“Las hormigas se comerán a Roma, está dicho”.
Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas (1962).

14 de febrer

Es veu que hi ha una llegenda que explica que Sant Valentí és patró dels enamorats perquè coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. Avui, per a moltes dones arreu de Catalunya i l’Estat espanyol, no hi tenen cabuda els ocellets. Ni les floretes ni els cors de sucre. Avui és Sant Violentí i Sin Valentín, el dia contra l’amor romàntic, aquest que, segons el manifest que corre avui per Barcelona, “perpetua els estereotips de gènere i és la base de les relacions tòxiques, provoca l’acceptació de comportaments abusius i és la base de les violències masclistes”.

Arribo a les set del vespre a la marquesina de Via Júlia amb Joaquim Valls, a Nou Barris. Una cinquantena de persones esperen que comenci l’espectacle sobre amor romàntic del grup La Trama, una paròdia a base d’anuncis d’estètica i cançons de Disney, que precedeix la mani d’avui. Les seves convocants —Ca La Dona, Novembre Feminista i la Coordinadora del 8-M— llegeixen un breu manifest sobre el proper 8 de març. Sota el lema “Sense les dones, ni es produeix ni es reprodueix”, la vaga feminista es planteja com una aturada del treball domèstic i de cures —les dones dediquen el doble d’hores a la feina no remunerada, amb 26,5 hores setmanals respecte a les 14 que hi destinen els homes—, de consum —principalment de productes gravats amb l’anomenada taxa rosa; també perquè les dones són responsables majoritàries de les despeses del dia a dia—, estudiantil —per la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat— i associativa. I es reclama el dret a l’ocupació de l’espai públic. Com passa avui, dia dels enamorats.

 

 

La manifestació avança per Via Júlia cap a la Plaça de la República. “Fora rosaris dels nostres ovaris!”. I passa pel costat d’una fira. “Mi vida, mi cuerpo, mi forma de follar, no se arrodilla ante el sistema patriarcal”. Llits elàstics, tómbola, cavallets i els típics toros de fira: “En una tribu apache, hau-hau-hau, llena de mucho apache, hau-hau-hau”. La mani continua, i la cançó dels toros també: “Soy de la tribu de los cañoneros (…) de los que pasan a las indias por la piedra”. Al·lucino. De petita no vaig arribar mai a comprendre la lletra d’aquesta cançó. Les manifestants ni la senten, segueixen amb els seus lemes: “¡Machitos! ¡Machitos! ¡Ya estamos hartas de machitos!” al ritme de la melodia de Jesus Christ Superstar (1973).

Un home amb pinta de jubilat passeja el seu gosset blanc. Ambdós miren la corrua de dones. “¡Esta primavera se lleva ser bollera!”. L’home fa cara d’estupefacte, però potser només està absort en la seva tasca, no sabria dir-ho. A la Plaça de las Madres de la Plaza de Mayo, punt final de la mani. Pancartes a terra, una rotllana i l’Àsia, de Novembre Feminista, pren el megàfon i llegeix el manifest. Al meu costat, una coneguda m’explica que s’ha mudat a Nou Barris i encara no ha trobat gaire moviment ni espais feministes. Està contenta que el Sant Violentí s’hagi celebrat aquí.

 

 

Més tard, a la parada de Verdum/Lorena, mentre espero l’autobús de tornada a casa, un noi i una noia es troben una amiga just en el moment que ja arriba el D40. Corren cap a ella, la saluden i corren altre cop cap al bus. Amb el cos mig dins, mig fora, els dos la criden:

—¡Ah! ¡Y feliz San Valentín!

 

15 de febrer

El Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona està ben tranquil. A les 12 del migdia les estudiants solen ser a classe. O fent un cafè o campana, però a fora avui fa rasca.

