Magazine

El Cos

Dibuixa el teu cony

— Participem en un taller de sexualitat que busca revertir una educació basada en fer invisibles el cos i el plaer de la dona

— “Ens passem el dia parlant de sexe amb les amistats! Però els riures ens impedeixen tractar aspectes més íntims, com les inseguretats o les pors”

Tweet about this on TwitterShare on Facebook54Google+0Share on LinkedIn0

Què faries tu si et diguessin que estàs a punt d’explorar-te la vagina en una habitació amb vuit noies més? Si, en una tarda tonta de tardor, et demanessin que et treiessis els pantalons, t’abaixessis les calces, et col·loquessis sobre un matalàs amb l’esquena enganxada a la paret i t’obrissis de cames com si anessis a parir?

Doncs, d’aquí uns instants, la Marta ho farà i està emocionadíssima.

–Ens passem el dia parlant de sexe amb les amistats! Però gairebé sempre ho fem amb aquest toc d’humor… Aquells riures que ens impedeixen tractar aspectes més íntims.

I la vagina, i la sexualitat, a vegades són un tema seriós.

A la Marta l’indigna reconèixer que ginecòlegs, estudiants en pràctiques i parelles diverses li han vist el cony en tot el seu esplendor i ella, no. Li fot que, als seus 25 anys, hi hagi qüestions de la seva sexualitat que desconegui o, pitjor encara, que encara no hagi decidit compartir de forma oberta.

Quantes vegades parlem de sexe al llarg del dia i quantes, en realitat, acabem abordant els aspectes de la nostra sexualitat que de veritat ens preocupen? Vegi’s la manca de confiança amb el nostre cos, la por a construir relacions duradores, la gelosia que a vegades sentim, les inquietuds sobre certes pràctiques sexuals i/o amoroses, el dia a dia amb una malaltia de transmissió sexual, els dubtes sobre el sexe després d’un embaràs i un llarg etcètera.

Conscient de tot això, la Marta es va apuntar al taller de sexualitat femenina i autoconeixement del cos del col·lectiu Mandràgores. Fa un parell d’anys que l’organització imparteix aquest tipus de cursos arreu de Catalunya per compensar el buit que existeix en matèria de sexualitat a la nostra societat. Aquest curs en concret dura un cap de setmana sencer i té lloc en una sala de la Casa Groga, al barri barceloní del Fort Pienc. Es tracta d’anar realitzant activitats –“dinàmiques”– i anar aconseguint una atmosfera càlida per compartir experiències. L’objectiu? Anar generant un aprenentatge col·lectiu que reverteixi la nostra educació basada en la invisibilització del cos, la seva cosificació i en la renúncia del plaer de la dona.

La Marta està asseguda, com la resta, sobre un dels matalassos col·locats al terra en una espècie de quadrat. La majoria de les participants es cobreixen les cames amb les mantes de colors que els han repartit. Les comparteixen de tres en tres, ben juntes les unes amb les altres. Al fons, un petit calefactor també compensa el fred de la sala. Al principi, es fa estrany compartir segons què amb segons qui però, quan fa sis hores que el grup ha iniciat el taller, ja no: es criden pel nom i, fins i tot, s’han donat els telèfons durant la pausa del migdia. En realitat, algunes ja han compartit entre elles molt més que amb les seves amistats. S’ha generat aquest ambient de “confiança i comoditat” que prometia la publicitat del curs.

Tanmateix, quan arriba el moment, els nervis afloren i algunes demanen una pausa de pocs minuts. Ràpid, l’Helena es fica al bany per rentar-se. La Laia surt a fumar un piti exprés a la terrassa. La segueixen la Sandra i la Paula. La Marta hi va al darrere. La temperatura exterior sembla no importar-los: és com si haguessin oblidat el confort d’una sala amb parquet i estufa una tarda de novembre.

