Magazine

Estimar

El record com a lloc on tornar

— Hi ha tantes formes de presència i absència com formes de recordar i seguir estimant els qui (ja) no hi són. Potser fins i tot no hi han estat mai

— Si som capaços de trobar a faltar persones a qui mai hem conegut i capaços de recordar allò que no hem fet mai, aleshores estimar té molt a veure amb inventar i imaginar

Tweet about this on TwitterShare on Facebook92Google+0Share on LinkedIn0

Vaig trobar la fotografia i la pregunta va sortir sola. L’hort, la nena, l’home gran… Com puc no tenir cap record d’algú amb qui vaig conviure tres anys i mig de la meva vida i, en canvi, haver estimat i plorat una persona a qui mai no he conegut? Som el que recordem, vaig pensar, però potser també el que no recordem. Així va sorgir la curiositat per entendre com estimem els qui (ja) no hi són. Deixant de banda els llibres i pamflets d’autoajuda —“Com passar el dol”—, és en la poesia, la música, la narrativa i les arts en general on se’n fan més referències. Recordar els qui (ja) no hi són ho fem totes, però com ho fem o el temps que ens donem per fer-ho, això… això ja és una altra cosa.

La descoberta del (no) record

No sé qui és aquest home. Va seure davant meu un dia, samarreta imperi, pelant faves en un hort. No sé qui és, però és el meu avi. Ho sé perquè m’ho han dit, però no en tinc cap record; o potser algun, però molt difús. Com devia ser aquell moment?

Les coses s’acaben. Contínuament. I, amb elles, desapareixen persones. És igual que segueixin vives: ja no hi són tal com eren. Hi som i no hi som amb una rapidesa que sovint només és dolorosa amb el temps. “Quan me’n vaig d’un lloc m’agrada adonar-me que marxo. Si no després fa més pena encara”, diu Holden Caulfield, el protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. A mi em passa el mateix, amb els llocs; sovint també amb les situacions. Però amb les persones… amb les persones passa que, quan te n’adones, han passat vint segles i no has sabut acomiadar-te’n. La mare o el pare tal com eren quan eres petit, la iaia tal com era fa cinc anys o aquell millor amic de la infància que no saps on para.

A banda de ser material per a una referència literària massa fàcil, ser-hi o no ser-hi és una qüestió complexa. No cal haver mort, per no ser-hi. Potser no cal ni ser-hi, per ser-hi. Hi ha tantes formes de presència i absència com segurament formes de recordar i seguir estimant els qui (ja) no hi són. Potser fins i tot no hi han estat mai. Qui sap, aquests són potser en qui més pensem, malgrat no tenir-ne records propis. “Jo estimo la idea d’un germà o germana que mai no he tingut”, li vaig dir un cop a una persona. L’estimo i, tanmateix, em fa mal pensar-hi. Imagina’t ara una mare o un pare que no ha conegut el seu fill, o viceversa: un infant orfe. Imagina’t també el que se sent quan un fill o filla se’n va de casa, o quan ho deixes amb la teva parella, o quan algú que estimes perd la memòria o, senzillament, canvia. A l’últim capítol de la segona temporada de Transparent, per exemple, el fill plora en descobrir que el seu problema és que el seu pare ja no hi és (“Ha mort”, diu); el seu pare, transsexual, ara és una dona.

Canviar, morir, envellir, marxar a viure fora, no arribar ni a néixer, emmalaltir…

Sí, estimar és una putada. Estimar fa mal.

Un lloc on tornar

Fa un temps vaig pensar que les vivències extremadament boniques són molt difícils de suportar. Ara penso que el que es fa difícil no és la vivència sinó el seu record, quan se’t clava. És dur prendre consciència d’un moment ja viscut, d’una vivència ja passada, encara que les persones amb qui estaves hi segueixin sent. Quan ja no hi són, la impotència es multiplica. Viure la mort d’algú a qui estimes és segurament la pitjor experiència que es pot tenir; en certa manera, és com morir una mica per dins. “Vivim de mort, i no ens és grat / morim d’amor, i no s’hi pensa”, diu un vers de Carles Riba a Salvatge cor. Jo diria: vivim de mort, però en parlem poc; morim d’amor, però és metafòric: així com es diu que els agapornis moren quan mor la seva parella, hi ha persones —sobretot gent gran— que es deixen endur quan mor l’altre, però en general, als humans, ens toca conviure amb la pèrdua.

—La mera possibilitat que hi hagi una altra vida després de la mort, un lloc on retrobar-nos amb l’estimat, és una idea tan atractiva… —comentàvem dues persones en principi atees—. La pèrdua es convertiria així en una cosa reversible i hi hauria un lloc on anar.

Però, i si no creus en això? “Estimar és un lloc”, diu el poeta Joan Margarit. Potser el record és el lloc on anar, o tornar, per seguir estimant els qui (ja) no hi són.

En tot cas, hi són.

I és curiós el paper que juguen en les nostres vides.

