Pepi Rodríguez

 

La Pepi va trobar la que va ser la seva última feina remunerada el 1997, amb gairebé cinquanta anys, i hi va ser fins als seixanta, quan es va prejubilar per problemes a l’esquena.

—Això va ser al Carrefour. Em van proposar posar-me a la caixa, i no vaig voler, perquè no sabia manejar-me amb els números, a això no arribava. Al final em van posar a pesar la fruita, que em resultava més fàcil. Els noms de les fruites sí sabia llegir-los, i després premia el botó per pesar-la.

La Pepi mira al buit i entra en un món de records. Fos a negre. Recorda quan era petita i li manaven vigilar les cabres (“i si no eren les cabres, eren els porcs, les ovelles o les mules”). Recorda com les recollia mentre taral·lejava cançons (“sempre vaig voler ser cantant”): “Tots havíem de fer el que el meu pare ens manava, però mai no ens va posar la mà a sobre. Això és així com la llum que ens il·lumina”, assenteix solemne, mentre tanca les parpelles i fa baixar la seva mà, com si beneís les seves pròpies paraules.

Ja a la nit, en Lucio [el pare] reunia els seus tres fills i quatre filles en un dels dos dormitoris que tenia la casa. Entre els dos llits hi havia una tauleta, la mateixa en què menjaven o sopaven, a l’interior de la qual hi havia un braser per alleujar el fred de les seves cames. Només el de les cames, que allò no donava per a més. Quan retiraven els plats, es convertia en un pupitre rodó. En Lucio feia que els seus fills s’asseguessin al voltant de la taula i paressin atenció. A continuació, començava un dictat de lletres. Al centre de la taula, un llum d’oli de carbur il·luminava les paraules que els nens escrivien. Un crist i una verge de porcellana projectaven des de la còmoda dues imponents ombres que tremolaven a la paret.

—No vam anar a escola, no teníem ni temps ni diners. La casa era al mig del camp, a una hora caminant del poble —a la província de Jaén—, així que el meu pare ens donava les lliçons una estona abans de dormir. Ell venia d’una bona família i a casa tenia molts llibres… En tenia uns cinc o sis: de religió, aritmètica i alguna enciclopèdia. El poc que vam aprendre a llegir i a escriure, més que a escriure a signar, vaja, ens ho va ensenyar ell, però només els meus germans van aprendre a fer comptes, que això era cosa d’homes. El meu pare deia que els homes s’havien de defensar més, que per a les dones no era tan necessari, perquè si trobàvem a un home que sabés més, ja ens ajudaria… I això va ser el que va passar quan vaig trobar al meu marit —diu, resignada—. A casa, només el meu pare manejava els diners. Un dia vaig veure a la meva mare amb una moneda a la mà, li vaig preguntar d’on l’havia tret i em va dir: “He agafat quatre ous de les gallines i els he venut al recovero, [personatge de la postguerra que anava de cortijo en cortijo venent i comprant coses]. Si l’arriba a veure en Lucio, el pare de la Pepi, l’hi hagués tret, recorda ella, mentre riu.

 

 

Als 18 anys, després d’anys treballant al camp per a uns i altres, i lliurant sempre el jornal a casa, va emigrar a Catalunya i va començar a treballar a l’Hotel Congost del Figaró. Només li va fer falta saber signar per començar a treballar, tot i no saber llegir el contracte. Les seves companyes, encarregades totes elles de la neteja de l’hotel, venien d’altres llocs d’Espanya. Totes s’enfrontaven al mateix problema d’analfabetisme. Més tard, va començar a treballar a un bar de La Garriga, però mai no va aconseguir entendre què posava al menú. Allò la feia sentir molt malament perquè es veia obligada a trucar a la Piedad, la propietària del bar, perquè l’hi llegís.

—Quan el meu marit va signar el contracte de lloguer del nostre primer pis, les dones llavors no signaven res. Jo estava amb ell, però no el vaig llegir. No en sabia. Em sentia curta i torpe—.

La Pepi llegeix cap endins, xiuxiuejant per als altres, després tanca els llavis per mantenir sostinguda diversos segons la lletra “u”. Escriu a poc a poc, com un japonès fent cal·ligrafia amb tinta. Estira el cap com una tortuga per veure el que diu a la fotocòpia que se’ls ha repartit i després el contreu i torna a la seva llibreta per respondre. En alçar la mirada cap a la pissarra ajunta les celles com si mirés amb pena, potser perquè ha fet malament l’exercici: “Soy dura de mollera”, diu, i riu amb l’”e”, murri. Ha portat una caixa de Ferrero Rocher perquè avui fa 69 anys: “El meu fill m’ha regalat una polsera de plata”, els altres anells, arracades i polseres són d’or, com el tint que fa servir per als cabells.