 

Despullar-te per a la càmera sense ser model. Es fa difícil treure’s els pantalons pel fred de la sala i la vergonya de saber-te observada. Deixar-te mirar és tot un exercici. També ho és agradar-te. © HELENA ROURA

 

A fora, la Marta sent com el fred de les rajoles li puja pel cos; aquest que tantes vegades ha sentit bloquejat i amb el qual, avui, s’està reconciliant. Com ella, totes han sortit descalces al terrat de l’edifici on s’imparteix el curs: una fotògrafa, una treballadora d’assegurances, una mediadora, tres educadores i una mestra d’anglès d’un col·legi de monges. El fum del tabac s’escola entre les arengues a les més pudoroses. És evident que, més enllà de ser dones, tenir entre vint-i-tants i trenta-i-pocs anys, i haver tingut algun contacte (més o menys informal) amb les teories feministes, no hi ha un perfil prototípic entre les assistents d’aquest taller. Totes, això sí, han vingut aquí per a conèixer millor el seu cos i la seva sexualitat.

Qui imparteix aquest curs és la Laura Arcarons, que va iniciar-se en els tallers de sexualitat al Màster de Sexologia i Gènere de la Fundació Sexpol de Madrid:

–Encara que totes hàgim experimentat sexualment, moltes no “coneixem” el nostre propi cos.

L’acompanya la Carlota Coll, l’altra fundadora del col·lectiu Mandràgores, i ambdues ho aniran repetint diverses vegades des del seu matalàs, a estones amb les cames estirades, d’altres en la posició de la flor de lotus: conèixer-se implica ser conscients de com s’ha construït la nostra sexualitat per tal de reapropiar-nos d’ella i aprendre a gaudir-la de la forma més alliberadora. És a dir, trencar amb la idea que el nostre cos és bàsicament un espai eròtic i reproductiu –com sostenen la immensa majoria de referents amb què ens bombardegen la publicitat, el cinema, les xarxes, el porno– i canviar el xip. Es tracta de començar a entendre’l com un espai per al nostre propi plaer.

Tot i que encara és un terreny incipient, hi ha demanada per a aquest tipus de cursos. Escoles, centres cívics, institucions que treballen per la igualtat i, fins i tot, particulars ja s’han interessat pel col·lectiu Mandràgores. El d’aquest cap de setmana és, de fet, el primer taller que van anunciar via Facebook. Les places es van esgotar. Potser hi va ajudar la il·lustració moderna de la publicació: una noia sobre un fons verdós que rega unes flors que li neixen del cap i mostra un tatuatge al braç que proclama ‘TAKE CARE OF YOURSELF’.

La Laia, la profe d’anglès, no va posar like a la publicació de Facebook. Ella es va apuntar al curs perquè coneix del barri les talleristes i li van comentar. El boca-orella és clau en aquests casos. Després, la Laia ens explicarà que no és el primer curs a què s’apunta i que, de fet, el seu treball final de carrera va abordar les carències de l’educació sexual a Catalunya.

–A quina conclusió vas arribar? –li preguntem.
–La conclusió és que, lamentablement, l’educació sexual te l’has de buscar. Ja em veus!

I la veiem: fa l’última pipada i, encara amb el gust de la cigarreta a la boca, baixa el graó de la terrassa i entra, de nou, a la sala. Les altres la segueixen. El mirall del fons va reflectint com totes van seient als matalassos que hi ha als costats i recolzen la seva esquena a la paret. Lentament, van entrant en calor. Els seus moviments gairebé no fan soroll –totes han fet cas al mail de les instruccions del curs: roba còmode i mitjons gruixuts per no passar fred als peus.

De fons, sonaran les terceres del duet Perota Chingó. “La complicidad es tanta que nuestras vibraciones se complementan”, diu un vers. Tot quadra: les talleristes també han elaborat una llista de reproducció lliure de masclismes per a la sessió.

–Urgeix que les dones ens trobem, que compartim experiències i generem aquell aprenentatge que hauríem de tenir sobre la sexualitat però que sempre hem rebut de forma aïllada i amb molts complexos –continua la Laura.

