Magazine

Estimar

El dolç i artificial sabor de la hipermaduixa

— La pornografia és una indústria que mou 60.000 milions d’euros anuals i que sintetitza un sabor extrem, inexistent a la natura, l’hipersexe, dins del qual tots pseudo-vivim

— La presència de la sexualitat als mèdia, que als 60 i 70 era revolucionària, avui és reaccionària, espectacularitzada i, com va predir Huxley, ens manté ‘feliços’ i desinformats

Tweet about this on TwitterShare on Facebook115Google+0Share on LinkedIn0

Primer pla de la boca. Uns llavis rosats, humits, somriuen. Amb lascívia? Sí, esclar: la dona que ostenta aquests llavis observa, al seu costat, en aquest sofà rònec, dins d’una mena de vella casa pairal, una altra noia que besa –es menja– un noi que només duu una tovallola embolicada als malucs. La noia mastega xiclet amb la boca oberta. S’obre el pla. Clavícules, tors, cames. Va poc vestida, fingeix postures sexis… fa un globus amb el xiclet i, plop, l’esclata. Congelem la imatge. No us fixeu en res més que en aquest xiclet. Només un moment, sisplau.

Vivim –o pseudo-vivim– a l’era de l’hipersexe, però, al contrari del que la paraula suggereix, no tot és tan divertit com sembla. A l’era de l’hipersexe, la sexualitat és ubiqua, transfigurada, espectacularitzada. I la seva presència als mèdia, aterradorament omnipresent –almenys tal com ens n’ocupem ara–, és reaccionària, carca. Som massa lluny dels 50, dels 60 i dels 70 del segle passat, quan gràcies als informes Kinsey o als llibres de Master i Johnson, o de Talese, els ciutadans s’alliberaven de repressions i descobrien la pròpia sexualitat, sovint de forma alternativa. Allò sí que va ser una lluita política, de classes, feminista i cultural. Avui, però, en la societat after-pop, el sexe ha passat a formar part de la indústria de l’entreteniment i, com a tal, ha quedat reduït a una activitat consumista i individualitzada, cosificadora i despersonalitzada.

¿Sabeu quin és el sabor preferit de la gent que mastega xiclets? Quan els fan aquesta pregunta, els consumidors de xiclets solen respondre que maduixa. Ben pensat, és mentida. No hi ha xiclets de maduixa. Masteguem xiclets d’hipermaduixa, un sabor exagerat, massa àcid i massa dolç alhora, sintetitzat químicament, al qual fàcilment ens fem addictes i que no existeix a la natura. Si intenteu donar una maduixa de debò, per primer cop, a una canalla després que hagi provat el seu primer xiclet d’hipermaduixa no entendrà res. Potser, fins i tot, odiarà les maduixes i es convertirà en un addicte al xilitol edulcorat i saboritzat per a la resta de la seva vida.

Tot i algunes esforçades i valuoses excepcions, s’hi perpetua, a l’era de l’hipersexe, una visió masclista, etnocèntrica i liberal de la vida humana, tot i que alguns ho emmascarin sota conceptes com llibertat o conquesta. En aquesta era de l’hipersexe, disposem d’apps per trobar algú amb qui practicar sexe prop nostre com disposem d’apps per trobar restaurants. Que guai. Podem no tenir feina, ni pis, ni parella… però, en la Catalunya que vibra amb els salts de llit de Cites, si algú no folla o carda molt –l’argot de la tribu– és considerat un pària que viu als marges, on, per cert, es gesta sempre el pensament crític que ens permetrà imaginar alternatives i fer-se dues preguntes fonamentals: Per què? i Qui profit?

 

Escena I. Un xiclet de maduixa: Què ens passa amb el sexe?

