Magazine


El joc d’oposats d’Svetlana Aleksiévitx

— La periodista semblava alienada parlant davant de centenars de persones durant l’entrevista de SomAtents a la Fira Literal

— El joc de miralls és continu: la seva aparença esquerpa i la càrrega emocional de les seves respostes, el circ del Nobel i el seu somriure tímid, el seu coneixement quirúrgic del món soviètic i l’allunyament del món occidental

Tweet about this on TwitterShare on Facebook74Google+0Share on LinkedIn0

Hi ha una distància incalculable entre la tasca periodística que ha desenvolupat durant tota la seva carrera Svetlana Aleksiévitx i el que suposa fer una entrevista-conferència davant de centenars de persones. La dona que es mou com a casa entre els laberints de la intimitat humana i que relata la història a través de relats dels oblidats, queda exposada davant d’un oceà de caps, sense poder discernir detalls ni expressions, davant d’una massa aparentment homogènia. És el primer de molts jocs d’oposats que es van viure durant la conversa d’Aleksiévitx amb SomAtents i el públic en el marc de la Fira Literal: des del seu aspecte auster i apagat, típic de l’imperi soviètic, fins la tendresa i la densitat emocional de les seves paraules; del gran circ planetari del Premi Nobel, als murmuris de les cuines russes; de la fatiga acumulada durant la seva gira mundial fins a la voluntat de seguir responent al públic quan el temps estipulat per l’entrevista havia acabat.

Segurament, Svetlana Aleksiévitx és la primera Premi Nobel de Literatura que trepitja Sant Andreu. Plou a l’antiga nau industrial de Fabra i Coats i una hora abans que comenci l’entrevista amb públic hi ha una cua d’unes 20 o 30 persones que aguanten el mullader estoicament. Dins, la sala està preparada per rebre la Premi-Nobel: s’han ultimat els detalls de l’escenari i les cadires dels dos entrevistadors, David Vidal i Laia Seró, flanquegen la cadira de la Premi-Nobel –antiga, de fusta, se li veuen les grapes per fora, una cadira més hipster que cooperativista–. Loli, encarregada de la neteja, ha deixat relluent el terra que trepitjarà la Premi-Nobel i els organitzadors de la fira i la munió de tècnics que es responsabilitzen de la traducció simultània ja resten a l’espera de la Premi-Nobel. Hi haurà una traductora de rus a català per al públic i un traductor per a la Premi-Nobel, del català al rus. Els dos s’encabiran en un habitacle de vidre insonoritzat d’aparença a mig camí entre la sala de comandaments d’un avió i la cabina d’un DJ de discoteca.

Des de l’entorn de la Premi-Nobel comenten que està una mica farta del circ, que la gira mundial de Premi-Nobel l’està deixant esgotada, que l’aclaparament i la saturació l’estan superant. A fora, la cua ja s’apropa a les cent persones quan falta mitja hora per a la conferència. Dins, la sala està presidida per les cadires buides i les bigues de ferro que, a mode de columna, fragmenten la sala. Durant el matí, la Premi-Nobel ha visitat la Sagrada Família –ja havia estat diverses vegades a Barcelona, però hi ha volgut tornar– i l’imagino feliç i despreocupada envoltada de turistes japonesos que es fan selfies i no tenen ni idea de qui és. L’imagino en una situació igual a cent metres de la Fabra i Coats, a la Plaça Orfila de Sant Andreu, menjant-se un kebab tranquil·lament sense que ningú la reconegui mentre els seus admiradors segueixen fent cua sota la pluja esperant el seu bolo somiat. Vint minuts abans de les 19h se sent un crit: “Ha arribat la Svetlana!”.

DSC_0507_2
A Aleksiévitx li interessa la intimitat de les persones: res més allunyat del gran públic de la Fira Literal. I Helena Roura

Tot es posa en marxa. Seró i Vidal van cap al backstage, on suposo que hi ha el camerino de la Premi-Nobel. Li expliquen què és SomAtents, li fan una radiografia aproximada del tipus de públic que hi ha a la Fira Literal —“ah, doncs que preguntin ells, aleshores!”—. Svetlana està preocupada, els explica que té inflamat un nervi que connecta l’oïda amb la vista i s’ha de cuidar el coll. Demana un te i una bufanda. N’hi donen dues a escollir: una de negra i una de morada. Escollirà la segona, que és la que menys s’escau amb el conjunt que ha escollit pel dia d’avui.

