Magazine

El Cos

‘El meu cos ja no era casa meva’

— Una de cada cinc nenes ha patit, o patirà, un abús sexual. El 90% dels agressors provenen de l’entorn familiar i les conseqüències per a la víctima són tant emocionals com físiques

— ‘Tenia sentiments de repugnància cap a mi mateixa. El meu cos ja no em feia sentir com a casa meva’, explica la Maria, que va patir un abús sexual quan tenia 10 anys

Tweet about this on TwitterShare on Facebook47Google+0Share on LinkedIn0

Un cop involuntari contra una porta –o el marc d’una finestra, per exemple– es transformaria en un blau intrascendent sobre la teva pell. O potser ni això. La teva vida seguiria com si res: probablement, en tancar els ulls aquella nit, ni hi pensaries. Però hi ha blaus que no marxen. Potser sí que desapareixen de la superfície, però romanen dins. Ben endins. El dolor que provoquen les agressions sexuals és com una gota xinesa: arriba tan enllà que arrossega les teves emocions cap a un abocador tòxic fins a desnaturalitzar-les. Fins a aconseguir que, agredida i embrutada per algú altre, ja no reconeguis el teu cos com a part del teu jo més íntim. Les qui n’han patit una parlen de repugnància. De fàstic.

Ara bé, hi ha casos en què aquest dolor profund, un dia, emergeix: el cos de la víctima esclata. Emmalalteix. Amb un blau a la pell no n’hi havia prou. I, aleshores, només si escoltes el teu cos i entens què li passa –procés que pot trigar anys o no culminar mai– aconseguiràs subvertir el dolor i, per tant, la violència d’un sistema que és còmplice de tants casos com el teu.

Una de cada cinc nenes –del món que anomenem desenvolupat– ha patit maltracte de caràcter sexual. O el patirà. És una dada de l’Informe d’abús sexual infantil de 2016 del Síndic de Greuges de Catalunya, malgrat que es tracta de situacions tan difícils de quantificar com de guarir. De fet, en aquest mateix informe, el Síndic va denunciar que el dret dels infants víctimes d’abús a la recuperació física i psicològica presenta, a hores d’ara, greus dèficits de compliment. El diagnòstic és dur: “La manca de dispositius per oferir tractament especialitzat constitueix una mancança en l’abordatge de l’abús sexual infantil des dels poders públics, i vulnera el dret dels infants a ser protegits de la violència, en els termes previstos en la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant i en la llei d’infància de Catalunya”.

 

Una metàfora visual del bloqueig físic i del terror mental que va patir la María a causa de l’abús sexual. Borja Alegría ©

 

L’any 2007, la Maria Megías tot just es disposava a escriure les primeres línies de la seva vida sobre emocions en blanc. Tenia 10 anys quan un abús va condemnar-la a començar a créixer sobre un tel d’emocions enfosquides i estripades. El seu món, a priori plàcid, es va ensorrar. Ella era una nena que se sentia bé amb qualsevol persona, era curiosa i extravertida. Tot estava en ordre a la seva vida fins que l’oncle de la seva àvia, a qui veia i tractava com a un avi, va abusar d’ella. Cada any, la família es reunia a casa d’ell per celebrar el seu aniversari i, per tant, la Maria estava acostumada a tractar amb ell i no va poder sospitar allò que acabaria passant.

La Maria encara no havia definit la persona que havia de ser. L’abús sexual té efectes greument perjudicials per als infants tant a curt com a llarg termini, ja que els pot causar lesions i, també, conseqüències psicològiques, emocionals i de salut. Fins i tot, en etapes posteriors de la vida:

–En aquell moment, jo no tenia identitat, era una nena i la identitat en sí encara no s’havia arribat a formar. Evidentment, [l’abús] em va canviar; però més que la identitat, la qüestió era el que jo sentia cap a mi mateixa. No em sentia bé amb el meu cos i amb les meves emocions. Era com si el meu cos ja no fos casa meva.

El cos de la Maria va començar a mostrar símptomes postraumàtics al cap de poc temps. Va patir ansietat i nervis excessius que li afectaven l’estómac. Però no va ser fins 10 anys després de l’abús que el cos de la Maria va esclatar.

–Em van començar a sortir taques a la pell que se m’inflaven. Els metges no sabien ben bé què era. Em van fer tres informes d’urgència amb diagnòstics diferents relacionats amb al·lèrgies i, evidentment, aquesta no era la raó. El darrer cop que em va passar va ser l’any passat i em va afectar a les mans amb molta violència.

