U

A l’Andy li agraden els homes. Però segons el codi penal indi, ell i qualsevol persona que dormi amb algú del seu mateix sexe està cometent un delicte. Durant anys, la comunitat LGBT (lesbianes, gays, bisexuals i transgènere) ha lluitat per tal que això canviï. Però encara no ho ha aconseguit. Aquell dia, tanmateix, l’Andy i els centenars de persones que marxaven pels carrers d’Hyderabad tenien alguna cosa a celebrar. Marxaven com si acabessin de guanyar una batalla.

L’Andy és el fill gran d’una família catòlica i profundament religiosa de l’estat de Goa. Una família que, com li agrada subratllar a la seva mare, l’Alda, també sent una certa predilecció pels noms que comencen amb la lletra A. El pare es diu Antonio. La germana mitjana és l’Alfa, i la petita, l’Ancy. Alguns d’ells ja no hi són.

L’Andy va néixer fa 36 anys a Kuwait, al Golf Pèrsic. El seu pare s’havia mudat allà a principis de la dècada dels anys 70 per feina; set anys més tard, l’Alda es va casar amb ell i van formar una família. L’Andy va viure a Kuwait fins als 11 anys, va rebre una bona educació i va tenir una vida benestant. El 1990, quan l’exèrcit de Saddam Hussein va envair el país, l’Andy i la seva família van haver de tornar a l’Índia.

Van anar a viure al poble natal del seu pare, Sant Estevam. Goa, un dels estats més rics de l’Índia, també compta amb una de les majors comunitats cristianes del país. Segons el cens de 2011, el 25,1% de la seva població és cristiana, majoritàriament catòlica, un percentatge molt més elevat que el 2,3% de la mitjana nacional. El 1510, dotze anys després que Vasco de Gama arribés a la costa occidental de l’Índia per primera vegada, els colons portuguesos van establir a Goa la capital del seu virregnat. Portugal no va reconèixer la independència de Goa fins l’any 1961, 14 anys després que el Regne Unit fes el mateix amb la resta del subcontinent indi Després de més de quatre segles, els colons van marxar, però la seva religió es va quedar.

A l’Andy li agraden els homes. Li agraden des que les seves hormones van despertar quan tenia 11 anys i va començar a sentir atracció pel musculós protagonista dels còmics He Man; o, el que és el mateix, des de sempre. Però per a l’Andy, la paraula gai no va existir fins molt més tard. Ningú li va explicar que era normal que li agradessin els homes. Ningú li va dir que en el món, i a l’Índia, hi ha milions de persones que, com ell, se senten atretes per persones del seu mateix sexe. A l’Andy li agradaven els homes, però ser gai no era una opció. Als 18 anys, després d’haver acabat els estudis de secundària a Sant Estevam, va ingressar a l’ordre dels jesuïtes. Allà hi va romandre durant els següents onze anys de la seva vida.

A l’Índia, l’homosexualitat no només està perseguida per la llei. A molts llocs, i encara més quan l’Andy era adolescent, és invisible. Amb els anys, la comunitat LGBT ha anat guanyant pes. Avui dia l’escena LGBT és tan vibrant com la de molts països occidentals. Però les persones que viuen la seva sexualitat obertament són només una part, potser l’excepció, del total de la comunitat LGBT.

La criminalització de l’homosexualitat afecta especialment a la gent més pobra. Segons Fabrice Houdart, funcionari de drets humans a les Nacions Unides, les classes mitjanes i educades tenen menys risc de patir extorsions i violència. Malgrat seguir éssent vulnerables, diu Houdart, ho tenen més fàcil per aillar-se de l’homofobia. Per a la gent sense recursos és molt més difícil.

Les condicions són també pitjors a les zones rurals, on viu el 68% de la població. Els pobles, a l’Índia i a qualsevol racó del món, acostumen a ser més conservadors. La influència dels grups religiosos es percep a totes les esferes de la vida quotidiana, i acostumen a ser els més acèrrims garants dels valors que es consideren tradicionals. Als pobles, la vida sense religió és inconcebible.

