Magazine


Ens estan matant

— El periodista Javier Valdez va ser assassinat el dilluns 15 de maig, a plena llum del dia

— Va ser fundador de la revista RíoDoce i feia anys que cobria informacions sobre el Cartel de Sinaloa

Tweet about this on TwitterShare on Facebook31Google+0Share on LinkedIn0

Em costa molt explicar-vos el que em passa sense que totes aquestes morts se m’ennueguin a la boca.

Ja se sap: cada nou assassinat d’un periodista al meu país és un alarit que no surt, un crit escanyat entre el cor i la gola.

Perdó per tanta ràbia. Cada crim ens ha fet tornar més furiosos, menys pacients, gens serens. Crec que això els passa a tots els éssers que no reben de l’altre res més que puntades de peu. Escopinades.

Ens estan matant, sabeu? Sistemàticament. No pot dir-se d’una altra manera el fet que a Mèxic, durant aquest 2017 sota l’ombra del govern —si és que pot anomenar-se govern— d’Enrique Peña Nieto, cada tants dies els nostres companys, companyes, han quedat estesos sobre l’asfalt, amb tres, cinc, nou bales al cos.

Cosits.

Ens estan matant. Us agraden les xifres? Doncs mireu, ens estan matant de forma ascendent: el 2016, ens van assassinar un reporter, un fotògraf, editora o columnista a raó d’un per mes; en el primer bimestre de 2017, l’escala ha ascendit a un cada vint dies; al març ja va ser un per setmana, tal vegada perquè amb la primavera floreix tot, principalment la ràbia furiosa de la gossada; el 15 de maig de 2017, van assassinar-ne dos en un dia; i una companya de Jalisco va quedar ferida i encara es debat entre la vida i la mort. Lloc comú, sí: perquè així de comú és el crim contra els periodistes a Mèxic.

Ens estan matant i no hi ha President de la República, Governador, Alcalde, Secretari d’Estat, Procurador nacional, Procurador estatal, Ministre de Justícia, Magistrada de Tribunal, Jutgessa, Senador, Diputada federal, Diputat local, General de Divisió, Comandant de Regió, Comandant de Zona, Soldat, Cap de Policia o

Patruller que faci alguna cosa concreta, efectiva i útil per tal de frenar-ho.

O per tal investigar-ho. O per garantir la mínima justícia possible. O per fer alguna cosa que no sigui llançar una pinche declaració que, sota el vapor fumejant de les bales, ens ofereix el gust de la demagògia. Pur insult: “reitero el meu compromís amb la llibertat d’expressió i premsa, fonamentals per a la nostra democràcia”. Mentides de President. Pures mentides.

Mèxic, va dir bé Javier Valdéz abans de ser assassinat, s’ha convertit en un camp minat sobre el qual caminen a cegues reporters i reporteres de totes les regions, fotoperiodistes de totes les latituds, editors i editores de tots els punts cardinals. Un camp sembrat de mines l’objectiu de les quals és silenciar-nos.

Altar improvisat a la redacció de RíoDoce, revista que va ajudar a fundar Javier Valdez © Juan Veledíaz

Sí, ens estan matant; i aquests assassinats sistemàtics en un país que en teoria és democràtic, “garant de la legalitat”, ocorren principalment en regions vastes on el periodisme és més vulnerable perquè li manca eco.

Els crims contra periodistes han creat zones de profund silenci al país: Tamaulipas, Sinaloa, Guerrero, Michoacán, Chihuahua, Nuevo León, Coahuila, Durango, Veracruz, regions on els companys, si volen seguir en vida, no poden difondre cap informació que no sigui aprovada abans pels càrtels de la droga o les autoritats, poders que moltes vegades són una mateixa cosa.

I nosaltres ja ho hem intentat gairebé tot. No cregueu que no. Quan es va refermar aquesta carnisseria, molts periodistes mexicans vam sortir al carrer. Malgrat les nostres profundes diferències gremials, vam organitzar la primera manifestació pública, la primera marxa, que és la manera que té la gent de protestar en un

Mèxic sense lleis.

Al peu de l’Àngel de la Independència, la glorieta més emblemàtica del país, vam treure les nostres pancartes amb el crit “Premsa… no dispareu!”, que el més positiu que va aconseguir va ser començar a consolidar una immadura però ja consistent xarxa d’unitat gremial, que va creixent poc a poc, com una molsa temorosa i adolorida que cobreix lentament la pedra d’humitat.

A partir d’aquests crits, els governs de Mèxic van crear alguns mecanismes que, finalment, no han servit de res perquè no hi ha un interès genuí per a resoldre els casos que els involucren directa o indirectament sinó tan sols generar la percepció que es resolen.

Més xifres? El 99% dels casos romanen en total impunitat. Paraula de la Comissió Interamericana de Drets Humans. Paraula de la ONU.

Quan va succeir el següent assassinat, i després un altre, un altre i un altre, ho vam entendre: els periodistes mexicans estem sols perquè són les autoritats les que encapçalen les llistes dels nostres assassins, torturadors, segrestadors, assetjadors.

I, per favor, no vull que us incomodeu amb les imatges concretes, vermelles, de la Regina estrangulada al seu bany, d’en Rubén torturat durant hores, de la Miroslava cosida a trets davant el seu petit fill, del Goyo, humil obrer de la tecla, abandonat en una fossa comú que si fos el tronc d’un taronger.

