estalviar per estudiar i tornar al Perú, on hi havia el seu compromís en les zones rurals de Lima.

–Què va passar? –li pregunto.

Ú: –Les coses no van anar com jo pensava. Vaig aconseguir la feina, però en aquell moment van canviar la modalitat del procediment per aconseguir els papers. Abans, el visat al Perú era automàtic, però va canviar i havia d’anar allà i passar una entrevista. El meu advocat em va recomanar que em quedés, i em vaig quedar. Vaig aconseguir regularitzar la meva situació, però vaig estar dos anys i mig sense papers i vaig treballar quatre anys en servei domèstic. Tots els dies.

 

 

Segons el primer i recent estudi que es realitza a Espanya sobre la indústria del control migratori, realitzat per la Fundación porCausa, entre els anys 2007 i 2017 Espanya ha destinat 896 milions d’euros procedents de recursos públics a una diversitat d’actors privats per dur a terme activitats relacionades amb el sistema de control migratori.

D’aquests, el 97%, que provenen d’Europa, s’han destinat al control i la protecció dels perímetres fronterers (com les tanques de Ceuta i Melilla o la Mediterrània) o a la detenció i expulsió d’immigrants en situació irregular (CIES o vols de deportació), a través de contractes públics.

–Daniela, has publicat recentment El ABC de la Europa Racista, que recorda als llibres infantils per aprendre l’abecedari. Quin és l’objectiu d’aquest llibre?

D: –La idea va sorgir quan, en arribar aquí, vaig trobar un llibre per ensenyar l’abecedari als infants que es deia De l’A a la Z amb Cristòfor Colom. Vaig al·lucinar. És un llibre per aprendre les lletres però amb un llenguatge colonitzador.

El llibre de la Daniela és fàcil de trobar al catàleg en línia de les biblioteques de la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un llibret d’unes 30 pàgines, tapa tova i quadrada, amable per al públic infantil. Cada lletra va acompanyada d’una paraula, el seu text explicatiu i un dibuix: A d’Amèrica, B de sobrevent [barlovento, en castellà], C de Colom, D d’albirar [divisar], E d’espècies, F de Ferran II, G de Guanahaní, H de Heroïcitat, I d’Índies, (…) M de Blat de moro [Maíz], (…) Z de Salpar [Zarpar].

 

 

D: –El que proposo des del meu treball és que pari ja la lògica i que se’ns deixi d’analitzar constantment (als migrants). Hi ha centenars de milers de treballs universitaris en què s’analitza fins a l’ungla de l’immigrant. Nosaltres vivim i patim el racisme però qui te el problema són els blancs i la societat europea, com diu l’escriptora Graderia Kilomba.

La frase del llibre que Daniela ha elaborat per a la lletra O, acompanyada d’una vinyeta on es pot veure una persona indígena que té una persona blanca amarrada, diu: “El Odio racista europeo se Observa en sus libros, alimentos y canciones para niños. Debemos Organizarnos e imponernos en las representaciones que hacen de nosotros, el Orden colonial Opresor. Leamos y Oigamos a nuestra gente”.

D: –El que hem d’analitzar és la societat europea i, per fer-ho, cal analitzar la blancor i la condició d’europeu. Quan dic euroblanc em refereixo a blanc, pel seu privilegi de pigmentació, i a europeu, perquè la condició d’europeu és molt important, ja que el racisme clàssic des de la blancor només es relaciona amb el color de pell, mentre que ser o no ser europeu et marca fins on pots arribar.

Això és una estratègia per desactivar tots aquells altres marcadors de racisme, com el passaport. Tot el mecanisme legal per a la persecució, la deportació o la detenció a Europa utilitza el tema de la nacionalitat. I per dir això, m’assenyalen. Això és un exemple de la constant que les poblacions migrants i racialitzades patim en el moment que tractem d’articular una forma d’entendre el món.

Úrsula assenteix amb el cap. Ens explica que l’any 1991 se’n va anar al Japó, on s’hi va estar fins el 1993, quan va ser detinguda, tancada i deportada cap al Perú: “I, quan aquí a Barcelona em vaig quedar sense papers, va ser horrible perquè era com reviure aquesta dura experiència, amb la por constant que em deportessin”, afegeix.

–Quin tipus de violències es produeixen a l’oficina d’estrangeria?