Les noies comencen a preparar el kit que se’ls demanava que portessin quan es van inscriure: un llençol de color clar, una tovallola i un frontal. A continuació, agafen la bosseta marró que els han donat gratis amb la matrícula i en treuen un petit pot de lubricant i un espècul vaginal. També els donen un mirallet. A l’adhesiu que duu la bossa s’hi llegeix: “Els nostres cossos són nostres, les nostres regles també”.

Ja ho tenen tot llest.

 

Un 65% de les dones coneix millor els òrgans masculins que els seus propis. Només un terç de les dones sap etiquetar correctament les parts de la seva anatomia femenina.

 

Des de fa vint anys, els Drets Sexuals estan oficialment considerats Drets Humans fonamentals i universals. Va costar, però des de finals dels noranta tenim (val la pena llistar-los i llegir-los): dret a la llibertat sexual; dret a l’autonomia, integritat i seguretat sexuals del cos; dret a la privacitat sexual; dret a l’equitat sexual; dret al plaer sexual; dret a l’expressió sexual emocional; dret a la lliure associació sexual; dret a la presa de decisions reproductives, lliures i responsables; dret a informació basada en el coneixement científic; dret a l’educació sexual integral (i en totes les etapes de la vida); i dret a l’atenció de la salut sexual. Un reguitzell que deu la seva existència a la Declaració del XIII Congrés Mundial de Sexologia que va celebrar-se a València (Espanya) l’any 1997.

El 2018, l’educació afectivo-sexual encara no existeix al programa escolar espanyol. La reforma de l’exministre d’Educació, José Ignacio Wert, va acabar amb la poca que s’havia aconseguit amb la LOE i, avui dia, l’educació sexual depèn de si tens sort amb el professor. Això, en molts casos, es redueix a les típiques visites de personal mèdic o associacions que parlen, sobretot, de prevenir: prevenir embarassos no desitjats, prevenir malalties de transmissió sexual, prevenir la violència sexual.

Poc (o res) es parla del plaer sexual a les aules. D’aquesta “font de poder”, d’aquesta “afirmació vital” a la qual es refereix Carole Vance al seu Placer y peligro. Tampoc de les emocions. Al cap i a la fi, d’aquest canvi de xip que, en la majoria dels casos, es produeix tard o mai. Aina Lliteras és terapeuta sexual i treballa amb adolesents:

–La meva experiència és que els primers cursos de l’ESO estan pitjor que els seus companys més grans i això té molta veure amb la falta d’educació sexual i els rols de princesetes i machitos que estan repuntant amb força a través de la televisió, Internet i unes xarxes socials cada cop més basades en la imatge.

–Estan sobreexposats i, a la vegada, no coneixen el seu propi cos, no? –li preguntem.

–Sí. I és molt trist, però les noves generacions estan construint la seva identitat en base a això…

Les dades confirmen aquesta tendència que apunta Lliteras. Segons l’estudi ¿Fuerte como papá? ¿Sensible como mamá? Identidades de género en la adolescencia del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, el 52,6% de les adolescents creu que, en una relació, l’home ha de protegir la dona. El mateix informe assegura que més del 80% dels joves espanyols han conegut algun cas de violència en parelles de la seva edat i també que 6 de cada 10 adolescents revisen el mòbil de les seves parelles.

Amb aquest panorama com a teló de fons, i amb el tacte i l’expectació d’una primera vegada, les noies del taller de Mandràgores s’obren de cames i es comencen a palpar (algunes semi tapades amb el llençol fi).

–Unteu-vos amb el lubricant per no fer-vos mal i aneu separant-vos els llavis exteriors…

El que estan començat a descobrir és una part del seu propi cos que, fins ara, només s’havien vist de passada, en altres dones o en fotografies. L’últim cop, fa poca estona: quan la Laura i la Carlota han projectat a la paret dibuixos i imatges per explicar-los en què consisteix la seva anatomia genital. Les indicacions per tal que les sis noies es vagin identificant les parts externes dels seus genitals en el reflex del mirallet es van succeint. La llum és tènue i les veus de les talleristes, com les d’una sessió de relaxació.

