Magazine

Noves formes d'habitar

Cap a terres ermes

— En ple desembre, un centenar de focs van arrasar milers d'hectàrees a Astúries

— Terres ermes és un viatge a aquests paratges cada vegada més deshabitats, mancats de joves i futur

Tweet about this on TwitterShare on Facebook40Google+0Share on LinkedIn0

D’entre el sòl encara fumejant, apareix un home més aviat baix, de cos gruixut, el cabell canós del qual no dóna senyals de vida fins a la meitat del crani. Una setmana després de l’incendi, anuncia davant la premsa que això és una premonició del que passarà a Astúries, en el futur. L’home és ni més ni menys que Juan Luis Rodríguez-Vigil. Aquell que, 18 anys abans, havia hagut de desaparèixer de la crònica política asturiana perquè havia entrat en escena un estafador francès. Ara, del no-res, Juan Luis Rodríguez-Vigil ressorgeix, això sí, amb menys pèl, en una crònica de successos del diari ‘La Nueva España’, mirant les cendres amb espant i exigint unes mesures que els veïns d’Allande, a la zona interior del nord-oest d’Astúries, mai no es van arribar a creure que algú complís, ni en el futur ni en el present més immediat, quan el polític ja retirat va pronunciar un discurs premonitori i un periodista el va posar entre cometes.

“Estem oblidats i no sé si val la pena seguir. Qui vindrà ara si tot s’ha cremat?”. Ho deia Eva Menéndez (propietària d’una casa rural a la zona), també en aquesta crònica de La Nueva España i després de veure com la natura obeïa anàrquica els seus propis designis en aquelles zones rurals on, asseguraven els veïns, també en aquest text, la mà de l’home portava anys sense governar.

Enormes pastures de matolls van anar, any rere any, dominant el paisatge del lloc. Alçant-se d’esquenes als veïns, que van veure com un vent càlid de fins a 100 quilòmetres per hora va alimentar el foc que algú havia provocat intencionadament i que es va empassar fins a 4.000 hectàrees de muntanya —uns 1.200 estadis de futbol— i que a punt va estar d’empassar les seves cases també.

Va ser l’incendi més devastador d’Espanya el 2011 i la major catàstrofe forestal d’Astúries des del 1998.

Es va fer llarg per a tots, aquell 23 de octubre del 2011 a la Vall Allandés. Els veïns miraven el cel, convertit durant la nit en un negatiu de fotografia. On abans hi havia pastura que consumia el bestiar ara hi ha matoll que consumeix el foc. Anys enrere hi havia famílies que hi tenien posat el seu mitjà de vida i que conformava aquest paisatge de verd pulcre que a tots se’ns ve al cap quan pensem en Astúries. Paisatge que, poc a poc, ha anat degradant-se, deixant pas al matoll i, més tard, a les cendres.

Entre els experts hi ha un consens comú que els incendis són una de les conseqüències del despoblament rural (així ho han afirmat investigadors de la Universitat de València, societats ambientals a Galícia, ecologistes asturians i la Brigada d’Investigacions d’Incendis Forestals d’Astúries, entre altres). Un problema al qual el Principat d’Astúries s’enfronta i que no sembla tenir fàcil solució. Els incentius són escassos per als joves de l’Astúries camperola, que veuen les poques possibilitats del camp i decideixen emigrar a les ciutats —Avilés, Gijón i Oviedo— del centre de la regió. Deixen enrere als seus familiars, que configuren un paisatge envellit, abandonat quan moren.

Pueblos en el olvido, un informe realitzat per la Red Asturiana de Desarrollo Rural parla d’uns 700 pobles desapareguts pel despoblament rural. Un tendència que s’ha aguditzat des dels anys 80.

—Qui carai voldrà viure aquí? —apunta en Gerardo.

Aleshores pots recórrer 35 quilòmetres de nacional —per exemple, des de Cudillero fins a Luarca, a la costa occidental d’Astúries— i trobar-te només una botiga on comprar el pa. Pots anar en cotxe i traçar aquests 35 quilòmetres de corbes i pendents i jugar a veure quantes cases tenen tancades les persianes —o tapiades les finestres— en aquests pobles que apareixen i desapareixen en el temps que trigues a agafar una cigarreta de la guantera. Perquè el 85% de la població s’agrupa en el 20% del territori que ocupa l’àrea metropolitana, deixant l’altre 15% dispersat en el 80% restant. Una tendència que també és nacional, europea i global.

