Magazine


El primer i l’últim viatge d’en Pascual Hernández

— En el 81 aniversari del començament de la Guerra Civil Espanyola, recorrem el record d'un veterà que va lluitar a l'Alt Pirineu d'Osca

— Un viatge sentimental en què els paisatges, les vivències i les bales dibuixen la història d'unes ferides matusserament cauteritzades

Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Google+0Share on LinkedIn0

El verb recordar ve de la forma llatina recordari i significa “tornar a passar pel cor”, ja que es creu que, a l’antiguitat, el centre de la memòria se situava al cor. Una bossa de viatge, una gorra, un paraigua, un bastó i, és clar, el cor predisposat a rebre la visita de les vivències oblidades. Records. Els ulls humits en mirar enrere i observar aquell passat tan llunyà i dur però també apassionant. Aquest escrit és la crònica sentimental d’un veterà de la Guerra Civil Espanyola al Pirineu d’Osca, a les valls en què Pascual Hernández va lluitar fa més de 80 anys.

El fusell

Els altres soldats ja eren dins quan en Pascual, amb el cos encongit i el cap custodiat per les solapes de l’abric, entrà al refugi, s’obrí pas fins al fons per recolzar el seu fusell contra la paret i s’uní a la resta. Mentre la pluja que ja li havia calat els pantalons formava un bassal fosc al voltant de les botes, en Pascual plegà les mans i formà una petita cavitat per bufar-hi i escalfar-se-les. Mirà cap amunt per comprovar en quina part del sostre hi havia menys goteres. “Aquí no pegaremos ojo”, pensà. Passarien la nit en aquell casalot de Búbal, un poblet del Pirineu d’Osca envoltat per alts cims i núvols de tardor.

Un dels soldats va interrompre els seus pensaments per demanar-li una cigarreta. En Pascual assentí i començà a remenar amb els seus entumits dits dins la butxaca, girant sobre si mateix per no perdre mai de vista el fusell. Un calfred blau li gelà l’humitat acumulada a l’esquena i una sensació d’angoixa i pànic entelaren la seva mirada. L’arma era allà no feia ni un moment, però havia desaparegut. Els ulls agitats buscaven el fusell quan, a la penombra, distingí el somriure d’un company. Era evident que aquell cabró l’hi havia pres.

—No te lo voy a decir dos veces. Devuélveme el fusil. ¿Dónde está?
—¿Qué fusil? Este es el mío. Mira.
—¡Mecagüen san Dios! Dámelo, dámelo que te corto el cuello, ¿comprendes?
—Tranquilo, hombre… Que no lo tengo, te digo.

Abans que pogués pronunciar l’última paraula, la navalla d’en Pascual ja brillava sota la barbeta d’aquell insensat que, en aquella postura, no podia ni empassar la saliva.

—Tranquilo hombre, venga, venga… Si era una broma. Está aquí detrás, ya está, tranquilo. Toma. Toma tu fusil.

—…que te parió. Ni tranquilo ni hostias, ¿me has oído? …Una broma, ni hostias.

En Pascual li hagués enfonsat la navalla al coll. Abans de ser soldat, ho havia fet desenes de cops als xais, els porcs i les gallines. Aleshores, per alimentar-se; ara, per salvar-se la vida.

La Guerra Civil Espanyola estava en marxa i bona part dels soldats que hi participaven ho feien a la força, com en Pascual. Malgrat la seva nul·la vocació militar, els reclutes van haver d’aprendre ràpidament a acomplir les ordres que rebien. No separar-se mai del fusell n’era una de les més importants.

—No podía permitir que aquel idiota me dejara sin fusil. Si perdías tu arma o te la robaban, no te hacían preguntas: te ponían delante de un pelotón de fusilamiento y adiós. Era lo primero que aprendías cuando te llamaban a filas.

Vista des de Búbal, amb el pantà al fons, on en Pascual recorda un dels passatges més intensos del seu relat. | BORJA ALEGRÍA ©.

