Magazine


El negoci de la mort

— Els enterraments 'invisibles' de beneficència van créixer un 45 % el 2014, 308 casos més que el 2013 segons dades de Cementiris de Barcelona

— Malgrat viure en una cultura neoliberal que evita la idea de la mort, des de 2004 s'ha doblat el nombre de tanatoris a Espanya

Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Google+0Share on LinkedIn0

Està sol al cementiri de Montjuïc, un dels punts més alts de la ciutat, sobre la qual cau el soroll metàl·lic del martell xocant contra el cisell. Abans d’això, en José retira del nínxol una verge atrapada en un recipient de vidre ovalat. L’agafa amb molt de compte, com si fos un artificier i la verge, una bomba de la Guerra Civil trobada en un parc. Les vistes d’una Barcelona colèrica, de milions de persones desafiant el temps i recorrent els seus carrers a la cerca d’un sentit, perden coherència quan un veu la fotografia d’algú que, algun dia, també va ser allà baix. Inevitablement, en José adopta un discurs diferent respecte la mort: el de qui treballa cada dia al seu costat. En realitat, però, parlar de la mort en les societats modernes no és una tasca fàcil. Des de la sociologia o l’antropologia, s’argumenta que el capitalisme ha fet que s’eviti la mort, ja que la lògica de la productivitat i el consum que regeixen la cultura occidental xoca frontalment amb la idea de morir. D’aquesta evitació també se’n treu profit: un negoci que desdramatitza la mort i que reforça, al seu torn, la seva negació.

—El contacte diari amb la mort fa que estiguis més en contacte amb les emocions, tant les teves com les dels familiars. Aprens a valorar menys la materialitat del món en què vivim i aprecies més les emocions i la gent que estimes, que és allò realment important —diu.

En José té els ulls blaus i bonics. Una d’aquestes mirades diàfanes que transpiren confiança. Si, algun dia, algú ha de buidar el teu nínxol, desitjaries que ho fes una persona amb aquests ulls. Abans, era pelleter; abans, treballava pels vius perquè poguessin posar-se abrics de pell. “El que passa és que, en el negoci, s’hi van posar els xinesos i fabricaven a un cost molt baix. Vaig haver de tancar. Tenia un amic que treballava al cementiri i, un dia, em va dir: “Escolta, José, per què no et fas enterrador?”.

I li van aparèixer les canes de la barba, en l’ofici. En José porta vint anys a la professió, un inevitable contacte amb la mort cada dia de la seva vida. S’ocupa de fer els buidats de nínxols: arriba al nínxol d’una família i hi fa espai per poder-hi encabir el fèretre d’un parent recent mort, que serà enterrat aquell mateix dia.

En José no evita la mort; cada dia té un forat per ella.

—La mort sempre ha estat a la rebotiga de la societat. Recordo que, la primera vegada que vaig buidar un nínxol, em va fer por. Em preguntava: “Què hi haurà? Què m’hi trobaré?”. Sempre hi ha aquesta por a allò desconegut. El primer cop, t’incomoda molt; el segon, et genera algun problema; però, el tercer, ja no te’n dóna cap. Un s’hi acaba acostumant. Però, això sí: mai perdem el respecte que aquesta activitat es mereix. Són persones, no objectes ni peces.

En José deixa la verge al camió, obre amb clau la porteta de vidre i comença a picar la làpida pels costats. Un cop obert, veu que el nínxol té dos compartiments, un damunt de l’altre. El buit que ha d’omplir és el de sota. Pica les lloses que separen els dos compartiments. Són tres. Comença a picar la llosa més propera a l’exterior i, en acabar, la treu i la deixa recolzada sobre la paret. Aleshores, introdueix les cames al compartiment de sota pel forat que ha deixat la llosa extreta i es fica completament dins el nínxol.

—Ah, mira: aquest no fa olor. N’hi ha alguns que desprenen una pudor insuportable.

