Magazine

Noves formes d'habitar

Barcelona no és ciutat per a vells

— La manca d’adaptació de les llars a les necessitats de la gent gran fa que molts avis de 65 anys es desvinculin de la vida social de la ciutat

— Les històries de Tere, Leonor i Andrea reflecteixen la gran precarietat econòmica i d’habitatge en la qual viuen gran part de la gent gran de Barcelona

Tweet about this on TwitterShare on Facebook33Google+1Share on LinkedIn0

És el model ‘Peter Pan’. Així ho qualificava durant l’entrevista l’antropòloga Blanca Deusdad. Quan veig la Teresa avançar amb el seu caminador pel carrer de Carretes, al Raval barceloní, entenc a què es referia. En ple segle XXI, Barcelona segueix tenint un model d’habitatge adequat a una població jove, sana, que pot pujar i baixar esglaons, i aquest model no contempla que aquesta mateixa població vulgui, i pugui, envellir en el barri en el qual s’ha fet gran.

La Tere m’ha dit que ha de baixar, o pujar, 73 esglaons per arribar des del seu pis al carrer. El seu reclam, aquests 73 maleïts esglaons, que li pesen massa als seus 70 anys, prenen una altra dimensió quan qui ho diu camina lentament, gairebé arrossegant-se, amb l’ajuda d’un caminador pel centre de Barcelona.

El carrer de Carretes és com qualsevol altra petita via del Raval, on les façanes dels edificis estan tan apinyades que els rajos de sol gairebé no arriben als pisos més baixos i on els vianants caminen amb compte, perquè no hi ha separació entre vorera i calçada. Molts dels edificis són de finals del segle XIX o principis del XX: construccions verticals en les quals abans, i ara, s’aplega ma d’obra barata, jove, vinguda de fora de Catalunya.

La Tere arrossega els peus com pot. Ella va arribar jove a Barcelona, com tants d’altres. Al seu costat, el butaner amb la seva carreta esquiva les motos i un adolescent corre en patinet per l’estreta vorera. La Tere continua la seva lluita per avançar, encara que sigui lentament, amb un caminador que demana a crits un relleu.

Tac, tac. Un, dos… “¡Uf! “Yo así no puedo”, va dient… Tac, tac… Un, dos… Ens saludem i em diu que l’acompanyi al bar.

Es que aquí en la calle no puedo hablar, me canso.

Quan entrem al bar, la Tere saluda a tots pel seu nom: a un cambrer i a les altres persones assegudes allí. M’explica que passa aquí entre cinc i sis hores gairebé cada dia de la setmana. La resta del temps es tanca a casa seva, que està en un cinquè pis d’un edifici sense ascensor al Raval.

A Barcelona, una ciutat vertical, el 15% de les persones més grans de 65 anys viuen en finques sense ascensor. Fa vuit anys, la Tere va patir una caiguda quan sortia del bar on estem ara asseguts i allò va empitjorar encara més la seva situació. El resultat de l’accident va ser un fèmur trencat que va haver de ser operat dues vegades i que va reduir la seva mobilitat considerablement. Després d’allò, va estar entre tres i quatre anys (ja ni ho recorda) sense sortir de casa.

Me daba vergüenza que me vieran con esto… —assenyala el cacharro, com anomena el caminador— La gente me decía: “¡Pero tienes que bajar! ¿A ti que te importa qué te pregunten”. Pero yo no quería. Y ese tiempo se ve que lo he perdido y me ha hecho daño. Ese tiempo estaba en el sillón…

¿No viste a nadie en tres años? ¿No bajaste ni un día?

Bueno, subía gente a verme, alguna amiga… Las que me conocían venían a mi casa, a ver cómo estaba y por qué no bajaba. Si hubiera tenido una planta baja, habría abierto la puerta y habría ido andando con este cacharro poco a poco. No hubiera estado encallada tanto tiempo.

Teresa Amor i la seva gosseta en un bar del Raval, Barcelona.
La Tere i la seva gosseta Chula passen moltes hores tancades a casa, un cinquè pis del Raval sense ascensor. | Carmen Escudero.

Recordo les paraules de Blanca Deusdad, antropòloga de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Vaig conversar amb ella via Skype. Ella, a Tarragona. Jo, a Barcelona. Ràpidament vam arribar al centre de l’assumpte: la precarietat de l’habitatge per a la gent gran és un problema estructural del model de ciutat.

—S’han construït les ciutats amb el model Peter Pan—em diu.

Peter Pan?

