Magazine


El Corte Inglés, un Eurovegas de tota la vida

— L'empresa aconsegueix el recolzament de l'administració per edificar a llocs estratègics de les ciutats, malgrat l'oposició veïnal i política

— Tres centres comercials acabats o en vies de construcció són l'exemple de com els Ajuntaments es converteixen en promotors d'un negoci privat

Tweet about this on TwitterShare on Facebook8Google+0Share on LinkedIn0
Aquest article realitzat per Elsa Hermida i Carles Baiges es va publicar, de forma conjunta amb el setmanari La Directa, el 14 de març de 2013 i el recuperem ara per celebrar el primer aniversari del nou web de SomAtents. Gairebé tres anys després, les obres d’El Corte Inglés de Mataró resten aturades.

Encara avui continua viva l’oposició a Eurovegas a Madrid, una operació que passa per aventatges fiscals i urbanístiques a canvi d’hipotètics llocs de feina. Una de les empreses per poderoses de l’Estat, El Corte Inglés, fa temps que, amb arguments molt similars, ha aconseguit el recolzament de l’administració per edificar a llocs estratègics de les ciutats.

A finals de l’any passat, un treball elaborat per alumnes de l’assignatura Arquitectura i Política de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va posar fil a l’agulla i va relacionar tres casos de construcció dels grans magatzems a les ciutats de Pamplona, Almeria i Mataró. Tots repeteixen un mateix patró: El Corte Inglés s’interessa per un solar cèntric on, normalment, l’Ajuntament ja hi té planificats equipaments públics. El govern municipal, per evitar que el projecte acabi en alguna altra població propera, decideix ressituar biblioteques, escoles i fins i tot monuments construïts en altres espais, de manera que el terreny acaba en mans privades tot i l’oposició veïnal i política.

A Mataró, una fàbrica traslladada peça a peça

El cas més recent el trobem en terres catalanes, a la capital del Maresme. Ara fa sis anys, El Corte Inglés va començar a negociar amb l’Ajuntament de Mataró l’adquisició d’un solar ocupat per l’antiga fàbrica de farines Can Fàbregas i de Caralt, un recinte classificat amb la màxima categoria de patrimoni arquitectònic local. Davant les promeses de llocs de treball i regeneració de la zona, l’aleshores alcalde socialista, Joan Antoni Baron, va decidir impulsar el projecte. El juny de 2009, es va tancar l’acord amb la companyia i l’edifici fabril va ser descatalogat i traslladat, peça per peça, a un terreny municipal per a la seva futura recol·locació i reconstrucció. Davant d’això, els partits de l’oposició i la plataforma veïnal Salvem Can Fàbregas van denunciar el cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, després d’un llarg litigi, el desembre passat, l’aprovació del pla urbanístic que preveia la instal·lació d’El Corte Inglés i autoritzava el trasllat de la farinera es va declarar nul·la. Una altra denúncia presentada per la CUP, que advertia sobre uns delictes urbanístics i contra el patrimoni, va ser desestimada pel jutge, tot i que el ministeri fiscal hi veia indicis delictius. En el recurs presentat, la fiscalia posava de manifest que els oncles del regidor d’Urbanisme, Ramon Bassas, eren els propietaris majoritaris de la fàbrica i la influència que va tenir això, que no es va fer públic fins després de la tramitació urbanística. Altres afectats van denunciar que no havien rebut el mateix tracte que els parents del regidor en la negociació de la compra de les seves naus. A més, arran del compromís de l’ajuntament de deixar el solar “lliure de càrregues” a El Corte Inglés, el cost del trasllat de l’antiga fàbrica, quantificat en 1.925.000 euros, va anar a càrrec de la resta de propietaris de la zona inclosos al Pla de Millora Urbana. A tot aquest entrellat, cal afegir-hi un canvi de govern el 2011 i l’arribada d’un alcalde convergent, Joan Mora. Aquest, que abans s’oposava al projecte, liderarà el recurs del consistori contra la decisió del TSJC i plantejarà els canvis urbanístics necessaris per aconseguir la construcció de les quatre plantes d’alçada i les sis subterrànies per al conegut grup de distribució. Tot i que, el gener de 2012, els grans magatzems van efectuar la compra del terreny per 24 milions d’euros i disposaven de la llicència municipal d’obres per edificar 67.000 metres quadrats, de moment, el procés ha quedat paralitzat i El Corte Inglés ajornarà les obres fins que es resolgui el recurs presentat per Salvem Can Fàbregas.

