“Sembles un noi”, em deixava anar la meva àvia, reprovatòria, sacsejant aquells mateixos pantalons bruts.

Masclisme de protocol, només els nens podien jugar. Però això s’ha acabat, un segle després que la Primera Guerra Mundial portés a les dones a les fàbriques i a aquells tornejos de futbol obrers, barrats fins el moment per a elles, i que fossin expulsades al final de la contesa. Les nenes reclamen el seu dret a embrutar-se corrents darrere d’una pilota.

Així ho van fer dues criatures de nou anys fa set mesos.

Amb determinació, es van presentar davant el president de la UD Unificació Bellvitge, a les portes d’aquest estadi municipal. Que volien jugar amb els nois. “Sí, amb els nois, al benjamí”, deien. Van fer un intent, però la iniciativa no va ser gaire popular; la pilota restava sota el monopoli dels nens. L’entrenadora i coordinadora del club, Sandra Vericat, va dir al president: “Provem a fer un equip femení”. Una cosa que fins la data sempre els havia semblat molt complicat. “Pocs antecedents”, puntualitza la coordinadora.

El club va posar cartells a les escoles, van informar als pares i mares que duien els nens i van muntar una jornada de portes obertes al juny, dos dies a la setmana. Van començar a arribar nenes, moltes nenes, que sempre havien estat allà, a les places, als patis de l’escola, ignorades, sense un lloc. Que s’apuntaven, tu. Un èxit. Avui són sis equips femenins, al voltant de 90 noies jugant en aquest club de l’extraradi. La Federació Catalana de Futbol (FCF) considera la UD Unificació Bellvitge un “referent del futbol femení”.

Fa tot just un parell de mesos, el 8 de març, el sistema observava, com si fos un entrenador impotent, com s’aturaven més de cinc milions de dones a tot l’estat. Mans al cap i sorpresa davant els gols contraris. Una mobilització amb la qual guanyaven terreny al masclisme, a la delimitació de rols, espais i bretxes. Cinc milions, més totes aquelles treballadores que no van poder fer la vaga feminista i les que no la van secundar perquè no es van sentir interpel·lades. Una vaga que, amb les seves contradiccions i debats per afrontar, era l’expressió més gran d’una lluita contínua, de carrer, entre blocs de ciment com els de Bellvitge. Sense èpica. Un salt qualitatiu. El sistema se la mirava expectant, estrenyent els llavis, sense saber si podria sortir en forma a jugar, encara que ell sempre juga, i juga brut. I en aquest context de desbordament, el futbol, com a fenomen de masses i un dels espais amb una desigualtat de gènere evident i pornogràfica, comença a reivindicar-se des de les seves jugadores, com un terreny principal de conquesta de drets.

I el fet que sigui des de les seves jugadores més petites obre un altre pla de realitat.

El bar del camp de Bellvitge, típic bar d’estadi de barri amb trofeus fabricats en sèrie als prestatges superiors i fotos de jugadors dels seus 30 anys d’història –un estampat d’orgull–, està ple de gom a gom dels veïns que van a veure a les nenes jugar. I de sorolls de cap de setmana de tranquis, llaunes de cervesa que alguna vegada van ser quintos, i un lleu ressò a quelcom conegut, i profundament masculí.

Elles ja estan sortint al camp, trepitjant la gespa, marxant davant d’aquests edificis conjuntats amb un cel inflexible. Els assistents es dirigeixen a una grada petita, d’una humilitat secular, al costat de la porteria. Passa un xaval en xandall i amb un para-sol de platja sobre una espatlla, d’un groc cridaner i amb pinta d’agafar amb ganes la pols d’un magatzem. El millor que s’ha pogut procurar, noi, per protegir-se de la pluja. Comença el partit.

Segons les dades de l’informe de l’Observatori de Futbol del CIES de l’any 2014, al voltant de 30 milions de dones juguen a futbol a tot el món, i 4,8 milions estan federades. No obstant això, només un 7,6% de les entrenadores estan federades, un 4% a la UEFA, i amb prou feines hi ha un 10% d’àrbitres de sexe femení. Un 12% de les jugadores de futbol més joves són nenes.

Malgrat que és l’esport d’equip més practicat per dones a tot el món, fins l’any 1988 no es va crear la Primera Divisió Femenina d’Espanya, i l’eclosió del futbol femení a Europa com a fenomen de masses començaria fa tot just quinze anys, retratat en pel·lícules com Quiero ser como Beckham, encara que, de moment, poc mediatitzat.