Miro per la finestra, i el que veig són els edificis del Raval, vells i amb la pintura desgastada. No em transporten en absolut al País de Mai Més.

—És a dir, s’ha construït habitatge per a gent jove sense tenir en compte que aquesta població envellirà. I no hi ha mecanismes per envellir a la llar, no s’ha apostat per això.

El problema de l’habitatge per a la vellesa no és una qüestió aïllada, és un dilema estructural del model de ciutat que s’ha construït. A Barcelona, les persones més grans de 65 anys representen el 21% de la població. Un percentatge que des del 2008 al 2014 ha augmentat quatre punts i una tendència, l’envelliment de la població, que segueix a l’alça.

Deusdad creu que aquest creixement de la gent gran no s’ha vist reflectit en una major adaptació de l’habitatge. “En els anys de bonança econòmica hi havia moltes ajudes per a la restauració i adaptació de finques. Ara sembla que allò no vol tornar…”.

L’últim programa d’adequació de pisos per a la gent gran el va realitzar la Diputació de Barcelona entre el 2012 i el 2013, gràcies al qual es van reformar 850 pisos de tota la província.

El 2015, l’Ajuntament de Barcelona aposta pels habitatges assistits.

A la plaça de Sant Jaume els turistes s’amunteguen i fan fotos dels grans edificis que veuen allí. Un d’ells és l’Ajuntament, on em trobo amb Josep Maria Montaner, conseller d’habitatge de Barcelona, el qual assegura que “ara mateix hi ha dos mil habitatges assistits per a la gent gran a la ciutat i se n’estan fent més, però són insuficients”.

Mil dos-cents habitatges per a 88.723 persones grans que viuen soles, és a dir, el 25% de les persones més grans de 65 anys.

Teresa Amor al seu pis del Raval, Barcelona.
Al seu pis petit i desendreçat, la Tere ha de maniobrar amb el seu caminador, del qual no pot separar-se. | Carmen Escudero.

El Consorci de l’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona posa en marxa cada any ajudes a la rehabilitació d’edificis, tot i que sense l’objectiu específic de beneficiar la gent gran. “Hi hauria d’haver ajudes a la rehabilitació de pisos per a jubilats, però encara hi estem donant voltes a la idea. Cal veure’n el cost…”, assenyala Montaner. El 2015, l’Ajuntament va adjudicar 591 ajudes a la rehabilitació, que van afavorir un total de 9.622 habitatges.

De moment, les polítiques d’habitatge dirigides específicament a les persones grans segueixen sent insuficients. Montaner dóna les culpes a la burocràcia, que fa que tot sigui més difícil de resoldre, sobretot si es governa en minoria. Tot i així s’atreveix a fer algunes apostes: “Se m’acut que una part del lloguer social fos per a gent gran, crear una llista específica. Rehabilitar alguns pisos buits dels quals puguem aconseguir un lloguer social municipal per a donar preferència a aquest col·lectiu. Però són coses sobre les quals encara hi donem voltes. Cal veure’n el cost…”.

El 2014 es van rehabilitar 123 edificis, que van beneficiar més de 1.900 persones. L’habitatge de la Tere no va ser un dels afortunats.

Quan sortim del bar, l’acompanyo fins al pis. Després de pujar els cinc pisos, he d’aturar-me un moment per recuperar l’alè mentre ella busca les claus de casa.

El pis de la Tere és minúscul. A la sala, gairebé no hi ha espai per moure’s i la Tere ha de maniobrar amb el seu caminador, del que no pot desempallegar-se’n, perquè sinó cau. Em duu a l’habitació on hi ha el llit i el balcó; sens dubte, per a la Tere, el més important del pis. Entre aquestes quatre parets passa hores i hores asseguda en una cadira o ajaguda al llit o dempeus, sempre sostinguda pel seu cacharro.

—Cuando estoy en la cama lo que me dan ganas es de levantarme e ir al balcón, porque no puedo estar allí. Y luego vuelvo a la cama y no me puedo dormir, porque la cabeza no para… No paro de pensar en la calle.

Les paraules de la Tere em recorden la reflexió de Blanca Deusdad: “El problema de les persones grans que tenen un habitatge inadequat per a la seva poca mobilitat és que es produeix una desvinculació social i amb la comunitat”.

Com si l’escoltés, la Tere diu:

Yo nunca he hecho nada malo para que me castiguen de esta manera. Ya que no tengo familia, por lo menos que me dejen hablar con la gente que me gusta, sin tener que estar encerrada arriba porque no puedo bajar. Solo quiero que me dejen vivir contenta los años que me queden.