 

Antonia Caballero

 

Antonio, que així es deia el pare de l’Antonia, treballava amb els seus fills al camp. Eren quatre nois i quatre noies. No podia permetre’s dur a cap d’ells a l’escola i tampoc els podia fer classe ell mateix, així que va decidir contractar un ex-guàrdia civil perquè anés al camp —a la província de Granadaa donar-los classe quan paraven a descansar. Només feia classe als nois.

—Les noies no hi teníem dret —diu l’Antonia—. Jo anava i li deia: “¿Papa, per què no faig classes jo també?”. I ell em contestava: “No. Això és per als nens, que després han d’anar a la mili i com tenim pocs diners només puc pagar les seves classes”.

A l’Antonia mai no li va convèncer aquella resposta. Com l’ex-guàrdia civil cobrava per alumne, ajuntava al seu voltant els nois i si veia l’Antonia apropar-se, la feia fora d’allà. De manera que ella s’asseia a l’ombra d’una olivera una filera més enllà, dissimulant, a uns metres d’on feien classe. Agafava del sòl una pedra i quan el mestre deia una lletra ella també l’apuntava, però al no tenir llapis ni paper, ho feia raspant sobre una teula. Quan els nois es van fer grans, van aprendre aritmètica: “Jo ja no els podia seguir, perquè asseguda tan lluny d’ells no podia ni imaginar el que deien”. L’Antonia diu que li hagués agradat molt aprendre, però que es va haver de conformar amb “tenir cura dels animals, treure cards o fer l’aixovar a mitjanit amb un llum d’oli —i afegeix—, quan vaig començar a tenir fills em deia a mi mateixa: aquests estudiaran de totes totes”.

Als vint anys, l’Antonia va emigrar a Catalunya des del seu poble de Granada i va començar a treballar a l’empresa embotelladora d’aigua Fournier de la Garriga, on s’hi va estar un any.

—Allà hi havia una senyora gran, la Montserrat, que em va salvar de tot. Si jo havia d’apuntar alguna cosa ella ho apuntava per mi, i em va ensenyar a entendre el català. Aquella dona era boníssima. Quan havia d’escriure les etiquetes per a les garrafes o les ampolles, ho feia ella. I jo, com em fixava molt, ho anava aprenent, però a poc a poc, perquè les ampolles sortien com a xurros i de vegades no tenia prou temps per a entendre el que havia d’escriure.

La interromp una trucada al mòbil amb una cançó d’Enrique Iglesias. Acaba la conversa dient “sí, a casa hi ha el papa, jo sóc a l’escola”.

—Quan em van fer el contracte a la SATI (una empresa de fils teixits), jo no sabia el que deia al contracte, no ho entenia. Després el vaig portar a casa meva i li vaig demanar al meu marit que li fes un cop d’ull. Vaig haver de portar-lo a la gestoria i una noia me’l va corregir. Em vaig sentir molt tonta. Em vaig sentir malament, amb ràbia.

Quan vaig veure que tenia més temps, després de jubilar-me el 2014, vaig decidir apuntar-me a l’escola i a nedar. Amigues meves em van informar. Li vaig dir al meu marit, i ell em va contestar que on anava jo amb la meva edat a l’escola, que què anava a aprendre jo tenint el cap que tinc… Al principi s’enfadava si anava a natació o a fer un cafè amb les amigues. Després em posava morros durant dos o tres dies. “Posa’t de morros el que vulguis, jo no deixaré de fer el que estic fent”, li vaig dir. Abans, per tal de no tenir bronca no sortia de casa, i quan vaig decidir sortir, li va costar d’entendre. Ara suposo que està més d’acord, també ha canviat ell. Però no és cosa de l’edat, veig nois joves que encara són masclistes.

