Magazine


15 dies amb Xavier García Albiol

— El PP ha tancat una campanya amb pocs mítings i en què, sobretot, ha visitat mercats ambulants i hotels de luxe

— Després de seguir-lo de prop durant 15 dies, el poder continua essent poder però és estranyament normal. O almenys, humà

Tweet about this on TwitterShare on Facebook85Google+0Share on LinkedIn0

Una campanya electoral són dues setmanes frenètiques en què els candidats envaeixen les nostres vides, molts cops de manera aclaparadora. Monopolitzen els minuts de televisió i ràdio en programes i informatius, fan actes a tot el territori, les seves fotografies empaperen els carrers de pobles i ciutats, tenen espais gratuïts de propaganda als mitjans. Saber què passa entre les bambolines d’una campanya ajuda molt més a entendre la política que no pas les imatges realitzades que ofereixen els propis partits quan s’encenen els focus i s’obren els micros als mítings. Aquest dietari són les notes de 15 dies seguint matí, tarda i nit (sempre que hi hagués convocatòria de premsa) al candidat del PP, Xavier García Albiol, per tal de fer la cobertura electoral per a Radio Nacional de España, tant per a l’emissora principal RNE com per a la catalana Ràdio4.

A part d’Albiol, totes les cares visibles del PP han passat per Catalunya aquestes dues setmanes, inclòs Mariano Rajoy, i han provocat una cascada d’escenes, converses, confessions i batalletes que no hi caben de cap manera a les cròniques de 35-50 segons que la Junta Electoral Central estableix per al PP a la ràdio pública estatal. Un temps calculat en proporció als seus 11 diputats al Parlament. Aquest és un intent d’explicar com es viu, des de dins, una campanya electoral. En aquest cas, en els comicis més estranys i trascendents dels darrers anys a Catalunya.

4 de desembre. Sala Bikini, tocant a la Diagonal. Acte inicial de campanya. Abrics de pell i jerseis de punt. La gent es coneix, regna la distensió, la majoria són militants i treballadors del partit. L’atrezzo escollit per començar la cursa electoral és un balcó amb bandera catalana i espanyola, estampa habitual als barris més benestants i ara, també, als més perifèrics de Barcelona i l’àrea metropolitana. Intervenen la ministra de sanitat, Dolors Montserrat; la número 2 de la llista per Barcelona, Andrea Levy; i el candidat a la presidència de la Generalitat, Xavier García Albiol. No hi ha birres gratis ni res que s’hi assembli. L’acte és al mateix espai on la meva promoció va celebrar la seva graduació universitària ara fa 4 anys. A la cua per entrar, algú està preocupat.

¿Habrá que pagar entrada?
Qué va, tío. Esto es gratis.

El lema escollit pel Partit Popular és “España és la solució”.

5 desembre. Hotel NH de Rambla Catalunya, Barcelona. Esmorzar car. Suc de taronja de color viu, aigua mineral en ampolla de vidre. Organitza la Junta d’Empresaris de Catalunya i el seu president, Josep Bou, fa un discurs on lloa amb passió a “Mariano Rajoy”. Albiol promet rebaixar l’IRPF, l’impost de donacions, l’impost de successions i l’impost de societats per “reincentivar l’economia catalana que han destrossat els independentistes”. Molta corbata, inclosos Albiol i Enric Millo, delegat del Govern espanyol a Catalunya, que l’acompanya. També hi és Alberto Fernández-Díaz, president del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, que sempre, sempre hi és. El PP ha decidit que oferirà un torn de preguntes obertes als empresaris (no a la premsa). Aquestes són algunes de les intervencions:

No entiendo mucho de leyes pero, si el independentismo es un problema, ¿por qué no se prohíbe promover la independencia y así queda todo solucionado?

Estoy en contra de los paraísos fiscales pero Catalunya es un infierno fiscal. No podemos vivir en un infierno fiscal.

–Sembla que els empresaris ens dediquem només a xuclar la sang a les persones, que som dolents; i no és veritat. Ens dediquem a donar feina a moltes persones.

