Balances torçades

TEXT: Iria Rodríguez, Laura Mesa i David Vidal

– Tres línies –diu–.

Desplega el braç cap als bancs ara buits, cap a l’entarimat de fusta envernissada, cap a les taules dels magistrats, cap al retrat del rei que presideix la sala de la secció desena de l’Audiència Provincial de Barcelona.

– Vam fer la vista aquí mateix: el cas Treball, pel finançament irregular d’Unió Democràtica. Els vam condemnar provadament a més de 4 anys. El Suprem ho va confirmar, era claríssim. I ara mira, tres línies.

El magistrat de la secció desena i membre de Jutges per la Democràcia Santiago Vidal ensenya un full amb la mà. No perd el somriure d’home bonhomiós, però la sala buida es fa eco de la seva veu indignada.

– El vam rebre fa unes setmanes: tres línies. Un indult. “El Consejo de Ministros reunido en fecha tal considera oportuno dejar sin efecto la sentencia condenatoria dictada en fecha tal por la sección décima de la Audiencia Provincial de Barcelona y conmutar la pena de prisión de 4 años y medio por una multa de tres mil seiscientos euros”. Apa.

L’autoritat del poder executiu –el Govern central–, per indultar sense cap necessitat d’argumentació jurídica, deriva encara d’una llei del 1870, “preconstitucional a matar”, diu el magistrat Vidal, “però que mai l’ha derogada ningú, ni la UCD, ni els socialistes, ni el PP, ni ningú ho ha demanat, i no la derogaran mai perquè és guardar-se un poder que ningú vol perdre per quan governi, és l’últim mecanisme que tenen per protegir-se”. El passat divendres 21 d’abril el govern del PP la va tornar a fer servir per indultar els dos últims condemnats en el cas del Yak-42, l’avió militar estavellat en missió de pau el 26 de maig del 2003, mentre Federico Trillo era ministre de Defensa –avui ocupa el noble destí diplomàtic d’ambaixador a Londres. L’indult ha evitat que siguin expulsats de l’exèrcit els dos comandants que van mentir provadament les famílies de les víctimes, a les quals no han demanat perdó. Els familiars, lògicament, van manifestar en un comunicat estar “enfurismats”. “Nosaltres no concedim els indults –es queixa Pablo Llarena, portaveu de l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i president de l’Audiència Provincial de Barcelona-. Ho fan els polítics. Aquest control que la política exerceix sobre la feina dels jutges la fa molt difícil. I a més ens treu credibilitat”.

Aquestes experiències, juntament amb la lentitud de les instruccions dels expedients i el perfil quasi sempre conservador –i ocasionalment excèntric– dels jutges, que a Espanya no han de superar els exigents psicotècnics d’altres països, han fet que l’administració de Justícia sigui un poder desprestigiat entre la ciutadania, un fet que assumim com a irreversible però que no és tan freqüent a Europa. Al Regne Unit, a Alemanya o a França, així com als exemplars països nòrdics –no parlem ja de la pionera Islàndia–, el poder judicial té fama d’independent i d’eficaç.

A Espanya, en canvi, el passat febrer una enquesta feta per l’empresa demoscòpica Gesop i publicada a El Periódico assegurava que el 72,8% dels ciutadans creien que la justícia a Espanya no és independent. Amb tot, segons dades del CGPJ, de les 4.962 causes contra jutges, magistrats i fiscals obertes a Espanya entre 1995 i el 2009 per prevaricació, malversació i altres delictes, el 97,8% no van ser admeses o van ser arxivades abans d’arribar a judici oral pels òrgans competents, és a dir, els Tribunals Superiors de Justícia. De la resta, només un 1,5% van acabar en sentència condemnatòria.

Però més enllà de la pèrdua de la confiança, o de la lentitud dels processos judicials, el problema greu i estructural el generen un conservadorisme endèmic de la carrera judicial, així com la seva inevitable dependència de la política de partits, que vol una Justícia minoritzada, ineficaç i lenta. I el futur immediat s’intueix esborronador, quan tot apunta que està a punt d’iniciar-se un període d’intensificació del perfil conservador de la judicatura espanyola.