La història del fusell me la va explicar el meu avi Pascual, ja ancià, quan vam seure en un pedrís a Sallent de Gállego a xerrar. En Pascual alternava les seves emotives i nostàlgiques paraules amb nuvolets d’aroma a fusta que sortien del cigar que fumava i que li tapaven la cara. Anar al front de la guerra a la Vall de Tena fou el primer viatge de la seva vida. La tornada, amb mi, a aquell mateix indret, 80 anys després, seria l’últim.

El meu avi ja m’havia explicat moltes vegades aquell relat quan jo era petit. Durant molt de temps, per a mi va ser com una història d’aventures però, amb el pas dels anys, vaig entendre el privilegi que suposava conèixer totes aquelles històries de primera mà. Finalment, vam decidir posar davant la nostra mirada tots aquells indrets, aquells noms, aquells records. El meu cotxe, l’avi, el nét i la carretera. Tres hores i mitja després de sortir de Barcelona, i després de passar per Lleida, Montsó, Osca i Sabiñánigo, el Pirineu mostrava les seves desdibuixades esquenes a la línia de l’horitzó. En deixar enrere Biescas, les faldes que flanquejaven la carretera es van començar a despertar i, en apropar-nos-hi, semblaven multiplicar la seva altitud; primer, arrodonides i verdes; després, escarpades i grises. L’asfalt s’obria pas amb curves amables i perseguia el curs del riu Gállego —que significa gal, ja que neix a França— i treia el cap als dos pantans que s’hi troben de camí.

—¡Madre!, ¿y esto? ¡Cuánta agua…! —va dir el meu avi.

—Estos embalses los construyeron en los años 70 y se llevaron muchas casas y campos por delante al inundar el valle…

De fet, des de fa dècades, a Búbal no hi viu ningú. El 1971 es va inaugurar el pantà, que va anegar bona part de les cases del poble. Només les de la part alta van quedar per sobre del nivell de l’aigua i van ser expropiades. Actualment, el poble és un enclavament educatiu en què el govern d’Aragó desenvolupa el Programa de Recuperació i Utilització Educativa de Pobles Abandonats.

L’altre dels pantans de la zona, el de Lazuna, compta avui amb un modern escenari flotant que acull espectaculars concerts a l’estiu.

Malgrat conduir a poc a poc, el meu avi Pascual equilibrava el balanceig del cos aferrant-se amb la mà dreta a l’agafador de dalt de la finestra, sense apartar la mirada de la carretera. Posava a prova la memòria llegint els cartells amb forta entonació, com si hagués activat un navegador GPS amb accent rústic. A més a més, a cada cartell que llegia hi afegia un comentari significatiu.

—“Ermita y fuente de Santa Elena”: desde allí arriba hacíamos guardia para controlar quién entraba en el valle por la carretera, que no te creas que estaba así, entonces era muy estrecha y llena de piedras.

Vista de la carretera des de l’Ermita de Santa Elena. | BORJA ALEGRÍA ©.

A continuació, em va indicar que trenqués per la drecera que porta a l’ermita. En aquell moment, una energia revitalitzadora va envair el meu avi fins la tornada a Barcelona. Just abans que aturés el cotxe, es va alliberar del cinturó de seguretat, va obrir la porta, va clavar el bastó al terra i va sortir del vehicle amb desimboltura per mostrar-me aquell paratge des d’on havia realitzat tantes vigilàncies. Es retrobava amb la guerra, però també amb un Pascual jove, capaç de fer qualsevol cosa i amb tota la vida per davant. Aquell parell de dies, el meu avi va tornar a tenir 18 anys.

—¿Qué por qué empezó la guerra? Entonces no lo sabía. No sabía nada de los unos ni de los otros. ¡Qué iba saber! Si era un ignorantico.

De fet, van ser molts els qui van sentir una gran indiferència envers la possibilitat de ser reclutats per un o altre bàndol. D’altres, els que sí que tenien ideologia, es mostraven completament en contra d’unir-se al bàndol que els havia tocat i, en molts casos, s’hi rebelaven o desertaven.

