Keaton (o Frigo, o Malec, com li deien a les primeres estrenes de les seves pel·lícules a França) es veu reflectida en tres miralls. Em mira des del mirall central. En quin d’ells es troba, realment? Potser als tres, potser en cap. L’Ignacio és a tot arreu. M’explica que mentre toca se sent dins la pantalla, entre el públic i el seu piano. On és l’Ignacio? On és en Keaton?

L’imagino al meu costat, mirant-se mentre toca. Què deu estar veient?

L’Ignacio es passeja entre les tecles amb la fluïdesa de qui es deixa caure a l’abisme; podria semblar que li cremen les puntes dels dits. Es treu l’americana i li puja la temperatura. No té importància, el fet que toqui a la Cinémathèque, al Limonaire o al Flaq Bar de la rue Quincampoix: l’Ignacio sempre és l’Ignacio.

Fa dos anys que diu que fa quinze anys que viu a França. Un mig somriure es dibuixa als seus llavis: “deia que havia vingut per tres motius”; aixeca el polze de la seva mà esquerra: “primer, la música; segon, la majoria absoluta del PP”; aixeca i abaixa les parpelles; “i, tercer: per una noia”. Em torna a mirar als ulls. “En aquest ordre, en particular?”, l’interrompo. Somriu, tot negant amb el cap. “Penses tornar algun dia?”, li replico. “Tornaria si en tingués la necessitat. De moment, estic bé aquí… mentre no ens faci fora Marine Le Pen”. Riem tots dos.

Fa gairebé deu anys el van cridar de la Cinémathèque francesa per proposar-li compondre peces que poguessin acompanyar uns curtmetratges muts que s’emmagatzemaven al carrer Fort de Saint-Cyr, a Montignym, a cinquanta minuts de la seu oficial, a París. La idea consistia en projectar aquestes pel·lícules, aquestes petites joies invisibles per al gran públic. L’Ignacio escriuria i interpretaria la seva música durant dos dies, tres cops per jornada, en una de les sales de la Cinémathèque. Al barri de Bercy, davant del públic parisenc, embolcallant d’oblit les imatges que tornaven a la vida. “Componia molt però tocava poc, perquè no havia trobat la manera d’incorporar l’element de la improvisació que buscava per a la meva música”. Sense saber-ho en aquell moment, l’Ignacio emprenia un punt d’inflexió que esdevindria essencial. “He tingut fases més complicades que altres”. La possibilitat de donar-se un espai. L’ocasió d’improvisar per estar pendent de tots els matisos de la seva música. “M’obligo a escoltar, a estar pendent”. L’Ignacio s’endinsa cada cop més al laberint que dibuixa, en un fer controlat. L’espectacle és viu perquè no hi ha guió. Les bases de les melodies (pre)escrites li serveixen de flotador. “És un espectacle viu. En col·laboració amb el projeccionista”, m’interromp l’Ignacio. “Em permet la insolència de no conèixer perfectament el cinema. Puc apropar-m’hi des d’un altre punt de vista. Sovint, intento fugir dels tòpics del que podria esperar que succeís com a espectador. Això no significa que no sigui divertit tocar ràpid en una escena de persecució. El més important és que el públic passi una bona estona”.

Somriu mentre toca perquè en gaudeix; no li fa por el seu piano. S’abandona a ell confiant en què la benevolència del piano li concedeixi la melodia adequada. Des de l’empenta que li dóna la seva passió, l’Ignacio ha trobat el compromís entre el seu ésser professional i el seu amateurisme (referit al que estima, per suposat) musical. També es guanya la vida fent classes de música particulars a nens que viuen prop de casa seva, al Xème arrondissement, al bell mig del Canal de Saint-Martin. “Em causa una alegria íntima molt gran que els nens que vénen a tocar puguin descobrir la llibertat i la felicitat que els pot aportar la música. El meu desig és poder obrir-los una finestra al plaer únic que proporciona la música a l’aquí i l’ara, acabin o no sent professionals en un futur”.