Les seves mans es van inflar tant que no hi cabien dins la seva pròpia pell. L’epidermis s’esquerdava com el cràter d’un volcà abans d’una erupció i, dins seu, els músculs i tendons no donaven més de sí, i feien impossible que pogués activar els dits o tancar el puny sense patir un dolor insuportable. Amb prou feines podia agafar un objecte i sostenir-lo sense que caigués. Intentava fer pinça amb els dits però els objectes no quedaven subjectes entre ells.

La Maria ha triat una localització molt concreta per parlar amb mi, per sentir-se prou tranquil·la quan comenci a relatar i a reviure aquelles experiències tan doloroses. Caminem en fila índia pel Raval fins arribar al pati de la Biblioteca de Catalunya, que, en època gòtica, allotjava l’Hospital de la Santa Creu, dedicat a la caritat dels pobres. El pati es va concebre com un claustre on encara ara és fàcil imaginar les monges oferint breus passejades de pau als convalescents. Al pati, hi ha un grup d’alumnes guiats entre els tarongers per les explicacions de la professora. També una noia amb un vestit d’acompanyant de núvia de color salmó i maquillada en excés que va fent “poses” molt seriosa davant el noi que li fa les fotos. I un home que intenta dormir al costat d’unes escales de pedra, embolicat de cap a peus amb roba vella d’hivern. Al fons, hi ha nois joves magrebins amb gorres de baseball capgirades que parlen de les seves coses.

La Maria i jo també anem parlant de les nostres coses mentre ens asseiem a sota d’un gran arc de mig punt integrat en una de les façanes de l’edifici. Les pedres del paviment estan fredes i humides. Allà mateix, també hi devien caure les llàgrimes de moltes dones que, durant segles, van arribar a l’hospital arrossegant les ferides d’abusos i agressions.

 

 

Amb les mans paralitzades, la Maria va perdre el seu sentit de ser, de comunicar-se amb el món. Borja Alegría ©

 

–I què va fer que t’adonessis que la reacció del teu cos responia a l’abús que havies patit?

–Jo pertanyia a un grup de monitors en què un noi va abusar de dues companyes. En un consell, vam decidir fer-lo fora i, llavors, una de les víctimes d’aquest noi es va encongir i va començar a plorar. Quan la vaig veure així, vaig explotar. Dues hores més tard, tenia les mans inflades, esquerdades, supurant, i no podia moure els dits.

Anys després, el seu cos encara reaccionava a l’abús que tant l’havia afectada de petita.

–[Després de l’agressió], vaig tenir sentiments de repugnància, de rebuig total cap a mi mateixa. Em feia fàstic i em sentia bruta. Tot això, aleshores, no entenia per què em succeïa, passava com una cosa més amb la qual havia de viure. No entens el que t’ha passat, però saps que és una cosa dolenta, completament negativa, de la qual te n’has d’avergonyir.

Mesos després de l’abús, la Maria va tornar a veure la persona que havia abusat d’ella. El tenia davant i els seus ulls no van poder suportar la seva presència. Ningú no sabia res, encara; ningú no podia ajudar-la. Fugir, fugir sense dir res, amagar-se d’ell ben lluny. No, no: millor quedar-se al costat del pare i la mare. Desaparèixer sense més, si us plau, evaporar-se sense fer soroll.

–Allò era una bola de podrit que portes a dintre; per tant, quan més temps ho portes a dins, més es podreix.

Però havia d’anar a casa d’ell per una celebració familiar. A casa d’ell, on havia passat tot. Tornar a aquella habitació. Quedar-se sola amb ell en algun moment. I no volia estar al seu costat quan bufés les espelmes del pastís. Es negava a estar a prop d’ell. No li volia fer un petó de cap de les maneres. La Maria va reaccionar abans d’anar-hi. No podia suportar la idea que li tornés a passar el mateix i ho va explicar tot. Va trigar un any a verbalitzar el que li havia passat. Amb qui primer va parlar va ser amb el seu pare i la seva mare.