President Bou: –Recordo un dia en què vaig reunir-me amb el Xavi a Badalona. Una treballadora em va voler obrir la porta i jo vaig voler obrir-la sol, li vaig dir que no es preocupés, que no em calia ajuda, però vaig xerrar amb ella. A mi m’interessa molt parlar amb els treballadors, és molt interessant i cal saber els seus anhels. La dona era militant del PSC i, amb molt bon criteri, va votar a Albiol perquè el veia fiable, sabia que era un bon gestor.

A la tarda, el cap de llista del PP té un acte a un centre cultural gallec a Vilapicina, Barcelona. Pernils penjats del sostre, trofeus de tornejos de dominó, empanades rere el vidre del mostrador. Contrast total amb el matí: Vilapicina es troba a la frontera entre els districtes d’Horta-Guinardó i Nou Barris. Algun periodista fa brometa: “Això encara és Barcelona?”. El públic són àvies i avis adorables, ens donen empanades gallegues perquè mengem i es preocupen molt per acollir-nos bé. A algú li sona el mòbil mentre parla el president de Galícia, Alberto Núñez-Feijoó (primera mostra de l’escalf del PP estatal al seu candidat), i tothom riu: sona Paquito el Chocolatero. Després, a un altre home li sona una mena de gaita infernal quan el truquen. Albiol aquí no parla d’abaixar impostos sinó que avisa que els independentistes “ponen en riesgo las pensiones”.

6 desembre. Albiol està encostipat. Es troba al matí als estudis de RNE amb Miquel Iceta, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, i es saluden amb un “com ho portes?”. Paraules cordials. Després, durant el dia, el líder del PP farà diverses referències a Iceta acusant-lo de tou i de voler pactar amb ERC i “Podemos”. Després, toca anar a una manifestació a favor de la Constitució, tal i com correspon al dia 6 de desembre. Una senyora veu el meu micro de RNE i em diu, amablement: “A ver si nos ayudáis un poco”. Un altre manifestant, després de veure’m parlant amb un redactor de TV3, em diu que “no deberías hablar con ellos, porque son malos”. M’explica que abans mirava el futbol a TV3 però que ara, ni això. “A mi no me adoctrinarán”. M’assegura que només mira TVE i escolta RNE, i li pregunto si li sona la meva veu, si algun cop m’ha escoltat. Diu que no però que a partir d’ara s’hi fixarà molt. Un altre home està molt content: li ha fet una foto a Andrea Levy i creu que surt molt guapa. “Ojalá se la pudiera enviar”. Es nota que Albiol està molt econstipat. A la tarda ens diuen que és baixa pel seu acte a Sant Boi de Llobregat.

El candidat té certa debilitat pels mercats ambulants, i és normal: se li dóna molt millor el carrer que els faristols i té més facilitat per parlar amb gent que el ve a buscar que per fer discursos

 

7 desembre. El Prat de Llobregat. Albiol hi va amb el president del PP andalús, Juanma Moreno. És l’únic candidat que encara no ha sortit de la província de Barcelona. Passeja i es fa selfies per un mercadillo típic de diumenge (tot i ser dijous), molt semblant al que veia jo a Ciutat Meridiana quan agafava el tren per anar a la UAB. Camises, calçotets, llençols, abrics, aparells electrònics, crits dels venedors per atraure al públic. Un hipermercat a l’aire lliure, a 6 graus, barri de San Cosme. Moreno parla de la fraternitat entre andalusos i catalans i recorda que Andalusia ha ajudat a crear la Catalunya actual, la que ara els independentistes volen separar d’Espanya. Albiol saluda gent gran al mercat però la majoria no entén per què hi ha tant moviment: “Deu ser algú famós! Ja el veurem a la tele”.

El candidat té certa debilitat pels mercats ambulants, i és normal: se li dóna molt millor el carrer que els faristols i té més facilitat per parlar amb gent que el ve a buscar que no per fer discursos. Tornem a pujar a l’autocar que el partit habilita per la premsa, el famós autobús de campanya; preparo les cròniques del migdia (em toquen només 40 segons, el temps just per donar pas a un tall de veu i recollir) i surto a fora a gravar perquè no se senti el soroll del motor de l’autocar. M’assec a terra i passen dues dones de mitjana edat que tornen a preocupar-se per mi: “¡Mira! ¡Radio Nacional de España! ¡Y pasando frío! Por Diós, ponte a la vuelta de la esquina que aquí hay menos aire”.