Aleksiévitx ha dedicat la vida a retratar l’homo sovieticus i, tal i com ella admet, se la pot reconèixer a primera vista com a tal: pell blanca que sembla gruixuda, ulls petits i, si no fos pels petits gestos càlids que amaneixen les seves paraules, expressió severa. L’edat ha arrodonit les seves faccions però se li endevina un passat de pòmuls marcats. És molt baixeta i té els ulls verds, les mans molsudes i els turmells inflats, que s’intueixen després de la costura dels pantalons. Veient-la asseguda a la cadira, la imagino amb els peus penjant al banc de la parada de l’autobús, sense que li arribin a terra. Els colors de la seva roba són també apagats, poc estridents, amb més voluntat logística que estètica.

La sala s’omple, la paradeta amb els llibres de l’autora comença a fer caixa, els traductors es posen els auriculars i el públic, també. Comença l’entrevista i a la primera resposta apareixen les cuines, l’espai minúscul que serveix per a tot a Rússia: el refugi familiar, el parlament, el lloc on es professa la fe –la fe en el comunisme, en l’imperi, en dominar el món, en la utopia… en el que sigui necessari–. La Svetlana respon mirant a l’aire, sense interpel·lar a cap dels dos entrevistadors però tampoc dirigint-se a la munió de persones que té davant, que són més de sis-centes. No mou els peus mentre respon, gesticula mínimament… És l’anti-histrionisme. Les seves paraules generen un monòleg intern, com el de les veus que conformen els seus llibres, que sembla que es dirigeixin al buit, a l’estepa àrida que és la història dels qui han patit els conflictes des de l’anonimat i que la Svetlana ha convertit en fenomen planetari després de dècades de dedicació. Sap que darrere aquesta massa que espera les seves respostes hi ha persones i també sap que avui no s’hi podrà acostar.

CPALACIOB14052016067
L’edat li ha arrodonit les faccions. Mans molsudes i expressió severa, Aleksiévitx transmet dolçor en petits detalls. I Carles Palacio

Sis-centes o set-centes persones són les que ella entrevista per fer un llibre. Sembla lògic que se la vegi desnaturalitzada dirigint-se a elles com si fossin una massa, tenint en compte que durant tota la seva carrera s’ha dedicat a mil·limetrar l’ànima humana. “Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, allà és on passa tot”. Deixant de banda els dos entrevistadors, l’ésser humà que més a prop li queda està prou lluny com perquè no pugui saber ni de quin color té els ulls. Quina distància deu percebre ella entre el públic d’avui i les seves veus? Com es mesura l’espai sideral entre qualsevol dels seus testimonis de la caiguda soviètica —“digue’m, estimada, has entès la meva tristesa?”, li pregunta Zinaïda Levdokímovna, que viu sola des de fa set anys a la zona no autoritzada de Txernòbil— i el públic d’avui?

Gran part del públic, aliè o no a aquesta distància, pren notes en llibretes de diverses mides amb bolígrafs de múltiples colors. A la sala regna un silenci sepulcral, no des que ha començat l’entrevista, sinó des que la Svetlana ha pujat a l’escenari.

Malgrat parlar-li a l’aire i tenir aquesta imatge apagada, Aleksiévitx transmet dolçor en petits detalls. Somriu agraïda mentre li tradueixen les preguntes i les seves respostes sempre tenen càrrega emocional. L’organització havia advertit als dos entrevistadors que, al backstage, res d’abraçades ni petons, que donar la mà i prou i que com menys contacte físic, millor. Però, malgrat aquesta premisa, ella s’ha mostrat interessada en la conversa, mirant al David i la Laia mentre parlaven enlloc de mirar la traductora. Després que li preguntessin per tot el pollastre del Nobel, respon, agraïda, que malgrat l’angoixa i els mil viatges, tot plegat li ha ensenyat que la vida és plena de coses meravelloses que desconeixem. La dona que ha cavat fins l’epicentre del patiment humà, la dona que viu acompanyada de totes les veus que li han relatat les seves històries —així ho va expressar ella mateixa durant el discurs d’acceptació del Nobel— sembla, a aquestes alçades, més procliu a meravellar-se que a horroritzar-se.