Aquest masclisme, que encara avui observa l’Antonia entre els joves, va ser àmpliament promogut durant la dictadura franquista, ofegant en la submissió la població femenina. Es va allunyar la dona del coneixement i, per tant, de l’emancipació; alhora que se l’apartava de la capacitat de decisió dins l’àmbit familiar. Així ho demostra la publicació de la Guía de la Buena Esposa el 1953, que es repartia entre les dones durant el Servicio Social de la Sección Femenina. En aquest manual es resumia el comportament que havia de tenir l’esposa respecte el seu marit, la seva casa i els seus fills: “Arregla tu casa, luce hermosa, hazlo sentir en el paraíso (al marido), no te quejes, minimiza el ruido (para no molestar al marido), escúchalo (al marido), prepara a los niños…”.

 

Magda Ferrers

 

La Magda va néixer i va viure els primers anys de la seva vida a la muntanya, al costat de l’ermita de la Mare de Déu del Cós, a un municipi de la Garrotxa. Una construcció humil i d’estil popular del segle XII, que s’encarregaven de cuidar els seus pares. La casa en què vivia la família convertia l’ermita en una catedral sumptuosa a ulls de la Magda. A l’agost, acudien a l’ermita els veïns de Montagut per commemorar la festivitat de la Mare de Déu. Aquest era l’únic moment de l’any en què la petita Magda veia més de cinc persones juntes, i també era l’únic moment de l’any en què per beure podria prendre algun refresc, que els seus pares s’encarregaven d’oferir, en lloc de l’aigua incolora, inodora, insípida de la resta de l’any.

—Jo era molt petita i aquest és l’únic record que tinc d’aquell lloc. Als cinc anys em van enviar a viure amb un matrimoni de pagesos, que van tenir compassió i em van acollir. Ells també eren pobres, però no els faltava el menjar i em tractaven com a una filla més. Els meus pares eren una parella amb molts problemes, així que aquesta va ser la millor solució. Encara que em van deixar amb aquella família, venien a veure’m, de vegades amb la intenció de portar-me una altra vegada amb ells. Jo no volia anar-me’n d’allà. Quan venien a veure’m, marxava corrents i m’amagava al bosc.

Però el cansament i el silenci esculpien el buit que hi havia a la seva vida. En aquella casa ningú parlava, només es treballava, el temps sobrant era escàs i s’esgotava a les pauses per menjar i dormir. Una conversa no era una opció (“per això no sé parlar ara, per això em costa tant expressar-me”, admet). Només els diumenges, la melodia d’una vella gramola s’atrevia a inundar la casa amb esperança. La resta dels dies, la Magda només trobava consol en la lluna i el sol: “Els mirava molt, és clar, perquè era l’únic que tenia”.

Anys després, els seus pares biològics es van traslladar a Manlleu, on les fàbriques oferien més treball que el camp. La Magda tenia catorze anys quan també va anar a aquesta població, però no per viure amb els pares sinó amb una altra parella que la va acollir en una casa de pagès que estava al mig del poble. La Magda treballava de cinc del matí a dues de la tarda en una fàbrica de filats per rodes de cotxe.

Un dia, mentre treballava a la fàbrica, uns companys li van demanar a la Magda que anés a veure quina hora era. Ella es va dirigir al rellotge que hi havia a l’entrada. Va estar allà uns segons mirant aquell objecte penjat a la paret: “Jo no sabia llegir l’hora del rellotge, però me la vaig inventar per quedar bé”. Per descomptat, quan la Magda va tornar i va dir l’hora que era no va encertar. Els seus companys sabien que allò passaria i van riure d’ella.

—Jo només sabia llegir l’hora amb el sol. Des de la meva antiga casa mirava l’ombra que el sol feia a una roca dels cingles de Tavertet, i així sabia quina hora era. Si no hi havia sol, doncs res.

La Magda tornava de la fàbrica a l’hora del dinar i després es posava a treballar a l’hort de la casa. Allà mateix venien les escaroles i els enciams a les dones que passaven pel carrer: “Així almenys parlava una mica i vaig poder fer alguna amiga —recorda la Magda—. A última hora de la tarda anava una hora a l’escola o aprenia a cosir”. Però aleshores a la Magda ja se li tancaven els ulls del cansament acumulat després de tota la jornada, i mai no va aprendre gran cosa.

Quan es va casar, als vint-i-dos anys, la Magda va deixar aquell lloc i va acabar vivint amb el seu marit a Barcelona. L’Enric, que així es deia ell, era un delineant que treballava com a funcionari per a la Diputació de Barcelona. Tenia cultura i molts llibres que ho demostraven, però va normalitzar que la Magda fora analfabeta.