A vegades passa que estimes algú pel llegat que t’ha deixat, per tot el que t’ha ensenyat. Altres, és com un catalitzador: des de la llunyania, t’ajuda a prendre una decisió important, o et fa canviar de vida. El paper de la pròpia consciència, aquí, és important: “Què em diria si…?”, “Què hagués fet quan…?”, “Què li semblaria que…?”. Al cap dels anys, és com si aquell dolor intens provocat per la pèrdua es transformés en pur amor. Em sembla bonic pensar que hi ha persones que, sense ser-hi, són com una mena de vigilants de les nostres vides. Pensar com d’orgullosa se sentiria aquella persona, o com d’avergonyida, ens pot condicionar la conducta.

Però quin paper juguen les persones a qui mai no hem conegut? Tenim molts més records no propis del que ens pensem, i entre la imaginació, els records d’altres i les fotografies (Tenim tants records en format .jpg!) podem arribar a configurar en la nostra ment imatges no viscudes. No les hem conegut, però sabem com eren; fins i tot les podem anomenar avi, mare, germà. Ens n’han parlat tant que, d’alguna manera, les estimem. I les plorem, com jo ploro la idea de germà o germana que mai no he tingut.

De la mateixa manera que fem això —i ho fem gairebé sempre inconscientment— també seleccionem què recordem dels altres. Hi ha imatges que necessitem més; n’hi ha que menys i les oblidem. I en certa manera, aquests records i el que decidim no recordar són la nostra essència. Per això fa temps que em pregunto si és positiu que sapiguem tantes coses de gent que ja no hi és, a la nostra vida, o més ben dit, que sense les xarxes socials ja no hi seria. De forma mecànica, algunes xarxes ens recorden moments viscuts fa anys, imatges de persones amb qui, per diversos motius, ja no ens hi relacionem. La memòria és selectiva, i deu ser per alguna cosa. Una memòria no selectiva, forçada per la memòria de la xarxa, potser ens deixa poc lloc per recordar aquells moments o imatges vertaderament necessaris. Perquè no podem —ni ens cal— recordar-ho tot.

foto-dins-text_web-ok
Record en format .jpg I Helena Roura

 

Un vers, una pilota, una melodia

Estava asseguda, llegint distreta, quan l’home es va apropar.

—Estic mort. No tinc cervell, no tinc ànima —va dir-me.

Era robust i de caminar feixuc. No vaig saber què respondre-li, i vaig mirar-lo als ulls.

—Estic fart de dir-ho i que la gent no em cregui. Jo estic mort! —va insistir.

Se m’havia apropat per fer-me una consulta. La consulta, al cap d’uns minuts, era si jo tenia ànima. Li vaig dir que creia que sí, que més o menys per la zona del pit. Em va dir que ell ja no en tenia perquè ja no tenia cervell; que era mort, que ja no recordava, que ja no era ningú.

Allò va deixar-me tocada. Què fa una persona sense records? Què faria jo sense saber a què recórrer per suportar certes situacions? Els objectes, les olors o els sons que, en la seva subtilesa, fins ara s’havien encarregat d’evocar-me records, ja no tindrien cap sentit. La poesia ja no s’entestaria a recordar-me vivències, converses, rostres. Vaig comprendre aleshores que és de vital importància saber on anar, tenir un lloc on tornar. La poesia, la música, les arts en general esdevenen les eines, els salvavides que “ens protegeixen de la intempèrie moral”, en paraules de Margarit —que vés per on, és poeta— i, si al llarg dels segles ha estat així, diu, deu ser perquè no n’hi ha d’altres.

O sí?

Fa uns mesos, vaig aprendre que es podia estimar a través d’una pilota de bàsquet.

—Que no vull compartir-la! Vale? —va dir la nena, d’uns 13 anys.
—Però, per què? Tia, no hi ha qui t’entengui… —va etzibar-li una companya, de la mateixa edat i visiblement ofesa.

Es barallaven per una pilota de bàsquet, però allà… hi havia alguna altra cosa. Ella no va respondre res i va girar cua. La resta de noies van quedar-se-la mirant amb cara de no-entenc-res-que-la-petin. El que passava és que el seu pare havia mort i la pilota la transportava a les estones viscudes amb ell. Vaig imaginar el gest de dolça condescendència d’ell en tornar-li la pilota després, potser, d’haver-li robat. “Deixeu-me! Vull estar sola”, va cridar ella. Les altres nenes van marxar; de tant en tant, però, miraven de reüll l’amiga per si en algun moment volgués deixar d’estar-ho.

La pilota, en aquest cas, era un refugi, dolorós però segur. I la conduia a un lloc de retrobada.

Igual que per l’home sense sentiments, per l’home sense records res no significa res. Si tenim el lloc on tornar, aleshores sí que certes coses prenen tot el significat del món: una peça de piano, aquella cançó infantil, el fragment d’aquell llibre o l’escena d’una pel·lícula són “el lloc on va quedant la vida”, com escriu Margarit. També ho pot ser una peça de roba vella, una tassa, o aquella pilota de bàsquet. Per descomptat, també les fotografies, aquest “bellíssim miratge, una droga per oblidar la carn i les ferides”, com escriu Remedios Zafra a Los que miran. És una manera bonica d’estimar els qui (ja) no hi són. Bonica i trista. I se’ns fa difícil compartir-la amb els altres.