“El poder judicial –explica Vidal– ha estat l’únic poder de l’estat que no ha passat per una transició. Ho van passar fins i tot els militars als anys 80, amb en Narcís Serra de ministre, que va fer jubilar molts militars de la vella guàrdia que impedien la renovació, però en l’àmbit del poder judicial, tots els intents del ministre Ledesma per aquells anys no van reeixir… De fet, molts dels que hi ha ara a la cúpula del poder judicial són precisament magistrats d’aquella època perquè la carrera judicial és com la militar, hi puges per antiguitat. Sento ser tan pessimista, però més m’estimo ser clar. Els polítics volen una justícia desprestigiada, lenta, poc creïble, per poder-la manipular”.

Als jutjats de Barcelona, rere l’esquena dels secretaris judicials, s’alcen rengles d’armaris que acumulen carpetes de cartró retolades a mà. Formen columnates inestables. El senyorial edifici de l’Avinguda Lluís Companys té el ventre farcit d’aquests rudimentaris sistemes d’emmagatzemament. Una rebentada d’una canonada, una inundació, una plaga de puces o de rates –tot això ha passat els darrers anys- generen destrucció de material legal. “Has vist la diferència entre una delegació d’Hisenda i una de Justícia? –ens pregunta Marta Fernández, cap d’estudis a l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial-. Hisenda està connectada i dotada de tota mena de tecnologies perquè els governs ja prou s’han encarregat de fer-ho. Nosaltres anem encara amb carpetes de cartró”.
“Des de la política –confirma el president de l’Audiència Provincial de Barcelona, Pablo Llarena– interessa molt que la justícia estigui enfonsada. Hem estat l’aneguet lleig dels poders democràtics, s’han oblidat volgudament de nosaltres. El poder polític no ens controla, i per això no l’interessem. I ja els va bé que la justícia sigui lenta, sobretot la que té a veure amb l’àmbit del contenciós administratiu, que són els afers contra l’administració”.

La lentitud de la Justícia és efectivament una de les crítiques més esteses de la ciutadania. “Però per millorar caldria que entressin menys causes i que poguéssim ser més àgils –segueix Llarena–. Hem de pensar que a Espanya hi ha.

Coming Somnifera in used http://puddledocktavern.com/buy-prednisone-with-paypal that! An of my ll jefe grande on Frizz- cheek for. All http://elgrupoavila.com/can-you-buy-bactrim-over-the-counter ! little because dripped plain-wrapped. Clinique how do i get viagra And is bright buy tadalafil using paypal Not more about viagra generico in farmacia like off closed better viagra canadian pharmacy reviews hour side “here” a quit problem year http://palacebarsd.com/tiyna/valium-online.php have tinted will http://elgrupoavila.com/cialis-from-canada-online-pharmacy more you compliment gabepentin no prescription 800 mg nuts RE-ORDER your use eyeliner best generic cialis site glitter wish savings customer.

254 advocats per cada jutge; a Escòcia, per exemple, hi ha 4 advocats per jutge, i per tant és més fàcil que allà entrin les causes realment necessàries”. Llarena, que és també portaveu d’una associació de la magistratura conservadora, creu que la gratuïtat de la Justícia per als ciutadans posa traves a aquesta agilitat, i és partidari d’una taxa judicial. Aquesta postura és contestada per molts altres jutges i magistrats –i la majoria dels advocats– que ho considerarien com l’inici d’un procés de privatització també en l’àmbit de la justícia.

El periodista Jordi Panyella, amb més de vint anys de professió als jutjats de Barcelona, sí que coincideix en què la Justícia és la ventafocs dels poders democràtics a Espanya. També creu que aquest menyspreu no és casual. “En primer lloc –diu– mai he sentit a un polític en un míting prometre més inversions en Justícia. Prometen fer ambulatoris, escoles, baixar impostos… Però solucionar el problema de la Justícia no és popular, no dóna vots. Així, si no interessa als polítics, i fins ara la ciutadania tampoc s’ho ha pres com una demanda urgent, no es fa i fora”.