—A mi em feia vergonya demanar-li que m’ajudés. Em feia por que es queixés o s’enfadés. No sabia com demanar les coses, no volia molestar. També em feia vergonya que els meus fills s’assabentessin que no sabia llegir ni escriure. Es van assabentar quan ja van ser grans. Quan li vaig dir al meu fill gran que volia anar a l’escola per aprendre em va respondre que no serviria de res. Els altres em van animar més, però com a casa no es parlava molt… És que el meu marit no era de parlar. Una vegada li vaig demanar que em deixés conduir el seu cotxe, només moure’l una mica. No em va dir res, es va quedar en silenci. Mai m’hagués deixat agafar-lo. Els homes volen ser més que tu. No sé, no em sé explicar, jo.

A la Magda, com a totes les dones d’aquella època, se la va privar del dret a aprendre i del dret a tenir les mateixes oportunitats que els homes. Va arribar a la vida conjugal amb un desavantatge tan gran respecte el seu marit que ella mateixa, sense alternativa possible, va patir l’assumpció d’un rol basat en la inferioritat, la submissió i la culpabilitat. La famosa culpabilitat traslladada del botxí a la víctima per alimentar, en aquest cas, un sistema patriarcal de control absolut dels homes sobre les dones.

—Vaig començar a venir a l’escola ara fa set anys. D’ençà, em sento més segura i satisfeta. Vindré fins que el cos aguanti, perquè això és el que em fa més feliç.

 

María Espinar

 

El pare de la Maria Espinar, que sí sabia llegir, també li va explicar de petita que els nens havien d’aprendre a llegir perquè feien la mili I que a ella no li feia falta… Aquestes paraules les sentia mentre, amb un gest, li manaven anar a buscar aigua a la font, mentre li feien recollir olives, mentre la deixaven a càrrec dels seus dos germans petits, tot i que ella encara no havia fet la comunió. D’altres germans, que en total van ser nou, no en va poder tenir cura. Un va morir amb un any d’edat, una altra sent un nadó de set mesos.

—Em vaig passar la infància i part de la joventut en aquella casa —en un pueblo de Córdoba—. Per sort, uns minuts més enllà d’on vivíem nosaltres hi havia la casa d’en Manolo, que seria el meu marit. De molt joves ja ens dedicàvem alguna mirada quan anàvem a treballar al camp. En una d’aquestes em va donar una carta. Jo, com que no sabia llegir vaig anar a buscar la meva germana Pili, la més gran, que una mica més que jo sí que en sabia. Així em vaig poder assabentar que en Manolo volia sortir amb mi.

La María va emigrar a Catalunya abans de complir els 18 anys, cansada d’aquella vida al camp, tan dura i injusta. La van contractar en un hostal: “Anava pels carrers i no m’orientava, no sabia llegir els cartells, no sabia llegir els preus. Abans de saber escriure no sabia el que em perdia. Podria haver estat més independent i portar els comptes de la casa. Em podria haver estalviat mals moments”.

Després de l’hostal, va treballar netejant una casa particular. Va estar allà trenta-un anys, fins que es va jubilar: “Em vaig arribar a sentir de la família”, recorda. Un dia, la Pepita, la propietària de la casa, va haver de marxar una estona i li va demanar que si trucava algú, que prengués nota de l’encàrrec: “Vaig haver de dir-li que no podria fer-ho, que no sabia escriure”.

Segons els estudis de Joaquín Tena Artigas (que va ser conseller del CSIC; estadístic facultatiu de l’INE; director de la Divisió d’Estadístiques Mundials d’Educació, Ciència, Cultura i Comunicacions de la UNESCO; i director general d’Ensenyament Primària des de 1956 fins el 1968), el moment de màxima diferència entre homes i dones pel que fa a l’analfabetisme a Espanya es va registrar el 1970. En aquells dies, el percentatge de població analfabeta entre els homes era del 5,1% i el de les dones, del 12,3%: “A partir de 1970, es van suprimir, sens dubte prematurament, les activitats d’alfabetització i postalfabetització, considerant que el problema estava resolt”. La mesura va condemnar les dones adultes que durant la infància no van rebre formació acadèmica, ja que l’àmbit de treballs de cures i reproducció domèstiques a què estaven confinades feia impossible que es poguessin alfabetitzar.