–La primera reacció dels meus pares va ser d’incredulitat i, després, el meu pare va començar a cridar com mai a la vida. L’home que va abusar de mi era l’oncle de la meva àvia. La meva mare el va trucar i el va estar insultant durant una bona estona. Després, ho va explicar a la resta de la família per esbrinar si hi havia altres casos com el meu. Es van destapar dues històries més: amb la meva àvia i la cosina de la meva àvia. Jo no volia que ho sabés tothom i vinguessin a comentar-ho amb mi. Era massa dur. Ara hi ha certa gent gran que em repugna. Treballo en un quiosc i hi ha clients a qui no aguanto la presència.

–Vau denunciar-lo?, li pregunto mentre se’m va contagiant la sensació de tensió a l’estómac.

–Els meus pares m’ho van proposar. Els vaig dir que no perquè no volia estar en una comissaria amb dos policies que serien homes, amb el meu pare que també és un home, parlant d’un cas que no tindria conseqüències perquè, si no és violació, no hi ha conseqüències penals. Passar aquest mal tràngol per no aconseguir res era absurd. Una denúncia d’aquest tipus d’abús no hagués evitat que ell ho tornés a fer, i el seu entorn no ho hauria sabut mai. La gent no té accés a les denúncies. Per a ell, no tindria cap repercussió i, en canvi, el que suposava per a mi el fet d’explicar-ho i reviure-ho era horrible. Ja ho vaig explicar als meus pares i va ser duríssim.

 

“Tots els canvis en la meva manera d’entendre el meu cos i les meves emocions sempre han anat junts. Els sentiments que tenia no eren només envers el meu cos sinó cap a la meva persona”. Durant la sessió, la Maria em demana una fotografia en aquesta posició perquè diu que resumeix la seva actitud a la vida: positiva, però protegida. Borja Alegría ©

 

Malgrat no ocupi planes de diaris –i encara menys, converses de bar–, moltes agressions sexuals segueixen aquest mateix perfil, el de la Maria: menors d’edat que són agredides per un familiar. De fet, la Unitat Central de Menors dels Mossos informava que de les 1.830 denúncies per agressions o abusos sexuals rebudes l’any 2015 a Catalunya, el 35% corresponien a menors d’edat. I del total d’aquestes denúncies, més del 90% van ser delictes comesos a l’entorn familiar. Això sí, el Síndic de Greuges també va denunciar el 2016 que els Mossos detecten menys d’una quinzena part dels abusos sexuals infantils.

L’impacte que té un abús sexual pot deixar un senyal irreparable en la víctima, especialment en les víctimes més petites. Com va ser el cas de la Maria, a qui la seva immaduresa i vulnerabilitat van multiplicar exponencialment el dany causat sobre la seva vida emocional.

–Sentia vergonya i culpa. Però no només pel que m’havia passat amb l’abús. Si els meus pares es barallaven, o les meves amigues s’enfadaven… Qualsevol cosa em feia sentir una culpabilitat impressionant! Al final, el que feia quan carregava amb aquestes culpes per coses quotidianes i petites era ocultar la culpa per l’abús, perquè feia servir la mateixa emoció per a tots els casos: la culpa. Si sobredimensionava allò quotidià, l’abús el tenia menys present.

–I et vas allunyar de la gent de la teva edat?, segueixo.

–Jo ja era una persona emocionalment més madura que els meus companys i això ho va potenciar. Si a mi ja em costava fer amics, encara em va costar més. Em portava millor amb els amics de la meva germana, que eren catorze anys més grans que jo. En aquest moment, també vaig passar d’una escola d’educació primària molt familiar i amb pocs alumnes a un institut de secundària amb quatre línies per curs. Vaig entrar-hi sense conèixer ningú i els problemes es van anar sumant, tenint en compte que la meva adolescència a nivell físic també es va avançar. Això va provocar que no encaixés a la meva classe. Vaig patir bullying verbal i, durant aquells anys d’ESO, encara em vaig tancar més en mi mateixa. L’abús que vaig patir em va treure l’adolescència.

 

Aquesta pedra en concret, amb un relleu abrupte i destacat, és una de les superfícies que a la Maria més li agrada acariciar i interpretar. Borja Alegría ©

 

Encara ara, amb 21 anys, la Maria transmet calidesa i tranquil·litat. Sembla la protagonista infantil d’una llegenda nòrdica: té la pell blanca, la mirada transparent, és molt petita, porta el lateral del cap rapat i diu que té molta força. Es vesteix amb la tècnica de la ceba, posant-se tot de capes fins que la forma del seu petit cos desapareix. Sempre porta botes de muntanya i carrega tot el dia una motxilla ben grossa i negra, potser perquè quan et roben la infantesa i el teu cos esclata de dolor, caminar per la vida s’assembla a la idea de creuar l’Himàlaia.