 

El reclutament

L’article 37 de la Constitució Espanyola de 1931 permetia a l’Estat republicà reclutar i mobilitzar de manera massiva els seus ciutadans. Entre el 1936 i el 1939, es van publicar a la Gaceta de Madrid i a la Gaceta de la República els calendaris de reclutament de l’Exèrcit Popular republicà. Segons el doctor en història d’Espanya James Matthews, als primers 28 reemplaçaments que hi va haver durant la Guerra Civil, el govern republicà va reclutar a la força un total de 1.700.000 soldats, que contrasten amb els 120.000 que s’hi van presentar com a voluntaris.

També s’ha de tenir en compte l’article 2 de la Ley Constitutiva del Ejército de 1878, en què es dota als militars de la responsabilitat de defensar Espanya d’enemics “externos y internos”. La interpretació d’aquest article va donar poders a l’exèrcit per intervenir en la política del país i fer un cop d’estat el 18 de juliol de 1936 amb l’objectiu de reestablir l’ordre que, segons l’exèrcit, s’havia perdut durant el període republicà.

Pascual Hernández l’any 1936, als 18 anys, amb l’uniforme de la Compañía de Esquiadores de l’exèrcit franquista. |Arxiu familiar de Borja Alegría.

Entre el 1936 i el 1939, al Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional es van publicar els calendaris de reclutament de l’exèrcit franquista. Segons l’autor, als 15 reemplaçaments realitzats pels sublevats es va reclutar a la força un total d’1.260.000 homes. Els voluntaris van ser només uns 100.000.

L’exèrcit franquista va realitzar un procés de reclutament més lent però més ferm que el republicà. Els homes que va incorporar a partir de 1938 eren més joves i no tenien els problemes físics que sí que abundaven al bàndol republicà. I, com assenyala Matthews, a mesura que l’exèrcit sublevat avançava, més gran era la seva capacitat d’incorporar homes a les seves files. Els ajuntaments d’un i altre bàndol, juntament amb l’Església catòlica al bàndol franquista, van servir per realitzar els arxius dels homes susceptibles d’ésser reclutats gràcies a les partides de naixement que aquestes institucions controlaven. A continuació, se’ls feia saber a cadascun d’aquests homes que s’havien de personar a una caja de recluta, que s’encarregava, al seu torn, d’assignar-los a la unitat de l’exèrcit corresponent.

Tres mesos abans d’aquell contratemps amb el fusell al refugi de Búbal, el poble d’en Pascual es preparava pel gran sopar en honor a Sant Roc, que entre els paisans es coneixia com la merendilla. Era una tarda càlida i seca d’agost. Sobre el sòl polsegós de la plaça d’Alconchel de Ariza, província de Saragossa, cada colla s’organitzava al voltant d’una foguera. En Pascual, però, tancava una antiga maleta plena de roba i preguntes sense resposta. L’havien cridat a files i s’havia d’incorporar a la guerra aquella mateixa tarda. Els joves, mentrestant, petaven la xerrada. Se sentien les rialles descarades d’en Rufino, les rareses de la Quiteria, les bromes ocurrents que la Vicentilla li feia a la Valentina i a la Felicitas. Més enllà, el Mantaarrastras i el Capucha se subjectaven la boina per fer un glop d’aigua fresca a dues de les quatre canelles de la font; al mateix temps, s’apropaven al piló, amb un sord “clap, clap”, les mules de l’Heladio i en Simeón. Les nenes, la Conso, la Patro i la Victorina, assegudes a la carretera, es tenyien els llavis menjant les sopetes de pa, vi i sucre que els havia preparat la tia Maria. Després, mostraven burletes les llengües i reien. Les àvies, tapades de cap a peus amb pesades robes negres, les renyaven amb el dit: “Sois muchismo sinvergüenzas. Rediós, ¡qué muchachas…!”.