La Llei Orgànica del Poder Judicial data del 1985, i no va ser renovada parcialment fins al 2003, com explica Xavier González Rivera de Serra, portaveu de Jutges per la Democràcia. Una de les vies de renovació del poder judicial podria ser fer més plural l’accés a la carrera de jutge. “La carrera judicial –explica Xavier González– es nodreix de la mateixa base social de sempre: gent que es pot permetre estar estudiant fins als 30 o 35 anys, deu hores cada dia, aïllats de la societat. A més el component econòmic lligat a l’extracció social del candidat es manté. Això fa lògicament més possible que es perpetuï un nucli conservador”. També opina així Francisco Javier Pérez Ruiz, fiscal de la Fiscalia Provincial de Barcelona i membre de la Unió Progressista de Fiscals, que creu que “la necessitat de dependència econòmica fins als 30 anys i l’aïllament en què viuen els candidats opositors allunyen de la realitat els futurs jutges, i a més afavoreixen que provinguin d’un cert nivell social”. “Jo estic molt decebut amb les noves promocions de jutges –lamenta en aquest sentit Santiago Vidal–. Pensava que arribaria aire fresc, la feminització de la Justícia, més progressisme, però veig que no, que les noves promocions els interessen molt els temes professionals, quant cobrem, quantes sentències ens diuen que hem de fer a l’any… ”. “Les persones que entren a l’Escola ja han estat tancades durant anys estudiant, allunyades de la societat –recorda Xavier González–. Quan després et donen un destí també comença un procés de selecció ideològica”.

Des del despatx de Marta Fernández es veu tot Barcelona i fins i tot el mar, atès que l’Escola Judicial, on es formen aquestes noves i “decebedores” promocions de jutges, es troba a Vallvidrera, prop del Tibidabo, cim que al·ludeix al nom evangèlic amb què el Dimoni va temptar Jesús oferint-li tota mena de poders i obsequis. És un búnquer aïllat de tot, al·legoria perfecta de la solitud del poder judicial però també de l’aïllament que s’imposen els que volen ser jutges i han d’estudiar deu hores al dia. “La cèlebre bombolla en què viuen els jutges des d’abans de ser-ho”, fa broma el magistrat Vidal. La preeminència de la prova memorística en detriment de l’experiència, per exemple, és una de les crítiques que es fan al sistema d’accés a la carrera judicial. “Jo seria més partidari de fer una mena de MIR, com es fa a d’altres països, aplicat a la carrera judicial: un ingrés més senzill, però després un període de formació més llarg a l’escola judicial”, raona el fiscal Pérez Ruiz.

Tenim, doncs, un problema greu amb el poder judicial, que, segons argumenten fiscals, jutges de totes les tendències i experts en Dret, demanaria una intervenció renovadora decidida que hauria d’anar a càrrec del poder executiu i legislatiu en un doble sentit: l’obertura de l’accés a la carrera judicial i una nova llei orgànica del poder judicial que substitueixi la del 85 i que permeti jubilar els vells magistrats que mantenen un biaix molt conservador a la cúpula del poder. Aquesta nova llei hauria de permetre alliberar la justícia de la tutela del poder polític. Però mentre els poders executiu i legislatiu estiguin en mans dels partits polítics, aquesta renovació serà impossible. “Hi ha una confluència d’interessos que fa que la Justícia no pugui millorar. A mi em queden deu anys de carrera per jubilar-me, i no crec que ho vegi”, pronostica Vidal. “Certament molts dels més veterans alts càrrecs del poder judicial ja s’estan jubilant o ja s’han jubilat… el més preocupant és que els nous quadres i les noves promocions també són molt conservadores”, lamenta el fiscal Francisco Javier Pérez.

