Magazine


‘Dreamers’, créixer amb la por a la deportació

— Els anomenats 'Dreamers' (somniadors) són aquells que van arribar als Estats Units amb els seus pares i que ara lluiten per canviar les lleis que els expulsen del país que els ha vist créixer

— Parlem amb la periodista Eileen Truax sobre els milers de joves que conviuen amb l’angoixa que les autoritats estatunidenques els deportin d’un dia per l’altre

Tweet about this on TwitterShare on Facebook2Google+0Share on LinkedIn0
Text de Laia Seró i Helena Roura

Qualsevol periodista necessita una hòstia per començar el seu primer llibre. A Eileen Truax, l’envestida va arribar-li en forma de cable, és a dir, de nota de premsa. Un noi nord-americà es va suïcidar en saber que no podria anar a la universitat perquè, malgrat haver nascut a Texas, no tenia papers. Va ser el Dia d’Acció de Gràcies del 2011. No hi havia un dia més american perquè aquesta periodista mexicana de La Opinión –el diari hispà més llegit de Los Ángeles– comencés a engendrar el seu primer llibre.

–Si algú de nosaltres [periodistes] hagués escrit alguna de les històries dels dreamers i li hagués arribat a en Joaquín, ell hagués sabut que mudant-se a Califòrnia i que buscant a altres hi havia una manera… Però ningú estava explicant les històries de la seva generació!

Eileen Truax ho explica dolguda perquè ella va ser còmplice d’aquest silenci durant anys, fins que va decidir seguir el moviment, que ha tornat a situar la qüestió migratòria a l’agenda política nord-americana, i posar-se a escriure el llibre Dreamers. La lucha de una generación por su sueño americano. Segurament, també perquè pensa en el seu fill, que té una edat semblant a la d’en Joaquín.

Ella va ser la primera periodista que va donar veu a aquells joves que van arribar sense documents als Estats Units quan eren menors d’edat i que, en bufar les divuit espelmes, se’ls veta el finançament per estudiar una carrera i comencen a conviure amb l’angoixa de ser expulsats d’un dia per l’altre.

La deportació forçada és una opció real. En tan sols vuit anys, el mateix Barack Obama va deportar 2,5 milions de persones. Moltes d’elles eren dreamers.

 

El malson de ser immigrant als Estats Units

Als Estats Units, avui, hi viuen 11 milions de persones sense documents, de les quals 1,7 milions són menors. I només hi ha 243 jutges d’immigració en actiu. Si un migrant arriba i demana asil, el seu cas pot trigar 5 anys. El més probable és que un menor d’edat que arribi amb els seus pares estudiï l’educació bàsica als Estats Units, aprengui anglès, creixi allà, es torni un ianqui i, anys després, malgrat tenir protecció com a immigrant que va arribar essent menor d’edat, s’exposi a unes lleis que el poden retornar a un país que no reconeix com a seu. El dels seus avis, que ja ni recorda. I no només això: s’exposa també al fet que els seus progenitors siguin deportats mentre el crien. Als Estats Units, 4,5 milions de ciutadans són fills de pares sense documents.

–Resol això avui! –exclama Eileen Truax com si estigués ben bé al despatx oval–. Els estàs permetent que construeixin una identitat i que s’incorporin a una societat per, després, donar-los una puntada de peu al cul. I perdó per la finor, però no pots fer tal cosa! És una violació dels drets humans.

Amb el nom d’Eileen Truax, tal com bromeja ella mateixa, un s’esperaria una barbie. Però res més oposat. En l’argot de la premsa nord-americana, Truax és una ally dels dreamers. O sigui, una aliada del moviment. No està exposada a la deportació, ja que compta amb la doble nacionalitat, però els entén. Ella també és l’altre. Mitja melena de color xocolata 90% cacau, estatura mitjana, curvilínia i de pell morena. Ulleres de sol chic. Accent mexicà, gesticulació expressiva i gens, gens estirada.