A l’altra banda d’una porta de fusta monumental d’aquest claustre, l’assemblea de coordinació del 8 de març de la UB es reuneix a l’Aula Capella. Com a bona capella, fa eco. Alumnes, professores universitàries, treballadores de la biblioteca, membres d’assemblees d’estudiants, dones de la CGT. També algun llaç groc. En total, hi ha una trentena de dones.

—A mi, si em perdoneu, em sorprèn una mica que siguem tan poques… És inquietant —comenta una d’elles.

I és una preocupació compartida. La sensació general és que el missatge de la vaga “no arriba a tothom”. Per això es parla de penjar cartells a les facultats i demanar al Rectorat, sense gaire esperança, una posició ferma sobre la vaga feminista.

 

 

L’assemblea transcorre entre columnes de capitells daurats i llums d’aranya de cristalls brillants, escultures de verges i sants i vitralls. Sobre els caps, un sostre de volta de creueria. I, a les parets, uns quadres en què es venera una dona amb una criatura o bé tres dones tenen cura d’un home ferit o amb pinta de cansat; una d’elles li besa la mà.

De sobte, surt EL TEMA: com sensibilitzem els homes? Com els incloem a la vaga? Preguntes que generen murmuris i debat. Des del 6 de febrer, a la pàgina de la Vaga Feminista hi ha penjat un article sobre què poden fer els homes el 8-M adreçat a tot pare, amic, cap, docent, director, company de feina, de classe, de militància. Dues noies d’informàtica —“un grau molt masculinitzat”— expliquen que, a la seva assemblea mixta, els nois estan participant amb consciència de no ser protagonistes.

—Doncs el meu fill té 18 anys i creu que només és vaga de dones —comenta una dona d’uns cinquanta anys.

—És que per a mi la vaga ÉS de dones —discrepa una altra—. Que els homes demanin, que s’impliquin, però la vaga l’hem de liderar nosaltres.

Però la vaga és general i inclou la classe treballadora, del sexe que sigui. I els dubtes els tenen fins i tot professors i catedràtics de dret. Alguns diuen que, com que aquesta vaga transcendeix l’àmbit laboral, és difícil saber quins efectes tindrà. Altres diuen que es podia haver plantejat una vaga només de dones però que, en no haver-hi precedents, generava dubtes per possible discriminació.

—Però és que ja tenim un dia de la classe treballadora: l’1 de maig! —exclama una dona de la CGT—. Les demandes d’aquesta vaga ens afecten a nosaltres, com la desigualtat salarial, ¡que ya va siendo hora…!

La discussió hauria estat eterna si un dona, al meu davant, no hagués alçat la veu: “Per què a cada cosa que fem, fins i tot una vaga feminista, hem de parlar d’ELLS?”. Fi del debat: la visibilitat serà d’elles i el que elles faran serà aturar la UB.

Rere aquesta contundència, però, s’hi amaga la preocupació per la pèrdua d’una part del sou. Algunes es queixen de la situació laboral: que si les professores associades cobren molt poc, que si el sector de la neteja de la UB està externalitzat —i mencionen les Kellys com a exemple de dones en lluita—, que si les treballadores dels departaments tenen convenis que les deixen en terra de ningú… Però a tres setmanes del 8 de març, no hi ha temps per a tot. Acorden crear els canals per organitzar-se de forma interna, fer difusió i preparar la carta al Rector i els deganats.

La portalada de la capella tanca amb un cop sord que dura uns instants en el seu eco.

 

19 de febrer

De camí cap a la clínica on tenen cura de la meva àvia, llegeixo Teoria King Kong, de Virginie Despentes, pendent de fa temps. I penso que podria haver començat aquest dietari el 31 de gener, a la presentació de la traducció al català a la llibreria Calders, en aquella festa de feministes literates. O per qualsevol altra de les mogudes feministes que es couen a Barcelona durant l’any. Per on començar a explicar una cosa que no ve d’ara, ni d’ahir, ni de mi? En qualsevol cas, llegeixo la Despentes i el concepte “proletària de la feminitat” em fa pensar en la relació entre feminisme hegemònic i consciència de classe. I en Inés Arrimadas, que va dir que la vaga feminista amaga qüestions ideològiques de fons.