Està trepitjant la barreja de fusta i restes òssies que hi ha al segon departament. Quan acaba, deixa el martell i el cisell a la furgoneta i s’espolsa les mans.

En José no evita la mort; cada dia la trepitja amb les seves botes.

Es torna a ficar altra vegada dins el nínxol. Les restes d’allò que, algun dia, va ser algú estan sota les seves botes; unes botes negres de seguretat de les que calça qualsevol treballador que tingui un ofici de risc. Comença a retirar els taulons de fusta, corcats i putrefactes, d’allò que, al seu dia, va ser un fèretre i els torna a deixar a la furgoneta. L’únic que resta intacte és la creu. Un cop treta tota la fusta, es poden veure les restes del difunt. Porta uns vint anys enterrat, per la qual cosa l’únic que queda d’ell són uns quants ossos dins un bonic vestit que, a aquestes alçades, ja li va una mica gran. En José retira primer de tot el vestit; l’agafa juntament amb els ossos, de manera que, en aixecar-lo, alguns cauen.

—Mira, crec que això és el fèmur —deixa anar amb naturalitat.

Superposada al vestit, la calavera està mig carbonitzada i en José no pot evitar que la part de la mandíbula es fracturi i es desprengui de la resta del crani a les seves mans. Les sabates han estat l’únic que ha deixat fora del nínxol. Llavors és quan a un li ve al cap Bukowski i el seu alcoholisme i la rònega pensió on va escriure allò que els morts potser no necessiten sabates, però sí un lloc per caminar. En José surt del nínxol, no sense abans haver-hi guardat les restes dins.

En José no evita la mort; cada dia la posa en bosses sanitàries.

Als cinquanta-vuit anys, i amb la seva professió, en José ha vist de primera mà com es munta un gran negoci al voltant de la mort alhora que s’accentua l’esquivament d’aquesta. Va viure en aquella època en què la família envoltava el fèretre a casa, xerrant i prenent cafè. Ara, viu en un moment en què morir sembla entendre’s com un tràmit més que ja no es viu en allò quotidià sinó en institucions privatitzades i professionalitzades. Com hem apuntat més amunt, la cultura capitalista augmenta l’evitació de la mort i, com a conseqüència, el número d’aquestes institucions, com els tanatoris, no para de créixer. A Espanya, es va obrir el primer tanatori l’any 1975 a Navarra i, des d’aquesta data, el seu número ha anat en augment. Des del 2004, s’ha doblat: de 600 que hi havia aleshores als més de 1.200 que existeixen a l’actualitat. El sociòleg Àngel Basterra argumenta que “amb la mort s’estableix una concausalitat recíproca, és a dir, es reforça a la vegada —i mútuament— la negació de la mort i la seva pròpia comercialització.

En José no evita la mort, potser perquè no afronta la seva.

***

Clap, clap, clap!

Aquest és l’únic so que esquinça la calma matutina al cementiri de Montjuïc. És el que produeix una paleta en xocar contra el ciment que segella un nínxol. Josep Maria Angeras observa com, en qüestió de minuts, l’enterrador arriba muntat en una furgoneta blanca acompanyat del taüt més barat, el fica dins el forat, arrenca el motor i se’n torna a anar. En Josep Maria treballa a la Fundació Arrels, que tracta de dignificar la vida dels que viuen a les cantonades de Barcelona, i coordina La Barca de Caront, un projecte que la fundació ha posat en marxa amb la voluntat d’acompanyar les persones sense llar en el moment de la seva mort.

—La pobresa és lletja, fa mala olor i, a vegades, insulta… A la nostra societat, no volem veure allò que no ens agrada. I això inclou la mort —diu.

Són les vuit del matí i en Josep Maria és l’única persona palplantada davant aquest nínxol sense làpida ni nom. Tot i ser molt col·legues —explica—, la gent que viu al carrer va molt poc als enterraments. La mort els fa molta por. Refusen qualsevol contacte amb ella. I, per això, a cada enterrament, ell s’acomiada també de part seva.