El fet de ser migrant ja et converteix en l’altre. Però, a més a més, quan et converteixes en una minoria ètnica, n’ets conscient tota l’estona

–Tots migrem en algun moment: del poble a la ciutat, et mous per estudiar… Però quan migres a un altre país i en véns d’un que està en clara desaventatge econòmica, política o de percepció respecte al lloc on arribes, el més difícil és l’evidència constant que ets una minoria. El fet de ser migrant ja et converteix en l’altre. Però, a més a més, quan et converteixes en una minoria ètnica, n’ets conscient tota l’estona perquè la societat t’ho recorda tota l’estona: tu no pertanys aquí, tu ets l’altre. Tu sempre seràs l’altre. I això és difícil.

Eileen Truax té el Facebook ple de contactes de dreamers. S’ha guanyat la confiança d’aquells que comparteixen amb ella la seva llengua materna. Gairebé els ha fet de mare.

–Són molt bons! No pots evitar admirar-los una mica…

Ho diu mentre recorda la primera gran protesta del moviment que lideren organitzacions d’activistes com United We Dream, National Immigration Youth Alliance i Dreamactivists. Els nois van bloquejar un carrer gran de Los Ángeles i van encadenar-se els uns als altres amb uns tubs de plàstic entre els braços. La policia va tenir-ho molt difícil per separar-los perquè corrien el risc de tallar algun braç i, efectivament, van trigar molt a desallotjar-los. Els mitjans de comunicació ho van gravar: nois i noies de 18 anys arriscant-se a la deportació.

La Nancy Landa va ser una d’elles. La seva història apareix al llibre de Truax. La periodista ens la va explicar fa un any en una terrassa del Raval barcelonès prenent un cafè que havia de ser breu però que va allargar-se unes quantes hores. Va ser el primer contacte que vam tenir amb ella. La de la Nancy és la seva història preferida, de fet, per ser la història més forta –“sens dubte, sens dubte, sens dubte”– del llibre.

La intentarem resumir: nou anys tenia la Nancy quan va arribar als Estats Units amb la seva família. Es va adaptar, va aprendre l’idioma, va resultar ser molt bona en els estudis i va arribar a la universitat, on es va graduar amb honors. Encara sense documents, va presidir el cos d’estudiants i va començar a treballar a l’staff d’un polític que mostrava empatia amb la seva situació. Vint anys després, la Nancy, amb 29 anys i estatunidenca en cultura, referències i idioma, va ser detinguda mentre conduïa i deportada a Tijuana. Amb 20 dòlars a la butxaca, sense ningú i sense documents.

Això va ser el 2009. Avui, la Nancy segueix vivint a Mèxic, des d’on va denunciar que les mesures que Obama va impulsar el 2012 arribaven tard per a ella i per a tants més que, ara, han d’esperar 10 anys per poder tornar als Estats Units.

Los Ángeles, aquella ciutat que primer va acollir i després va expulsar la Nancy Landa, és avui la llar d’Eileen Truax. La periodista hi va arribar per fer un documental que, com el cafè, també es va allargar. Com ella, molts mexicans s’han anat instal·lant a Califòrnia, especialment des de l’any 2000. De fet, Los Ángeles és la metròpoli nord-americana amb més quantitat d’immigrants provinents de Mèxic i també –atenció– la segona ciutat del món amb més ciutadans d’aquest país. Només la supera Ciutat de Mèxic, la capital. No és sorprenent, doncs, que segons l’Institut Nacional de Migració, el 78% dels dreamers siguin mexicans.

L.A. era la ciutat natural perquè aquella Eileen Truax pre-dreamers rodés un documental sobre els conciutadans que feien les maletes i abandonaven el seu país. La seva llibreta va començar, ja aleshores, a omplir-se d’interrogants: com es construeix una identitat quan tens Catrines al menjador de casa i un McDonald’s a la cantonada? Com es conviu amb el risc de la deportació en un país gairebé desconegut? Què permet que un país que deu tant a la immigració estigui deportant el seu patrimoni més preuat: els joves?

Totes aquestes preguntes van sonar una i altra vegada en aquell cafè que vam fer amb ella el març de 2016. Ens vam citar al Raval i, immediatament, ella va sentir-lo proper. Segurament, perquè els índexs d’immigració dels seus carrers són semblants als de la seva ciutat adoptiva. També perquè, va dir, les ja inexistents palmeres de la plaça de Folch i Torres van recordar-li les del passeig marítim de Los Ángeles. I les pistes de bàsquet; hi havia joves llançant a cistella, com tots els dies. No resultava difícil imaginar-se que, si haguessin nascut a l’altra banda de l’Atlàntic, tindrien moltes opcions de ser dreamers. Els seus dreamers.

