Magazine

Estimar

El preu d’estimar-se a una mateixa

— El consum de fàrmacs antidepressius i ansiolítics ha augmentat en un 200% des de l'any 2000 a Espanya; el 2014 es van registrar 531 suïcidis a Catalunya

— La manca d'un programa integral d'educació emocional dificulta la construcció de l'autoestima en les persones, que busquen la solució en l’ajuda terapèutica

Tweet about this on TwitterShare on Facebook25Google+0Share on LinkedIn0

Dempeus, sense tocar-me, murmurant en veu baixa, mirant-me i desmirant-me, un descodificador d’energies humà. El Francesc demana al meu camp energètic si és convenient per mi fer un treball relatiu a la meva autoestima. Ell em llegeix, a distància, jo asseguda a la cadira, ell davant meu, consultant un manual en un faristol i fent preguntes en veu baixa, movent els llavis. I el meu cos li diu que sí.

De peu, sense que importi que l’altre estigui assegut, el Francesc xiuxiueja mentre connecta amb el camp energètic del que té davant | Borja Alegria
De peu, sense que importi que l’altre estigui assegut, el Francesc xiuxiueja mentre connecta amb el camp energètic del que té davant | Borja Alegria

 

—Hem tingut sort —comenta, amb un petit somriure—. Ho estic notant en el meu físic, tot i que pots no veure res. Tinc estímuls i, quan li pregunto al teu camp informacional, ell em respon.

El Francesc ha rebut un estímul que ha impactat en la seva cama de la manera que indica afirmació; la negativa té una altra forma. Els seus ulls, d’un blau gairebé cristal·lí, sembla que traspassin el meu cos mentre descodifica tot allò que el meu camp informacional li transmet, amb l’ajuda d’un manual que consulta sovint. Passem la següent hora revisant el meu centre energètic o txakra tres, que està posicionat a la panxa, i és allà on l’autoestima s’aposenta. El Francesc detecta que està només a un 30% de la seva capacitat.

El Francesc es percep com un pèndol que llegeix la informació que li ofereix el camp energètic d’aquella persona que té davant | Borja Alegria
El Francesc es percep com un pèndol que llegeix la informació que li ofereix el camp energètic d’aquella persona que té davant | Borja Alegria

Busca les causes d’aquesta buidor i em troba moments vitals, alguns de fa uns anys, altres de la meva infantesa. Una “por a que t’estimin” als 23 anys, “una por a no sortir endavant” als 12, per passar a l’embaràs de la meva mare i acabar amb vides passades que han deixat una empremta en mi. En alguns moments em fa preguntes: “Què et va passar amb el teu pare als vuit anys? Ara has de parlar”. Jo m’esforço per trobar respostes: li acabo donant una que no sé si és real o ha sorgit de la necessitat de contestar la seva demanda. Després continua descrivint i comentant el viatge que va fent per les meves energies, amb alguna pregunta més per comprovar i concretar. Em desvisc per respondre als seus dards, per trobar un sentit a allò que diu que tinc marcat en el camp informacional que m’envolta.

Quan extreu tota la informació, quan el sistema ja no en vol treure més, m’estira en una llitera on, amb el poder de la imposició de les mans, canvia les freqüències de les informacions i reequilibra el meu camp energètic. Posa les seves mans sobre el txakra tres i, acompanyat dels xiuxiuejos, va corregint cada element que intervé en ell, modificant la seva informació. D’aquesta manera, tapa aquells forats que em feien perdre força en el meu punt energètic. Una vegada corregits, pregunta al meu cos si m’ha de donar deures; la resposta torna a ser afirmativa, així que em deixa una tasca pendent que em permeti anar omplint aquell txakra que ja no perd autoestima: implicar-me en fer propostes concretes sobre el futur de les meves relacions i defensar-les, cuidar dels vincles, fer alguna cosa per ells. S’acaba la sessió quan el meu camp energètic li ho comunica.