 

Les assistents van haver de dibuixar la seva vagina amb ceres de colors. Que et demanin dibuixar els teus genitals i et sigui difícil fer-ho vol dir que no ho has fet sovint –segur que amb un penis la cosa seria més ràpida. Fet el dibuix, com sempre, afloren els dubtes: estic dibuixant el meu, el que crec que tinc o el que m’agradaria? © HELENA ROURA

 

La sensació d’estar fent quelcom tan elemental per primera vegada als 25 anys és rara.

Per a la majoria de les noies és un exercici gairebé d’iniciació: avui és el primer cop de la seva vida que s’observen quelcom tan quotidià per als homes com és l’orifici de la uretra o el gland (del clítoris, en el seu cas, és clar).

El 2016, l’organització ginecològica The Eve Appeal va publicar que un 65% de les dones coneix millor els òrgans masculins que els seus propis. I també, alerta, que només un terç de les dones sap etiquetar correctament les parts de la seva anatomia femenina. Però no només és cosa d’elles: tots suspenen l’assignatura. El 40% dels usuaris de la secció ‘Vagina Dispatches’ del The Guardian –un dels diaris britànics més progressistes– no saben localitzar un clítoris. De fet, davant aquestes dades, el diari va proposar als seus lectors un innovador exercici: els va demanar que dibuixessin vulves i, amb això, va generar un ban que compta amb 22.002 exemplars.

I tu, sabries dibuixar el teu propi cony?

En el reflex del mirall, el clítoris es veu com una petita muntanya que treu el cap per la part superior de la vulva. Brilla, ara, a causa del lubricant. Després serà el torn de l’espècul per a dilatar-se la vagina i trobar-se el cèrvix, o sigui, la part de l’úter que es fica cap a la vagina. Un altre bony rodonet, llis i de color rosat que canvia de mida i tonalitat en funció de la persona. Costa una mica localitzar-lo i algunes d’elles demanen ajuda mentre rebusquen amb l’ajuda de l’espècul. La situació sembla una espècie d’al·lucinació que només es veu interrompuda per algun comentari espontani –“Crec que tinc els llavis interiors molt grans!”, “Has vist que tens una mica de fluix?”– i la llum d’algun frontal que s’alça alegrement com el flex de Pixar, i torna a amagar-se.

–Si us voleu treure l’espècul, aneu amb compte. Feu-ho mantenint-lo obert… I molt lentament perquè si el tanqueu a dins podríeu pessigar-vos algun plec interior…

I mentre s’extreuen l’aparell, a fora s’ha fet fosc del tot.

Totes coincideixen en que, en algun moment que cap d’elles sabrà concretar, els nervis han donat pas a la fascinació. De sobte, l’espècul –l’aparell que tantes associem a la fredor de les consultes mèdiques– ha permès que, a Barcelona, vuit dones es descobreixin, amablement, una de les seves principals fonts de plaer. Després diran que el que van sentir en acabar l’exercici va ser quelcom a mig camí entre la felicitat i l’alleujament. La felicitat d’haver-se descobert el cos sense prejudicis. L’alleujament de, encara que tard, haver-ho fet.

A la Maria li pesa més la felicitat. Ella és la mediadora i fa poc més d’un any que va parir. Arrel de l’embaràs, va redefinir el sexe allunyada de la combinació festa-nit-alcohol. Potser per això, aquest cap de setmana l’han fascinada els exercicis de redescobriment de les zones erògenes del cos. Està exultant: els rínxols li ballen i el seu to de veu s’endolceix com el d’una criatura quan li preguntem com se sent després de més de 10 hores de taller.

–M’ha fet recordar que tinc un cos… I que el puc utilitzar.

Pot ser hi hagi a qui li sembli una fotesa això de recordar que tens un cos, però explorar-se’l amb una visió crítica també forma part d’aquest canvi de model. I quan abans, millor. De fet, els adolescents juguen tant amb el seu cos abans d’arribar a la penetració que, paradoxalment, fer anys es converteix en sinònim de desaprenentatge. Amb l’edat, anem mecanitzant la nostra sexualitat: oblidem que podem vibrar sense treure’ns els pantalons, deixem d’explorar les zones erògenes del nostre cos fins gairebé perdre la noció del temps, releguem el fet de fer-nos un petó al simple botó d’activació d’un procés que ha d’acabar en el desitjat orgasme i així tantes d’altres.