–Amb quina cara els diem go back to your home? –es preguntava furiosa mentre removia la cullereta.

Les antigues pistes de bàsquet i les palmeres de la plaça de Folch i Torres, actualment en obres, li feien recordar a la seva ciutat, Los Ángeles. Helena Roura ©

Durant les dues legislatures de Barack Obama, el govern va deportar una mitjana de 400.000 persones per any. Aquest és el major nombre de deportacions registrat en la història dels Estats Units: prop de 3 milions entre el 2009 i el 2016.

El panorama és desolador. El racisme està a l’ordre del dia en el que és un dels països que més li deu a la immigració, començant per les declaracions del seu actual president, Donald Trump, i continuant per les denunciades i violentes actuacions policials contra la població negra. Segons la pàgina Mapping Police Violence, la policia estatunidenca ha matat 160 persones negres en el que portem de 2017. I encara pitjor: la mateixa pàgina denuncia que una persona negra té tres vegades més probabilitats de ser assassinada per la policia –la major part de les vegades sense estar relacionada amb cap crim– que una persona blanca. A tot això, se li suma la ja de sobres coneguda antipatia de Trump per la població llatina, especialment la mexicana.

Per sort dels dreamers, i de tots, hi ha aliats. També al Congrés.

 

La lluita de la dècada

Richard Dick Durbin mai va imaginar-se que s’estaria més de 10 anys barallant-se per la iniciativa. Aquest senador d’Illinois, que té ara 72 anys, va presentar el 2001 la iniciativa Dream Act, de les sigles Development, Relief and Education for Alien Minors Act. Durbin, de l’ala esquerrana del Partit Demòcrata, volia posar fi a la fràgil situació legal dels immigrants sense documents, especialment la dels més joves, començant amb una llei piecemeal, és a dir, peça per peça. Creia tenir més probabilitats que s’aprovés anant a poc a poc.

Òbviament, Durbin va buscar la manera que el nom resultés enganxós. No se li escapa a ningú que el nom de la llei juga amb el concepte de Somni americà.

–Cadascú té el seu somni. Vaig entrevistar un home mexicà, fa un any, que llogava una butaca per 150 dòlars en una casa per dormir-hi a les nits. Això és súper comú en ciutats com Los Ángeles. Aquell home portava 10 anys a L.A. i, quan el vaig entrevistar, em va dir: “D’aquí a dos mesos, es gradua la meva quarta i última filla i, quan es graduï, jo me’n tornaré a Mèxic perquè ja hauré complert”. El seu somni americà era dormir en una butaca durant 10 anys per tenir quatre fills graduats –explica Truax.

Però Durbin mai va imaginar-se que costaria tant. El 2010, totes les esperances dels dreamers estaven posades en l’aprovació de la Dream Act. Però la votació les va truncar: la llei no va prosperar. S’esvaïa així la somniada oportunitat per aquell milió de joves, però no la seva lluita.

Al cap d’un parell d’anys, el juny de 2012, l’administració Obama va aprovar la Consideració d’Acció Diferida pels Llegats en la Infància (DACA, per les seves sigles en anglès), de la qual són beneficiaris, teòricament, al voltant de 788.000 dreamers. Però no es tracta ni d’un dret ni d’una llei sinó d’una acció executiva. Els dreamers no veuen garantit el seu estatus migratori legal i només beneficia els casos previs a l’1 de gener de 2010, que hagin arribat al país abans de fer 16 anys i tinguin menys de 30 anys en sol·licitar-la.

Així, malgrat la DACA, alguns joves nord-americans han vist revocada la seva sol·licitud o directament han estat detinguts i exposats a la deportació. És per això que el senador Richard Durbin segueix demanant el torn de paraula al Congrés i segueix portant fotografies impreses de dreamers. Sap que no es tracta només de conjuntura sinó de constància.