Arribo a la clínica amb aquestes idees al cap i resulta que aquí no es respira cap mena de mobilització. “Ah, si? Ni ho sabia”, em diu una auxiliar en preguntar-li si farà vaga, mentre deixa la safata del sopar per la meva àvia. El sindicat majoritari en aquest centre, Comissions Obreres, no secunda la vaga de 24 hores però sí les aturades de dues hores. Tot i així, ella no en té ni idea. Una altra auxiliar m’explica com li és d’impossible fer cap vaga:

—Una té la seva ideologia però, si et vols mantenir ferma en les idees, cobraràs menys a final de mes. I jo no m’ho puc permetre. Si entressin dos sous a casa, encara. Però amb fills i tot…

Aquí gairebé tot són dones, des de la doctora fins les infermeres passant per les auxiliars, les de neteja, les treballadores socials… Però la convocatòria, malgrat tenir el suport més de tres-centes organitzacions, clarament no arriba a totes.

Més tard, de tornada a casa, passo per Sants, on s’ha organitzat la primera assemblea oberta de la vaga feminista al barri. Al punt de trobada només hi veig un enorme llaç groc format per persones: és una acció contra els presos polítics organitzada pel CDR del barri. Sota la marquesina que tapa les vies del metro a Plaça de Sants, les veig: una quarantena de dones organitzades per comissions. Avui és només l’inici: crearan un grup de Telegram, s’organitzaran per fer difusió al barri i elaboraran els materials per la vaga, pràctiques que s’estenen a molts altres barris de la ciutat i el territori.

Me’n vaig cap a casa pensativa: a la clínica, la meva àvia ja deu dormir, les auxiliars ja deuen haver acabat el seu torn i deuen estar arribant a casa, segurament cansades, segurament amb tasques a fer encara.

 

21 de febrer

Pírcings, arrugues, cabells canosos, tatuatges, rebequetes. Sota un sostre lila, a la tercera planta de Ca La Dona, seuen en rotllana més de cinquanta dones de col·lectius, edats i orígens diversos —totes blanques— en l’assemblea de coordinació del 8 de març. Les Kellys, segons m’ha comentat la kelly Carmen Crespo, no hi són perquè tenen assemblea. Aquí, les que arriben tard fan una segona fila a la rotllana.

Tenint en compte el volum de gent i la quantitat de temes a tractar, la veritat és que l’assemblea avança fluïda. Al·lucino amb les comissions que hi ha. La de cures explica les propostes que s’han pensat pel dia 8: àpats, espais de guarderia, una mani més curta per persones amb mobilitat reduïda, un baby bloc. Dues dones de la comissió de migrades expliquen les reivindicacions principals del col·lectiu i fan traspàs d’una acció que volen dur a terme: fer difusió de la vaga a la “zona alta”, on treballen moltes d’elles i on consideren que no arriba gaire informació al respecte.

Les noies de comunicació ho apunten tot. Expliquen que la idea és crear un mapa interactiu amb totes les accions que es facin. A tot Catalunya. “Que la gent es belluga fora de Barcelona, eh?”, diu amb sorna una companya. No totes són de la capital.

 

 

De sobte, al meu davant alça el braç una persona de cabells llargs d’un blau cian destenyit: és una periodista translesbiana de Turquia que proposa retransmetre la jornada de vaga en streaming a nivell mundial a través de la Mosca TV. Va ser present al 15-M a Espanya i a l’Occupy Wall Street a Nova York, on va estar fent provatures. Realitza la seva intervenció en anglès amb traducció simultània de la seva amiga catalana, asseguda al seu costat.

—Totes sabeu què és streaming? Perquè clar… —intervé una noia jove.

—Sí, bueno… Un canal, no? Sí, sí —murmuris d’assentiment entre les més grans.

