Magazine

La crisi dels refugiats

Els altres refugiats

— El Comitè de Suport al Col·lectiu Sense Papers de Perpinyà ofereix suport logístic, econòmic i assessorament a immigrants en situació irregular que es refugien a la ciutat

— 57,3 milions de persones a tot el món es van veure obligades el 2014 a abandonar els seus països d’origen, segons l’Organització Internacional per les Migracions (OIM)

Tweet about this on TwitterShare on Facebook53Google+0Share on LinkedIn0

Perpinyà ja no és la ciutat d’acollida que encara es recorda en les memòries en blanc i negre. Aquesta ciutat dels Pirineus orientals és un fractal de la situació global. Queden petits focus de solidaritat amb la immigració, però, com el món, rodó i global, ha deixat de ser la ciutat àmpliament acollidora de persones (refugiats de guerres, conflictes latents, motius econòmics…) que va ser als anys 30, als 40, als 50, als 60, després de la retirada del bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola, un cop aconseguida la independència d’Algèria. Ara són activistes —una petita part de la societat civil— els qui acullen 250 persones nouvingudes sense papers, i ho fan com poden, navegant entre contradiccions humanes i limitacions legals.

Segons la Declaració Universal dels Drets Humans, “en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’aquest, en qualsevol país”. No obstant, el principi bàsic d’acollida perd la seva força quan cada país interpreta com creu oportú els postulats de mínims de la Declaració. Hi ha tantes contradiccions legals i ètiques que afecten a més d’un milió de persones —només en l’any passat— que cada història és un joc de miralls sobre una problemàtica que tan sols troba solucions parcials, mínimes, comptades, a vegades, cap ni una.

Avui, prop de 250 persones es refugien als carrers de Perpinyà amb més esperança que recursos. Entre 300 i 400 a tot el sud de l’Estat francès; per a alguns, la Catalunya Nord.

Són els altres demanadors d’asil, els que no formen part de la crisi siriana, d’aquesta onada dels últims dos anys, dels quatre milions de refugiats. Són uns números que se sumen als ja habituals a Afganistan, Pakistan, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica llatina o els Balcans. Números per causes dispars.

No tots per motius polítics.

Des d’Algèria van arribar a Perpinyà, fa set mesos, en Soumia, la Hamza i les seves filles Kam, de tres anys, i Ameera, de cinc. Van arribar aquí perquè, històricament, Perpinyà ha estat una ciutat refugi. A dia d’avui, esperen aquí la cessió d’asil o la deportació.

Soumia, Hamza, Kam i Ameera formen part d’aquests números que fa poc han saltat, per força i de forma massiva, als mitjans de comunicació. Del col·lectiu d’immigrants sense papers en regla.

Plou en silenci, com és freqüent en aquesta zona del Rosselló, en aquests carrers empinats, de cases petites, típiques de barris modestos europeus. És el 18 de desembre del 2015.

Ens trobem amb en Soumia i la Hamza al Casal català de Perpinyà, a l’Avenue du Lycée, amb mediació del comitè d’ajuda. A través del vidre de la porta s’endevinen dues petites siluetes, en moviment. Al fons de la sala, un mapa que perfila els Països Catalans en vermell i un groc intens decora la paret sobre la qual reposa una pissarra amb un ordre d’activitats. A l’esquerra, prestatgeries amb llibres, alguns d’ells contes infantils. A la petita cuina de la dreta, hi fumeja el cafè.

En Hamza és morè. Té els ulls ametllats, d’un negre profund, àrab. No és gaire alt. Vesteix un jersei fosc, texans i vambes de marca Nike. La Soumia és rossa, d’ulls blaus. Porta un jersei blanc i pantalons blau marí. Si els veiés passejar per aquests carrers un diumenge qualsevol, amb les seves dues nenes de la mà, no diria que la seva estabilitat és tan sols un eco del que un dia va ser la seva vida, ni que no saben on seran d’aquí una setmana. Ambdós tenen 32 anys i parlen un francès perfecte; l’anglès, decent.