Per la seva banda, i com ja feien abans de la DACA, els dreamers se segueixen organitzant, es troben, es mobilitzen. Inspirant-se en els moviments de resistència i desobediència civil de Califòrnia –especialment el dels chicanos dels anys 70, al seu torn inspirant-se en els Black Panters del 60–, els dreamers segueixen empoderant-se.

Però, aquesta setmana, ha passat quelcom extraordinari: després de diversos mesos de reunions a porta tancada, un senador demòcrata i un altre de republicà –el mateix Richard Durbin i Lindsey Graham– han presentat conjuntament el projecte de llei Dream Act 2017.

Si s’aprovés, atorgaria un estatus de resident condicional als dreamers i el secretari del Departament de Seguretat Nacional cancel·laria les ordres de deportació que pesen sobre ells. A més a més, la Dream Act 2017 canviaria els requisits d’estudis exigits per versions anteriors i per la pròpia DACA: podrien sol·licitar la residència condicional els dreamers protegits per la DACA, els joves que demostrin estudis primaris o secundaris i, també, aquells amb discapacitats. També s’ampliaria, de 16 a 17 anys, el límit d’edat d’entrada al país per ser considerat dreamer.

L’esperança, malgrat tractar-se d’una proposta bipartidista, és relativa.

‘Quatre anys de Trump no són res’

Un any després d’aquell cafè al Raval, Truax ha tornat a Barcelona. Texans ajustats com els de l’última vegada, botins còmodes –mai duu sabates que no li permetin córrer– i exactament el mateix mocador de coll de colors que portava aleshores. Les seves segueixen sent unes mans dures, viscudes i de grossos dits. Les ulleres de sol segueixen sent chic: punxegudes pels extrems, estil felí, com les dives del cinema del 50 i els 60. Tot segueix igual però el president dels Estats Units és un tal Donald Trump. I Truax està més enfadada.

–Com vas viure el dia de la victòria de Trump?

–La nit de l’elecció vaig plorar moltíssim. No vaig dormir. Vaig estar connectada a les xarxes socials, veient els estats que compartien els dreamers. Va ser molt emocionant veure que hi va haver 6 hores de dol i incredulitat. Però, a les 6 del matí, els estats deien: “portem molts anys”, “sabem com reaccionar”. El terme que vaig veure més va ser fight back, que no és defensar-se sinó contraatacar. We will fight back. 24 hores després, ja estava molt millor. Vaig adonar-me que la nostra gent porta tants anys sota l’atac, i ha tirat endavant, que quatre anys de Trump no són res. La gent estava pensant ja en el 2018. Hi ha fe i confiança en la capacitat d’organització.

Portem anys denunciant que hi ha atacs contra la nostra comunitat. Trump no és la causa de res, és el símptoma

En aquest escenari, no hi ha res que auguri una millora en les condicions de vida dels immigrants als Estats Units. Però, si una cosa bona té Trump, segons Truax, és que ha posat el tema de la immigració sobre la taula del debat polític. Els immigrants es van mobilitzar durant mesos per aturar l’onada de Trump, un fet que no necessàriament es va reflectir a les urnes. Truax intenta comprendre a qui va votar al candidat republicà:

–Trump està exacerbant el pitjor d’uns sectors del poble estatunidenc apel·lant a l’ira i a la frustració a partir de la crisi econòmica. Hi va haver una crisi hipotecària, molta gent va perdre la casa i el negoci. Els més colpejats pertanyien a la classe mitjana treballadora. Anys després, tot just s’estan recuperant. Bush va marxar el gener de 2009 i tot el gruix de la crisi li va tocar a Obama. En l’imaginari d’aquesta gent, hi ha un responsable, i és l’administració Obama. Només saben que tenen molta ràbia. Alguns poden agafar una pistola, com s’ha comprovat en molts d’aquests shootings que hi ha hagut, i d’altres s’han empassat la ràbia i criden “Make America great again”.

Malgrat entendre les seves raons –“Déu meu, qui ho hauria dit!”–, el novembre, Truax va ser la primera sorpresa amb els resultats. A més a més, si hi ha algun col·lectiu al qual el supremacisme de Trump ha apel·lat directament és el dels mexicans.

–Què ha canviat en la teva vida diària?