 

 

Al final, la María es va decidir a aprendre a llegir i escriure. Va començar fa quinze anys, però ho ha hagut de deixar diverses vegades: “Al principi, em feia vergonya venir, però les classes t’ajuden a no decaure. A més et relaciones i fas amistats”. La María ja no es conforma amb defensar-se amb els rètols dels carrers: “M’agraden els llibres d’intriga, les històries de vides com El noi del pijama de ratlles”. La María m’explicava que llegeix els llibres a poc a poc, amb certa dificultat, però els llegeix. I aquesta mateixa actitud d’esforç és que la té a classe.

La María té un dubte, s’inclina cap a l’Antonia i li pregunta en veu baixa:

—Hem d’escriure també al costat del dibuix? —i després, ja en veu alta—. Ara la cosa és que ho haguem fet bé.

La María segueix xiuxiuejant a classe: “Jo dient-li el que ha de posar i després sóc jo la que ho té malament”.

—A veure si has posat el mateix que jo… —La María s’inclina cap a la dreta per ensumar què ha escrit la Pepi—. Escolta, Pepi —li diu—, que has de posar el que diuen.

—¡Qué ceporras somos! —diu l’Antonia, que s’uneix a la xerrada.

—Aquest any els reis ens portaran carbó —diu finalment la María, que remata la frase —¡Madre de la zapatilla!

 

María Sánchez

 

De molt petita, abans de fer la comunió, la María acostumava a pentinar la seva mare Encarna. També la rentava. La rentava a ella i rentava la seva roba. La seva, la del seu pare i la dels seus avis. Anava al riu i rentava tota la roba de la família sobre una pedra. La seva mare va patir una paràlisi que la va deixar postrada en una cadira, incapaç de moure’s ni parlar. La María va assumir totes les tasques de la casa abans de poder arribar a tocar el que hi havia dalt dels armaris. A l’hivern, l’aigua del riu baixava gèlida i li garrotava les mans. Havia de parar constantment de rentar per embolicar-se les mans en un drap i, així, escalfar-se-les una mica.

—No m’agradava anar al riu a rentar o omplir el càntir d’aigua. Pesava molt i me’l clavava al maluc—. Diu, vorejant el cap.

Com li va tocar tenir cura de la casa i de la seva mare sent molt petita, no va poder anar mai a l’escola. El seu germà Francisco, però, sí que va poder. Encara la María recorda que ell preferia estar pel carrer jugant i mai no anava a les classes. “L’única cosa que vaig aprendre va ser quan el pare ens portava al meu germà i a mi a fer algun encàrrec —explica la María—, i llavors quan passàvem per algun rètol ens el llegia—. El seu pare, en José, com la seva mare, no sabia llegir, només sabia signar. Els cartells del carrer se’ls havia après de memòria i cada vegada que passejaven pel poble els llegia els mateixos.

Quan va emigrar a Catalunya des del seu poble de la província de Granada, la María va signar el seu primer contracte de treball amb l’empremta del dit. A l’empresa SATI, de confecció de teixits, va exercir la funció de torcedora de primera, preparant el fil per a les màquines. Va ser el primer i l’últim contracte que va signar, ja que hi va ser tota la seva vida laboral: quaranta-tres anys, sis mesos i un dia.

—Jo no em vaig veure mai amb problemes per ser analfabeta. Ho preguntava tot, i a casa tot el que calia llegir ja ho llegia el meu marit, que en sabia justet, però sí alguna cosa més que jo. Des que vinc a l’escola, més o menys sabem el mateix. Ara gaudeixo molt escrivint missatges amb el mòbil; i és que el saber no ocupa lloc —diu, convençuda—. Vaig començar a anar a classe per aprendre, però també per entretenir-me, però mira, ja m’he llegit tres llibres: el de María Teresa Campos, el de Belén Esteban i el de Jorge Javier Vázquez. El que més m’ha agradat ha estat el de la Campos, perquè és més real. Llegir i escriure em va molt bé per manejar l’ordinador, que també l’estic aprenent ara. Busco pel·lícules a Youtube, miro les habitacions de l’hotel quan vaig a viatjar amb l’Imserso, busco a algun parent del poble al Facebook. Faig de tot.

La María comença a escriure les respostes d’un exercici en veu baixa, perquè no ho sap fer en silenci, fa ganyotes exagerades amb cada síl·laba, com quan volem parlar amb algú des d’un vidre que impedeix el pas de la nostra veu.