Els incentius són escassos per als joves de l’Astúries camperola, que veuen les poques possibilitats del camp i decideixen emigrar a les ciutats

En tot el món s’està produint el que en demografia es diu la dinàmica centre-perifèria. Segons Ana Vinuela, professora a la Universitat d’Oviedo en Desenvolupament Rural i integrant del REGIOLAB, la població es concentra a les àrees centrals, creixent cada vegada més en població i renda per càpita. Aquests centres metropolitans tenen, efectivament, més prosperitat econòmica. “La pressió per situar-se dins del centre fa que les activitats de més èxit expulsin a les de menor prosperitat, de manera que les regions centrals es van especialitzant en els sectors més dinàmics i avançats”. És una tendència natural que també succeeix a les grans ciutats europees: Londres, Berlin, Frankfurt, Brussel·les, Paris, Milà, Atenes. “La concentració de la població segueix essencialment el mateix patró que la concentració econòmica, atès que tot respon a una dinàmica comuna de concentració al voltant del que s’ha anat constituint com a centre”.

En el cas d’Astúries, a causa d’aquest fenomen, les ales occidentals i orientals han perdut aproximadament el 21% de població des de l’any 1991 fins a l’actualitat. El degoteig de pèrdua de població, lent però incessant, a la comarca Ese-Entrecabos, comarca que recorre aquest reportatge, ha passat de 16.000 a 10.000 habitants des del 1991, això tenint en compte que part dels seus nuclis rurals més importants estan propers a la costa, on la comunicació amb l’autovia és més favorable juntament amb les possibilitats del turisme. En alguns concejos de l’interior, la despoblació pot arribar a xifres de fins al 40%. Resultat: 69 pobles abandonats i 85 on hi ha entre un i tres habitants. En total, 154 pobles sense viabilitat poblacional.

A la conselleria agropecuària de la localitat de Luarca, que forma part del concejo de Valdés, que al seu torn forma part de la comarca Ese-Entrecabos —una de les vuit comarques que té Astúries—, està Gerardo, veterinari que inspecciona les ramaderies de la localitat. “Com vindrà una noia que té estudis d’ADE al camp, a posar-se a treballar a les ordres de la seva sogra? Si encens la tele, pots veure la vida quotidiana d’una persona que viu a Madrid, Barcelona o Nova York. Imagina’t aquesta noia, que s’està al llogaret, veient això. Deu pensar: ‘Aquí el senyal del mòbil m’arriba malament. Internet? No en tinc. L’assistència mèdica? Vénen dues vegades a la setmana. Si vull prendre una canya, he d’agafar el cotxe i recórrer 15 quilòmetres’. Hi ha poc estímul per viure en aquestes circumstàncies”.

Només la gent gran; gent que en molts casos està sola, a una caseta d’un poblet remot com Businan, Candanedo, Nera, Silvallan (al concejo de Tineo i tots amb menys de deu habitants), amb problemes greus de salut, amb els fills vivint fora. En el més absolut abandonament. A un llogaret semi-abandonat, el més sensat seria demanar-se: I què serà de tot això?

—El que fixa la població és principalment la seva capacitat econòmica i la capacitat de crear ocupació. Què faràs a Luarca? Si no hi ha ningú. Només hi ha gent gran. Quin negoci posaràs en aquestes zones rurals amb la capacitat de despesa que té un pensionista? I com ho penses finançar, amb la capacitat d’estalvi que tenen? Com es voldran quedar aquí els joves? O emprendre alguna cosa? —exclama Ana Vinuela, sorpresa— Abans sí, quan hi havia la ramaderia, que segueix sent la principal activitat econòmica, però ara també està en decadència. I, a més… [silenci] Tu saps com de dur és ser ramader?

