— La policia s’empara en la secció 377 del codi penal indi per arrestar, fer xantatge i abusar dels membres de la comunitat LGTB
— Andy Silveira lluita contra els prejudicis de la sociedad índia assegurant-se que ningú que el conegui a ell pugui mai dir que no coneix a una persona homosexual
0
0
0La lluita per la descriminalització de l’homosexualitat a l’Índia
(La primera part va ser publicada dimecres 15 de juny)
Cinc
El 14 de maig del 2015 vaig acabar el meu voluntariat a la Fundació Vicente Ferrer després de set mesos. Aquella nit em vaig acomiadar de Anantapur, la ciutat més lletja, bruta i extraordinàriament bonica que he conegut. A les 11 de la nit vaig agafar un bus a la parada de l’Hotel Nandini amb direcció a Hyderabad. L’endemà seguiría viatjant en tren cap al nord, a Calcuta, i després a l’Himàlaia. Però abans faria una parada a casa de l’Andy.
L’Andy viu als afores d’Hyderabad, en un complex residencial més semblant a qualsevol bloc de pisos d’una ciutat dormitori espanyola que als slums de les ciutats índies. Els blocs estan envoltats per un filat i vigilats per guàrdies. A l’entrada, em demanen el nom, el motiu de la visita, el meu número de telèfon i la meva signatura. Pel que fa al seu poder adquisitu i qualitat de vida, l’Andy és un privilegiat al seu país.
El pis de l’Andy és acollidor i espaiós. Hi ha dues habitacions: una per a ell i una altra per a la seva mare. L’Alda va anar a viure amb ell després de la mort del seu home. Quan va morir l’Andy, els seus pares van envellir de cop. La salut de l’Antonio va empitjorar amb el temps. La de l’Alda també es va deteriorar. Quan l’Andy li va dir que era gai ella li va dir que l’estimava igual i que el recolzava.
L’habitació de l’Andy té prestatgeries a vessar de llibres de temàtica LGBT i novel·les roses gais. Una part d’elles les va “heretar” del seu oncle, que segons l’Andy es va endur la seva homosexualitat a la tomba.
L’Andy porta una camisa de ratlles arremangada, indumentària típicament índia. Em convida a seure a la cuina mentre conversem. En general, la seva veu és dolça. No obstant això, quan parla del dolor i la injustícia provocada per la situació legal de la comunitat LGBT el to de la seva veu s’endureix. Parla amb ràbia i mai no se li acaben els exemples.
Més de la meitat dels homes que mantenen relacions homosexuals a les grans ciutats estan casats amb dones
“A Bangalore, una dona va descobrir que el seu marit era gai. Va amagar càmeres a la seva casa, i quan va tornar després d’anar-se’n uns dies va descobrir que el seu marit havia estat mantenint relacions sexuals amb altres homes”, diu l’Andy.
La dona va lliurar els vídeos a la policia. “El meu marit és un homosexual actuant en contra de la naturalesa”, va dir ella, segons l’informe policial citat per The New York Times. “Prenguin accions legals contra el meu marit homosexual”. Ho van fer. El 26 d’octubre de 2014 la policia va arrestar el seu marit. Els seus càrrecs: violar la secció 377 del codi penal.
Segons The Humsafar Trust, una organització especialitzada en tractar membres de la comunitat LGBT amb el virus del VIH, a Mumbai més de la meitat dels homes que mantenen relacions sexuals amb altres homes estan casats amb dones. Representen entre un 50 i un 60%. Segons l’organització, les dades es poden extrapolar a les altres grans urbs del país. A les ciutats més petites o als pobles, on gairebé no existeix l’anonimat, ho estan gairebé tots: entre el 80 i el 90%.
Un de cada deu homes gais a Mumbai és seropositiu
El director de programes de Humsafar Trust, Pallav Patankar, assegura que les implicacions d’aquests matrimonis van més enllà del dolor provocat per viure una mentida. “Els homes casats tenen més predisposició a contraure el VIH comparat amb els solters perquè no porten preservatius amb ells”, explica. “Dins del matrimoni no el fan servir, o sigui que si la dona li’n troba un li dirà ‘quan ens anem al llit no utilitzem condó, per què en portes un amb tu?’”.