Després d’aquest passeig per San Cosme, Albiol no té res més fins al debat de RTVE, a les 22:30h, on apareixerà amb un llaç amb la bandera d’Espanya que rivalitza amb el llaç groc en suport als presos polítics. El candidat diu que no està preocupat per les dues enquestes que han sortit els últimes dies, que el situen com a última força política al Parlament, amb 5-7 escons. Són les primeres que auguren que Ciutadans guanyarà en vots i s’aproparà molt en diputats a ERC i Junts per Catalunya.

 

Rajoy sumant punts en apropar-se a parlar amb els periodistes a Badalona. © Oriol Soler

 

8 desembre. Primer acte amb Mariano Rajoy, a Lleida. Al bus de premsa (hora i mitja de trajecte) es parla de les primes per cobrir les eleccions, de les condicions de feina, de companys de promoció i de batalletes en general. Especial atenció pels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, i pel setembre-octubre polític convuls, que ens ha passat una mica de factura a la salut emocional i psicològica a tots plegats. Arribem a la capital del Segrià, fa molt fred i hem d’acreditar-nos a part perquè a l’acte hi assisteix el president del govern. Coses de l’Espanya radial, perquè tots tenim ja l’acreditació per a tota la campanya electoral. Ens revisen motxilles i material al detall, molt al detall, un per un i a totes les butxaques, de tot arreu.

Ens posen a una sala des d’on, a través d’un vidre, veurem el dinar amb Rajoy, Albiol, Monserrat i Santi Rodríguez, secretari general del PPC, en una taula rodona. És una mica estrany veure uns 30 periodistes mirant i fent fotos des d’un vidre a un grup de gent que dina. Rajoy fa un canutazo [fa una declaració davant els mitjans i atén alguna pregunta] només arribar al Teatre La Llotja, on parla sobre el Brèxit. Les de premsa del PP estatal demanen a Pablo Montesinos, estrella de Libertad Digital que surt molt a La Sexta i que sempre pregunta a les rodes de premsa dels consells de ministres, que gravi les declaracions. Li diuen que ell pot, que és “alto y guapo” i que en tenen sort, d’ell. Un noi jove es fa un selfie amb el presidente i el felicita per la seva feina. Un company d’una agència de notícies es gira i em fa mirada còmplice: parlem de Rajoy, m’explica que ell és gallec i que se’l va trobar a un bar emmig d’una ruta senderista fumant un puro a les 10 del matí. Quan acaben les declaracions, tots a currar, que ha comparegut a les 13:55h, poc abans que comencin tots els informatius de tele i ràdio.

El dinar acaba amb festa: és l’aniversari d’Albiol i li fan un vídeo amb ministres i peixos grossos del PP que el feliciten pels seus 50 anys. Com el vídeo que tots faríem als nostres pares però amb Rajoy, Sáenz de Santamaría, de Guindos, Pastor, Montoro, Moragas, Cospedal i la resta del clan. Albiol agraeix celebrar els 50 anys amb un president del govern després de bufar les espelmes. Mentre ells dinen entaulats, darrere el vidre nosaltres tenim entrepans de pernil i una poma.

9 desembre. Sant Sadurní d’Anoia. A la seu de Freixenet (que finalment no ha traslladat la seva seu social) i Codorniu, Albiol aprofita per comparar el cava amb el 155. Tots dos, segons ell, cohesionen. L’acte és en un restaurant del centre del poble. “Joder, vaya lío han montado”, diu un comensal esverat. Reben a la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, amb cartells de “molt grata”, després que la CUP proposés a l’Ajuntament de Sant Sadurní declarar-la persona non grata. La iniciativa no va tirar endavant gràcies a ERC, que governa el municipi. Al seu míting, entre calçots i xai a la brasa, Montserrat acusa els independentistes de totalitaris i sectaris. Fa un discurs amb una barreja de català amb construccions castellanes i castellà amb accent català, molt enèrgic. Al plat dels comensals, hi ha una papereta amb el sobre del PP, una polsera de La Cataluña Valiente (que ara es pot convertir en llaç) i un polvoró del PP. Després, mengen calçots. Als de premsa ens cau només una copa de cava. Dinarem en tornar a Barcelona, a les 16h. Ens deixen lliure la tarda de diumenge, i a Albiol també.