Ells sí que eviten la mort, potser perquè cada la senten de prop.

—Sabíem que hi havia persones que havien estat enterrades completament soles. T’imagines això sense ningú i et preguntes… I aquest pobre home, o aquesta pobra dona…?, i, aleshores, et diuen: “La persona no se n’assabenta”. Bé, el problema no és si se n’assabenta o no: és una qüestió de donar dignitat a aquest últim moment —diu en Josep Maria.

Els usuaris d’Arrels —un miler dels 3.000 que viuen als carrers de Barcelona— són invisibles als ulls de la majoria. Ho són durant la seva vida i també al moment de la seva mort. Perquè, en aquesta tanàtica cadena de consum que es fa de la mort i la seva negació, ells tampoc hi tenen un lloc.

Si no tenen família o aquesta no se’n vol fer càrrec, el seu enterrament serà costejat per l’Ajuntament de Barcelona i el seu fèretre, pels Serveis Funeraris–Grupo Mémora o Altima, les dues principals empreses funeràries que operen a la capital. A aquests cossos no se’ls lloa en una missa ni se’ls plora en un tanatori: van del dipòsit als departaments més alts del cementiri de Montjuïc. Cinquens, sisens, setens pisos; en general, són els més difícils de vendre. Al seu nínxol, tan sols hi consta un número que, al cap de cinc anys, serà d’un altre. És el temps que es triga a traslladar-los a l’ossari comú, una espècia d’habitació on els ossos amuntegats són ja impossibles d’identificar.

A aquest tipus d’enterraments se’ls anomena de beneficència. També s’acullen a aquesta modalitat les famílies sense recursos, sempre que així ho hagi establert un informe del treballador social que opera a cada districte de la ciutat. Hi va haver 308 casos d’aquests l’any 2014, un 45% més que l’any anterior i gairebé el doble que tres anys enrere, comptant els 184 que es van registrar el 2009, segons dades de Cementiris de Barcelona.

—Per mi, la soledat és el gran mal de la pobresa i de la gent que es troba al carrer. Estan molt sols. I no perquè ho vulguin, com molta gent creu, sinó perquè estan totalment apartats. Nosaltres els acompanyem fins l’últim moment. Simplement es tracta que hi hagi un record de la persona… A mi em fa l’efecte que, quan un mor sol, ningú se’n recorda. I, bé: un record és que algú sigui amb tu, mirant com introdueixen la caixa.

Un cop l’any, es reuneixen tots —treballadors, voluntaris i usuaris— per recordar els qui han mort. El local de la fundació, situat al barri del Raval, s’omple a vessar de gent, anècdotes i històries dels qui van trepitjar-ne el terra. A més a més, a l’entrada de l’edifici d’Arrels hi penja tot l’any un taulell on es mostren els recordatoris dels últims morts. Avui se’n veuen dos. Sota la imatge d’un d’ells, s’hi llegeix: “Espero que algú em cuidi quan mori, quan me’n vagi…”.

Sortint d’Arrels i agafant el metro cap al cementiri de Santa Coloma de Gramenet —a recórrer un altre d’aquests llocs on la desigualtat és la marca d’identitat, també en la mort—, un no pot evitar que Hope there’s someone, d’Antony and the Johnsons, sigui la melodia del trajecte.

***

—Toca, toca! —diu un adolescent de cabells engominats i pantalons mig abaixats.

El seu amic, de característiques físiques similars, obeeix sense objeccions palpant-li el bessó dret, totalment depilat.

—Toca el meu! És molt més dur… —respon.

—Però, què dius! Ja has tocat bé?

Estan asseguts en un vagó de la línia 9 del metro de Barcelona, una de les que et porten a les barriades satèl·lit de la ciutat. Baixen a Can Zam. Una estreta vorera desproveïda de gent, però plena de la brossa que les multituds aglutinades al barri d’El Singuerlín han anat deixant al seu pas, marca el trajecte. A la dreta, es veuen uns monstres de ciment pintats d’un verd brut i gastat a les façanes dels quals balanceja roba molla subjectada per pinces de colors. A l’esquerra, la fàbrica de Cacaolat i l’immens cablejat d’una central elèctrica. Durant els deu minuts que dura la caminada fins el cementiri, l’únic soroll que se sent és el dels cotxes que circulen sense parar per les carreteres que es difuminen a la llunyania.

