Magazine

La crisi dels refugiats

Basmane, el barri refugi

— El barri de Basmane, a la ciutat turca d'Izmir, acull gairebé 100.000 persones refugiades, sobretot sirianes

— L'organització ReVi assisteix a més de tres-centes famílies, en un país en què ajudar les refugiades és delicte

Tweet about this on TwitterShare on Facebook79Google+0Share on LinkedIn0

Segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), el govern turc ha registrat, fins al març del 2016, 1,9 milions de refugiades. 250.000, a la província d’Izmir. A la capital, 100.000. Provenen de Síria i el Kurdistan, segons Uluslararası Mülteci Hakları Derneği, associació turca pels drets internacionals dels refugiats. La majoria viuen al barri de Basmane.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Des del gener del 2016, el grup ReVi, format únicament per voluntaris, s’organitza per donar suport a les famílies de refugiades que viuen al barri de Basmane. Actualment, el projecte dóna suport a 336 famílies del barri, formades sobretot per canalla d’entre 6 i 17 anys. Xifra que varia depenent dels fluxos migratoris i la mobilitat de les pròpies famílies, les que vénen i les que se’n van.

“Eh! you turist?” ens criden des d’una terrassa un grup d’adolescents. Sí, sóc un turista que ha vingut uns dies i se n’anirà altra vegada, que reprendrà el seu camí i la seva vida i deixarà enrere aquesta terra. Només haurà estat un lloc de pas. Com hauries pogut fer tu i la teva família i no t’han deixat. No t’hem deixat.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Ningú no diria que estem a Izmir, una ciutat en què viuen més de 3 milions de persones. No es parla turc i les banderes roges amb la mitja lluna i l’estrella —acompanyades per la figura del pare de la pàtria turca Kemal Atatürk abundants a tota la ciutat— han desaparegut dels carrers.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Hem arribat en taxi. Deixem enrere el trànsit i els clàxons del centre i enfilem uns carrerons laberíntics i mal asfaltats, cimentats de manera casolana. Aquí els carrers no tenen noms, només números. N’hi ha massa.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Cada dia, els voluntaris de ReVi reparteixen bosses amb aliments a les famílies amb menys recursos del barri i durant el curs escolar realitzen diferents classes per a la mainada: àrab, anglès o treballs manuals, entre d’altres.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Un dels membres de ReVi, Montaser, duu el mòbil amb les cases que toca visitar marcades al mapa. Ell, igual que moltes altres de les voluntàries, és de Damasc. Va fugir als primers anys de la guerra i es va quedar a Izmir.

A les 17:20h, som davant de la petita escola que ReVi té al barri, i que serveix també com a punt de trobada i magatzem de queviures. Està situada en un petit carreró sense sortida. És una de les cases del barri que l’organització ha pogut llogar gràcies als donatius que rep. Ens tornem a retrobar tots els grups un altre cop a la improvisada escola. Encara queden bosses per repartir, però poc temps per fer-ho. Canviem de grups i de cares. Zakreya i Somar són els nous companys. Ambdós són de Damasc i porten des dels inicis col·laborant amb el col·lectiu.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

“Per cada quilo de plàstic et donen 10 TL (lires turques), aproximadament, 3 euros. Molta gent en recull i ho ven… hi ha molta brossa”, comenta, Somar, amb veu tímida.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Somar té 23 anys, i és d’Alep. Me n’adono que li falta el braç esquerre. No m’atreveixo a preguntar què va passar. “Aquí pots fer fotos, ningú no diu res, si ho fas amb respecte, és clar”, prossegueix Somar. “On millor que no en facis és a la frontera amb Síria, a mi em van trencar la càmera i em van empresonar… Vaig fer fotos a uns militars i no els va agradar”, riu.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Les manufactures, petits encàrrecs boca-orella de fusteria, pintura i construcció bàsiques, així com les petites botigues de queviures són els principals negocis i fonts de subsistència de moltes de les famílies del barri.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

L’idioma és un dels grans problemes en l’escolarització dels més petits: la gran majoria saben parlar àrab; d’altres, només el kurd; i són ben poques les que parlen el turc, motiu pel qual s’han de desplaçar llargues distàncies per poder anar a alguna de les escoles d’ensenyament àrab que hi ha a la ciutat. La precarietat de l’entorn familiar hi juga un paper important en l’escolarització, ja que s’han de costejar ells mateixos el taxi per anar cap a l’escola, i no sempre és possible.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

“Allà, allà hi viu l’Ahmed, l’hem conegut avui”, comenta un dels voluntaris de ReVi mentre assenyala una petita casa de parets blanques. “Ens ha estat explicant que la mel de Síria el manté jove i guapo —diu rient—, però que la turca no li funciona”.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

El sol s’amaga rere els grans edificis de la zona nord de la ciutat, i els llums grocs dels carrers de Basmane s’encenen. És hora de tornar cap a l’escola un altre cop i plegar. Demà s’hi ha de tornar.

© Carles Palacio
© Carles Palacio

Els carrers cada cop són més planers. Anem sortint de la zona, seguits sempre d’una petita escorta de nens que, a mesura que arribem al basar, van desapareixent, i es queden a jugar amb les baranes de les escales. “Bye!”, diuen. Una alegre cantarella final ens acomiada recordant que el barri de Basmane és com un immens refugi.

***

Segons la Llei d’Estrangeria i Protecció Internacional turca, les persones provinents de qualsevol país en conflicte armat fora de la Unió Europea no tenen el dret a la demanda d’asil. Així doncs, Turquia no ha adaptat la Convenció de Ginebra de 1951 i segueix mantenint la limitació geogràfica per als demandants d’asil. A Turquia no hi ha refugiades, sinó migrants en situació irregular.

A l’Estat Turc, l’ajuda a persones migrades sense papers constitueix un delicte penat.

Edició a càrrec de Cèlia Castellano i Gerardo Santos

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El barri de Basmane, a la ciutat turca d'Izmir, acull gairebé 100.000 persones refugiades, sobretot sirianes

— L'organització ReVi assisteix a més de tres-centes famílies, en un país en què ajudar les refugiades és delicte

Articles relacionats