 

 

En la línia d’aquesta eclosió juguen nenes com la Carla, de nou anys i equipament blau, només des de fa uns mesos. Explica, durant la pausa d’un entrenament i asseguda en aquesta herba sobre la qual demà guanyarà per primera vegada al FC Cornellà, que durant un any va jugar en un equip local de nens. Però no competia. “Em deien que era millor que no jugués, que no estava preparada, i només entrenava”. La Carla es va cansar del que semblava una esperança amb mal regust i, en el pitjor dels casos, quelcom impossible. Se’n va anar a buscar un equip femení i va arribar aquí.

L’Alejandra, d’onze anys, mai no havia jugat a futbol fins el passat desembre. Almenys no en un equip. Abans, es dedicava a observar els nens al pati. “A P5 vaig començar a mirar-los jugar, i m’agradava. Així que em vaig posar a jugar amb ells i, com que em va encantar, vaig buscar un equip on hi hagués noies”. I aquí està, encara que apunta, tímida: “Els meus pares al principi no volien, deien que em podien fer mal”.

–M’alegro que parlis amb alguna nena que no siguin les dues que van iniciar el futbol base. Els pares comencen a cansar-se que totes les televisions demanin parlar amb elles –comenta Sandra Vericat.

–Ens interessa l’expansió del futbol femení, així que qualsevol nena que tingui ganes de parlar ens serveix –responc.

Que comença a haver-hi un boom, en sintonia amb aquesta ruptura amb els rols a la resta d’esferes de la societat, és un fet. Sandra Vericat ho té clar: “Cada vegada hi ha més nenes que volen jugar i ara podem donar-los un lloc. Fa 10 anys era impensable, jugaves amb els nois fins que als 12 anys, per reglament, havies de deixar-ho. Llavors, probablement no tornaves a jugar fins els 18, que és un gran salt. Potser hi havia 15 equips femenins a tot Catalunya”.

***

Al vestidor del camp municipal de Pont Major de Girona, tres banquetes, foscor, olors denses, s’asseuen les jugadores del Gerunda FC. Crits, passos i trompetes a fora, i una exaltació parental d’ordres clares, com si juguessin ells. Un bar fent l’agost.

Les nenes, envermellides i exhaustes, plenes d’endorfines i recolzades contra la paret, mengen una poma després d’un partit –desordenat, però jugat amb obstinació– contra el cadet de l’Atlètic de Madrid, més gran, experimentat, gairebé professional. És el Mediterranean International Cup (MIC), un torneig que, en el seu divuitè aniversari, veurà passar 487 equips de futbol base entre el 28 de març i l’1 d’abril. Ara, també de futbol femení. En el partit que acaba de finalitzar, l’Atlètic ha marcat15 gols al Gerunda sense gairebé esforçar-se.

Absort en aquest boom cada vegada més televisat, no sense una qüestionable flaire a exotisme, Carles Teixidor, president del club, vestit de gris i amb un llaç groc a la solapa, voreja el camp de futbol base poc abans del partit. És precari, limítrof amb un parc i una indústria paperera en decadència. Elles no solen jugar aquí; aquest és més petit que el seu, el camp de Fontajau, i això, és clar, les limita. Però “no importa el resultat, només que juguin i que s’ho passin bé jugant”, explica el president, jubilat, amb anys a l’esquena com a entrenador de futbol masculí. “El Gerunda és una escola i, de fet, clubs com el Girona ja ens criden per veure si hi pot anar alguna jugadora. D’això es tracta, de formar les nenes i promocionar-les”.

 

 

–Va, va, va, Marta! No et desanimis, no passa res, gaudeix! –es dirigeix a una portera de cua rossa, de nou anys, molt petita, que esbufega aclaparada pel novè gol que li marquen. A la seva esquena, es desplega un estendard amb l’emblema de les seves rivals. L’any passat es va lesionar el canell, no està gaire segura d’aquesta jornada.

El Gerunda FC, on juguen ja més de 110 nenes des que es va crear fa cinc anys, és un club exclusivament femení.