Els operaris traslladen la fàbrica peça a peça | Imatge cedida per PUMSA
Els operaris traslladen la fàbrica peça a peça | Imatge cedida per PUMSA

Batalla legal a Almeria

La construcció d’un gran magatzem del grup a Almeria, projectada el 2005, es troba bloquejada per la Junta d’Andalusia. El terreny de la disputa és de propietat privada, una escola de La Salle que l’ordre religiosa va decidir vendre al centre comercial, però el govern autonòmic es va oposar a l’acord per conservar les places escolars de la zona, davant la proposta de l’Ajuntament per reubicar-les a un altre barri de la ciutat. Aleshores, l’òrgan municipal va començar una batalla amb la Junta i, fent cas omís a les advertències d’Educació, va signar un conveni tripartit amb La Salle i El Corte Inglés. A més, va aconseguir aprovar un nou Pla General d’Ordenació Urbanística (PGOU) que inclou la construcció de 219 pisos de luxe al mateix solar i l’ingrés de 25 milions d’euros a les arques municipals. El govern autonòmic va decidir catalogar l’escola com a Bé d’Interès Cultural per frenar el procés i assegura que no donarà el seu vistiplau si el pla no compleix amb els informes sectorials d’educació. Un dels fets més curiosos és la recollida de signatures que inicien alguns comerços, convençuts dels grans beneficis que aportarà la firma a l’eix comercial.

Pamplona, el cas més polèmic

A la ciutat de Pamplona, el cas va acabar el 2005 amb la construcció i la inauguració del centre comercial. A principis dels anys 70, l’ajuntament navarrès va expropiar un terreny a l’exèrcit per construir-hi un equipament, en principi, una biblioteca. Això va canviar quan El Corte Inglés es va mostrar interessat en el mateix solar i també en un altre a la població veïna de Barañain. Després de la pugna entre ajuntaments, que va comportar sabotatges entre membres del mateix partit (UPN) de les dues localitats, la capital navarresa va aconseguir el favor de l’empresa privada a la qual cediria el terreny d’intendència i la biblioteca seria recol·locada a l’escola San Francisco. Es va canviar l’ús del terreny i es va organitzar una subhasta pública a la qual només es va presentar El Corte Inglés. La venda es va fer efectiva per 3.500 milions de pessetes (prop de 21 milions d’euros), tot i que els partits de l’oposició valoraven el solar en 10.000 milions. El 16% de l’import va anar a parar a l’exèrcit com a compensació, tot i que hi havia informes jurídics interns que indicaven que no era necessari. Durant el procés, es van produir moltes altres irregularitats, com la inexistència d’un estudi de mobilitat, l’ús de sòl públic per accedir a l’aparcament o el fet que l’edifici dissenyat pel famós arquitecte Rafael Moneo superava en dues plantes l’alçada permesa per l’ordenança municipal. Aquests casos i d’altres molt similars han passat de puntetes per la premsa generalista i s’han mostrat sempre com a conflictes locals i mitjançant cròniques merament informatives o clarament a favor de la construcció del centre comercial. El silenci mediàtic al voltant d’El Corte Inglés, fruit de les seves grans inversions publicitàries als mitjans (prop de 1.150 milions d’euros des de 1999), ha impedit donar a conèixer una connexió que posa en relleu les particularitats d’aquest model. Operacions urbanístiques que es repeteixen arreu de l’Estat i que demostren, una vegada més, que la necessitat d’un espai públic queda relegada als interessos privats i s’ignora la veu dels partits de l’oposició i de les associacions veïnals contràries que han denunciat nombroses irregularitats.

La fàbrica Can Fàbregas i de Caralt, classificada amb la màxima categoria de patrimoni històric | Imatge cedida per PUMSA
La fàbrica Can Fàbregas i de Caralt, classificada amb la màxima categoria de patrimoni històric | Imatge cedida per PUMSA

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— L'empresa aconsegueix el recolzament de l'administració per edificar a llocs estratègics de les ciutats, malgrat l'oposició veïnal i política

— Tres centres comercials acabats o en vies de construcció són l'exemple de com els Ajuntaments es converteixen en promotors d'un negoci privat

Articles relacionats