El marit amb VIH pot passar la infecció a la seva dona i fills. A Mumbai, un de cada deu homes gais és seropositiu.
L’Andy explica que està cansat de veure com altres homes gais acaben casant-se amb dones. sempre passa. Una vegada i una altra.
“En alguns casos, després de casar-se segueixen mantenint relacions sexuals amb homes. Avui dia tens totes aquestes apps: Planet Romeo, Grinder, Webmen… Si vols, és fàcil trobar companys sexuals”, explica.
La pàgina web de contactes Planet Romeo, per exemple, té a l’Índia prop de 217.000 usuaris. Com és possible que una pàgina web de contactes destinada a un públic gai funcioni en un país on les relacions sexuals entre persones del mateix sexe es consideren delicte?
Segons Andy, ningú impedeix als homes gais mantenir relacions sexuals en privat. El que és difícil és viure obertament com a gai i tenir una relació. La llei penalitza el sexe però castiga l’amor. Assenyala com a delicte l’acte, però condemna la identitat.
“La llei és simbòlica. Perquè no il·legalitza res. Només parla de sexe”, diu l’Andy. “I no obstant això, les repercussions pel que fa a com la població percep la comunitat LGBT i com nosaltres mateixos ens sentim són enormes. Ara, la sensació és de derrotisme. Sento que no passarà res de nou en molt temps”.
Hi ha alguns que, com ell, se senten forts i decideixen lluitar. Però no tots són com l’Andy. “Hi ha molts que han perdut l’esperança i senten que les coses a l’Índia no milloraran. Així que opten per casar-se i tenir fills, que és el que fa tothom, en comptes de sortir de l’armari. Perquè no veuen cap motiu per fer-ho. Em diuen, ‘encara que surti de l’armari, què hi guanyo?’ No hi ha un després. Aquest és el dilema per a molta gent.”
Sis
Quan el Tribunal Suprem va decidir anul·lar la suspensió de la secció 377, va argumentar que el seu impacte en la societat era molt limitat: en més de 150 anys, assegurava, menys de 200 persones han estat processades.
La justificació del Tribunal ha estat objecte de les crítiques d’activistes de la comunitat LGBT. Danish Sheikh és advocat. Treballa a l’ONG International Commission of Jurists i durant els últims cinc anys ha estat membre del grup Alternative Law Forum, una de les plataformes més actives en la lluita legal per despenalitzar el sexe homosexual. Les dades del Tribunal Suprem són, diu, enganyoses.
Els menys de 200 casos dels quals parla el Tribunal Suprem es refereixen exclusivament als casos que han arribat a un dels Tribunals Superiors del país. És a dir, als casos en què un tribunal ordinari ha dictat sentència però després s’ha apel·lat a un tribunal superior. Segons Sheikh, això només passa en comptades ocasions. Els acusats de violar la secció 377 eviten enredar-se en disputes legals per tal de passar desapercebuts i no ser víctimes de l’estigma social.
Tretze homes van ser empresonats per violar la secció 377 i van patir abusos a mans de la policia
Després de la sentència del Tribunal Suprem, el nombre de denúncies presentades sota la secció 377 va créixer. Però és difícil saber amb certesa quantes afecten a homes o dones acusades de ficar-se al llit amb persones del seu mateix sexe. La secció 377 també s’utilitza per perseguir casos de pedofília i sexe no consentit. Moltes de les denúncies les presenten terceres persones que no han estat directament implicades en l’incident i el testimoni de les quals és ambigu. Per exemple, els pares d’un noi gai poden denunciar a la seva parella i declarar a l’informe policial que el seu fill ha estat víctima d’una violació.
“Bàsicament el que dic és que si algú diu que la secció 377 no s’està fent servir és incorrecte. Sí que s’aplica”. I més que abans.
L’informe Dignity First, elaborat per Alternative Law Forum al cap d’un any de la sentència del Tribunal Suprem, estudia els perjudicis ocasionats per la secció 377 en la comunitat LGBT i els nombrosos abusos patits a mans de la policia.