D: –A l’oficina d’estrangeria hi ha moltíssima violència. Per exemple, pots trigar tres mesos a aconseguir una cita. Els matrimonis són veritables interrogatoris i, quan tens un fill, els primers tres o quatre mesos es donen situacions com no saber quin tipus de permís li toca, com em va passar a mi. Llavors, t’envien a treure papers, i tot això és temps. Et deixen sense saber que passarà amb els papers del teu fill. Això també és la teva maternitat, i aquesta maternitat les feministes blanques no la veuen.

 

 

El seu “peque“, com li diu afectuosament al seu fill, reclama constantment l’atenció. Ella ens explica que el porta per tot arreu i que està acostumat a anar d’un costat a l’altre, en reunions, en presentacions, en conferències. “Reivindico molt que jo sóc així i que tot el dia estic amb ell a sobre, de manera que no ho vull obviar”, diu, i el mira dolçament als ulls, somrient.

–Quins problemes té el teu fill respecte els tràmits de la seva nacionalitat?

D: –Els fills de persones migrants no són considerats nacionals encara que hagin nascut aquí, perquè el que funciona és el dret a la nacionalitat per herència de sang. O sigui que, si ets peruà amb permís de residència d’un any, el teu fill serà peruà amb permís de residència d’un any.

Als seus deu anys a Barcelona, ​​la Daniela, ha hagut de renovar quatre vegades el visat d’estudiant, fer el tràmit del matrimoni per aconseguir els papers, la renovació d’aquests papers, un intent de nacionalitat i, ara, els papers del seu fill.

De fet, a El ABC de la Europa racista, el funcionari de l’oficina d’estrangeria protagonitza la pàgina de la lletra H, il·lustrat com una llagosta sortida de les clavegueres i amb una taula plena de documents bruts.

“El funcionario de la oficina de extranjería es quien Hostiga y Humilla a las personas migrantes solicitantes de asilo. La Horrible violencia burocrática Hunde la idea de sentirse en un Hogar”, relata al seu llibre.

–I els serveis socials són racistes?

U: –Uffff! –exclama l’Úrsula, posant-se les mans al cap.

Al seu torn, la Daniela exclama clarooo!, i segueix:

D: –Jo sóc mare soltera, tinc una situació de vulnerabilitat a nivell econòmic i no m’atreveixo a acostar-me als serveis socials a demanar ajuda ni la targeta de família monoparental per por a què poden activar.

–Què es pot activar?

U: –Hi ha moltes dones a qui els serveis socials els han tret els seus fills. Hi ha un qüestionament de la maternitat cap a la dona migrant.

D: –Un exemple és el cas d’una companya nigeriana que vivia a Palma de Mallorca. El seu marit no tenia papers i el van deportar. Ella va anar als serveis socials i li van dir que li havien de treure els seus fills perquè “no els podia mantenir en condicions òptimes”. Perquè la dona immigrant ha de demostrar d’entrada una feina que li permeti mantenir els seus fills i un pis en condicions. O sigui, has de tenir les condicions de vida d’un home blanc europeu.

–Què passa amb la reagrupació familiar?

D: –El sistema de reagrupació familiar està dissenyat perquè tu no puguis dur els teus fills. Aproximadament, el que triga un procés de reagrupació son tres o quatre anys. Has de demostrar un contracte laboral amb un salari específic i una casa en condicions. De nou, igual que un home blanc de classe mitjana. No té cap sentit.

 

 

–Quines altres violències pateixen les dones migrants racialitzades, a part de la institucional?

Ú: –L’abús sexual en el servei domèstic, per exemple, i la pròpia explotació laboral també en el servei domèstic, la tracta o les mutilacions genitals.

D: –I totes les violències que vivim de part de les dones blanques que tenen a veure amb la construcció de dona llatinoamericana, d’aquest imaginari de la dona calentona. Per exemple, es donen casos en què les treballadores domèstiques tenen una relació amb la persona que cuiden, i les famílies s’oposen a aquestes relacions perquè són dones llatinoamericanes i se les acusa de voler robar diners.

U: –En aquest tipus de relacions hi ha molta violència racista perquè té a veure amb la teva procedència –afegeix l’Úrsula, que sap molt bé del que parla per la seva experiència en el sector.

D: –Als CIE també s’han donat casos d’abusos sexuals, i a l’oficina d’estrangeria també, com favors sexuals per avançar teus papers. O els interrogatoris on el matrimoni, des d’un primer moment, ja està posat en qüestió, entre d’altres coses. Les violències són múltiples.