Després de la fascinació inicial, alguna cosa semblant a la rancúnia reneix en la Maria. També en altres assistents: Per què no m’ho ha explicat ningú abans? Haurien d’haver-m’ho ensenyat a la primària! I mentrestant, uns 500.00 infants entren a la roda del sistema educatiu espanyol cada setembre.

La Sandra avisa que d’aquesta no te’n salva ni el fet de créixer en una família “molt oberta”, com la seva. Ni això et permet parlar amb naturalitat de certs aspectes del teu cos i, encara menys, de temes com la masturbació. L’alternativa són espais com aquest en els quals una pot anar conformant aquesta visió crítica sobre com s’ha construït la nostra sexualitat i, al cap i a la fi, apoderar-se.

 

Les cuixes. Els pits. Els peus. Les natges. Totes tenim aquell racó que, algun cop, hem preferit que no ens toquessin. Ni que ens veiessin. Però, si ens qüestionem els cànons de bellesa i combatem la opressió que ens provoquen, aquella “part intocable” pot convertir-se en bonica, en desitjable. © HELENA ROURA

 

–Et penses que no ho necessites. I sí. Totes les meves amigues que no han tingut cap tipus de formació així estan encantades amb la seva sexualitat. I les altres, no. Per alguna cosa serà…

En el seu cas, hi va entrar una Sandra molt segura i en va sortir una conscient que encara li falten moltes coses per reaprendre de si mateixa. Perquè, encara que ens creguem progres, els tabús existeixen en el nostre dia a dia. Al llit i a fora. Ens entestem a cuinar sense oli de palma, dur roba amb segell ecològic i guardar els nostres diners a la banca ètica. Però, i el teu propi cos? És el nostre camp de batalla. I ens hem oblidat d’ell.

La Marta ja ens ho havia dit:

–Ens toquem sense tocar-nos. Ens mirem sense mirar-nos.

No dediquem temps al nostre cos.

***

Quan s’acaba la sessió, ja no fa fred a la sala. Són les set del vespre passades i tot es queda tal i com està –matalassos, mantes, bosses– perquè demà tornaran. Apaguen el projector, la música, el calefactor, els llums. Ajusten la porta corredora de la sala, s’acomiaden al carrer i es divideixen: a peu, metro, tren, cotxe.

A la Marta, el taller l’ha deixat esgotada, física i mentalment. Avui ha dit coses que mai abans s’havia atrevit a verbalitzar i ha explorat el seu cos d’una forma nova. A més a més, ser conscient d’haver fet coses per primera vegada et fa caminar diferent –amb més seguretat, potser, malgrat que s’hagi fet fosc. Va pensant en això quan, gairebé instintivament, es va traient les claus de la bossa. Es planta davant del portal, obre la porta i es dirigeix a la seva habitació de pis compartit. Però, abans de caure morta al llit, es diu que encara no.

I s’activa: camina fins al lavabo, es col·loca davant la pica i es comença a despullar –treure’s roba còmode és agradable per a la pell. El mirall reflexa el seu cos llarg, la seva melena curta i l’esquena ossuda, els seus pits mitjans, el seu melic ters. La Marta es comença a mirar (mirant-se) i a tocar (tocant-se). De dalt a baix, es recorre la pell de totes i cadascuna de les parts del seu cos, també aquelles que fins ara havia evitat que li acariciessin.

“Des d’aquell dia, em miro de forma diferent”.

 

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Correcció a càrrec de Cristina Garde i Alan Ruiz Terol
Traducció al català per Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Participem en un taller de sexualitat que busca revertir una educació basada en fer invisibles el cos i el plaer de la dona

— “Ens passem el dia parlant de sexe amb les amistats! Però els riures ens impedeixen tractar aspectes més íntims, com les inseguretats o les pors”

Articles relacionats