Les nenes corren al voltant de la taula on compartim el cafè. La Kam, la petita, d’abundant cabell ros i grans ulls foscos, plora. Riu, segons com li ve, i salta. Salta fins caure. L’Ameera, dos anys més gran, morena com el seu pare, s’amaga rere la seva nina amb una mirada tímida, de circumstàncies. Demanen galetes a la seva mare. Sí, aquestes, les de xocolata. I juguen, descaradament alienes al tema que ens ocupa.

Kam
Kam juga al voltant de la taula mentre els seus pares no la perden de vista I Carles Palacio

—Què fan a Perpinya?

—Ho expliquem tot des del principi? –pregunta la Soumia. Mira a en Hamza, buscant l’acord.

—Si us plau.

Comença el relat la Soumia, amb veu suau i marcada parsimònia. Un relat que ha explicat dotzenes de vegades, assenyala.

—Quan la Kam tenia 27 dies, va començar a plorar. Tenia molta febre. Després de tres dies, la cosa empitjorava. Tenia convulsions. Els metges privats deien que simplement era una grip. Vam anar a l’hospital públic i ens van dir que era una meningitis causant-li una punció lumbar. La van operar en unes condicions mèdiques molt, molt difícils.

—Com de difícils?

—L’aigua per rentar estava freda, faltaven medicaments, higiene, hi havia insectes. Vam veure morir tres nadons durant l’estada a l’hospital perquè les seves mares no sabien que havien de vigilar-los. Vigilar que la intravenosa entrés bé, per exemple.

—Què va passar quan van operar la Kam?

—La nena va entrar en coma una setmana. Nosaltres vam buscar per les farmàcies els medicaments contra les convulsions que el metge ens havia receptat, però no els trobàvem. Al final, els vam fer venir de França –afegeix en Hamza.

Aleshores, la Kam tenia punts d’infecció al cervell, explica la Soumia.

—Quan la Kam va començar a recuperar-se de la meningitis, quaranta-cinc dies més tard va començar a plorar una altra vegada. Sense parar. Es donava cops al cap amb les manetes. Li va augmentar el cap dos centímetres en un sol dia. La vam dur al metge i ens va dir que no li passava res, que la nena reia, que no plorava. Però tenia aigua al cervell. Hidrocefàlia. S’havia d’operar.

El que era un somriure, que tot just s’entreveia, es converteix en una ganyota. En Hamza prossegueix el relat de la Soumia.

—Vam buscar neurocirurgians per Alger, la capital, on vivíem. En un hospital ens van dir que no tenien instrumental per operar-la; en un altre, que la llista d’espera era tan llarga que la gent a qui havien donat data ja havia mort. Vam començar a buscar en altres ciutats però ningú s’interessava pel dossier de la Kam. Vam trobar un especialista a Blida. Vam demanar veure’l. “Déu és al cel i el professor, a la terra. És inaccessible”, ens van dir.

En Hamza va escriure correus electrònics a la televisió algeriana i a tots els hospitals del país per tal que l’ajudessin. Ningú va respondre, mai.

—Un especialista de França ens va dir que s’havia d’operar la Kam, però que havíem d’anar-hi. A més a més, començàvem a tenir molts problemes a la feina. Vam decidir marxar del país. I no tornar —explica en Hamza.

—Esperi, quin tipus de problemes?

—Sóc enllaç entre les duanes algerianes i els operadors econòmics, els importadors. És una empresa familiar: els dos (assenyala la Soumia) treballem juntament amb el meu germà. Ens anava molt bé. Una empresa d’importació de tres persones em va demanar que permetés passar 300 llibres dins de cada contenidor de tèxtil sense que ho sabés el govern. Jo vaig dir-los “Són llibres! El govern no posa problemes per passar llibres!” Llavors vaig veure de què eren, i m’hi vaig negar.

—Quin tipus de llibres?

—No diré de què eren. Simplement, m’hi vaig negar. Vaig dir-los que hi havia molta gent que podria fer allò, però que jo no. Em van proposar diners, molts diners, i vaig dir que no. Sempre vaig dir que no. Van començar a pressionar-me. M’assetjaven. Trucaven a casa. Amenaçaven la Soumia. Em deien: “Sabem qui ets”.