Segons l’informe anual de SOS Racisme de 2016 sobre racisme a l’Estat espanyol, el 21,86% de les denúncies que arriben a Oficines d’Informació i Denúncia (OID) són de racisme institucional, seguides de les denúncies per conflictes i agressions racistes (27,53%). De les denúncies referides a racisme institucional, la majoria (un 52%) estan relacionades amb el tràmit d’estrangeria pel qual ha de passar qualsevol persona estrangera que vulgui regularitzar la seva situació administrativa, seguides dels problemes que tenen per obtenir la nacionalitat (un 28%) i dins els Centres d’internament d’Estrangers (un 11%).

–És econòmicament beneficiosa la immigració, en aquest cas, per a l’Estat espanyol?

D: –La discussió sobre la immigració és sempre sobre com de beneficiosos som a nivell econòmic. I, de fet, nosaltres mateixes moltes vegades incorporem en el discurs el fet d’estar justificant-nos tota l’estona. Però la lògica amb nosaltres és sempre de consum. De fet, hi ha frases com: “En aquest moment, no ens podem permetre tanta immigració”. A l’oficina d’estrangeria has de certificar que ets un benefici econòmic. I això ho posa a la llei, directament! Que tu no pots suposar una càrrega.

Un dels requisits d’entrada a l’Estat espanyol que marca la Llei Orgànica 4/2000, de l’11 de gener, sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva integració social, també anomenada Ley de Extranjería, és demostrar “els mitjans econòmics suficients per al seu sosteniment durant el període de permanència a Espanya, o d’estar en condicions d’obtenir-los, així com per al trasllat a un altre país o el retorn al de procedència”.

Ú: –El 2008, la contribució de les dones migrants a la natalitat d’aquest país era la gran instrumentalització per a la reproducció.

D: –Jo he escoltat Pablo Iglesias dient que tenim una població envellida i que està bé que vingui població migrant perquè és mà d’obra jove i perquè es reprodueixen. Un imaginari en el qual es veuen les dones racialitzades reproduint-se com a conills! –expressa, alterada, la Daniela.

–Pocs dies abans del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el passat 1 d’octubre, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants va publicar un comunicat on s’autoconvidaven a formar part del moment històric que està vivint Catalunya, ja que, com diu el comunicat, “ningú ens ha preguntat o convidat”.

D: –I això respon no només al fet que no ets considerat subjecte polític perquè no tens accés al vot. En època d’eleccions, ja sigui l’esquerra o la dreta, en el debat sobre els drets de les persones migrants, l’interlocutor és el ciutadà blanc europeu que no és migrant. I nosaltres mai som l’interlocutor, ni de la CUP, ni de Barcelona en comú, ni de ningú!

Segons estableix la Constitució espanyola (1978), pel que fa als estrangers que no pertanyen a la Unió Europea, tan sols tenen dret a votar en les eleccions municipals i en les Eleccions a Òrgans d’Entitats Locals d’Àmbit Territorial Inferior al Municipi (EATIM) els ciutadans de països amb anomenats acords de reciprocitat: Noruega, Equador, Nova Zelanda, Colòmbia, Xile, Perú, Paraguai, Islàndia, Bolívia, Cap Verd, República de Corea i Trinitat i Tobago.

La Llei de Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana de 2017 –anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol– no contemplava el dret a vot per a cap persona que no tingués nacionalitat espanyola i establia un termini de cinc anys per aconseguir la nacionalitat catalana en una hipotètica situació d’independència.

 

 

–Llavors, quin paper juga en tot això, l’esquerra?

D: –El discurs sobre la classe social o sobre la precarietat que té l’esquerra blanca amb nosaltres (migrants) és inaplicable. Tu pots estar pagant els teus impostos durant 15 anys, que després t’il·legalitzen perquè vas perdre la feina i a l’únic que tens dret és a una deportació. I tots aquests impostos que has pagat se’ls queden ells.

Entenc que els partits d’esquerra no tinguin el poder de canviar això, però no s’atreveixen ni a visibilitzar-ho ni a qüestionar-ho. Per exemple, no veure la Llei d’Estrangeria com una eina del poder capitalista colonial per a una subclasse treballadora que està per sota de qualsevol treballador blanc… No veure això vol dir que hi ha racisme operant al teu cap.