Amb la imposició de les seves mans Francesc modifica i reequilibra els camps energètics | Borja Alegria
Amb la imposició de les seves mans Francesc modifica i reequilibra els camps energètics | Borja Alegria

El Francesc es considera un pèndol, que interpreta i llegeix la informació dels camps energètics dels altres. No veu res. Es desmunta la idea que tots tenim un aura visible. Ho fa a partir d’estímuls físics que els seus nervis, a partir del seu camp energètic en contacte amb el dels altres, li transmeten. Existeix un camp físic que coexisteix amb un camp informacional, on s’emmagatzema informació durant tota la vida i, si es creu en la reencarnació, també d’altres vides. Així, qualsevol nivell energètic (tenim set txakres o centres energètics) pot estar afectat per circumstàncies que he patit, per vivències que la meva mare m’ha transmès en el procés de gestació, per situacions que la família ha passat o per informació gravada en experiències de vides anteriors. Si tot això afecta un txakra determinat, tindrà una distorsió a nivell del camp informacional i caldrà fer una intervenció quirúrgica en ell, com la que vaig experimentar amb el ritual de la imposició de mans. El Francesc es defineix com a “kinesiòleg de registres akashics”, una de les teràpies alternatives a les quals pot accedir tot aquell qui vulgui saber més coses sobre què li passa, sobre què sent.

Com la kinesiologia, existeixen moltes altres opcions on buscar una resposta al malestar emocional. Sembla que aquelles pel·lícules de Woody Allen, on tothom tenia el seu propi terapeuta, cada vegada es reprodueixen més a la nostra societat. Psicoteràpies, teràpies alternatives, artteràpies, el coaching… Tot són espais on buscar respostes a sentiments i estats que cada vegada som més conscients que no sabem gestionar. L’educació emocional, que ofereix recursos per poder realitzar aquesta gestió de què sentim, ha començat a prendre força tot just fa uns quants anys i la seva aplicació es limita a institucions educatives, tant formals con no formals. Han estat molts anys de deixar les emocions de banda, de no educar en la gestió de què se sent, des de l’acompanyament i no des del bloqueig.

—Arribem tard sempre, perquè no s’ha començat per la prevenció.

La Mireia Cabero parla amb una veu dolça, plena d’una saviesa delicada, d’una emotivitat sense contencions que ha anat construint amb la seva recerca, però sobretot arran de ser mare de tres fills. El seu fill de sis anys explica la seva feina dient que “la mama ajuda a la gent a ser més feliç”. És psicòloga i autora de llibres com Invertir en felicitat (UOC, 2012). L’espai on està l’acompanya: un jardí restaurant, gotejant encara per la pluja de la nit, que a la part alta de la ciutat també deixa empremta. Vol dinar perquè el seu temps està mil·limetrat: ve d’un curs i se’n va a impartir-ne un altre, però la inminència de la següent cita no li permet aquesta parada (baixant el volum, molt correcta, comenta que “acostumen a ser lents a servir”).

—Si jo m’estimo, a tu no et maltractaré; si m’estimo, prendré decisions professionals que vagin al meu favor. Quan un s’estima per qui és, se sent mereixedor de coses i les busca —el to puja d’intensitat i contundència a la seva veu suau i melosa, que sembla que acariciï a qui escolta—. No val l’ensenyament que només es basa en què els nens, a les proves PISA, siguin acceptables: l’important és que s’estimin perquè, a més a més, així aprenen millor. Vull pensar que la consellera d’Ensenyament no coneix prou les estadístiques: que el suïcidi és la primera causa de mort fins els 44 anys, que 500 persones han aconseguit suïcidar-se però moltes altres ho han intentat… La consellera fa una part de la seva feina: només treballa sobre el que les persones aprenen i saben.

I et fas gran i les respostes que necessites no sempre estan al teu abast. Tothom pot haver viscut una infància on l’autoestima no s’hagi construït de manera adequada, però l’accés a les teràpies una vegada ets adult i en prens consciència no és igual de senzill per a tots i totes. Realitzar una sessió d’artteràpia té un cost d’uns 40 euros, igual que una sessió de kinesiologia. L’hora al psicòleg ronda els 55 euros i el coach, els 50 euros la sessió. Si no pots accedir a aquests espais més privats pel seu cost econòmic, sempre queda la via pública, amb psicòlegs que et veuen cada molt de temps i una tendència als fàrmacs bastant ràpida.