Entre els exemples, cita el cas de la dona que va filmar el seu marit a Bangalore. També explica el cas d’un metge que va patir el xantatge d’un grup de joves després de mantenir relacions sexuals amb ells. Van obligar-li a pagar 1,2 milions de rupies, uns 16.000 euros, a canvi de no fer públic el material. Al final, la policia va intervenir. Els va detenir a tots; també al metge.
Un dels casos més sonats és el dels abusos en una presó d’Hassan, a l’estat de Karnataka. La mitjanit del 2 de novembre de 2013, la policia va detenir en una batuda a tretze homes acusant-los de violar la secció 377. L’informe Dignity First assenyala diverses irregularitats i posa en dubte la versemblança de les denúncies que la policia va fer servir per justificar els càrrecs.
“La policia ha destrossat la meva vida, el meu futur i el meu dret a viure. Vam ser torturats i el nostre futur és desolador”
A la presó, van amenaçar-los i els van intimidar perquè revelessin informació d’altres companys gais. Quan demanaven explicacions, només rebien cops. Els van obligar a treure’s la roba i baixar-se els calçotets mentre els policies tocaven les seves parts íntimes amb un pal i feien comentaris obscens. Els deien que qui els havia donat el dret de vestir sari, el vestit típic de les dones al país.
Al cap de deu dies van ser alliberats, però els problemes no havien fet més que començar. Havien quedat assenyalats per a tota la vida davant una societat que els veia amb mals ulls. Un d’ells explica com va ser rebutjat per la seva mare després de l’incident. Un altre, com va haver de mudar-se perquè els professors de la seva filla li demanaven a ella detalls de l’incident. En declaracions reproduïdes per l’informe, un dels arrestats deia: “No puc viure aquí. Tenia una molt bona reputació. Ara la gent no parlarà amb mi. La policia ha destrossat la meva vida, el meu futur i el meu dret a viure. Vam ser torturats i el nostre futur és desolador… la policia és responsable d’això”.
Però les denúncies i els casos de violència són només una part del problema. L’informe també recull testimonis on el perjudici ocasionat és menys evident.
En un, un noi parla de com patia burles dels seus companys de feina i temia que el denunciessin per ser gai. Un altre noi es queixa que el seu pare, després de conèixer la sentència, li insistia encara més perquè es casés amb una dona. A Bengala Occidental, una mare explica com part de la família no aprovava que ella acceptés l’homosexualitat del seu fill i intentava treure-li les seves accions de l’empresa familiar. A Mumbai, un pare té por de deixar el seu apartament en herència a la seva filla lesbiana per por que els veïns la denunciïn si algun dia decideix mudar-s’hi amb la seva parella.
L’informe compara l’impacte de la secció 377 amb un iceberg. A la punta estan la persecució policial i les denúncies; a la base, les innombrables amenaces que els membres de la comunitat LGBT pateixen cada dia. La part més cridanera és la violència. Però la seva grandària és insignificant comparada amb el que no es veu; un enorme bloc de gel submergit en l’oceà. És la por.
Set
Les eleccions al Parlament indi es van celebrar entre el 7 d’abril i el 12 de maig de 2014; hi havia 814,5 milions d’electors amb dret a vot i més de 8.000 candidats. L’Índia, la major democràcia del món, també celebra les eleccions més descomunals del planeta.
Un mes abans, el diari en anglès més venut del país, The Times of India, va publicar els resultats d’un estudi realitzat per The Humsafar Trust sobre la intenció de vot de la comunitat LGBT. Els resultats són radicalment diferents a la intenció de vot de la resta de la població i reflecteixen una de les claus per entendre el pessimisme de l’Andy i milions de persones que, com ell, anhelen la legalització de l’homosexualitat.
La majoria dels enquestats (45,17%) votaria l’Indian Congress Party, la històrica formació que Mohandas K. Gandhi va liderar durant la lluita per la independència i que des de llavors ha governat el país de manera gairebé ininterrompuda. El segon partit en intenció de vot (41,07%) va ser el Aam Aadmi Party, o partit de l’home corrent, que ha fet de la lluita contra la corrupció la seva bandera. El tercer (13,76%) va ser el Bharatiya Janata Party (BJP), el “partit del poble indi”.