 

Jo mateix vaig viure durant set mesos a Anantapur, a l’estat sureny d’Andhra Pradesh. Vaig treballar com a voluntari a la Fundació Vicente Ferrer, una ONG que promou el desenvolupament de la regió des de 1969. Al principi, quan els indis em preguntaven quina era la meva religió, responia que era ateu. Insistien, i jo els explicava que no creia en cap déu. Em miraven com si els digués que sóc un extraterrestre. Al cap d’uns mesos, quan em preguntaven, mentia i deia que era cristià.

L’Andy ha deixat de creure en Déu. Encara afirma la seva identitat catòlica, però només per criticar-la. Fa 8 anys que va deixar l’ordre dels jesuïtes. També és obertament gai i té una feina on això no li suposa cap problema. El camí no ha estat fàcil.

Tot va començar fa deu anys, el 18 d’abril de 2006.

L’Andy va arribar a Ahmedabad, la capital de l’estat de Gujarat, exhaust després d’un llarg viatge, però amb grans expectatives. Havia acabat els seus estudis de filosofia a Chennai i havia passat els dies previs gaudint d’unes curtes vacances amb la seva família al seu poble natal. Va veure la seva germana, l’Alfa, que estava embarassada. També l’Ancy, que als seus 20 anys estava passant per un mal moment; se sentia perduda, no sabia què fer amb la seva vida i estava trista perquè una de les seves millors amigues, una monja per la qual sentia devoció, havia deixat de parlar amb ella. Quan l’Andy va marxar, l’Ancy el va trucar, i es va disculpar dotzenes de vegades per no haver-lo acomiadat. Va insistir, una vegada i una altra, que ho sentia molt. En aquell moment, l’Andy no va entendre per què.

L’Andy va anar a Ahmedabad a estudiar un curs de periodisme durant deu dies. Després, aprofitaria per viatjar per l’estat de Gujarat, que en aquell moment estava governat per l’actual primer ministre indi Narendra Modi i vivia un boom econòmic.

Però els plans es van tòrcer només arribar. L’Andy no va poder visitar res. Tampoc va poder començar el curs de periodisme. El dia després d’arribar, pel matí, el capellà va trucar l’Andy al seu despatx. Tenia notícies de Goa. Hi havia hagut un accident.

—La teva germana ha mort.

L’Andy sempre recordaria aquest moment i els segons que van venir després com la pitjor experiència de la seva vida.

—Què?
—La teva germana ha mort —va repetir el capellà.

Al descobriment, inesperat i absolut, de la pèrdua d’una germana el va seguir una angoixa, si és possible, més gran. El dubte. Encara en estat de xoc, la pregunta inevitable anava prenent força a la seva ment. Quina de les dues? La seva germana Alfa, que esperava un nadó? O la jove Ancy? En aquest instant, fugaç i etern a la vegada, les seves dues germanes, o la idea que l’Andy tenia d’elles, van travessar un miler de vegades l’estreta línia que separa la vida de la mort. Ambdues es trobaven en un lloc estrany, on, com a l’enigma quàntic del gat de Schrödinger, podien estar vives i mortes a la vegada fins que no es descobrís el contrari. Finalment, l’Andy va preguntar:

—Quina de les dues?

Era l’Ancy. Va morir ofegada.

 

Dos

El diari Heraldo de Goa va publicar aquest obituari. “Ancy Tracy Silveira, Filla d’Antonio Joao Silveira (Tony) i Alda Flora Silveira, Germana/Cunyada d’Andy, Alfa/Dominic Fernandes, ha mort el 18-04-2006. El seguici fúnebre sortirà de casa seva, a St. Estevam, cap a l’església de St. Estevam (avui) el 19 d’abril, de 2006, a les quatre i mitja de la tarda. Veïns, familiars i amics accepteu això com l’única invitació.”

L’Andy va arribar just a temps al funeral. A l’església, una amiga de la família se li va apropar per donar-li el condol. “Com és possible que l’Ancy, que era tan bona nedadora, s’hagi ofegat?”, va lamentar. L’Ancy acostumava a pujar-se a la barana del pont que travessa el riu en el punt més alt; llavors, saltava i deixava xop a tothom. Per demostrar les seves habilitats com a nedadora, l’Ancy agafava una moneda i la llençava al fons del riu des de dalt del pont. Tot seguit saltava darrera d’ella. Sortia de l’aigua somrient i amb la moneda a la mà. A l’Andy bussejar li feia por.