El cementiri és ple a vessar de nínxols. Això sí, col·locats en un ordre escrupolós. Piles de nínxols de fins a sis pisos constitueixen els marges que delimiten els carrerons d’un barri més. Perquè, sí: morir a Santa Coloma és com viure-hi: les mateixes estructures funcionals, el mateix aspecte industrial, la mateixa olor de fum i motor que ni les males herbes —l’únic de verd que creix aquí dins per si mateix— són capaces de disfressar. Els López, els Vázquez, els Jiménez, els Hidalgos… Jeuen sota les plaques solars adossades al capdamunt dels blocs, que generen una petita part de l’energia que consumeixen els seus veïns.

Il·lustració sobre la mort d'Ana Riaza
Per ells, un bon ram | Ana Riaza

Aquesta tarda, no hi ha vent que mogui ni una fulla dels quatre arbres que romanen quiets en els seus cercles de terra, rodejats de ciment desgastat i esquerdat pel qual surt un greixum impossible ja de treure. Enterrar un fèretre aquí, a l’eix del Besòs —una de les zones del Barcelonès amb indicadors de pobresa més alts— costa el mateix que fer-ho a Sarrià —que se situa entre els cinc districtes més rics de Barcelona. Es cobra la taxa d’inhumació, una tarifa fixada per l’Ajuntament pels nou cementiris de la ciutat; uns 300 euros entre la preparació del nínxol, l’enterrament i la gestió de residus, sempre que es tracti d’un nínxol. La cosa canvia quan es parla de tombes —gairebé 400 euros— o panteons —més de 800— però, a Santa Coloma, no hi ha ni tombes ni panteons.

—I no hi ha problemes d’espai, als cementiris? Perquè, per exemple, nosaltres vam anar al de Sant Gervasi i era molt pe…

—Ai, sí… És moníssim, el de Sarrià! Molt mono… Justament demà hi he d’anar —m’interromp Marta Aladrén, directora de comunicació de Cementiris de Barcelona, recolzant el cap en una mà mentre amb l’altra posa al seu lloc unes ulleres de color rosa—. A veure, espai per a panteons ja no n’hi ha, gairebé, però… Qui es construeix un panteó, avui dia? Molt poca gent…

La gent que mor al districte de Sarrià-Sant Gervasi sol anar a parar prop del cim de la muntanya del Tibidabo. Les vistes són estupendes. Allà hi ha el cementiri, envoltat de pisos aparentment nous que, en aquest cas, llueixen plantes enlloc de calces. Si no fos per les creus de pedra i els àngels de mirada perduda, un diria que, enlloc d’un fossar, està entrant a un petit poble emmurallat del segle XII. Molts panteons, com cases adossades a peu de carrer, tenen una petita parcel·la amb plantes a l’entrada, que donen la benvinguda. Per a la gent que posseeix panteons, la quota de manteniment depèn de l’espai que aquests ocupin, però sempre és més cara que la de les altres sepultures, que costen uns 13 euros l’any.

Només trepitjar les voreres que aixafen cada dia, no resulta difícil fer una radiografia de les persones que habiten les diferents Barcelones. Passa el mateix quan un es deixa caure en un dels seus cementiris. El capitalisme industrial va conformar un paisatge desigual i, al final, ha acabat reproduint el lloc on la gent mor a imatge i semblança de l’espai on la gent viu. En realitat, s’ha aconseguit que, concebent la mort com un producte més de la cadena de muntatge i, alhora, allunyant-la com a fenomen de la nostra vida social, també hi hagi desigualtat en morir.