El president del BJP, el partit del govern, assegura que la homosexualitat és “antinatural” i no pot ser recolzada
“Els resultats de l’enquesta no haurien de sorprendre”, va escriure el periodista. “Tant el ICP com el AAP s’han mostrat contraris a la secció 377, mentre que el president del BJP Rajnath Singh ha qualificat l’homosexualitat d’‘antinatural’”.
El BJP no només va guanyar les eleccions; va arrasar. Va aconseguir més del 30% dels vots, que es van traduir en una majoria absoluta amb 282 seients al Parlament. Narendra Modi va ser escollit primer ministre. L’IPC, que venia de governar, no va arribar al 20% i es va quedar en 44 diputats. Va ser la pitjor derrota de la història del partit.
Quan el Tribunal Suprem va invalidar la derogació de la secció 377 va suggerir la possibilitat que fos el Parlament qui solucionés la disputa. Al cap i a la fi, tenia el poder de legislar i canviar la llei.
Però el dia que vaig entrevistar l’Andy a Hyderabad, una de les primeres coses que em va dir va ser que la majoria absoluta del BJP era descoratjadora. “Creuen en la ideologia hindutva (nacionalisme hindú conservador) i són molt homófobos”, va dir. “Trigarà anys a passar res de bo al país”.
Shashi Tharoor ha estat una de les veus més crítiques al Parlament contra la secció 377. Tharoor, membre de l’IPC, és també exministre i un influent escriptor. El 2006 va acabar segon després de Ban Ki-moon en la votació per triar el Secretari General de les Nacions Unides.
El passat 18 de desembre, en una cambra baixa gairebé buida, Tharoor va proposar una esmena a la secció 377 per despenalitzar les relacions sexuals consentides entre adults. Va ser rebutjada per 24 vots a favor i 71 en contra. Durant la votació, desenes de parlamentaris es van aixecar per esbroncar-lo. Ho va tornar a intentar l’11 de març: 14 a favor, 58 en contra i una abstenció.
Tharoor diu que no es rendirà, però és realista. En un article recent, escriu: “Si el BJP, amb la seva majoria aclaparadora al Parlament, decideix oposar-se a la descriminalizació, hi ha poca cosa que puguem fer abans de les properes eleccions.”
A l’oposició no li surten els números.
“Si el BJP, amb la seva majoria aclaparadora al Parlament, decideix oposar-se a la descriminalització, hi ha poca cosa a fer”
El BJP és un partit conservador que basa la seva ideologia en la religió hindú, fet que els ha comportat crítiques per discriminar les minories religioses. En els últims anys, el partit ha promogut lleis per prohibir el consum de carn de vaca, que consideren sagrada. La seva oposició a les relacions homosexuals es basa en la idea que aquestes són contràries a la tradició del país.
El 15 de desembre de 2013 l’informatiu de l’edició índia del canal CNN presentava la notícia amb el següent titular: “Gai Sex Illegal Again” (El sexe gai, il·legal de nou). La presentadora informava: “El BJP ha deixat clara la seva posició pel que fa al sexe gai. Només uns dies després que el Tribunal Suprem decretés en un controvertit veredicte la recriminalizació del sexe gai, el president del BJP Rajnath Singh s’ha mostrat a favor del veredicte i de la secció 377, que data del 1816. Això és el que va dir al diari The Daily Telegraph, i cito: ‘Volem deixar clar que recolzem la secció 377 perquè creiem que l’homosexualitat és antinatural i no pot ser recolzada’”.
A continuació, la pantalla es partia. A un costat, imatges d’una manifestació amb la pancarta “Proud to be gai” en primer plànol. A l’altre, Mukhtar Abbas Naqvi, portaveu del BJP. “El que Rajnath Singh ha dit respecte a la secció 377 és correcte”, declarava. “No podem portar la cultura occidental a la nostra societat”. Curiosament, Abbas Naqvi parlava en anglès i vestia camisa i americana.
La periodista entrava després en connexió telefònica amb Devdutt Pattanik, historiador i autor de diversos llibres sobre la mitologia hindú. La periodista pregunta: “Quan la gent et diu que va en contra de la cultura índia, que el sexe homosexual o gai és antinatural, quin és la teva resposta?”