Si hi hagués algun partit que defensés això, hi hauria morts. Aquesta crítica que se li fa a l’esquerra blanca no és per atacar-la i dir-li que és una merda, no! És precisament perquè se l’està apel·lant per dir: “Compas, teniu un problema de racisme fort, aquestes són les coses que nosaltres veiem que es podrien aprofitar per generar aliances i treballar junts”.

–Hi ha algun col·lectiu amb el qual us sentiu representades?

D: –Amb algun col·lectiu blanc europeu, no. Els moviments socials de l’esquerra blanca, quan parlen de migració, només parlen de drets humans perquè estan parlant del teu dret a la vida, res més.

Ú: –Jo estava afiliada a algun partit, aquí, però en vaig sortir perquè mai em vaig sentir vista d’igual a igual. No m’hi sentia a gust i no acabava canviant res perquè en molts casos no es veia el tema del colonialisme. Aquí, molta gent es nega a discutir perquè et diu “qui ets tu per dir-ho”. Mira, jo no tinc un doctorat i tot el que escric és a partir del que llegeixo i de la meva experiència. Aquests últims anys han estat com una fallida, un anar sortint dels espais en no sentir-me reconeguda. És un procés dolorós.

–Us sentiu identificades amb les mobilitzacions d’aquests dies a Catalunya?

Ú: –Sento que aquesta no és la meva lluita. Jo porto 15 anys aquí i tinc dret a votar. La meva primera manifestació va ser contra la guerra de l’Iraq el 2003 i tota la vida m’he manifestat, però en les manifestacions que tinguin a veure amb l’independentisme no m’hi veuràs.

D: –És clar –la Daniela aprofundeix en la idea que planteja l’Úrsula–. Per exemple, si sorgeix un moviment de l’estil 15M, per què hauria de posar-me a lluitar? Són lluites principalment per a drets que no m’incumbeixen perquè jo (migrant) ni tan sols compto en molts d’aquests reclams perquè no tinc dret a aquests drets que estan demanant.

Ú: A mi el que m’ha sorprès és que, quan va haver-hi totes les retallades de la crisi, quanta gent érem? En aquell moment, hi havia molta gent immigrant als carrers. La gent de la dreta catalana que ara estan fent campanya a les escoles pel discurs de l’adoctrinament són els que en el seu moment van fer les retallades en educació. No em posaré darrere d’una bandera, i menys on està tota la burgesia catalana.

D: –Jo tinc diferències emocionals amb l’Úrsula pel que fa al “procés”, però tampoc aniria a una manifestació. No obstant això, entenc la necessitat de construir aquest espai de la identitat pròpia. Ara bé, crec que les primeres persones que es fotran seran les persones migrants i, en concret, les llatinoamericanes.

–Quins són els motius?

D: –Perquè parlem castellà i estem en una situació per sota d’ells. Catalunya també és colona, que no s’oblidi. A la Llei d’acollida del Parlament català, per l’informe d’arrelament que necessites per renovar els papers es demana la llengua catalana. S’aprofiten de la manca de drets del col·lectiu migrant per dir que trenquem la convivència si no sabem català, però això no se’ls exigeix als migrants europeus.

 

 

–Fa poc, Angela Davis va estar al CCCB presentant la conferència La revolució avui i va dir: “L’error comès pel feminisme de corrent majoritari és el feminisme de sostre de vidre”. És a dir, aquell feminisme que privilegia a aquelles que ja tenen altres privilegis. Coincidiu amb ella?

Ú: –El racisme no forma part de l’agenda del feminisme d’aquí (blanc). Parlen de sororitat construïda de forma espontània pel fet de ser dones, lluiten pels seus drets de ser dones, per l’avortament, la discriminació salarial, etc. Però ens hem de preguntar: a qui estan considerant dones? Perquè normalment només són les dones blanques.

Passa el mateix en relació a les polítiques de gènere i d’igualtat entre homes i dones. De nou, de quins homes i de quines dones parlen? Hi ha moltes dones blanques que estan en situació de poder davant molts homes racialitzats. A més, les dones migrants sempre estan culturitzades, és a dir, quan es parla d’elles és per “hacer la comidilla tradicional” –diu l’Úrsula, sorneguera–, però mai estan vistes com a subjectes polítics.

–Quan es parla de subjecte oprimit dona, també es parla des de la perspectiva del feminisme blanc?