La Tere va estar tres, quatre anys sense baixar de casa.

 

Tornar al carrer: entre el desig i la impotència

Quan es camina pel Poble-sec és difícil imaginar-se la gent gran que habita els edificis que tenen, als baixos, algun bar o alguna sala de concerts. Allí on es miri hi ha terrasses, cambrers que serveixen gintònics i joves que entren a les discoteques.

El barri és ara jove i sembla per a la joventut. Tanmateix, segons l’Ajuntament, al Poble-sec viuen unes 40.278 persones, de les quals més de 7.000 són més grans de 65 anys.

En arribar al carrer d’Elkano busco la seu de la coordinadora d’entitats del Poble-sec, on em trobo amb Eva Galofré, que forma part de Baixem al Carrer, una associació que s’encarrega d’ajudar i assistir les persones grans que tenen problemes de mobilitat.

—Volem oferir una alternativa a totes aquelles persones grans que no poden baixar al carrer i participar del barri, encara que els seus pisos no s’adeqüin a les necessitats que tenen.

El mecanisme és fàcil: els voluntaris de Baixem al Carrer recullen a casa seva persones amb problemes de mobilitat i les acompanyen a activitats culturals i d’oci del barri.

Baixem al Carrer és, de nou, un moviment ciutadà, de barri, que s’ocupa d’un problema invisibilitzat pels anys de bonança i que, ara, en un intent de recuperar la vida del barri, no pot ser desatès. El projecte va sorgir després que les comissions de Salut i Gent Gran del Pla Comunitari detectessin un col·lectiu de persones que poques vegades participava del barri per problemes de mobilitat. Aquelles persones, ara amb noms i cognoms, són molts avis i moltes àvies del barri.

Galofré em presenta a Leonor, un dona petiteta, amb el cabell completament blanc i un nervi que se li escapa pels dits de les mans, sempre en moviment. Voluntaris de Baixem al Carrer van ajudar el seu marit, Vicente, durant els últims anys de la seva vida, perquè no podia sortir al carrer tot sol.

—La força de voluntat del Vicente era molt gran. Per això, molts dies baixava els quatre esglaons entre el principal i el vestíbul per arribar al carrer. Agafat a la barana, amb ajuda i molta força.

Paper de l'associació Baixem al Carrer.
L’associació Baixem al carrer ajuda a les persones grans a sortir de les seves llars i, així, seguir participant del barri i les seves activitats. | Helena Roura.

La Leonor té 81 anys i viu al mateix pis del Poble-sec on va passar Vicente els últims anys. “Jo parlo molt i em queixo de tot i tant me fa, però a vegades he d’aturar-me. Sóc massa sincera i la sinceritat pot arribar a ser un defecte de vegades”, adverteix en un to contundent, com reafirmant-se amb una falsa disculpa.

—El nou ajuntament no farà res, un rentat de cara li deixaran fer a la Colau, res més— deixa anar de sobte.

Tot i que ara viu sola, tots els dies els té ocupats amb activitats, com ball o ioga, i col·labora activament amb Baixem al Carrer. És una manera de retornar l’ajuda que li van donar un dia al Vicente, quan gairebé no es podia moure, quan li costava molt sortir al carrer. Li pregunto si va pensar en algun moment en canviar de pis i mudar-se on fos més fàcil pel Vicente sortir al carrer.

“Fa anys vaig demanar un pis adaptat, però ens van dir que les pensions de tots dos superaven el màxim permès”, em respon. A l’última convocatòria, que es va presentar al gener del 2015, una de les condicions per accedir a un habitatge de protecció per a persones grans era tenir uns ingressos anuals inferiors a 24.850,47 euros per persona i 25.619,04 euros en cas de ser dues persones. El març del mateix any es van adjudicar 178 pisos de quaranta metres quadrats, adequats a les necessitats de les persones grans i amb problemes de mobilitat.

Tot i així, Leonor no es va veure beneficiada pel programa de l’Ajuntament de Barcelona. Ara, diu, li sabria greu abandonar el pis. “Encara puc sentir la presència del Vicente aquí”, explica amb els ulls brillants.

Galofré assenyala que moltes persones a les quals l’associació ha ajudat han volgut mudar-se a un pis adaptat i no han pogut fer-ho: “Hi ha gent que se n’ha hagut d’anar perquè quan ha necessitat ascensor ha tingut problemes amb el veïnat perquè no volien posar-lo per la despesa que suposava. Però també coneixem persones grans que han estat pressionades pels propietaris per a què marxessin”.