Aquesta inclinació de la branca pública la confirma la Marta Albadalejo, mestra, coach i coautora del llibre Aprendre i ensenyar amb empatia i benestar (Octaedro, 2013), que es mostra crítica amb el funcionament de la psicologia pública.

—La psiquiatria actual no està donant resposta perquè dóna medicació, segurament perquè hi ha interessos de les farmacèutiques. La medicació, tot i ser un negoci, es fa amb pocs diners —la veu suau i perfectament modulada de la Marta t’acompanya per les seves paraules—. El que valen unes pastilles és molt més econòmic que el que valdria un servei amb persones que tractessin les bases de què li passa a la persona. Això voldria dir persones que establissin un vincle necessari per refer els missatges destarotats dels primers moments de la vida, però si veus una persona cada dos mesos, o cada mes, i tens una hora o mitja, què pots fer? Arriba un moment que et fa X sessions i ja no te’n pot fer més. I tot el que té a veure amb les estratègies no es fa ràpid; remenar, aquí, és lent.

“Si jo m’estimo, a tu no et maltractaré; si m’estimo, prendré decisions professionals que vagin al meu favor”

Les dades mostren que la societat cada vegada es medica més, com a principal i única resposta que troben al malestar que senten. El consum d’ansiolítics i antidepressius va créixer un 200% entre l’any 2000 i el 2013, segons el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. També va augmentar l’ús de tranquil·litzants i somnífers, amb el 20% de persones que han consumit alguna vegada aquest tipus de substàncies el 2013 front només el 8,7% registrat el 2005, segons l’enquesta sobre alcohol i drogues a Espanya entre els anys 1995 i 2013.

Els traços i els colors dialoguen en un espai on l’inconscient és el protagonista | Borja Alegria
Els traços i els colors dialoguen en un espai on l’inconscient és el protagonista | Borja Alegria

 

L’art com a vehicle de l’inconscient

—Respon sense pensar, amb el primer impuls que tinguis. Agafa el color que vulguis i fes allò que et surti.

La Maria es mostra ferma, tot i la petita tremolor al fons de la seva veu. El Manel respon al traç vermell de la Maria amb una ratlla blava que el travessa; a aquesta, s’hi sumen altres línies, formes i colors, totes conformant un diàleg que passa per l’inconscient, per aquella part nostra a la qual sovint no tenim accés. El traç el provoca, li parla, una ratlla de color vermell vibrant, a la qual respon com pot, sense pensar, de manera intuïtiva, deixant anar mecanismes de protecció, impulsos automàtics, plens de blaus, de grisos, de negres… I ells parlen del bloqueig, de la inseguretat, del patir del Manel. Tot el que la seva mà pinta, tot el que el seu cos expressa, és ell.

Avui el Manel té davant un conjunt d’emocions i sentiments que ha de classificar amb colors segons com els percep. Amb un impuls brusc, pinta les lletres que conformen la paraula SEGURETAT d’un negre carbó, que repinta per aconseguir la foscor (o la manca de llum) més exacta possible. El seu cos i el seu inconscient parlen per ell, expressen el malestar que sent, els dubtes i les pors que l’amenacen. Se’n va a casa amb deures: escriure un conte sobre el primer que li vingui al cap, treure i expressar allò que li balla per dins. No sap si el farà, no sap si el moment el cridarà, com tampoc sap si aquesta setmana necessitarà una sessió extra per reajustar-se.

El Manel fa vora un any que assisteix a artteràpia, després d’haver provat la psicoteràpia per la via pública i la teràpia humanista a nivell privat i adonar-se que cap de les dues li oferia les solucions ni l’equilibri que buscava. La segona sobretot, perquè la terapeuta no va fer un bon procés: a mitja teràpia el va deixar perquè els horaris no li anaven bé, deixant obert el tractament. El Manel va arribar a l’artteràpia pel boca-orella: una perruquera amiga de la mare amb qui sentien connexió li va explicar la seva experiència positiva amb la Maria, l’artterapeuta, i el Manel va tenir ganes de provar-ho. Buscava fer més que parlar. Al principi, era “Tu dibuixa, tu no parlis, jo no et vull escoltar a tu, vull escoltar els teus dibuixos”. Ara parlen més, ha canviat la dinàmica: ha passat més d’un any, on ha transitat per etapes de diverses intensitats, des de dues visites a la setmana a una cada tres.