10 desembre. L’Hospitalet de Llobregat. La carpa del PP està just al costat de la d’ERC. Fem un cafè abans de l’acte en un bar de la Florida i un home amb un globus de Ciutadans assegut a la taula del costat diu, en veu molt alta, que “si me encuentro a las bolleras, guarras, asquerosas de la CUP, que huelen a sobaco, las mato a puñetazos”. Després d’aquest moderat, que és minoria, per sort, comença l’acte d’Albiol. Un home que estava a la carpa d’ERC s’indigna: “Este ha mirado hoy dónde está l’Hospitalet, no sabía ni que existía, ¡no tiene ni idea de quién somos! ¡Es un pamplinas!”. Un dels simpatitzants de l’Albiol se li encara i li diu que ell se sent espanyol i ha ajudat més que ningú a construïr Catalunya. Tots dos tenen pinta de jubilats. Un clareja per la coroneta i l’altre porta boina i ulleres. La cosa no va a més però s’escridassen una bona estona i algú avisa els Mossos. Ells diuen que “está bien, es un acto político, es normal que la gente discuta”. La gent del seu voltant demana calma i tranquil·litat. Per cert, l’acte es fa al carrer Albiol, just davant del Mercat dels Ocellets, on es venen periquitos (il·legalment, perquè una llei va prohibir-ho fa uns anys) però també olles, paelles, calces i tot el que ens puguem imaginar. Albiol ha visitat, com a mínim, cinc mercadillos durant la primera setmana de campanya.

Els periodistes ja fem mitja rialla quan parla de restauradors, hotelers i taxistes, gremis que sempre cita a la vegada i als quals és evident que vol dirigir-s’hi explícitament perquè hi ha una bossa de votants rellevant

Albiol i Javier Maroto, diputat del PP a Àlava, passegen pel mercat i el candidat del PP a la Generalitat s’interessa pel preu d’aquests ocells. Per sort seva (s’hagués fotut de peus a la galleda innecessàriament), no l’arriba a comprar. Li diu al venedor que no el podria alimentar durant les setmanes de campanya perquè gairebé no passa per casa. En les seves declaracions, lloa la gent que va arribar a Catalunya als anys 60 i que l’ha construït amb les seves mans. Un dia més, carrega contra Ciutadans però, alhora, recorda a Arrimadas i a Rivera que hauran de pactar. Com cada dia, Albiol porta fulls amb les directrius mediàtiques de la jornada per marcar agenda i perfil en aquesta campanya on està tenint poc protagonisme. Els periodistes ja fem mitja rialla quan parla de restauradors, hotelers i taxistes, gremis que sempre cita a la vegada i als quals és evident que vol dirigir-s’hi explícitament perquè hi ha una bossa de votants rellevant.

11 de desembre. Acte a Terrassa. El PP redacta un contracte de compromís amb els catalans basat, sobretot, en què només pactaran amb C’s i PSC. A l’acte d’avui, hi ha 10 votants i uns 20-25 periodistes. Tot és per a la premsa. En acabar, Albiol se’ns apropa als periodistes per parlar amb nosaltres una estona; és el primer cop que ho fa des que va començar la campanya. Diu que va automedicar-se per curar el refredat, que ha remuntat gràcies al fet que el marit d’una militant, que és coronel de l’exèrcit, li ha donat les pastilles que es prenen els soldats. Diu que la capsa ja indica que són pastilles del ministeri de defensa de la farmàcia de l’exèrcit i que són oli en un llum. Ens pregunta si estem treballant a gust i s’interessa per com estem vivint la campanya. Alguns companys aprofiten per fer-li preguntes personals per fer els perfils del candidat (dirà que li agrada la música d’Enrique Iglesias, que al cinema es decanta per El Cazador i que no mira sèries, que fa uns anys va veure alguns capítols de CSI, però poc més). No fa distincions entre mitjans ni periodistes, pregunta i escolta a tothom i respon desenfadat.