***

Calcula que ha de portar unes dues hores. Dues hores donant voltes al llit. Dues hores donant voltes al llit mentre la seva dona dorm. Dues hores amb el cap en una altra banda. Llavors decideix aixecar-se. Es vesteix amb roba d’abric i botes altes i surt a l’exterior quan la nit és més intensa. Com estarà? Porta dues hores donant voltes al llit. Preguntant-s’ho. Hi ha cinquanta metres fins a la nau. En Jesús camina fins a ella sota la calamarsa, sobre l’herba, convertida en pèls blanquinosos per la gelada, que cruixen lleument sota les seves botes com unes patates de bossa. O això recorda. S’adreça fins a una de les vaques. Una de les dues-centes vaques que tenia en aquell moment, fa deu anys, abans que decidís tancar la ramaderia. La vaca, situada en un compartiment especial, net i sec, està a punt de parir. En Jesús l’observa durant tot el part —que si pot ser ha de fer-ho sense ajuda i sola— prevenint complicacions. Quan la cria per fi surt a l’exterior, que pot trigar entre una i tres hores, en Jesús agafa una mena de bressol metàl·lic, la posa dins, la separa de la mare —no gaire— i li desinfecta el melic. La cria no pot mamar directament de la mare en les primeres hores de vida. Sota la gelada, i amb l’estrepitós soroll que produeixen les bales de calamarsa que escup la profunda nit cap al sostre d’uralita de la nau, en Jesús alleta amb un biberó els dos o tres litres de calostre que necessita la vedella acabada de néixer.

—Quan arribava al llit, després de fer tot això, mirava el despertador i eren les sis del matí, i pensava: “Però si en una hora m’he de despertar una altra vegada per munyir!” T’ha d’agradar molt la ramaderia per dedicar-t’hi —diu en Jesús, deu anys després d’assistir al seu últim part.

Aquí la vida passa tan lenta que asfíxia. Quan abandones la carretera nacional en un desviament, pots no saber si estàs a un poble o a un film de Haneke. Entres a Querúas, on viu aquesta persona de mans tosques, esquena massissa, pell morena i mirada incisiva, anomenada Jesús i que fa deu anys posseïa una ramaderia amb 240 caps de bestiar. Recorres cases tancades amb pany i clau, algunes amb grans finques de vegetació intensa i heterogènia, amb petits habitacles de taulons de fusta desencaixats on, a l’interior dels quals les gallines voletegen quan alguna cosa o algú interromp aquesta pau, que de tan intensa que és arriba a ser pertorbadora. Un jove, vestit de xandall curt i d’uns 20 anys, aparca un Patrol a una de les cases —aquesta una mica més cuidada. Es produeix aquesta tensa trobada que es pot produir entre dos desconeguts a un ascensor, a un pàrquing, a una sala d’espera…, on l’única existència d’un subjecte que camina en direcció oposada a un altre subjecte —i que coincideixen ambdós en un determinat i reduït volum d’espai i temps, i més allunyats d’altres tercers subjectes— fa que es vegin gairebé obligats, segons marquen els cànons de la convenció, a saludar-se.

—Hola —li dic afable.

—Ei —diu el jove.

Quan arribo a casa d’en Jesús —una casa gran on viu la seva família i una altra més petita on lloga dos apartaments—, ell està parlant amb un home d’uns 40 anys, més escanyolit que robust, que vesteix uns pantalons curts, verd caqui, semblants als d’un explorador i que deixen lluir unes canilles de blanc oficinista. Més tard, quan ja estem a la seva cuina, en Jesús em revela que es tracta d’un executiu que ve aquí a passar les seves vacances amb la família.

A Astúries ha tancat el 48% de les explotacions bovines des de 1998. Han passat de 32.500 a 16.900 en 17 anys

—Aquest poble era molt ramader. No sent la casa dels mestres, totes les cases tenien vaques —es posa pensatiu, amb la mirada lleugerament cap amunt— Ara hi ha dues cases que tenen bestiar i abans unes 50 més o menys.

—I això per què passa?

—Perquè la qualitat de vida en una altra cosa que no sigui el bestiar no té res a veure. Tinc un fill de 28 anys que treballa d’autònom fora. Arregla electrodomèstics. Jo li deia: “Borja, tens la ramaderia si mai necessites una feina”. I què va, en Borja no volia, i ho entens. A la seva feina té vacances, caps de setmana lliures, un horari. T’ha d’agradar molt la ramaderia. Abans la gent que es quedava al camp era la que no estudiava, i la que tenia preparació se n’anava. Ara, com que la gent es prepara més, tothom se’n va, i veus normal que no es quedin per cuidar les vaques. Si almenys sortís a compte. Però ara mateix és que ja ni això.