—El meu doctor de capçalera em va donar ràpidament unes pastilles, les típiques per l’ansietat, la dosi mínima, i em va dir “Quan vagis amb la psicòloga, ella ja…” —la vergonya amaga una mica la veu del Manel, que s’oculta darrere del dubte i la pausa—. Vaig anar amb la psicòloga del CAP, em va fer cinc sessions i després em va derivar al CSMA (Centre de Salut Mental per Adults, públic). Vaig anar només a una entrevista; era en plan pastilles i me les vaig prendre dues o tres setmanes, però em vaig adonar que no era el que volia. Ja veia que el rotllo no era el meu.

La Maria Sagrera confia en l’art com a vehicle a través del qual l’inconscient troba una via per expressar-se | Borja Alegria
La Maria Sagrera confia en l’art com a vehicle a través del qual l’inconscient troba una via per expressar-se | Borja Alegria

L’artterapèuta del Manel, la Maria Sagrera, ens rep amb el seu pare, el Joan, qui la va introduir en aquest món, a la seva consulta del carrer d’Aribau, un espai lluminós amb grans marcs de quadres i una paret que es repinta cada dia, segons les visites. Després d’una crisi vital que els va colpejar en diferents moments, van trobar en aquesta branca terapèutica la seva passió. Tot i que no són psicòlegs, han realitzat formacions com a artterapèutes i coachs.

—A través de l’art, t’expresses lliurement, des de l’inconscient, que no et deixa anar res que el conscient no estigui preparat a rebre i, per tant, no és tan dolorós —el to dubtós de la Maria es barreja amb unes paraules que semblen convençudes d’allò que defensen.

El pare, president de l’Associació Espanyola d’Artteràpia, no deixa de mastegar broquetes de cigars en una espiral de fum sense pausa, encenent un cigar quan l’antic sembla ofegar-se. “No em tractis de senyor —em diu—. Porto 40 anys fent artteràpia, en tinc 70 i ni em passa pel cap jubilar-me…”. La seva contundència arrossega la filla, que està pendent en tot moment d’ell, de la mà que li pot tapar la veu o de la reflexió que arrenca el seu to greu. “Jo era advocat de dret internacional, amb un despatx a La Pedrera. Vaig anar a Brussel·les i, quan vaig tornar, vaig tenir una crisi molt forta. Havia fet teatre i vaig trobar l’artteràpia”.

El Joan va arribar a l’artteràpia després d’una crisi molt forta com a advocat internacional | Borja Alegria
El Joan va arribar a l’artteràpia després d’una crisi molt forta com a advocat internacional | Borja Alegria

Els suïcidis registrats tant a Catalunya com a Espanya afecten molt més als homes que a les dones en números absoluts: 393 homes i 138 dones a Catalunya el 2014. El Joan treballa sobretot amb homes perquè valora que la dona ha fet un gran creixement i, en canvi, molts homes estan desorientats.

—Els homes ens preguntem: “Què collons volen ara les dones? Que siguem sensibles, que siguem machos, que protegim, que no protegim…”. I estàs fet un lío. Aleshores, és important descobrir els teus valors masculins, que et sentis satisfet de tu sent home, sense tenir por de la part femenina, perquè tots la tenim. I aquí es peca molt de “Jo no vull ser sensible perquè és una mariconada” o “Vés a saber la meva dona…”. En aquest sentit, tinc moltes demandes d’autoestima d’homes…

Les paraules, el to, i la mirada impacten en l’altre i són part, de manera interrelacionada, de l’autoestima de les dues persones que comparteixen el vincle

Tot i que es parla de valors masculins i femenins, cal aclarir que aquests són una construcció social i cultural i, com a tal, es podrien veure modificats cap a una situació ideal d’igualtat. Amb la deconstrucció del gènere, estan sorgint molts dubtes: estem en un moment en el qual una part de la societat comença a canviar les seves expectatives mentre que, al mateix temps, es reafirmen i estenen els estereotips de gènere a través de la publicitat i dels mitjans de comunicació. En aquesta transició, sorgeixen dubtes envers el que s’espera de cadascú, perquè el gènere encara ens condiciona molt. El que s’espera de mi pel fet de ser dona lluita amb la voluntat de trencar amb els estereotips que ens lliguen i encadenen.