El públic comença a entrar a la sala. Sébastien Ronceray, organitzador de les sessions dedicades als nens a la Cinémathèque, i amic personal de l’Ignacio, el crida perquè surti a escena. “Et, avec vous, Ignacio Plaza”. En la intimitat li diu Natxo. Hi ha molta canalla, hi són els pares. On quedarà la música de l’Ignacio? “Potser em faig vell”, somriu, burleta. “Sento que tinc ganes d’enregistrar un disc”. L’eco de les notes que acompanyen les imatges moren a la mirada dels nens. Tornaran a la vida algun dia? Encara recorda el color i la forma de la gavardina de Costa-Gavras el dia en què va venir a dir-li com li havia agradat la seva actuació. La seva presència va marcar-li el record: “Mai oblidaré l’encaixada de mans: ferma i directa als ulls”. Era una de les primeres vegades que realitzava un cinema-concert a la Cinémathèque. “També m’agrada crear en conjunt. M’agradaria poder establir un diàleg amb el creador de la pel·lícula que acompanyo. Els directors de les pel·lícules que acompanyo mai no podran respondre a una nota falsa”. L’Ignacio és pur múscul interpretatiu. Me l’imagino en una banda de jazz, rere el seu piano (potser al davant), acompanyant a monstres com Miles Davis o Charlie Parker. Davant el seu públic, disposat a interpretar una composició de la qual encara no en sap res.

El rostre verd oliva, banyat en el polsim de llum que desprèn la pantalla. L’Ignacio sap callar. Els silencis del seu piano són tan importants com les seves notes. La música, igual que el cinema, ens dóna la sensació de continuïtat espai-temps, que hi ha alguna cosa que succeeix mentre nosaltres intentem donar sentit a una realitat discontinua. Plena d’intersticis, plena de silencis. L’Ignacio es perd en la seva música, en els moments de pur instint. La creació basada en l’instant present. Tinc la impressió que es coneix el piano d’esma. “També m’agrada ser espectador”.

Li pregunto si li importa que l’enregistri. Ja fa més d’una hora i mitja que conversem. A casa seva. Em diu que no hi té cap inconvenient però que, si l’enregistro, potser se sentirà cohibit. Ho entenc perfectament. Continuem.

L’Ignacio no es pren a si mateix gaire seriosament; diria que gairebé gaudeix de la lleugeresa que li concedeix la no-gravetat de les seves mans. De totes maneres, intueixo que no sempre ha estat així. Va passar la seva infància i adolescència a Manoteras, un barri obrer del nord de Madrid. El desig, bullint al seu interior, d’arribar a ser la persona que era. Recorda amb tendresa les persones que el van acompanyar en aquell temps que ja no és: “D’allò, em quedo amb la llibertat que es respirava als carrers i que, amb el pas del temps, m’ha acabat influenciant en la meva manera de tocar”. L’arribada a França seria decisiva per a l’Ignacio, tant a nivell personal com a nivell laboral: “Aquí he sentit l’espai per parlar de beauté. És quelcom natural, hi regna la fluïdesa”. És un revolucionari perquè busca ser la persona que és, sense més pretensió que la de viure el seu temps, que és el mateix que dir que és un home de tots els temps.

L’última nit dels museus, a Angoulême, va tenir l’oportunitat de participar en una performance d’improvisació amb el pintor Miroslav Sekulic-Struja. Davant d’algunes de les obres de la col·lecció permanent del museu de la ciutat, l’Ignacio interpreta els primers compassos d’un mirall sense reflex. Miroslav pren el pinzell. Al saló de casa de l’Ignacio, la portada d’un llibre dedicat a l’obra de Francis Bacon. Bacon interromp aquesta anècdota: “No dibuixo. Començo fent tot tipus de taques. Espero allò que anomeno ‘l’accident’: la taca de la qual sortirà el quadre. La taca és l’accident, doncs: la taca s’assembla sempre a alguna cosa. No es pot comprendre l’accident. Si es pogués comprendre, es comprendria també la manera en què es va actuar. Ara bé, aquesta manera en què es va actuar és l’imprevist, no se’l pot comprendre mai”.