“Va haver-hi un temps en el qual molta gent a l’Índia creia que la gent… que la intocabilitat (persones excloses del sistema de castes) és natural, i van trobar escriptures per justificar-ho. Crec que avui cap societat diria que és correcte. Hi ha gent que ha recolzat que les dones no rebin educació, que les dones siguin cremades en la pira funerària del marit… i va haver-hi un temps en el qual la gent de debò creia que això era el correcte. Però ho hem deixat enrere, ho hem posat en qüestió.”
L’hinduisme, conclou l’entrevistat, no és una religió estàtica. És fluïda. No té dogmes, sinó que s’adapta al seu temps. Això, precisament, és el que li ha permès sobreviure al llarg dels seus 4.000 anys d’història.
Vuit
L’any 2011, l’Andy va treballar a Knoah Solutions, una empresa de comunicacions telefòniques. Les preferències sexuals de l’Andy no eren cap secret; els seus companys sabien que era gai i ell sabia que ho sabien. Però mai ho van parlar. Un dia, una treballadora nova va començar una conversa amb l’Andy. Sense que ell li preguntés, ella li va dir que estava casada. Ell va contestar que era gai. L’endemà, el van fer fora de la feina.
El 92% dels homes indis assegura que se sentiria avergonyit de tenir un fill gai
Al cap de deu dies va trobar una feina millor. Més tard el van contractar a Deloitte, on segueix treballant. Està content: parla amb naturalitat de la seva homosexualitat i ningú li posa pegues per això. Però ell és un privilegiat. L’homofòbia, a l’Índia, és la normalitat.
Segons l’informe International Men and Gender Equality Survey (IMAGES) de 2011, el 89% dels homes indis van respondre afirmativament a la pregunta de si se sentien incòmodes en presència d’homes homosexuals. El 92% van dir que estarien avergonyits de tenir un fill gai.
Altres estudis mostren que la situació és pitjor en altres regions del món. Segons un estudi de Pew Research Center, el 67% dels enquestats a l’Índia consideren l’homosexualitat “moralment inacceptable”. Van fer la mateixa pregunta en sis països de l’Àfrica Subsahariana. La xifra va ser del 82%. A Orient Mitjà, on també van seleccionar sis països, era del 89%. Però això no canvia res per a la comunitat LGBT de l’Índia.
“Jo he pogut sortir de l’armari perquè tots els que ho van fer abans que jo m’ho van posar fàcil. I sento que jo, a canvi, he de fer el mateix”
No es tracta només la secció 377. És la societat.
Després de més d’una hora d’entrevista, li vaig preguntar a Andy si, malgrat tot, no veia símptomes de canvi.
“Sí”, contesta. “Almenys al meu món veig que algunes coses estan canviant”.
Ell intenta que sigui així. El seu gra de sorra consisteix a donar a conèixer la seva homosexualitat a tothom.
“Jo sempre estic fora de l’armari. Ja sigui a la feina, corrent o fent qualsevol altra cosa”, diu. “El meu objectiu a la vida és que qualsevol que em conegui no pugui dir que no coneix a cap persona homosexual. Així que sigui on sigui sempre intento que tothom sàpiga que sóc gai. Perquè llavors s’adonen que la paraula gai no és alguna cosa que només puguis trobar en un llibre. És també una persona.”
Ara, l’Andy diu que és gai amb la mateixa naturalitat amb la qual un saluda a un amic. Però no va anar sempre així. Al principi, cada vegada que ho deia a una nova persona era com una revelació; li requeria un gran esforç. La decisió de fer pública la seva homosexualitat va ser fruit, d’una banda, de la culminació de la seva lluita per reconèixer-se si mateix; d’altra banda, va ser una decisió carregada d’una ferma convicció política i un profund sentit històric.
El 2008, després de deixar l’ordre dels jesuites i acabar els seus estudis de literatura anglesa, l’Andy va començar a treballar com a professor d’anglès. Ja no estava sota l’empara de la seva família o de l’església; per primera vegada a la vida havia de valer-se per ell mateix. Necessitava guanyar un sou. Necessitava menjar.