Se li comenta que, justament avui, s’ha creat una agència de comunicació per cobrir la vaga i que s’hi convoca a tota dona, lesbiana i trans, així que perfecte. Agafa la paraula la comissió laboral, que planteja piquets informatius en sectors com la sanitat, l’educació o l’hostaleria. Amb Dones Juristes, que oferiran cobertura legal pel dia 8, estan treballant des de ja per resoldre dubtes sobre la vaga. En aquest punt, una dona que parla en nom de “comarques gironines” genera polèmica: “No es tracta d’una vaga sinó d’una aturada, eh?”. Silenci, esbufecs. Sembla ser que és un tema discutit altres vegades:

—Portem des de 2014 demanant la vaga de 24 hores i això és el que es demana des de la Vaga Feminista, no “altres coses” que demanen “altres sindicats” —intervé la Marta, la moderadora—. Hi ha moltes opinions diferents però es va optar per això. I, si no, no t’hi adhereixis. Cal que recordi el consens que hi havia?

Comença així una discussió que va més enllà de la terminologia. La noia del meu costat m’explica que porten un any negociant amb els sindicats per aconseguir el suport a les 24 hores. Al cap i a la fi, són els únics habilitats per fer-ho perquè el fet de no consumir, no anar a classe o no cuidar familiars no és formalment una vaga. “Amb dues hores no es visibilitza res!”, sentim que replica una dona. “Això és totalment desmobilitzador”, opina una altra.

—Això, el que és, és un debat superat. Seguim —zasca de la moderadora.

S’han fet gairebé les nou. Algunes comencen a mirar el mòbil. Són temps de grups de Telegram. Una noia que ve en representació del sector cultural explica que hi ha por a fer vaga, que les actrius són poques, de cares visibles i noms coneguts. Ens convida a imaginar la Sala Gran del Teatre Nacional o del Lliure buides i haver de retornar els diners de les entrades. “Això seria una molt bona acció…”, es comenta entre murmuris.

Abans d’aixecar la sessió, es fa un repàs de la jornada de vaga i es comunica que s’ha acordat incloure les demandes de les treballadores sexuals al manifest de la Vaga Feminista. “Què?!”, exclamen algunes. Altre cop, la noia del meu costat m’explica que aquest tema s’havia discutit fa setmanes en una assemblea tan eterna com etern és el debat entre abolicionistes i partidàries de la regulació de la prostitució. Avui, abans de la plenària, la comissió laboral ha arribat a un acord. Però, clar, a moltes les ha agafat de sorpresa.

A fora, de nit i amb fred, una prostituta i una abolicionista segueixen la discussió malgrat saber que ja està decidit. Tot i la tensió, s’acomiaden amb cordialitat. Fins dimecres que ve, a la propera plenària.

 

24 de febrer

Són les 11 del matí de dissabte. Se sent una remor prop de l’Hotel Hilton de Diagonal Mar però no hi veig ningú. Camino cap al centre comercial i aleshores sí: davant el Marriott, de la cadena AC Hotels, membres de les Kellys Barcelona i de la CNT es manifesten contra la cessió il·legal de treballadores. El Marriott és un dels tants que han externalitzat tota la plantilla de cambreres de pis.

 

 

Són unes quinze persones a tot estirar. “Ara ho dèiem: molta xarxa i molt grup de Telegram però després a les accions no ve ningú”, em comenta la Sandra, de la comissió de gènere de la CNT. Tant ahir com avui hi ha acampades i accions de protesta contra els presos polítics de l’1 d’octubre. A més, demà arriba el rei Felip VI per inaugurar el Mobile World Congress. Potser per això gent que havia dit que vindria fins El Maresme/Fòrum —o que havia fet RT o like a la convocatòria—, no ha vingut.