Si això no fos el que és, el punt de fuga que atrauria la nostra mirada en aquesta escena, en una masia apartada d’una comarca de l’interior del país, serien les dues noies pràcticament despullades que a tot l’equip de rodatge se li’n refoten. Les coneixeu d’abans, són la del xiclet d’hipermaduixa i la seva amiga. Els operaris recullen cables, canvien les bombetes dels focus, mengen els entrepans que ofereixen unes safates de càtering. Al costat de les noies, el noi, també despullat, excepte per la tovallola, mira al terra (o dins de la tovallola) i de tant en tant al sostre, defuig les mirades, fa petar la llengua. Diu hòstiaputa. Les noies, amb bates entreobertes, li passen la mà per l’esquena, circularment, com fem en els enterraments amb els amics tristos. Esforços fets debades: aquell exemplar de masculinitat és molt lluny de sentir-se reconfortat. Hòstiaputa. La seva cara expressa una peculiar combinació de dolor i d’humiliació; coi, si sembla que hagi de plorar i tot… Al seu voltant, en el vestíbul de la masia, s’amuntega un equip complet de gravació. Focus, càmeres, micros de perxa, bobines de cables, gent amb enormes auriculars, un paio que fotografia tot i que segueix disparant com si res… Tothom fa cara de “Va, xato, no fotis, això ens costa diners, fes el favor”. Arriba el director. “Què passa?”. “No hi ha manera que trempi”. L’actriu del xiclet, la cara de la qual ha passat de mostrar compassió i complicitat a expressar cansament, li diu a l’oïda: “Llama a Max, por favor”. I fa esclatar un globus d’hipermaduixa que impregna tota l’escena d’olor de caramel. Hòstiaputa, se sent. La carn i la tecnologia, la flacciditat i la indústria, la psicologia i els diners. Sí, Max ho solucionarà. Max és Max Cortés, un actor de la indústria catalana del porno que no et decep mai. Atent amb les noies, somrient i disciplinat amb els directors. Entén que això és un negoci, sap com fer-ho bé. “No som una indústria qualsevol, és delicat –explica Conrad Son, un dels directors més reconeguts del sector–. Els actors no són màquines”. L’equilibri mental dels actors en la indústria no és motiu de broma, hòstiaputa. David Foster Wallace, a la celebrada crònica sobre el sector del porno Gran hijo rojo, explicava que només als EUA hi havia desenes de suïcidis i incomptables casos d’addiccions i morts prematures. Al set de rodatge fa olor de xiclet de maduixa, però el porno és una indústria del sexe dedicada a sintetitzar un sabor encara més extrem, l’hipersexe, un aroma irreal però idíl·lic que aconsegueix una atmosfera on tot succeeix com cal. El porno, com la resta de la producció mediàtica industrial, usa carn de canó barata, manufactura tant com pot i no pensa precisament en la qualitat, sinó en el benefici. Ho té més fàcil que altres sectors de la cultura mediàtica, perquè els seus usuaris busquen una cosa molt concreta i alhora molt senzilla d’obtenir: una forma física d’emoció que anomenem excitació. Una excitació que avui, hòstiaputa, no hi ha manera que experimenti, enmig d’aquest batibull de tècnics i operadors que engoleixen entrepans de fuet, el noi de la tovallola als malucs i l’hòstiaputa compungit cosit als llavis.

A l’altre extrem del circuit del porno, dins d’un sex-shop, també fa olor d’hipermaduixa. Aquí es venen aquestes pel·lícules, però també gadgets, eines de tota mena, parafernàlia per fer-ho tot més divertit. El sector dels productes d’entreteniment eròtic mou més de 60.000 milions d’euros a tot el món, i més de la meitat d’aquesta monstruosa xifra prové del negoci a Internet. La resta s’obté de les revistes, el pay per view, el comerç d’objectes i d’altres. Una de cada tres descàrregues a la xarxa és de productes relacionats amb l’erotisme i el porno. A l’Estat espanyol, el sector supera els 500 milions de facturació, però les dades només són càlculs i varien segons la font, atès que la major part de les empreses no les faciliten i al fet que els sex-shops no estan regulats com una activitat eròtica, sinó que operen amb llicències de botigues de regals per un buit en la legislació. Només a l’Estat espanyol es cataloguen com a X centenars de pel·lícules a l’any –alguns parlen fins i tot d’un miler.

De fet, mentre llegiu aquest text, unes 30.000 persones veuen porno a Internet.

Es calcula que més del 80% de les cerques a la xarxa són de caràcter sexual.

¿Què ens passa?

Un actor porno pren un cafè durant la seva pausa al Saló de l'Eròtica de Barcelona
© JJ Román (www.jjroman.es)

 

Escena II: Aneu amb compte amb allò que desitgeu (perquè allò que no desitgeu no ho aconseguireu mai)

A l’era de l’hipersexe, dèiem, al contrari del que la paraula suggereix, no tot és tan divertit com sembla. Aquesta diversió omnipresent i omnímode té conseqüències que afecten la construcció de l’emocionalitat i de la identitat.