La Maria i el Joan detecten un increment de la demanda de teràpia a la societat, relacionat amb l’augment de la consciència pel que fa a temes d’autoestima i malestar emocional, aixi com amb la manca de comunicació en una societat altament individualitzada.

—Hi ha molta gent que et diu “No tinc amb qui parlar”… [pausa]. Desgraciadament. I li preguntes: “Però tu t’atreveixes a parlar?” —deixa a l’aire en Joan.

El Josep té el pare malalt des de fa anys. Cada setmana el visita, entra a casa i el crida. Però el pare només està pendent del que fan a la televisió, bàsicament futbol. El Josep és mestre i avui ha assistit a un taller d’artteràpia. Ha sorgit el seu cas, encara no sap com. I el terapeuta, el Joan, li ha proposat activar la mirada amorosa en la seva relació amb el pare: parlar-li poc, amb un to càlid, mirant als ulls i, sobretot, parlar des de l’ànima. No creu en receptes, però tampoc hi té res a perdre i a la tarda ho prova: entra, saluda el pare amb una paraula afectuosa, li demana com ha anat el dia, suau, buscant la seva mirada. Li explica què ha fet ell. El pare no reacciona; el futbol li té presa tota l’atenció. El Josep truca tot seguit al Joan i li explica el desastre, amb un to sorneguer que parla d’un fracàs anunciat. Passa una setmana i el torna a visitar, seguint la seva rutina. El saluda com sempre, des de la porta. Entra. I en aquell instant, el pare es gira lentament i li deixa anar “Josep, avui no em parles com l’altra vegada”. El Josep es queda parat, estupefacte. Per una vegada, la recepta ha funcionat: les paraules, el to, la mirada impacten en l’altre i són part, de manera interrelacionada, de l’autoestima de les dues persones que comparteixen el vincle. A partir d’avui, la relació canviarà per tots dos.

 

Viure en funció dels objectius: el coaching

L’Alba està dempeus, davant d’una cadira buida. És el seu exxicot.

—M’has fet mal. No m’has tractat bé —l’Alba és contundent, tot i que la cadira no es mou del lloc.

S’asseu a la cadira i es justifica, ara ja a la pell del noi:

—No volia. No en sabia…

L’Alba ha pogut interpretar els dos papers d’una situació que la va trencar per dins, descobrint les emocions dels dos: com se sentia ell, coneixent-se al mateix temps més a ella. Aquest és un dels múltiples exercicis que l’Alba va realitzar durant el seu procés de coaching que, als 20 anys, li ha permès recuperar la seguretat i la confiança. La seva aparent fragilitat es trenca quan comença a explicar la seva experiència, de manera segura i amb una narrativa molt ben cosida. Un benestar personal que havia perdut arran d’una relació que va ser el punt de partida per adonar-se que, darrere del seu malestar, hi havia més coses:

—Era un tema no d’autoestima física sinó d’autoestima interior. Hi ha una part molt gran d’estimar com és la persona, i es té molt poc en compte. Em sentia molt sola perquè, quan parlava amb les amigues, tot el dia em deien “Si tu ets súper guapa, i quan vols…” i jo deia “Però és que no és això” —se li escapa un petit somriure nerviós—. És una autoestima molt més interior de la persona i del ser, de no sentir-se intel·ligent, suficient…

Després del procés de coaching, l’Alba va introduir canvis a la seva vida: va deixar el noi amb qui mantenia una relació tòxica, es va centrar en la seva carrera i en ella mateixa. El coaching li va oferir solucions i estratègies per afrontar tots els possibles problemes que li poguessin sorgir sola, sense dependre de ningú més, a partir del seu autoconeixement i de manera ràpida, efectiva i defugint les teràpies convencionals.