L’Andy se sentia, en certa manera, alliberat. Però no era feliç. No li agradava la seva feina. Passaven els mesos i no tenia motius per pensar que la seva vida milloraria.
Era la primavera de l’any 2009. El Tribunal Superior de Delhi encara no havia dictaminat la sentència que derogava la secció 377 i les relacions homosexuals seguien sent un crim. Faltaven pocs mesos perquè tot canviés. Però ell no ho sabia. En aquell moment, l’Andy va creure que no mereixia la pena seguir. Va pensar en la seva germana, l’Ancy. Ella s’havia llançat a les aigües del riu carregada amb pedres, com Virginia Woolf. Ell es llançaria a les vies del tren, com Anna Karènina.
Però no ho va fer.
Hi havia coses que sí que el feien feliç. Per exemple, estudiar. Sabia que era gairebé impossible viure d’això. No obstant això, va decidir intentar-ho. Després d’haver considerat treure’s la vida, l’Andy va optar pel suïcidi financer.
Al juny va presentar la sol·licitud a la English and Foreign Languages University de Hyderabad per cursar un M.Phil, un grau de recerca previ al doctorat concedit per a la realització d’una tesi a l’àrea de filosofia. Li van acceptar la sol·licitud.
El següent pas va ser triar un tema. Ell tenia clar que volia centrar la seva recerca en l’homosexualitat, però no tenia el valor per fer-ho de manera explícita. L’ideal hagués estat estudiar Queer Studies, el terme que en anglès engloba bona part del treball acadèmic relacionat amb la comunitat LGBT i les identitats sexuals. Va optar per escollir un tema que no cridés l’atenció i després centrar-se en l’obra d’un autor gai. L’Andy intentava amagar-se una vegada més. Seria l’última.
L’Andy tenia molt bona relació amb una professora de la universitat. Solien quedar a casa d’ella per menjar, xerrar i meditar junts. Ella sabia que ell era gai. Una nit, l’Andy va tenir un somni. Va veure-la a ella vestint folgadament la túnica que sempre portava per meditar. Tenia els cames obertes i a l’Andy li va semblar que el convidava a fer-li l’amor. L’Andy va despertar horroritzat i empapat de suor. “Què significava aquest somni?” va pensar. Li va estar donant voltes. Al final, ho va entendre. Va anar a parlar amb a professora i li ho va explicar. El somni no tenia res a veure amb ella. Es tractava, només, d’ell.
L’Andy es va adonar que la professora del somni era ell mateix presentant-se de manera vulnerable al món, perquè estudiar Queer Studies el feia vulnerable. Ella li va respondre: “Has d’armar-te de valor i estudiar Queer Studies i acceptar el que sigui que venja després.” Ho va fer.
No se’n va penedir. Aquell mateix estiu la secció 377 va ser derogada i la vida de l’Andy va millorar de manera prodigiosa. Estudiava el que li agradava. Era feliç. Però encara no havia fet el pas definitiu. Al cap d’un mes d’haver començat, va llegir un llibre sobre la història de la lluita pels drets civils de la comunitat LGBT als Estats Units i les protestes de Stonewall.
Tot va començar la matinada del 28 de juny de 1969, quan mitja dotzena d’agents policials van irrompre en un bar gai de Manhattan i van ordenar que apaguessin la música i encenguessin els llums. La festa s’havia acabat. No era el primer cas d’abús policial que la comunitat LGBT patia; l’homosexualitat estava perseguida i el sistema legal del país era essencialment homòfob. Però aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. La gent es va encarar amb la policia. Aquesta va respondre. Va haver-hi una escalada de violència seguida de nits de protestes i disturbis. Aquest va ser un dels moments més importants en la lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat LGBT als Estats Units.
Després d’acabar un capítol, l’Andy és va aturar. Se sentia culpable. “Durant tota la meva vida he intentat amagar la meva homosexualitat. I aquesta gent va lluitar precisament per això”, és va dir a si mateix. En aquest instant, va prendre la decisió. “Mai més m’avergonyiré de qui sóc”. No hi havia marxa enrere.