Un dels grums del Marriott surt a fumar a la porta de l’hotel, plena d’adhesius de la vaga feminista i manifestos de la CNT. “¡Manos arriba, esto es un contrato!”, criden les concentrades. Una colla de guiris, la majoria asiàtics, abandonen per un moment els seus ordinadors Mac i es miren l’espectacle a través dels vidres de l’hotel de luxe. Arriba un autocar i les concentrades aprofiten per explicar la situació. “Oh my God”, respon una turista, que tot seguit agafa les maletes i se’n va. Les concentrades continuen: “Por un euro cincuenta, ¡limpia tú!”.

El mateix grum que fumava torna a aparèixer, preocupat. Les entén però demana que, si us plau, no enganxin adhesius als vidres. Aleshores, d’una porteta metàl·lica al lateral de l’Hotel Barcelona Princess, veig que un home amb traje surt corrent cap a la concentració. Se’l rep amb suspicàcia però l’home ve a buscar una octaveta. Dóna la mà a un home de la CNT d’uns cinquanta anys, torna a creuar el Passeig del Taulat llegint el manifest i es torna a ficar dins la porteta.

 

 

“Gràcies per venir, companyes”, diuen somrient les Kellys presents. S’han fet quarts d’una del migdia i ens comencem a acomiadar. L’home de la CNT que ha donat la mà a l’home del traje saluda amb la mà:

—Me’n vaig cap a casa a fer les tasques de la llar, que si no la meva dona em mata!

Al metro, amb dues noies de la comissió de gènere de la CNT, elaborem tot un debat entorn d’aquesta frase llançada amb la millor de les intencions i entenem que hi ha certs discursos que encara són lluny de desaparèixer.

 

26 de febrer

“Totes les vagues fins ara han estat feministes a excepció d’aquesta, que en ser només de dones és completament masclista”, llegeixo aquest matí en un comentari d’una tal Anònima a un article d’El Salto. A deu dies del 8 de març, el tema dels homes i la vaga encara no s’ha resolt.

A l’autobús, altra vegada de camí a la clínica, rebo pel grup de Telegram de l’assemblea feminista de Sants el cartell que han preparat els homes que organitzaran l’espai de cures. Hi apareix un noi vestit de cuiner i sorgeix la polèmica: per què la imatge d’un home? Una noia aclareix que la imatge és d’un fotògraf libanès que va fer un reportatge en clau feminista, però es demana modificar el cartell. Els grups van plens d’aquests debats interns. També de situacions divertides, com la confusió entre ‘homes cis’ —que s’utilitza com a oposició a trans per descriure la identificació amb el sexe o gènere assignat— i ‘homes del CIS’, que resulta ser el Casal Independentista de Sants.

—El plantejament és posar-se a disposició del que faci falta —em comenta, per una altra banda, el Xavi, del Casal de Joves de l’Esquerra de l’Eixample—. Just avui s’ha creat un grup de whatsapp d’homes del barri per encarregar-nos de totes les tasques necessàries per tal que les dones es puguin implicar el 100% en la vaga.

Alguns són dels esplais i caus del barri, d’altres són del CDR, i tots tenen la inquietud de “fer alguna cosa” per la vaga. Cada dia, per la seva banda, grups de dones s’organitzen per repartir octavetes i preparar materials. A Gràcia, avui hi ha un taller de decoració de davantals per penjar-los al balcó o a la finestra el dia 8, una acció que ja fa dies que es va llençar a nivell estatal: “Si treballes a casa i no pots fer la vaga, penja el teu davantal! Així sabrem que estàs amb nosaltres”. Més tard, a la llibreria llibertària Aldarull, un noi me’n regala tres que han sobrat.

 

 

28 de febrer

Arribo a quarts de vuit a Ca La Dona a l’última assemblea general abans del 8 de març, que ja ha començat, i hi reconec cares de l’assemblea de la UB, la plenària del dia 21 i concentracions diverses. S’està discutint sobre el final de la mani, més festiu que polític, de més concerts i menys parlaments. “Sí, tu, que ha estat un mes… prou intens”, comenta una dona, i la resta riuen, còmplices.