A Astúries ha tancat, segons xifres del Sadei, el 48% de les explotacions bovines des del 1998. Han passat de 32.500 a 16.900 en 17 anys. A Valdés, concejo on es troba Querúas, van tancar el 54% de ramaderies en el mateix període de temps. Han passat de 1.328 a tan sols 613. Part d’això s’explica per les prejubilacions que va atorgar el govern del principat d’Astúries a principis de la dècada, orientades a que els petits ramaders venguessin els seus minifundis a explotacions més dimensionades, ja que la competitivitat de les ramaderies en relació a les ramaderies europees depèn en gran part de la quantitat de superfície. Aquestes terres van ser en principi destinades a joves ramaders.

—Però no hi ha gent jove, ¿no? —li demano a en Jesús.

—No —respon somrient.

El 8 de setembre del 2015, va sortir a totes les televisions estatals com uns policies eren ruixats amb quilos i quilos de palla, llançats mitjançant un canó per ramaders de diferents punts d’Europa, que es van manifestar davant de la Comissió Europea, a Brussel·les, per la fi de la quota làctia. “Amb la quota làctia un ramader podia saber per endavant quants litres de llet anava a poder vendre a l’any. Era una bona forma d’estabilitzar la producció, i sobretot els preus”. Explica Tino que, al costat de la Marta, la seva dona, és propietari de la ramaderia Flora, a Otur, que actualment compta amb 280 caps de bestiar.

Ells posseïen aproximadament un milió de litres de quota làctia, de manera que quan aquesta va arribar al final, van perdre els diners que van destinar per comprar-la. “Ara la Central Lechera està pagant per la llet una mica menys de 50 pessetes (prop dels 30 cèntims, molts ramaders encara fan els comptes en pessetes), i creiem que per sota dels 36 cèntims no surt rendible vendre llet”. La majoria dels ramaders a Astúries estan venent amb pèrdues. Aproximadament, els ramaders creuen que el cost de fabricar llet actualment està en una mitjana de 32 cèntims el litre, i, en alguns casos, aquests litres s’estan venent a la indústria a 28, el que posa a un munt d’ells en un compromís. En Jesús diu que té un gran amic, “ramader de tota la vida”, que està perdent 6.000 euros al mes (pel que fa als ingressos de l’anterior any). “S’està fonent tots els seus estalvis per mantenir una ramaderia que ja no li és rendible. Ell em diu: ‘I què faré jo quan tingui 56 anys? On vaig jo ara? He d’aguantar’. I clar, aguanta… [silenci] perquè no li queda una altra”.

Així succeeix amb molts ramaders d’Astúries.

Molts d’ells ja s’han vist obligats a tancar a causa de les exigències que el mercat té preparades per a ells. Veuen les seves pastures abandonar-se, convertir-se en zones selvàtiques, incendiades posteriorment, com el que ha passat a la Vall d’Allandés. Veuen la finca heretada dels seus pares —que aquests també van heretar dels seus pares— tancar-se davant d’una situació insostenible, molts d’ells ofegats fins al coll de crèdits, potser algun amb la nòmina embargada i recomanant als seus fills que emigrin, que aquí no hi ha res a fer. I els fills emigren, perquè al triangle Oviedo-Gijón-Avilés sí que hi ha coses a fer.

Després, mai tornen d’aquest triangle.

—O si tornen, és per passar 15 dies a la casa del poble, a l’estiu.

A la dècada dels vuitanta els ramaders es manifestaven. Tiraven la llet com si fos la seva sang. Litres i més litres d’aquest suor pagès blanc es vessaven per la carretera nacional. I els camions de mercaderies no passaven. Si no funcionava, s’amuntegaven davant de la Central Lechera Asturiana a demanar explicacions als directius, que al final tornaven a pujar els preus; i el camp, aleshores, tornaria a rejovenir, pensaven ells. Però la situació d’aquell moment ja era crònica inexpugnable.

Ara la cosa és diferent. El sector ramader ha anat perdent força durant les últimes tres dècades. Aquest any més. Amb la fi de la quota làctia i el paquete lácteo promogut pel ministeri, la indústria ofereix al ramader un contracte de venda de llet durant un any a un preu irrisori, per sota dels seus costos: i, si no ho accepta, la indústria se’n va a un altre ramader; i, si aquest tampoc ho accepta, aleshores se’n va a comprar la llet a França. Nou de les grans empreses, entre elles Danone i la Central Lechera Asturiana van ser obligades a pagar una multa per pràctiques oligopolístiques i pacte de preus d’un total de 23,2 milions d’euros.