La nena, la feina, la Soumia en depressió. Cada dia era més complicat que l’anterior. Cada dia era més cansat que l’anterior.

En Hamza, la Soumia i les seves dues filles van traslladar-se a Marsella. “A Algèria ens en sortíem bé. Vivíem en un bon barri, al costat de la platja. Teníem una casa gran, de tres pisos, un bon cotxe. Però tot això no té sentit si no puc salvar-li la vida a la meva filla, si no estem segurs”, afegeix en Hamza.

Van fer una petició d’asil abans que el seu visat expiés a l’Office français de protection des réfugiés et apatrides (OPFRA), basant-se en les amenaces. Se’ls va denegar. Van iniciar el recurs a la Cour nationale du droit d’asile (CNDA).

Es van instal·lar a Avinyó després de tres mesos a França i van retornar a Marsella quan les seves pors van ser confirmades:

“Ha viscut tots aquests mesos així?”, els va preguntar a Marsella el metge que va examinar la Kam. La decisió va ser categòrica: s’havia d’operar d’urgència o probablement perdria la visió.

Van operar la Kam. Les proves neurològiques posteriors van donar resultats positius. Les seqüeles de l’espera, no obstant, perviuen. No saben si hi veu bé. No parla.

Un mes després de l’operació, la CNDA els va negar el recurs de la petició d’asil. Havien d’abandonar l’allotjament que els serveis socials del Centre d’accueil de demandeurs d’asile (CADA) els havia cedit. Havia passat més d’un any de la seva arribada.

Tres mesos a Marsella. Set a Avinyó. Tres més a Marsella. Següent estació: el carrer.

 

Perpinyà, solidaritat amb els immigrants

En Hamza i la Soumia van començar a buscar “llocs de solidaritat amb els immigrants”. Entre aquests, van aparèixer Perpinyà i Bayona. Bayona quedava molt lluny; Perpinyà, no tant.

En arribar a Perpinyà, les dues organitzacions especialitzades en assessorament i suport a les persones immigrants —la Cimade, Service oecuménique d’entraide, i l’Association de Solidarite avec Tous les Immigres (ASTI)— els van posar en contacte amb el Comitè de Suport al Col·lectiu Sense Papers de Perpinyà. A la sala d’espera de la Cimade, més d’una trententa de persones. Al carrer, com ells. Amb infants, com ells. La majoria no parlava francès. Van dormir diverses nits als despatxos.

A finals del passat agost, en Hamza, la Soumia i les seves dues filles estaven ocupant, juntament amb 11 famílies més, un antic Centre de Formation des Apprentis (CFA), de 5.500 metres quadrats, a la Rue Edouard. En total, hi havia prop de 40 persones.

—Els primers dies van ser molt durs. Dormíem al terra, no hi havia res per menjar. Però al cap de dos dies ja ens estàvem coneixent i col·laborant entre tots per habitar l’espai —assegura en Hamza.

Va ser el quart espai que el Comitè ocupava per paliar situacions d’emergència de persones sense papers en regla.

Sense Papers
Inconscients de la realitat que estan vivint, les nenes i els nens del Col·lectiu Sense Papers juguen al pati de l’edifici ocupat del Carrer Eduard mentre els adults acaben de dinar I Carles Palacio

***

Pere Manzanares és membre del Comitè d’ajuda. És un home menut, amb més jaqueta que espatlles i vambes esportives de barri dels noranta. Fa temps que l’experiència va fer la seva feina, traçant grans arrugues al seu semblant sota la barba i un abundant cabell blanc, pentinat en forma de tupè. Parla de la Catalunya Nord, dels problemes de la Catalunya Nord, de la tradició d’acollida de la Catalunya Nord.

Entre el setembre i l’octubre de 2015, en Hamza, la Soumia i les 14 famílies que vivien en aquell moment a l’escola de formació van haver d’abandonar el centre, explica en Pere.

—Ens van denunciar. El jutge va demanar l’expulsió abans dels sis mesos. Les famílies van desallotjar el centre pel seu propi peu.