La Marta Albadalejo va ser la seva coach. Aquest mètode combina la teràpia sistèmica i l’anàlisi transaccional. Ella valora molt positivament la rapidesa dels seus resultats, tot i que no sempre és la resposta correcta a les necessitats de les persones a qui atén.

—Partim del coaching, de l’objectiu que la persona es posa i, fent preguntes i compromisos, la persona els aconsegueix, normalment amb poques sessions. Ara… fins que no obres el meló, no saps què surt de dins. He ajudat a moltes persones amb el coaching a aprimar-se, però amb una dona no va haver-hi manera perquè, a la primera sessió, quan li vaig començar a fer les preguntes, allà va sortir un tema sistèmic: tenia una germana al seu país amb una malaltia degenerativa amb medicacions que la feien engreixar molt… I ella s’havia començat a engreixar quan li havien diagnosticat a la germana la malaltia. No sempre és suficient el coaching, a vegades cal anar més enllà.

El coaching no es considera una teràpia, sinó una manera d’aconseguir els teus objectius. En una societat marcada per la competitivitat i el ser productiu, les exigències es multipliquen i no sempre la persona sap com donar-hi resposta. El coaching et prepara per fer-hi front i sentir-te satisfet, barrejant la gestió emocional i els recursos personals. Vivim en un món d’expectatives del qual difícilment ens podem aïllar, de manera que només ens queda armar-nos amb totes les estratègies i eines possibles per gestionar-lo: una guerrera de l’emoció, de la incertesa, del benestar personal.

 

La psicoteràpia: la tradició que incorpora nous elements

La Patri va optar des del principi per assistir a una psicòloga privada. Va patir una crisi vital molt forta vora els vint-i-pocs anys que la va dur a tenir problemes amb el menjar i a demanar ajuda, tot i que va rebutjar la medicació que també en aquest cas li oferien.

—Em sentia perduda. Els problemes d’alimentació estan relacionats amb problemes interns. A mi em deien que estava guapa i pensava: “Si em veiessis per dins!” No era per estètica. Vaig tocar fons i em van arrossegar a la meva psicòloga. Com que estava sortint del forat, vaig poder renunciar a les pastilles i em vaig recuperar. Ara torno a tenir aquestes sensacions i no vull arribar on l’altra vegada, així que ja he demanat hora…

“Ens hem descuidat d’estimar i d’ensenyar què vol dir estimar, de posar-li paraules als sentiments, deixar plorar, deixar riure”

L’Esther Guerrero, psicoterapeuta, veu perillar l’actual branca pública de la psicoteràpia, ja que “s’ha quedat en la base i en la derivació a psiquiatres amb medicació i hi manca un reciclatge entre els seus professionals”. Per això, ha complementat la seva formació amb la teràpia sistèmica, des de la qual intervé amb les persones des de la seva globalitat.

—Tinc un alt percentatge de noies d’entre 20 anys i 30 i pico, que estan amb un “No sé què fer amb la meva vida”. Els seus pares venien de “Jo no podia estudiar, jo no he pogut fer… doncs vull que els meus fills facin”, però ens hem descuidat d’estimar i d’ensenyar què vol dir estimar, de posar-li paraules als sentiments, deixar plorar, deixar riure. Totes aquestes coses treballen l’autoestima en el futur d’un adult: si no pots posar paraules a allò que sents, no pots explicar-li a una altra persona com et sents. El típic estic ratllat, a veure, en què? O què vol dir estic de bajón? Només el fet de parar-te a pensar com et sents ja és un canvi terapèutic súper important. Avui dia, la societat ens està fent ser molt individualistes, i ser tan individualistes no et nodreix emocionalment.