Associació baixem al carrer, Raval, Barcelona.
La col·laboració de la Leonor amb Baixem al carrer és la seva forma de retornar l’ajuda que l’associació li va donar en el passat al seu marit Vicente. | Helena Roura.

 

Víctimes subsidiàries de la crisi

El 2008, l’ONU va qualificar de “vergonya” els casos d’assetjament immobiliari que afectaven a les persones grans a les ciutats espanyoles. Un any abans que el relator de l’ONU, Miloon Kothari, fes una visita a Espanya, el 2007, només a Barcelona es van detectar més de 200 casos, el doble que el 2006.

Des que Barcelona va apostar pel model d’explotació turístic massiu, els casos d’assetjament dels propietaris per desfer-se de les rendes més barates ha estat continu i, poc a poc, ha anat apareixent als mitjans de comunicació. Deusdad exposava: “Generalment, les persones grans tenen lloguers de molts anys enrere amb rendes molt baixes. Si un propietari pot treure 1.500 euros al mes d’un pis i té un avi o una àvia que li paga trenta euros… el més normal és que el propietari intenti especular amb aquell habitatge”.

Segons l’Ajuntament de Barcelona, el 2015 s’han gestionat 25 denuncies d’assetjament immobiliari, el que coneixem com a mobbing. Gairebé la meitat d’aquestes denuncies es concentren a Ciutat Vella, on més s’ha fet visible l’efecte del turisme.

Mans d'una persona de tercera edat en un bastó.
La vivenda en la vellesa és una qüestió estructural del model de ciutat que s’ha construït. Les persones de la tercera edat s’enfronten a l’aïllament social, la precarietat i l’assetjament inmobiliari o mobbing. | Estefania Bedmar.

A la Barceloneta, és més fàcil adonar-se del malestar que ha suposat aquesta negociació especulativa per l’habitatge a Barcelona. Només cal passejar-se pels carrers estrets i aixecar la mirada cap a algun dels balcons per trobar-hi un llençol o una pancarta amb el lema: “Cap pis turístic”. El barri ha estat el que més fortament s’ha mobilitzat per rebutjar un turisme que el veïnat considera que els està fent fora del barri. Moviments ciutadans que han tingut resposta per part de l’Ajuntament, que aquest any ha obert quatre expedients a Airbnb i Homeaway, dues de les principals plataformes online per trobar pisos turístics, amb sancions d’aproximadament 30.000 euros per promoure habitatges sense els permisos necessaris.

Cecilia Costa, treballadora del Pla Comunitari de la Barceloneta, explica que la situació precària de la gent gran fa que hi hagi una pressió molt forta per fer-los fora dels pisos. “La propietat està bastant concentrada, i els propietaris de finques amb rendes antigues pressionen la gent gran per a què marxin dels seus pisos, moltes vegades amb mentides. Els diuen que volen negociar a canvi d’una quantitat de diners, les espanten i els hi diuen que igualment se n’hauran d’anar, sense explicar-los que en realitat la llei empara les persones que tenen un contracte indefinit”.

El perfil de les persones, segons Costa, que tenen problemes d’habitatge usualment correspon a “dones grans, normalment vídues, que porten tota la vida o molts anys al barri, que viuen en quarts de pis de trenta metres quadrats, on han criat tota la família i han viscut quatre, cinc o sis persones. Amb pensions molt baixes i rendes antigues, que són les que els permeten subsistir”.

Andrea fa cinquanta anys que viu a la Barceloneta i no pensa moure’s d’allí. Me la trobo asseguda a la seva cadira, al carrer, aprop de casa. En silenci, observa diverses famílies que caminen amb els seus fills, a dos avis que xerren i esclaten a riure, mira un barri que es nega a abandonar la seva familiaritat i la seva convivència.

La Barceloneta sembla un petit poble encaixat entre la platja i el caos de la ciutat. Andrea em mira i agafa les crosses per posar-se dempeus, però li faig un gest per a què s’esperi i m’afanyo a ajudar-la. Entrem al seu pis i el món es contrau. Andrea ha de fer maniobres per moure’s amb les crosses pels encongits espais de la seva petita llar. Té els genolls operats i l’esquena malalta per haver passat onze anys sense baixar al carrer.

Persona de la tercera edat amb papers de lloguer social.
L’Andrea porta més de 25 anys mantenint l’esperança d’aconseguir un pis de lloguer social. Per només vuit números, no li ha tocat. | Helena Roura.