Un antropòleg clama a la ràdio, diumenge al matí: “¿Què som, si no animals solitaris masturbant-nos i menjant merda en la nostra gàbia?”. La brutalitat de l’argument –“Som animals, ens tenen controlats”– fa pensar l’oient en una distòpia, especialment en la d’Aldous Huxley. A Un món feliç (1932), l’autor anglès vaticina com els sistemes socials injustos i desiguals poden ser estables perquè aconsegueixen que la ciutadania desitgi només allò que pot assolir, i que assoleix fàcilment, perquè per al sistema aquesta consecució és irrellevant.

A Un món feliç, la reproducció humana es duu a terme en processos artificials, en una cadena de muntatge. Sortits d’aquesta cadena de muntatge –en el llibre s’adora a Henry Ford com a nou Déu i està prohibit parlar del concepte de mare–, els individus es distribueixen en cinc categories, per a les quals se’ls condiciona biològicament. Un cop nascuts, se’ls educa perquè cadascú ocupi el lloc que li pertoca a la piràmide social.

Així, un petitíssim percentatge és criat amb alts nivells d’oxigen i és ben alimentat: són els alpha, homes i dones alts i forts, llestos, educats pels millors mestres i preparats per governar l’estat amb tots els privilegis. La resta seran –des dels beta fins als èpsilon– cada cop més malformats. Seran mediocres quadres intermedis o, amb mala sort, si s’és un èpsilon, el darrer estament, homuncles que es passaran tota la vida netejant els carrers o fent d’ascensorista. Una vida trista? No, seran feliços, augura Huxley, perquè els hauran educat per a això des que van néixer i les seves aptituds coincidiran amb els reptes que afronten, tots ells ben controlats. No hi ha ambició. No hi ha frustració. ¿Com poden ser felices aquestes bases explotades, que són les més nombroses? La pregunta és pertinent, perquè és aquí on el sistema desigual es juga conquerir la seva estabilitat.

A començaments dels anys 30, un Huxley preocupat pel poder de manipulació i de convicció de les maquinàries modernes de l’estat va adonar-se, observant com funcionaven les coses en aquella naixent societat de masses, amb feixismes rampants per mitja Europa, que la resposta era la suma de tres esses: sex, soma and sensorama. És a dir, el sexe; la droga o la beguda (El soma és el nom que rep la droga a la novel·la); i els mitjans i l’entreteniment (El sensorama era una mena de cinema de realitat virtual al qual els ciutadans es connectaven).

¿No us resulta inquietantment descriptiu de com funcionen les coses a la nostra societat? Les tres esses: sex, soma and sensorama. Birres, futbol i sexe. Oi? Gintònics, HBO i sexe. Oi? Porros, Primavera Sound i sexe. Oi? Tot per tenir aquella sensació d’estar bé, de tenir i no tenir el control de la teva vida. De divertir-nos fins a morir. Girls just want to have fun. Molts xiclets d’hipermaduixa. 60.000 milions en xiclets d’hipermaduixa.

Hem menyspreat l’amor, com a la distòpia de Huxley, i hem fet obligatori el sexe, esclar. El sexe brutal i directe. Sense conèixer-se. Professional. Per alliberar tensions. Per divertir-nos. Organitzat per l’estat i l’empresa. Un sexe directament vinculat a l’espectacle i a l’entreteniment. A la nostra gàbia, menjant merda, masturbant-nos. Que entretingut. Acceptem, com a la distòpia de Huxley, que hem estat educats per ser feliços en unes condicions que no comprometen mai els valors de la nostra societat, manifestament injusta. Injusta amb tu, que beus gintònics i et descarregues Joc de Trons, però que no tens contracte, i que a la teva ciutat ignores (o vius fent veure que ho ignores) que l’esperança de vida dels diferents barris depèn directament de la renda per càpita. Perquè, això sí, aquí i ara som una mica més elegants que a la distòpia de Huxley i no usem cadenes de muntatges. O sí?

Aneu amb compte amb el que desitgeu perquè el que no desitgeu no ho aconseguireu mai. Aquesta és la lliçó de Huxley, el que ell ja sabia vuitanta anys enrere, molt abans que s’inventés el xiclet de maduixa.

Una dona es deixa fotografiar al Saló de l'Eròtica de Barcelona
© JJ Román (www.jjroman.es)

 

Escena III: Com és, d’avorrit, fer l’amor?