Quan l’Andy recorda la seva germana, l’envaeix la nostàlgia. “Era una noia molt tossuda. Quan volia alguna cosa havia d’aconseguir-la. Érem tres germans, i ella era la petita. Mai deixava guanyar a ningú una discussió. Mai callava”, explica. “Ella estava plena de vida. Era bonica.”

 

El viatge de tornada, de Gujarat a Goa, li va servir a l’Andy per assimilar la mort de la seva germana. Després de conèixer la notícia, l’Andy va queda en estat de xoc. Va tornar precipitadament a casa. Primer, de Gujarat a Mumbai. Després, de Mumbai a Goa. A l’avió, unes quantes hores després de conèixer la notícia, va plorar per primera vegada.

A l’aeroport, dos jesuïtes esperaven l’Andy per portar-lo a casa en cotxe. En el trajecte, va començar a conèixer més detalls de la mort de la seva germana. En plena nit, l’Ancy va carregar un sac ple de pedres que el seu pare utilitzava per exercitar el seu malmès braç i va creuar el camp que separa casa seva del riu. Com Virginia Woolf, escriuria l’Andy, quan van trobar el seu cos inert hores després encara carregava amb les pedres. La mort de l’Ancy no va ser un accident. Va ser un suïcidi.

El resultat seguia sent el mateix: l’Ancy havia marxat. A la pràctica, el suïcidi no canviava res. Tanmateix, per l’Andy ho canviava tot.

Un nou interrogant. Per què?

Segons l’Andy, una de les peces essencials del trencaclosques de la mort de la seva germana és la conversa que van tenir uns mesos abans, el desembre. Va ser un dia per la tarda, mentre ell feia la maleta per anar cap a Chennai. Ell la recordaria així en una publicació del seu blog, Grist and Compost (Terra i Adob):

—M’agradaria compartir una cosa amb tu —va dir ella.
—Endavant, Ancy —la va convidar ell, posant-se còmode i reclinant-se en el peu del llit.
—No vull casar-me mai.

En el moment que va pronunciar aquestes paraules, “No vull casar-me mai”, l’Andy es va estremir i va començar a empal·lidir, adonant-se de com de volàtil era el terreny que ella trepitjava.

Ell sempre havia sospitat que a l’Ancy li agradaven les dones. La seva sexualitat, escriuria l’Andy, era òbvia; però ningú de la família es va atrevir mai a reconèixer-ho.

—Per què dius això? Potser estàs confosa! —va mentir ell, tractant de canviar el rumb de la conversa—. Encara et queda molt camí per recórrer, Ancy. En un temps, pensaràs diferent.

“Vaig poder veure la llum de l’esperança apagar-se en els seus ulls. L’anhel d’obrir el seu cor a algú desapareixia per moments. Semblava aixafada. I, tot i així, pels moments de silenci entre les nostres paraules, sabia que ella esperava que la conversa acabés de manera diferent,” recorda l’Andy.

Ell va insistir.

—El Ryan (nom fictici) és un bon noi. Li agrades molt.
—Ell no m’agrada a mi. És un mentider —a continuació va narrar un dia que va enxampar el Ryan explicant-li una història falsa.
—Oh, vinga, Ancy! Tots mentim de tant en tant. No siguis tan severa amb el pobre noi —digué l’Andy—. Tots expliquem mentides piadoses.

Ella, mirant-lo amb sornegueria, li va dir que tenia raó. “Potser va decidir rendir-se, conscient que era inútil”, escriu l’Andy. “Al cap d’una estona, ella em concediria aquell somriure, maliciós però juganer”.