De sobre agafa un paper i, emprenyada, l’agita: “No me ha tocado, qué disgusto tengo, yo estoy la 38 y solo daban treinta pisos… ¡he cogido un berrinche esta mañana!”. Andrea porta gairebé 28 anys demanant un pis de lloguer social. Viu per 400 euros en una planta baixa d’uns escassos trenta metres quadrats. Amb 65 anys, comparteix l’espai amb dos dels seus fills, de 28 i 40 anys, que estan aturats i viuen de la seva pensió de 600 euros.

Des que va morir el seu marit, fa un parell d’anys, Andrea ha hagut de repartir la seva pensió entre tres. “Indirectament, les persones grans s’han vist afectades per la crisi, ja que molts dels fills s’han trobat a l’atur i l’única solució que han vist ha estat acudir a casa dels pares. S’està empobrint la qualitat de vida de les persones grans”, ha comentat Deusdad.

Segons l’Ajuntament de Barcelona, el 51,3% de les situacions de pobresa relativa es donen entre persones més grans de 65 anys.

Andrea ha de fer màgia amb els seus 600 euros. Deuen més de nou mesos de lloguer, que compensen en moments puntuals quan el fill petit troba feina i poden retornar alguna cosa del deute. “Y aún así no me dan un piso de alquiler aquí, en el barrio. Según ellos porque no tengo suficiente grado de dependencia para poder entrar dentro de los parámetros de la ley”. L’esperança d’Andrea ha caigut en sac foradat. Tot i així, es manté ferma en la seva decisió de quedar-se on ha passat la major part de la seva vida. “No me gustaría irme del barrio. Además tengo todos los médicos aquí. Me conoce todo el mundo, en el CAP, en el mercado…”.

Paret amb humitats a la Barceloneta, Barcelona.
El pis de l’Andrea a la Barceloneta té greus problemes d’humitat. Són moltes les persones grans que viuen en pisos inadequats a les seves necessitats. | Helena Roura.

 

Una qüestió de gènere

Després d’un dia llarg de periodisme de carrer torno a casa cansat i amb ganes de distreure’m una mica, però les bústies de l’edifici són un resum d’aquest model Peter Pan: una família de sis al tercer pis, una parella de joves al segon, un grup de paquistanesos que treballen a la fruiteria al quart i la Carmen, que viu sola, al cinquè.

Me la trobo en arribar, a la porta de l’escala.

Com ella, hi ha 68.310 dones més grans de 65 anys que viuen soles a Barcelona. Més de tres vegades la quantitat d’homes grans que han d’enfrontar-se a una vellesa solitària. “Moltes són d’una generació de postguerra a les quals se les va forçar a abandonar la feina per dedicar-se a les tasques de la llar i que, per tant, cobren pensions molt baixes”, m’havia dit ja Deusdad.

Dona gran en un carrer de la Barceloneta, Barcelona.
Dones, vídues i grans: és el perfil majoritari de les persones amb problemes de vivenda i que han d’afrontar una vellesa solitària.| Helena Roura.

La Carmen i jo ens saludem discretament, com acostumem a fer quan, de forma casual, ens trobem a la porta, al seu replà. Sabem, més o menys, els nostres horaris. Jo sé els seus camins; imagino que ella sap algun dels meus.

A les mans duu una bossa de la compra i em diu que passi, perquè en aquesta petita escala del Raval no cabem els dos al mateix temps. Però li contesto que si vol la puc ajudar amb la compra. Sembla dubtar, però al final accepta. Carmen té 70 anys i viu al cinquè pis. Igual que la Tere i com solia viure l’Andrea. Quan arribem a la porta del seu apartament em dóna les gràcies i entra. Però jo em quedo dempeus, sense moure’m, intentant recuperar l’alè i tornant del déjà vu que m’ha atacat de sobte. Dones grans, soles, esglaons, mobbing… Barcelona no és ciutat per a àvies.

 

Aquest reportatge ha estat produït per Laia Teruel, Carina Garcia i Augusto Magaña.
Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos.
Traducció al català per Cristina Garde.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— La manca d’adaptació de les llars a les necessitats de la gent gran fa que molts avis de 65 anys es desvinculin de la vida social de la ciutat

— Les històries de Tere, Leonor i Andrea reflecteixen la gran precarietat econòmica i d’habitatge en la qual viuen gran part de la gent gran de Barcelona

Articles relacionats