Perquè la tristesa, tal com vivim, no se’ns pot notar.

“Alegra aquesta cara. Somriu, va”, ens diem els uns als altres. “S’ha de tirar endavant”. Vivim ràpid, tenim la sensació que no tenim prou temps, i la mort o la pèrdua són un fre. Crec que som conscients d’això, però també crec que no hi fem gaire res al respecte. No ens donem temps per pair, la digestió se’ns talla, vomitem i patim, però tornem a empassar a ritme d’entregues, compromisos i horaris de tren. Fem veure que ens aguanten uns pilars híper resistents i que la nostra única inestabilitat és l’econòmica enlloc de mostrar-nos dèbils, suportats per pilars de serradures, emocionalment inestables. Quan estem tristos, tirem endavant perquè els dies passen, però no mirem enrere amb tranquil·litat. I recordar és mirar enrere. Per què no ens ho permetem?

Potser és la riuada del mite del progrés, que s’ho enduu tot. Potser és la negació de la mort, de la qual parlava Elena Navarro. Potser ja ve de fa segles (Hamlet, més enllà del seu dilema existencial, es qüestiona el dol i li fa ràbia la rapidesa amb què s’oblida la mort del seu pare. No fa ni dos mesos i ja s’organitza una nova boda). En tot cas, ens segueix costant. “L’home modern pensa que perd alguna cosa —temps— quan no actua ràpidament; del temps que guanya, però, no sap què fer-ne —sols matar-lo”, diu Erich Fromm a L’art d’estimar. Penso que és cert, i que mentre ens apressem a viure, arribem tard a les coses importants. Fins i tot en molts enterraments (“El darrer afer social important” en el transcurs d’una vida, diria Fromm), tal com està muntada la cadena de la mort, el component d’espectacle mata tota possibilitat de tristesa sincera. Si visquéssim amb més naturalitat la tristesa, viuríem també amb més intensitat l’amor. M’agrada una frase d’un conte de Mercè Rodoreda, Flor negra, en què diu: “Una pena tan grossa que no et deixa ni respirar. (…) Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar”. Llavors, fa l’avís: “No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú”. Jo, després de plorar, em sento més viva. Després de recordar, em sento més algú. Perquè, tornant a Holden Caulfield, o sigui, a Salinger: “No sé perquè s’ha de deixar d’estimar a una persona només perquè hagi mort. Sobretot si era cent vegades millor que els qui segueixen vivint”.

 

La reconstrucció del record

Vaig deixar la fotografia damunt la taula i el cap em bullia de preguntes. De sobte, vaig notar la necessitat de saber què m’havia dit el meu avi, samarreta imperi, mentre pelàvem faves en un hort. Si som capaços de trobar a faltar persones a qui mai no hem conegut i capaços de recordar allò que no hem fet mai, aleshores estimar els qui (ja) no hi són té molt a veure amb inventar i imaginar. Projectes, idees, recreacions d’un passat inexistent. “Tot el que he perdut / que mai no sabré, / tot el que no sé / i que m’ha valgut”, altra vegada Carles Riba. Recordant el que no ha estat, imaginem allò possible. I quan estimar és un lloc on resulta que no pots tornar, sorgeix la necessitat de reconstrucció, per explicar-te a tu mateixa.

No recordo el meu avi, però puc intentar imaginar el record no recordat. Utilitzaré allò que m’agradaria haver viscut barrejat amb la imatge que tinc del meu altre avi, i també tot allò que m’han explicat dels dos. També hi posaré, per descomptat, una mica d’allò que en l’imaginari col·lectiu és un avi, i tot el que implica la seva figura. I, amb tot això, el record diu així:

—Ho faig bé? —li vaig dir.
—Sí —va respondre’m— però vigila amb les petites, que no es veuen i potser les llences.
—Avi… Per què avui el cel és blanc?
—Doncs… Perquè avui els núvols s’han menjat el Sol.
—Sí, home!
—Doncs… Perquè ha vingut un pintor que odiava el blau.
—Ala…
—Potser algú li ha posat una bossa de plàstic al cap, a la Terra.
—Uauuuu!
—Vigila amb les petites! —em va recordar, picant-me dolçament la mà.
—Ai, sí… —i en vaig recollir una del terra.
—Mira… —va apropar-se a mi i em va mirar als ulls—. Potser avui el cel és blanc senzillament perquè tu et puguis sorprendre i, així, puguem tenir aquesta conversa.

Espero que algú, algun dia, imagini les coses que jo diria. Espero ser un catalitzador algun dia. De veritat que m’agradaria.

Edició a càrrec de Cristina Garde
Correcció per Gerardo Santos

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Hi ha tantes formes de presència i absència com formes de recordar i seguir estimant els qui (ja) no hi són. Potser fins i tot no hi han estat mai

— Si som capaços de trobar a faltar persones a qui mai hem conegut i capaços de recordar allò que no hem fet mai, aleshores estimar té molt a veure amb inventar i imaginar

Articles relacionats