***

TRASPASSO NÍNXOL A MONTJUÏC A PERPETUÏTAT. EXCEL·LENT SITUACIÓ. ACCESSIBILITAT PERFECTA, A PEU DE CARRER, PARADA D’AUTOBÚS, ASSOLELLAT, AMB VISTES AL MAR, NO FA FALTA ESCALA, ÉS SUFICIENT UN TAMBORET CASOLÀ.

www.segundamano.es

Aquest anunci mostra com, a vegades, enlloc d’un petit racó per a l’eternitat, es busca un nou domicili; una prolongació de la vida més que un lloc per a la mort. Per això s’espera que el mar calmi, que el sol escalfi la tomba cada matí i que s’utilitzi un tamboret casolà enlloc d’una escala per posar flors de plàstic. La mort es nega; si no es nega, s’evita; i, tant si es nega com si s’evita, sempre s’hi negocia. Així ho explica el sociòleg Jean Ziegler a Els vius i la mort quan examina les conseqüències de les relacions amb ella: “El cos humà, viu o mort, es converteix en una mercaderia integrada al circuit d’allò que es pot produir o consumir i, fora d’aquest circuit, la societat occidental no sap què fer amb els seus morts”.

La venda de nínxols de segona mà és un altre dels negocis que sorgeix de la comercialització de la mort. És alternatiu i il·legal; així ho asseguren des de Cementiris de Barcelona. Només els ajuntaments poden proporcionar un nínxol, una tomba o qualsevol altra sepultura en forma de cessió o de lloguer. Després d’una quantes trucades a aquest tipus d’anuncis, un comprèn que les raons de la venda de nínxols són dues: la primera, que són d’herència i, la segona, que hi ha la tendència en auge d’incinerar, una opció que, actualment, escull un 25% de les famílies.

…EXCEL·LENT SITUACIÓ, ASSOLELLAT, VISTES AL MAR…

El cementiri de Montjuïc és molt gran. Enorme. Les vistes des dels nínxols que hi ha al capdamunt del turó depenen de la seva orientació. Si es veu Barcelona, no es veu el mar, i viceversa; i, si es veu el mar, estarà obstaculitzat per les més de 300 empreses distribuïdes al llarg de les 600 hectàrees que conformen la Zona Franca. L’activitat fabril oculta el mar i el que es veu és un gran polígon industrial operant i una demostració que la humanitat ha devorat la natura. Les gavines, que també semblen gaudir de les vistes, s’allotgen a les creus de les tombes, mirant el mar. I els que tenen més diners poden posar escultures de Jesucrist enlloc de creus, però les gavines no hi entenen, de creences, ni tampoc de classes socials; també s’aposenten sobre ells, i s’hi caguen. I la Zona Franca, juntament amb els excrements que recorren la cara de Crist, acaba convencent no del que hi ha més enllà sinó de que, com a mínim, aquí a Montjuïc, no existeix el paradís que prometen els anuncis. En definitiva, la venda de sepultures —ja sigui legal o il·legal— segueix les mateixes tècniques de la publicitat: fins i tot un cop mort, pretén crear necessitats.

***

Independentment de les alternatives que puguin existir per comprar un nínxol, quan una persona mor ha de passar obligatòriament pel tanatori, encara que només sigui pel taüt. L’evitació de la mort ha fet que aquest tram final sigui cada vegada menys privat i familiar per passar a tenir lloc en un àmbit professionalitzat. I passa allò que el sociòleg Ricardo Jiménez, a la seva tesi La (de)negación de la muerte en España, anomena “institucionalització de la mort”: tot allò que no es pot consumir o produir s’aparta de la vida social mitjançant institucions que aprofiten aquesta evitació per crear el seu negoci particular.