 

Naima Boudieb

 

Chefchauen, el poble del Marroc on va néixer la Naima, l’anomenen la joia del Riff, i no en va cada vegada acull més turistes. Els seus carrers, les seves escales, les seves façanes estan pintades de blau, com si tot el poble estigués submergit en un oceà. Els pares de la Naima, en Mohammed i la Haddish, tenien una finca amb llimoners, tarongers, verdures i magraners al vessant de Chefchauen. Un viatge en carretera per aquesta zona mostra uns paisatges del tot familiars: cooperatives d’oli d’oliva, rucs arrossegant carretes, dones recollint l’oliva. Si no fos pel vetust dels vehicles, les edificacions i les eines, el mateix paisatge que en el camp espanyol del sud. La Naima m’explica com era la vida allà. Li costa construir frases en castellà, pronunciar bé les paraules. He d’interrompre-la sovint per aclarir el que diu:

—El meu pare tenia cura de l’hort, però la meva mare treballava més que ell. Anava a recollir les olives, a produir oli, a extreure sal d’una pedrera que després venia ella mateixa. Com ells estaven treballant fora de casa i érem set germans, jo vaig fer tota la feina domèstica des de petita. Fins als dotze anys només netejava, però després ho feia tot: el menjar, el pa, rentar… tot. Quan tenia una estona lliure m’agradava saltar a la corda amb amigues, però gairebé sempre estava dins de casa. Al meu poble hi havia una escola per a nens i nenes. Alguns dels meus germans van anar-hi, però els altres no vam poder, per falta de diners o perquè havíem de treballar. Ni el meu pare ni la meva mare sabien escriure, així que ells tampoc van poder ensenyar-nos.

Al seu marit el va conèixer a Larraix, una ciutat de la costa atlàntica. Des d’allà van venir a Catalunya amb els seus dos fills, ara fa més de dues dècades. Ell sap escriure i llegir en àrab i una mica en castellà, però tampoc s’ha ofert per ensenyar-li. Els dos tenen prop de seixanta anys i porten força temps vivint aquí.

—Jo treballo dotze hores al dia en un restaurant. Tinc un problema als genolls i em fan molt de mal. El meu marit fa sis anys que està a l’atur i ja no busca feina. No en té ganes. Està tot el dia al pis que tenim a Canovelles, o al bar. Està tot el dia “dona’m, dona’m, dona’m”. Em demana pel cafè i el tabac. Jo treballo a La Garriga, que està a 12 quilòmetres, i com el meu marit no vol portar-me a la feina al matí i venir-me a buscar a la tarda, em quedo a dormir tots els dies que treballo a casa del meu fill. L’únic dia que tinc lliure vaig a casa amb el meu marit i em toca netejar i omplir la nevera. Jo ho pago tot: cotxe, casa, menjar. No em preocupo per ell, li deixo que faci el que vulgui i ja està.

Fa un any i mig, la Naima es va cansar d’anar a Barcelona amb tren i tenir problemes per tornar, perquè no entenia els cartells de les estacions i sempre havia de preguntar-ho tot. Es va cansar de no poder llegir l’Alcorà. Es va cansar de no saber si el seu marit li treia o no diners del compte d’estalvis. Fa cosa de dos anys, la Naima es va cansar de tot això i va decidir apuntar-se a classes d’alfabetització.

El meu marit em va dir: “Ets vella, què hi has de fer tu, a l’escola?”. Però jo vaig apuntar-m’hi igualment. Va ser molt dur perquè no entenia res i em costava molt aprendre. Ara, els dimecres, que és el meu únic dia lliure, també aprofito el matí anant a classes d’àrab.

La Naima encara fa exercicis en què ha d’escriure i llegir síl·labes i paraules simples: rosa, carro, roba. Intentem llegir “peluquera”: po-li-que-ra. Fixa’t bé és: pe-lu-que-ra. A veure: po-li-que-ra…

***

 

 

La manca d’accés escolar és la cadena amb la que el patriarcat ha volgut lligar i controlar les dones, una cadena que les dones mai no van escollir ni desitjar patir, però de la qual se n’han sentit avergonyides, com si fos pròpia, com si elles mateixes s’haguessin imposat aquesta pena. Aquesta base estructural ha estat, i encara és, sustentada per un sistema estatal, econòmic i social que l’alimenta i contra la qual lluiten els feminismes.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i Estefania Bedmar
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català de Gerardo Santos
Correcció de Laia Seró