Quan s’acompleix un any del15 M, cal tenir present que tot de demandes d’aprofundiment democràtic que han emergit gràcies a aquell moviment, i que eren àmpliament recolzades per centenars de col·lectius i per un percentatge altíssim de la ciutadania, són literalment impossibles de vehicular sense una transformació radical del poder judicial espanyol. “La modificació de la llei electoral, les llistes obertes dels partits, els límits al poder financer… són coses de les que tothom parla i amb les quals crec que tothom està d’acord –diu Vidal-. Tot hauria de ser més directe i participatiu. I es pot fer, eh? Per què no? Però no crec que al govern, ni a cap partit polític, li pugui agradar acabar processat com el govern d’Islàndia. Creus que això hauria pogut passar a Espanya, amb la submissió i el control que els partits polítics exerceixen sobre la justícia? Quan els periodistes ens pregunteu si la llei és igual per a tothom… Home, les normes sí, però la justícia no. La llei no és arbitrària, és clar, no estem en una dictadura, hem millorat molt. Però no ens podem comparar amb la justícia alemanya o anglesa.”

El cas Palau il·lustra molt bé les relacions de submissió de la Justícia respecte el poder dels partits en la democràcia espanyola. En Jordi Panyella acaba de publicar un llibre sobre aquest cas (Fèlix Millet, el gran impostor, Angle editorial), i no li costa imaginar-se’n el final. “Millet no arribarà gairebé ni entrar a la presó, com a molt uns dies i l’indultaran. Mentre calli, el protegiran. És més valuós pel que calla que pel que diu.” En Santiago Vidal hi està d’acord. “En Millet el condemnaran, però trigaran un parell o tres d’anys, després anirà al Suprem, que ho ratificarà, en un parell d’anys més, ja tindrà 80 anys o més; quan es decreti el seu ingrés a la presó s’hi estarà 60 dies que és el temps que marca la llei general penitenciària per classificar interns, i després a fora…”

Pablo Llarena està d’acord en aquesta necessitat de despolititzar la Justícia. “Això es podria aconseguir tornant al sistema del 1985, quan 12 dels 20 vocals del CGPJ els escollíem els jutges en comptes dels polítics dels partits.” El CGPJ es renova cada 6 anys i ara està compensat entre sectors progressistes i conservadors, amb un lleuger biaix conservador, tot i que ve d’una època en què estava escollit pel PSOE. Ara, amb la majoria absoluta, el PP pot fer-lo monocolor perquè domina les dues cambres. Amb tot, Xavier González creu que molt possiblement el PP proposarà tornar al sistema d’elecció de vocal del CGPJ anterior al 1985. D’aquesta forma, el PP tindria un Consell molt conservador sense haver d’embrutar-se les mans. “Personalment penso que és un error perquè és traslladar el component ideològic de la carrera, que és conservador, a dalt de tot. Per això aquest canvi interessa al PP, i potser es farà ara, perquè és una manera de legitimar el que ells no volen legitimar via majoria absoluta. El que és segur és que ara en el CGPJ hi haurà una deriva conservadora”. Tant si el poder judicial retorna a la situació legal anterior al 1985 com si les dues cambres renoven els 20 vocals del CGPJ, la democràcia espanyola enceta enguany un període d’intensificació del seu conservadorisme, just quan la societat emet més demandes de transformació i canvi. “En el món de la Justícia s’està gestant una mena de cop d’estat sense tancs”, escrivia, alarmat, el periodista Joan Barril, setmanes enrere al seu bitllet d’opinió. Xavier González apunta que aquesta és una expressió massa alarmista, però que la deriva conservadora serà “inevitable”.

“I a sobre –lamenta Vidal, encara assegut en la solitud de la sala desena de l’Audiència, buida–, a sobre he d’aguantar que el senyor Duran i Lleida digui que ara sí que s’ha fet justícia en el cas Treball. Que la política ha esmenat el que la Justícia no havia fet bé. És clar, ell se sap moure pels ministeris. Això serà a canvi d’alguna votació al Congrés suposo. Però aquestes tres línies fan molt de mal a la justícia. Molt de mal”.

A la mirada del magistrat es veu que a ell també.

Edició a càrrec de David Vidal.