El clima s’enrareix quan una dona explica que la convocatòria de vaga de transports públics s’ha convocat de cinc a vuit del vespre: “¡Manda narices!”, exclama una companya. “I com hem de venir les de fora de Barcelona?”. Expliquen que es va demanar que els serveis mínims fossin a partir de dos quarts de set per tal de poder arribar a Barcelona a temps per la mani unitària. Però els sindicats han pactat que metro, autobusos, tramvia i ferrocarrils redueixin el servei a la meitat de cinc a vuit.

La noia que tantes vegades m’ha aclarit dubtes avui seu una mica més enllà. Comenta que CCOO parla de “manifestacions descentralitzades a la tarda” i que això crea confusió, perquè la manifestació gran és a Barcelona. Una dona d’UGT li aclareix que això de “descentralitzades” fa referència a les convocatòries de Tarragona i Girona. I un guirigall altra vegada en contra dels sindicats majoritaris.

—Noies, som molt pesades nosaltres mateixes amb nosaltres mateixes —diu, entre divertida i cansada, la moderadora, i demana no allargar debats. La dona d’UGT seguirà esbufegant i fent que no amb el cap d’ara en endavant.

La intervenció de la comissió d’economia és breu: “No tenim gaires diners”. Comencen un repàs de les possibles despeses i necessitats de cara a la vaga quan una dona pren la iniciativa, mig de broma: “Passem la gorra, no?”. Però s’ho prenen seriosament i comença a rular un gorret de llana. Es parla de diners per a walkie-talkies, el lloguer del camió, els megàfons…

—Aquest any havíem decidit fer una pancarta menys cutre que la d’altres anys —diu la moderadora. Totes riuen—. Però si no hi ha diners, algodón y tinta.

Aleshores, la Marta, moderadora de la plenària anterior, recorda que un grup de dones jubilades amb pensions dignes volien col·laborar amb la caixa de resistència. I també dones que treballen en empreses “feministes”, que no els descompten diners per fer la vaga. La gorra de llana està cada cop més plena, però hi ha qui s’incomoda: “Ja em perdonareu, però jo ja he pagat la T-10 per venir cap aquí”, s’excusa una jove del Baix Llobregat. Es decideix, finalment, obrir un compte corrent entre particulars: “No deixarem de fer una bona pancarta per falta de diners!”.

La sala comença a buidar-se a comptagotes. S’han fet quarts de deu. Abrics, bufandes enormes i paraigües. Al carrer fa fred: avui el dia s’ha llevat nevant. L’última nevada forta a Barcelona, la recordo, va ser el 2010. Precisament, el 8 de març.

 

3 de març

Fa un dissabte de cel clar i sol enlluernador. La Rambla de Canaletes és plena d’aquesta vida de maletes, gent de compres, policia, turistes, activitat als quioscs. A la font, un grup de militants de la CNT es prepara per una acció contra l’esclavitud en la indústria tèxtil i per fer difusió de la vaga feminista. Un dels nois, present també a la concentració del Marriott, mira al voltant i em comenta la poca sensació de vaga:

—Els sindicats minoritaris portem molt temps advertint que el món laboral està dominat per UGT i Comissions Obreres… Jo treballo en un polígon i, allà, penya de CCOO ha estat repartint octavetes de l’aturada de dues hores —m’explica—. Si finalment la vaga és un èxit, serà una derrota per ells.

I penso en les dones de l’assemblea de la UB —creada fa 15 dies en aquell eco de l’Aula Capella—, que tampoc tenen gaire suport. Ahir m’hi vaig posar en contacte per si ja havien escrit al Rectorat. “Hem enviat dues cartes”, em van respondre. Demanaven que es tanqués la UB i suport en la difusió. “No ens ha contestat a cap”. El dia 1, però, la UB va publicar un comunicat en què el rector Joan Elias diu que, per tal de permetre la participació, “considera convenient la no programació d’activitats avaluables o d’assistència obligatòria durant la jornada del 8 de març”.