En aquest negoci, l’existència o no de recursos crea també desigualtat en una cosa aparentment tan democràtica i igualitària com la mort; un fet que en Diego viu de primera mà. Sota els subtils vestigis que encara resten al seu accent, s’hi amaga la història d’algú que va començar a Argentina i que, en un determinat capítol de la seva vida, va creuar l’Atlàntic per acabar treballant a la brigada del cementiri de Montjuïc. És un home d’una aparença tan fràgil que sembla que amb un copet a l’esquena un li pugui trencar quatre vèrtebres de la columna. Quan parla, mou els llavis només l’estrictament necessari per articular les seves paraules.

—Jo, a veure… Si hagués de treballar al tanatori, amb els morts allà, la família… Ufffff. Aquí, al final, el que faig és ficar caixes en un forat.

Abans de ser enterrador, va estudiar disseny. Una feina —diu— una mica inestable. Després d’uns anys deambulant per aquest mercat laboral, un amic li va oferir la possibilitat de treballar d’enterrador i va pensar: “Bé, és una cosa fixa: sempre hi haurà feina”. En Diego té trenta-tres anys i ja en porta vuit a l’ofici. Fa poc el van destinar a dissenyar les inscripcions de les làpides. “Ara treballo una mica més d’això meu”, diu. Però la major part del temps, a Montjuïc, se’l passa enterrant difunts —“ficant caixes” — en nínxols, tombes o panteons, i reconeix que, en això de morir, es noten les diferències sociodemogràfiques.

—Només per la vestimenta, els cotxes que porten… Ja veus la diferència.

Perquè no és el mateix treballar en un nínxol del sisè pis que en un panteó del segle XVIII. El preu d’un panteó —tombes o altres sepultures “de luxe”— pot ascendir a allò que cada família estigui disposada a pagar dins la infinitat de possibilitats que el menú ofereix. Però el més habitual són els enterraments en nínxols, les concessions dels quals poden ser a quinze, trenta o cinquanta anys, i els preus —de 800 a 1.500 euros, aproximadament— varien en funció de l’alçada. Amb la crisi ha aparegut el lloguer, un mètode de pagament en auge que consisteix a fraccionar el pagament d’aquestes concessions en petites quotes de dos anys.

En Diego ha acudit alguna vegada a un d’aquests enterraments en què té lloc un veritable espectacle sobre la mort. Algun matí —pocs— ha hagut de vestir-se amb unes botes negres més altes del normal, una gavardina i una camisa blanca acompanyada d’un mocador. Aquest tipus de dies, en Diego acompanya un carruatge tirat per cavalls. A dins hi va el taüt d’algú la família del qual ha pagat 4.000 euros perquè el seu difunt recorri el cementiri a cor què vols. El servei compta amb un xofer, tres enterradors, quatre palafreners, un mestre de cerimònia i tres músics. Tots vesteixen una indumentària com del segle XIX i, en aquesta gran escenografia, sembla que la mort deixi de ser part del cicle de la vida per convertir-se en un espectacle.

En definitiva, els enterraments poden anar de la beneficència fins als milers i milers d’euros i variar en funció dels centenars de serveis diferents que ofereix el tanatori: tanatopràxia, rams de flors, sales de vetlla, càtering, servei d’esmorzar i de premsa, tanatoestètica, muntatge i projecció audiovisual, cotxes fúnebres de luxe, vestimenta del difunt, conservació temporal, embalsamament, acompanyament del dol, extracció d’una mostra biològica, esqueles, serveis musicals, túmul d’exposició pública, subministrament de vestits, joies, rosaris, poemes, llibres de condolences…

I, a Barcelona, segueix havent-hi milions de persones que desafien el temps i recorren els seus carrers a la recerca de significats. Viuen, eviten o obliden. I, al capdamunt d’un turó, d’esquenes a la ciutat, el cementiri de Montjuïc els recorda, amb l’alè a la nuca, que Ella mai oblida.

Ni negocia.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Helena Roura.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Els enterraments 'invisibles' de beneficència van créixer un 45 % el 2014, 308 casos més que el 2013 segons dades de Cementiris de Barcelona

— Malgrat viure en una cultura neoliberal que evita la idea de la mort, des de 2004 s'ha doblat el nombre de tanatoris a Espanya