 

La diferència d’alçada entre Sáenz de Santamaría i Albiol ha donat peu a alguns moments còmics que la pròpia vicepresidenta ha utilitzat per fer broma. © Oriol Soler

 

A la tarda, entra en campanya la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, que compareix després d’una reunió amb gent del sector de la restauració i l’hostaleria (faltarien els taxistes per completar el triumvirat d’or que Albiol cita cada dia per referir-se als “problemes reals” dels catalans). Els segurates que em revisen la motxilla troben un tros de fuet dins el paper de plata en una de les típiques butxaques oblidades, i es parteixen el cul. “Esto es para esconder los porros”, em diuen, rient. Quan arribo, el responsable de premsa diu als membres de seguretat: “Tranquilos, este es el de Radio Nacional, no hay problema”, i jo no sé què dir ni quina cara posar, tot i que després no posen dificultats a cap company de cap altre mitjà. La vicepresidenta ens fa esperar tres hores en una sala per fer una intervenció de menys de 10 minuts. Primers moments de cansament mental després de 8 dies seguits currant i no som ni a la meitat de la campanya. Em pregunto quants dies seguits puc aguantar escoltant els mateixos discursos repetits dos o tres cops al dia. Els periodistes que seguim la seva campanya estem una mica desesperats perquè tenim la sensació de posar cada dia els mateixos talls de veu. Jo he d’omplir 10 blocs electorals cada dia: 5 per RNE i 5 per Ràdio4. I la sensació de bucle és pesada.

12 desembre. Matí a l’agència EFE, roda de premsa. Per primer cop en 9 dies de perseguir-lo per tota Catalunya, faig una pregunta a Albiol i lletrejo mentalment les paraules “periodisme”, “bloc electoral” i “Oriol Soler”, més o menys en aquest ordre. El nostre candidat està refredat, de nou, i després de respondre les nostres preguntes ens explica que l’acte previst per demà amb Rajoy s’ha hagut de suspendre perquè algú de premsa del PP va enviar per error un mail a tots els mitjans amb el minut a minut d’on seria el president. Per motius de seguretat, s’ha anul·lat. “Era un acte molt xulo, per primer cop es veuria a Rajoy en un mercadillo amb calces i tovalloles, no ho ha fet mai abans, i ho fèiem a Llefià. És una llàstima”, ens diu després. Es nota que l’il·lusionava de veritat i que li encantaria veure aquesta imatge del president del govern al seu terreny, al carrer, i a casa seva, Badalona. Confessa als periodistes que ell no té gaire a dir als actes de campanya. Assegura que és com una pilota que va rebotant d’un lloc a un altre, i pregunta a la Leyre, responsable de premsa del seu partit, què toca avui a la tarda, perquè no ho sap. El destí és Sabadell però abans passarà per Gavà (sense convocatòria pels mitjans). Es nota que porta unes quantes campanyes a l’esquena i que hi està acostumat, encara que aquesta sigui la més estranya de totes.

Tothom que no hi estigui acostumat, per molt crític que sigui, es posa recte quan parla amb un president del govern

13 desembre. Santa Coloma de Gramenet. Albiol arriba i, abans de fer declaracions, ens diu que anirà ràpid perquè Rajoy vindrà “de sorpresa” a Badalona a inaugurar la nova seu del partit. Tothom es torna boig, corredisses, presses. Pugem al bus de premsa i anem cap allà. Estem com anxoves, arriba Rajoy i atén els periodistes, tots els simpatitzants es queden a fora escoltant-lo pels altaveus. Albiol ha aconseguit la caminada de Rajoy entre calces i sostens que tant desitjava per la ciutat on ell va ser alcalde i reescollit amb 4.000 vots més (com li agrada recordar als mítings), però apartat del govern degut a un pacte d’esquerres.

Durant el passeig de Rajoy, se senten crits de “chorizo” i de “¡presidente!”. Quan acaba el seu míting a la seu del PP de Badalona, s’apropa a la taula de premsa i ens agafa a tots una mica desprevinguts. Demana perdó per haver-ho fet tot a última hora i ens pregunta si estem bé. Ens explica que no hi serà els tres últims dies de campanya a Catalunya perquè ha de rebre a La Moncloa al president equatorià, Rafael Correa. És un minut i mig de conversa amb una naturalitat molt estranya, el to és com si parlés del temps, i ens està explicant que ha d’anar a una reunió diplomàtica de primer nivell. El seu equip de seguretat ajuda a fer-nos conscients que no estem parlant amb el tiet simpàtic del poble. Ningú ho esperava i Rajoy ha sumat punts. Tothom que no hi estigui acostumat, per molt crític que sigui, es posa recte quan parla amb un president del govern.