—Què van fer?

—La Cimade i l’ASTI, les dues organitzacions especialitzades amb conveni amb la prefectura, van reallotjar les famílies en pisos, perquè la prefectura per si mateixa no reconeix el Comitè com a entitat per negociar. Però era molta gent de cop. D’altres que no hi cabien van anar a parar a un altre espai encara vigent. És una situació provisional, eh. No hi ha compromís per tal que aquestes famílies tinguin una llar a llarg termini.

En aquelles dates, les famílies havien passat tres mesos sense llum ni aigua: els propietaris de l’edifici, gestionat per la Cambra dels oficis, havien tallat l’electricitat. El menjar cedit per l’organització Restos du Coeur no arribava a abastir-los a tots. I s’apropava l’hivern.

No era la primera vegada que el Comitè s’enfrontava a una situació semblant.

—L’acció d’ocupar es remunta a set anys anrere, amb l’ocupació d’una antiga escola concertada, propietat del municipi. Va ser el primer conflicte, la primera mediatització sobre la problemàtica dels immigrants sense papers i sense llar a Perpinyà —explica en Pere.

Actualment, un centre compartit pel Sindicat i el Comitè d’empresa dels treballadors de ferrocarril de l’estació de tren de Perpinyà, una antiga seu administrativa del Consell departamental i una antiga residència d’un delegat militar —que encara pertany a l’exèrcit— segueixen ocupades per famílies com la d’en Hamza i la Soumia. Algunes de les ocupacions tenen processos judicials en marxa.

La Lliga dels Drets de l’Home, el Moviment contra l’Antisemitisme, la Xarxa d’Escoles Sense Fronteres, La Cimade o el Partit Comunista Francès són algunes de les 15 organitzacions que formen el Comitè de suport des de fa més de deu anys.

—Com ajuda el Comitè al col·lectiu d’immigrants, a banda de les ocupacions? —li pregunto a en Pere.

El Comitè dóna suport moral als immigrants sense papers que tenen moltes dificultats amb l’idioma, per exemple. També suport econòmic si fa falta pagar la llum i l’aigua; assessorament en gestions administratives per preparar les peticions d’asil; i acompanyament judicial. Es paguen advocats. I llavors, és clar, també es fan campanyes, manifestacions, concentracions… per generar solidaritat amb la seva problemàtica.

—Què fa una persona immigrant que arriba a Perpinyà i intenta regularitzar la seva situació?

Quan una persona sense papers arriba, sol demanar l’asil i, mentre es valora si se li dóna o no, l’Estat francès li concedeix una seguretat social bàsica i certa ajuda financera. En aquests moments, o els acullen a CADA o s’espavilen pel seu compte. Quan se’ls denega l’asil, i mentre duri el temps per presentar un recurs, se’ls talla l’ajuda financera. En tot moment poden rebre una ordre per deixar el territori nacional —Obligation de quitter le territoire français (OQTF)— o una assignació de residència.

L’assignació de residència sol portar-los a un dels dos hotels confrontants amb l’estació de tren de Perpinyà. “Gens luxosos. Al contrari: els hotels més tètrics de Perpinyà”, apunta en Pere. Aquesta mesura comporta un control setmanal de la Policia de l’Aire i les Fronteres (PAF).

Localització permanent. Ningú vol anar a l’hotel.

“Emblemàticament, es pot considerar que als hotels de l’estació s’acaba el viatge”, senyala en Pere, rient.

El juliol de 2015, Denis L., un membre del Comitè de suport, va ser jutjat per acollir una família armènia a casa seva durant sis mesos a mitjan 2014. Des del Comitè es va iniciar la campanya Moi aussi j’aide les sans papiers. Finalment, la prefectura va retirar-li els càrrecs.

—Si els arriba una ordre de deixar el territori nacional, i les autoritats saben on són, què passa?

—Quan hi ha una OQTF, una persona sense papers o la seva família poden ser detinguts per la PAF a petició de la prefectura. Llavors són conduits al Centre de retenció de Tolosa de Llenguadoc. En aquests moments, si la Cimade o un advocat no aconsegueixen fer-los sortir pel seu propi peu, poden fer-los pujar a un avió amb destí al seu país d’origen.