La Míriam, de 13 anys, “feia el ximple al pati del col·legi amb els nens”. Es refereix a jugar. “Fins que em van dir que hi havia equips de noies, com aquest”, segueix. L’Eli, de la mateixa edat, “jugava des dels quatre fins als 12 anys amb nens, com el meu germà. Després vaig venir aquí per veure com era l’experiència de jugar amb nenes”.

–I què tal?

–Les nenes són més respectuoses, encara que també tenen tela. Hi ha de tot.

“Em vaig assabentar d’aquest club perquè el presi és una mica pesat”, afegeix l’Eli, entre les rialles de les seves companyes.

Fa tot just dos minuts, han fet fora el presi del vestidor. Amb molt bon rotllo, això sí.

–Nosaltres hem apostat pel femení. Per a la temporada que ve, volem crear dos o tres equips més- apunta Carles Teixidó.

–És viable?

–Creiem que sí. Tenim 40 noves nenes preinscrites però hem d’avançar cap a la seva normalització. Per exemple, a una de les nenes que vénen a jugar aquesta tarda contra un equip de Nova York la portem nosaltres perquè els pares van a veure jugar el seu germà. A ell sí, a ella no. Això s’ha d’acabar –explica Teixidó.

Recordo que l’Eli ha comentat que fa dos anys, quan va deixar de jugar amb nois, la cridaven de diversos equips “ja que era molt estrany encara que una nena jugués”.

Dos anys.

A dia d’avui, formar les categories d’edat equiparables a les del futbol masculí a Girona és una bogeria. I els 15 gols de l’Atlètic poden ser l’exemple, insinua Teixidó.

–Els nens tenen diverses categories. En el futbol femení, només hi ha una categoria, de manera que si una nena de 8 o 9 anys vol jugar, ho ha de fer contra gairebé una dona de 14. I això explica per què hi ha menys nenes de les que hi podria haver jugant a futbol.

–És en general així a Catalunya?

–Bé, jo et parlo de Girona. Fa poc, vaig enviar una carta molt extensa al president de la FCF i aquest mes d’abril hem concertat una reunió territorial per mirar de fer una categoria que englobi nenes d’entre cinc i 11 anys, benjamí-aleví, cosa que a Barcelona ja fa anys que existeix.

 

 

L’odissea del rang d’edat, però, no sembla afectar únicament a Girona. Sandra Vericat assegura que, en el cas de Barcelona, poden tenir “un aleví-benjamí de vuit a 12 anys, totes juntes, mentre que no és igual amb els nens. Imagino que és perquè es puguin fer més lligues. Però tot s’està començant a equilibrar. Ara podem tenir lligues de nenes petites, cosa que abans era impensable”.

Segons les dades de la Federació Catalana de Futbol, actualment hi ha 489 equips de futbol base femení de 203 clubs a tot Catalunya. La temporada 2015-2016, hi havia 7.614 llicències atorgades mentre que, quatre anys abans, n’hi havia 1.974. Avui, freguen les 10.000.

 

Tímida promoció del femení

8 de desembre de 1970. Concepció Sánchez Freire, de 13 anys, traspassa tots els límits dels esquemes de la seva època i la dictadura que li ha tocat viure saltant al camp del Boetticher del barri madrileny de Villaverde. Més de vuit mil persones criden des de les grades, cau algun insult. És la data de l’inici del futbol femení a Espanya, després d’un impàs de 40 anys, per gràcia de la Delegació Nacional de l’Esport, controlada per la FET y de las JONS. Ella és tan sols una nena i es converteix, pel diari Marca, en Conchi Amancio, capitana de la selecció de futbol no oficial, no reconeguda per la Federació, i primera dona a jugar fora d’Espanya des de 1973, al Gamma 3 de Pàdua, a Itàlia.

Gairebé mig segle després, Ció Bargalló juga a l’equip de la universitat americana Texas A&M International University, on la bequen a canvi de jugar. Ció, de Pineda, 22 anys, explica des de la seva habitació per skype, bufanda Dustdevils a la paret, que “aquesta és l’única manera que tenia d’estudiar psicologia i jugar alhora, cosa que a Espanya és gairebé impossible”. Amb els nois és igual, encara que amb un matís important: “No cobra igual un noi que una noia. Jo, si arribo a jugar de forma professional i em retiro als 30, no tinc la vida resolta, necessito alguna cosa per no quedar-me penjada. Hi ha jugadores de l’Atlètic de Madrid que cobren 400 euros i necessiten una altra feina per viure”.