Ú: –Hi ha una construcció en el feminisme, que neix a Europa, que parla del subjecte dona universal i que estén aquest subjecte a totes les dones del món, assumint que totes les dones estan oprimides pel patriarcat. Aquest feminisme neix amb la il·lustració i parla de dones de classe mitjana, heterosexuals, blanques. El seu discurs no considera altres contexts. Al meu entendre, no es pot parlar del concepte dona si no es contextualitza.

–Maria Lugones, la filòsofa argentina que va idear el terme feminisme decolonial, parla de la “colonialitat del gènere”. A què es refereix?

Ú: –El concepte gènere s’atorga als homes i dones (blancs) que van arribar d’Espanya i Europa, perquè els altres, sota la categoria raça, es classificaven entre humans i no humans. Això es trasllada a l’actualitat quan en les polítiques d’igualtat o els plans d’intervenció l’única cosa que es té en compte és la violència de gènere, i res més.

–Al teu article Violències contra les dones immigrants: evidenciant la matriu del poder colonial precisament comentes que el discurs sobre la violència masclista en el cas de la migració amaga la resta de violències…

Ú: –Sí. Al què em refereixo és que se silencien totes les altres violències i només es vol veure la de gènere. De fet, estic fent un estudi i, segons els meus càlculs, el 95% de la violència que es refereix a les dones migrants és la institucional, i no la violència que diuen tots els estudis professionals, que la miren amb les seves ulleres de gènere. Tot el discurs oficial està orientat a les desigualtats per raons de gènere. I a més, quan es parla de les violències de gènere de les dones immigrants es parla de la relació de parella. De res més. Es dóna per fet que, pel fet de ser immigrants, els homes per naturalesa són violents, borratxos. Els homes no es poden escapar d’aquesta construcció i les dones, d’altra banda, són construïdes com a víctimes. I tant que ha de ser immigrant, perquè no hi ha espanyols maltractadors! –diu l’Úrsula, irònicament.

També ens hem de plantejar quin tipus d’organització és, per exemple, les Nacions Unides, que és qui fa aquest discurs i l’expandeix per tot el món. En els seus plans d’alliberament no hi ha res de la història de la colonització que hi va haver i la manera com segueix vigent.

–L’advocada Kimberlé Crenshaw va introduir el terme interseccionalitat el 1989 en el text Enderrocar els marges de la Intersecció de la Raça i el Sexe, tot i que hi ha dones com l’esclava afroamericana nord-americana Sojourner Truth, l’any 1851, o l’escriptora peruana Clorinda Matto de Turner, el 1899, que ja es referien a les interseccions molt abans. Què vol dir que la lluita ha de ser interseccional o no serà?

Ú: –El terme significa que els diferents sistemes d’opressió i identitats s’entrellacen. No és una suma de factors de dona + migrant + treballadora. No, no, no –mou la mà amb fermesa–. Quan veus una dona migrant no dius que és dona i migrant sinó que ho llegeixes conjuntament. La interseccionalitat és com un encreuament de carreteres, i el que diu la Maria Lugones és que no es poden separar. Ella planteja que el gènere és consecutiu amb la raça i la classe de manera que operen de manera conjunta quan es parla de dones racialitzades.

–Parlem d’un altre concepte. A què es refereixen les dones migrants quan parlen de l’estractivismo dels coneixements?

Ú: –Al fet que moltes dones feministes blanques s’estan apropiant dels nostres discursos.

D: –Sí, i al mateix temps, ens passa que elles (les dones blanques) ens neguen l’espai, et diuen violenta per usar el terme euroblanc, que és equivalent a llatinoamericà, indígena, subsaharià, nord-americà, mestís, etc. Uns termes que vénen imposats des del poder supremacista blanc, colonial i eurocèntric i que responen a la lògica de sempre, d’estar anomenant des d’Europa, la manera que et situen on ets, per què ets i què ets. Ells construeixen la teva realitat.

Tota l’epistemologia decolonial que fa servir l’esquerra o el feminisme blanc (com colonialitat, decolonial, colonialisme o postcolonial) en realitat són conceptes que vénen de les experiències dels cossos racialitzats i del sud global –continua la seva explicació la Daniela–. El que es fa és abstreure aquest significat original de la paraula perquè elles (blanques) es posin com a subjectes oprimits. A mi no em sembla coherent fer servir una terminologia que és necessària per a la lluita antiracista.