14 desembre. També hi ha dies en què no passa res. Hem escoltat tres cops el mateix discurs i n’estem tots una mica farts. Salta la notícia que els Mossos podrien haver investigat Albiol o Millo. No ens ho pot confirmar. Tampoc ens ho pot demostrar. Ens convoquen a una roda de premsa d’urgència. Tothom té son.

15 desembre. Acte amb Adolfo Suárez, fill, i Pablo Casado, vicesecretari general de Comunicació del PP. Lloen la cultura de pacte de la transició i reivindiquen l’esperit de la Constitució. Suárez sembla més vell del que mai va semblar el seu pare. Casado elogia la figura del seu pare, el llegat del seu pare, la “gallardía” del seu pare, el valor del seu pare… L’acte és just a sobre del Saló del Tinell, precisament on es va segellar el pacte del primer tripartit d’esquerres de Catalunya que va expulsar del govern a Convergència i Unió. Suárez, Casado i Albiol remarquen aquest moment com l’inici de la confrontació, però tampoc ho argumenten gaire. Acte sense preguntes, un més. Al PP ja li queda menys d’una setmana per revertir les enquestes i demà desembarcarà tota la maquinària estatal per intentar-ho.

A la tarda, anem a un acte amb Càritas a Badalona. Albiol ve a parlar de nou amb els periodistes. Es mostra segur que traurà, com a mínim, 10 escons i que podran repetir resultat. Fa broma amb nosaltres: “Treieu-li la cadira a la de TV3”, diu sorneguer. Ens pregunta com titulem; li diem que tots destaquem que ha demanat mobilitzar el vot perquè el PP no quedi per darrere la CUP. Demana que donem bola al tema social, ja que ha fet aquest acte amb Càritas i ha presentat una bateria de mesures. Evidentment, només la nota de premsa del partit titula en aquest sentit.

16 desembre. El dia comença a l’Hotel Grand Marina del port de Barcelona, amb la ministra María Dolores de Cospedal i l’ex primer ministre francès, Manuel Valls, que dues hores després demanarà el vot per Arrimadas en un acte de Ciutadans. En acabar, Albiol puja al bus de premsa per fer el trajecte Barcelona-Girona i deixa anar unes quantes perles que podrien obrir portades de tots els diaris però que són off the record i els periodistes no podem publicar. En el tu a tu, és extraordinàriament proper i alhora fidel a la seva imatge d’ala dura del PP. Quan acaba, ve la Leyre, de premsa del partit. “Tot, tot el que ha dit és off the record. Tot!”. Després, Albiol ens fa un petit truc de màgia, aquell en què el mag endevina el número que has apuntat en un paperet. El número en qüestió, encertat pel “mag Albiol”, era el 19. Curiosament, el màxim número de parlamentaris aconseguits pel PP català, en temps d’Alicia Sánchez-Camacho.

Arribem a Girona, on se celebra un dinar-míting al restaurant Bo d Bo, que alimentava a la Policia Nacional durant el desplegament de l’1 d’octubre quan altres establiments s’hi negaven.

 

Periodistes de la caravana del PP treballant a una seu de Càritas a Badalona, on las Nuevas Generaciones del partit van fer una entrega solidària d’aliments. © Oriol Soler

 

Als periodistes ens toca menjar entrepans. Quan un noi de premsa del PP cedeix el seu llom amb formatge a la redactora d’El Periódico, un altre encarregat de premsa diu que és “como tiene que ser: educado, caballero y español”. Aixeca aplaudiments dels comensals que seuen al costat de la nostra taula, simpatitzants i militants del partit.

Després de dinar, Albiol intervé, i parla de Mari Àngels Olmedo, la número 1 per la circumscripció de Girona, on el PP es disputa el seu únic escó amb ERC i la CUP:

–Un dia li vaig dir “Àngels”, i em va dir: “No! Em dic Mari Àngels!”. Això demostra que és una dona amb personalitat que, si cal, corregeix el seu president.