–Malgrat poder triar una persona de la meva edat amb qui sentir-me bé, em seguia sentint bruta i utilitzada amb la sobrecàrrega emocional d’una relació sentimental. A la primera parella que vaig tenir amb 17 anys li vaig parlar de l’abús i em va dir que li hauria d’haver dit abans de tenir relacions sexuals amb ell, cosa que em va fer sentir més assenyalada encara.

Per sort, la següent experiència va ser diferent. Va ser fa dos anys, durant la seva primera relació sexual. Tot anava més o menys bé quan la Maria es va aixecar sobtadament i se’n va anar a l’altra punta del pis. Es va fer una bola en un racó i va plorar. En aquest cas, però, ell la va escoltar, la va relaxar i va plorar amb ella mentre s’abraçaven: “Va empatitzar amb mi, per fi trobava una persona amb qui podia gestionar aquestes coses”.

–Com et relaciones ara amb els homes?

–Molt malament. Sobretot amb els de la meva edat. Moltes vegades em sento intimidada, bloquejada… He descobert el que és el treball amb dones i això ha marcat un abans i un després. També m’ha ajudat molt conèixer dos homes que són prou empàtics com per fer-me pensar que puc fer un canvi en aquest sentit però, en general, la meva relació amb els homes és nefasta.

–Els homes necessitem molta pedagogia en relació a aquests temes i al feminisme en general. Tu t’encarregues de fer aquesta tasca?

–Ara li poso el nom de feminisme, però el conjunt d’actituds que formen aquesta manera d’entendre els drets de les dones ja el portava dins meu fa anys, mentre mirava de gestionar el que m’havia passat. Al llarg del temps, he anat consolidant la idea que aquestes accions no poden quedar impunes i crec que, si ara em trobés la persona que va abusar de mi pel carrer, l’atacaria. El feminisme ha de ser una lluita no violenta, però hi ha casos en què t’has de defensar com sigui.

–Com reacciones ara davant d’un assetjament?

–Amb dents i ungles, tot i que, si la persona té dos dits de front, és suficient parlar-hi i fer pedagogia. M’he trobat amb el cas d’una companya a qui li havia passat i, si ella ha volgut el meu ajut, li he explicat quines són les coses que no ha de permetre que passin. Quins són els límits. La pedagogia es pot fer en contra dels casos de masclisme però també a favor d’arrelar el feminisme entre les noies. El problema és quan els adults, o els professors, et diuen que són coses que passen i que no s’hi pot fer gaire cosa. No passa sovint però algunes reaccions que he vist no m’han agradat gens, sobretot les que normalitzen aquests fets. Et diuen “no li facis cas i pararà”. Però t’ho diu un home que està acostumat a controlar les situacions i no entén que no és tan fàcil per a una noia.

 

La Maria s’asseia en aquesta escala amb companys de classe durant el temps que va estudiar a la Massana. Un entorn que la feia sentir com a casa. Borja Alegría ©

 

–Creus que la teva experiència, el teu aprenentatge, podria estalviar a una noia que acabi de patir un abús una part d’aquests bloquejos i dolors?

–No pots estalviar-te res. Tot el que t’estalviïs és negatiu perquè vol dir que no ho estàs gestionant. Per exemple, només has d’anar al psicòleg quan estàs preparada per rebre ajuda.

La Maria fa poc temps que hi va, a la psicòloga. Assegura que li va molt bé. Ha trigat molts anys a anar-hi perquè considerava que podia solucionar-ho tot ella sola. No va dimensionar l’abast del problema, reconeix.

En el reportatge abans citat, la psicoterapeuta Susana García Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten les persones que han patit un abús com un aspecte clau a superar: la víctima d’abusos “separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir del plaer, però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.

La Maria també ha optat per aquest camí, el de l’art. Ara, les seves mans, aquelles que un dia van esclatar en forma d’una greu inflamació i el conseqüent bloqueig, són bàsiques per a desenvolupar els estudis i la vida professional artística que ha triat. La Maria va decidir estudiar arts aplicades al mur a l’Escola Massana: pintura, vitralls, ceràmica, mosaics. Ara fa reproducció artística en fusta a l’Escola Municipal d’Art i Disseny (EMAD) de La Garriga.