Llavors ens trobem en una lluita triple: no només la lluita de les violències que patim per ser dones migrants sinó també haver d’articular els termes i, un cop ho aconsegueixes, posar-los sobre la taula. T’agafen els teus conceptes i els presenten a bombo i platerets, amb altres significats i amb sacarina.

 

 

–Quin creieu que hauria de ser el paper del feminisme blanc?

D: –Primer necessiten escoltar, crec.

Ú: –I callar.

D: –Escoltar, no des de la perspectiva de què puc extreure d’això per a mi sinó de perquè cessi la violència contra la població racialitzada migrant i la violència colonial. Això primer. Després, hi ha una hipersensibilitat simplement per qüestionar-ho.

Ú: –Jo flipo amb el discurs del feminisme d’aquí (blanc) perquè en els seus estudis diuen que les dones migrants, quan vénen aquí, passen una sèrie de dificultats però s’empoderen perquè aquí tenen autonomia (i abans no). Perdona! Però les dones, des del moment que decideixen venir, estan mostrant una capacitat de decisió i de risc que ja voldrien tenir moltes dones d’aquí (blanques). Quan nosaltres arribem aquí, descendim: no ens serveixen ni els estudis ni la nostra professió. No som ningú.

D: –El feminisme blanc, amb les feministes racialitzades del sud global, té una lectura de “vostès no han fet una bona feina i per això encara segueixen tenint una llei que els prohibeix l’avortament”. No entenen que aquestes condicions d’opressió més dures que hi ha al sud global es deuen a un sistema colonial. Em sembla súper violenta aquesta visió com de “vostès són MENYS fortes i saben MENYS perquè tenen MENYS drets”. I ho diuen sense adonar-se que la situació de privilegi com a dones blanques europees els ho ha permès.

–I ara, què?

Ú: –El diagnòstic ja el sabem. Ara tenim el repte d’anar més enllà, però se’m fa complex el com. De totes maneres, cadascú està fent la lluita des del moment en què està situat, i cal respectar-ho. Però també cal construir aliances sobre uns mínims.

D: –El problema és trobar els espais on discutir aquests mínims.

***

Són gairebé les vuit del vespre i m’acomiado d’elles, que es queden acabant la seva cervesa, i després de la conversa em ve al cap el taller que la Daniela va oferir al Casal de Barri Pou de la Figuera, a Barcelona, dins el cicle de CineMigrant, divendres passat, 6 d’octubre.

Per a la Daniela, ser conscients de l’espai que cada persona ocupa és fonamental per poder articular qualsevol lluita: “Si ens organitzem per lluitar contra el racisme institucional, la lluita serà completament diferent si s’articula des d’una posició de privilegi que si es fa des d’una posició de persona racialitzada”, apuntava, de peu, amb el seu nadó recolzat al ventre.

La Daniela parlava del privilegi i posava com a exemple dos autors que en les seves obres parlen del ser i el no ser. Mentre William Shakespeare es plantejava aquesta disjuntiva a l’inici de la seva obra Hamlet (1600) amb aquella frase tan gastada, l’escriptor antillà Frantz Fanon (1921-1961), en els seus estudis postcolonials, parla del ser i del no ser com una línia que divideix el món. Per a Fanon, en la línia de l’ésser hi ha els subjectes europeus blancs que tenen tots els seus drets coberts, mentre que en la línia del no ser es troben totes aquelles persones racialitzades de les excolònies en les quals les regles del joc les ha posat Europa. I la Daniela ho exemplificava així:

–Que facin un pas endavant les persones que tinguin passaport europeu –el faig.

–Que facin dos passos enrere les persones a les que els hagin demanat la documentació pel carrer –no els faig.

–Que facin un pas endavant les persones que tinguin la pell blanca –el faig.

–Que facin un pas enrere les persones que tinguin NIE –no el faig.

La Daniela ens demana que mirem al nostre voltant. No hi ha ningú davant meu. Miro als costats i dues noies (blanques i europees, igual que jo) ens trobem en la mateixa línia. Em giro, miro enrere i veig la resta de persones del taller, que són migrants i racialitzades.

La línia de privilegi queda clara.

Com deia Franz Fannon: “ets blanc perquè ets ric i ets ric perquè ets blanc”.

 

Edició a càrrec de Celia Castellano
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Traducció al català de Gerardo Santos