A Alconchel de Ariza, aquell era el dia més esperat de l’any. La collita de blat i ordi ja descansava als graners de totes les cases. Durant setmanes, s’havia treballat de sol a sol segant, trastejant, trillant, deixant-se la suor a l’era i la pell als rostolls.

Segons el cens de 2016, a Alconchel de Ariza hi viuen 76 persones.

Tempesta sobre un camp d’ordi al terme municipal d’Alconchel de Ariza. | BORJA ALEGRÍA ©.

La recompensa pel dolor d’esquena esperava exhibida sobre les taules i les graelles: porrons de vi, caps d’all i costelles de xai. Les brases fumejaven quan en Pascual va sortir de casa, camí cap a Santa Maria de Huerta, a dotze kilòmetres, on un tren l’esperava. Era el 16 d’agost de 1936 i només tenia 17 anys.

—Yo nunca había montado en un tren. Nunca me había alejado del pueblo más de una jornada de camino. A pie o con la mula, vaya.

En arribar a l’estació de Canfranc, a la província d’Osca, inaugurada vuit anys abans per Alfons XIII i controlada per l’exèrcit franquista durant la guerra, va quedar fascinat pels seus monumentals 241 metres de façana i els seus immensos finestrals. A través de les seves innumerables portes, entraven i sortien centenars de joves desconcertats. Els franquistes van segellar el túnel a través del qual els trens podien arribar a França; així s’asseguraven que des d’aquell flanc no es donaria suport als republicans.

A en Pascual el van destinar a la vall de Tena per formar part de la companyia d’esquiadors, dirigida pel capità franquista Luis Gómez Laguna, home reposat, religiós i repentinat, que es va beneficiar durant la posguerra dels favors del règim i arribà a ser alcalde de Saragossa entre el 1954 i el 1966. Els esquís, el fusell i les pendents nevades del Pirineu van substituir l’arada, la falç i els assedegats relleus horitzontals del sudest saragossà per on en Pascual havia caminat en pau tantes vegades.

Inauguració de l’estació de tren de Canfranc, 1928. | www.fotosylugares.com

Poc després d’arribar a la vall de Tena, en Pascual va ascendir un petit però definitiu esglaó en l’escalafó militar i va obtenir, així, el rang de cabo furriel. Aquesta promoció va condicionar la seva participació a la guerra.

—Yo me encargaba de comprar toda la comida que necesitaban los oficiales. La carne, las legumbres… Todo. Y tenía que ser lo mejor que encontrara, ¡no te vayas a creer…!

Aquell jove pagès que no sabia del cert ni quin aspecte tenia una pesseta esdevingué un ingenu però privilegiat soldat en temps de guerra que rebia setmanalment una quantitat important de diners. Estava —relativament— segur a la guerra. Quan trobava una estona, s’apropava a la botiga i demanava algun remei per aplicar-se a la cara i acabar amb el seu acne. Després, buscava un prat ben assoleiat i s’estirava a l’herba. Mentre el remei li assecava la pell, la ment d’en Pascual feia números: “Con lo que llevo ahorrado más lo que saque en el próximo mes, me podría comprar un buen traje para cuando vaya de permiso al pueblo. Iré al sastre y le diré que me haga uno de color gris, de calidad, para ir bien chulo. ¡Cómo me van a mirar las mozas!”

Quan en Pascual va poder tornar al poble, ho va fer amb el seu traje i carregat de regals per a les seves quatre germanes i sons pares. El que més van agrair les noies va ser els pots de llet condensada que després cuinaren al bany maria. En Pascual tenia la satisfacció d’haver aconseguit ésser, a la fi, algú. Son pare, el Rufas, li deia: “Ten cabeza, hijo. Ten cabeza”, mentre sa mare, la Rosario, pensava: “Qué buen mozo se ha hecho mi Pascual.”