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría surt a parlar i ho fa després de dinar, amb molta empenta i moltes ganes. Fa les declaracions més incendiàries de la campanya i les que marcaran el tempo durant els dos propers dies, ja que el PDeCAT les durà a la fiscalia. “Mariano Rajoy i el PP han descabezado los partidos independentistas”, diu.

17 desembre. Salou. Primer acte de gran format, amb 700 persones. Els que revisen motxilles posen una enganxina amb la lletra Ñ als qui ja han revisat. “La Ñ de España es la letra más bonita del abecedario”, diu un. Hi ha mes de 50 periodistes, alguns d’estrangers. Torna a venir l’estrella Pablo Montesinos, però arriba tard i s’enfada perquè no troba lloc fins al cap d’una estona. Ironies de la vida: al de Libertad Digital li toca seure al costat del redactor del Nació Digital.

Obre l’acte Alejandro Fernández, cap de llista per a aquesta circumscripció, que defensa un model de turisme per tal de ser líders a Europa amb Ferrari Land i Port Aventura com a símbols. Rajoy avisa que tothom ja sap que el 155 es pot activar i desactivar. Albiol, arrel del que va dir ahir Sáenz de Santamaría, diu que és gràcies a Rajoy que Puigdemont sigui a 1.000 km de Catalunya. Ja s’ensuma el final de la campanya. Al bus de tornada de Girona, els periodistes mirem unes quantes vegades el vídeo de les declaracions d’ahir de Sáenz de Santamaría, en què informava que el Diplocat ara es diu “Diplocat en liquidació”.

18 desembre. Anem a Foment del Treball, on el president Gay de Montellà ha rebut el ministre d’economia, Luís de Guindos, i a Albiol. Als passadissos de l’edifici, hi ha frescos amb retrats dels presidents de la patronal des de temps immemorials. Compareixen a la biblioteca, que està a petar de mitjans i plena de llibres vells. A la nit, més dosi de cotxes negres tintats en un hotel de la zona alta de Barcelona. Rajoy, omnipresent a la recta final, aixeca el públic reivindicant la unitat d’Espanya. Portem uns quants dies seguint els mítings des de sales adjuntes, mirant un plasma. No podem fer preguntes. Cap polític s’apropa a parlar amb nosaltres.

19 desembre. Últim dia de campanya i últim viatge amb el bus. Anem a Girona, única circumscripció electoral que Rajoy encara no ha visitat. L’acompanya una comitiva d’homes alts amb un auricular a l’orella, que parlen d’ell com “el jefe”. Ens hem acostumat que ens revisin motxilles i a les cues interminables per acreditar-nos. A la tarda, festa de final de campanya a la Fira de Barcelona. Unes 1.000 persones aplaudeixen els discursos que portem sentint durant dues setmanes. Els militants han pagat 25 euros per un sopar-míting on menjaran còctel de gambes, rodó de vedella i els ja mítics polvorons del PP. Una simpatitzant del PP ha anat a l’acte amb el cabell tenyit d’un groc molt cridaner, fet que potser és un mal presagi de cara al dia 21 per als populars. Rajoy apel·la al vot útil i recorda que ell va convocar aquestes eleccions. Albiol recorda que Oriol Junqueras és a la presó i Carles Puigdemont, a 1.000 quilòmetres.

S’apaguen els focus i la sintonia del PP, tant enganxosa, també.

Han estat dues setmanes de mercats ambulants, de passar fred, de sentir la tos d’Albiol pels auriculars de la gravadora. De passar controls infinits i de veure militants del PP dinant a gust, de calcular segons per quadrar les cròniques i no infringir les assignacions dels blocs electorals. De treballar a sales d’hotels cars, on l’aigua se serveix en grans ampolles de vidre, però dinar un trist entrepà. D’entendre que el poder, quan el tens davant, continua sent poder però és estranyament normal i proper. O almenys, humà.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Correcció a càrrec d’Helena Roura

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— El PP ha tancat una campanya amb pocs mítings i en què, sobretot, ha visitat mercats ambulants i hotels de luxe

— Després de seguir-lo de prop durant 15 dies, el poder continua essent poder però és estranyament normal. O almenys, humà

Articles relacionats