“Ara, en el cas que es vulguin manifestar, tinc por que, amb els pocs que són, no siguin prou ni per tallar l’amplada de l’autovia”, ironitza en Jesús. Al ramader al final no li queda una altra que buscar el buit del contracte on ha de deixar la signatura de la seva pròpia fallida. Abans es manifestaven.

Hi ha centenars de finques abonades amb les ajudes que provenen de la UE, intentat fer créixer alguna cosa que sembla estèril. Des de l’any 2000, descomptant les sucoses ajudes de la PAC, s’han destinat un total d’uns 1.000 milions d’euros provinents dels Programes de Desenvolupament Rural (PDR), emmarcats dins del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). PDR’S que han vist com els seus 1.000 milions d’euros invertits no han pogut evitar que els joves marxessin igualment a la ciutat ni que es tanquessin 13.000 explotacions ramaderes des de l’any 2000.

En Tino, de la ramaderia Flora, assegura que ell va optar a un d’aquests ajuts “per pura sort”. Li havia explicat un amic l’existència d’aquestes ajudes. Segons ell, no s’hagués assabentat gràcies a l’administració.

—Al final és el que passa sempre. Els ramaders no ens assabentem que podem demanar aquests ajuts i al final se’ls queda qui té una relació més estreta amb l’administració i coneix la seva existència.

L’Eloy Rodríguez, gerent d’un dels onze Grupos de Desarrollo Rural que hi ha a Astúries (els GDR són associacions d’acció local, representants de cada comarca, i que reparteixen els fons d’una de les línies d’actuació del PDR), diu en aquest aspecte que ells intenten informar mitjançant els ajuntaments, cambres de comerç, esdeveniments, la pàgina web… També m’explica l’exemple de la seva cunyada, que va anar a la seva assessoria per preguntar si optava a alguna ajuda per l’autoocupació i li va dir que no. “Doncs ella em va trucar per preguntar si donàvem ajudes, i, és clar, li vaig dir que sí.”

En Tino també m’explica que realment les ajudes no són tan rendibles. En l’ajuda que va rebre va haver de finançar la inversió subvencionada en un banc. És a dir, que si un ramader demana un ajut per a una inversió de 200.000 euros, el PDR pot subvencionar part d’aquesta inversió però sempre que els 200.000 euros s’hagin demanat a través d’un crèdit bancari, independentment que el ramader pugui tenir-los en els seus estalvis i evitar pagar els interessos. A més, l’ajuda es tramita com un guany pel que també cal descomptar d’aquí els respectius impostos.

—Al final, entre interessos i impostos, l’ajuda et queda en no res —assegura.

En conclusió, les dades demostren que les ajudes tampoc semblen servir de molta utilitat per revitalitzar la major activitat econòmica del medi rural asturià. Una activitat, que sembla veure’s suplantada poc a poc per l’atracció cap el turista i que crea una febre groga per l’obertura d’establiments hotelers. Una activitat econòmica que cada any rep més i més subvencions dels GDR sense que semblin tenir clar si val la pena donar subvencions a una activitat econòmica que només funciona els tres mesos d’estiu.

—Bé, ho estem debatent —diu l’Eloy, gerent del GDR Ese-Entrecabos.

***

Quan vaig sorprendre en Jesús amb l’executiu estaven parlant a la zona infantil que en Jesús té preparada per a les famílies que vénen amb nens. A la seva esquerra, hi ha la piscina que ha construit aquest mateix any i, a la seva dreta, la nau. On abans hi havia vaques, les vaques que en Jesús ajudava a parir, ara hi ha un taula de ping pong, un futbolí i unes quantes bicicletes recolzades a la paret, perquè els visitants puguin realitzar rutes pels voltants. En aquesta nau on en Jesús ajudava a les vaques a parir, ara juguen els fills de turistes andalusos, bascos, catalans i, sobretot, madrilenys.

La crisi ramadera es posa de manifest quan una persona que s’havia dedicat tota la vida a la ramaderia apareix un dia, de cop i volta, explicant, amb Google Traductor en mà, a uns turistes anglesos com s’encén l’aire condicionat, o on poden anar a fer senderisme, o el millor restaurant per menjar percebes. El nou negoci és només un complement a la pensió que rep des que es va prejubilar i al sou de la seva dona, que treballa de netejadora a temps parcial.