 

 

A Canaletes, les noies de la CNT ja han acabat de definir l’acció. Les segueixo pel carrer de Santa Anna fins el Portal de l’Àngel. Noies als llindars de les botigues m’ofereixen mostres de cremetes i colònies, i als aparadors, maniquins de noies blanques, primes, inexpressives. A la senyal, comença l’acció: els vidres del Zara comencen a entomar cartells de la vaga mentre una noia llegeix el manifest i crida tothom a la vaga general feminista. L’aire es tenyeix de lila del fum que surt dels pots que obren dues noies de caputxes negres i antifaços també liles. La gent s’atura i s’acumula. Hi ha qui fa fotos, hi ha qui grava, hi ha qui aplaudeix i hi ha qui critica. L’encarregada de la botiga d’Inditex, tímida, intenta comunicar-se amb les activistes. S’entreveu la Guàrdia Urbana i tant l’acció com les militants s’esfumen en cosa de segons.

 

 

De tornada cap a la Vila de Gràcia, m’arriba una forta olor de merda: avui és Sant Medir, el barri s’ha llevat amb batucada, caramels voleiant i un crec-crec sota els peus. Un grup de noies de l’assemblea feminista del barri reparteix octavetes a les cantonades de la Plaça de la Vila, on també pengen manifestos d’uns fils, com roba estesa. Aquí, la flaire de tifa de cavall ha donat pas a l’oloreta de la paella que s’està coent vora la font.

 

7 de març

—S’ha explicat prou bé aquesta vaga? —pregunta Pere Bosch, presentador d’Els matins de TV3.

—Aquesta vaga porta temps treballant-se, es volia arribar al màxim de dones i homes possible, però en haver-hi convocatòries molt diferents genera bastant desconcert —respon Marta Padrós.

Pel nom i amb un pla general, al principi no la vaig reconèixer però, de cop, hi vaig veure, maquillada i mudada, la Marta, la moderadora de l’assemblea de Ca La Dona. Dilluns 5 va anar a la tele en nom dels col·lectius de la Vaga Feminista i va resumir en tres línies allò que s’ha fet en dies, setmanes, mesos. I penso que és com una mena de metàfora de les tasques invisibles, d’allò que no es veu. La vaga s’ha explicat, o com a mínim s’ha intentat, durant un mes que m’ha passat volant.

Com passa amb tantes coses, arribar a tota la ciutadania és complicat. La gran majoria dels entrevistats per TV3 diuen: “Crec que s’ha de fer d’altres maneres”, “He de portar diners a casa”, “La causa és bona però si es torna un assumpte polític no vull participar-hi”, “Aniré a treballar perquè és una vaga convocada per les dones i jo sóc un home”, “Aquesta vaga no m’afecta”, “Jo no m’ho he plantejat, encara”.

Escric això i sento com si hagués estat fent el seguiment de les formigues de què parla Cortázar, que volen menjar-se Roma. Però Roma és enorme i resistent. I encara ho és més per a les dones racialitzades, perquè Roma no és inclusiva del tot: tot eren dones blanques en aquella assemblea a Ca La Dona però també a la resta d’accions i reunions que he presenciat, ara que miro enrere. Per això Afroféminas ha comunicat que no se sumen a la vaga feminista. A nivell laboral, semblava que ja no hi hauria canvis però finalment el sindicat de l’ensenyament de Catalunya (USTEC-STEs) ha formalitzat la crida a la vaga de 24 hores. En els darrers dies també s’han mobilitzat les periodistes i comunicadores, amb més de 6.000 adhesions.

A mesura que s’acosta el dia de demà, s’intensifiquen les reunions i accions als barris. A la clínica, la meva àvia deu ser a punt de dinar envoltada de dones que secunden ideològicament la vaga però que senten que no poden fer-la. A Ca La Dona, tot i ser dimecres, ja no hi haurà plenària. Avui, totes elles seran als seus barris, pobles i viles preparant la vaga.

Onejaran gaires davantals, demà?

 

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar