Magazine


El Chojín i la persona rere la marca

— Després d’una dotzena de discos publicats, el raper i poeta travessa un moment en què se sent devorat per la marca que ha construït des que va començar amb el rap a finals dels 90

— Considera que la discriminació racial que va patir per les seves arrels guineo-ecuatorianess l’han fet millor persona

Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Google+0Share on LinkedIn0

En un dels múltiples restaurants turcs del Paral·lel, un xaval d’uns 20 anys, amb gorra plana, s’apropa a una taula i li pregunta a un home:

—Perdona, tu ets el Chojín?

Ell respon:

—Et dec diners?

—Llavors sí, sóc el Chojín.

—M’encanta la música que fas. Em pots firmar un autògraf?

Al Domingo Antonio —el seu nom autèntic— se’l coneix per la seva música als escenaris i per la dotzena de discos publicats, tot i que també s’ha prodigat per platós (va tancar els informatius de La2Noticias durant el 2010 amb petites actuacions que feien de sumari) i ha col·laborat en alguns programes de ràdio de la SER i Onda Cero. Actualment és el presentador del programa ‘Ritmo Urbano’ a La2. També ha format part de tallers i campanyes per diversos motius socials. Però en realitat amb el que es guanya la vida és pensant, pensant molt. L’únic que fa és donar musicalitat als seus pensaments. I un se’n pot adonar d’això veient el que triga en devorar un ‘shawarma’. Una classe d’home que en molts casos no respon les preguntes sinó que hi afegeix interrogants. Posseeix la capacitat de persuasió del que està segur dels seus dubtes, no en va ja té 38 anys i dotze discos a l’esquena. Fa més de metre noranta i està fort, com per arribar allà on a vegades l’oratòria no arriba. Però malgrat la seva planta, té cara de bon tio.

És un home que pensa. Que pensa massa. No hi ha cap altra manera d’explicar per què a aquestes alçades, i amb la vida aparentment resolta, segueix qüestionant-se d’una manera tan profunda la petjada que deixa en ell mateix l’èxit de la seva música.

—Joder, segueixo tenint gana. Necessito postres. Aquí no hi ha postres no? —diu el Chojín.

—Ni idea —dic jo.

—Anem al Bagdad! —diu de conya. L’aviso que entrar val com uns 80 euros.

—80 euros? —diu l’Ose sorprès.

—80 euros o 85, no me’n recordo, una cosa així. Es que vaig entrevistar la propietària fa un parell d’anys.

—Però joder tio, què hi ha allà dins que val tanta pasta?

—Sí tio.

—Te les pots follar almenys? —diu un amic del Chojín.

—Home, si pagues més suposo que pots. Jo quan hi vaig anar vaig veure un número d’una senyora llepant nata de les tetes d’una ballarina. Us ho juro. Son les tetes més enormes que he vist a la meva vida —dic jo.

—TOMAAA!!! Ja tenim postres! —diu el Chojín mentre agafa metre i mig d’aire amb les mans—. Anem a menjar nata en unes tetes enormes —llavors posa la cara en aquell metre i mig d’aire que al seu cervell ja eren unes tetes enormes untades de nata i comença a succionar amb frenesí, movent el cap enèrgicament d’un costat a l’altre, procurant que no quedi res d’aquella nata imaginària.

Tots ens fotem a riure fins que diu: “Eh, ara en serio, anem a buscar postres”.

Imagina’t que tu saps que a aquella hora, la 1:30 de la matinada, i en aquella zona, el Paral·lel, és més que improbable aconseguir postres. Però imagina’t que et diu això un tio de metre noranta. Que a més de fer metro noranta està fort. Que a més de fer metre noranta i estar fort, porta el cap rapat i la barba milimètricament delineada. I que a més de fer metre noranta, estar fort i portar el cap rapat i la barba milimètricament delineada es diu Chojín i és una de les icones més representatives en la història del rap espanyol. Al final te’n vas amb ell a buscar postres.

Arribo a les cinc de la tarda a la sala Apolo, mentre el Chojín fa les proves de so. Abans ha d’atendre un altre mitjà i encara ha d’anar a l’hotel a preparar una mica més el concert i dutxar-se, per la qual cosa acabem postposant la meva entrevista.

—Tio, ens veiem després a les 8 mentre actuen els teloners?

—Si, clar, d’acord.

Mentre l’espero em prenc unes cerveses amb l’Ose. L’Ose és un gran amic del Chojín. És un altre raper que també va començar en el rap als 90. Eren minoria, gent rara fent la mateixa música que els negres dels suburbis de Nova York, el que va permetre crear entre ells una germandat i uns vincles que segueixen vigents 20 anys després. Parlem del tedi, del fastigueig, de les vicissituds de guanyar-se la vida amb la música. “A vegades avorreix, com tot”. Traiem alguna pregunta, n’afegim una altra… Quan ens n’adonem ens hem fotut tres canyes i el rellotge marca les 20:45. Arribo tard.