IMG_7323
La seva saviesa contrasta amb l’acomplexament pel fet de necesitar traductor o el dubte sobre quines sabates posar-se. I Estefania Bedmar

Aleksiévitx no parla anglès, de manera que, durant tota la seva estada a Barcelona, l’ha seguit una traductora a tot arreu on ha anat. Aquest matí, han fet una ruta llarga per comprar sabates, amb aturades a diverses botigues durant el pelegrinatge. Els que l’han acompanyat durant aquests dies l’han vist amb un punt d’acomplexament per no parlar anglès, per ser incapaç de comunicar-se. La distància entre el món postsoviètic i l’occidental segueix sent perceptible en moltes coses. Ha preguntat encuriosida pels petards que sonaven just abans de començar l’entrevista —el Barça ha guanyat la Lliga contra el Granada mentrestant— i, quan li han explicat, ha preguntat: “És bo, l’equip de futbol de la ciutat?”.

Quan en David Vidal pronuncia la paraula comunisme per primer cop durant l’entrevista, es remou a la cadira tot d’una, sembla que la pregunta ha actuat d’estimulant i s’esplaia molt més que amb la resta de respostes. Aquesta tensió augmentada la mostra movent el peu esquerre, que recolza només amb el taló, deixant la punta enlaire durant tota la resposta. Parla de Marx, d’Engels, de la utopia imperialista soviètica, del fracàs de la Perestroika. De les paraules de Dostoievski que auguraven que sempre hi haurà joves a Rússia que somiaran en una revolució.

El torn de preguntes del públic té molt a veure amb el ‘com’, la cuina dels seus llibres, la seva metodologia i els detalls logístics —”Guardes el que graves? Les veus que poses, són literals o les edites? Com ho fas?”—, fins que arriba un home que li explica que té familiars en cunetes arran de la Guerra Civil Espanyola, i que li transmet el seu agraïment per explicar les vides que queden als marges dels relats hegemònics. Quan les preguntes venen del públic i la uniformitat de la massa es desfà és quan aflora la Svetlana periodista: mira de dalt a baix a la persona que pregunta, l’escodrinya, mou els músculs de la cara… S’entreveu un principi empàtic que deu utilitzar de manera magistral durant les seves entrevistes. Fa la sensació que aquest home, que ha agraït que relatés les vides que queden fora de mapa i li ha volgut preguntar si es podria dir que la seva literatura és psicohistòrica, ha despertat la seva tendresa.

DSC_0524_2
Entre bambolines, Aleksiévitx era l’estrella; al carrer, passaria per una persona anònima. És el circ del Nobel. I Helena Roura

No deixa de ser sorprenent que una arqueòloga de sentiments, la periodista que ha dibuixat a mà alçada l’ànima soviètica i que n’ha narrat alguns dels drames que se’n deriven (de Txernòbil a l’Afganistan, de l’enyorança stalinista a l’esperança capitalista de la Perestroika que, segons ella, també s’ha desfet) expressi amb comptagotes les seves emocions. L’entrevista i les preguntes del públic acaben tot just quan ella començava a animar-se a respondre, quan la uniformitat ja s’havia dissolt i s’adreçava, per fi, a persones. Però l’organització talla l’entrevista a les 20:07h. Li sap greu no haver respost a totes les preguntes del públic i per això, després, se sobreposarà al cansament per signar-los els llibres.

Segurament per la manca de temps (de fet, segur, perquè era part del guió), ningú s’ha plantejat com la feia sentir veure a centenars de persones entusiastes de la seva obra contenint paraules mentre ella parlava, en una ciutat que queda molt lluny, en tots els aspectes, de la seva Ucraïna, de la seva Bielorrússia, de la seva URSS i el seu postsovietisme. La Svetlana Aleksiévitx de les intimitats i les cuines ha sortit d’una hora d’entrevista on ha parlat dels seus llibres, de Putin, de la caiguda de l’imperi, de les utopies generacionals, del periodisme i la literatura com un tot, però la seva pell ha estat igual de gruixuda tota l’estona. No sembla que ningú n’hagi pogut travessar ni una sola capa, si obviem el somriure amb què ha entomat l’ovació final: una mescla d’agraïment, timidesa i sinceritat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— La periodista semblava alienada parlant davant de centenars de persones durant l’entrevista de SomAtents a la Fira Literal

— El joc de miralls és continu: la seva aparença esquerpa i la càrrega emocional de les seves respostes, el circ del Nobel i el seu somriure tímid, el seu coneixement quirúrgic del món soviètic i l’allunyament del món occidental