El dia que vaig visitar l’Andy a Hyderabad, em va dir que creu que com a gai no només te drets, sinó també responsabilitats.
“Jo he pogut sortir de l’armari perquè tots els que ho van fer abans que jo m’ho han posat més fàcil. I sento que jo, a canvi, he de fer el mateix. Cada generació tracta de canviar el món una mica per fer que sigui un lloc millor pels que vindran després. Així és, al cap i a la fi, com avança la humanitat.”
Nou
El 2 de febrer passat, el Tribunal Suprem va acceptar les al·legacions presentades per grups d’activistes contra la sentència anterior sobre la secció 377. A causa de la “importància constitucional” de la disputa, va anunciar que la referiria a una comissió extraordinària de cinc jutges perquè donessin un veredicte final.
La via judicial seguia oberta. Tornava l’esperança.
Li vaig demanar a Sheikh que valorés com advocat la decisió del Tribunal Suprem. Li vaig preguntar fins a quin punt era important. “És enorme”, va respondre. “Significa que el tribunal es pren el tema seriosament, significa que li dóna la importància que mereix. Una comissió de cinc jutges no només reconsiderarà la sentència, sinó que pot sentar les bases del procediment a seguir per a la propera generació en els casos de disputes per drets constitucionals”.
La via judicial va tornar-se a obrir quan el Tribunal Suprem va referir la derogració de la secció 377 a una comissió extraordinària de cinc jutges
Sheikh és optimista. La secció 377 pot tenir els dies comptats. “El fet que hagin decidit remetre el cas demostra que s’adonen que alguna cosa està malament”, diu. “El Tribunal Suprem és conscient que ha comès un error. I ara té una oportunitat històrica de corregir-lo.”
La comunitat LGBT va celebrar la notícia amb alegria. Va haver-hi manifestacions per tot el país. L’Índia es tornava a tenyir dels colors de l’arc de Sant Martí.
El 21 de febrer passat, els centenars de persones que van acudir a la manifestació de l’Orgull Gai a Hyderabad van marxar joioses d’alegria. Era un moment de catarsi col·lectiva. Semblava com si haguessin guanyat una batalla.
El lema de la manifestació era My Child, My Pride (el meu fill, el meu orgull). La van encapçalar les mares de membres de la comunitat LGBT en suport als seus fills i filles. La mare de l’Andy, l’Alda, també va ser-hi tot i estar malalta. Va caminar amb ell i va pujar a l’escenari per demanar a totes les famílies que recolzessin als seus fills i filles sense importar les seves preferències sexuals.
“El Tribunal Suprem és conscient que ha comès un error. I ara tenen la oportunitat històrica de corregir-ho”
El diari Deccan Chronicle la va entrevistar per a la notícia de l’endemà. “Vaig créixer sense tenir cap coneixement de l’homosexualitat, o sigui que quan [el meu fill] em va parlar de la seva opció, de no casar-se mai amb cap dona, em va sorprendre”, va dir ella. “L’Andy és el meu únic fill, i com a mare sempre el recolzaré i estimaré”.
Per a l’Andy va ser un dels dies més feliços de la seva vida. “No crec que mai res pugui igualar-se a això”, diu.
Fa temps, l’Andy va publicar en el seu blog una entrada amb el títol Per què marxo l’Orgull Gai cada any. Escrivia: “L’orgull significa coses diferents per a gent diferent. Per a alguns és tant una manifestació d’orgull com de ràbia. Per a alguns és una súplica a les persones que estimen perquè els acceptin; per a uns altres un desafiament. A alguns els serveix per acceptar-se a ells mateixos; a uns altres els dóna esperança per algun dia ser capaços de caminar sense una màscara. Per a alguns és una comunió que els uneix a gent amb qui se senten còmodes; uns altres intenten ajudar i recolzar a la resta. I per a alguns és un acte polític per demanar al govern que respecti els seus drets i deixi de discriminar-los. Cada persona que marxa en l’orgull repta a una altra a viure la seva vida d’una manera més autèntica i lliure.”
Quan l’Andy marxa, ho fa per totes aquestes persones; per elles i per les que ja no hi són.