El personatge creix i es menja la persona, al final passes a ser una marca

No trobem el Chojín per enlloc. Simplement no hi és. Desaparegut. I la meva entrevista desapareguda amb ell. Bé, potser després del concert… A les 10 comença. Puntual. Atípicament puntual. La gent fa el de sempre, comença a corejar. Choooojin, Choooojin, Choooojin. I potser ningú dels que ha estat allà s’aturi a preguntar-se si la persona que coregen és realment el Chojín.

—Durant tota la meva vida he defensat que no existeix la diferència entre l’artista i la persona. Tu ets tu, et representen les teves lletres i aleshores no hi ha diferencia, però no és veritat. L’artista i la persona s’assemblen molt però no són el mateix. L’artista és el que la gent veu i el que la gent veu no és necessàriament el que sóc jo de veritat.

Choooojin, Choooojin, Chooooojin

—… poden pensar que sóc d’una determinada manera que m’acaba condicionant a l’hora d’actuar moltes vegades.

El Chojín encara no ha començat a cantar. Saluda el públic i la gent el coreja amb més força si encara pot ser, ansiosa per sentir l’essència de l’activista de sempre.

—… i justament estic en un moment de la meva vida en què em plantejo això. Per exemple, a la Wikipedia posa “Chojín és un activista contra el consum de drogues, la violència i de no sé què” i és mentida, jo no consumeixo drogues però no sóc un activista en contra del seu ús, que la gent faci el que li doni la gana. Només dic que existeix una opció que és no consumir. Estic contra la violència, però si existeix, existeix i si es pot evitar s’ha d’evitar. Entenc que el millor camí és evitar-la però com que a vegades sí que existeix, si algú et violenta, tu tens dret a respondre.

Comença a cantar el seu primer tema i, com és lògic, la gent comença a ballar. Tot i que en realitat no ballen. Amb el rap no es balla (no com formalment s’entén el que és ballar) sinó que s’aixeca la mà de manera coordinada amb el coll, que segueix el ritme de la instrumental movent-se de dalt a baix. Com si estiguessin assentint amb la satisfacció de qui veu complertes les seves expectatives, una cosa molt paradoxal en el tema que ens ocupa.

—… doncs com a la Wikipedia hi posa això, et truquen per fer xerrades, conferències sobre això, tu dones el teu punt de vista però en realitat també expliques el que volen sentir i al final acaba creixent el personatge i es fa petita la persona, comences a ser una marca. Està basada en frases meves, expressions meves, no se les han inventat, però després la gent arriba a conclusions per ella mateixa que s’assemblen al que sóc però que no són exactament el que sóc. A vegades la gent vol coses simples, que estiguis a favor o en contra. Hi estic a favor però… i el però ja no el senten… i estic just en aquest moment. Mai m’havia passat i estic en aquesta crisi. Però és una crisi petita, no és res radical.

Quan parles amb el Chojín en un dels múltiples restaurants de menjar turc del Paral·lel te n’adones que és un tio amb una fam voraç. És curiosa la velocitat a la que menja, encara és més curiós que parla encara més ràpid del que devora, però el més curiós de tot és que és capaç de desfer-se del durum i de les paraules amb la mateixa velocitat i al mateix temps, i a més sense parlar amb la boca plena i vocalitzant bé. Comprens aleshores per què té el record Guiness de més síl·labes rapejades per minut. En aquell moment penso quantes vegades hauria de baixar la velocitat de reproducció del VLC PLayer per poder transcriure simultàniament l’entrevista mentre parla. En són 3.

—… però bueno, són ‘gajes del oficio’.

—T’agradaria fugir d’aquesta marca, fugir del personatge que has creat i dedicar-te a tu mateix?

—Sí, però és que em sembla fins i tot miserable queixar-me d’això per la vida tan meravellosa que tinc. En algun moment ho penses: anar-me’n a un poble perdut a no sé on, deixar que em creixi la barba i dir-me Rafael. Però no, no puc queixar-me, m’ho mereixo, per tenir una vida tan meravellosa.

—I fugir de la rutina de concerts? De viatjar? Perquè tio, no pares… No n’acabes una mica fins els collons?

—A vegades no et ve de gust. Però són queixes petites de les que a vegades me n’avergonyeixo. Als meus amics no els ho dic, ni ho dic públicament perquè em sembla malament. Sóc de barri, els meus amics treballen en fàbriques i coses així…

—Creus que tenen més motius per queixar-se…

—Bueno, no és que ho cregui, és que els tenen. Són gent que treballa deu hores al dia, sis dies a la setmana per un sou que et dóna just per menjar, com per a sobre anar allà i dir-los [posa veu de tonto]: “és que no em ve de gust anar a Canàries aquest cap de setmana”. ETS IDIOTA —diu mentre colpeja la taula.

—Bueno, suposo que una part negativa de viatjar és que fas amics en llocs diferents del país i que molts cops no els pots tenir a prop quan els necessites.

—Doncs sí —diu mentre es mira l’Ose—, per exemple a ell fa un munt que no el veig. És una d’aquelles persones capaces d’animar-te i ara estic feliç.

—Bueno, acabes d’acabar un concert. Potser l’eufòria també hi fa molt…

—L’Ose és millor que això, concerts en faig molts, de l’Ose no puc gaudir-ne tant.