La jugadora més ben pagada del món és Alex Morgan de l’Olympique Lyonnais, amb 362.000 euros anuals enfront dels 46 milions d’euros de Leo Messi.

Ció juga des dels sis anys. “Era l’única noia de l’escola que jugava a futbol”, explica. Entre insults com “marimacho” d’algunes noies, i alguna mala jugada dels seus companys que veien com els destrossava l’estereotip al camp de l’escola, va créixer “patint força; ara hi ha desigualtat però aleshores era molt pitjor”.

Als 12 anys, va començar a jugar al club esportiu de Blanes: “Recordo que malgrat que érem el primer equip femení havíem de compartir el nostre camp i la nostra hora d’entrenament amb altres equips inferiors, mentre que el primer equip masculí entrenava a tot el camp”.

Ció compartia el camp amb tants altres equips que acabava entrenant en una distorsió surrealista del terreny de joc. “Em donaven la roba d’anys anteriors. No recordo quin era el pressupost del femení, però era molt menor que el dels nois”, afegeix.

Quatre anys més tard, ingressava en un equip de Lloret amb el qual arribava a primera divisió catalana i a segona espanyola al costat de noies més grans que ella.

–Eres gairebé professional. Hi havia gaires desigualtats?

–És on millor vaig estar, però recordo que viatjàvem i no em pagaven ni la gasolina, mentre que els equips de nois cobraven. A veure, era el Lloret, potser 300 euros i els quilòmetres; però cobraven. I això que estaven a quarta catalana, per sota de nosaltres. Només a dues de les noies que venien de Barcelona els pagaven la gasolina, i hi va haver problemes per això.

El president del Gerunda voreja el camp de Pont Major de Girona amb la seva cridòria. “Tu després aprofites el que et sembli, eh. No vull criticar, però és que …”, dóna permís. I sense més traves, s’ajusta la jaqueta del vestit. “Des de Barcelona sempre ens han tingut força abandonats, però aquesta temporada tot ha canviat. Ara m’arribarà una petita ajuda, de mil i escaig euros, i també hi ha una rebaixa de taxes i es pagaran les distàncies, cosa que em sembla molt positiva –comenta, i afegeix–. Abans, s’ajudava amb el quilometratge, però a partir d’una distància, uns 500 km. Nosaltres, que encara no estem capacitats per anar a jugar lluny, ho posàvem tot”.

El passat 27 de juny, es va presentar el projecte Orgullosa de la Federació Catalana de Futbol (FCF) destinat a la promoció del femení, amb una dotació d’1,2 milions d’euros per a la temporada 2017-2018, repartits entre 680 equips de futbol base i amateur (480) i futbol sala de tot Catalunya. La subvenció contempla ajudes d’entre 300 i 2.000 euros per cada equip que participi en competició federada, depenent de la categoria i del quilometratge durant la Lliga. També assegura el 50% de cada mutualitat i 10 euros de subvenció per cada nova llicència.

 

 

Sandra Vericat considera que “la Federació Catalana ha fet un pas endavant per ajudar el femení base, està fent reportatges i l’1 de maig va fer una jornada de portes obertes, per exemple. Però cada club ha de fer esforços, ja que, si no et mous, la FCF no et dóna res”. El president de la UD Bellvitge, Àngel Moya, afegeix: “Ja era hora. No tenim ni ajudes per als uniformes de les nenes, tot ho està posant el club, que ha d’agafar recursos dels equips masculins per poder equipar els femenins”.

Potser és que el projecte Orgullosa arriba tard.

Després de la denúncia pública el 2014 de la jugadora Vero Boquete (Paris Saint Germain) per les irrisòries dietes del femení, la Federació Espanyola de Futbol va augmentar les dietes nacionals de les jugadores de la Lliga Iberdrola a 40 euros diaris, 60 les internacionals. No superaven els 25 euros des dels anys 90, segons va informar el programa Informe Robinson. El 2017, saltava als mitjans que l’Atlètic femení cobrava 54 euros de prima per cada jugadora per guanyar la Lliga. 1.352 euros per a tot l’equip, davant els 300.000 del masculí. L’Associació de Futbolistes Espanyols, sindicat en què s’integra també el femení des de fa tot just dos anys, no sembla moure’s gaire.