No. No són imatges per a un esmorzar tot i que nosaltres haguem hagut d’esmorzar-les, en els últims disset anys, més de cent vegades. O cent vint. O cent vint-i-set. Jo ja n’he perdut el compte exacte. Em disculpeu la imprecisió?

Dic que no vull que us incomodeu perquè m’hi nego; ens neguem, molts dels meus col·legues i jo, al fet que el vestigi que quedi en vosaltres de cadascun dels meus companys i companyes caiguts sigui aquesta vinyeta sangonosa a causa de les mossegades de tants llops iracunds que van intentar silenciar-los.

Em nego al fet que sigui aquesta la percepció que us quedi del periodisme a Mèxic i de la seva democràcia sui generis, com l’anomeno per pura cortesia perquè a alguns amics espanyols els molesta que insisteixi a titllar-la de bananera. Perdó, estimats amics, però quin altre qualificatiu se’m pot ocórrer si al meu país “democràtic” s’assassina amb total impunitat a més d’un centenar de periodistes de gairebé totes les regions sense que passi res perquè les autoritats són les mateixes responsables? Sense que canviï res. Sense que s’esfondri o fimbri gairebé res.

Fa uns dies, mentre planejava aquest text, pensava presentar-vos les veus d’alguns dels meus companys mexicans per tal de mostrar-vos el panorama.

© Juan Veledíaz

No sabia –la veritat és que no ho sabia- quanta ràbia, dolor, fúria i por ens agermana. I quanta esperança, que és el millor sentiment que tenim per tal de mostrar per què no claudiquem i preferim seguir sent el que som:

Periodistes malgrat les conseqüències, com diu Alma Delia Fuentes.

Periodistes malgrat l’adversitat, com diu Kristian Cerino.

Malgrat els mestres que vam tenir, com diu Lilia Saúl.

Malgrat el poder, com diu Ernesto Aroche.

Periodistes. Sí, periodistes malgrat que els drets laborals siguin precaris, com diu Antonio Martínez.

Malgrat les temptacions del chayo (aquesta manera grotesca de silenciar-nos amb diners), com diu Mónica Mateos.

Malgrat la censura. Malgrat els polítics. Malgrat la corrupció, com diu Claudia Salazar. I malgrat la discriminació de gènere als mitjans, com diu Elizabeth Palacios.

Periodistes a Veracruz, a Tamaulipas periodistes malgrat tota la violència, la impunitat, perquè sóc això i és això el que m’agradaria fer tota la vida, com diu Juan Eduardo Mateos.

Periodistes a Ciudad Juárez, a Chihuahua periodistes malgrat la por. Malgrat el dolor, com diu Rocío Gallegos.

Malgrat l’entrega dels mitjans al poder, com diu Fabiola Martínez.

Malgrat la inseguretat, com diu Catalina Paizanni.

Malgrat tants “malgrats”, com diu José Luis Tapia.

Periodistes malgrat tot: les amenaces, el dolor pels assassinats, el menyspreu amb què ens miren alguns; la sensació, a vegades, d’escriure ratlles a l’aigua, com diu Mireya Cuéllar.

Sentiu aquests crits? Llegiu el missatge captiu en aquesta pinche ampolleta llançada al mar?

Periodistes mexicans malgrat el seu salari, els mals caps, la violència, les amenaces, el dolor que genera una nota, com diu Rosa Emilia Porras.

Fins i tot malgrat la mala premsa que ens fa Donald Trump, com diu Toño Bertrán.

Periodistes, sempre periodistes, malgrat l’eterna culpa de deixar de banda la família a la cerca d’un millor periodisme que la nostra societat menysprea, com diu Lucy Sosa.

Periodistes, li pesi a qui li pesi i encara que ens vulguin infondre la por, obligar-nos a desistir de fer periodisme, com diu la fotògrafa Mónica González.

Periodistes malgrat tot i malgrat tothom, com diu Óscar Balderas.

Periodistes malgrat la inestabilitat laboral, financera i emocional, com diu Tania Aguayo.

Periodistes malgrat la certesa de les nostres mancances i la incertesa de com resoldre-les, com diu el joveníssim Arturo Ilizaliturri.

Periodistes malgrat el cor desfet pels assassinats dels nostres, l’estultícia dels chayoteros i les llàgrimes de cocodril dels homes i les dones del poder, com sintetitza, tan gran com sempre, el mestre Arturo Cano.

Em costa molt explicar-vos el que passa sense que totes aquestes morts, aquesta por i aquest dolor s’encallin entre els meus dits.

Tan sols vull -tan sols volem, nosaltres els periodistes mexicans- una cosa, una cosa molt humil: saber qui van ser, per què ho van fer.

I que la justícia, total, plena, faci la seva feina.

Només això. Per tal de poder pensar en cadascun d’ells, cadascuna d’elles, els nostres companys assassinats, amb un record serè, amb resignació.

I aleshores, sí, nosaltres, a les nostres redaccions, els plorarem amb un torrent serè, profund, que ens permeti sanar, perdonar.

Tornar als carrers segurs, fer el que hem de fer. I estar en pau.

Traducció al català per Helena Roura.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El periodista Javier Valdez va ser assassinat el dilluns 15 de maig, a plena llum del dia

— Va ser fundador de la revista RíoDoce i feia anys que cobria informacions sobre el Cartel de Sinaloa