A en Pascual li van donar el primer permís per tornar a casa un any després de reclutar-lo. La seva germana, la Victoria, l’única que segueix viva, em va explicar fa poc que tots es van sorprendre en veure com havia crescut en Pascual en aquells mesos; un fet estrany quan es participa en una guerra. Era molt alt per l’època. Alguns dels seus companys van haver de robar cebes i patates dels horts per sobreviure mentre avançaven. A ell li va anar millor. Els seus ulls brillants i el somriure burleta responien al caràcter afable, segur i seductor que va tenir tota la vida. En saludar-te, notaves com els seus llargs dits aixafaven lleugerament els teus i senties que era un home de camp, una persona ferma. A l’exèrcit, havien apreciat la seva facilitat amb el càlcul, la capacitat d’adaptació i la caligrafia cervantina. Vessava autoestima.

El meu avi contava orgullós que, mentre molts dels seus companys amb prou feines sabien llegir ni escriure, ell ho feia de meravella i que per això va aconseguir una bona posició a l’exèrcit. Però, sobre totes les qualitats, la que més el va ajudar va ser la seva capacitat innata de mantenir conversa amb gent de tot tipus. En Pascual sabia com fer patxoca. Portava sempre les sabates impecables, la barba ben afaitada i la camisa ben plantada; però, quan s’havia de treballar dur, ell era el primer en arromangar-se.

Búnquer construit junt a l’ermita de Santa Elena. Els soldats, com en Pascual, apuntaven els fusells per les finestretes i es protegien rere els murs. | BORJA ALEGRÍA ©.

 

Tiroteig a les muntanyes

A l’exèrcit, de vegades, tocaba transportar armes fins a punts estratègics des d’on es podia prevenir l’avançament dels “rojillos”, com els deia en Pascual amb simpatia. Un company amb el malnom de “el Petaca” acompanyava en Pascual a portar dues caixes de munició dalt d’un turó des d’on es veia la població de Biescas, territori controlat pels republicans.

—Venga, Petaca, que así no llegamos ni mañana.
—Si quieres carga también tú con esto, que te veo muy ligero…
—“¡¡BANG!! ¡¡BANG!! ¡¡BANG!!
Mecagüen el copón, Petaca, que nos están disparando… ¡Corre!
—Aquí nos joden, Pascual, aquí nos joden.
—“¡¡BANG!! ¡¡BANG!! ¡¡BANG!!

Les bales feien saltar l’escorça dels arbres i cisellaven la pinassa que anava caient, amb olor a plom. Els dos nois van accelerar el pas; relliscaven, la munició que carretajaven es feia més i més pesada, panteixaven.

—Nos ha ido de un pelo, Pascual.
—¡Mecagüen San Dios!

Els va costar reprendre l’alè però, en entregar la munició, en Pascual es va obrir pas entre els arbres fins que va trobar el riu Gállego. A la vora, uns soldats republicans es rentaven sense treure’s els pantalons. Un d’ells va sortir d’una caseta de fusta que hi havia una mica més enllà amb una tovallola a l’espatlla. Semblava una letrina o un lloc per desar instruments.

L’endemà, després de menjar, el Petaca es va apropar a en Pascual:

—¿Qué haces ahí?
—Estoy cavilando… Cavilando a ver cómo podríamos devolvérsela.
—¿A los que nos dispararon?
—A esos, sí. ¿Tú crees que si le pidiéramos al capitán un mortero nos lo daría? Podríamos lanzarles una granada y hacer saltar por los aires la caseta que tienen junto al río. Así se la devolvemos.
—¡No te digo! Eso estaría bien, sí… Pero vamos a ver qué dice el capitán.

I com dos nens en un dia de fira que demanen petards al pare, es van dirigir al capità Gómez Laguna, a qui li va semblar fantàstica la idea. Permetre’ls aquella malifeta els faria comprometre’s amb la companyia d’esquiadors.

—¡Dadle su merecido a esos traidores!

En Pascual i el Petaca van armar el morter a una falda de la muntanya i l’orientaren cap a Biescas. Els taulons de la caseta saltaren pels aires enmig d’un terrabastall considerable. Ho celebraren amb rialles d’euforia i abraçades triomfals.