La resposta de les organitzacions a aquest reclam d’igualtat en els camps des de baix, des de la base, sembla ser de mínims, protocol·lària. Una correcció política rasa, desganada. Un bluf. Com si el futbol femení es tractés d’una moda liberal de la qual és fàcil i rendible apropiar-se’n, en la línia de la mercantilització i marquetització general de l’esport dels barris, que camufla la cremor del sòl del descampat amb xuts d’eufòria. Estètica pura de tall Nike i un bon make-up.

Han passat sis anys des que Ció va jugar amb l’equip de Lloret. “Sempre vaig pensar que la justificació que el futbol femení tingués menys dotació econòmica era perquè no portava tanta gent com el masculí, però hem vist partits professionals amb 22.000 persones, o 10.000 espectadors al Villamarín al partit del Sevilla-Betis. Això cal promocionar-ho des de la base”, apunta.

Des de la Federació Catalana de Futbol, Albert Montull assegura per telèfon que “s’està fent un esforç, com mai abans s’havia fet en aquest país, per promocionar el futbol femení. Hi ha un gran canvi”.

–És una quantitat suficient, aquest milió? –li pregunto.

–Un milió d’euros ja és una quantitat notable per a les necessitats actuals. I no ve d’ara; ja portàvem la promoció del femení en la nostra campanya electoral, fa sis anys.

–I quant s’ha destinat en aquests sis anys al futbol femení, abans de la campanya Orgullosa? –insisteixo.

–Doncs aquestes dades ara mateix no les sé, però cada any fem una auditoria. Són tan importants?

–Per veure l’evolució dels recursos destinats al femení, sí. On puc consultar els anteriors a 2017?

–No ho sé, de veritat. Això no ho sé. Hauria de consultar-ho.

***

El vestuari. Aquest vestuari del camp municipal de Pont Major de Girona. Tancat, humit, enganxós. Tot just 10 metres quadrats, potser vuit. Pràcticament com el vestuari del camp municipal de Fontajau, on entrenen les nenes del Gerunda. “Per allà passen en mitja hora fins a 70 nenes, tot i que té capacitat per a 15”, comenta el president. “Hi ha cinc vestidors, però els dimecres només ens en deixen un, encara que els altres estan buits. Volem que l’Ajuntament ens deixi utilitzar-los”. Aquí, després del partit, costa no marejar-se.

L’any que ve, recordo, pot haver-hi 40 nenes més jugant en aquest club.

L’escena es repeteix al camp de Bellvitge, pel vestidor del qual arriben a passar sis equips femenins que se solapen en un mateix dia. “És un tema de l’Ajuntament. Tenim noves necessitats i ens vam quedar curts de recursos; creiem que l’any que ve la cosa millorarà”, explica Vericat.

–Tot millorarà –té clar la Ció Bargalló–. Aquest tema ha estat ocult durant anys però el fet que el Barcelona i l’Atlètic apostin per crear equips femenins, que obrin el Wanda Metropolitano per a les noies o el miniestadi del Barça, o que la meva àvia em digui que al diari hi ha una pàgina sencera sobre un partit del femení, és increïble. Jo no ho he vist mai. Li he dit que em guardi tots els diaris [riu]. Està canviant la percepció i crec que hi ha una crítica molt forta al Reial Madrid perquè no té equip femení. Encara queda molt per aconseguir, això sí”.

***

 

 

A pocs metres del vestuari, des d’un córner d’aquest camp suburbial de Bellvitge, mentre el benjamí entrena, unes nenes de tot just un metre d’alçada intenten controlar la pilota, vestides amb una samarreta taronja que no acaba de ser de la seva talla. Segueixen les instruccions de l’entrenador però, com a canalla que són, ho fan amb lliure llicència d’interpretació. Alguna ensopegada, més d’una rialla, una mirada que es desvia a les noies concentrades del mig camp, que els deuen semblar enormes, inabastables. Immerses en el seu exercici, als límits de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, no poden imaginar la seva pròpia importància per al futur. I des dels fonaments.

Aquestes nenes tenen tot just cinc anys i, algun dia, després de lluitar-hi, saltaran al camp. Encara que, potser, molt abans d’aquest moment i com els nens, s’embrutin en el fang del descampat.

 

Edició textual a càrrec de Catalina Gayà
Traducció al català de Gerardo Santos
Correcció a càrrec d’Helena Roura