—No dóna per a més. Aquí a Astúries només fa bon temps dos mesos a l’any, i són els únics mesos que vénen turistes. A més, en aquests últims anys el turisme rural ha pujat molt. Està saturat.

***

Si la veus arribar amb una samarreta d’anar a dormir, color rosa, com aquella que portava aquell dia, a més d’uns texans desgastats, amb la punta de les seves sabatilles tacades de terra, i amb un café (tallat) entre les seves arrugades mans, mai podries imaginar que aquesta senyora que viu al bell mig de la carretera nacional que conecta Canero amb Cova, és a dir, enmig d’enlloc, podria ser la pionera de l’agroturisme a Astúries. Remedios Fernández, d’uns 60 anys aproximadament, abans ramadera i ara propietària de la casa rural El Bolero ofereix el cafè amb tanta vehemència i il·lusió que és impossible no caure en les seves xarxes d’amabilitat, que tant caracteritza la complaença servicial de les àvies.

La història de Remedios.

L’any 1991, Remedios Fernández, va decidir, al costat d’unes amigues, organitzar una associació de camperoles d’Astúries. Va ser en una d’aquestes reunions on va començar a bullir la idea d’implantar el turisme rural a Astúries. Li van donar voltes a al tema, van comprovar que en altres comunitats —Navarra, País Basc, la Bretanya francesa— el negoci estava funcionant. Observaven la mida de les seves cases —moltes amb més d’un habitatge— i van començar a convèncer-se que la idea no podria resultar tan absurda. Moltes ramaderes treballaven per ramaderies que no eren ni d’elles ni dels seus marits, sinó dels seus sogres, de manera que eren ells els que controlaven l’economia familiar. I Remedios, que reconeix que havia de demanar-li diners al seu sogre fins i tot “per comprar-se unes calces”, va començar a viatjar amb les altres dones de l’associació per aprendre com estava funcionant el turisme rural a d’altres llocs. Remedios recorda aquestes primeres passes amb exultant orgull.

—En el seu moment… [silenci] Estem parlant de l’any 90, eh! Que no es tenia accés a un crèdit del banc sense el marit, eh! O no es marxava de viatge sense el marit! Imagina’t quan anàvem a la Bretanya francesa al curs, anàvem les dones sense ells! Va ser una autèntica revolució!

En aquell moment va decidir emprendre el negoci. Casa rural El Bolero. Reconeix que allò va ser un veritable alliberament per a ella com a dona. Va decidir que seria ella qui portés el negoci, i que seria ella qui s’encarregaria de gestionar els diners que generés, que contribuïa a l’economia familiar. La ramadera que havia de demanar diners al seu sogre per poder comprar-se unes calces va acabar sent la primera persona que va obrir un allotjament d’agroturisme (que no és el mateix que turisme rural, ja que l’agroturisme afegeix també la possibilitat d’adquirir la forma de vida d’un llogaret, no només allotjar-se a un entorn rural) viatjant per diferents llocs d’Espanya i de França per aprendre la seva metodologia, coneixent a moltíssima gent de llocs diferents amb diferents formes de viure, fent cursos de màrqueting, de neteja d’hotels, d’atenció al client, de gastronomia, de community management

—Em va canviar la vida totalment —diu feliç.

El turisme rural mai no podrà ser un sector important al Principat d’Astúries per la seva escassa estacionalitat

Però van anar passant els anys, i els establiments rurals van anar proliferant com bolets en el medi rural asturià. Només del 2006 al 2014, el nombre d’establiments ha passat de ser de 1.367 a 1.825, un 28% més en només vuit anys, això sense comptar tots aquells que ho fan de forma il·legal i que, per tant, no figuren a les estadístiques. Tant la Remedios com en Jesús es lamenten profundament sobre l’intrusisme professional que han de patir. “No podem competir amb ells. Tots els costos fixos que nosaltres tenim ells no els tenen. No han de pagar l’assegurança de responsabilitat civil, ni pagar la quota d’autònoms, ni pagar una quota d’escombraries. És clar, en aquestes condicions ells poden tocar els preus i nosaltres no podem competir”.