Li va dir a l’Andy que parlaria amb el Ryan i li donaria una oportunitat. Li va fer creure que les coses millorarien. Dues hores després, a l’estació de tren, la família de l’Andy va anar a acomiadar-lo abans que marxés de tornada al seminari. Mentre ell parlava amb els seus pares, va veure que l’Ancy i el Ryan tenien un moment d’intimitat junts. Li va semblar que estaven bé. Veure’ls així va alimentar les esperances que la conversa que havien tingut una estona abans hagués estat d’ajuda per la seva germana.

Però l’Andy mai no ho sabria. Com tampoc no sabria quins pensaments van creuar la ment de la seva germana en els instants abans que ella decidís posar fi a la seva vida.

Després d’aquell dia de desembre que la seva germana va voler sincerar-se amb ell, l’Andy no va tornar a tenir una oportunitat com aquella de parlar amb l’Ancy en profunditat. “Em penedeixo de no haver fet el que calia”, escriu l’Andy. “Sincerar-me jo també amb ella, deixant de banda el fals sentit de la correcció que la meva família, la societat i la religió m’havien inculcat”.

Després de la mort de la seva germana, l’Andy va recordar que ella li havia parlat d’un quadern. “Tot està escrit en el diari,” li va dir ella. L’Andy es va preguntar per què li explicava: ningú anava a llegir-lo. Tanmateix, ell ho va fer. Quan va obrir el quadern, va adonar-se que diverses pàgines havien estat arrencades. “Ella era conscient del que estava deixant”, diu l’Andy.

Llegint les entrades de l’Ancy, va ser conscient de com de forta era la confusió i el sentiment de culpa que oprimia la seva germana. Es veia a si mateixa com a una pecadora davant dels ulls de Déu, explica ell.

En el diari, l’Ancy parlava de la seva amiga, la monja que tant estimava i que havia deixat de parlar-li quan l’Andy va visitar la seva família dies abans de la seva mort. A mesura que llegia, l’Andy va adonar-se que els sentiments de la seva germana cap a ella anaven més enllà de l’amistat. “Hi havia atracció. Eren molt bones amigues. Definitivament, la meva germana estava enamorada d’aquella monja”, diu l’Andy. “Crec que la seva mort va ser una manera d’ensenyar-li que l’estimava tant que era capaç de morir”.

Tot el que l’Andy sap de la relació de la seva germana amb la monja és el que va trobar escrit en els diaris. La resta són suposicions. “Per saber més… A no ser que anés a parlar amb ella… De fet, sí. Potser algun dia hauria de fer-ho”. Encara que dubta que ella li expliqués res.
La mort de la seva germana, explica l’Andy, li va ensenyar la importància de ser honest amb si mateix.

 

Tres

Allò que més em va cridar l’atenció de l’Andy quan el vaig entrevistar per primera vegada era la claredat i convicció amb què parlava, i la contundència del seu missatge. Però el detall que va fer que despertés la meva curiositat, el que em va inspirar per voler saber més sobre la seva història, va ser el seu passat religiós.

Vaig conèixer l’Andy a principis del 2015, mentre treballava a la Fundació Vicente Ferrer. L’Andy va venir a Anantapur de visita acompanyant un amic i antic voluntari, Jorge Soliveras. Va ser aquest últim qui em va explicar que, de la mateixa manera que el fundador de l’ONG, l’Andy també havia estat membre de l’ordre dels jesuïtes. Ambdós la van deixar per motius semblants. Per la seva manera d’entendre la fe. I per amor.

 

El camí pel que l’Andy va transitar mentre negociava amb la seva fe i la seva sexualitat va ser tortuós. “En el cristianisme el sexe és un gran tabú, mai parles d’ell. A la nostra família no hi havia espai per parlar d’ell. Aquestes ensenyances de la religió afecten la teva vida; la idea que ser alguna cosa pot ser un pecat,” explica. Assegura que durant aquest temps va patir molt. La idea d’acabar amb la seva vida, diu, va creuar pel seu cap més d’una vegada.

Després de l’incident, l’Andy va passar els dos següents mesos a casa amb la família. Estaven desolats. L’Andy encara recorda amb claredat un dels episodis que el va fer distanciar-se de l’església.