—Joder, Pascual, vaya zambombazo. Eso les habrá jodido mucho, ¿no?
—Mucho.
—Mejor regresamos dando un rodeo por el bosque, no vaya a ser que nos empiecen a buscar, ¿no?
—Mejor, mejor.

Al cap d’una estona de caminar pel bosc, descobriren un petit campament republicà on no hi quedava ni un ànima.

—Petaca, mira, esa cazuela tiene habichuelas y están humeando.
—Un poco más y nos los encontramos aquí mismo. Se habrán acojonado con la explosión y se han marchado cagando leches.
—Tienen buena pinta. Voy a catarlas.
—¿Pero qué dices, Pascual? ¿No ves que les han podido echar veneno antes de irse? Deja, deja… Anda, vámonos.
—Espera. Antes de regresar, deberíamos informar, ¿no te parece?

En Pascual es va ficar la mà a la butxaca i en tragué un mirallet. Es desvià uns metres del camí fins a trobar una clariana des d’on veure la vall. Col·locà el mirallet de manera que els raigs del sol hi incidissin. Gràcies al codi morse va poder informar als sus superiors immediatament. Amb un mirall es pot retransmetre a quilòmetres.

—Ahora sí, Petaca. Vámonos.

En Pascual passejant pels carrers de Sallent de Gállego. | BORJA ALEGRÍA ©.

 

L’Hotel Balaitús

Durant el viatge, ens vam allotjar en un hotelet de Sallent de Gállego. El meu avi no va trigar a xerrar amb l’encarregat. En Pascual mirava al passat, sempre embellint-lo. Amb la seva mirada, va aconseguir transformar el drama de la guerra en una aventura que va aconseguir superar. La guerra va ser la seva millor escola, l’experiència vital que millor recordava.

Se’m feia estrany entendre que no dubtés en dir “Franco era un cabrón”, o “cuando llegó la democracia, siempre voté a los socialistas” però que, a la vegada, quan parlava de la guerra, només se li acudís recordar aquelles escenes carregades d’ingenuitat i esperança.

Ell no va patir les trinxeres ni va perdre amics o família. Fins i tot es va enamorar d’una noia que vivia allà, al Pirineu, de la qual es va haver de separar quan va acabar la guerra, ja que el van destinar al nord d’Àfrica. El meu avi Pascual va decidir explicar-me una guerra sense guerra, gairebé. Així, els seus records podien sobreviure al seu interior, sense que s’aixequessin en armes.

—Yo estuve aquí en tiempos de la guerra, hace ya setenta años, y ahora me ha traído mi nieto. Así que, aquí estamos, para que yo le enseñe todo esto.
—¡Vaya! ¿Y recordaba usted bien el valle y los pueblos?
—Todo, todo. Me acuerdo también de los nombres de mis compañeros. Había uno, que se había alistado voluntario, que se llamaba Juanito. Era de aquí, del Valle de Tena.
—¡No me diga! Juanito, sí, claro, tiene que ser él. Pues mire, no se lo va a creer. Vive un par de calles más abajo, por ahí.
—¿Aún vive Juanito? ¡Ay, copón! Pues vamos a verlo, ¿eh, tú? Venga, vamos.

I això és el que vam fer. El meu avi, nerviós; jo, encara més. Vam caminar cap allà i la seva amable dona ens va rebre. Vam entrar en una saleta on en Juanito passava el temps assegut a la cadira de rodes, mirant per la finestra, interromput de vegades per les preguntes carinyoses de la Rosa, una dominicana que cuidava de la parella. L’home tenia molt malmesa la memòria i fins i tot li costava una mica parlar, però ell també recordava el capità Gómez Laguna i la companyia d’esquiadors. La seva dona assentia a cada passatge: “Sí, Juanito, ¿no lo recuerdas? Pero si tú mismo me lo contaste no sé cuantas veces”, li deia.

En Pascual, en Juanito i la seva dona revifen els records de la guerra, tants anys després del seu inici. | BORJA ALEGRÍA ©.