L’Esther Guerrero, psicoterapeuta, recorda la importància de posar paraules al que sentim per poder explicar-nos y autogestionar-nos | Borja Alegria
L’Esther Guerrero, psicoterapeuta, recorda la importància de posar paraules al que sentim per poder explicar-nos y autogestionar-nos | Borja Alegria

 

Educació emocional i autoestima versus individualitat i competició

Cada vegada ens costa més gestionar el nostre voltant i el que aquest ens provoca. La Marta Albadalejo parla de la incertesa que omple la societat actual, que genera una angoixa transmesa de pares a fills. L’autoestima és la base de tot: es construeix en els primers anys de vida, però determinarà la nostra resposta als diferents successos i esdeveniments que haurem d’afrontar durant la resta de la nostra existència. La resposta que donem als estímuls que ens arriben de fora es genera al nostre interior, depèn només de nosaltres. Com defensa el budisme a partir de la seva creença en la pau interior, les condiciones externes no són importants, ja que no estan dins nostre i, per tant, tot el poder per controlar el que sentim i pensem el tenim nosaltres.

—Per exemple, davant d’un desnonament, una persona pot considerar que es tracta d’una injustícia… o considerar que tota la culpa és seva. Els fets que passen no construeixen la nostra interpretació, som nosaltres qui ho fem —afirma la Marta, contundent.

“Hi ha famílies on el seu fill s’ha suïcidat, perquè ens hem perdut. La societat, i els seus mestres, i els seus pediatres i la gent que la vist s’han perdut per no saber com intervenir”

Daniel Gabarró, autor de llibres com Descoberta interior: viatge en set etapes (Boira, 2011), defensa que la felicitat és una “decisió”. “És a dir, puc haver decidit a la meva vida ser feliç”. Per això aposta per crear-nos i crear pels infants un relats que ens apoderin i ens permetin transitar per la vida. En una societat basada en l’individualisme, on el que es valora és cobrar cada vegada més i tenir una bona posició social, l’exigència i una escola basada en els mèrits i la competència provoquen que l’accent es posi en els aprenentatges i les oportunitats laborals. S’ensenya als infants allò que es creu que els serà útil per poder desenvolupar-se en una societat on primen els diners i el treball, però s’oblida l’acompanyament en la construcció d’allò més preuat, que sempre t’acompanyarà: la teva autoestima, la manera com et veus, com et perceps, com et construeixes a tu mateixa. I, aquí, l’educació emocional té un paper clau, que la Mireia Cabero i el seu equip aposten per desenvolupar com un model integral emocional a tota la societat:

—Tenim una prova pilot de quatre anys pionera al món que vam començar l’any passat, a Breda i a Hostalric. Es diu “Viles pel benestar” i pretén desenvolupar competències emocionals a tota una societat de forma pública i comunitària. Fins ara, s’ha fet a llocs petits, com escoles, però vam dir prou, perquè aquests nens surten al carrer i el seu pediatre, el seu carnisser o el de la moto els diu gilipolles. Aquest nen està en un entorn que no li parla d’emocionalitat intel·ligent i de vida positiva; per tant, què estem fotent? Ho estem fent bé, però no és suficient. Quan presentem dades a polítics o tècnics, diuen “Ah, és mol fort!”, i jo els dic que el més fort és que hi ha famílies on el seu fill s’ha suïcidat perquè ens hem perdut. La societat i els seus mestres, i els seus pediatres i la gent que l’ha vist, s’han perdut per no saber com intervenir, perquè l’error és quan hem de generar prevenció, que és la base del benestar emocional.

El setembre començarà, si hi ha finançament suficient, l’etapa d’intervenció, ja que fins ara s’ha realitzat la diagnosi. És un projecte que canvia la mirada del benestar i l’autoestima; que passa d’actuar a nivell micro, individual, a fer-ho de manera social, incidint en tota una població de manera integral. Una bona competència emocional és la base per tenir una autoestima adequada, que conformi persones satisfetes amb el seu ser i que deixin de necessitar respostes externes al seu malestar. Però sembla que el camí cap a aquesta nova cultura del benestar emocional està tot just començant. Caldrà veure si, amb consciència i implicació política, la societat és capaç d’avançar grupalment cap a aquesta prevenció que construeixi persones més felices.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Correcció per Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El consum de fàrmacs antidepressius i ansiolítics ha augmentat en un 200% des de l'any 2000 a Espanya; el 2014 es van registrar 531 suïcidis a Catalunya

— La manca d'un programa integral d'educació emocional dificulta la construcció de l'autoestima en les persones, que busquen la solució en l’ajuda terapèutica

Articles relacionats