–Quins comportaments masclistes observes amb més freqüència entre els teus companys d’escola?

–Els estudis que jo faig es desenvolupen en un entorn molt masculinitzat i masclista perquè es relacionen amb la força física, la perseverança… Has de ser un home. No coneixem fusteres, coneixem fusters. El gremi de la fusta està controlat per homes i qui té credibilitat són els homes. M’he trobat companys de classe que no donen credibilitat a les professores. També m’he trobat casos d’assetjament sexual, prejudicis contra l’homosexualitat…

***

La Maria agafa un serjant i empresona una peça de fusta sobre la taula que ja ha començat a transformar en una màscara. Després, obre una caixa d’eines plana i ampla. A l’interior hi ha un joc de gúbies impecables: almenys quinze gúbies diferents disposades en paral·lel com si fossin bisturís. En tria una i es posa de puntetes sobre les seves botes de muntanya per agafar uns centímetres més d’alçada. Amb el genoll apuntant al cel, clava una perllongada estocada a la part superior de la peça. Tensa el cos però no perd l’equilibri. S’eleva i gira alhora sobre el tros de fusta: “Imatge número 20” de la Tauromàquia de Goya. La coreografia no s’improvisa perquè, en cada moviment, li cal aplicar tota la seva força. Ara, envolta la màscara amb una mà i amb l’altra fa com si piqués gel amb molta precisió. Rotació sobre ella mateixa. Judo, ioga. Respira per fer una pausa i, a continuació, bufa sobre la màscara per fer fora les impureses. Al terra s’acumulen les petites i primes làmines de fusta recaragolades que, com els manyocs sobre les rajoles de les perruqueries, han anat caient sense fer soroll. Deixa les eines un moment. Es recolza amb les mans a la taula, ajup l’esquena, fa un estirament com si pregués a la Meca.

 

A l’escola EMAD de La Garriga, la màscara que està tallant sobre fusta de til·ler recorda la cara d’un dimoni. En ella, la Maria expressa la ràbia que no ha sabut gestionar. “Això cansa, i la presència de la càmera m’esgota més encara”, em diu. Borja Alegría ©

 

–Les meves mans són el meu canal directe de comunicació amb el món. Transmeten exactament les coses al meu cervell per tal que jo les pugui entendre. M’agrada molt treballar amb fang l’escultura i el volum. Jo entenc el volum a partir de les mans. Amb les persones, només faig servir les mans quan els tinc molta confiança, perquè són la meva eina d’expressió però també són la part més delicada.

La fusta és com un mapa criptogràfic que les mans de la Maria interpreten amb sensibilitat extrema. És el tacte, el fet de sentir els volums amb els dits, entendre’ls dins la ment, el que permet a la Maria saber si aquell tros de fusta ha de ser o no modificat: “El material em parla, puc notar la seva calidesa, la seva superfície, la seva profunditat, la seva duresa, les seves línies i les seves formes”.

I és que la Maria ha après a entendre el món tocant-lo, a entendre què li passa al seu cos a través de l’art. Però el camí per subvertir un dolor tan profund és llarg. Ella assumeix que encara li costa establir confiança amb les persones a nivell sensorial: “Ho toco tot per a entendre-ho. Si veig un arbre, el vull tocar. Toco el ferro, toco les parets. Hi ha volums que no es veuen, només es poden tocar”.

 

A la Maria li agrada el fang negre i les formes orgàniques. En aquest cas, realitza una interpretació lliure de la forma d’una vagina. Borja Alegría ©

 

La Maria ha establert una relació terapèutica amb els objectes que crea dins seu una curiositat que la manté calmada:

–Les meves mans s’automatitzen un punt més enllà del poder que hi pugui tenir sobre elles el meu cervell. Aquest punt és màgic, fantàstic. Prefereixo estar fent això que estar acompanyada de persones.

Edició a càrrec de Laia Seró
Edició fotogràfica a càrrec de Estefania Bedmar
Correcció a càrrec d’Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Una de cada cinc nenes ha patit, o patirà, un abús sexual. El 90% dels agressors provenen de l’entorn familiar i les conseqüències per a la víctima són tant emocionals com físiques

— ‘Tenia sentiments de repugnància cap a mi mateixa. El meu cos ja no em feia sentir com a casa meva’, explica la Maria, que va patir un abús sexual quan tenia 10 anys

Articles relacionats