–Per a mi va ser un gir. Però, màgicament, no ha canviat res: Trump va dir que volia construir un mur i no ho farà; avui, no hi ha més deportats que abans. La mateixa maquinària que va deixar Obama. No hi ha canvis notables. Hi ha declaracions. D’aquí a 4 anys, Trump ja no hi serà. Això sí: mai he escrit tant com en els dos primers mesos de Trump. Sembla que ara sí que importem. Portem anys denunciant que hi ha atacs contra la nostra comunitat. Trump no és la causa de res, és el símptoma de coses que estan passant als Estats Units des de fa molt temps. Més feina tinc!

Eileen Truax al Raval de Barcelona. Helena Roura ©

Uns mesos més tard, vam tornar a parlar amb Truax. Aquesta vegada, via Skype:

–Estic connectada…

–Vinc. Ja t’he enviat el request. Perdó pel retard. L’assumpte del mur de Trump em torna boja.

Truax ens envia un article que va publicar al gener al portal llatinoamericà Cuadernos Doble Raya i que va titular No tiene la culpa Trump. El nou president li continua donant feina. En aquesta ocasió, explicant al món les contradiccions dels qui només arremeten contra ell i no contra les administracions anteriors o els governs connivents, com el del mexicà Enrique Peña Nieto.

Busquem l’article i ens apuntem dues frases: “Deportar persones a un ritme major que aquest [el de l’administració Obama] implicaria una quantitat de recursos econòmics i humans dels quals difícilment pot disposar el govern estatunidenc (…). Això jo sap Donald Trump”.

Pensem en la immigració sempre com un tema d’economia i seguretat nacional quan ha de ser vista com un tema de drets humans i justícia social

Res de nou sota el sol. De fet, el mateix passa amb la construcció del mur de la frontera.

Als seus recent celebrats sis mesos de legislatura, Trump ja ha anunciat noves mesures –controls més extensos pels vols, retard en l’entrada en vigor d’una iniciativa de suport a estrangers emprenedors o càstigs per a les famílies de menors immigrants no acompanyats, entre d’altres– i la por i l’angoixa entre la població immigrant sense papers no fa més que créixer. Però, segons Truax, no ens hem de fixar tant en el que diu Donald Trump sinó en el que fa.

–Cap a on anem doncs? –li preguntem entre interferències virtuals.

–Mentre no canviem el lent… estem fotuts (no posis això…) –riu–. Hem de repensar què és la ciutadania. Pensem en la immigració sempre com un tema d’economia i seguretat nacional quan ha de ser vista com un tema de drets humans i justícia social. La teva societat és la que et cuida i no la que et pareix. És la que t’acull. És el lloc on vius, on treballes; el lloc on has crescut, on has rebut les teves influències, la cultura a la qual pertanys; el lloc on estudies, on somnies a tornar-li a la societat el que t’ha donat. És això, o el que diu en un paper? Aquesta és la qüestió.

23 minuts 19 segons després, Penjar.

***

A principis de maig, Truax va llançar un tuit amb les seves paraules preferides en català. Paraula és una d’elles. La periodista està aprenent l’idioma perquè vol publicar un altre llibre sobre immigració. Una mena d’spin off de Dreamers que està duent a terme gràcies a la beca Bringing home the world de l’International Center for Journalists.

Es tracta d’un estudi sobre les segones generacions d’immigrants que viuen a Catalunya. Què diu la llei? Com construeixen la seva identitat dins i fora de les seves llars? I, de nou, com està tractant Catalunya –que deu tant, també, a la immigració– un dels seus patrimonis més preuats: els joves?

Segons l’informe d’Unicef sobre l’Estat Mundial de la Infància (2015), el 60,3% dels fills d’immigrants establerts a l’Estat espanyol està en risc d’exclusió social.

Edició a càrrec de Gerardo Santos.
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar.
Traducció al català per Helena Roura.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Els anomenats 'Dreamers' (somniadors) són aquells que van arribar als Estats Units amb els seus pares i que ara lluiten per canviar les lleis que els expulsen del país que els ha vist créixer

— Parlem amb la periodista Eileen Truax sobre els milers de joves que conviuen amb l’angoixa que les autoritats estatunidenques els deportin d’un dia per l’altre

Articles relacionats