Un dia, un sacerdot jesuïta amb qui la família tenia molt bona relació va anar a casa seva a oficiar una missa i celebrar l’eucaristia. Va ser al cap d’un mes de la mort de l’Ancy. També hi van assistir alguns amics pròxims. Però algú li va explicar al rector del poble, que no tenia constància de l’esdeveniment i, segons el funcionament jeràrquic de l’església, havia de ser informat per donar el seu consentiment. El diumenge següent, a l’església, va referir-se a la missa que havia tingut lloc a la residència dels Silveira de manera indirecta però categòrica i va mostrar la seva desaprovació. Allò estava malament i no hauria d’haver passat sense el seu consentiment. L’Alda i l’Antonio van anar a parlar amb ell. Al principi, el rector va fingir ignorar el succeït, però va acabar per admetre que havia presentat una queixa a instàncies superiors.

L’Andy estava furiós. “Si l’església no pot mostrar sensibilitat amb una família que acaba de perdre la seva filla, si no existeix la compassió darrera d’una mort, tota la resta em sembla insignificant”, diu.

La idea que l’Andy tenia de l’església començava a trontollar.

Al cap d’uns mesos l’Andy va mudar-se a Hyderabad, la capital de l’estat de Telangana, al sud del país. Fundada a finals del segle XVI per un sultà, la ciutat compta avui amb una gran població musulmana: el 30%, el doble de la mitjana nacional. Segons el cens de 2011, té 6,7 milions d’habitants, dada que la situa entre les cinc ciutats més poblades del país.

 

Després d’estudiar filosofia, volia especialitzar-se en literatura anglesa. Va cursar un màster a l’English and Foreign Languages University de Hyderabad. Les classes que va fer el van ajudar a ser més critic amb la seva pròpia fe. Va estudiar les obres de William Shakespeare, William Blake i James Joyce. Va veure en els seus escrits una crítica de les normes, de les institucions i de la religió. A mesura que llegia, la seva confiança en l’església desapareixia. “L’església deixa més gent fora de la que inclou, —diu— per tant, calia que marxés”.

Pocs dies després de mudar-se, l’Andy va agafar un llibre de la biblioteca sobre escriptura creativa. Es va interessar en la tècnica del monòleg interior. Consistia en escriure tot el que passés pel seu cap, sense pausa, com l’últim capítol d’Ulysses, Penèlope, en el qual James Joyce escriu un únic paràgraf al llarg de diverses pàgines sense cap tipus de puntuació.

L’Andy tenia un quadern per practicar els exercicis d’escriptura. Va decidir provar la tècnica del monòleg interior. En el moment que la punta del seu bolígraf va tocar la pàgina en blanc, l’Andy va deixar que els seus pensaments fluïssin. Va escriure una pàgina, després dues, i quan estava a punt d’acabar la tercera es va aturar i va comprovar el que estava escrivint. Parlava d’un company jesuïta, pel que feia temps que se sentia atret. Explicava totes les coses que desitjava fer-li.

“Es tractava d’un desig sexual molt fort”, diu l’Andy. L’escriptura va ser una manera de prendre distància amb ell mateix i observar-se tal com era. “No hagués volgut acceptar-ho, però és el que havia escrit. I em vaig adonar que això era una cosa que havia d’acceptar, i no negar”, afirma.

Va ser en aquesta època quan l’Andy, encara a l’ordre, va descobrir l’amor per primera vegada. Va ser correspost. Va tenir una relació amb el seu professor de ball, un noi de Costa Rica que estava a l’Índia per aprendre anglès. Ja no es tractava de les exploracions sexuals d’uns joves jesuïtes reprimits. Hi havia bellesa a la relació. L’Andy se sentia estimat, se sentia desitjat. La història va acabar, però l’Andy va aprendre que era possible ser feliç sent gai.

D’una banda, l’Andy es distanciava de l’església. De l’altra, s’apropava, cada vegada més, a ell. Al final, la conclusió va caure pel seu propi pes.

“Em vaig adonar que Déu està en mi. I ell és un Déu gai, i jo he de ser extremadament respectuós amb aquest Déu interior”, recorda l’Andy. “Creia que havia estat creat a imatge i semblança de Déu, la qual cosa és una idea molt cristiana. I jo acostumava a preguntar-me, per què sóc gai? I la resposta va ser que ‘Déu va voler que així fos’. No es tractava d’una aberració. Era una benedicció. D’entre tota la gent a qui podia haver fet gai em va escollir a mi. Això em feia únic”.