—Passa molt sovint?

—Per sort, les expulsions no són freqüents: sol haver-hi entre quatre i cinc casos a l’any a tota la Catalunya Nord. No és que sigui fàcil per l’Estat expulsar gent. El govern d’origen ha d’acceptar recuperar-los.

Kam juga sense mobles
Kam juga a la que serà la seva nova casa durant uns mesos al carrer Eduard de Perpinyà. Avui han arribat amb la seva mare i la seva germana al centre i encara no hi ha ni un moble I Carles Palacio

***

A en Hamza i la Soumia els van denegar la petició d’asil: no estaven en una situació de conflicte.

—Nosaltres hem explicat les amenaces, però no ens creuen. Ens han dit que només volem curar la nostra filla. Els acords entre França i Algèria fan que l’asil no sigui fàcil. Encara que hi hagi problemes, oficialment és un país en pau —explica en Hamza.

Ara esperen, pacientment, que la CNDA torni a obrir el dossier per raons humanitàries, pels controls neurològics que necessita la Kam, amb un bri d’esperança que, en algunes ocasions, es dissipa per complet. Legalment, tots els tràmits ja estan fets. Tots els passos, donats.

Fa mesos que els va arribar l’ordre de deixar el territori nacional.

Donbass, Algèria, Armènia, Txetxènia, entre d’altres, són els llocs d’origen de les famílies que van ocupar el CFA a l’estiu. Tensions internes. Conflictes sense gaire atenció mediàtica. Molts immigrants com en Hamza i la Soumia fugen de quotidianitats forçades a lluitar contra sistemes socials convulsos. Amb problemes polítics del dia a dia, dels que es queden a casa.

—Els casos amb què venen les persones demanadores d’asil són molt diversos. Molts fugen de conflictes i represàlies. Alguns per problemes individuals, com escapar d’una màfia albanesa, o per problemes judicials o amenaces. Altres per problemes col·lectius —com passa amb els mongols—, per guerres o per motius econòmics —explica en Pere Manzanares.

El Comitè no investiga les causes de la immigració. “Per això ja hi ha la prefectura”, apunta en Pere.

Segons la Declaració Universal dels Drets Humans, “en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’aquest, en qualsevol país”. L’asil es concedeix quan, complint les condicions de la Convenció de l’Estatut dels refugiats de 1951 i el Protocol de 1967, existeixi risc per la vida del sol·licitant. Entre aquests riscos es troben la condemna a mort, tortures i vexacions o amenaces contra la vida i integritat de civils en el marc d’un conflicte armat.

En Hamza, la Soumia i les seves dues filles, una de tres i l’altra de cinc anys, als ulls de la llei internacional, no necessiten asil.

La Cimade, creada el 1939 per acollir els desplaçats de la Segona Guerra Mundial, afirma que en els últims 25 anys els requisits per acceptar peticions d’asil a França s’han restringit sota el pretext de la regulació de la immigració. La interpretació dels principis de la convenció, que únicament actua com a marc jurídic, s’ha tornat més estricta. El control de la immigració, recollit en el projecte de llei sobre els drets dels immigrants, és més dur.

Cada petició d’asil requereix una interpretació i comprovació de proves que corroborin la paraula dels immigrants. Sempre segons la legislació de cada Estat. El número de concesions varia segons qui interpreti els casos. “Depenent del moment polític, s’obre més o menys l’aixeta per concedir l’asil”, afirma en Pere Manzanares.

Totes les peticions d’asil de les fins a 14 famílies que van arribar a ocupar el centre de formació l’estiu de 2015 van ser rebutjades.

Al mateix temps, els partits polítics amb discursos xenòfobs i imatge renovada pugen per fer-se un lloc tangible a l’espectre polític aprofitant l’afluència d’immigrants, la crisi econòmica i l’auge del gihadisme dels últims anys.

Això, a França i a la resta d’Europa.