Il·lustració de kebabs
Els bons kebabs | Ana Riaza

I aquí el Chojín ja no respon amb tanta fermesa. El Chojín, el bitxo de metre noranta, la icona representativa del rap es fa diminut i abaixa la mirada, com buscant alguna resposta en la fusta de la taula. Les estrelles també són vulnerables.

El concert segueix el seu ritme. Els temes se succeeixen. Hi ha temes personals, de conya, però també de compromís social. Injustícia, abusos de poder, discriminació.

La seva pell, massa fosca per a ser extremenya i massa blanca per ser guineo-ecuatoriana està en aquest absurd i fi llimbs on acaba l’acceptació i comença el racisme.

—T’has sentit discriminat per tenir arrels africanes?

—Sí. La veritat és que sí. Des de petit.

—Potser gràcies a això avui ets la persona que ets…

—Sens dubte. Lamentablement, com ets per fora condiciona absolutament com acabem sent… per com et miren… com et tracten. Fa que et preguntis més coses que altres. Quan la societat et marca com a diferent indefectiblement tu acabes assumint aquest paper i et sents diferent perquè t’han fet diferent i aleshores, clar, et fa pensar coses que un nen de dotze o tretze anys no pensa a no ser que no s’hi senti obligat… i sí… el fet d’haver estat part d’una minoria ètnica a Espanya m’ha fet millor persona.

En aquesta pell crida l’atenció el tatuatge de l’avantbraç: “Ngú ya Mobún”. Està escrit en Fang, una llengua parlada a Guinea Equatorial:

—Vol dir fort i orgullós. Un dels punts d’inflecció per el desenvolupament de la persona que sóc avui va ser el dia que un amic meu de tota la vida em va dir “ves-te’n al teu país”. Era el meu desè aniversari. Aquell dia vaig arribar a casa trist. Ma mare va intuir el que passava… Em va dir que havia de ser fort i estar orgullós com el meu pare i m’ho vaig tatuar anys després. Aquell moment va ser molt important a la meva vida.

Justament en aquest moment arriba el menjar que havíem demanat. Som cinc a la taula i ens el porten a tots menys a ell.

—Tio, no t’han portat el teu plat? —pregunta l’Ose.

—Em menjaré un falafel d’aquests mentrestant, si és que vivim en un món de blancs. És així, s’ha d’acceptar —diu el Chojín en conya.

—Per quines coses plores?

—Sonarà molt nyonyo però si plorés per alguna cosa seria per la discriminació. Això és el que em toca més. El fet que hi hagi algú que sense conèixer de res altra gent els odii perquè sí. Que no els donin ni tan sols l’oportunitat de coneixe’ls i entendre’ls. De veritat som tan tontos? Em desespera perquè a vegades em fa pensar que no hi ha futur ni possibilitats perquè hi ha gent a la que li és igual el que li diguis i mai entrarà en raó, perquè la raó aquí la tinc jo.

El concert s’acaba. Són dos quarts de dotze. Anem cap al camerino. Quan arribem no veiem el Chojín per enlloc. Simplement no hi és. Desaparegut un altre cop. I la meva entrevista una altra vegada desapareguda amb ell. Porto des de les cinc intentant entrevistar-lo. Bueno, esperem-lo fora. Una hora després que acabés el concert, el Chojín surt de l’Apolo i comença a fer-se fotos amb gent.

—Em molesta que em facin fotos però ho entenc com un pagament per una feina tan bona. Sé que hi ha gent a qui li fa il·lusió, llavors jo, gustós, accedeixo, però m’agradaria que no m’ho demanessin perquè no m’agrada que em vegin com algú mereixedor d’això.

—Et molesta que et vegin més important que ells?

—Sí. És exactament el contrari del que dic a les lletres, m’admiren per dir-ho però després fan el contrari del que dic. Però així és la vida, si els fa il·lusió els fa il·lusió i a mi no em costa res.

Mitja hora després, després de sortir en un munt de fotos, estrènyer un munt de mans i escoltar un munt de vegades “Chojín m’encanta la teva feina”, el Chojín es reuneix amb nosaltres (uns pocs amics seus i jo). “Bueno, què? Anem a sopar alguna cosa o què?”. Jo llavors li dic que sóc el noi d’abans, que al final què farem amb la meva entrevista. “Ah, cap problema, vine a sopar i la fem allà”. I anem. Al final caminem pel Paral·lel buscant un lloc on sopar. Sopem, l’entrevisto i el conec una mica millor. És curiós el lloc que ocupa el racisme en la seva vida. Tant la persona com el personatge tenen aquest denominador comú. En part, gràcies a haver-lo patit, s’ha format la persona de la que tant orgullós se sent i, en part, gràcies a combatre’l, s’ha format el personatge que en ocasions la devora.

I com era d’esperar, al final no trobem postres enlloc.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Carlos Baraibar.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Després d’una dotzena de discos publicats, el raper i poeta travessa un moment en què se sent devorat per la marca que ha construït des que va començar amb el rap a finals dels 90

— Considera que la discriminació racial que va patir per les seves arrels guineo-ecuatorianess l’han fet millor persona