De totes maneres, segons Ana Vinuela, el turisme rural mai no podrà ser un sector important al Principat d’Astúries per la seva escassa estacionalitat. Només pot haver-hi dos o tres mesos d’ocupació. La resta de l’any les cases rurals romanen buides, sense turistes. En Jesús i la Remedios asseguren que aquest negoci per si sol no seria suficient per sustentar a una família. Només es pot considerar un negoci d’aquest tipus com una ajuda econòmica complementària a una altra activitat principal, el que fa difícil pensar que el turisme en el medi rural sigui una activitat econòmica prou atractiva com per poder enganxar població. Molts amos d’aquests apartaments són antics ramaders, que han posat els allotjaments a casa i zones lúdiques per als turistes on abans tenien l’explotació, de la mateixa manera que en Jesús.

La idea de la Remedios i en Jesús del turisme rural és la d’apropar al turista la vida al camp. Els turistes mateixos poden agafar productes de l’hort per al seu propi consum i veure com es treballa quotidianament amb els pocs caps de bestiar que tots dos tenen. Quan acabo l’entrevista amb la Remedios, anem a fer una volta per la seva finca. Al costat dret de la casa, hi té un petit caminet per on s’accedeix a la nau, on hi té unes 15 vaques. Al costat de la nau, dos vedells que acaben de néixer estan tots dos en un compartiment blanc. La Remedios se’ls hi acosta amb un biberó per donar-los el calostre i quatre nens, els fills dels turistes, que pul·lulaven per la finca, s’hi acosten a mirar.

—Alaaa, puc donar-li jo de beure?

El nen agafa el biberó i l’hi dóna al vedell, que succiona amb entusiasme i amb la mirada lleugerament guenya. És irònic veure com el turisme rural realça precisament allò que s’està perdent a Astúries. En uns anys, pel despoblament rural i la crisi de la ramaderia, aquesta demostració del món rural asturià podria ser només una pantomima, convertir-se en una obra teatral dels vestigis del passat.

M’acomiado de la Remedios, que queda amb els nens alimentant al vedell nounat. Tots m’acomiaden amb gràcia i amabilitat.

—No hi ha solució. Hem de començar a acceptar que es tracta d’un procés natural. Un procés imparable —apuntava l’Ana Vinuela.

—No hi ha manera de canviar-ho. Som al final d’una era, d’una etapa. La cultura camperola va ser escombrada absolutament —apuntava en Gerardo.

—Jo això ho veig irreparable —afegia en Jesús.

M’endinso per la carretera nacional, entre vaques alimentant-se de prats verds i subtils com moquetes d’espart, eucaliptus i platges verges amb penya-segats bruscos. Probablement s’acosten els boscos, l’abandó, els camins impenetrables, els matolls, els incendis i les cendres. Incendis a Cangas de Narcea, Somiedo, Ibias, Degaña, Aller, Belmonte, Cangas de Onís, Caso, Grado, Langreo, Coaña, Siero, Tineo, Nava, Porcín, Mieres, Teverga, las Regueras, Ribadedeva, Laviana, Caravia, Biemes… I així, 58 dels 73 municipis de la regió. 339 incendis. Això només l’any 2012. Només al març. En una onada calor. Tots alhora.

Des del foc del Valledor que, per cert, s’ha tornat a cremar aquest any —dues vegades—, 5.976 incendis més. Només des del 2011.

Informes del Ministeri d’Agricultura Espanyol diuen que aproximadament el 70% d’ells són originats per ramaders que busquen eliminar el matoll i regenerar així la pastura. Ramaders que cada vegada són menys; les explotacions estan cada vegada més ofegades per les indústries. Obligats a tancar, a abandonar els pobles, a deixar que el mitjà tradicional d’Astúries es desertitzi i es converteixi en matoll, que possiblement també acabi sent cremat.

Falta de competitivitat, llet barata, sacrifici ramader, tancament d’explotacions, quota làctia, la indústria. Falta d’oci, manca de vida, joves que se’n van i no tornen, envelliment de la població, despoblament, foc. Així és com gira la roda.

M’acomiado de la Remedios, que es queda amb els nens alimentant al vedell nounat. Es queda ella a la roda, obrint-se pas: abans de la ramaderia i ara de l’estereotip asturià que, si segueix així, pot convertir-se en només això, un estereotip.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Fotografies de Joan Bernà
Traducció al català per Yeray S. Iborra
Correcció ortogràfica per Cristina Garde

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— En ple desembre, un centenar de focs van arrasar milers d'hectàrees a Astúries

— Terres ermes és un viatge a aquests paratges cada vegada més deshabitats, mancats de joves i futur

Articles relacionats