L’octubre de 2015, Marine Le Pen, presidenta del Front Nacional, va ser jutjada per incitació a l’odi racial per unes declaracions de cinc anys abans en què comparava la pregària musulmana en l’espai públic amb l’ocupació nazi dels anys quaranta.

A les passades eleccions legislatives, M. Louis Aliot, cap de llista del Front Nacional, va guanyar a la primera volta amb un 41,94% a Perpinyà.

L’Organització Internacional per les Migracions (OIM), des del gener de 2016, registra en 148.370 els migrants que van arribar a les fronteres europees per terra i mar, incloent els demanadors d’asil. Un número que canvia cada dia. El 2015, la xifra va assolir 1.046.599 de migrants.

Segons l’OIM, fins a 57,3 milions de persones a tot el món es van veure obligades a deixar les seves llars el 2014.

Segons l’Agència de l’ONU pels refugiats (ACNUR), 1,8 milions de persones van sol·licitar l’asil el 2014.

A dia d’avui, fins a 5.000 persones viuen al camp de refugiats de Calais, també a França, en condicions de vida denigrants i sota tractes inhumans, segons l’últim informe global d’Aministia Internacional.

Aquest informe apunta que les autoritats franceses han acceptat “reubicar gairebé 31.000 sol·licitants d’asil el 2016 i el 2017 i reassentar 2.750 persones refugiades, principalment procedents de Síria”.

El passat gener, el Comitè de Suport al Col·lectiu Sense Papers de Perpinyà es va manifestar davant l’ajuntament contra l’expulsió de Tatiana D., una jove russa retinguda al centre de Tolosa de Llenguadoc. L’expulsió s’ha paralitzat. El 5 de març va repetir-se l’episodi amb una jove albanesa i el seu fill de 15 mesos. Aquesta podria ser la situació d’en Hamza i la Soumia en un futur pròxim.

Mentre esperen algun tipus de notícia en una calma fictícia que els dibuixa el dia a dia, en Hamza dóna classes de francés a la Cimade de forma voluntària a immigrants que sí que tenen la nacionalitat. No té ingressos perquè no té dret a treballar legalment a França ni a cap altre país de la Unió Europea. En fer-ho, s’arriscaria que el deportessin i aquell que el contractés, a una multa. No obstant, si aconseguís una feina podria optar a la residència amb una promesa de treball temporal firmada per un empresari i presentada amb el dossier de regulació de papers a la prefectura. Podria ajudar, però no seria garantia de res.

Carrer Eduard
Un cop més l’edifici del Carrer Eduard torna a estar com els propietaris i les institucions franceses volen que estigui: mort i sense vida I Carles Palacio

“Paradoxal, no?”, es pregunta la Soumia. Sense esperar resposta, continua.

—No volem tornar a Algèria. No hi tornarem.

Fa anys, Algèria era un país que en Hamza i la Soumia estimaven en un sentit patri, sense fer-se preguntes. Aquest és el seu record. “Abans que la Kam es posés malalta, jo donava suport al meu país, estava enamorat del meu país. Un cop així et fa canviar la manera de veure la realitat”, afegeix en Hamza.

La Kam juga amb la seva germana gran, trotant al voltant de la taula, amb les seves petites botes de color marró, com si flotés. Sense dir ni una paraula, no para quieta. Mira els seus pares, somrient, com si la conversa no anés amb ella. Com si la seva família algeriana no fos un número entre tants altres, refugiats als carrers d’aquesta ciutat plujosa dels Pirineus orientals, amb tradició d’acollida i un col·lectiu que, a cada passa que fa, perpetua la seva història. A Perpinyà.

Edició a càrrec de Catalina Gayà
Traducció al català per Helena Roura
Correcció per Gerardo Santos

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El Comitè de Suport al Col·lectiu Sense Papers de Perpinyà ofereix suport logístic, econòmic i assessorament a immigrants en situació irregular que es refugien a la ciutat

— 57,3 milions de persones a tot el món es van veure obligades el 2014 a abandonar els seus països d’origen, segons l’Organització Internacional per les Migracions (OIM)

Articles relacionats