El sexe avui és, sobretot, una pràctica de consum, que no pot ser avorrida perquè avui res no pot ser avorrit –ni aprendre anglès, ni aprimar-se, ni res–, que exigeix tota mena d’objectes que s’interposen entre els cossos com pròtesis. El sexe avui es gaudeix individualment (en paral·lel, amb sort). L’única pregunta a resoldre és: “¿Quina ha estat la meva satisfacció?”. Amb la resta som cruelment exigents: “Et vull depilat”, “Et vull més prima”, “Et vull amb uns bons pectorals”, “Et vull amb els pits grossos”, “Et vull turgent als cinquanta anys”. Aquest sexe ens cosifica, ens despersonalitza. El cos homogeneïtzat –plastificat– i la ment trinxada –alienada– són les claus de la cultura hipersexual que elimina les diferències que ens fan ser nosaltres. A més, incentiva la desconnexió entre sexe i amor, perquè com més sexe i amb més parelles, millor ens ho passarem. “No em tanco a res, jo”. “Per a mi el més important és viure experiències”. La sexòloga Valérie Tasso, autora de Diario de una ninfómana o El otro lado del sexo, escriu: “Si abans es reclamava repressió, negació i prohibició, avui es proclama un fals hedonisme que imposa un continu imperatiu del plaer. Si abans una veueta interior ens deia ‘No facis això’, ara, amb el mateix sadisme repressiu, ens diu ‘Segueix, ets una inútil per no passar-t’ho millor’. El resultat, encara que des de discursos aparentment divergents, és similar”.

¿Heu provat els xiclets d’hipermeló?

¿Ens desactiva com a éssers complexos aquesta focalització extrema que, en tots els àmbits de la vida, però vehiculada pels diversos suports mediàtics de la cultura de l’entreteniment, exerceix l’hipersexe? ¿Com transforma o redueix la nostra sensibilitat, la nostra complexitat emocional, el nostre discurs crític? ¿Tenia raó Huxley? Més enllà del model d’hiperpromisqüitat que presenten sèries com Cites, tenim certament el deure d’explorar i pensar altres maneres de viure que puguin ser una alternativa a aquesta que ens malmet o que no ens permet ser de forma completa. I cal fer-ho, perquè l’hipersexe es ven amb un discurs d’alliberament que és mentida.

De fet, no només el discurs d’alliberament és mentida: gairebé tot en l’hipersexe ho és. Els orgasmes eterns, les marques d’atletisme sexual, la utilitat dels enginys eròtics… Tot en ell és una bombolla d’aparença i superficialitat que algun dia haurem de fer esclatar, com amb el globus de xiclet d’hipermaduixa. El sociòleg nord-americà Michael Kimmel va preguntar a un grup d’universitaris que valoressin quin percentatge dels seus companys tenia sexe habitualment el cap de setmana. La resposta va ser que això passaria en el 80% dels casos. A continuació mostrava els resultats de l’estudi Online College Social Life Survey, en el que participaven 24.000 estudiants universitaris dels EUA: només entre el 5% i el 10% dels joves tenia relacions sexuals els caps de setmana habitualment. Aquesta és la bombolla de l’hipersexe. Models, estereotipus, pressió, exigència… Mentida.

Convé avui, doncs, com va passar als 60 i als 70, prendre consciència que, també en el sexe, és des dels marges des d’on podem cultivar idees i resistències i desenvolupar processos d’autonomia social i de dissidència. Perquè l’exigència de la hipersexualitat genera pressió; i la pressió, frustració i disfuncionalitat. Avui és tan ubic el sexe, són tan plastificats els cossos, és tan exhibicionista i gratuït el desig, que l’abandonament del sexe és una forma de subversió.

Però potser no cal anar tan lluny, perquè ser subversius, a l’era de l’hipersexe, pot consistir en la senzilla valentia de preferir el sabor fresc d’una maduixa.

Totes les fotografies per JJ Roman (www.jjroman.es). Instagram: @paelladepixels
Edició a càrrec de Cristina Garde

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— La pornografia és una indústria que mou 60.000 milions d’euros anuals i que sintetitza un sabor extrem, inexistent a la natura, l’hipersexe, dins del qual tots pseudo-vivim

— La presència de la sexualitat als mèdia, que als 60 i 70 era revolucionària, avui és reaccionària, espectacularitzada i, com va predir Huxley, ens manté ‘feliços’ i desinformats

Articles relacionats