L’abril de 2008, dos anys després de la mort de la seva germana, l’Andy va deixar per sempre la Companyia de Jesús. Faltava poc més d’un any perquè l’Andy sortís de l’armari i la comunitat LGBT de l’Índia visqués un dels episodis més importants de la seva història.

 

Quatre

L’objectiu de la lluita pel reconeixement dels drets civils de la comunitat LGBT al món ha estat sempre la igualtat; igualtat respecte al tracte que rep la resta de la població. El reconeixement d’aquests drets gairebé mai és fàcil; cal lluitar.

Els èxits acostumen a ser progressius. Primer, el dret a l’existència; és a dir, a no ser perseguits i considerats criminals. Segons un informe d’International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association de 2016 hi ha al món 73 països que criminalitzen les relacions homosexuals; alguns, com l’Índia, amb penes de presó; altres, com l’Iran o l’Aràbia Saudita, amb la pena de mort. Després ve el reconeixement dels drets civils, com el matrimoni (legalitzat als Estats Units el juny de l’any passat) o l’adopció de fills i filles per parelles del mateix sexe.

Allò que resulta menys comú és que un país faci passos enrere.

 

La secció 377 del Codi Penal indi data de l’any 1861. Ha arribat fins als nostres dies com una herència del passat colonial i el sistema legal de l’Imperi Britànic. La llei preveu multes i penes de presó pels actes de sodomia. Diu: “Aquella persona que voluntàriament tingui relacions sexuals contra l’ordre de la naturalesa amb qualsevol home, dona o animal ha de ser castigat”. La jurisprudència ha establert que per “ordre de la naturalesa” s’entén la penetració del penis a la vagina; en altres paraules, el coit entre home i dona.

Tècnicament, la llei també prohibeix el sexe oral. És freqüent escoltar activistes fent broma i dient que la majoria d’heterosexuals també són criminals. Però la secció 377 ha servit, bàsicament, per perseguir la comunitat homosexual.

La lluita legal per la seva derogació va començar el 2001, quan l’ONG Naz Foundation Trust va presentar una demanda davant del Tribunal Superior de Delhi demanant la derogació de la secció 377 i la descriminalització de les relacions sexuals consentides entre adults (sense importar el seu sexe). La sentència va arribar el dijous 2 de juliol de 2009.

“Declarem que la secció 377 del Codi Penal indi, en la mesura que criminalitza els actes sexuals consentits entre persones adultes en privat, viola els articles 21, 14 i 15 de la Constitució”. Segons la sentència, el dret a la privacitat, la llibertat i la igualtat davant la llei prevalien davant dels prejudicis de part de la societat. El sexe consentit entre adults, per tant, havia de ser legal. Les relacions entre persones del mateix sexe no eren una excepció.

A la sentència, històrica, la va seguir l’eufòria col·lectiva. “La paraula gai era a tot arreu”, recorda l’Andy. “Aquest canvi va provocar que moltíssima gent a l’Índia sortís de l’armari, fins i tot jo vaig sortir de l’armari aquell mateix any”.

Però la sentència no va agradar a tothom. Diversos grups religiosos del país van demanar al Tribunal Suprem que examinés el cas. L’eufòria va durar fins a l’11 de desembre de 2013. Aquell dia, el Tribunal Suprem va declarar nul·la la sentència del Tribunal Superior de Delhi. La secció 377 tornava a estar vigent. Les relacions entre persones del mateix sexe tornaven a ser delicte a l’Índia.

La llei va fer un pas enrere, però totes les persones que havien sortit de l’armari seguien allà.

Li vaig demanar a l’Andy si es va plantejar tornar a dins de l’armari.

“Per descomptat que no, mai”, va respondre. “L’única cosa que va fer la sentència va ser alimentar la meva ràbia”.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català per Laia Teruel
Correcció a càrrec d’Alan Ruiz

Llegeix aquí la segona part del reportatge.