L’Ignacio ha aconseguit conciliar, per fi, els seus dos universos paral·lels: el d’un coneixement enciclopèdic, a l’estil Chick Corea, i el d’un intuïtiu Thelonius Monk. “Parlo en present. És tan fàcil parlar en present quan es tracta del passat”, deia el Molloy de Beckett. L’Ignacio navega ja en la serenitat del seu art. “No sóc un revolucionari, tot i que crec en la revolució. És vital per canviar les coses. Hi ha elits petites que disposen de molt poder”. L’Ignacio és un home que mira als ulls. “No sóc propietari de res. Només posseeixo els meus instruments”.

Li cauen les partitures a l’aire. Les recol·loca de forma horitzontal. Continua tocant. Ara som al bistrot de Limonaire, a uns minuts caminant del Folies Bergère. Avui l’acompanyo a un cinema-concert organitzat per l’associació Braquague, dirigida pels seus amics Ronceray i Francesca Veneziano. Avui acompanyarà el Nosferatu de Mornau, juntament amb Karsten Hochapfel, un violoncelista que va conèixer al Festival d’Anères, festival de cinéma muet et piano parlant. En aquest mateix moment, l’ombra de Max Schreck puja les escales, dins la pantalla.

Un altre dels autors que flota en l’imaginari de l’Ignacio és l’Ernesto Sábato. Sábato pren la paraula: “Moltes vegades m’ha sorprès com veiem millor els paisatges a les pel·lícules que a la realitat… A l’ésser humà se li estan tancant els sentits, cada cop requereix més intensitat, com els sords. No veiem el que no té la il·luminació de la pantalla, ni sentim el que no arriba a nosaltres carregat de decibels, ni olorem perfums. Ja ni les flors en tenen, de perfum”. El grup de música de l’Ignacio es diu Sobre Sordos. Aquí també canta les seves pròpies composicions. Treballa juntament amb els seus bons amics Giustino De Michele, que compon i canta tots els temes amb l’Ignacio; i Damien Serban, que s’encarrega dels audiovisuals, quelcom que no deixa de ser interessant, ja que la música de Sobre Sordos inclou imatges als seus concerts. Tornem a l’exercici del començament, però en sentit invers. Els Sobre Sordos es presenten com un grup que explora els imaginaris d’éssers perduts, desorientats, que s’allotgen uns passos allunyats del món que els envolta. La felicitat de l’Ignacio és immensa pel fet de poder treballar amb els seus companys. “Són un equip d’insomni”. A banda, col·laboren amb el grup uns quants músics, els noms dels quals copen l’escena musical francesa i europea: Bartolomeo Barenghi i la seva inseparable guitarra; Matteo Pastorino i els seus clarinets; Hugues Mayot al saxofon; el fagot de Sophie Bernado; Fidel Fourneyron i el seu trombó; la flauta de Jocelyn Mienniel; el trompetista Aymeric Avice; el contrabaix de Simon Drappier; Clément Petit al violoncel; Sylvain Rabourdin amb el seu violí; i Elsa Birgé a les veus, al costat de Giustino i l’Ignacio. Encara ressonen els ecos d’una de les cançons que van interpretar al passat concerts: “Cauen a la gespa les restes del borni, cobertes de fang i de fulles cruixents”.

El concert ha acabat. La llanterna màgica s’apaga. L’Ignacio surt de la sala i només queda el buit de la pantalla fosca. Encara ressonen els ecos de la música que s’hi ha tocat. Se’n va amb les persones que hi han estat presents. On aniran? Tornarem a sentir-les?

Mesos més tard, el veig passejant prop de casa seva. Camina per la riba del Canal de Saint-Martin. Ens saludem i sento que aquest article hagi d’acabar ara.

Llavors, recordo un dels intertítols més bonics de Nosferatu, el mateix que feia les delícies dels surrealistes: “I quan va creuar el pont, els fantasmes van venir a buscar-lo”.

L’Ignacio somriu.

Traducció al català per Gerardo Santos
Correcció a càrrec d’Helena Roura
Agraïments a l’Ignacio Plaza i a Sébastian Ronceray