En Juanito i en Pascual havien esquiat junts en aquelles muntanyes. De ben segur que serien dels primers a fer-ho. A en Pascual li agradava enfundar-se les botes de pell i els esquís de fusta.

—Una vez, esperé a que hubiera luna llena y salí por la noche a esquiar yo solo. Cuando me encontraba en lo alto de una ladera, me topé con un “rojillo” que estaba allí, igual que yo, vamos, para esquiar y ya está. ¡Date tú cuenta! —em va dir amb una rialla, ple d’emoció.

Tots dos van esquiar junts aquella nit. I no seria pas l’última. Abans d’acomiadar-se, acordaren repetir-ho més cops amb companys dels dos bàndols. Només els de més confiança. No es tractava d’un repte per a aquells a qui havien obligat a participar a la guerra. Eren només un grapat de joves tan aliens al cop d’estat com a la defensa de la República.

Una nit en què la lluna ho il·luminava tot i els arbres projectaven ombres blaus a la neu intacta dels cims —neu d’aspecte lletós que dóna nom al massís i a l’hotel: Balaitús, de l’occità “vath” (vall) i “leitosa” (lletosa)—, els soldats d’un i altre bàndol es van mirar i es retaren. Van descendir com bales i van esquivar arbres i roques com si busquessin una diana. Els abrics s’agitaven com banderes mentre l’aire gèlid i afilat els arrencava les llàgrimes. Una petita errada de càlcul va ser suficient: en Pascual va perdre el control i va rodolar muntanya avall. Al primer impacte, un espetec al colze li va arrencar un gemec. Es va colpejar contra una roca i se’l va trencar per la meitat. De vegades, me l’ensenyava i em deia amb sorna:

—¿Ves? En un brazo tengo un codo y en el otro tengo dos. Así me quedó desde entonces.

A en Pascual l’assistiren entre tots, com van poder. El silenci de la vall de Tena va mantenir el secret i els nois, protegits per la nit, se separaren i tornaren amb els seus.

Tres anys després d’aquell viatge, el 2009, en Pascual Hernández va morir als 91 anys d’edat. La història del seu primer i el seu últim viatge, la seva història de guerra, com la de molts altres joves obligats a agafar un fusell i disparar-lo contra una altra persona, només queda escrita als llibres, les pel·lícules; i a la memòria dels seus fills i néts.

Aquell horrible cop d’estat militar del que avui s’en fan 81 anys va desembocar en una guerra en què més del 90% dels soldats hi van anar a la força, bona part d’ells aliens a la vida política i al compromís ideològic en un país que tenia una taxa del 30% d’analfabetisme, segons les investigacions del catedràtic de teoria i història de l’educació Narciso de Gabriel.

La guerra va cobrar-se mig milió de vides, a les quals s’ha de sumar les més de 50.000 execucions del règim franquista durant la posguerra. Espanya és el segon país del món, després de Cambodja, amb més desapareguts en una guerra sense recuperar: 114.000 segons l’estimació de Jutges per la Democràcia.

Avui en dia, la societat ha deixat enrere l’analfabetisme però continua essent un repte estar ben informat. Davant la possibilitat de ser conscients del nostre passat, i també del nostre present, em pregunto si estem preparats perque la desafecció, la ignorància i el feixisme tornin a vèncer-nos.

En Pascual, amb el colze ferit i envoltat dels membres de la companyia d’esquiadors. | BORJA ALEGRÍA ©

A la meva mare, que em va ensenyar a estimar els meus avis i el seu poble.
Al meu amic Armando, amb qui, fa anys, vaig començar a imaginar aquest relat.

Edició del text a càrrec de Gerardo Santos
Correcció per Aïda Martínez
Traducció al català per Gerardo Santos
Revisió ortotipogràfica per Helena Roura

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— En el 81 aniversari del començament de la Guerra Civil Espanyola, recorrem el record d'un veterà que va lluitar a l'Alt Pirineu d'Osca

— Un viatge sentimental en què els paisatges, les vivències i les bales dibuixen la història d'unes ferides matusserament cauteritzades

Articles relacionats